dilluns, d’abril 23, 2012

Els elefants i el rei


Malgrat tot el que ha succeït aquests darrers dies amb l'inoportú i rocambolesc viatge de la cacera africana del monarca espanyol, segueixo pensant el que vaig escriure no fa massa aquí mateix amb una foto que encara té més vigència. Continuo pensant que es parla massa pel broc gros sobre la monarquia espanyola, que ignorem massa quin és el seu objectiu en una societat com l'espanyola (i amb una història tan desgraciada) i que és un error gravíssim tenir com a paradigma la República espanyola, la renúnica a la qual és una de les claus de l'èxit de l'actual democràcia. Sí, dic èxit comptant amb tots els seus dèficits, que són elefants molt més rellevants que el Rei i les seves víctimes. I pels quals caldrà alguna cosa més que escopetes o escopinades, alguna cosa semblant al valor, la intuíció i les ganes de triomf col·lectiu que va significar la transició espanyola.

Dic també que em sembla un error tenir la República espanyola de paradigma. No pas els seus anhels més nobles, la irrupció democràtica enmig de tanta dictadura o la dignitat dels que la van defensar fins i tot amb la vida. Crec que això és bo de recordar-ho i d'homenatjar-ho i jo m'hi apunto. Però em preocupa la seva 'sacralització' (és el que passa en temps de secularització, s'acaba sacralitzant tot), és a dir, que no siguem capaços de veure els seus errors, de criticar-ne els excessos i de reconèixer que tot canvi que volem que es consolidi ha de comptar amb el gradualisme, el gran absent dels anys 30 a Europa. Sobretot, a més, valdria la pena que el país comptés amb un relat conjunt de la Guerra Civil ara que els néts i els besnéts dels seus protagonistes no en tenim memòria, sinó relats parcials. Ho deixo aquí.

Sóc dels que pensa que la monarquia és bona, o ho pot ser, pel futur d'Espanya, tan mancada de llocs de trobada, tan poc reconciliada amb la seva història, tan necessitada de sang i derrotes, tan inconscient del perill d'isolació internacional. I em trobo molt sol defensant-ho, us ho asseguro. Convé, això sí, que no es cometin errors com el de la cacera que, d'altra banda, despisten molt bé el personal de les batalles, les caceres i els elefants que amenacen la nostra vida col·lectiva amb impunitat. I per no cometre errors, caldria abordar directament el que explica al darrer paràgraf de l'article que ahir diumenge publicava La Vanguardia signat per José A. Zarzalejos, un home informat, de dretes, que apunta cap on podria anar la modernització -si s'escau- d'aquesta peculiar institució [en vaig parlar una mica a La reina i la postmodernitat]:

El futuro requiere que se construya la Corona en estricto desarrollo del Título II de la Constitución y que la argamasa de esa nueva arquitectura sea la ejemplaridad entendida como una conducta del monarca y de su familia que sirva de referencia de valores cívicos, éticos y democráticos. La ejemplaridad es la que propicia la cercanía, y de esta se deriva la empatía. La campechanía, esa rala normalidad de la familia real a la que se apela y que ha contribuido a hacerle perder pie confundiendo la sencillez con la vulgaridad, no se sostiene porque termina siendo abusiva e impostada. Quede claro un extremo: la obra de rehabilitación que exige la Corona y que el Rey con su nueva actitud franquea requiere del concurso activo del Gobierno y de las Cámaras legislativas que, por unas razones o por otras, se han llamado a andanas asumiendo graves responsabilidades por omisión. Hay que vestir al Rey desnudo del cuento de Andersen y hacerlo según la falsilla de nuestra propia historia. Cueste lo que cueste a la familia real y al propio Rey, que sólo adquieren pleno sentido democrático si sirven al Estado y a la sociedad española. Y, como sabe bien don Juan Carlos, ese superior servicio ha de hacerlo en el ámbito de su familia y en la soledad de su responsabilidad. Por fortuna para el monarca y para España, don Felipe de Borbón y Grecia está ahí.

4 comentaris:

Carles Dresaire i Gaudí ha dit...

Home, sincerament no hi estic gens d'acord, per:
1.- El rei està on està "gràcies" al franco.
2.- Que pots pensar d'un fill que no va fer res pel seu pare quan li tenien prohibida la entrada a l'estat español i ell si que venia.
3.- Ningú s'en recorda de "l'accident" del seu germà?
4.- El greu del fet és que hi ha moltes associacions de protecció d'elefants i ell els va matant i segur que en algun moment ha apoyat alguna associació de defensa d'animals.
5.- Que es gasti els calés com vulgui per mi no és un problema, ni abans ni amb crisi. Bé que la gent, amb crisi, continua anant al futbol i pagant xifres astronòmiques als futbolístiques, i ningú diu res. El tema és si és "funcionari" que no fagi negocis paralels.

Ramon Bassas Segura ha dit...

Carles,

Gràcies pel comentari. Com és obvi, la meva és una posició minoritària al meu entorn habitual ;)

1. Jo crec que aquí està la gràcia, per això els fatxes són els més antimonàrquics. La transició era això, que determinats sectors d'un bàndol i de l'altre s'acostessin i trobessin espais comuns. Per cert, la tradició monàrquica estava una mica sense bàndol.

2. No ho sé, aquí hi potser hi ha alguna cosa freudiana. No crec que sigui rellevant pel que vull dir; de fet, jo no defenso tant Joan Carles com el manteniment de la institució.

3. Ja sé que pot semblar un sacrilegi, però ¿i si la versió oficial fos certa? Sincerament, tampoc no em sembla rellevant pel que estic dient, sí per altres coses.

4. Sí, és un episodi estúpid i la hipocresia està molt repartida. ¿Per què fins avui ningú ha alçat el crit al cel si fa anys que en caça?

5. Sí, que jo sàpiga no se l'ha acusat de fer negocis paral·lels, això és el gendre, que potser no és un elefant però, pel que sembla, és una mica 'pájaru'. ;)

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb el Sr. Dresaire.

La república, el govern democràticament elegit, va ser derrocat per un cop militar. Un cop recolzat per la església, no ho oblidem. Va ser el General Franco qui va escollir al seu successor. L'actual monarca.

Els pactes de la transició, van legitimar en un sol paquet, el cop, la dictadura i la monarquia que els seguiria. Es tractava de que els colpistes convisquessin amb les seves víctimes imposant a aquestes amnèsia a canvi de llibertat.

Per molts, ni el rei es el nostre rei, ni te legitimitat (la seva institució surt directament del franquisme) i no som pocs els que pensem que tots els que donen suport a aquesta parodia que es va dir transició son o be part dels colpistes o uns botiflers que es van baixar els pantalons per poder llepar poder i viure com reis a la democràcia.

Sr. Bassas: Donada la seva aferrissada filiació cristiana, i varies opinions que ha vessat en aquest bloc varies vegades, tinc dubtes sobre a quin dels dos grups pertany vostè. El que es ben cert es que ha estat massa temps en política com per poder mirar el monstre que han creat des-de la higiènica imparcialitat democràtica anterior al cop de estat del general Franco quan la bandera de espanya era la republicana.

Desitjo que algun dia aquesta ensenya tricolor pugui onejar al les nostres institucions. Voldrà dir que el pais ha tornat a on tocava, tancant finalment el parèntesi de una dictadura ruïnosa i una monarquia imposada.

Ramon Bassas Segura ha dit...

- Anònim,

Gràcies per la seva aportació. No dic que no estigui bé el que diu, el que passa és que jo no tinc una visió tan catastrofista de la transició. Crec que no es tractava tant de legitimar com d'abordar un gran acord que, entre d'altres coses molt més importants, recuperés la institucio de la monarquia en un model com les altres d'Europa, amb una democràcia assentada i amb problemes similars als nostres, la majoria dels quals no provenen d'aquest fet.

No es preocupi per mi, sé molt bé en quin bàndol estic i per això en sóc crític i reclamo, també, un relat sense maniqueismes del nostre passat.