dijous, de juliol 19, 2012

Anglada, l'altra àliga de #LesSantes


Un dels drames més eloqüents d'Occident, que va passar fa quatre dies, com qui diu, no sembla haver deixat amb bons instruments als qui pocs anys més tard hem de veure el ressorgiment de l'extrema dreta a Europa. Paral·lelament al col·lapse europeu, després d'un llarg camí fundat pels que volien evitar la reaparició de la confrontació mortal al vell continent, emergeixen força partits d'extrema dreta. Els articles centrals del darrer número de la revista Claves (encara no on line) de la mà de José J. Sanmartín, Juan Antonio Cordero i Antonio Elorza, intenten averiguar algunes de les causes per poder, no tan sols predir les conseqüències (això és fàcil) sinó, sobretot, mirar d'evitar-les.

Els recomano, malgrat que és tan sols una aproximació. Falta, crec jo, una reflexió més estratègica, més global i més rigorosa que doni arguments, sí, però que afavoreixi instruments útils. La pròpia transformació del discurs de l'extrema dreta, fent-se menys evident i adoptant posicions simpàtiques fins i tot a arguments de l'extrema esquerra, és analitzada com un factor d'èxit. És allò que Josep Anglada deia en un vídeo fa un temps: cal amagar la bandera amb l'àliga (que ell deia que duia "al cor") i tot això perquè espanta i ara ens hem de centrar amb la qüestió "dels moros". Un dels altres grans arguments de discurs analitzat correspon a l'apropiació exitosa dels esquemes mentals del nacionalisme per portar-los fins a l'extrem de la seva coherència ("primer els de casa", etc...). Com dic, interessant... però encara molt parcial.

La setmana que ve tenim un altre episodi en què les forces democràtiques de Mataró s'hi han vist immerses amb el risc d'endur-se les faves. Resulta que la regidora líder de PxC a Mataró pensa convidar l'esmentat Anglada com a consort a la Missa de la festa major de Les Santes, fet que li atorgaria rellevància pel costum que la Corporació hi assisteixi en comitiva. Donat que la comitiva, en entrar -sense consorts- i en marxar -ja amb consort- hi desfila amb l'atenció de transeünts, i amb precedents conflictius, és obvi que la proposta és una provocació. En joc hi ha la pau de la festa, l'èxit de l'acte més genuí i solemne i, si em permeteu, la incardinació d ela festa amb els valors democràtics, que és essencial. Val a dir que no són els primers. Com a contrapunt a la potestat de l'alcalde d'invitar alguna autoritat o altra, ja i va haver el precedent, l'any passat, que l'altre partit extremista (la Cup) invités pel seu compte una diputada de Bildu enlloc d'un/a consort, burlant el protocol mataroní. Una burla majúscula perquè cap dels dos va assistir a l'ofici religiós-musical, però sí a les desfilades. Un circ. Una profanació de l'espai festiu que no ens mereixem els mataronins.

Ara la pilota és al bàndol dels que sempre han respectat els usos de la festa major. Els partits de tradició democràtica, tan blasmats sobretot pels grups radicals, hauran de prendre una decisió que no és fàcil. I cap d'elles, opino, hauria de ser interrompre la tradició que porta els representants públics a la Missa de Glòria, com algú podria proposar en nom de no sé quin coi de laïcitat. Tot el contrari: la presència dels representants democràtics en una Missa (meitat patrimoni, meitat música, meitat litúrgia i moltes meitats més...) representa la primacia del poble sobre cap altre estament, genera un espai d'intersecció propi de tota societat democràtica que, a més, pot ser molt fecunda. Tant o més que anar a la llotja del futbol, a un lliurament de premis d'una escola o un piscolabis de qualsevol entitat cultural.

L'atac de l'extrema dreta mataronina és directament contra aquesta intersecció, contra aquesta fecunditat, contra aquesta representació (com mai: amb medalles, bandes, bastó i fileres) de la primacia del poble sobre els altres poders, ocults o no tant, que fan festa per Les Santes. Una festa que ja té una àliga i que no vol veure més aquesta altra.

En tot cas, decideixi el que decideixi l'ajuntament em semblarà bé. Però, amics i amigues, posem-nos a combatre de veres el feixisme perquè ja és entre nosaltres.

Foto: Anglada, amb Blas Piñar, fa uns anys.
Publica un comentari a l'entrada