dilluns, d’abril 02, 2012

Goya i Delacroix, junts a Barcelona *






La principal entitat bancària espanyola resultant del vertiginós i recent procés de reforma financera, que té seu a Barcelona, celebra el desè aniversari del seu centre cultural de referència amb dues exposicions retrospectives importantíssimes de dos grans artistes romàntics. En efecte, Caixafòrum aplega sengles mostres de Delacroix (1798 -1863) i de Goya (1746-1828), en col·laboració -respectivament- amb els museus del Louvre i del Prado. Ambdues exposicions són tan rellevants que, a banda de submergir-nos en les innombrables propostes artístiques d’aquests dos pintors excepcionals, poden desvetllar-nos no poques coses sobre les similituds (el francès reconeixia el mestratge de l’espanyol) com també de les diferències i, si s’escau, treure’n algunes conclusions. Jo, modestament, proposo tres línies de reflexió. 

 La primera, sobre el romanticisme o, millor encara, sobre la manera d’entendre el romanticisme d’aquests dos autors, plenament immersos al seu temps, preocupats pel “pathos” humà (i “patint-ho”), resituant l’home a l’ambivalent natura (que el Romanticisme instaura junt amb el desdibuixament d’objecte i subjecte) i compromesos en valors emancipatoris. Goya amb els liberals espanyols i la Guerra del Francès en un país on el Romanticisme va fracassar i Delacroix amb la Revolució de 1830 en un context plenament romàntic. Aquesta tensió entre l’home ambigu, la seva natura i el seu destí, i les seves idees ‘pures’; o, potser, entre un jo complexíssim que veu el reflex en una realitat incomprensible; o, fins i tot, la tensió entre el fragment i la seva capacitat de referir-se al tot, temes tots ells plenament contemporanis, són ja presents a tota l’obra d’aquests dos genis. 

La segona reflexió rau en la tècnica: l’estudi sobre el color, l’ús intensiu dels complementaris en Delacroix o la precisió òptica dels traços lliures de Goya, per exemple, refunden la manera de pintar, des de la posterior desintegració formal fins a les noves possibilitats expressives del traspàs de límits. 

La darrera que proposo, com a conseqüència de les dues anteriors, consisteix en entrellucar quines influències han tingut en l’art posterior. En l’impressionisme i, de retruc, en l’art abstracte i l’expressionisme. En les avantguardes i, també de retruc, en el surrealisme. I, alhora, també val la pena descobrir en la tradició pictòrica els importants precedents d’ambdós autors, especialment la barroca. La tensió entre natura i home ja present al manierisme, el naturalisme de Caravaggio i els seus successors, o l’herència de Rubens i Poussin (en Delacroix) i la ingent producció de l’art espanyol de la Contrareforma (en Goya) en la seva exploració al més profund (i, per tant, contradictori) de l’ànima humana són alguns dels camins previs que van ajudar-los a que ara, avui, encara ens enlluernin les seves propostes. 

* article publicat a la revista Valors (abril 2012) 
"Goya. Llums i ombres" i “Eugène Delacroix (1798-1863)” s’exposen fins el 17 de maig a CaixaForum Barcelona. Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8.
Il·lustració: Francisco de Goya, Vol de bruixes (1798), Museu del Prado, Madrid.
Publica un comentari a l'entrada