dilluns, d’octubre 29, 2012

Déu, el mal i la taronja mecànica


Sí senyor. Un article fins ara inèdit d'Anthony Burgess que publicava el suplement "Babelia" d'El País de dissabte passat [vegeu aquí] em dóna algunes claus d'una fonda intuïció que em persegueix. L'escrit data de 1972 i l'autor de La taronja mecànica (A Clockwork Orange), escrita deu anys abans es veu obligat a explicar-ne el seu significat donat que, tot i l'èxit del libre i -sobretot- de la magnífica adaptació de Kubrik, la gent no feia més que demanar-li. Ara, amb motiu del cinquantenari de la novel·la original, s'ha rescatat aquest article.

Hi ha dues línies argumentals -entrellaçades- que són descrites de forma brillant. La primera, una crítica catòlica al puritanisme protestant. La segona, una reivindicació de la llibertat fins al punt de defensar la possibilitat del mal ja que, sense ella, no hi ha llibertat. Els dos arguments m'entusiasmen. I trobo que avui són tan contra-corrent que deu ser un acte de militància posar-se a defensar-los.

"El catolicismo" -hi diu Burgess- "rechaza una doctrina que parece enviar a algunos hombres con arbitrariedad al cielo y otros -también con arbitrariedad- al infierno. Nuestro destino futuro, dice la teología católica, está en nuestras manos. No hay nada que nos impida pecar; pero tampoco hay nada que nos impida emprender las vías de la gracia divina que nos garantizarán la salvación". Hi oposa els corrents calvinistes pels quals "uno de los rasgos de depravación católica era precisamente que se dejara que cada hombre se labrase su destino. De ahí que se cerraran burdeles (al contrario que en los países católicos), se prohibieran frivolidades como las obras de teatro y la literatura de calidad y se instaurase la pena de muerte por adulterio".

L'escriptor anglès ho compara amb 1984 d'Orwell, de qui diu que va demostrar que la docilitat submisa que els estats desitgen s'obté millor amb mètodes no aversius, o amb la seva estada a l'exèrcit: "Tras seis años de aquella vida, puedo simpatizar con el civil que está harto de tomar sus propias decisiones: dónde comer, a quien votar, qué ropa vestir. es más fácil que a uno le digan lo que debe hacer". I diu més endavant (perdoneu que m'allargui en les cites) que "necesitamos términos absolutos como bien y mal. Nuestra actitud hacia el bien incluye una falta de compromiso, de convicción: estamos más acostumbrados a que nos digan que no hagamos el mal que a que nos animen a hacer el bien".

Burgess, així, va construir un personatge que, reeducat amb mètodes conductistes per reprimir els seus instints malèvols i violents, acaba sentint nàusees de totes les experiències que associava al mal (la música, el sexe, qualsevol relació...), de manera que "com que els homes no som màquines", estudia formes més elaborades d'agressió. "Lo que yo trataba de decir" -explica Burgess- "era que es mejor ser malo por decisión propia que ser bueno por un lavado de cerebro científico". 

La meva intuïció és justament aquesta: no és possible la bondat per decret, la felicitat imposada, el control maquinal dels individus "pel seu bé". Que és inhumana la negació del mal, la repressió dels instints violents, la uniformitat. I això no ho volem reconèixer. 

Un dels exemples el citava de Burgess més amunt: la prostitució i aquesta mania legalista per prohibir-la que ens ve d'aquest nord enllà "on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç" coentusiasmava Espriu. En el camp polític (ho dic per experiència) ens resulta insuportable que no es controli cap resort, ni cap espai, de la ciutat: tot ha de ser previst, previngut, controlat, governat, il·luminat. En el camp educatiu (i lúdic) també triomfen de tant en tant les teories que reclamen el joc no competitiu, ignorants que la cooperació n'és germana, de la competició, i no enemiga. I en el camp simbòlic és on més es nota, crec jo, aquesta nova invectiva "bonista": n'he parlat en aquest bloc a propòsit de les emissions televisives de boxa  [aquí] o dels toros [aquí].

De la mateixa manera, s'exclou tota possibilitat de tristesa i d'infelicitat, com si fossin patologies a curar, enlloc d'incentius o conseqüències de la nostra condició humana, que crea i destrueix. "El hombre es, casi por definición, una criatura inquieta, creativa, destructiva, dada a la euforia y el dolor. El joven salvaje exige lo que el mundo perfecto no puede darle -la infelicidad- y se suicida", descriu. No hi ha mons perfectes. Ni ganes.

El propi Burgess ens dóna encara una altra clau, la de la pròpia creació divina, que té com a objecte (i subjecte, després) aquest ésser imperfecte que som, aquest ésser fill de Déu que ho és gràcies al límit (del més ençà i del més enllà, com ha teoritzat a casa nostra Eugenio Trías), no pas a l'omnipotència. "Un Dios omnisciente y omnipotente, como gesto de amor hacia el hombre, limita Su propio poder y Su propio conocimiento".

He de dir que m'inquieta molt més una novel·la, o un film, o una cançó, fetes de sucre que no pas amb alguna bona dosi de mal. I de mal ambigu, com ho és el que ens trobem habitualment al nostre entorn i el que, segurament, fem nosaltres mateixos. Si l'hem de combatre, l'hem de conèixer. Si l'hem de dominar, l'hem d'emparaular, l'hem de domar, l'hem de veure, hem de compensar el seu desig destructiu, l'hem de descriure,  hem de reconèixer-lo com a possibilitat si volem ser lliures, li hem de veure la cara (davallant als inferns)... amb la dificultat que tenen totes les coses que no veiem nítidament. Com el bé. I si ho obviem se'ns acabarà menjant per dins, ens desbordarà, com a l'Àlex de La taronja mecànica.
Publica un comentari a l'entrada