dimecres, de gener 31, 2018

La Plaça Primer d'Octubre de Mataró



El principal problema de la proposta del grup de CiU (o com es digui) a l'Ajuntament de Mataró per canviar el nom de la plaça d'Espanya per plaça de l'1 d'octubre no és, posem per cas, l'afectació postal i documental (notaris, etc...) que hauran de patir una colla de ciutadans que no en tenen cap culpa. Tampoc ho és la introducció de més combustible innecessari a la ja tensa relació entre el bloc independentista i la resta de partits que hi ha a la nostra ciutat. Tampoc crec que sigui el principal problema la fixació neuròtica amb el concepte "Espanya" (un dia ens roba, l'altre l'estimem, etc.). Ni tan sols el és que la proposta recorda massa, especialment als més grans, al primer d'octubre que cada any se celebrava amb motiu del Día del Caudillo, amb l'entusiasta participació d'alguns dels ancestres dels que ara el celebren per altres raons, com bé sabem els mataronins de tota la vida.

No, el risc més gran, per mi, és que s'ha obert la veda a saltar-se el consens que, des de la restauració de la democràcia municipal, hi havia hagut a Mataró per designar el seu nomenclàtor. De fet, ja es va obrir amb la insensata proposta d'ERC, un altre dels del bloc, ara fa dos anys, per desborbonitzar els carrers (no deien res de les altres dinasties). L'ús partidista (és a dir, que només satisfà una part) dels símbols té també els seus episodis en la col·locació de pancartes i llaços a la façana de l'ajuntament, amb acords de ple inclosos, que l'alcalde, tant perquè n'és ell el competent i no el ple com perquè sap que és l'alcalde de tots, omet. Aquest consens, que ha anat funcionant fins fa ben poc, permet que, sigui quina sigui la majoria de torn, i almenys en el més simbòlic, la institució representi el conjunt dels ciutadans i no tan sols una part. Ara imagineu-vos que les majories absolutes de les esquerres haguessin impedit el nom de prohoms de dretes als nostres carrers, per exemple. O que els socialistes haguessin imposat una plaça 28 d'octubre perquè recorda la primera vegada que van guanyar a Espanya.

Bé. I això és un gran problema? Sincerament, si només fos que es toquen els noms dels carrers, ho seria, però no gran, esclar. El problema de fons és el de la ruptura de la idea de consens. Sobretot, perquè pot girar-se en contra. Per exemple, jo sóc dels que penso que el més crític de la victòria de Ciutadans a les eleccions autonòmiques de desembre, també a Mataró, és que aquest partit no està només en contra de la independència, sinó, sobretot, que torpedina la majoria de consensos bàsics en què s'ha sustentat la societat catalana des de la democràcia ençà. Bàsicament el model cultural (des de les subvencions a les associacions a TV3), el model educatiu i la normalització lingüística. Si el principi de consens no impera ni en el camp simbòlic (la façana, el nomenclàtor...), ¿voleu dir que durarà massa en el camp de la cohesió social que aquests tres models han intentat perseguir? Dit d'una altra manera, ¿la politització dels carrers no crearà la mateixa desafecció cap al catalanisme que han aconseguit -a parer meu- la politizació de la televisió pública o la llengua?

Doncs això. Ensabonen tant Catalunya que els rellisca. I així estem.

Aquest article es publica a l'edició digital de Capgròs i aquest divendres ho farà a l'edició en paper. També d'aquest mitjà és la foto.

dilluns, de gener 29, 2018

Promoció de la lectura


Cal que no recomanem a la gent jove llibres qiue vulguem que llegeixi, sinó que en parlem bé davant seu. després els aniran a buscar, segons he vist.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 171.

dissabte, de gener 27, 2018

Covardia



Em commou sentir en mi la seva covardia.

Joan Margarit, Fragment del poema "Familiaritats", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 23.

dimecres, de gener 24, 2018

Ara ve el que costa més



Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat. 

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comú no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Respostes a un qüestionari de la revista L'Agulla (gener 2018, núm. 106), reproduïda després a Catalunya Religió.

dilluns, de gener 22, 2018

El cap i el cor


Senten amb el cap i pensen amb el cor.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 171.

dissabte, de gener 20, 2018

Cremar i plorar


                              Verdaguer és l'alzina
qe en aquest país nostre sempre hem necessitat:
primer hi calem fic i, de seguida,
la plorem durant anys. Cremar i plorar.
la desolació de la rancúnia.

Joan Margarit, Fragment del poema "Verdaguer", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 21.

divendres, de gener 19, 2018

L'elixir de Les Santes



Els mataronins que encara no hagueu anat al Liceu a veure L'elisir d'amore, de Gaetano Donizetti, dirigida per Mario Gas, feu-vos un favor i aneu-hi. Jo ho vaig tenir fàcil, perquè m'ho van regalar, però val la pena tant sí com no. Com que hi vaig poc, sempre que surto del Liceu em penso que ha estat meravellós. En aquest cas, no em va decebre. L'espectacle operístic, en general, m'embolcalla i emociona; en aquest cas, també. La història és una magnífica representació de la barreja d'engany i de passió molt poc romàntica però des del romanticisme, i la posada en escena, d'un festiu in crescendo, em va entusiasmar. Jo, ja veieu, sóc molt pepa, de furtiva llàgrima, no hi entenc gens però em va agradar molt.

Però dic els mataronins perquè, un cop allà, vaig recordar que en Joan Vives (ho vaig dir aquí), el musicòleg, músic i divulgador musical més simpàtic i intel·ligent que hem produït fins ara a la ciutat, ens va explicar que hi ha fragments de la Missa de les Santes, un dels puntals del nostre patrimoni cultural, que són còpies exactes d'algunes parts d'òperes de Donizetti. Es veu que mossèn Manuel Blanch, l'autor d'aquesta magnífica mostra del romanticisme religiós que cada any (gràcies a una butlla papal) s'interpreta a la missa de glòria per les patrones mataronines, que la va composar força jove, era assidu a les representacions de la nova òpera italiana de l'època. 

Efectivament, L'elisir d'amore, veig al programa, es va estrenar a Barcelona el dia 8 de maig de 1833 al Teatre de la Santa Creu, i la Missa citada porta data de 1848. Recordo que Vives va dir que amb tota probabilitat, Blanch havia assistit a alguna d'aquestes representacions. Bé, doncs a mi em va semblar, almenys un parell de vegades, certament, sentir parts exactes de la nostra Missa. No devien anar amb punyetes, aleshores, ni tampoc es devien pensar que els mataronins assistirien mai a cap òpera ni que les podrien sentir o veure reproduïdes. També Blanch era, doncs, un "divulgador". 

Sense treure, ni molt menys, cap mèrit a la seva creativitat, el que realment em fa gràcia és l'ús apedaçat de fragments d'una òpera gairebé bufa per una missa solemne de festa major. Ho trobo magnífic. Quina energia i quina passió d'intueix, darrere Blanch, quines ganes de viure i quines ganes de desafiar els límits excessius i les fronteres del sagrat i el profà, de celebrar la vida i de foragitar el món decadent i violent que envoltava el seu pas per la història. I quines ganes em venen de fer exactament el mateix.

dilluns, de gener 15, 2018

Creure per etapes


Primer hi ha una època en què creiem en tot sense motius, llavors una altra en què creiem salvant les distàncies, llavors una altra en què creiem salvant les diferències, i finalment ja no creiem en res; més tard tornem a creure en tot, encara que donant motius per creure en tot.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 170.

dissabte, de gener 13, 2018

El cansament d'haver estimat


Tot es refreda, i necessitem
el cansament d'haver estimat.
per així desitjar el que es va acostant.
Tan diferent.

Joan Margarit, Fragment del poema "Dona fent-se les mans", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 17.
Il·lustració: fotograma del film Amor, de Michael Haneke (França, 2012).

dimecres, de gener 10, 2018

Menys crisi, més pobres



El mes passat, Creu Roja va alertar, en la presentació del seu anuari de 2016, que la pobresa crònica s’havia triplicat a Catalunya els últims tres anys. El mes de juny Càritas denunciava també l’increment de la precarietat en aquest període. És el mateix temps en què el PIB està ininterrompudament en expansió, deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers. És a dir, la “sortida de la crisi”. La primera conclusió òbvia d’aquests informes, que passen sense pena ni glòria pels mitjans de comunicació i les activíssimes “xarxes socials”, és que per les capes socials més pobres no hi ha cap “sortida de la crisi”, ans el contrari. La segona conclusió és que l’increment de les distàncies socials no es deu deure, doncs, a la crisi.

El primer que ens ve al cap, i fem bé, quan se’ns alerta d’aquest increment de la desigualtat són les polítiques socials i la seva ineficiència. Des del suport a les pròpies entitats citades (sort d’elles), que són al peu del canó, fins a preguntar-nos per les dotacions de pensions mínimes, per la tramitació parlamentària de la renda universal, o pels acords del Ple de la Pobresa de 2016, o per les pròpies partides d’Afers Socials (a Catalunya, per cert, desviades cap a muntar una Agència Tributària nova). El que fem primer quan veiem que la gent “cau” és mirar la “xarxa”. Fem bé, dic.

Però hi ha dos àmbits més, apunto, on crec que hauríem de prestar més atenció. El primer d’ells correspon als famosos “canvis estructurals” que tothom deia que calia fer a la nostra economia “per quan sortim de la crisi”. Els que en parlaven, mai deien quins i, segurament, parlaven de coses diferents. Ni els que pretenien liberalitzar (més) el mercat de treball, ni els que proposaven reconversions sectorials, per exemple, no s’atrevien a dir-ho. Però és evident que la feina ha quedat per fer i les víctimes dels sectors en crisi encara ho estan patint. És urgent. N’apunto només un breu inici: ¿què en farem, de la gent, quan els robots substitueixin el 80% de les nostres feines actuals, d’aquí a pocs anys?

I la segon àmbit on caldria parar esment és en el polític. I ara no vull caure en el típic discurs ploraner sobre “el polítics”. No. Ara vull posar un mirall. Aquest tema, de veres, ens preocupa? ha mobilitzat ningú, aquests últims anys? Estem disposats a reconèixer “dèficits fiscals” per atendre la població amb menys nivell de renda? Hem parat a pensar un moment cap on volem que vagi, la nostra economia? I, amb quins aliats, amb quins costos personals i col·lectius i amb quins competidors mundials? Quan dic política vull dir respondre, cadascú de nosaltres, a preguntes com aquestes. Cada dia sense resposta són dotzenes de pobres més.

Article per a la revista Valors (desembre 2017).Foto: cadena de muntatge a Renault (El País)

dilluns, de gener 08, 2018

Respice finem


La ilntel·ligència de cadascú pot mesurar-se per la cura amb què reflexiona sobre el futur o el límit. Respice finem [para atenció al límit].

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 168.

dissabte, de gener 06, 2018

A contemplar-me


En este instante
yo soy la humanidad
y por mí pasa
toda su historia ciega
a contemplarme.

José Emilio Pacheco. Fragments del poema "José Luis Cuevas hace un autorretrato" a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 30.
Il·lustració: Diego Velázquez, Adoración de los Reyes Magos, 1619, Museo del Prado, Madrid.

dimecres, de gener 03, 2018

Calais


Aquests dies no deixo de recomanar a qui em trobo l'últim llibre d'Emmanuel Carrère, Calais (Anagrama, 2017, trad. Laura Salas), que es llegeix en menys d'una hora, en el que fa una aproximació no tant a la vida dels milers de refugiats que van fer estada en aquesta ciutat francesa de forma vergonyosa fins fa més o menys un any, sinó a la població autòctona. "Se estrella uno al comprobar que esta ciudad no funciona. Que está todo paralizado: los progres en su burbuja, los ingenuos en sus torres, los políticos en sus poses de político y los profesionales de las alambradas a lo largo de la circunvalación y del túnel" (p. 39), descriu una carta anònima que l'autor trobà i que es converteix en el fil conductor del llibre, escrit inicialment com un reportatge d'una revista. 

Carrère veu com des de tot arreu hi ha un ambient d'amenaça: "Los promigrantes con temor, los antimigrantes con esperanza, todo el mundo aguarda la catastrofe que lo hará explotar todo" (p. 56). Aquests últims, "piensan que el gobierno está a favor de los migrantes y en contra de los autóctonos" (p. 57), sensació que em va semblar inquietantment familiar i que l'autor no gosa tractar amb superioritat moral i parisina. "Está claro que tiene razones para pedir apoyo, y no me veía echándole a la vecina el sermón de 'Francia, tierra de asilo' ni citándole Mateo 25, 35: 'Fui extranjero, y me acogísteis'" (p 60).

La comparació amb casa nostra no s'aguanta, no tenim camps de refugiats (i ben pocs refugiats, tot i els compromisos del Govern i la gent que està disposada a acollir-los) i, per tant, no és el mateix. Però les reaccions de la població, com deia, m'eren familiars. I el que passa a les nostres ciutats, o als electorats europeus, té molt a veure amb aquestes reaccions "a peu de carrer". No és el mateix, no, opinar sobre la immigració en un barri que no en té que fer-ho en un barri on hi ha una presència massiva d'immigrants. I, com deia Carrère, els sermonets no serveixen. Gairebé són insultants.

Tampoc sap si serveixen de massa, tot i reconèixer que el seu paper resol moltes coses, les actituds optimistes i una mica encapsulades dels progres. Com si afavorissin la reacció, de fet. A mi, també, sempre m'ho ha semblat. És molt difícil, el camí del mig, i sovint és erm. Però segurament és el que li toca fer a la política, a Calais i a tot arreu. Ni tan ingènua que deixi a l'extrema dreta les solucions habituals quan se'ns acabi la paciència, ni tan populista per vendre's la dignitat per un plat de llenties. O una urna plena. Què passa, em temo? Que mentre ho estem estudiant o bé s'acaba la paciència o bé s'acaben els vots. Una mica barroerament, em sembla que és això el que passa a Europa amb els refugiats. I amb tot. Ja va bé que la lupa d'un perpicaç escriptor com Carrère ens porti a Calais a veure el que sovint costa tant de veure.

dilluns, de gener 01, 2018

Pràctic



Una de les comoditats del matrimoni és presentar a la dona una visita que no podem suportar.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 163.