dijous, de juliol 12, 2012

Calderón i la vida



No sé si la versió de La vida es sueño que s'està representant amb èxit aquests dies vindrà a Catalunya, però ho agraïríem, a la vista del que se'n diu. És una obra magnífica i, en cas d'estar ben muntada -com sembla que és el cas- en podrem treure molt de profit dels seus matisos, de les seves innombrables capacitats i de la bellesa del seu text. L'obra de Calderón, que inscrivim al Barroc espanyol, esdevé una més de les peces tan importants produïdes en aquell període, i del que trobo molt determinant quant a l'art i la cultura en general. L'Espanya abanderada de la Contrareforma explora fins els límits les seves possibilitats existencials, reivindica l'ambivalència de la nostra condició humana i incorpora "la pedra rebutjada pels constructors" (Salm 118, 22) a la Bellesa. I mentre competeix amb la Reforma en el camp de la seducció profunda (Calderón va estudiar als jesuïtes) i el relativisme racional (per més autèntics que la rectitud o el racionalisme), desconfia alhora de la monarquia, amb veu ben baixa.

Déu n'hi do el que n'ha sortit de tot allò (vegeu "Què és l'art espanyol?"). I Déu n'hi do també les vegades que he reflexionat sobre això en aquest humil bloc. Ara la reflexió la torno a portar per parlar-vos d'un magnífic article que, sobre aquesta obra fonamental del teatre (no tan sols espanyol), va fer el crític Marcos Ordóñez a El País i que podreu trobar aquí. D'aquest article, que s'ha de llegir del tot, us en deixo només dos paràgrafs per fer-nos-en venir encara més ganes. De llegir-lo i d'anar a veure La vida es sueño sempre que pugueu. Parla de nosaltres, dels nostres somnis no sempre agradables, dels nostres canvis possibles, del nostre exercici del poder, de tot el que vulgueu.
Las lecturas de La vida es sueño son infinitas. Para unos, es una pieza de propaganda, que Calderón compuso para inculcar los dogmas de la Contrarreforma (libre albedrío católico frente a determinismo protestante), como ilustraría, entre muchos otros, el verso “porque el hado más esquivo / la inclinación más violenta / el planeta más impío / solo el albedrío inclinan / no fuerzan el albedrío” (idea que, por cierto, también aparece en El rey Lear de Shakespeare, acerca de la supuesta predestinación de los eclipses); para otros, Calderón sintetiza conceptos cercanos al hinduismo o el budismo, como este otro pasaje de Segismundo, coincidente con el pensamiento kármico: “Más, sea verdad o sueño / obrar bien es lo que importa / si fuera verdad, por serlo / si no, por ganar amigos / para cuando despertemos”.
Sí parece cosa cierta que Calderón creía en un mundo gobernado por un dios racional, a quien el hombre podía acceder, justamente, a través de la razón, concepto que parece capital en el aire de su tiempo: tan solo dos años separan la escritura de La vida es sueño y la del Discurso del método de Descartes. Como Pascal y Gracián, Calderón estudió en la Compañía de Jesús que, en certeras palabras de Javier Aparicio, “le contagiaría para siempre la escenografía mental de la meditación imaginativa de los Ejercicios ignacianos, la filosofía ascética que organiza su universo dramático, el estoicismo senequista y un denodado espíritu erudito”.

Foto: Festival de Mèrida.
Publica un comentari a l'entrada