dilluns, de juliol 30, 2012

La nova neula

El dia del seu sant, el senyor Enric Graupera i la seva dona, la Teresa Castellà, estaven pletòrics. Aquest any, enlloc de casa seva, rebrien al carrer, al Fossar Xic, transformat en la placeta mediterrània plena de vida que tant ens agrada. Enlloc dels seus amics, hi convidava tota la ciutat. Les seves filles, actuals continuadores de la veterana casa de neules artesanals nascuda el 1895, presentaven el nou projecte amb el que han posat tota la il·lusió. D’una banda, presentar les neules com si fossin joies. De l’altra, proposar una colla de receptes de postre per combinar-ho. En la pròpia neula-joia ja hi trobem les innovacions gastronòmiques i estètiques en què Casa Graupera ens ha anat sorprenent des de fa anys. La seva combinació amb herbes, amb xocolates o amb fruits secs, com les pedres d’un bon anell, són muntades ara sobre una estructura irregular de neula. En les receptes, vam poder degustar una bona combinació amb un sabor dominant (si bé no l’únic): de menta, de llimona, de préssec o de plàtan.

La Teresa Graupera domina bé l’enginy gastronòmic i, pel que veig, l’esperit emprenedor. Ens rep explicant-nos les incursions de la firma al món dels càterings de qualitat i ens admet que estan posant els ulls en la internacionalització d’aquests productes que tastem “com una prova de foc”, amb paraules de la Teresa, aquest divendres de juliol al vespre entre taules ben guarnides i un grup de música que ens acompanyarà fins a la nit. Del 21 al 28 de juliol s’han posat en ruta per diferents establiments cèntrics de Mataró.

Mirin les dimensions del que estem parlant. Estem parlant d’un producte antiquíssim de la cuina catalana, nascut d’enrotllar hòsties sense consagrar, que serveix de base per un producte radicalment modern i experimental, passat pel sedàs de les innovacions que han posat la cuina catalana al capdavant del món. Estem parlant d’un element típic del dia de Nadal al bell mig de l’estiu i de tot l’any, com qui diu. I estem parlant d’un racó de món. Un local d’unes cases nascudes sobre un antic fossar al costat de la mil·lenària basílica de Santa Maria, en un carrer estretíssim de poc pas i sense comerç (si exceptuem Can Laru), que parla d’internacionalitzar-se.

Mataró, com Catalunya, que no té matèries primeres, ha de fer servir l’enginy si vol participar en aquesta escala, si vol passar de ser un racó a tenir coses a dir (i a vendre) al món. L’enginy d’agafar el que tenim, de renovar-ho amb gust i d’oferir-ho als paladars exigents, als buscadors d’autenticitat i als amants dels petits plaers. Però, com tot, cal alguna cosa més. L’estimació dels seus congèneres, la complicitat del seu teixit social i comercial, l’orgull dels seus conciutadans. Aquest embolcall, com el de la neula, és el millor ingredient per la confiança en el futur.

(escrit publicat a Tribuna Maresme, agost de 2012)
Publica un comentari a l'entrada