dimarts, de juliol 31, 2012

La foto de l'alcalde als 'Fulls'


Aquesta foto que avui us poso l'he tret del darrer número de la revista Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, que en cada edició publica algunes de les fotos del fons d'aquesta institució mataronina, dirigida avui per Nicolau Guanyabéns. En ella s'hi veu el director de la revista Pequeña Gaceta del régimen local entrevistant l'aleshores alcalde de la ciutat, Josep M. Fradera i Pujol, amb la presència del secretari, Nicasio Sánchez de Boado, que data de 1917. La revista inclou un breu informe sobre la situació industrial de la ciutat, que probablement fou fet després d'aquesta entrevista. Aquest informe surt publicat just després de la recopilació de vuit articles, en català, publicats el 1893 a la revista La Ilustració Catalana, signats per Luciano García del Real

L'interés d'aquesta darrera recopilació és importantíssim, crec jo. En primer lloc, des del punt de vista de les dades històriques i la localització de les indústries de l'aleshores molt avançada ciutat de Mataró (de totes elles, en queda una en actiu), com també per les dades que dóna del seu volum i els seus negocis. En segon lloc, pels comentaris propis o aliens de l'autor, entestats en fer aflorir el bon tracte que els empresaris mataronins atorgaven als seus treballadors, conscients del moviment de fons de la classe obrera d'aleshores, en el momnt de neixement de sindicats i partits de classe. En tercer lloc, per apuntar el munt de cicles que ha viscut la nostra indústria local (i que l'enginyer Xavier Brullet repassa de forma pessimista en la seva actualitat en un article inicial): els processos d'acumulació de capital a partir del segle XVIII, les aventures industrials del XIX, les crisis successives i les guerres (en especial, propera a la que parlem, la de 1898), etc. A més, un curiós article del savi historiador mataroní Joaquim Llovet sobre la vida mataronina del suec John Lund ens dóna també noves pistes d'aquests moviments. Sí senyor, molt bon número, el de l'abril (103, que em va arribar fa uns dies...), que fou presentat a Can Marfà, esdevenint així el primer acte públic que s'hi fa, un acte al que no vaig poder assistir.

La foto

Però tornem a la foto. No digueu que no n'hi ha per sucar-hi pa. En destaco tres coses. La primera, la confirmació que els despatx d'alcaldia se situava a l'anomenada "Sala dels Lleons" que, almenys des dels anys seixanta, acull les reunions de govern i que n'ignorem l'origen del nom. El mobiliari que hi surt no recordo que s'hagi conservat en cap cas. La segona correspon a la manera com capta la fotografia els rols de cada un dels protagonistes. Al centre, però com si fos el que menys mana, amb cara d'expectació que té la mirada fixa en el periodista, ben bé com si s'avancés al poder actual dels mitjans, hi ha el pobre alcalde. Fradera i Pujol va ser alcalde encara no un parell d'anys i tingué algunes responsabilitats polítiques més... espero que cultivant la prudència que aquí personifica (Prudència i Justícia són les dues estàtues que s'han de travessar per entrara l'Ajuntament de Mataró...). Mirant-nos com un còmplice, amb clar domini de l'escena i el cos serpentejant hi ha el director de la revista, ensenyant-nos un paper com aquell qui no té res a amagar i advertint-nos que és allà per treure'n coses. Al mig, en una actitud vigilant, al costat de l'alcalde, fixa la mirada indistintament en els papers i en el periodista l'imponent secretari, el més alt de tots, el que ensenya més clarament la seva americana creuada. El poder, el límit, Sir Humpfrey, el que romandrà més enllà d'alcaldes, diaris i martiris.

La tercera cosa és el martiri, doncs. A la part superior esquerra, dominant el fons fins que toca el secretari, hi veiem clarament la part inferior d'un quadre immens que encara avui presideix la Sala dels Lleons. No sé quantes hores dec haver estat allà sota, mirant-lo o deixant que em miri, patint, discutint, rient, negociant, adormint-me, treballant-hi, atenent, trucant, refugiant-me... El quadre és del pintor post-romàntic extremeny José Bermudo i pertany al Museu del Prado, que té tres obres seves però totoes cedides (probablement "regals" de diputats "cuneros"). El nom amb què és catalogat és Últimos mártires del cristianismo, i es tracta d'un oli sobre llenç de 290 x 403 cm, signat i datat el 1884. El quadre és a l'Ajuntament de Mataró d'acord amb la Reial Ordre de 8 de març de 1887, essent catalogat amb el número 727 a l'Inventari de Noves Adquisicions del Museu del Prado, i el número 5597 al Catàleg del Museu.

Quin nom?

Però un estudi d'Enrique Arias i Aurora Gil el titula Eudoro y Cymodocea en el anfiteatro i el situa dins la influència de la novel·la Els Màrtirs de Chateaubriand (1804) a la pintura espanyola de la segona meitat del segle XIX. A l'estudi, tot defensant el títol contra el criteri del Prado, hi diu que en aquesta obra s'expressa "el desenlace de la vida de ambos personajes, su muerte heroica en el circo de Roma dando testimonio de su fe cristiana. Su título en castellano sería el de Eudoro y Cymodocea en el anfiteatro, pero el autor, José Bermudo Mateos, lo proporcionó en francés al Catálogo de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1884, en la que fue presentado: Eudore et Cymodocée dans Vamphitèàtre, así como igualmente el texto explicativo exigido por los reglamentos para las obras de carácter histórico o literario, que en este caso es concretamente el texto del pasaje que inspiró al pintor el lienzo: «La trompette sonne pour troisième fois. Les chaînes du tigre tombent et l'animal furieux s'élance en rougissant dans l'arène: un mouvemant involontaire fait tressailler les spectateurs. Cymodocée saisie d'efroy s'écrie / / Et elle se jette dans les bras d'Eudore, {Les Martyrs: Chateaubriand. Tomo III, página 676.)".

L'estudi, breu, exposa la seva teoria sobre aquest canvi de nom de l'obra que obtingué algun premi (també alguna sorna) abans de caure en l'oblit. Encara que els autors defensen els seus valors: "Hay buenas cosas en esta obra, como el estudio arqueológico realizado por el autor en las vestimentas de los personajes y el tratamiento de los paños al estilo clásico, así como la representación de las figuras y de las fieras, que tampoco son malas. Hay, eso sí, falta de fuerza, cierta blandenguería en las actitudes y en la composición del grupo principal. Es, en definitiva, un cuadro «pompier» como tantos muchos de los que por esas fechas se hicieron en Francia y otros países de Europa".

A mi m'ha tingut de testimoni durant vint anys i us he de dir que ha estat un bon company. Els tigres que arrenquen el coll d'un pobre cristià també em feien pensar en la prudència, talment com l'alcalde Josep M. Fradera..
Publica un comentari a l'entrada