dilluns, d’octubre 01, 2012

L'auca del senyor Lara


Al primer acte d'una de les comèdies que més ha contribuït a riure'ns de nosaltres mateixos, L'auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol fa dir a l'avi Esteve el següent comentari:
Senyor mestre, aquí li porto l'Estevet, i l'Estevet és el meu nét, per servir-lo. Ell vol ser comerciant com el seu pare, com el seu avi, com el meu, com tots els de la nostra casa. No li ensenyi moltes coses. No, senyor. Els que saben massa coses, es distreuen del negoci, i nosaltres no volem que es distregui. Per ara no es distreu per res. Sempre el veurà fix als prestatges. Inculqui-li bones idees, i ja sap què vol dir bones idees: mirar on passen els diners, i seguir-los, i aturar-los honradament, i després saber-los guardar, perquè no els aturin els altres. Que aprengui poc, sobretot... Que aprengui poc, com pot entendre, vull dir que aprengui poc, però que aprengui pràctic. Amb les quatre regles en té prou, i qui diu les quatre regles, vull dir sumar i multiplicar, que restar i dividir ja és un luxe del qual també podria passar-se'n.
A sumar i a multiplicar, sense aprendre massa coses més, és l'únic que sembla que passarà l'endemà de la independència. Els arguments del nou relat semblen infal·libles: amb el que ens estalviaríem del dèficit fiscal (les dades del qual ens creiem de forma entusiasta) no caldria retallar, podríem pagar les 'estructures d'estat' de sobres i encara en sobraria per anar retallant els impostos a les rendes altes, com ja ha fet aquest govern sobiranista. Pel que es veu, els costos d'escala d'un nou estat en defensa, representació diplomàtica i totes les rèmores que incorporaria aquest projecte o bé no compten, o bé val la pena jugar-se-la amb la il·lusió que fa als nois la independència ditxosa.

Els que alerten sobre aquests costos són titllats de convocar la por (llegiu, per exemple, aquesta crònica de l'Amanda Mars, o aquests dos articles de Xavier Vidal-Folch). Jo crec que és tot el contrari. Mirin: si ajustem les aspiracions de més autogovern, absolutament legítimes i que comparteixo, amb la recerca del mínim cost possible per a tothom (win win) jo, per exemple, ja firmaria. I ara, en canvi, com que m'ensumo que em venen gat per llebre, sóc de la banda del no. Recomano, en aquest sentit, l'atinat article d'Enric Juliana d'ahir.

En això estem que arriba l'editor del grup de comunicació més important d'Espanya i el setè del món, amb seu a Barcelona, i anuncia que en cas que Catalunya obtingui la independència marxaran del país i s'establiran a l'atra banda de la flamant frontera. José Manuel Lara ho explica amb una comprensible lògica. Si ells són líders en l'edició en castellà, la seva millor plataforma no serà un estat on aquesta llengua sigui secundària. A banda dels nombrosos exabruptes i pecats transmesos per via sanguínia que li han atribuït, poca gent se n'ha adonat que el grup Planeta conté algunes segells en català, entre ells l'editorial més important en aquesta llengua, Edicions 62.

Jo no em prendria els advertiments de Lara en broma. estan en joc, a banda de milers de llocs de treball i una posició estratègica en la indústria cultural mundial, les 'estructures editorials' de la nostra   llengua. En efecte, el principal perill d'aquesta precipitada sortida cap a la Ítaca somniada és que per vestir unes estructures d'estat en desvestim unes altres, de caràcter industrial, per exemple, o fins i tot de caràcter nacional, com és la projecció i l'ús social del català. El dèficit fiscal actual seria una broma al costat d'això.

El camí cap a la independència ha de fer possible, primer, que ens convencin amb millors arguments aquells que encara no hem descobert la nostra passió independentista. Segon, que comptin amb un pla, una estratègia, un camí on s'hi prevegin els nombrosos entrebancs a superar i es proposi de quina manera ho farem. Tercer, que s'avaluïn públicament els costos per veure si val la pena o no pagar-los: les coses que no tenen cost tampoc valen la pena, normalment. I, quart, que aprenguem a sumar i multiplicar sense renunciar al coneixement que la resta i la divisió existeixen, sovint amagades darrere d'operacions rodones. Aquesta és la lliçó que m'emporto del senyor Lara.

Publica un comentari a l'entrada