La nevada del 62

Foto: Agustí Sancho

Vaig néixer sis anys després de la nevada del 1962, que va colgar Mataró de neu en una imatge que ningú no recordava en aquesta ciutat a cota de mar. Aquells dies, a més, els meus pares es van conèixer. Com podreu comprendre, vaig viure la meva infantesa amb el pes simbòlic de la nevada com a origen, com a fet excepcional, com a entusiasme. Els estralls, que n'hi va haver, pràctivament ni s'esmenten. El 1985, en plena cavalcada de Reis, vam estar a punt de repetir l'experiència, però res. Sospito que a cada casa hi ha records semblants i, com que ja hi havia força gent amb càmeres de fotos, fins i tot algunes de cinema, ens n'ha quedat un impresionant llegat gràfic repartit pertot. L'Ajuntament de Mataró va tenir la bona idea de muntar una exposició, comissariada per la Gisel Noè, amb una selecció d'aquestes fotos, que la gent ha anat aportant durant aquest darrer trimestre. És a Can Palauet i val molt la pena. De fet, té un èxit imporessionant.

Em va agradar, en aquest entit, l'article de Manuel Cuyàs a El Punt Avui el passat dia de Nadal, parlant de la nevada. En ell, el periodista mataroní hi diu el següent:

Què es veu a les fotos? Molts 600, el cotxe utilitari de la Seat, colgats per la neu. Just aquell 1962 s'havien començat a notar els efectes del que s'anomenaria “el miracle econòmic” –iniciat el 59 amb el Pla d'Estabilització–, del qual el 600 seria el símbol. També aquell any el règim, obligat per les circumstàncies, havia iniciat una certa liberalització. Per aquest motiu hem celebrat al 2012 el cinquantenari de tantes coses: Edicions 62, Al vent, la divulgació de La pell de brau amb els seus “ponts del diàleg”... També el Concili. Aquella nevada va ser un punt i a part, la fi d'una època, la pissarra en blanc –perdonin l'excés simbòlic– sobre la qual començàvem a escriure el futur. Un cicle que pel que fa a l'economia i a certs valors fa l'efecte que cinquanta anys després l'actual crisi i els ponts esberlats han tancat.

És una mica el mateix que em semblava a mi, que semblava que la gent despertava. No sé, però, quina seria la nevada de la meva generació. ¿Els Jocs Olímpics de fa 20 anys?

En tot cas, que ho poguem explicar, almenys tot l'any que ve. Feliç 2013.

Cirurgia estètica

La cirugía estética que intenta paliar los estragos de la edad debería ser, en principio, una bendición, pero la intervención realizada por un gran profesional consigue resultados espectaculares y bastante duraderos en ciertas partes del cuerpo, fracasa u obtiene victorias pírricas en el rostro.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 151.
Foto: publicitat de la sèrie Nip/Tuck.

Un altre jo

Que tot em torni a veure i que jo pugui tornar a veure-ho tot... i per què i per què per morir cada dia des del dia de néixer. Morir amb la nit i creure que es viu amb el dia... i a les fosques fer un altre jo perquè no s'acabi una cadena que sui sap quan va començar i qui sap quan s'acabarà i entremig el mal...

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 167.

"Estem fent història"

foto: La Vanguardia.

Amb la presa de possessió del nou govern de la Generalitat culmina el procés que s'inicià amb l'avançament electoral que escurçà fins la meitat el període legislatiu anterior, el més curt des que tenim Generalitat restablerta, i que s'ha saldat amb 12 diputats menys pel president que les va convocar. Si tot va com han pactat CiU i ERC, aquest govern pot durar dos anyets més, quan es veu que celebrarem la consulta sobre la independència, l'estat propi o qualsevol altre eufemisme florentí. Ningú no sap quina consulta, ni com la faran, ni si la podran fer, ni res.... però aquest és l'escenari. 

Un dels comentaris que més em sorprèn, i que acompanya la cantarella que sentim des de l'onze de setembre passat, és que "estem fent història", comentari que ahir es repetia, tot posant unes expectatives per mi excessives al nou executiu. La història només la "fem" quan mirem al passat i la interpretem, i més aviat el que caldria és sospitar de les interpretacions. Sovint, els actors dels "fets històrics" són els darrers en saber que el que fan els transcendirà. També sovint, el que pensen en deixar empremta als llibres d'història dels seus rebesnéts acaben fent el ridícul. ¿Sabia, el comte Borrell II, que el seu "oblit" de renovació de la carta de vassallatge al rei Hug Capet altres celebrarien pomposament com a 'Mil·lenari de Catalunya'? Segurament ni s'ho imaginava. Els que planifiquen la història és que no tenen ni idea de com va la història. Recentment, el professor Jordi Llovet recordava en un il·lustratiu i divertit article [aquí] que la història de Catalunya depèn molt més de l'atzar que de cap projecte per més il·lusionant, ambiciós o 'nacional' que es vulgui.

Per això em miro, i em miraré, amb molta condescendència i pietat els que encara titllen el moment actual d'"històric" (adjectiu que s'utilitza, a vegades despectivament, com a sinònim de "passat"), pregaré al govern recentment reconstituït que es deixi d'històries i miri de governar-nos, que ja és prou difícil, i miraré de convèncer els que em diguin que els estic aigualint la il·lusió que això de la democràcia té més d'avorrit que d'excitant, i que il·lusió, posats a fer sinònims, ho és també d'engany.

Els Sants Innocents

Demà són els Sants Innocents. Al darrer llibre de Narcís Comadira, on comenta alguns dels poemes que més l'han influït, (Marques de foc, Ara Llibres, Barcelona, 2012, pp. 151 i ss.), hi ha aquest de Robert Lowell, així com la traducció que en féu el propi Comadira ja fa uns anys. Allà, l'autor comenta la universalitat del poema, que fa salts en el temps ("la barreja dels bous amb els parafangs, dels capats amb els innocents, del final d la guerra mundial amb Herodes") com de la devastació total ("Lowell parla de la mort dels innocents, tant si són nens com bous, i parla del turó de la nostra purificació", hi diu), etc. Aquí us els deixo, en la versió original anglesa i el l'excel·lent traducció de Comadira, revisada temps després de la inicial:

THE HOLY INNOCENTS

Listen, the hay-bells tinkle as the cart
Wavers on rubber tires along the tar
And cindered ice below the burlap mill
And ale-wife run. The oxen drool and start
In wonder at the fenders of a car,
And blunder hugely up St. Peter’s hill.
These are the undefiled by woman—their
Sorrow is not the sorrow of this world:
King Herod shrieking vengeance at the curled
Up knees of Jesus choking in the air,
A king of speechless clods and infants. Still
The world out-Herods Herod; and the year,
The nineteen-hundred forty-fifth of grace,
Lumbers with losses up the clinkered hill
Of our purgation; and the oxen near
The worn foundations of their resting-place,
The holy manger where their bed is corn
And holly torn for Christmas. If they die,
As Jesus, in the harness, who will mourn?
Lamb of the shepherds, Child, how still you lie

ELS SANTS INNOCENTS

Escolta, les campanes del fenc dringuen mentre el carro
va brandant sobre llantes de goma pel quitrà
i  el glaç carbonejat sota el molí draper
i  el canal de les sabogues. Els bous baven i s'espanten
sorpresos  pels parafangs d'un cotxe
i  pugen, enormes i maldestres, turó de Sant  Pere amunt.
Aquests són els qui no s'han tacat amb dones -el  seu
dolor no és el dolor d'aquest  món:
el rei Herodes cridant venjanga vora els vinclats
genolls de Jesús, que es garroten a l'aire,
un rei de bèsties mudes i d'infants. Encara
el món és més Herodes que Herodes;  i l'any
mil nou-cents quaranta-cinc de gràcia,
pesadament amb pèrdues puja el turó encarrallat
de la nostra  purificació; i els bous s'acosten
als fonaments gastats del seu  estatge,
el sant pessebre  on el seu llit és blat de moro
i  grèvol  esqueixat pel Nadal. Si ells es moren,
com Jesús, amb l'arnès, qui els plorarà?
Nen, anyell dels  pastors, que quiet que jeus! 

(autor: Robert Lowell; traducció: Narcís Comadira)

Com canelons

Avui, sant Esteve, sembla una festa pensada per les famílies de divorciats, que cada vegada són més. Per sort, a Catalunya podem celebrar Nadal, a banda del copiós i insubstituïble dinar, la nit abans, tradició importada però cada vegada més important, i, per anar compensant el que deia al principi ("aquest any amb tu, l'altre amb mi"), el dinar de sant Esteve fet amb el que ens ha sobrat del dia anterior. Les possibilitats d'agrupament familiar són tan diverses com complicada la casuística per reunir una família sencera (¿què és una família sencera?). Encara hi hem de sumar, a les possibilitats, les que viuen persones soles, o pràcticament soles. Per Nadal cada ovella al seu corral, diuen.

Potser és ara, doncs, quan més plàsticament es veu això que se n'ha dit "crisi de la família" com a institució de socialització, d'acollida i de transmissió, que mostra, en la seva complexitat tant la riquesa de les seves concrecions com les dificultats per sobreviure en un corrent d'extrema individualització. Sens dubte, en diran, es tracta de la crisi d'un determinat model de família, i tindran raó. Però em temo que anem molt més lluny. Aprofitem, doncs, aquests dies de piuladissa al corral, d'escalfor, de compartir els tènues llaços que uneixen persones de carn i ossos, i no només canelons de Sant Esteve, que ens necessitem igualment per viure.

Penetro el Cel a les meves entranyes

The threefold terror of love; a fallen flare
Through the hollow of an ear;
Wings beating about the room;
The terror of all terrors that I bore
The Heavens in my womb.

Had I not found content among the shows
Every common woman knows,
Chimney corner, garden walk,
Or rocky cistern where we tread the clothes
And gather all the talk?

What is this flesh I purchased with my pains,
This fallen star my milk sustains,
This love that makes my heart's blood stop
Or strikes a Sudden chill into my bones
And bids my hair stand up?

W.B.Yeats, "The Mother of God"

Triple error d'amor: un llampec davallat
a través del buit d'una orella;
ales batent per dins l'estança;
el terror dels terrors, que jo penetro
el Cel a les meves entranyes.

¿No hauria trobat el goig entre els divertiments
coneguts per qualsevol dona,
racó de la llar, passeig per un jardí,
o petri aljub on els vestits petgem
i totes les converses reunim?

Oh! ¿Què és aquesta carn que amb dolors he adquirit,
aquest estel caigut que amb el meu pit alleto,
aquest amor que al cor la sang em paralitza
o de sobre m'infon un calfred dins els ossos
i els meus cabells eriça?

(Traducció: Marià Villangómez)

Il·lustració: Daniele Crespi, Annunziazione (1620) 

Plàcida nit

A cadascú, sobretot a mesura que ens fem grans, la imatge de Nadal evoca alguns referents. Poemes que vam començar a dir dalt d'una cadira, havent dinat, amb promesa monetària. Comensals que ja no hi són, bé perquè són morts, bé perquè ens han matat o l'atzar, bé o malament, ha esbandit. Fer el pessebre posant-hi els cinc sentits. Cançons. La Missa del Gall. Els anuncis de xampany o de torrons. Ves per on, un dels referents que tinc més incrustats respecte Nadal és la pel·lícula Plácido (1961), de Berlanga, rodada a Manresa (quan hi vaig sempre hi penso) i amb Cassen de protagonista. La vaig veure fa molts anys, diria que en una sessió prenadalenca de cine de la catequesi a la meva parròquia (mireu quin bé ha fet l'Església) amb uns catequistes entestats en fer-nos veure que Nadal era una altra cosa. Després l'he vist algunes vegades més i l'he recomanat molt sovint. Divertida, càustica, iconoclasta, amb un esplèndid guió, el film és una crítica molt dura contra la hipocresia i, efectivament, ens ensenya prou bé que Nadal deu ser una altra cosa. He vist que algú l'havia penjat sencera a Youtube i he corregut a deixar-vos-la com a felicitació de Nadal d'enguany d'aquest bloc.

Així que Bon Nadal.

La bellesa del fragment

[En el Reneixement] se pasó a apreciar la belleza del fragmento (...) [i de l'] irresistible atractivo de la ruina. (...) Y esta sensibilidad, producto de lamentables accidentes a los ojos de los arqueólogos y decadente a los ojos de un progre, ha llegado hasta nuestros días.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 81.

Il·lustració: Apol·loni d'Atenes, Tors del Belvedere (s.II aC), Museus Vaticans, Roma.

Tot sóc jo

Tot sóc jo... La sang, els nervis, el cor, un os d'una cama, la gent sóc jo... Són fets com jo... però tenen una vida ben viscuda i una vida així no volta i volta com la serp del riu.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 167.

Nadal, de ple a buit, de buit a ple

Quan jo era jove, sobretot en els ambients on em movia, es criticava molt la deriva consumista de Nadal. Ara, amb la crisi i les retallades en pagues extraordinàries, o perquè s'ha repetit el discurs tantes vegades, no ho sento tant a dir. He de dir que, a mi, que per Nadal i Reis es compri més, o es mengi en excés, no em preocupa gaire. Per molts sectors productius deu ser importantíssim. I crec que fa de versió occidental de costums ancestrals de redistribució i pacificació entre clans i castes, com és el cas del famós potlacht dels indis nord-americans. Tampoc em produeixen, aquestes festes, les sensacions desagradables de nostàlgia o avorriment, fins i tot rebuig, que molts gent mostra, si bé he de reconèixer que he hagut de superar un cert procés personal de distància. 

No em molesta, dic, i penso que, de fet, hi ha moltes possibilitats per qui vulgui -de veres- traspassar l'adotzenament, la banalitat ...o el sobrecost que sovint exigeix passar aquesta quinzena. Al cap i a la fi, les festes, com tot ritual, com tot llenguatge, només ens són útils si ens ajuden a anar més enllà d'elles mateixes, si deixen de ser una finalitat. El conjunt d'iniciatives solidàries, per més hipòcrites o insuficients que ens semblin en algun cas, són la primera possibilitat d'aquells qui volen aprofitar Nadal per fer néixer quelcom nou dedins. Però els concerts de Nadal -també nombrosos-, les exposicions de pessebres, els pessebres vivients, els pastorets, la gent que s'agrupa per fer silenci, les festes de fi de trimestre de les escoles, les misses del gall i tot el que vulgueu se sumen amb prou força a l'altre excés consumista com per atraure igual o més gent, si es vol. Només cal que feu una repassada a l'agenda de Capgròs, o anar amb els ulls ben oberts mirant cartellets a les botigues, per trobar la multitud d'impactes que posposen trajectes, per Nadal, que no passen exclusivament per la caixa, o que hi passen poc, a la nostra ciutat.

Com deia, però, els llenguatges són complexos i refinats (i això ens agrada) però només ens són útils si ens diuen, a més, alguna cosa, si no es queden entotsolats. La cultura ha de ser maca, sí, però sobretot ha de ser una porta oberta a seguir el trajecte que t'hi ha dut, a provocar més desig i més profund que el que a simple vista hem satisfet. També Nadal, amb el seu barroquisme d'incentius, obre les portes més enllà d'ells mateixos, a no quedar-s'hi. A seguir un camí que va obrint portes i passant sales que, com en els temples taoistes xinesos, cada una conté menys estímuls que l'anterior fins arribar al final, buit, és a dir, ple.

Bon Nadal.

Article per Capgròs.

Piulant Pastorets

Per segon any consecutiu, la generositat de Sala Cabanyes, l'activisme impagable de la Neus Pinart i el conjunt de vicis que duc a dins van fer que m'apuntés a les piulades en directe, via Twitter, durant l'assaig general dels Pastorets de Mataró, diumenge passat a la tarda. Moltes cares noves respecte l'any passat, algunes  feliçment retrobades i una experiència que va aconseguir el trending topic. L'objectiu era que se'n parlés, de manera que es va complir amb escreix. Que es fes a través de les xarxes, que penetrés en nous públics i que, si pot ser, s'encomanés l'entusiasme. Per situar-vos, i perquè penso exactament el mateix, us remeto al post de l'any passat [aquí].

Un dels problemes que té, però, aquesta pràctica, és que no téns tota l'atenció posada a l'escenari. Un bon fan dels Pastorets hauria de repetir un dia sense haver de piular. D'altra banda, molt bona part dels membres de Sala Cabañes, un exèrcit on cadascú té una missió, els passa quelcom semblant, malgrat que es coneixen l'obra de memòria. En algunes cases es reciten versos a la manera com ara tota la canalla (i no tant canalla) repeteix les absurdes frases del programa APM. Això em serveix d'excusa per no comentar-vos res de l'obra, de fer-ne cap aproximació crítica, perquè ho veig impossible: ni hi sé veure tantes coses com els altres hi veuen ni puc apreciar les aportacions i diferències amb la destresa de molts que conec. 

Això sí, he de dir-vos que el director d'enguany és en Ferran Camps, amb qui tinc una anècdota divertida. Un dia vam asseure'ns a l'autobús de línia de Mataró a Barcelona. Jo no vaig reconèixer-lo (el coneixia pràcticament només per la seva foto al Facebook) i vaig estar tot el viatge mirant correus al mòbil, repassant piulades i aquestes coses de viciat. En baixar del bus, el maco d'en Ferran, va piular que havia estat al meu costat fent piulades l'un i l'altre i no ens havíem dit més que 'hola' (o potser ni això, no ho recordo). De totes les propostes que fa als Pastorets, només m'atreveixo a criticar-ne una: l'escena de l'anunciació. És una escena cabdal, al cap i a la fi, un dels fils argumentals de l'obra resideix en l'anunci i en la concepció de Jesús, i la recerca de marit. Els ciris, el transport de l'àngel i la foscor en el moment de l'anunci, i de la resposta lliurada i confiada de Maria, em produeixen anti-clímax. Segur que ho podran anar resolent.

I, finalment, crec que cal insistir en què aquesta peça de la nostra tradició teatral popular, versionada a Mataró per Ramon Pamias i amb música pròpia, té una importància que, pel que veig, costa una mica de creure. L'expressió 'fer els pastorets' és despectiva i associem l'espectacle a un element més del consum nadalenc. Però, en canvi, transmet d'una manera molt eficaç les quatre o cinc coses fonamentals que hauríem d'aprendre, en aquesta vida, tot just quan ens anem fent grans. El verb pre-fabrià, els canvis constants de pols narratiu i de registres, els gadgets, l'escenografia, la potència de la música, el mateix fet de preparar-los i representar-los, les històries que s'entrellacen, l'humor, les referències bíbliques (fins i tot dels apòcrifs i la tradició posterior) que ara ens semblen esoterisme, potser, les danses... són com fórceps que situen els infants davant la imminent transformació en adults, en homes i dones lliures. I en una possibilitat real, no postposada en un cel·la de la taula parada pel retorn del fill pròdig, la de la festa al mas, la joia a la terra que sembla tan i tan impossible. Gràcies. Per molts anys.

El món s'acaba demà passat

Si s'acaba el món demà passat, com diuen alguns seguidors del calendari maia, em quedaran unes quantes coses per fer. Sobretot dues: algunes reconciliacions sense les quals no em vull morir i alguns agraïments sense els quals no voldria que altres morissin. Em quedarien, doncs, encara no un parell de dies per trucar, per fer-me present, per pagar cafès, per escriure mails, per enviar rams de flors, per riure i plorar, per abraçar-me, per buidar del tot el pap en un gibrell, per oblidar-me de les herències, per llençar les butlletes de loteria, per triar les paraules adequades, per sortir dels jos que m'atrapen, per deixar de fingir, per agafar la mà amb què em trobarà el desastre, per fer les associacions entre l'agraïment i el per què, per desfer les associacions entre els rancors i el per què, per practicar les dues o tres fantasies que em queden, per no mirar-me mai més les anàlisis...

Quanta feina. Sort que tenim l'amenaça del calendari maia. O, fa anys, de l'efecte 2000. Tots els anuncis apocalíptics són una fantàstica excusa per no ajornar més les coses. Perquè potser la salut, o un accident, o que els altres es morin abans que tu, ja les farà inabordables. O perquè no ens acabem de creure això de Nadal que, encara que és cada any, és una trampa també per ajornar els neixements que encara has de fer.

¿Com s'ha d'anar vestit al Parlament?

Una anècdota, avui, ha posat de manifest un fet menor (però potser no tant) sobre la necessitat que els diputats vagin vestits amb la dignitat que correspon al Parlament. Ha estat un comentari de la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, a la ràdio, suggerint que potser els diputats de la Cup haurien de vestir diferent, més d'acord amb la dignitat institucional, tot i que a ella "pesonalment" no li molesti com ho fan. Ràpidament, el cap de llista de la formació ha respost amb uns versos de Miquel Martí i Pol pels que tinc una especial mania (vegeu aquí): "I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui / i via fora! / que tot està per fer i tot és possible". 

Bé, doncs ni tot està per fer ni tot és possible, tampoc en aquesta matèria. Sense que serveixi de precedent, li dono la raó a la presidenta en aquest punt. Les convencions, incloses les que tenen a veure amb el llenguatge indumentari, pretenen resoldre en un pacte no escrit els maldecaps innecessaris, o les incomoditats a posteriori, sobre qüestions formals que -en cas de discutir-les a cada moment- ens impedirien d'avançar i anar al fons de les coses. El veritable protocol és el que no es nota, el que permet 'delegar' a la convenció preocupacions accessòries i el que estableix un llenguatge en què tothom pugui parlar. No dic pas que no es pugui canviar ni que determinades circumstàncies obliguin a rompre la convenció. Però respectar-la ens estalvia temps, energies i, sobretot, discussions sobre jerarquies (què o qui va primer, què o qui cal destacar, etc...). En el cas d'una democràcia, on aquest ordre ha estat pactat i renovat en cada elecció, hauria d'estar molt clar.

En la nostra cultura, com en totes, el vestit diu coses. Quan un ha de "representar" (¿no és això el que fan els diputats?) una institució que requereix la màxima dignitat (hi resideix la sobirania), és bo que hi correspongui amb els signes externs (que inclouen, esclar, la sobrietat que falta a tants altres, per cert), que corroboren la imatge i l'acte en sí. Ens vestim amb formaltats diferents fem quan anem als casaments, o quan sortim de marxa, o quan anem a la platja, o d'excursió, o quan ens criden per una entrevista de feina. En casos d'atenció al públic, com a mostra de respecte, també ho fem, i cuidem molt especialment -si som en un taulell, per exemple- les mans, la bata, el pentinat. És una manera externa (sí, teatral, esclar) de dir: vaig net i arreglat perquè vostè em mereix el maxim respecte.

Hi ha dues oposicions que planen contra aquesta posició que manifesto i que em temo que tenen més èxit. La primera, la moda de l'informalisme. Tant per alguns progres que es pensaven que això de la revolució era contra les corbates i els rasurats facials com els nous ídols del món tecnològic han imposat la moda de que, sobretot, ningú s'arregli per res, i tothom porti l'uniforme informal amb vambes (aquests darrers volen ser iguals que els seus empleats en tot... excepte els guanys). O, per exemple, la infame mania de dir de tu a tothom, especialment als pacients dels hospitals. No entenen que la primera premissa del respecte és la distància (la que permet trajecte, aire, llibertat, espai vital...) i com que tant els politics com els funcionaris com els nous sacerdots volen semblar poc distants, ens parlen com si fossin col·legues nostres i no els que "fan un paper" per nosaltres. No sé si m'explico. La falta de distància és, doncs, falta de respecte al meu espai.

I la segona té a veure amb la Cup. Per més que miro i remiro, em costa una mica trobar una ideologia que defineixi aquest partit. Potser aquesta és la clau del seu relatiu èxit, compte, en un món radicalment postmodern com el nostre. Les coses que creuen, o diuen que creuen, les defensen amb un convenciment militant (i gairebé militar), però no sabria dir quin és el marc general que les relliga. A vegades havia cregut que eren una mena de neo-comunistes... però potser ni això. Em temo que el que defineix la Cup (i per això no faran cas a la presidenta De Gispert ni borratxos de ratafia) és l'estètica. És, precisament, que es noti que no van arreglats, que trenquen la convenció, que donen la nota. A falta d'ideologia, l'estètica és el que comunica millor. Per això comparteixen pentinat, caçadores, jerseis, bars, grups musicals, equips de futbol, colònies, religió i marques. O la seva absència notable. Encara que -de fet- acabin fent pinta de tribu urbana uniformada. Sí, sí, és l'estètica. Perquè l'ètica... tampoc, oi?

L’art fet acció

Podríem dir que l’art consisteix en representar la realitat per comprendre-la millor. Fora d’ella s’hi endinsa, com si diguéssim. Però això és massa ampli i imprecís. La representació, per exemple, coneix múltiples disciplines i suports; la realitat disposa de diversos plans i no tan sols l’empíric i, finalment, la comprensió abasta des del consol (“ara ja ho entenc”) fins el desconsol (“¿o sigui que així em veus?”) passant per un estol de possibilitats.

Al segle XX, sobretot, s’insisteix, a més, en de dir el que encara no s’ha dit, si és possible, o de dir-ho de la manera com mai no s’ha dit. Sigui per l’imperatiu del mercat o les revolucions, que reclamen novetats diàries, sigui per la irrupció de ‘solucions finals’ (Auschwitz, el gulag), després de les quals sembla que tot ja hagi estat dit, hi ha una deriva de l’art que demana originalitat, radicalitat, per poder fer avui aquesta funció que acompanya la humanitat des que la coneixem.

Una de les experiències més originals i contemporànies d’aquesta deriva consisteix en les “accions pictòriques” que transgredeixen el límit entre “fora” i “dins”, de manera que per a la seva execució hi faci falta la intervenció activa d’un tercer, reclamant al públic que abandoni la seva posició d’espectador per formar part de l’obra artística i buscant fins el límit tota mena d’expressió. L’exposició actual a la Fundació Miró, que recull una setantena de peces, reconeix en l’expressionista nord-americà Jackson Pollok la font principal d’influències d’una colla d’artistes posteriors que -dins l’eclèctic ‘art conceptual’- s’emmarquen dins la tècnica de l’”action painting”. Esquitxos, diversitat de materials, accions amb el cos, happenings, presència de fluïds corporals, etc... que generen dos tipus d’obra: la pròpiament dita, quan es fa (i per tant, efímera), i el seu resultat (ben cotitzat en el mercat que balsmaven), que ara podem veure a Montjuïc.

¿Què en queda, de tot això? A parer meu, almenys, dues sensacions. La primera és com quan t’expliquen una festa. El que realment importa és haver-la viscut, haver esdevingut actor, haver traspassat el limit de la representació (¿ets tu o ets una representació de tu?), haver experimentat el procés de la creació. Crec que aquesta és l’originalitat més indiscutible del moviment. Però el que en resta és molt semblant a la nostàlgia i també a la impossibilitat de reviure-ho. La segona sensació, com en el conjunt de l’art conceptual, consisteix en certificar la buidor que hi ha fora de l’experiència, la fredor que tenim en el debat onanista de l’art, la impossibilitat del seu poder icònic (de traspàs dels límits a través de la contemplació) un cop s’ha enllestit el seu efecte. L’acció i la contemplació són dos elements que no haurien de deslligar-se mai.

Ramon Bassas

Article per a la revista Valors (desembre 2012)

L’exposició “Explosió! El llegat de Jackson Pollock” es pot veure a la Fundació Miró fins el 24 de febrer de 2013. Més info. http://www.fundaciomiro-bcn.orgFoto: Saburo Murakami, Muttsu no ana (Six Holes), 1955/2006. © Photo: Albin Dahlström

El pensador

Salvador Dalí (...) insistía una y otra vezen que, en realidad, el pensador es un hombre defecando en un váter.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 52.

Foto: d'aquest bloc

La mort a dintre

La mort em va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 162.
Fotograma: del film Mort a Venècia, de Luchino Visconti (It.-Fr., 1971). 

Música al carrer

L'altre dia tornava tard, amb tren, cap a Mataró. Les cares de la gent, a aquella hora, acostumen a mostrar cansament sumat a les ganes d'arribar d'hora. Jo, quan hi vaig pujar, vaig buscar lloc per seure i em vaig posar a llegir. Pocs minuts més tard, vaig veure que en un dels seients que donen a les portes s'hi asseia un home de mitjana edat, tirant a gran, que va desenfundar una guitarra i es va posar a tocar una melodia. No, no era juna cançó sinó una melodia, com dic, sense fer-se notar massa. De cop vaig pensar si no es tractava d'algun dels pidolaires que es passegen, a vegades també fent música (o una cosa que se li assembla), però de seguida vaig adonar-me'n que l'espectacle, més íntim que públic, era gratuït.

La paraula gratuït té nombsosos significats, no tots massa afalagadors. A vegades es fa servir com a sinònim d'absurd, de malèvol (violència gratuïta), altres vegades com una mena de troballa en un món on es paga pertot, però molt poques vegades hi donem el sentit del do. La melodia íntima i púbica alhora era un do, era el més expressivament humà que hi havia en aquell vagó i els altres, almenys jo, li ho agraíem profundament. Tan profundament que vaig ser incapaç, en arribar el meu destí (ell seguia Maresme enllà), ni de donar-li les gràcies (gratuït i gràcies són dues paraules que crec que vénen de la mateixa), tan sols un lleu somriure de complicitat.

Uns quilòmetres avall, potser a Montgat, un parell de guardes de seguretat de la companyia ferroviària, l'havien advertit que o bé parés o bé no molestés massa "perquè tocar al tren està prohibit". Aquest absurd (ell va seguir com si res) s'hi suma a l'eliminació, ja fa uns anys, d'un magnífic fil musical de música clàssica que acompanyava els trajectes amb tren.

Un parell de dies després, al matí, a l'estació de metro de Fontana, una parella també de mitjana edat, tirant a grans, cantaven meravellosament Dust in the wind, de Kansas (que els que som una mica cumbaiàs cantem a missa), aquesta vegada sí que per recollir alguns quartos. Perquè m'esperaven, si no, m'hauria quedat una bona estona a sentir-los i veure com, enmig del garbuix ingent de gent, entre anar tant de pressa a un lloc o altre sense saber massa on anem, a uns metres sota terra d'una gran ciutat, hi ha el do gratuït (o quasi) de la música, d'uns sons que es posen en marxa, harmònicament, per acompassar millor el ritme del cor.

Foto: Metro de Santiago de Chile.

Autobiografia, de Gemma Gorga

Després de dir, desdir.
Després d’incloure, excloure.
Després d’anotar, oblidar.
Després de sumar, restar.
Després de fer, desfer.
Després d’estimar.
Després.
Què.

Gemma Gorga

"Autobiografia", poema inèdit publicat al bloc de Laia Noguera (23.4.2012)

La "locomotora" i els coets

Fa un parell de setmanes, el dia que vaig fer 44 anys, escrivia en aquestes mateixes pàgines [aquí] sobre la darrera sentència del TSJC que -segons sembla, no la tinc- anul·la el planejament derivat (el Pla de Millora Urbana, PMU) del sector d'El Corte Inglés, concloent que és al planejament general on havia d'haver-se indicat algunes de les decisions més polèmiques. Mostrava allí, d'una banda, que l'opinió exactament contrària ha estat recollida en moltes altres sentències i, de l'altra, que una eventual solució a aquest nou entrebanc és bastant senzilla, administrativament, per la qual cosa els plans no haurien de canviar. 

Fins i tot els inductors del recurs, que encara ens han de dir com financen aquesta aventura judicial, ho han reconegut. Com a molt s'alegren de la victòria moral (és a dir guanyar una sentència i perdre'n unes quantes desenes) i del retard inevitable en la construcció del centre comercial. Obstruir la seva instal·lació era el seu únic objectiu, no ho dubtin, no pas cap element del patrimoni arquitectònic del que ara ningú no se'n recorda (jo sí). 

El govern municipal, doncs, ha seguit exactament l'estratègia que comentava: recórrer la resolució (i, per tant, passa a no ser ferma) i promoure una reforma del pla general en paral·lel. Així, tant si finalment la sentència es confima com si no, els plans poden seguir el seu rumb. Ho han anunciat avui en una nota de premsa i me n'alegro. Tampoc ens hauria d'estranyar. La versió refosa del PMU tombat havia estat l'únic document urbanístic -i ja cap el final- que havia rebut els vots favorables de CiU, que fins aleshores mai no havia aprovat cap altra resolució (totes passades pel jutjat guanyant tots els recursos) perquè vingués El Corte Inglés. El cap del grup socialista, Joan Antoni Baron, s'havia avançat a recolzar el govern i, sobretot, a demanar calma, després que es coneixés que El Corte Inglés, per prudència, ajornés les obres, cosa que és absolutament comprensible i normal.

Sap greu, és clar, que hi hagi encara nous entrebancs. Us he de dir, però, que no és el pitjor i que té pinta  de resoldre's positivament i aviat. Ara, entenc que la ciutadania es faci un embolic amb aquest procés tan kafkià i que no entengui perquè caram tot no és més senzill. Hi ha tres pilars bàsics, a parer meu irrenunciables, que ha calgut defensar "contra viento y marea" i que, per tant, han trobat més entrebancs que els previstos. 

Un, la pròpia decisió de fer una locomotora comercial a Mataró, d'acord amb les resolucions del pla d'ordenació dels equipaments comercials per elevar la competitivitat de la nostra ciutat a través del seu atractiu comercial, un pla que va comptar amb el suport dels agents econòmics -especialment els botiguers- però no de CiU, per exemple. Dos, la ubicació del centre comercial en la peça més gran disponible a prop de l'actual trama de comerç ciutadà, per tal de fer efectiva la seva funció de locomotora. Hauria estat tot més fàcil en un altre lloc, sí, però no hauria servit a l'objectiu desitjat. I tres, la decisió salomònica del famós trasllat de la nau catalogada, a la vista que cap de les altres alternatives possibles gaudia de prou majoria política, siguem sincers, i que encara podríem crear un altre espai atractiu, també terciari, ben a prop d'on era. 

Entremig hi ha hagut tot el que vulgueu, i que ja he anat explicant aquí, amb imputacions penals cap a la meva persona (i dues més) incloses, els inductors de les quals, que van perdre estrepitosament, encara és l'hora que n'hagin de dir res (de nou insisteixen ens uns suposats beneficis familiars que cap jutge ha admès). Com els ludites, au, a cremar locomotores. Ara han anat a buscar alguns dels coets mig remollits que els sobraven des de fa un any i mig per fer una mica de focs d'artifici, però el camí segueix cap a l'oberura del centre comercial. No us càpiga cap dubte, però, que tota aquesta lentitud, que totes aquestes tones de paper judicial, que tots els llocs de treball que encara no s'han pogut crear han estat a causa d'una màquina de fer recursos, impotent davant l'inevitable, plena d'odi (i de quartos, insisteixo), que tenia com a objectiu manar per damunt de la voluntat popular. Per més errors que haguem comès alguns, especialment jo, res no hi és comparable. I alguns mai no els hem rigut les gràcies. De res.

El Congrés felicita Nadal per Twitter

Es veu que avui el perfil de twitter del Congrés dels Diputats ha començat a funcionar. El fet que el primer missatge emès hagi estat una felicitació de Nadal signada pel president de les Corts, amb la il·lustració que acompanyo, ha generat protestes d'un grup de piuladors que creuen que la institució de l'estat on resideix la sobirania popular no pot piular missatges "confessionals". Jo, que m'havia quedat amb el fet positiu de l'ús de les quatre llengües a la felicitació (en clar contrast amb la visió que emana de la reforma Wert), ara resulta que felicitar Nadal amb una nadala és confessional. Deu ser tan confessional com posar el nom del president (que es diu Jesús, com el fundador de "la secta"), o el cognom ("Posada" com el que buscaven Josep i Maria a Betlem), o posar la data d'avui (fruit d'un calendari imposat per un papa).

Com un pebrot mal digerit, torna en forma de rot recorrent l'absurd debat sobre la confessionalitat o no de l'Estat a partir de l'ús de la simbologia d'origen religiós immersa a la nostra cultura. Hi és quan es parla dels calendaris festius i de la reforma que en reclama (sembla) la Sagrada Productivitat, quan els ministres prometen o juren la Intocable Constitució davant el cos mig nu d'un jueu condemnat a mort en creu o quan en algunes Eminents Escoles abracen totes les tradicions del món per amagar a l'armari, la nostra. Sí, l'armari, allà on encara hi ha algun gai despistat. La qüestió és que sempre hi hagi armaris plens de repressió, oi?

De fet, les persones més religioses que coneixo són poc "simbolistes". Uns parlen més del buit, del desert, del no-res que de cap icona. Les altres, insisteixen sempre amb temes de tan poc glamour tradicional com els desnonaments, els menjadors socials, les prostitutes o els immigrants. En definitiva, que del nen Jesús i del bou i la mula només en parlen el Papa i els laïcistes. O sigui que no deu ser exactament per la religió que serveixen aquestes coses, ni que a mi em preocupin. És una cosa potser menys important però sí bàsica per tothom, inclosos els nostres governants: es diu cultura. Els símbols "encriptats" dins el nostre llegat cultural  vigent són el seu llenguatge. I carregar-nos-els és com si fóssim muts. En qualsevol cas, incults. Sí, incults.

Per alguns, la cultura és anar omplint els armaris de repressió (oi, Freud?); però pels altres consisteix precisament en posar paraula, atorgar llenguatge, a les coses d'aquesta vida, moltes de les quals, de fet, són quasi innombrables o, senzillament, que mai cap paraula podrà definir. Però de la insistència en fer-ho se'n diu cultura. Com el que il·lustra tan be la reproducció d'una miniatura d'un Llibre de les Hores que conserva el Congrés dels Diputats a la seva biblioteca. Que també és de tots els ciutadans.

Del primer twitt de la cambra baixa espanyola segur que se'n podrien dir moltes més coses, i se'n podrien criticar força, molt més interessants. És el que ha fet el sempre sagaç Antoni Gutiérrez-Rubí en aquest altre post. Llegiu-lo abans de l'equinocci d'hivern, o de l'eclipsi de la cultura, o de l'ocàs del sentit comú.

En castellano, aquí

El bacó del nacionalisme

A mi, la característica comuna que trobo al PP, Ciutadans i UPyD i que m'allunya més d'aquestes tres formacions trobo que s'assembla massa a la característica que engloba altres partits catalans amb els quals semblen establir una relació dialèctica que polaritza avui l'espai públic i que, el que és pitjor, sense ella no podrien pas existir. No sóc nacionalista, sobretot, perquè crec que la divisió bàsica que hi ha a la societat (i al món, a Catalunya i a Espanya) s'estableix entre els forts i els febles, els rics i els pobres, els que poden accedir als recursos i els que no. Crec que això és així perquè la societat es dota d'estructures injustes i reclamo que és canviant aquesta societat, amb els seus mateixos vímets però lligats d'una altra manera, que podríem viure millor. 

M'estimo Catalunya, crec que es una nació (és a dir, una referència nacional, una identitat, més o menys comú de les persones que hi viuen, si voleu) i coincideixo amb molts dels meus conciutadans en què no es respecten prou aquestes referències (un home sense referències no és un home). I no parlo de trets més o menys pintorescos, sinó de l'equiparació de la llengua amb pròpia que la Constitució i l'Estatut reconeixen amb la resta de llengües d'Espanya, en que els infants catalans tinguin tots el mateix nivell lingüístic (i si pot ser, alt), en la resolució d'un mal sistema d'inversió pública que ens perjudica, en un conjunt de lleis recentralitzadores que, de fet, faran menys eficaç la governança, etc... Sóc -crec- prou conscient de com va el món per creure que no és el de la indepèndència el millor camí per assolir-ho. I també sóc prou conscient -crec- que el debat sobre la independència pretén amagar el debat encara més necessari sobre les injustícies que fan que membres de la nostra espècie, molts, i molts a casa nostra, visquin sota la dependència -com deia- d'una societat opressiva i injusta.

Per això, quan veig que el PP, UPyD i Ciutadans parlen sempre del que CiU i el seu entorn volen que parlin, quan m'adono que el ministre més radical justifica qualsevol aposta nacionalista, quan sento que en aquest diàleg de besucs ningú proposa res que tingui que veure amb els problemes que veig que hi ha al món on visc (o que, com a molt, s'atribueixen "als polítics", o "als banquers", o "als estrangers", com feia en plens anys trenta Adolf Hitler), em faig cada dia menys i menys nacionalista i més i més socialista, cada dia menys i menys dependent de l'espiral idolàtric i cada dia més i més proper als principis llibertaris, o liberals, o com caram en vulgueu dir del que no segueix la massa sota el bacó d'or de la pàtria o de qualsevol altre mitjà convertit en fi.

(Aquest post és una resposta al primer comentari de JC que hi ha en aquest altre post d'aquí)

Foto: Arkimia

Respetabilitat

No es el revolucionario sino el hombre respetable quien estaría dispuesto a cometer cualquier crimen... paqra salvar su respetabilidad.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 907.

Voler res

Tot el que vols ho tindràs, però amb mal, fins que t'avesaràs a no voler res.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 157.

Il·lustració: Antonio de Pereda, Vanitas, c. 1634

Els secrets

En una famosa pintura de Tiziano llamada Amor sacro y amor profano (...) me intrigó (...) que fuese la mujer vestida la que representase al amor profano mientras que la que encarnaba el amos sacro iba en cueros, hasta que Panofsky me lo aclaró al explicar que la iconología de la pintura debía entenderse a la luz del neoplatonismo, como una antítesis entre los valores eternos y temporales: "(...) simbolizan un principio en dos modos de existencia y dos grados de perfección. (....) Con una mirada generosamente persuasiva parece estar comunicándole los secretos de una región más elevada".

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 49.

Il·lustració: obra citada, al Museo Borguese, Roma.

Prejutjar, sí i no

Para Todos La 2 - Debate: Los prejuicios

• Para Todos La 2 - Debate: Los prejuicios

Wert, la religió i el pacte

És tan gros el despropòsit respecte al català a l'escola en la reforma Wert que hem conegut aquests dies que potser no acabem de veure la resta de punts un dels quals, la qüestió sempiterna de la classe de religió, té tots els números d'esdevenir una nova trinxera on desplegar, d'una banda, totes les ires anticlericals i, de l'altra, el tremp regressiu amb què el govern del PP sembla voler fer content el seu electorat més tradicional. És possible que, així, sigui inviable una reflexió més serena i ens aboqui a més anys d'estira-i-arronsa segons qui guanyi les eleccions que no acabi de resoldre l'encaix definitiu dels estudis religiosos a l'escola. Ni a Espanya ni a Catalunya, per cert, on un intent d'aproximació a aquesta qüestió iniciat durant el primer tripartit va quedar al calaix.

Sota el meu punt de vista, en canvi, crec que seria molt bo que, així com segur que sortiran plataformes per defensar el model igualitari d'immersió lingüística a Catalunya (que ha estat la base de la unitat civil del poble) en pugui sortir una altra per defensar que s'abordi seriosament la matèria escolar de religió. Una plataforma plural, que englobi el món educatiu, associacions religioses i laiques, etc..., que vulgui sortir de les trinxeres i que, posats a somniar, podria sortir amb un pacte de mínims semblant al següent.

1. El fet religiós és matèria escolar. 

Els éssers humans ens relacionem, en totes les cultures, els temps i les civilitzacions, amb el sagrat, el transcendent i els seus mecanismes de celebració i transmissió. Comprendre això és bàsic per entendre com som. El nostre entorn n'és ple de mostres d'impactes al conjunt de la nostra experiència (la història, la cultura, les guerres, la pau, els drets, les imposicions, els rituals festius i de pas, els mites compartits, la vida quotidiana de molts veïns, la diversitat cultural...). Ignorar-ho perquè "pertany a l'àmbit íntim" o "perquè les religions han fet molt de mal" tindria el seu parió en no voler parlar de sexe perquè hi ha gent que es transmet la sida. Al revés, la llibertat s'amplia amb els coneixements i l'actual silenci sobre el fet religiós fa, doncs, éssers menys cultes, menys lliures i més predisposats al sectarisme.

2. Si és matèria escolar, ha de regir-se segons l'administració educativa.

La dignitat de la religió com a matèria passa per la seva professionalització i pel seu ingrés al món acadèmic com ho fan altres matèries d'estudi. No sota un eufemisme, sinó amb tot el nom: religió. Amb professionals capaços d'impartir-la sabent que no estan ni evangelitzant ni catequitzant sinó donant eines per dotar de coneixements suficients en matèria de religió als catalans. La matèria dóna per molt, crec que és necessària tant a l'educació primària com a la secundària i és molt probable que el currículum fos fàcilment pactable.

3. Gran pacte.

Un canvi d'aquestes característiques precisa d'un gran pacte, òbviament. En primer lloc entre la dreta i l'esquerra, que tindria com a objectiu no fer perillar la religió com a matèria però alhora desvincular-la del seu caràcter confessional. En segon lloc, de l'Estat amb l'Església catòlica, encara que sigui perquè ni podem ignorar la tradició d'aquest país ni podem malmetre l'experiència. Ni tampoc podem bloquejar aquesta qüestió per més temps en un mapa on l'Església pretén conservar els seus drets (?) contra una societat que  pot arribar a confondre l'ensenyament de la religió com un privilegi eclesial. En tercer lloc, amb el món acadèmic, les altres confessons religioses i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. No és fàcil, però tampoc no és impossible.

4. Els professors de religió.

Una qüestió que sembla menor és la situació del professorat de religió, absolutament precària i dependent. En aquest somniat acord, proposaria un termini perquè l'actual professorat pugui accedir a la funció publica (en cas dels que exerceixen a l'escola pública) o a l'empresa aportant la titulació necessària i després, si s'escau, d'un procés de caapcitació o oposició, com ha estat el cas d'altres col·lectius en el passat (penso en el cas dels mestres de l'escola catalana).

Hi ha una bona colla de referències per qui vulgui saber-ne més. Jo recomano la lectura del llibre (Escola, religió i poder, d'Enric Canet, Jordi Puig i Pere Vilaseca (Viena Edcions, Barcelona, 2008), que inclou una sèrie d'entrevistes molt útils per fer mirar d'aclarir aquest entrellat. Està en català, correu abans que les ocurrències de Wert ens impedeixin de llegir-lo.

(en castellà)

De fora a casa

Ja fa més d'un any que vaig parlar [aquí] de la secció del setmanari gratuït Capgròs que em té el cor robat: la que mataronins que viuen a l'estranger expliquen la seva experiència. No me'n perdo cap i sempre hi trobo un al·licient o un altre. El més interessant és que cada setmana en troben i que de cada història se'n podria escriure molt. Ara, des de la meva humil posició, faig una proposta per quan s'acabin els noms o per quan vulguin canviar (o perquè se l'apunti la competència, tant és) i seria fer al revés. Fa uns anys, la revista Mataró Report, em sembla, va entrevistar mataronins que tenen el seu origen lluny del país. Si no recordo malament, era molt al principi de la darrera onada immigratòria i, certament, ara no seria tan original. Però sempre he pensat que la mirada d'algú de fora que habiti entre nosaltres segur que té moltes coses interessants a dir-nos. Caldria, això sí, fer un esforç d'imaginació i fugir de les llistes fàcils d'oriünds de zones amb forta presència a la ciutat. Una de les coses que magradaria saber és si els mateixos tòpics dels nostres emigrants es repeteixen als immigrants (el menjar, les Santes, etc...). I l'altra, si fos possible, una certa mirada irònica sobre nosaltres mateixos. Ens fa falta.

Ni tot està per fer ni tot és possible

Jo també, quan era jove, molt jove, vaig aprendre aquest vers i em va sobtar la seva força. Jo també, aleshores, el vaig descobrir de la mà de Lluís Llach, que feia recitar el poema inicial de L'àmbit de tots els àmbits, de Miquel Martí i Pol, a un abrandat Josep Mª Flotats, i fins un temps després, no massa però, no el llegia  (Llibres del Mall, Barcelona, 1981, p. 19, amb pròleg de Salvador Espriu). Però també em va quedar, que ve poc abans, "Tenim a penes / el que tenim i prou : l'espai d'història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la". La meva interpretació havia estat sempre que tot just és des de la contingència que pots assolir molt més que no ella mateixa, però no fora d'ella. El "patriotisme contingent" que no mesura l'amor al país si no és per les possibilitats que ja mostra en el que ja tenim 'a penes'. Però la gent s'ha quedat amb aquest tros final, amb aquest maleït vers descontextualitzat segons el qual "tot està per fer i tot és possible". ¡Socors!

La qüestió és que el maleït vers el veig pertot. No tan sols en les proclames independentistes de la darrera temporada (ara ja som a les rebaixes), que ho tenen com un himne. No. Ho trobo a tot arreu, com una frase feta, com un talismà que deu semblar l'últim crit en l'autoajuda. La darrera aplicació d'aquest original recurs ha estat, em sembla, el títol del darrer llibre de la Marató de TV3 que es repartia aquest diumenge, dedicada a recaptar recursos per la lluita contra el càncer.

Mirin. No ens enganyem. Ni en el nostre "projecte nacional" ni en les malalties terminals ni en res d'aquesta vida "tot està per fer" ni "tot és possible". Diria més. No hi ha res pitjor, a la vida, que pensar que tot camí fet fins ara és inútil, que tot els que ens han precedit són uns idiotes, que sort de nosaltres (de mi, de la meva generació, de la meva estirp) que hem vingut a arreglar-ho tot. D'això se'n diu 'adamisme' i és una de les malalties més corrents. Sí, ara que hi penso, hi ha una cosa encara pitjor, la de pensar que "tot és possible", la de no tenir en compte que hi ha coses que per més "possibles" no són gens recomanables, o que bona part de la gent pensa que no li convenen (i, per tant, caldrà negociar-ho), o que el que és bo per una cosa en pot ser letal per a altres. L'optimisme il·lustrat, però també les ideologies emancipatòries aplicades al segle XX, són els exemples més evidents del que dic. No, sisplau, que tot el que imaginem, provem i inventem els homes no sigui possible. Que ho sigui a la literatura, si voleu, però no a la vida.

No. "Tenim a penes el que tenim". Fem que brilli, fem que tingui dignitat, fem que allò que tenim i no ens agrada pugui bescanviar-se, superar-se, assumim la nostra mortalitat, els nostres límits, i no pas l'absurda pretensió prometeica. I que a ningú més se li acudeixi la gran idea d'agafar-se a aquest vers maleït d'algú que sabia perfectament que ni tot està per fer ni tot és possible. I ho agraïa.

Laia Bonet, íntegra; artícle íntegre

Us transcric íntegre (impossible de fer-ne un resum) un article aparegut ahir d'una dona valenta del PSC, que forma part de la direcció del Partit i que tant els resultats com greus errors polítics en la confecció de les llistes han deixat fora del Parlament, inexplicablement. Hi estic completament d'acord i em poso a la seva disposició pel que vulgui.

El pitjor de tocar fons és no ser-ne conscient. El PSC ha obtingut el pitjor resultat de la seva història. Consolar-se en la patacada d’Artur Mas o en haver obtingut algun escó més que en el pitjor dels sondejos és inacceptable. Els electors es mereixen més respecte i els nostres afiliats, més rigor. 

És temps d’anàlisi i la por i la comoditat no poden atenuar-nos. El fantasma del pensament conservador i possibilista no s’ha d’imposar. Crec que ens devem un procés seriós de reflexió sobre el qual apunto algunes idees.

1. Realisme. Una dada: el PSC és la quarta força a Barcelona ciutat, a pocs centenars de vots de la cinquena. Quan es perd a la capital, difícilment es pot governar el país. És el moment de la humilitat. Comprendre que som l’ombra desdibuixada del que vam ser, ens permetria iniciar un procés honest i profund de canvis. Sense aquesta imprescindible humilitat no tornarem a ser creïbles.

2. Responsabilitat. En política, les urnes situen a cada un en el seu lloc. Artur Mas, amb el seu fracàs, ha situat el país en un difícil carreró. Però el retrocés del PSC també té responsables. Conformar-se amb l’anàlisi simple de les dificultats del context o la impossibilitat de consolidació del nou projecte és condemnar-nos a la mandra i a la inacció. Els electors volen que traiem conclusions i que actuem en conseqüència. És el primer pas per recuperar la seva confiança i per ser útils en una situació tan complexa.

3. Renovació. En aquests moments el PSC ja no pot generar processos de renovació des de la seva pròpia realitat. La capacitat endògena de crear dinàmiques de canvi i renovació no són suficients. La impostura del relleu generacional o el frustrat últim intent del Congrés del Nou PSC hauria oferir alguns ensenyaments. Canviar de cares és fàcil, renovar les idees i el projecte, no tant.

4. Reconstrucció. El PSC necessita reconstruir-se per poder aportar, amb modèstia, la seva força en l’articulació d’una alternativa política a l’hegemonia conservadora. Aquest procés només es podrà fer amb més democràcia, no amb menys. Un poderós i radical procés de democratització per a un nou partit, amb bases ampliades que participin en les grans decisions com l’elecció del primer secretari i la redefinició del model de relació amb el PSOE. També amb el vot dels electors per a l’elecció de candidats. Primàries obertes, més que mai.

5. Refundació. Avui hi ha més capital polític reformador fora del partit que dins. Sense capacitat d’acollir, cedir i recuperar les persones que han acabat cansades, decebudes o empeses extramurs del PSC no tindrem cap opció. Explorem fórmules generoses i innovadores per construir el projecte del futur amb persones que han de poder estar juntes. I des d’aquesta posició treballar per refundar l’espai progressista i articular alguna cosa més que una coalició electoral oportunista.

En el procés de selecció de llistes al Parlament de Catalunya, he escoltat -amb estupefacció i vergonya- que era millor ser pocs i ben avinguts, que molts i diferents. Aquesta mentalitat redueix la política a la homogeneïtat acrítica i al silenci dels anyells. Sense pluralitat interna, no tindrem energies creatives, ni millors solucions per abordar els problemes de la societat catalana. El socialisme és llibertat i democràcia. Sense elles, no hi ha futur. Aquest és el desafiament.

Laia Bonet a "Humildad y responsabilidad" (Trad.: L'Hora) a El País, 1.12.2012

Una mà

Quan jo era petit el meu pare era una mà. Una mà darrera el cap que em clavava empenta endavant, creix de pressa que fas nosa. I si era al menjador m'empenyia cap a l'eixida i si era a l'eixida m'empenya cap el menjador.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 134.
Foto: Jordi Merino.