El divendres dia 9 de novembre, a les 9 de la nit, se celebrarà a la Basílica del Pi de Barcelona el concert "Veus per a la Nova Evangelització", on s'hi presentarà un CD amb l'actuació dels seus protagonistes, potser els millors músics i compositors cristians que hi ha actualment a Catalunya entre ells l'amic Xavier Morlans, ànima del projecte, la germana Glenda i l'Oriol Sabé. Vaig anar immediatament a Youtube a veure qui caram era aquest tal Oriol Sabé i em va impressionar. El seu canal té més de 200 subscriptors i acumula més de 230.000 descàrregues amb una bona colla de vídeos amateurs on hi ha tot el repertori de cançons de missa que vulgueu,a més d'algunes altres. El noi, acompanyat de la seva guitarra, té una veu molt envejable. La meva xafarderia és tal que vaig preguntar de seguida a mossèn Joan Sabé, el jove rector de la parròquia de l'Esperança de Mataró, si era parent seu i, efectivament, així és. És fill d'un cosí germà seu, que viu a sant Esteve de Palautordera i que el divendres debuta davant l'escenari.
Sóc dels que pensa que, des d'un punt de vista litúrgic, no és massa positiva la substitució massiva de cants per d'altres propers a la música pop, a missa. Crec que ens hem carregat (o l'hem condemnat a pur esteticisme, als concerts laics i als museus) un ingent patrimoni musical que, potser com cap altre, capta la profunditat que la litúrgia persegueix. Alhora, molts dels cants que es feren populars després del Concili, i que van seguir més tard amb un bon nombre de cançons de Kairoi, tenen el risc de passar de moda ben d'hora i sovint els trobo excessivament mel·liflus, happies i hippies. Dit això, però, tampoc no veig gens contradictori que el cant religiós, el cant catòlic concretament, s'ajusti als canvis musicals, inclosa la música pop, tant en versions originals com en adaptacions. Com també trobo positiu que s'hi incorporin nous llenguatges als que tenim "acumulats" però, almenys per mi, sense perdre el que té un valor incalculable, sense oblidar -així- que el catolicisme és una religió "de sentits". I el que més m'agrada de tot plegat és que avui, a missa, és l'únic lloc públic, fora del karaoke o d'un concert, on pots cantar; sobretot si no en saps gaire. Crec que aquest és l'altre element a tenir en compte: el cant litúrgic és el clam del poble (el gemec a què es referia Marx). Precisament per això agraïm que hi hagi que ho faci tan bé.
Tornem a l'Oriol, que és de qui parlàvem. Us deixo, però, una cançó seva, en un vídeo-clip que hi he trobat.
Sóc dels que pensa que, des d'un punt de vista litúrgic, no és massa positiva la substitució massiva de cants per d'altres propers a la música pop, a missa. Crec que ens hem carregat (o l'hem condemnat a pur esteticisme, als concerts laics i als museus) un ingent patrimoni musical que, potser com cap altre, capta la profunditat que la litúrgia persegueix. Alhora, molts dels cants que es feren populars després del Concili, i que van seguir més tard amb un bon nombre de cançons de Kairoi, tenen el risc de passar de moda ben d'hora i sovint els trobo excessivament mel·liflus, happies i hippies. Dit això, però, tampoc no veig gens contradictori que el cant religiós, el cant catòlic concretament, s'ajusti als canvis musicals, inclosa la música pop, tant en versions originals com en adaptacions. Com també trobo positiu que s'hi incorporin nous llenguatges als que tenim "acumulats" però, almenys per mi, sense perdre el que té un valor incalculable, sense oblidar -així- que el catolicisme és una religió "de sentits". I el que més m'agrada de tot plegat és que avui, a missa, és l'únic lloc públic, fora del karaoke o d'un concert, on pots cantar; sobretot si no en saps gaire. Crec que aquest és l'altre element a tenir en compte: el cant litúrgic és el clam del poble (el gemec a què es referia Marx). Precisament per això agraïm que hi hagi que ho faci tan bé.
Tornem a l'Oriol, que és de qui parlàvem. Us deixo, però, una cançó seva, en un vídeo-clip que hi he trobat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada