dilluns, d’octubre 01, 2012

L'auca del senyor Lara


Al primer acte d'una de les comèdies que més ha contribuït a riure'ns de nosaltres mateixos, L'auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol fa dir a l'avi Esteve el següent comentari:
Senyor mestre, aquí li porto l'Estevet, i l'Estevet és el meu nét, per servir-lo. Ell vol ser comerciant com el seu pare, com el seu avi, com el meu, com tots els de la nostra casa. No li ensenyi moltes coses. No, senyor. Els que saben massa coses, es distreuen del negoci, i nosaltres no volem que es distregui. Per ara no es distreu per res. Sempre el veurà fix als prestatges. Inculqui-li bones idees, i ja sap què vol dir bones idees: mirar on passen els diners, i seguir-los, i aturar-los honradament, i després saber-los guardar, perquè no els aturin els altres. Que aprengui poc, sobretot... Que aprengui poc, com pot entendre, vull dir que aprengui poc, però que aprengui pràctic. Amb les quatre regles en té prou, i qui diu les quatre regles, vull dir sumar i multiplicar, que restar i dividir ja és un luxe del qual també podria passar-se'n.
A sumar i a multiplicar, sense aprendre massa coses més, és l'únic que sembla que passarà l'endemà de la independència. Els arguments del nou relat semblen infal·libles: amb el que ens estalviaríem del dèficit fiscal (les dades del qual ens creiem de forma entusiasta) no caldria retallar, podríem pagar les 'estructures d'estat' de sobres i encara en sobraria per anar retallant els impostos a les rendes altes, com ja ha fet aquest govern sobiranista. Pel que es veu, els costos d'escala d'un nou estat en defensa, representació diplomàtica i totes les rèmores que incorporaria aquest projecte o bé no compten, o bé val la pena jugar-se-la amb la il·lusió que fa als nois la independència ditxosa.

Els que alerten sobre aquests costos són titllats de convocar la por (llegiu, per exemple, aquesta crònica de l'Amanda Mars, o aquests dos articles de Xavier Vidal-Folch). Jo crec que és tot el contrari. Mirin: si ajustem les aspiracions de més autogovern, absolutament legítimes i que comparteixo, amb la recerca del mínim cost possible per a tothom (win win) jo, per exemple, ja firmaria. I ara, en canvi, com que m'ensumo que em venen gat per llebre, sóc de la banda del no. Recomano, en aquest sentit, l'atinat article d'Enric Juliana d'ahir.

En això estem que arriba l'editor del grup de comunicació més important d'Espanya i el setè del món, amb seu a Barcelona, i anuncia que en cas que Catalunya obtingui la independència marxaran del país i s'establiran a l'atra banda de la flamant frontera. José Manuel Lara ho explica amb una comprensible lògica. Si ells són líders en l'edició en castellà, la seva millor plataforma no serà un estat on aquesta llengua sigui secundària. A banda dels nombrosos exabruptes i pecats transmesos per via sanguínia que li han atribuït, poca gent se n'ha adonat que el grup Planeta conté algunes segells en català, entre ells l'editorial més important en aquesta llengua, Edicions 62.

Jo no em prendria els advertiments de Lara en broma. estan en joc, a banda de milers de llocs de treball i una posició estratègica en la indústria cultural mundial, les 'estructures editorials' de la nostra   llengua. En efecte, el principal perill d'aquesta precipitada sortida cap a la Ítaca somniada és que per vestir unes estructures d'estat en desvestim unes altres, de caràcter industrial, per exemple, o fins i tot de caràcter nacional, com és la projecció i l'ús social del català. El dèficit fiscal actual seria una broma al costat d'això.

El camí cap a la independència ha de fer possible, primer, que ens convencin amb millors arguments aquells que encara no hem descobert la nostra passió independentista. Segon, que comptin amb un pla, una estratègia, un camí on s'hi prevegin els nombrosos entrebancs a superar i es proposi de quina manera ho farem. Tercer, que s'avaluïn públicament els costos per veure si val la pena o no pagar-los: les coses que no tenen cost tampoc valen la pena, normalment. I, quart, que aprenguem a sumar i multiplicar sense renunciar al coneixement que la resta i la divisió existeixen, sovint amagades darrere d'operacions rodones. Aquesta és la lliçó que m'emporto del senyor Lara.

5 comentaris:

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Al principi del comentari em pensava que anàves per un altre camí: l'Estevet és en Lara. "Tontet" però llest amb la pela. M'estranyat una mica, però de seguida he vist per on anàva la cosa realment. La por aquesta de que serem més pobres que mai si sóm independents. No et procupis massa Ramón: menjar poc i païr bé no és tan greu. I que marxín els que no estàn a gust tampoc. Ara, fer-los fora mai de la vida. Aquí som demòcrates i de la mateixa que vam acollir al Lara pare, i tants "altres catalans" dit a la manera del gran Paco Candel, que es fotien de gana a les Espanyes i aquí es va fer milionari, tenim a un fill desagrait -pel que sembla- amb la terra que la fet prosperar. Sí, ja sé que nosaltres també gràcies a ells. Però si el pobret està a disgust, que marxi, caram. Però la por, l'hauriem d'aparcar i aquest deix burleta cap a tot el que es refereix a independencia també. Potser cal més reflexió i acceptació de com va derivant la vida: "...Des d'aquesta creu..." com va dir, ja ho saps,en Blai Bonet. Salut!

Ramon Bassas Segura ha dit...

Pere

Un. No és por, són ganes de desenredar -i de descobrir- quins són els costos reals d'un procés així. Perquè els que el proclamen com a més vàlid no en parlen mai. I no parlar de les coses és el pitjor, oi? Sovint n'amaga d'impronunciables. És més: estic disposat a creure que la independència és un bon camí si els sues partidaris m'expliquen clarament els riscos i em convencen com els pensen afrontar. Crec que els que tenen por són els independentistes. La por a conèixer la factura després de l'atipament nacional que ens agafarà en aquesta festa.

Dos. El to foteta és precisament el que permet posar en dubte el caràcter èpic que la ideologia dominant a Catalunya (dominant vull dir del poder) té per evitar que ningú li faci preguntes incòmodes.

Tres. Si vol marxar que marxi, bé. A mi se me'n fot, com pots imaginar-te. El problema és que marxi la indústria cultural més potent que té Catalunya en aquest moment. I els seus llocs de treball. I els impostos. I que hi hagi més gent que ho faci. A banda de perdonar-li la vida, no he vist ningú que assumeixi el drama que podria significar això i ofereixi seguretats perquè això no passi.

Anònim ha dit...

Ramon: quan vàrem passar d'una Dictadura a una Democràcia (més o menys) algú ens va donar seguretat, tranquil-litat, pressupostos i no atipament estatal? I quan van guanyar UCD, PSOE, PP, PSOE, PP... ens van donar seguretat i explicació dels riscos d'haver-los votat?
I en canvi ens han portat a la crisi.
Els independentistes no ho han pogut fer, encara. Provem a veure si poden canviar això tan "trist i pobre" per quelcom una mica més ric i ple. Una oportunitat, com tots han tingut. Si el poble ho vol, clar.

Pere-Màrtir Brasó

Ramon Bassas Segura ha dit...

Pere,

Tot el que vulguis, però és mentida que el camí no tindrà entrebancs ni costos. Quant més s'amagui, pitjor. Al revés, quan més se sàpiga, amb més criteri podrem decidir. Jo, de moment, els costos em semblen molt més grans que els beneficis.

Anònim ha dit...

No se que em treu mes de polleguera. Un fatxa del PP de Madrid, de qui al menys, ja saps de quin pal va i el que pots esperar d'ell. O be un botifler anticatalanista que renega de una possibilitat històrica com la independència.

Es inaudit que qui va participar en un govern municipal que es va vendre a la totxana i va deixar que tanquessin les fàbriques de tota la vida, ara, parli de que li preocupa que marxi en Lara....