dimarts, de novembre 29, 2016

El nen repel·lent de l'anunci


Aquests d'aquí al damunt són dos dels anuncis que hem vist últimament per televisió. El primer correspon a la campanya del model Opel Astra i el segon a la campanya de residus de la Generalitat de Catalunya. Quan vaig veure aquest últim em va recordar el primer; utilitzen, si els veieu, el mateix recurs narratiu: un nen encara preadolescent recrimina al seu interlocutor (un "nosaltres" implícit al primer, explícit al segon) que "encara" no s'hagi fet "normal", que encara no formi part del nou paradigma moral. Ostres, ¿tu ets idiota? ¿Com pot ser que no tinguis wifi al cotxe i siguis el causant del canvi climàtic? Aquest paradigma no ens l'anuncia una senyoreta Rottenmeier, però tampoc un àngel, o un profeta o les seves variants modernes (un propietari d'una empresa de serveis d'internet, per exemple), sinó un nen. Un nen, de fet, s'assembla a un àngel i també podríem dir que el propietari de Facebook gairebé ho és. Però aquí és simplement un marrec amb aires de superioritat i una mica insolent.

Deu ser que això ven, no ho sé. A mi m'ha semblat un bon exemple de la infantilització latent en la cultura actual. En primer lloc, com deia, perquè el protagonista és un nen, aquest ésser que sobreprotegim i en el que deleguem les nostres expectatives frustrades. En segon lloc, pels valors que transmet aquesta nova moral: cotxes capriciosos i religions "higienistes", ben bé de criatura crèdula que espera els Reis. I, en tercer lloc, de l'absència del rol patern. Compte: no dic de pare-mascle, el rol patern (l'ordre, el límit, preparar-se pel combat "exterior"...) pot ser assumit perfectament per una dona, i viceversa, no vaig per aquí.

Aquest últim aspecte trobo que és més important del que sembla. Per moltes raons de caràcter econòmic, demogràfic i cultural, aquesta absència és molt notòria a tots els efectes i els productes de la cultura (els anuncis ho són) ho reflecteixen bastant bé. Fa temps vaig sentir un professional del màrqueting explicar com formaven els venedors de cotxes perquè, tot mirant el pare, afegissin arguments d'interès pels infants (el wifi, per exemple) perquè "els nens pesen més que ens sembla en la tria d'un cotxe". Fa poc, per posar un altre exemple, vaig llegir que una reputada pedagoga reclamava que els alumnes fossin "el subjecte actiu" de l'escola, frase que em va inquietar perquè jo sóc d'aquells que encara confia en què els mestres siguin el subjecte que ensenyi els nostres fills i no a l'inrevés. L'elogi a la joventut o a la infantesa en aquests termes sempre m'ha semblat tremendament sospitosa. I trobo que els adults, massa sovint, releguem del nostre ingrat paper de transmissors de l'experiència (o la tradició, això tan blasmat), de correctors esgarriacries, d'imposadors de límits ...i d'exemple, no pas de col·lega. És a dir, un es fa adult quan se n'adona que tot ja no és possible, desmentint Miquel Martí i Pol, i que, a més, ho ha de dir. La política, no cal que us ho digui, és un altre lloc on em sembla evident la infantilització, i no ho dic (només) per la fesomia d'Íñigo Errejón. Mama, tenim pressa. Mama, ho vull tot i que no em faci mal. Mama, els altres són dolents.

L'alternativa a complir amb el rol d'adult, especialment el patern, agafeu-vos, és aquest conjunt de nens repel·lents que d'aquí a quatre dies no serviran ni per fer anuncis. Aparteu les criatures.

dilluns, de novembre 28, 2016

Luter



En aquesta habitació, Luter va traduir la Bíblia a l'alemany com va saber, és a dir, va crear el protestantisme. (...) Més d'un any, sense sortir-ne, passà Luter en aquesta cambra. El dia que va sortir va começar un altre món.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 372. 
Il·lustració: Habitació de Luter al castell de Wartburg (Wikipèdia)

dissabte, de novembre 26, 2016

Odi gran, espai petit.


D'Irlanda és d'on hem sortit.
Odi gran, espai petit
ens esguerraren, de nadons.
Ja des del ventre de la mare
duc un fanàtic cor.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Penediment per un llenguatge intemperant", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 343.

dilluns, de novembre 21, 2016

Les muntanyes



Amb les muntanyes passa el mateix que amb el mar. Són coses de la bellesa d eles quals puja més de grau quan es contemplen des de la terrassa d'un cafè o d'un finestral de restaurant que si s'emprèn el seu embat d'una manera directa, com tothom que coneix el mar, per poc que sigui, sap perfectament. El límit d'ua muntanya no és ni el sanatori de dalt de tot ni el funicuar més vertical i sublim. El límit d'una muntanya, si les disposicions no són gaire heroiques, són el restaurant i el cafè.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 325. 
Il·lustració. Edward Hooper, Gent al sol (1960), col·lecció particular.

dissabte, de novembre 19, 2016

La vida o la tasca



L'intel·lecte de l'home ha d'escollir
la perfecció a la vida o bé a la tasca;
i si escull la segona, prescindir
d'un lloc al cel, gemint dins de la fosca.
I quan aquesta història acabi, què?
Amb èxit o sense ell, deixarà marca:
la vella confusió, una bossa buida,
diürna vanitat, nits de recança.

W.B. Yeats,  poema "L'elecció", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 321.

dimecres, de novembre 16, 2016

Les "superilles"



La polèmica per la recent implantació d’una superilla al barri del Poblenou, a Barcelona, més enllà d’ella mateixa i de la resolució pràctica del conflicte veïnal i polític que se’n desprengui, no deixa de certificar que les grans discussions polítiques passen la prova del nou en l’aplicació pràctica, localíssima, a peu de carrer. Allò que els cursis deien “pensar globalment i actuar localment” en el marc del que el finat Jaume Curbet, expert en seguretat, en deia glocalització.

Amb una sèrie de mesures de trànsit (els vianants caminen pel mig, els cotxes no poden circular en línia recta i el carril bici té doble sentit, a més del carril bus on també hi passen taxis), l’Ajuntament ha recuperat aquesta idea, que també s’ha assajat a Nova York i a ciutats escandinaves, sota l’eslògan “Omplim de vida els carrers”, de manera que els carrers siguin guanyats per l’activitat ciutadana. Tant alguns partits de l’oposició com alguns veïns i comerciants es queixen de les dificultats circulatòries i alerten que poden afectar a l’activitat comercial o a crear molèsties innecessàries.

¿Quins són, doncs, a parer meu, els grans debats polítics que hi ha en joc? Tan sols els apunto. En primer lloc, sobre el creixent paper de les ciutats en el camp demogràfic, econòmic i polític. Paper que, perquè no sigui un infern, reclama que siguin més funcionals i útils (i el trànsit ho dificulta), que “rebaixin” a escala humana la seva vida diària (el valor de la proximitat, del barri, del veïnat, d'anar a peu) i, finalment, que siguin saludables (exactament el principal motiu del Pla Cerdà).

En segon lloc, no se’ns escapa el context actual respecte l’automòbil. Tendències al seu increment en països “emergents” i al seu qüestionament (per motius econòmics i ecològics) per àmplies capes, sobretot joves, dels països europeus. Aquí tampoc podem oblidar que la principal indústria catalana és l'automòbil, un sector amb gran capacitat en R+D per adaptar-se al mercat, i que haurà d’aprofitar. I, finalment, hi ha el debat sobre la democràcia, la seva qualitat participativa i la presa de decisions, coses que a vegades van deslligades. Resumint, que una idea pot ser bona, boníssima, però que si no “pacta” amb la realitat, si no resol altres problemes que els ideològics, pot provocar la simpatia cap a idees exactament contràries. 

Article per a la revista Valors (octubre 2016)

dilluns, de novembre 14, 2016

Naufragar



Es cantaven cançons patriòtiques, les mans dels homes naufragaven a les mamelles de les senyores i tothom suava a tota pressió.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 325. 
Il·lustració: El combat entre el senyor Carnaval i la senyora Quaresma, de Pieter Brueghel el Vell, 1559. Museu d'Història de l'Ar, Viena.

dilluns, de novembre 07, 2016

El català


Diré més: tot i escorcollant-me fins al fons, sento que no tinc cap ressentiment contra l’autoritat. Com a ciutadà que sóc d’un país que no coneix l’autoritat, el meu cor, davant de l’autoritat que hom observa en els altres països, es torna melangiós i elegíac. Si tinguéssim aquests alcaldes, aquests regidors, aquests policies, aquests escombriaires de Suïssa, a Catalunya! Si poguéssim fer desaparèixer la Barcelona dels negocis bruts, dels usurers, dels renegaires, la Barcelona de les esqueles, dels oradors i dels miserables! Si un dia sortís un home que després de fer-se anar a la rega1 a si mateix fes anar a la rega a tothom! Com el nostre país no hi hauria res al món i llavors sí que els catalans ho tindríem tot pagat.

El català és sovint un home que veu el món pel veritable forat del pany de la porta, però s’escau gairebé sempre que no pot entrar perquè no té la clau. (...) Ens imaginem que les nostres coses són molt bones i són, amb penes, digeribles. Admetem diàleg sobre tot, excepte sobre la vida miserable que portem, aquesta vida que compta els anys per les epidèmies de tifus, de grip, de pesta bubònica, d’anarquisme i de lerrouxisme que hem hagut de passar.

Nosaltres, davant de l’orgull satisfet de la gent d’aquí, ens posem a protestar perquè no ens vegin l’orella de la nostra incapacitat. Això, però, ens surt amb tanta naturalitat, que ens arriba a semblar que tenim raó.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 307-308.

dissabte, de novembre 05, 2016

Esmaperdut


Allí on la fantasia o la moda governen
va l'home esmaperdut -ja extingida la glòria-
com l'arab tribal va amb la seva tenda.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Coole i Ballyee, 1931", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 315.

divendres, de novembre 04, 2016

Berga: la Cup té raó


La detenció i posterior posada en llibertat de l'alcaldessa de Berga, aquest matí, com a conseqüència d'haver desobeït dues vegades l'ordre de declarar davant d'un jutge (no per penjar l'estelada a l'ajuntament, que és el que havia de justificar davant del jutge que va deixar plantat) posa en evidència, per mi, la part més obscura que fins ara ha tingut l'anomenat "procés d'independència". I, sigui dit de passada, també posa de manifest que el procés ni tan sols ha començat, tot i les jornades històriques que estem vivint de cinc anys ençà.

El punt més obscur, per no revelat, és com es passa d'una legalitat a una altra. Així de senzill. Hi ha vàries maneres. Una, la que seria desitjable en tots els casos, és que fos una transició acordada. Que quedessin clars els drets i els deures, el moment exacte del canvi d'autoritat (i de sobirania, si és el que al final s'acorda), etcètera. Té moltíssimes dificultats però és el més segur i pacífic. L'altra, bastant més ràpida i habitual, consisteix en l'ús de la força. S'ocupen estratègicament les institucions, es desarmen l'exèrcit i la policia per un nou exèrcit revolucionari armat que imposa la nova legalitat. De moment, no he vist ningú que ho defensi. 

Davant la impossibilitat fàctica d'aquestes dues opcions, m'imagino que els independentistes han optat per la resistència pacífica. És a dir, quan l'Agència Tributària ens reclami als particulars l'IRPF o l'IVA que no li haguem transferit, estarem disposats a l'embargament dels nostres béns mobles (via bancària) i els immobles. I si els nostres bancs s'hi neguen, estaran disposats també a perdre la qualificació pertinent del Banc d'Espanya per operar o per accedir al crèdit. Igualment amb les quotes de la Seguretat Social, no important-nos, esclar, de perdre, a banda dels béns, els drets que adquirim amb les nostres contribucions (atur, pensions...). La resistència inclou, també, que ens neguem a rebre les transferències de l'Estat (ja que haurem començat a recaptar els impostos), de manera que, si no s'arriba a finançar del tot la despesa corrent de la Generalitat, els més de dos-cents mil funcionaris que té s'avindran a quedar-se sense cobrar el temps que calgui. La causa s'ho val.

Desobeïu, desobeïu

En el cas que ens ocupa, a més, aquesta noble estratègia inclou la desobediència de les ordres judicials quan ens sembli (a nosaltres, esclar) que la cosa per la qual ens citen no és causa de delicte ni falta en cap cas. Que ens detinguin i, com que reincidirem (quina adrenalina!), que ens detinguin de nou i jutgin cada dos per tres perquè al final ens posin a la presó. Com que la previsió és que tinguem un govern espanyol immobilista durant almenys quatre anys, l'Estat farà exactament el que volem que faci. De manera que embargaments, multes i detencions aniran carregant de raons ...fins a la victòria. Si no ho tinc mal entès, aquesta és l'estratègia.

A veure. Si el procés va en sèrio, si tant és que una part importantíssima del poble de Catalunya no hi combregui, si s'ha de tirar endavant "tant sí com no", l'estatègia no pot ser cap altra que aquesta. A mi no m'hi trobaran i combatré la ficció facilota segons la qual anar pel món sols, costi el que costi, sigui bo per Catalunya. Però si és cert que el govern de Catalunya i la seva justeta majoria parlamentària creuen que cal "desconnectar", el camí és aquest i no cap altre.

La Cup no enganya

La Cup, partit al qual pertany l'alcaldessa detinguda, ha demanat a Junts pel Sí, la coalició que governa composada per CiU i ERC, que digui si "obeeix a la justícia espanyola o als càrrecs electes independentistes" pel fet que, els Mossos d'Esquadra, en la seva funció de policia judicial, han executat la detenció (com els bancs executaran els embargaments). Tenen raó. La policia de la Generalitat només pot obeir les "lleis espanyoles" (entre elles, les del Parlament de Catalunya) mentre no n'hi hagi d'altres. I a l'autoritat judicial fins que aquesta no estigui substituïda, si és el cas. Com tots els més de dos-cents mils funcionaris autonòmics, que hi estan obligats. Si es vol desobeir, i des del poder, s'ha d'estar disposat a perdre, doncs, la condició de funcionari (o de càrrec públic). O que qui l'hagi de sancionar ja no tingui poder per fer-ho, cosa que només s'aconsegueix, si es vol anar de pressa, amb les opcions que descartàvem al principi. La Cup, doncs, té raó. Per més rocambolesc i dantesc que ens sembli, aquest és l'únic escenari possible d'una "desconnexió". Fer creure una altra cosa és un engany. Un engany més.

I si el que es vol és que "no faci mal", més val que ens dediquem a una altra cosa. Serà que la independència, com em temo, no és tan important. El que val la pena tant li fa si et fa mal (a tu, clar). En això precisament consisteix la resistència pacífica.

Foto: Ara.

dimarts, de novembre 01, 2016

¿Més morts o vius?



Vet aquí una de les característiques més òbvies del pas del temps: arriba un moment en què els morts comencen a fer-te més companyia que els vius.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 40.
Imatge: Fotograma d'El fantasma y la señora Muir, Joseph L. Manckiewitz (EUA, 2947)