dimecres, de juliol 11, 2012

El cos com a símbol



Deu ser la millor exposició que hi ha en aquests moments a Barcelona i, segurament, una de les millors que haurem pogut veure de Tàpies, la primera des que va morir fa uns mesos. La mostra recull, dels darrers quinze anys, les obres que tenen el cos com a motiu de reflexió. Dic que potser és la millor tant per la categoria de l’artista, per la proposta generosa i atractiva d’obres que hi podem veure, pel seu discurs expositiu i, sobretot, per la multiplicitat de lectures o, si voleu, per la seva densitat. L’exposició recull obres de diversos formats i un parell de sèries, repartides als diversos nivells de la recent renovada seu de la Fundació.

Dic que permet múltiples lectures i que cap d’elles és superficial. Entrar-hi ens portaria hores i hores de contemplació i de reflexió. La plàstica, sens dubte. La que té a veure amb la seva pròpia evolució, també (i més quan la mort i la decrepitud física era una dada ben present). La que el relaciona amb les altres maneres d’aproximar-se al cos d’altre autors, un dels temes centrals de l’art des dels seus inicis, i a través de qual volem dir tantes i tantes coses... Hi ha també, i aquí m’aturo un moment, la seva dimensió simbòlica.

De fet, podríem dir que una obra d’art és ja una construcció simbòlica. Símbol, ja sabeu, és allò que uneix dos pols que semblen irreconciliables, prové del grec sym-bolon, i és contrari al dia-bolon, a la separació. A través de l’art coneixem allò que no podem conèixer, ens endinsem en sensacions que van més enllà de l’objecte. Tàpies, a més, inclou signes, és a dir, elements que compartim lingüísticament (la creu, les lletres A ò T, números, objectes) i els tracta com a tals, a vegades de forma volgudament confusa. El cos, aquí, té el doble paper de símbol i de signe.

Amb ell, doncs, Tàpies ens proposa de captar-ne totes les dimensions i, sobretot, ens proposa un camí d’assumpció del cos (de la nostra vida, de la nostra realitat, de la nostra contingència) com a únic camí per arribar a l’esperit, al més profund, fins i tot a la seva pròpia anihilació. Aquest cos fecund i decrèpit, que dóna vida i la treu, que és el més bell i el més lleig, el del semen i el de l’orina, el que prega i el que menja, el node, el símbol real.

Article per la revista Valors (juliol 2012), reproduït també a la web de la Fundació Tàpies.
L’exposició “Antoni Tàpies. Cap braços cames cos” es pot veure fins el 4 de novembre de 2012 a la Fundació Antoni Tàpies (Aragó 255, Barcelona). Més informació http://www.fundaciotapies.org

Publica un comentari a l'entrada