Mirar el mar | Blog Day 2007

Propostes d'agost - i XXXI
:

Ja acabo la secció, tranquils. I, sorry, he de presentar de nou un llibre de poesia. Es tracta de Casa de Misericòrdia (Ed. Proa, Barcelona, 2007; bilingüe en castellà, aquí), de Joan Margarit, un d'aquests llibres que no et deixa indiferent, que té, com diu ell a l'epíleg, allò que ha de tenir la bona poesia, un viatge d'anada i de tornada, i del que no tornes igual.

:

Margarit fa un llibre, com el d'ahir de Formosa, perquè és conscient que s'ha fet gran. I en treu, d'entrada, dues conclusions. La primera, com comentava Rovira Belloso e un dels seus darrers llibres, és que l'edat ens va empobrint, que, per exemple, l'opció cristiana de la pobresa és, de fet, l'opció per viure el que inexorablement s'esdevindrà. Vulguem o no perdrem salut, memòria, vigor, mobilitat, les persones que ens estimem...

:

Espantosament rics i, per això,

espantosament pobres

("Ciutadans", fragment, p. 26)

:

I la segona, potser després de veure aquesta, és que "no hi ha res més que el que hi ha" (p. 82), com diu al mateix epíleg (que hauria de ser de lectura obligatòria). Amb aquesta base, amb aquest aprenentatge madur, és com Margarit basteix els poemes d'aquest darrer llibre.

:

Hi ha també algun dels trets distintius de la poesia de Margarit, les seves imatges-símbol. Els hostes, el tren (a vegades un pont), el mar, el bosc, el llenyataire, un hotel...

:

L'amor ha estat creuar aquest pont magnífic

per passar a l'altra banda d'un riu sec.

("Parella", fragment, p. 29)

:

Ara ja són tots morts, i jo em faig vell

admirant la bellesa monstruosa

d'un mar sense cap port. Sense cap barca.

("La tarda cau al Mar Mort", fragment, p. 74)

:

L'absència és una casa

amb radiadors gelats.

(...)

La mort,

aquesta petita plaça

on ens anem acostant

pels carrers habituals.

("Barcelona amor final", fragment, pp. 76-77)

:

Hi ha també besllumades històries, quasi novel·les.

:

Van intentar escapar-se d'aquells anys

amb paraules d'amor, cobrint de molsa

les roques aspres on després la vida,

més dura que la guerra, els va estrellar

("Uns dietaris (1933-1944)", fragment, p. 36)

:

Hi ha el vincle fortíssim amb les persones que estima i la perplexitat davant la fragilitat del fet intergeneracional, familiar, entorn d'aquest vincle. Hi ha la filla morta que l'acompanya, un espectre dolç. Hi ha l'amor, el desamor, la por, el dolor, el desig...

:

Entre els desastres apilats com a sacs,

la vida m'ha deixat el teu amor.

(...)

El que ha de ser impecable és el dispar:

perillós i certer. Com tu en la meva vida.

("L'equip de l'assassí", fragment, p. 14)

:

Som el rei i la reina en un final

difícil a un tauler ja amb poques peces.

("Escac", fragment, p. 39)

:

Amor ve d'embranzida,

de forçar i de torturar. De cavalcar.

("Etimologies", fragment, p. 17)

:

On jo vaig, sempre hi ha la teva mort

("Melancolia ferroviària", fragment, p. 49)

:

Sense mi passejo amb tu

(...)

La vida desconeguda

l'he viscuda sense tu.

Al teu costat.

("Separat", fragment, p. 67)

:

:

Hi ha dir les coses cara a cara, amb un despullament brutal, nu, sincer, per al qual la intempèrie, com diu a les entrevistes, és mala consellera, i per això s'estima les "cases de misericòrdia". Aquesta fredor i amuntegament que sovint és la vida i les seves "llars", però que és la nostra i no n'hi ha cap altra. Més val que l'estimem, "assumides les pèrdues", om diu. Va, dos poemes més i alguns enllaços.

:

Deixa'm mirar-te als ulls i submergir-me

en la fosca i calenta fantasia

de veure't despullada a uns altres braços.

No són coses de vells. Ni desviacions.

És el pinyol rogenc, negrós i dur

del préssec que, afamat, ja m'he menjat

però que encara escuro dins la boca

conservant la dolçor del teu amor.

("Encara", p. 75)

:
Hi ha un home dret davant la dàrsena.

Després del temporal, assumides les pèrdues

i ja amarrats els grans dolors erràtics,

el millor lloc per esperar és el port.

El port és com ell ara: dintre seu,

enormes, reposats, el mar i els barcos.

("El dic", p. 79)

:

• Article de Francesc Parserisas
• Article d'Antonio Jiménez Millán (n'inclou fragments en castellà)
• Article de Jordi Gràcia a El País
• Article d'Eva Piquer a l'Avui
• Article de Sam Abrams a El Mundo
• Article de Carlos Marzal a El Mundo
• Notícia d'Europa Press
• Notícia d'ABC
• Notícia d'El Mundo
• Post al bloc de Màrius Domingo (inclou 2 poemes)
• Post al bloc de Cinto Amat (conté 2 fragments)
• Post al bloc Malerudeveure't
• Post al bloc de Jacobo Deza
• Post al bloc de Matitxell Batet
• Post al bloc d'Enrique Ortiz (inclou 1 poema en castellà)
• Post al bloc de Fra Antonio Praena, dominic
• Llegiu un poema al bloc Ciudades imprevistas
• Llegiu un poema al bloc Invasió subtil
• Llegiu un poema al bloc de Jordi Cervera
• Llegiu un poema al bloc Castells de cartes
• Llegiu un poema al bloc Gatxan
• Llegiu un poema (en castellà) al bloc d'Antón Castro
• Llegiu dos poemes (bilingüe) al bloc Pandeoro
• Entrevista a Margarit a l'Avui
• Entrevista a Margarit a La Vanguardia

:
Blog Day 2007
:
:

Seguint amb la tradició d'unir sant Ramon amb el dia del blog, i les recomanacions dels organitzadors, us passo la llista de cinc nous blocs dels quals fins ara no us hagi parlat. Són...

• Carme Fageda, mataronina, on hi exposa la reproducció d'alguna de les seves pintures, entre les quals hi ha unes gambes, sardines i escamarlans per fer una bona graellada. Una troballa.
• L'altre és el d'Esteban Seras, també mataroní, que escriu unes coses precioses. Per exemple "¿con qué nombre describir el color que desprende el deseo de encontrar el destino de la felinidad de tu lengua?", amb un desplegament en el qual un ja no sap què triar si el nom, el color, el desig, el destí, el felí (o felina) o la llengua...
• El tercer és el de Juanmi Barea, amic de l'anterior, de qui m'ha sorprès gratament el que s'hi entrelluca de voler anar més enllà de les coses i de la seva sensorialitat.
• El següent és el fotobloc (o fotoloc, com es diu?) de Saül Gordillo, a qui coneixem per l'altre bloc. Al damunt, encara sap fer fotos i tot. No és de Mataró, però vaja, és de prop... (i avui surt a El Periódico fent de Torres i bages de la nova fe digital).
• I el darrer, també de fotos, és el d'en Ferran Moreno, a qui coneixia la seva (excel·lent) faceta professional i del que vaig descobrir la seva (també excel·lent) faceta de fotògraf d'èxit al Flickr. Ah, també és de Mataró.

:

Necessitar escriure

Propostes d'agost - XXX
:

L'home sol, gran, fecund de la saviesa que això li suposa, atent als estímuls dels quals no n'ha deixat de ser-ne sensible en cap moment, extractor de la poesia en les situacions que la vida li planteja, recomptar les fidelitats, conscient de viure més que de planificar, deixar anar les paraules i després configurar-les, arreplegar-les en poemes més o menys en vers més o menys en prosa, interpel·lar-nos (representar un paper en aquest teatre del món i que aquest paper ens interessi fondament) i presentar-ho en un llibret preciós... això és el que ha fet Feliu Formosa (de qui ja us havia parlat) en el seu darrer llibre de poemes, Centre de Brevetat (Ed. Meteora, Barcelona, 2006) del qual us n'extrec algun fragment i del que poso alguns articles de referència al ciberespai...

:
Escrivia i escrivia. Es veia obligat a opinar sobre tot. Tenia les eines de l'escriptura tan esmolades, que podia convertir immediatament en lletra escrita qualsevol idea que li vingués donada per la necessitat d'escriure. I esperava que algun dia, sense pensar-ho i d'una manera automàtica, li sortissin les quatre ratlles que sempre havia buscat i que havien de contenir l'essència del que sempre havia volgut escriure. I veia passar el temps entre l'angoixa creixent i l'esperança minvant. I al darrere de tot plegat, hi havia sens dubte alguna cosa més, que no era l'escriptura.

("L'espera", p. 20)

:
Dels ulls de Picasso surten raigs paral·lels que es projecten veloçment cap al Iluny, sempre enllà. Quan arriben a qualsevol lloc fan esclatar la realitat per tal de recompondre'n els fragments tot creant una nova realitat.

("Els ulls", fragment, p. 35)

:
Encara no.
:
Ja.
:
Encara.
:
Ja no.
:

("Vida", a Víctor Sunyol, p. 45)

:

• Llegiu-ne un poema a la revista Nit de la Poesia, de Premià de Dalt (p. 13)
• Llegiu-ne un poema al bloc Invasió subtil
• Llegiu-ne un poema al bloc de Xulio Ricardo
• Entrevista a Feliu Formosa a La Vanguardia
• Article de Xulio Ricardo a l'Avui
• Article d'Àlex Susanna a El Mundo
• Article de Sam Abrams a El Mundo
• Articles de Jordi Galves (La Vanguardia), Jordi Llavina (Avui) i Francesc Pacrerisas (El País), aquí.
• Post i un poema al bloc de Jordi Cervera

:

Reprendre el fil

Propostes d'agost - XXIX
:

Vaig dedicar uns quants posts fa més o menys un any a deixar-vos anar en petites dosis alguns fragments del llibre Matar a Platón, de la professora i poetessa Chantal Maillard, la mateixa de la que us he parlat fa poc. Aquell poemari, que contenia algunes innovacions formals (una mena de poema transversal anava configurant-se a peu de cada pàgina...) i es subdividia en dues parts, la que dóna nom al títol (a propòsit d'un accident de trànsit) i la que us vaig ensenyar, Escribir, que com ningú exorcitzava un fil entrellucat de dolor (i de plaer, i de vida i de tot amb el que carreguem) a través de l'exercici de l'escriptura.

:

El fil s'ha fet més gruixut i el llenguatge, i l'atreviment formal, és qui entrelluca. Parlo del poemari Hilos (Ed. Tusquets, Barcelona, 2007), seguit del recull Cual. No se'n parla (no en vol parlar), però sabem almenys un dels fets que li ocorregué entre llibre i llibre, la mort del seu fill. Ahir us parlava de Paula, d'Isabel Allende, avui els diaris parlen de Mortal y Rosa, d'Umbral, alguna vegada us he parlat de Joana, de Joan Margarit, i la literatura és plena de petites peces magnífiques sorgides de la lluita personal per seguir vivint després d'un fet com aquest ("Partir, quedar, contar. / No dejes de contar. // Dime qué fue de mi", p. 53). Però no va d'això, diríem, si és que la poesia té argument.

:

Va de la dificultat d'anomenar les coses (de paraules que "os libren / de angustias permanentes" que diu que ja no té, p. 143), del buit, de les relacions esfilagarsades entre la ment (no hi ha ment, diu, sinó temes i imatges que la mendiquen a ella com a suport..., p. 47) i el cos, entre el propi cos, entre les persones, entre el subjecte que nos sabem massa qui és i l'objecte contemplat que va determinant-lo ("al fin y al cabo es por anaolgía / que aprendemos el mundo y sus causas", p. 139), entre "entrañar" i "extrañar" (p. 153), cosits amb uns fils sense els quals "todo será un cúmulo de / fragmentos" (p. 107). Parla de la llum que fa "más sólidas las cosas / más rotunda la materia" (p. 147) i de la fredor inesborrable ("las heces: lo más cálido de mi", p. 95), del doble sentit de la paraula importar (allò important i "traer adentro" i que "Será / por eso que el dentro // asfixia" (p. 89). Foto: Bernardo Pérez.

:

Com que no us vull marejar més amb un mal post fet amb massa parèntesis, us deixo dos dels poemes. L'un, magnífic: dos que anem a fer història, que anem a fer un món millor amb "lo que hay". L'altre, recuperant Plató, ens deixa l'enyor o el desig dels reencontres.

:
Llegar a otro. Hacer historia. Entre
muchos. O entre dos.
Cíclicamente. En fechas señaladas.
:
Por la endeblez del uno.
Hacer historia. Repetir.
:
Atender a las hojas,
que vuelven a caer.
Estacionarse.
.............Luego,
:
entredós, aspirar al sol.
.........................No hay sol.
Hay tan sólo aspirar a haberlo.
Si lo hubiese no habría el aspirar.
Lo habría de otra carencia. En el hay,
nadie puede que-¿nadie?-darse.
:
Desbrozar de recuerdos la memoria
antigua. Para hacer mundo con el
hay. Percibiendo el hay. Mejor
percibiendo lo que hay, sin el hay.
Percibiendo ello. Tampoco.
Percibiendo apenas.
En ello. Sin el ello. Eso vendrá
más tarde. Con la nueva
memoria. Con la tristeza también.
La nueva tristeza.
:

("Más de uno", p. 33)

:
Hubo un tiempo, tal vez,
en que todo era un punto.
No una concentración:
sin Cuales en el centro,
no era necesario.
y tampoco lo era cuando el punto
se ensanchó,
si es que ocurrió de esa manera.
:
El exceso empezó
con el espacio interno. Allí
las idas y venidas, las
direcciones, los límites
:
y el impulso,
:
la miseria de cada Cual
expandida en los husos.
:

(p. 177)

:

• Un poema a Sylvia's bloc
• Reculls diversos (inclou poemes) al bloc Ángeles sobre Berlín
• Tres poemes (p. 7 i ss.) assaig sobre el fragment a la poesia de Maillard de Marcela Romano (p. 14 i ss.) a la revista Adarve
• Tres poemes al web Poesía de ayer y de hoy
• Un poema al bloc Weblogde música
• Entrevista a Maillard a El País
• Entrevista a Maillard a propòsit de Matar a Platón a El País
• Entrevista a Maillard a Diario Sur
• Reportatge de Sergio Mellado a El País
• Article d'Antonio Ortega a El País
• Article al bloc de Vicente Luis Mora.

:

Passar-se una setmana a Castellar de n'Hug

Propostes d'agost - XXVIII
: :

En un Alberg magnífic com aquest en un poble de l'Alt Berguedà. Menjant com un rei (republicà, eh?) i tastant les novetats culinàries de l'aventura de restauració que ara inicien, després de l'exitosa aventura de proporcionar aventures. Reconciliar-te amb tu mateix vint anys abans amb un mataroní que és el temps que fa que no hi és. Intentar donar consell polític (la cabra tira al monte), gairebé inútil davant el que t'expliquen i sembla que no pugui ser. Admirar-los. Estimar-los. No ser-hi el dia del Concurs de Gossos d'Atura, però. Coses del calendari (mal fet). Caminar. Respirar. Descobrir camins lleugerament fressats. Passar fred esplèndidament (amb temperatures que a Mataró només hi són en un hivern que pica fort) i recloure's veient ploure còmodament. Jugar al trivial. Intimar amb els íntims. Preparar divisions de dues xifres i corregir-les. Que el capellà et sorprengui parlant d'Óscar Romero en una homilia després d'un evangeli difícil (chapeau). Emocionar-se amb un concert de coral. Repassar les estrelles i parlar de les noves prestacions del Google earth. Llegir. Menjar els primers bolets, a més d'innombrables delícies. Contemplar polonesos i persones d'altres nacionalitats que no saps desxifrar (ara en diuen llatins). Fer el fantasma en un decorat magnífic de pel·lícula de por (o sigui, la fàbrica Asland i el Xalet Güell). Creure profundament en el turisme català de muntanya, què caram. Pensar, però, que hi hauria d'haver quelcom més (i no parlo de tornar enrere). Jugar per primera vegada a la vida a bolos a La Molina i fer algun que altre punt. Tirar amb arc i encertar. Embaladir-se veient corriols d'aigua pertot fins a petar a les cascades de les fonts del riu obrer per excel·lència. Ser un autèntic pixapins i trobar que encara n'hi ha de pitjors que tu. Escampar la boira. No agrair prou que m'hagin fet tan feliç.

:

Desdoblar la realitat | Pamuk i Allende

Propostes d'agost - XXVII
:
La darrera novel·la de Juan José Millás, Laura y Julio (Ed. Seix Barral, Barcelona 2006) indaga de nou en el desdoblament, en l'emmirallament, en les personalitats múltiples i els desdoblaments, en la imitació, en la percepció real d'allò que no ho és, en la simulació i l'engany, en l'analogia, en el somni, en l'empobriment de les relacions humanes... Els que l'hagueu seguit una mica, tant en les seves novel·les o contes com en els articles periodístics (tant els breus com els reportatges personalíssims), sabreu de què parlo. I ho fa a partir d'un curiós triangle (dos ens diem coses a través d'un tercer) i d'una història on justament allò roamblolesc fa que les coses tornin a la normalitat. Millás, a més, escriu molt bé, en un ús exacte i exigu de les paraules, de manera que té tots els punts per ser un text a recomanar-vos.

:

Llegiu-ne un capítol a ElCultural.es

Llegiu-ne un altre a ClubCultura

Entrevista a Millás a El País

Entrevista a Millás a Mosaico de inquietudes

Entrevista a Millás a El Universal

Notícia i declaracions de Millás a El País

Article de Mercedes Martín a Artes Hoy

Article de Nuria Pérez, Amor y erotismo en la novela posmoderna española: Juan José Millás en aquest llibre

Article de Cristina Guerrero a El Mundo

Article de Luis Casillas a Diario de Ávila

Post de Luis García al bloc La tormenta en un vaso

Post al bloc La certeza de los necios

Post al bloc de Regina Irae

:

Pamuk i Allende
:
Tots dos del suplement EPS d'El País d'ahir. El primer, com a continuació de l'entrevista a Orhan Pamuk que us vaig citar i com a continuació de la proposta de llegir el seu llibre sobre Istanbul (com? que encara no ho heu fet?) i, si m'apureu, com a continuació del relat del recent viatge d'Amat & Son a l'antiga capital bizantina, aquí teniu el breu article del Premi Nobel turc a rel de l'ànima d'aquesta estimada ciutat. Tenen ànima les ciutats?, es pregunta, i respon que només la podem notar quan les ciutats canvien.
:
El següent article és el que signa Isabel Allende, i en el que explia la gènesi del seu darrer llibre, La suma de los días, que, com Paula, un llibre impressionant (escribí Paula para no morirme de pena, y el resultado fue un libro descarnado que me sirvió de catarsis), remou sobre els fets de la seva agitada vida, donat que "la realidad suele ser más rica que cualquier engendro de mi imaginación". Estic esperant que arribi a les llibreries, m'han dit que demà.
:

Pensar en Santa Maria de Mataró *

Propostes d'agost - XXVI

Foto: Santa Maria de nit, Freakpolita.

:

El 2008 farà mil anys de la primera dada que tenim de l’existència d’un temple cristià a la ciutat de Mataró, on ara hi ha ubicada la Basílica de Santa Maria. No hi ha proves feafents però, donat l’important poblament de l’antiga Iluro i la seva ubicació al punt més alt de la ciutat romana, és plausible pensar que anteriorment hi havia hagut el temple dels súbdits del Cèsar que fundaren Mataró. Ja sabeu com va, això. Segle rera segle, l’edificació ha tingut diferents mides i formes, ha viscut destruccions i ereccions contínues coincidint amb la densa història del nostre país i, és clar, amb els estils arquitectònics característics. Encara n’hem de saber coses... però tenim vestigis de força èpoques.

L’efemèride, doncs, l’hem de veure com una oportunitat, tots plegats. La ciutat, en primer lloc, ja que cap altre element (arquitectònic, escrit, natural...) resumeix de forma tan sintètica i complerta la història de Mataró, una de les poblacions més antigues de Catalunya i que hi ha tingut un paper principal. També ens interessa perquè, de fet, tenim ben poques peces per admirar del nostre passat. Sembla que els que ens han precedit no tenien el prurit conservacionista que, ai las, la generació del canvi climàtic està demostrant. Sí, a l’interior del temple hi ha veritables joies, especialment la Capella dels Dolors amb la intervenció magistral d’Antoni Viladomat (S. XVIII), però no és l’única.

En segon lloc, interessa al país. Catalunya no s’entén sense les seves ciutats, i això no és d’ara. Ja la crisi econòmica de la ciutat de Barcelona al segle XIV podria haver arrossegat una depressió sense precedents si ho hagués estat per la puixança del sistema de ciutats que l’envoltava. Determinar la (des)centralitat d’aquestes peces, per entendre la història i també el present, és una de les funcions de la recuperació monumental d’elements com la basílica mataronina. Per això la Generalitat (per cert, amb el govern d’esquerres, com recordava la meva companya Consol Prados) ha tingut interès en incloure-la en l’acord-marc d’ajut a la rehabilitació de temples cristians que ha arribat amb els bisbes catalans.

M’atreviria a dir, si se’m permet, que també interessa a l’Església mataronina i catalana, també plena de reptes de cara a la definició del seu paper en una societat que, d’entrada, mostra certa distància del fet religiós, segons s’ha vist en les enquestes, i que cada vegada sembla més creixent. Un d’aquests reptes, sens dubte, és resoldre l’enorme pes del patrimoni arquitectònic que acumula l’Església. Dic pes, sí, perquè és un actiu poc rendible, parlant en termes econòmics. Com que els invents acostumen a sortir malament (desamortització al segle XIX i altres decisions unilaterals), goso dir que hauria de ser ella mateixa qui liderés aquestes transformacions en valor cultural, assistint-se de persones que en saben molt, que n’hi ha. Sí, de la història de l’Església coneixem moltes coses que no ens agraden i sempre surten a la llum (la Inquisició, les croades, la connivència amb el poder no democràtic...), de manera que seria molt positiu, potser, que es posés en valor l’aportació cultural de l’empremta cristiana a la configuració del que som, els ciutadans d’avui. Posem-nos-hi. Fem-ho tots, que tots hi guanyarem.

* Article publicat sota el títol Per què Santa Maria? al digital DiariMaresme.com el passat 17 d'agost.

:

Xuclar la sang

Propostes d'agost - XXV

:
Fotograma de Dràcula (1992), de Francis Ford Coppola.

:

Chantal Maillard, poetessa de la que tornaré a parlar més endavant, segurament, va escriure el passat 16 d'agost un article sobre Dràcula a El País a la sèrie "Mis personajes de ficción", en la que diversos escriptors parlen del seu particular heroi literari. En ell, escrit com si fos el personatge qui parlés, en fa notar que "Lo que vais a buscar cuando os acercáis a otro, lo que venís buscando cuando pensáis en divertiros no es otra cosa, ¿acaso no lo veis?, que esa sangre que os falta para vivir plenamente una vida con su muerte". (Foto: Bernardo Pérez)

:
Crec que fa bé d'exemplificar amb Dràcula la passió humana per nodrir-se dels altres a la recerca de la vida, a través dels seus fluïds, dels quals la sang és el més contundent, com representen els sacrificis rituals des de l'inici dels temps fins avui mateix. I la seva mostra esdevé monstre. Alguna cosa en vaig dir a propòsit de la darrera exposició de la mataronina Mercè Gallifa.

:

Aquesta idea de xuclar la vida dels altres, d'extreure's-la a còpia de prendre'ls-la, amb una mena d'instint depravador i, alhora, apaivagador, és la base del mite de Dràcula i del vampirisme literari, que va viure amb els romàntics, especialment amb Bram Stoker, el seu zènit i que el cinema ha anat recuperant amb més o menys fortuna.

:

Avui proposo la lectura d'una antiga novel·la d'Adelaida García Morales (de la que ja n'havia parlat l'any passat), La lógica del vampiro (Ed. Anagrama, Barcelona, 1990), en la que un personatge, Alfonso, produeix una estranya sensació d'atracció i de rebuig i provoca al seu voltant una enigmàtica deriva de vampirització, de la que també es fa partícip la protagonista, la germana d'un noi, la mort del qual desencadena l'inici del text. De fet, la mort és just el que volen sortejar els vampirs a través de la cobejada immortalitat que cau sobre un llast després en el seu etern vagar pel món. No és una novel·la de por, però sí que hi ha por, tampoc ho és de misteri, ni d'amor, però hi ha totes aquestes partícules circulant en les humors i els fluïds dels quals estem fets. I que són, en realitat, la base de les relacions humanes.

:

Bressolar a l'estiu

Propostes d'agost - XXIV
:
De l'òpera Porgy and Bess, de Gershwin, la cançó de bressol més maca, evoca l'estiu. Summertime, cantada amb el cor estripat de Janis Joplin quan jo tenia encara no un any. Mireu com està versionada, quina riquesa de ritmes i d'estils, i com emergeix de l'infern aquesta veu d'Eurídice amagada sota uns rissos, que també bressolava així. Perquè bressoleu els vostres fills ara que es fan grans i els teniu tan a prop, aquest estiu.
:

:

Festejar el carrer *

Propostes d'agost - XXXIII
:
Com que em dic Ramon, sento amb molta simpatia la Serenata d'aquest carrer, en el que hi tinc alguns amics i molts coneguts, i que sempre l'he tingut com a paradigma del que cal fer entre veïns. Estar junts, ja ho sabeu, porta molts maldecaps, algunes enveges i molèsties.... però, si sabem capgirar les coses, estar junts, viure un al costat de l'altre (el que vam venir a fer a les ciutats, els homes si les dones), és la millor manera d'ajudar-nos, d'arribar o no arribem, d'escampar la boira i de riure i celebrar coses.
:
De fet, els veïns del carrer de Sant Ramon ho saben perfectament. Tampoc no es tanquen en sí mateixos. D'entrada, molts mataronins hi treiem el cap en un moment o altre. D'altra banda, es preocupen pel seu entorn, perl seu barri, perquè no hi falti de res i perquè progressi en el conjunt d'una ciutat dinàmica i eixerida com som. Per això, em consta que molts d'aquests veïns assisteixen amb regularitat als debats propiciats pel Pla Integral del Centre, l'Eixample i l'Havana, aquest instrument que ens hem dotat tots plegats per aprofitar totes les oportunitats que se'ns hi presenten.
:
Per això, trobo molt encertada l'elecció d'enguany de la Presidenta d'aquest Pla, la regidora Montserrat López, per al pregó. Discreta i eficacíssima, amable i predisposada sempre al diàleg, hem tingut tots la sort del seu lideratge en aquests barris. I es nota. Es nota per la quantitat de projectes en marxa, per ella, és clar, i pel conjunt de veïns i veïnes que s'esforcen per fer el millor possible en aquesta ciutat que ens estimem tant. Felicitats a tots plegats i bona revetlla.

* Aquest text, amb el títol "Visca Sant Ramon, visca el carrer", és la meva modesta aportació al programa de la Serenata del carre de Sant Ramon, de Mataró, que aquest cap de setmana inicia un programa de festes esplèndid. Felicitats. (Foto: Sant Ramon)

:

Abandonar-se a l'abjecció

Propostes d'agost - XXII
:

Si aquest estiu us ho esteu passant massa bé, llegiu aquest llibre i potser no ho tindreu tot tan clar. Parlo de les reflexions d'aquell qui ha experimentat l'angoixa íntima de la repressió del desig i que, en canvi, manté intacta la seva fe, en un exercici de racionalització que només permet posant-se a escriure. Parlo, doncs, de Marcel Jouhandeau i del seu llibre De la abyección, que fins fa poc no ha estat traduït i publicat a Espanya (Ed. El Cobre, Barcelona, 2006, trad. Marta Giné) en una col·lecció interessantíssima. No és pas el morbo que acompanya la història d'aquest escriptor francès, torturat entre la fidelitat a la seva esposa i la seva homosexualitat i suïcida en potència, el que més atrau del llibre, sincerament. El que més sorprèn és la seva capacitat de combatre la seva trortura, la bogeria, a través de la reflexió, del raonament, de conclusions que d'altres han hagut d'estudiar molt per fer.

:

El mal que és dins, diu, amagat en el bé, i que tan sols els homes amb dificultats han pogut escatir. Curiosament, hi inclou l'Església, que estima, diu, perquè és humana, malgrat que dins de tot allò humà hi hagi l'Infern. Admet les seves passions, i tot el que comporta, bo o dolent, com allò inevitable per viure. Espanta, la veritat:

Lo que a veces me espanta es lo que hay de denemistad en la amistad, de odio en el amor, de mal en el bien, de vicio en la virtud. Y me equivoco. (p. 128)

Desconfia del que sempre té l'aparença de bo, o de bonic i l'atreu tot allò que té un camí de bondat o de bellesa per recórrer. I que són els límits, viure dins dels límits, el que ens fa lliures i limitat el que ens fa homes, aquells qui tant el seu cos com la seva ànima són preferibles a res més damunt la terra. I fins i tot, o potser més, en la seva versió limitada, abjecta, pobra "para que el alma resplandezca" (p. 130).

:

Únicamente la pasión o el vicio nos abocan a la misma indigencia que la Santidad, y estimo que sólo en el momento que el hombre se siente completamente abandonado por todo y por sí mismo es cuando está más cerca de la gracia, quiero
decir, de ser digno de ella. (p. 123)

:

No sé, diria que es hem abocat més a la mandra que a la gràcia. No?

• Article d'A. Burgés a Deriva.
• Article de Luis Antonio de Villena a El País
• Article de Leon Neal a l'Avui
• Article de Juan Bonilla a El Mundo

:

Matar la natura

Propostes d'agost - XXI
:

Un dels millors llibres d'art que s'han editat, crec, en aquest darrer any deu ser el preciós catàleg de l'exposició sobre bodegons bodegons que hi va haver al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on s'hi exposava la Col·lecció Naseiro, una recent donació al Museu del Prado, amb qui corpodueix la mostra. En vaig fer un article per la revista Valors, de manera que no repetiré el que ja vaig dir. El llibre, amb el títol de Natures mortes. De Sánchez Cotán a Goya (Ed. Mnac, Barcelona, 2007) ja val la pena de parlar-ne per sí sol. Els textos introductoris són brillants. La història del gènere al propi Museu del Prado, d'Alfonso E. Pérez Sánchez, una anàlisi de la col·lecció, de Javier Portús, i, finalment, unes documentadíssimes notes sobre el col·leccionisme barceloní de natures mortes de Francesc M. Quílez.

:

El moll de l'os, després, conté la reproducció de les peces exposades, que contenen el bo i millor del bodegó espanyol, amb una temàtica que segueix un cert ordre cronològic i que no estalvia l'estudi dels subgèneres o de les tendències del gènere. Peça a peça és comentada amb textos d'altíssima qualitat, complementades amb breus biografies dels autors.

:

No tan sols permet aproximar-se a cada una de les obres, o a l'estudi del gènere. Permet, també, relacionar-ho amb l'evolució de la pintura contemporània (que transita especialment a través dels objectes, de les peces extretes de la natura i del fragment), amb l'ús exquisit de les tèciques en cada moment, el les mútues influències o contra-influències, en un cert discurs sobre l'art espanyol, del Barroc fins avui, en comparació amb l'art europeu, en el llegat que podem copsar avui del que una colla d'artistes que se'ls miraven per damunt de l'espatlla (o que creien que feien pintura de segona categoria) han deixat en forma d'empremta a la nostra cultura. Per sempre.

:

Azúa desconfia dels catàlegs al seu Diccionario de las Artes (Ed. Planeta, Barcelona, 1995; pp. 75 i ss.). Creu que massa artistes s'obsessionen més en el catàleg que en l'exposició, ja que creuen aue allà perdura l'obra, quan l'experiència artística només és possible amb l'obra original. Creu també que serveix a molts de donar sentit a la seva vida en societat "porque hemos estado allí donde se producía el suceso", de manera que el compara amb un cementiri. I deu tenir raó. Però els catàlegs, catàlegs crítics com aquest, no són pas una experiència artística, són una aproximació intel·lectual a l'experiència artística. Val menys, sí, i no és el més rellevant, però dóna pistes pels que som una mica despistats. I de la manera com l'han editat, amb un plaer indescriptible. Sota la parra, aquests dies, ja ho veureu. Tot matant el temps, veureu com d'altres han mort la natura.

:

També he parlat del gènere en aquests tres articles del bloc (amb bibliografia d'interès), a banda del citat: Calvo al Prado, Dues ciutats -II i Taula parada i en d'altres cròniques sobre artistes (Barceló, Barceló de nou, Marcos López, Emília de Torres, Ramón Gaya, Maria Pretel i Alberto Romero Gil).

:

Assumir el llast

Propostes d'agost - XX
:

El darrer poemari de Narcís Comadira, puntual cada lustre, és Llast (Edicions 62, Barcelona, 2007), un recull de poemes més o menys dispersos. Cada un d'ells, doncs, amb més força si cal, és tota una proposta. S'hi posa, diu a la introducció, "per allò que sempre ha de motivar un poema, el desig de construir un objecte lingüístic que funcioni significativament, és a dir gramaticalment i també mètricament, i que, alhora, commogui". És la millor definició que he trobat de la paraula poema. Diu que, en aquests llibre, tots els poemes són el llast que allibera, però crec observar que, justament, el que fa Comadira és advertir-lo, fer-se'n responsable, saber que, del tot del tot, no te n'acabes d'alliberar mai. Objectivar el llast, com saben els psiquiatres, parlar-lo cara a cara, és com un se n'allibera, de fet. Un llast, com la filferrada "de nusos afuats. Imenitent, se't clava. Tot tu sagnes memòria" (p. 35). Un llast que no para, de fet, i que avui li fa admetre la contingència fràgil quan diu

:

Sí, ara sóc aquí,

al centre del No-res del meu país,

l'esquerpa plana seca.

I brindo pels cent Mai,

tots els Potser, pel tímid Tant se val

i aquell Enlloc enorme...

Salut, oh vida!

esquerpa plana seca.

:

Sí, ara sóc aquí.

:

("Vida", p. 38)

:

Són poemes d'home madur, creativament madur però també vitalment madur. Qui, davant la jovialitat transformadora, ja diu "-Sé com va el món. Tu només vols que et miri" (p. 18), admirat encara, però, de com li agrada de mirar-s'ho, encara que ja sap l'heràclita saviesa que "el que diu una dona al seu amant ardent / cal escriure-ho en el vent i en l'aigua que s'escapa" (p. 31).

:

La saviesa, ja ho sabem també, vol posar una mena d'ordre impossible a la vida que s'escapa: "Vana follia, ja ho sé. I tanmateix no paro" (p. 46). No serà l'ordre, però, el moviment de la sang, les pautes que ens indiquen que som vius? No serà justament una mena de "guspireig", "immortal" per més senyes, el que s'amaga rera la disfressa "daurada" de goig?

:

Solitari, t'invoco,
Il·lusió, carn daurada.
Torna a ritmar les coses
amb la teva presència,
guspireig immortal.

("L'exèrcit de les ombres", fragment, p. 52)

:

Comadira enllesteix el llibre amb algunes traduccions, amb alguns poemes de circumstàncies més (boníssims, els de Nadal), fins que afronta al final, cara a cara, el darrer llast pel que caldrà lluitar, com si estiguéssim en un vell film de Bergmann, just ara que el podria fer complert.

Ara, tot jo de plom, la cambra s'encongia,
jo corria de plom, i tu, Mort, t'acostaves,
de plom, aterradora, per esclafar-ho tot.
però de cop et deia: tu mai no venceràs:
jo et venceré amb paraules.

("El somni", fragment, p. 76)

:

Enamorar-se de qui no toca

Propostes d'estiu - XIX

:
A l'obra El somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare, Oberó, rei dels Follets, envia el seu servent Puck a recollir la saba de certa planta que, fregada contra les parpelles de qualsevol dorment, aconsegueix que la persona, en despertar, s'enamori perdudament del primer ésser que veu. El resultat, en aquell clar de lluna on es van trobant tots els personatges, en aquella nit de foscors i certeses, és còmic com la mateixa vida. Tant perquè s'escull la dona equivocada, o perquè t'acabes enamorant d'un burro. Com la mateixa vida. (És clar que potser ets tu el burro de qui s'han enamorat...).

:

I potser ha de ser així. L'estiu hi és abocat, a l'enamorament absurd promogut per follets del bosc, o de la platja, o dels aparthotels, o de les tendes de campanya. O de quedar-se a treballar un mes d'agost amb ningú més. O de coincidir lluny, als clars de lluna de les nits d'estiu.

:

Mentre dubtes en si forma part de la calor, això, de si aquest fluir del temps sense que es noti és buit o bé és ple de futur, mentre pel cap et passa la vaga idea que potser sí, que l'enamorament recau en l'amor, però ara no et preocupa gens, més val que en gaudeixis, d'aquest error, creu-me. Que no passi massa tard l'efecte d'aquestes herbes que ens fan relativitzar si era o no la persona errada, o si era burro. Ja vindrà, ja, el temps que hauràs de lliurar aquesta batalla. És la de l'hivern.

:

Navegar a Les Columbretes

Propostes d'estiu - XVIII
: :

No sé si suportaria unes vacances a Orpesa o a Marina d'Or, ho confesso. I mira que m'agradaria: diuen que s'ho passen tan bé...! En qualsevol cas, Castelló i les comarques del seu voltant -a quatre passes de Catalunya, per cert- amaguen racons bellíssims i que, encara que sembli mentida, no són presa de la construcció massiva ni de la destrucció massiva i que sembla que molts dels estiuejants no hi sovintegen. Per això penso que Marina d'Or deu ser l'hòstia.

:

Un d'aquests racons, una mena de Carib a quatre gambades, són les Illes Columbretes, protegides anys abans del zaplanisme. No les vaig arribar a trepitjar: el catamarà que ens hi portava, a causa de l'estat del mar, va decidir no ararrar-hi i girar cua, no sense fer un repàs a la banda interior del petit arxiplèl·lag ara deshabitat (només hi ha un equip de vigilància). De la mala mar, la major part de la tripulació en va ser víctima. Curiosament, jo no vaig passar d'un lleuger mareig, malgrat que havia calculat fatal el temps que hi estaríem i no havia portat res per dinar.

:

Les illes, la Grossa i els imponents illots, són precioses. Ja dic que em va semblar que era al Carib, al Carib literari (a l'altre no hi he estat) amatent als corsaris i els pirates, amb so d'havanera i rumor de llegenda. Acostumats a la Mediterrània dolça de les platges, em sorprèn aquest brau mar que les roques deixades per un antiquíssim volcà només poden contenir una mica. Una sensació semblant crec que es descriu a La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol parlant d'aquest paratge. L'Illa Grossa, en forma de ferradura, devastada de la vegetació i fauna pròpia quan va se poblada, presenta una falda verdíssima coronada per un far, l'enyor de la vida reposada i solitària de la que, de fet, fugim.

:

Però el viatge té també moments atractius. No tan sols la contemplació de l'horitzó del mar, en un moment donat presidint els 360º de la vista, donant plena confiança als qui et porten e una embarcació ràpida i segura però que mai no se sap. També parlo, especialment, de la recorrent aparició de parelles de dofins que, sense cobrar, sembla, acompanyen un tram del recorregut a les bledes com nosaltres.

:

En fi, una meravella. Per als qui els agrada la immersió (alguns els acompanyants en van poder fer), és un dels millors llocs per veure les meravelles de la fauna i la flora que amaga l'horitzó del mar.

:

Foto: www.trekearth.com

:

Enclaustrar-se

Propostes d'agost - XVII

: Marc Prat, de la sèrie "Claustres"

:

Isabel Garcia Canet és una jove poetessa valenciana de Pego (Marina Alta) que va guanyar la XXVI edició del premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March que convoca l'Ajuntament de Beniarjó (La Safor) amb l'obra Claustre (Ed. Tres i Quatre, València, 2007). Els poemes es reparteixen en tres blocs, "Caverna", "Claustre" i "Ceguesa" i, sens dubte, remeten als textos clàssics, especialment Plató, de qui pren la perspectiva, l'al·legoria, del paper de l'home davant el món i l'aprenentatge de la seva ineludible solitud.

:

L'autora sap que aquest aprenentatge, aquesta visió de l'ombra platoniana, on "pensar-te és perdre't" (p. 19), amb "el pes de la cova que ens fa savis" (p. 29), aquest passejar pels claustres (els nostres carrers, els nostres cafès, el nostres "patis", les nostres discoteques) no és pas una mena d'espera passiva, sinó l'oportunitat d'anticipar-ne un final, un destí, un sentit del que n'ignorem tot, de fet, i del que en prenc una coneguda metàfora: la menja (els àpats nupcials, les comunions, les cerimònies tribals, els actuals sopars amb gent...).

Fem de carrer menja

de l'anticipat demà que comença

a viure en mi sense saber-ho.

:

Aprendre de la llum que em cega viva

és el millor d'aquest ofici meu

laberint per a una mort sincera.

:

("Dones de carrer", pàg. 15)

:

Perquè "si no ens llencem morim / clàssicament, esperant com estàtues de sal" (p. 22), diu. Una poesia íntima, doncs, introspectiva i contemplativa, sí, però no pas de la inacció. L'amor, la poesia, diu, "voler canviar l'estat natural de les coses", doncs, són capricis "si no vénen donats / per l'atzar del camí, pel treball de les hores" (p. 24). Caminar i treballar és el consell d'aquesta poetessa qui, de nou, ens remet a escenes conegudes quan cita aquest vers de Joan Vinyoli en iniciar la segona part del llibre (és a dir... què anem a buscar als "claustres" sinó saciar la set?):

L'aigua vera no és per als llavis pedra,

en la set del qui cerca neix profunda deu. (p. 27)

:

Aproximar-se a la veritat

Propostes d'agost - XVI

:
Ja vaig dir que repetiria autors. Però és que no puc passar sense la cita almenys un cop l'any amb Donna Leon i el seu estimat Commissario Guido Brunetti. Ella tampoc pot passar de mi, de manera que m'escriu un llibre cada any des de Venècia. El darrer és Deixeu estar els nens (Ed. 62, Barcelona, 2007, trad. R. Borràs / X. Solé), on Brunetti s'endinsa en un fosc cas de comerç il·legal d'adopcions que es desvia cap un altre cas de moralistes sense moral. Enmig, com sempre, l'envejable vida familiar del comissari, la idiosincràsia de l'Estat italià, l'auge de l'extrema dreta al nord d'Itàlia, el fi coqueteig amb la secretària, les reflexions sobre la paternitat i sobre un munt de coses que es va trobant per un camí fressat de vida fins que no descobrim l'origen del cas. L'origen, al final, com en tota novel·la negra, com en tot macro-relat del sentit, també. Dues cites:

Feia molt que havia acceptat que la majoria del que llegia als llibres, diaris i revistes era només una aproximació de la veritat, sempre inclinada cap a la dreta o cap a l'esquerra. Pero com a mínim era conscient dels prejudicis que tenien la majoria de periodistes, de manera que amb el pas dels anys havia après a llegir amb voracitat i gairebé sempre podia trobar algun granet dels fets (no guardava cap il·lusió de trobar la veritat) en el que llegia. . Però amb Internet, desconeixia el context, de tal manera que totes les fonts tenien el mateix pes per a ell. Brunetti anava a la deriva en el que bé podia ser un mar de mentides i distorsions d'Internet, i a més a més es trobava desproveït de la brúixola que havia après a utilitzar en el mar més familiar de les mentides periodístiques. (p. 118)

:

Alguns homes rics compraven equips de futbol, d'altres adquirien dones noves o reconstrulen les que ja tenien; d'altres feien donacions a hospitals o galeries d'art; Brunetti estava condemnat a viure en un país en el qual els homes rics fundaven partits polítics. (p. 219)

:

Blasmar el puritanisme (o pensar en Setmana Santa, encara)

Propostes d'agost - XV
:

Bona tarda
:

L’altre dia vam poder gaudir, a Mataró, de l’insòlit espectacle de 1500 persones vestides de romà, en una trobada d’armats, coincidint amb el tercer centenari d’aquesta tradició a la nostra ciutat. D’aquí ben poc, de nou, els nostres carrers s’ompliran de passos, de representacions neo-barroques de la passió de Crist, de saetas i d’encaputxats, de ciris... De nou, les processons. Potser l’únic senyal públic que ens resta per informar que haurà arribat la Setmana Santa, segurament el moment de l’any més important pels cristians.

:
Com en moltes altres manifestacions de la vida relatives a les creences o a les opcions personals, hi ha, des de sempre, un debat latent sobre l’eficàcia de les tradicions populars respecte a l’acompliment d’aquestes creences. Hi és des del futbol fins la política, des del teatre fins a la televisió. D’una banda, la necessitat de recerca de l’essencial, de la puresa, de l’autenticitat, de la raó... i d’una altra, els sentiments, els referents simbòlics, la tradició, els estímuls potser més superflus... És fàcil que es facin dos bàndols, bo i que, certament, la vida, la vida religiosa també, és la suma d’aquests dos impulsos humans. Impulsos barrejats, certament. Ens fa falta una mica d’impuresa per ser més purs, per entendre’ns. I el convenciment que el puritanisme no ens portarà mai a la puresa. Josep Ferrater Móra deia que "el purità és l’home que renuncia a l’experiència". I Jesús ja ens advertia que "no hi ha res d’exterior a l’home que, entrant-li a dins, pugui contaminar-lo".

:
Dic tot això perquè conec encara molta gent, gent de bona fe, especialment persones molt compromeses amb l’Església i el cristianisme, que desconfien d’aquestes manifestacions de religiositat popular. A totes elles va avui la recomanació de dos llibres, una mica antics, però encara en catàleg. Són de Lluís Duch, monjo de Montserrat, un dels millors antropòlegs i estudiosos de la relació del cristianisme amb el món i la cultura que hi ha a Catalunya i que ha tractat aquests temes en diversos llibres i estudis, tots ells molt recomanables. El més adequat és De la religió a la religió popular, escrit el 1980, que porta per subtítol "Entre la il·lustració i el romanticisme". I és que aquí, enmig d’aquests dos impulsos, és on hi ha "l’autèntica religió popular que necessitem", segons Duch, "perquè l’home és raó i sentiment, li cal una expressió congruent amb aquests dos factors de profunditat de la seva vida religiosa", diu. El llibre és un estudi molt ben fet sobre els elements que actuen sobre la religió popular, el seu significat i la seva relació amb les idees il·lustrades i la societat moderna. Per Duch, el cristianisme, perquè sigui religiós ha de ser popular, i admet que la religió popular apareix com a un element crític amb els valors de la modernitat i és una resposta a la crisi de la societat occidental. Caram. Ben bé com les manifestacions anti-globalització, penso. Duch sent un enorme respecte espiritual per la crida personal (la crida d’Algú, diu) que duu a la gent a participar en manifestacions de cultura popular.

:
Si us animeu, i us agrada el tema, us recomano un segon llibre d’aquest autor, més modern (de l’any 1997) anomenat Antropologia de la religió. Es tracta d’un veritable compendi sistematitzat, breu i útil sobre la història de la religió al món i de la idea de Déu, una classificació de les religions i dels ritus i una introducció al llenguatge religiós. Avui que la religió és tan mal utilitzada com a arma, o que se’ns presenta com una rèmora quasi medieval, l’estudi dels fenòmens religiosos aporta seriositat i sobretot molta llum per comprendre per què (i com) la humanitat se serveix de la religió per a la recerca del sentit de la vida de cadascú i de tots nosaltres.

:
Ara que ve Setmana Santa, doncs, una aproximació als fenòmens religiosos o culturals com els que veurem ens serà prou útil si ens hi acostem amb respecte i ganes que "entrin a dins". Celebrem, de fet, la implicació fins al final de Jesús en l’experiència humana, és a dir, contra el puritanisme, també. Fins al final, sense por, amb confiança, a la vida d’avui, a la nostra vida, amb processons que van per dins... i per fora.

:

* comentari de llibre emès al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró el març de 2004
Fotos: La desfilada que cita l'article, d'Òscar Fernàndez, i Lluís Duch (anònima)

Escriure moltíssim

Propostes d'agost - XIV
:

Un bon llibre d'estiu és el Relacions particulars, on Josep Mª Espinàs fa un retrat a base d'anècdotes viscudes en comú, de cinc escriptors memorables que principalment a causa de la seva activitat editorial (Espinàs ha treballat molts anys a Destino), havia freqüentat. No és pas cap estudi ni res que s'hi assembli, però s'acosta a la personalitat de l'escriptor citat com segurament cap estudi podria fer. Ja diu ell que això de separar categoria d'anècdota és una ximpleria.

:

Els cinc escriptors són Salvador Espriu, de qui destaca la seva austeritat i rectitud absolutes, J.V. Foix, l'elegant poeta de qui posa de manifest la seva plasticitat, Miguel Delibes, potser admirable per la seva radical "normalitat", Josep Pla, segurament la personalitat més acusada i contradictòria, Camilo José Cela, de qui fa un retrat al voltant de la seva capacitat fabulatòria i les seves dots "industrials" i finalment, Josep Mª de Sagarra, que descriu com tot un senyor amb una destresa inigualable per a la versificació.

:

Dic que és un bon llibre d'agost perquè es deixa fluir bé pel cervell, dóna ganes de llegir més d'autors que, potser. són una mica passats de moda i que, a parer meu, encara tenen una altra característica: una certa sensació d'outsiders, de no formar part dels veritables escriptors del seu temps o de les modes d'aleshores. Els temps, però, eren ben bé uns altres i això també sorprèn força. Per exemple: és fantàstica la relació de notes manuscrites que s'enviaven, que són com una mena d'e-mails però amb un enginy avui introbable i un humor finíssim.

:

Una darrera cosa. M'ha consolat com justificava Josep Pla la seva abundant producció literària (seria Pla avui un blocaire?). A ell no li calia, és obvi. Però als pobres desgraciats que fem blocs amb excés propi de malalts ens calma una mica l'angoixa: "Per arribar a escriure una cosa que tingui cert sentit, cal haver escrit moltíssim" (p. 97). Gràcies, mestre. En això estem.

:

Llegiu la crònica de Manuel Cuyàs a El Punt
Llegiu l'article de Xavier Roig a l'Avui
Mireu una entrevista a Espinàs a Vilaweb.tv
Vegeu article de Fermín Robles a El País
En parla Lluís Vilarrasa al seu bloc

:

Menjar una llimona sense fer ganyotes | Godayol

Propostes d'agost - XIII

:

Foto: Albert Bertran (El Periódico)

Començaré per dir que el darrer llibre de contes de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes (Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2006; en castellà, a Ed. Anagrama, Barcelona, 2007), deu ser un dels millors llibres que he llegit darrerament. I sense exagerar. Aparentment és un artefacte petit, ple de contes brevíssims, amb un acurat estil narratiu sense cap mena de concessió, directe, clar, amb instants d'humor fantàstics... Aparentment, dic. En aquesta vintena de contes, com qui no vol la cosa, de manera desimbolta quasi intranscendent, i probablement sense que te n'adonis de seguida, l'autor et portarà la seva particular reflexió sobre el fet d'escriure, et brindarà sense massa miraments les contradiccions en les què vivim les persones d'avui, et recordarà potser massa l'atzucac dels vincles (professionals, veïnals, sentimentals, generacionals, etc.) on, especialment a partir d'una edat, es fa ineluctable.
:

Quan més grans més vulnerables, potser, més sols, com veu aquell personatge quan "a partir d'aleshores no vaig tornar a sentir cantar el pare mai més i vaig començar a tenir mals records" (p 137). O aquell per qui la convivència "els ha erosionat l'entusiasme i ara viuen el sexe com una gimnàstica de descompressió compartida" (p. 62) i que, en trobar un possible ligue "els pros i contres s'entrecreuen en una ràpida negociació: vida sexual insatisfactòria contra estabilitat estabilitat contra passió, passió contra costum" (p. 66).

:

I està molt ben escrit, recoi. L'esforç de síntesi fa que et trobis amb textos on no hi sobra ni una sola coma, on cada paraula o cada gir té una densitat i un sentit exacte, com una mena d'arxiu compactat, on el joc de referències està exemplarment exposat per indicar al lector on estem, on res no et distreurà però on tot, tot, si vols, t'hi farà entrar de nou, rellegir, reprendre, reviure, refer nous camins i significats. Els artefactes, gairebé com poemes, aleshores, i de gran potència, són tots i cada un dels contes que us recomano. Si no em creieu, mireu això de sota...

Llegeix el conte "L'altra vida", un dels del llibre, al bloc Octubre

Llegeix el conte "Desenllaç", un dels del llibre, al bloc Cromets

Llegeix un fragment de "Brindis", un dels contes, a El poso de la duda (en castellà)

Llegeix l'entrevista a Sergi Pàmies a Vilaweb

Llegeix l'entrevista a Sergi Pàmies a l' Avui

Llegeix l'entrevista a Sergi Pàmies a La Vanguardia (només subscriptors)

Llegeix l'entrevista a Sergi Pàmies a El País.

Llegeix l'article d'Enrique Vila-Matas a El País (pròleg a l'edició castellana)

Llegeix l'article de Manel Ollé a l'Avui

Llegeix articles al suplement "Culturas" de La Vanguardia (només subscriptors): Julià Guillamon, continua aquí i aquí, i Xavier Pla.

Llegeix l'article de Javier Puebla a Cambio 16.

Llegeix l'article de M. Ángel Hernández-Navarro a El faro de las letras.

Llegeix l'article d'Alberto Chimal a Hoja por hoja.

Llegeix el post de Ramiro Tomé a Somos lo que leemos

Llegeix el post de Montserrat Terrones al seu bloc.

Llegeix el post de Miguel Ángel Muñoz al seu bloc.

Llegeix un post al bloc Palabras Malditas.

:

Godayol, a favor d'Educació per a la Ciutadania
:
Això és el que diu el bisbe emèrit en una entrevista que publicava dissabte el Diari de Girona que us recomano de tot cor. Godayol, salesià i missioner nascut a Mataró, ha estat apartat sense semblar-ho al capdavant de la diòcesi peruana d'Ayaviri (vegeu la carta en un bloc d'un col·lega seu i comentari de Josep Romeu a Foc Nou) on feia de bisbe. Vegeu el fenomenal reportatge de Pilar Garcia i Pere Masramon a Mataró report (oct. 2005), que va ser premiat.

:

A l'entrevista de dissabte parla sense ressentiment, però també sense pèls a la llengua i, com si del temple de Jerusalem es tractés, veu "enfonsada" l'Església "legalitzada" (els adjectius són seus) i confia en una mena d'experiència humana basada en la convivència com a experiència real del cristianisme, avui. Bé, deia que és a favor de l'assignatura que una part dels prelats espanyols combat. Però ho diu de cor, no pas fent costat a cap bàndol d'una mena de trinxera en la que no creu. Apartat sense que es noti, sí, però la seva veu desperta l'interès dels seus compatriotes. Vegeu si no aquesta entrevista, o la que oferí a Foc Nou fa uns mesos (fragment en àudio aquí), comentada pel seu director aquí i aquí, o la que li féu l'agència Flama.info.
: