Manolo, adéu.
:
El dia que hem enterrat Manolo Montes, l'home més amable del món (allà m'he trobat amb força amics: blocaires, veïns del Pla d'En Boet, militants d'Iniciativa i de CCOO, companys socialistes a qio no se'ns feia gens estrany...), podríem
plorar també per la devastació que la natura desbocada afegeix a la pobresa. I segurament seria la millor manera, aquesta, d'unir anys de lluita i servei amb la necessitat, els que quedem, de prosseguir-la.
:
Audiència Pública
:
Sempre he pensat que aquest instrument que vam repetir
ahir per explicar el
Programa i Pressupost del 2006 (que vaig tenir l'honor d'inaugurar amb l'aleshores alcalde
Manuel Mas quan jo era regidor d'Hisenda) reuneix unes quantes de les constants del conflicte cultural del poder, de l'ordre, amb el caos. Diuen que una de les coses que s'assembla més al nostre carnaval és la pràctica d'algunes tribus (em sembla que mexicanes), que dediquen un dia a insultar i blasmar els seus governants, per tal que aquests, al resta de l'any, gaudeixin del màxim respecte. Perdre'l un dia per guanyar-lo sempre. Una mica d'això, hi és, també, com sospita l'
Oriol Burgada. Però hi ha més elements. Permet dues coses més. D'una banda, que els governants s'espavilin per explicar-se, per donar compte, per mostrar quines prioritats tenen, cosa que, d'altra banda, s'ha de fer més sovint i durant tot l'any, en formats molt distints (les reunions on s'expliquen les obres en són un cas paradigmàtic). A mi m'agradaria que aquesta interacció fos potser més sovintejada, més habitual, més exigent, i l'editorial de
capgros.com també n'apunta algunes idees.
(Foto: Sergio Ruiz):
En l'àmbit que treballo, a l'Ajuntament, me'n demanen sovint, de comptes. Tot plegat és el repte del que n'anomenem "transparència": des de l'apropament entre els "productes" administratius i els seus usuaris (millora dels tràmits, de la informació, de l'adaptació dels servveis públics a les necessitats de la gent), fins a la necessitat de dir cada vegada per quina raó fem les coses, fet, aquest, que massa vegades donem per descomptat. I també l'aposta per la comunicació que hem fet, mirant de superar les lògiques pors i prevencions que hi ha d'antuvi. I hi ha un altre camí que també s'ha treballat i em sembla prou suggerent, que consisteix en el debat sobre les prioritats, començant per aquells que tenen una visió implicada, almenys en teoria, en els temes a tractar. El govern és també un repte col·lectiu, d'aliances i acords, que d'alguna manera s'ha de vehicular. Home, més d'un centenar de propostes recollides així donen idea que potser és un camí que cal explorar més.
:
I encara n'hi ha dos més, d'espais per córrer. I que tenen a veure amb el que jo en dic no sé si amb massa raó "crisi de les mediacions" (tema que vull reprendre un altre dia per parlar del fenomen dels blogs, o blocs com
diuen que s'ha de dir des d'avui). És a dir, la veu individual, d'una banda. I el paper dels partits, d'una altra. Aquests darrers, que la Constitució consagra com les institucions bàsiques de la participació política, tenen l'oportunitat d'introduir el valor dels objectius polítics (quina societat volem?), del debat i el consens al voltant d'ells i de la seva relació empírica amb els electors a través de les urnes. Jo, que també sóc un dels responsables del meu
partit, és la principal idea que m'agradaria desenvolupar-hi.
:
Guanyarem si convencem, si seduïm
:
Aquesta idea
matxacona de Maragall l'hauríem de tenir tots molt clara. Hi ha massa
aguafiestas d'una i altra banda, que viuen còmodes refugiats rera les seves raons, també els seus prejudicis, per no dir les seves "nacions". Si hi ha baralla, perdrem els que ens posem al mig, com sempre, perdrà l'entesa (que, encara que fóssim els més independents del món, ens caldria, senyors). Però hi ha espai per l'entesa, cosa que també diuen les famoses enquestes d'aquest cap de setmana. Us recomano que llegiu el
post d'en Miquel de diumenge passat, amb la reproducció d'un mail una mica cabrejat que va respondre. No sé si ho pot dir més clar. Els socialistes, i els socialistes catalans especialment, som coscients de la feina que hem de fer, que no pateixin. Ho és també
Zapatero. Com a mostra de la tasca que ens hem decidit d'emprendre una campanya que, entre d'altres coses, conté un
web que ja podeu visitar.
:
Més invitacions
:
He enllaçat blocs, aquí al costat, que us recomano. En primer lloc, el del també periodista mataroní
Oriol Rodríguez (el tercer Oriol en pocs dies... és que Mataró és molt devota d'aquest sant), que és un veterà lector del que steu llegint i que promet. El segon és el de
Vilapou, que m'ha fet gràcia per la seva obsessió per les escales i al que corresponc a l'enllaç que m'ha fet. El tercer,
Maresme Confidencial, una agosarada aventura (que m'he resistit a posar perquè no em fa massa gràcia això dels anònims) per retroalimentar més el cercle periodistes-polítics, però que de tant en tant diu coses que ningú diu. I el darrer, una
xarxa espanyola de blocaires socialistes que ha impulsat un gallec que ha viscut molts anys a Catalunya, l'
Enrique Castro, que... en fi, alguns també farem servir per convèncer i per seduir, en la mesura que puguem i Nostre Senyor ens hagi dotat.
