dijous, d’octubre 25, 2012

¿Cremar esglésies o el foc de Déu?


Fa poc, en una conversa celebrada a Casa Àsia, el professor Amador Vega es preguntava per quina raó en el marc de la Guerra Civil espanyola es va desembocar de forma tan violenta un moviment iconoclasta de les caracteritiques que tots coneixem (vegeu minut 01:02:30 d'aquí). Ho feia explicant els corrents espirituals que subjau en un fil conductor entre el Mestre Ekhart ("prego a Déu que em buidi de Déu"), els jardins japonesos, els pares del desert, Ramon Llull o Mark Rothko (el pintor que transita cap a la desaparició de la figura). En el seu recent llibre, el propi Amador Vega iguala l'abisme produït per processos d'aniquilació de les concrecions, o les imatges (els ídols), o de la pròpia religió, amb "el desert en què coincideixen Déu i l'home en un coneixement íntim" (p. 85) i un en altre llibre publicat fa poc l'antropòleg Manuel Delgado sembla prendre l'argument per fer una teoria sobre la iconoclàstia espanyola contemporània. 

El llibre de Delgado és una reedició, de fet, del que es publicà fa 20 anys i, profusament documentat, s'hi troba a faltar una posada a punt que incorpori aquest període en el seu treball. A banda de correcció d'errors, com titllar de sacerdot a Joan Maragall (p. 197), és d'agrair que s'intenti establir una teoria que vagi més enllà dels prejudicis o de les anàlisis simples i que, aventurant-se a no tenir raó, és clar, es proposi una reflexió sobre el poder de la imatge en la dialèctica de confrontació en aquest cas -com ell defensa- entre el "món antic" dominat pel ritualisme i el "món nou" alliberat per la política.

Delgado defensa que ja hi ha un corrent iconoclasta en la pròpia religió precisament perquè cap imatge pot atrapar Déu i fer-ho és una manera de reduir-lo. També al cristianisme, tant al Bizanci dels segles VI a VIII com en la Reforma del XV. La tradició espanyola i barroca és profundament iconofílica, especialment amb el que se n'ha anomenat "religiositat popular", que Delgado situa en les estratègies de dominació, o l'eliminació de la identitat no cristiana de les nostres terres, de manera que no seria gens menyspreable la força que ho contrarestés. Una força que, en no existir el protestantisme, per exemple (com no hi va haver milenarisme a l'alta edat mitjana), ni cap altre corrent filosòfic o religiós que ho vehiculi, esclata de forma barroera. Recorda aquí els famosos articles de Maragall a la Setmana Tràgica, on el nostre poeta atribuïa més autenticitat a l'església cremada que a la d'abans.

L'autor opina que, de fet, el catolicisme espanyol té més de tribu africana, amb paraules de Valle-Inclán, que de cristianisme, ja que anteposa el ritualisme i la idolatria al seu poder simbòlic que, de fet, elimina el símbol per transcendir-lo. Aquesta necessitat d'eliminació (el nihilisme religiós, segons Vega) que ens fa "més autèntic", junt amb la voluntat de reconstituir simbòlicament el món, s'enduria obres d'art, peces de gran valor històric i un bon grapat de clergues, teoritza Delgado.

Molts diran -direm- que no deixa de ser una barbaritat, una mostra de totalitarisme brutal, la persecució religiosa que hi va haver en aquest país (no tan sols a la Guerra Civil, com recorda Delgado). I crec, també, que els primers que han -hem- de condemnar-la són els hereus de la tradició republicana que en cap cas s'hauria de confondre amb la intolerància o una altra mena de dictadura com la que es combatia. I més: des d'aquesta tradició republicana i laica caldria reconèixer la religió com un element constitutiu de la persona i el seu exercici un acte de llibertat que cal preservar. Però a banda d'això, el treball de Delgado ens aporta punts de vista, cites impagables, reflexions de fons i -sobretot- elements de discussió serena sobre el què ens passa. Perquè el debat de l'estètica no és, ni en aquest ni en cap cas, un debat banal o superficial. O intel·lectual. La lliçó d'aquest llibre és, justament, que es tracta d'un fet central en la nostra vida i la nostra societat, per a la qual hi ha hagut morts.  I parlar-ne sovint ens en pot estalviar uns quants. O així ho espero.


Bibliografia
  • Manuel Delgado, La ira sagrada. Anticlericalismo, iconoclastia y antirritualismo en la España contemporánea, RBA Editores, Barcelona 2012 [1992]

  • Amador Vega Passió, meditació i contemplació. Sis assaigs sobre el nihilisme religiós. Fragmenta Ed. Barcelona, 2012 [1999].

Publica un comentari a l'entrada