diumenge, d’octubre 07, 2012

Entre els bisbes i els 'aiatolàs'


En aquest país (tant és ara Catalunya com Espanya) hi ha un esport molt estès que consisteix en criticar tot el que diguin els bisbes. En molts casos, amb força raó, no ho dubto. Però sempre, o gairebé sempre, sense llegir-se a fons els textos d'on es treuen sempre unes "polèmiques" declaracions, i donant per entesos tots els contextos. Si habitualment l'esport nacional el practiquen -en aquest ordre- els propis catòlics i, a continuació, bona part de l'esquerra laïcista episcopo-dependent, ara s'hi sumen les veus de la nova religió independentista catalana ("de dretes i d'esquerres", com els agrada dir, sobretot als de dretes), que ja han sortit a desqualificar en massa la Conferència Episcopal Espanyola arran del seu darrer document contra la crisi, en el que s'adevrteix contra la desintegració d'Espanya. Curiosament, fins ara molts han callat davant altres textos "escandalosos" de la fàbrica Rouco. El text inclou molts més paràgrafs, i alguns interessants, no creguin, però el que va encendre les ires dels aiatolàs de l'estelada, en el que es recorda un text anterior, és aquest:
“Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.
L'altra crítica que es feia anava adreçada als bisbes catalans, sobretot als quatre pobres que es van abstenir, sàviament, davant un text excessivament ancorat a una posició. D'aquí que s'hagi llegit el text que aprovaren els bisbes catalans, reunits l'endemà, com una resposta. No ho és, però sí que s'indica una posició ponderada, en la que hi cap tothom, cosa que s'agraeix. I parteix d'uan realitat catalana, també eclesial, molt més rica i diversa que la que mostren els mitjans de comunicació oficials i subvencionats. Certament, és un text sec (no es mulla), però davant l'ira dels aiatolàs, ja és molt que no caiguin acríticament en fer seguidisme de la ideologia oficial, que és el que volen.

Però tornem al text dels bisbes espanyols. Sí, és cert que ja cansa que, com diu Enric Juliana, Rouco vulgui ser el Richelieu espanyol influint pertot. I també és cert que s'hauria agraït un text episcopal que anés més per la via del diàleg (tot i que és molt explícit) que per les seves legítimes preocupacions. No estic d'acord, com diuen alguns, que l'obligació dels bisbes sigui defensar el dret a l'autodeterminació com en algun moment reconeix la Doctrina Social de l'Església (que, senyors, té menys importància que l'Evangeli, recordo). Alguns poden entendre que aquest dret ja fou exercit en el moment d'aprovar la Constitució i és una interpretació tan legítima com els que creuen el contrari.

El que més m'interessa del text és el repte que suposa. D'una banda, als que creuen tot el contrari. Aquí ningú els està insultant, aquí s'està expressant un sentiment i, alhora, es dóna un argument de caràcter històric per evitar la ruptura de la unitat i la diversitat d'Espanya. El repte és respondre-hi amb la mateixa educació, comprendre els arguments i intentar cercar posicions d'encontre. Jo n'hi veig, certament. L'èpica que acompanya el corrent independentista aquestes darreres setmanes usa uns versos de Maragall i Espriu, molt significatius, en què es demana a Espanya (o Sepharad) que escolti. Bé, quan escolta no la podem denigrar. I quan respon que parlem-ne, malgrat que no els agradi la solució, tampoc els podem respondre amb exabruptes, greuges o "ara és massa tard". No sé qui és més clerical.

De l'altra, el repte s'adreça cap els cristians, és clar. Hi ha coses de fons que cal preservar en aquest procés. En primer lloc, no deixar de banda que vivim en un país (també tant me fot quin) amb profundes desigualtats estructurals que menen moltes persones al carrer, i que escassegen les polítiques i els recursos que les atenguin. Aquest és el principal pecat i el principal oblit del debat polític actual. En segon lloc, que un procés com el que s'està reclamant té enormes riscos de divisió social interna que determinats tons aiatolanescos accentuen. En tercer lloc, crec jo, que val la pena advertir d'alguns corrents de fons d'aquesta nova ideologia, com ara les resistències a la solidaritat interterritorial que, si s'aplica arreu, poden generar seriosos desequilibris com els que ja viu el nostre món. I, en quart lloc, que el paper dels cristians, com a tals, no és exactament el de donar suport o no a la independència que, si convé o no (no si hi tenim dret o no), és cosa de la política, on hi haurem de participar no com a cristians. Els que demanen un posicionament clar dels bisbes catalans sobre el tema s'equivoquen. Que llegeixin les benaurances i veuran què és un posicionament clar.

Foto: Vida Nueva.


Publica un comentari a l'entrada