dilluns, de juliol 16, 2012

34





Avui, el PSC, el meu partit, ha fet 34 anys. No està en el seu millor moment, sens dubte. El país que el va fer possible, i el país que el PSC ha fet possible, ha canviat moltíssim i més que canviarà en els propers anys. El partit, no tant. 

Crec que la contribució que ha fet el PSC a Catalunya és excepcional. Per l'acció política i l'obra de govern feta, sols o amb molts altres, sens dubte. Però, sobretot, per l'afany fundacional de servir un sol poble, de ser-ne la seva veu d'unitat i progrés. Mirem-ho al revés: hi havia riscos de tot el contrari. Si els nostres fundadors haguessin optat per un socialisme més "pur" (és a dir, cadascú el seu) i fragmentat, fragmentat sobretot quant al la qüestió nacional, el resultat no hauria estat només la pèrdua de tot pes específic de l'esquerra democràtica catalana de tradició socialista i socialdemòcrata, sinó també un país dividit, un catalanisme escapçat i un retrocés evident en el grau d'autogovern assolit que, si bé per molts és encara escàs, l'evolució és extraordinària, senzillament. Amb tots els seus encerts i els seus errors, el PSC, com cap altre partit (potser el PSUC de la clandestinitat) ho ha fet possible.Aquests són alguns dels principals actius d'un partit que té vocació de representar una gran majoria del poble de Catalunya sobre la base d'una àmplia franja ideològica des del centre esquerra a l'esquerra.

Però avui, com deia, el país ha canviat. És molt més heterogeni, molt més versàtil ideològicament (també aquí cadascú es fa una "política a la carta"), amb qüestions transversals que esdevenen centrals (la pròpia qüestió nacional, per exemple), amb una crisi econòmica que posa el futur de tots i de cadascú en entredit, amb símptomes de fracàs de l'actual sistema polític sorgit de la transició, amb expressions polítiques producte de totes aquestes coses, etc. I la sensació que les respostes dels socialistes, que seran sempre respostes "parcials" (estem contra les propostes "totals" per principis, encara que a vegades ens enlluernin), gradualistes i contingents, no acaben de sortir. Que costa de pensar-les, de formular-les, de provar-les, de besllumar-les. (Parlo de propostes serioses, no de l'IBI).

Hi ha encara una altra cosa. A l'ascensor del carrer Nicaràgua, a la seu central del PSC, hi ha unes fotos en blanc i negre crec que de la campanya de 1982. S'hi veuen artistes i intel·lectuals del moment amb els que aleshores eren els líders d'aquest PSC de les esperances. També s'hi veu Pere Navarro, molt jove. No sóc partidari de mirar enrere ni de les nostàlgies, però he de dir que les fotos mostren com potser cap altra cosa l'entusiasme per les idees compartides i l'aliança amb el dinamisme, amb la cultura, amb la modernitat, amb els temps. Tampoc sóc de fotos. Però això darrer també costa de veure-ho: les idees en què beu el PSC són força absents del debat cultural, de les aules universitàries, de les iniciatives interessants que sorgeixen també a Catalunya.

Hi ha un gran consens en dir que el PSC (no fora sinó a dins) hauria de ser l'eix d'una bona alternativa, que hauria de ser un nou instrument per la societat que, de nou, necessita renéixer. No el PSC, tan sols, la societat, dic. I no és senzill, gens senzill. I tampoc és qüestió de restar, més aviat tot el contrari. Però no hi ha massa temps, tot va massa de pressa. Mira, qui ho diria, ja en fas 34. Per molts anys, per molts més anys!


Publica un comentari a l'entrada