dimarts, de maig 11, 2021

Les Santes 2022, fem-la ben grossa


L’any que ve, 2022, fa anys rodons d’unes quantes coses que tenen a veure amb 
Les Santes. La més important és el 250 aniversari de l’arribada de les relíquies de les santes Juliana i Semproniana a Mataró (1772) i, per tant, l’inici de facto de la commemoració pública que ha acabat esdevenint la nostra festa major. La festa, però, encara té un precedent més antic, perquè el 26 de juliol de l’any 1682 va començar a celebrar-se en caràcter més privat, o sigui, farà 360 anys. Farà també 120 anys que els mataronins van votar per referèndum fer de Juliana i Semproniana les nostres patrones. I, encara més, l’any 2002, fa vint anys, l’enyorat Jordi Cuyàs (en pau descansi) va representar el martiri de Les Santes en un magnífic esgrafiat (del qual servidor va tenir l’honor de promoure’n la seva catalogació, vuit anys més tard), al lloc del Camí Ral de la Mercè on hi havia la placa commemorativa del primer esdeveniment que he esmentat. Tot lliga.

Aquest article, ciutadans i ciutadanes, senyors de l’Ajuntament, santeros de pro, és per demanar que tot plegat serveixi d'excusa per fer una festa grossa l’any 2022, una de ben grossa. Depèn de com vagin les coses encara aquest any, potser serà el primer que podrem reprendre un format més o menys normalitzat de la festa (toquem fusta), després de la ditxosa pandèmia. Tot plegat és una perfecta excusa per retrobar-nos, per festejar que vivim junts, sí, però també per reflexionar sobre les nostres formes de fer-ho, per valorar la tradició i la història locals i per treure’n algunes conclusions que, almenys, ens facin més savis.

Com que amb els dies de la festa major no en tindrem prou, i fa massa calor, això ho podríem fer des de mesos abans. Tenim una bona colla d’historiadors de gran nivell que ens ho poden explicar amb conferències, exposicions, webinars, concursos a la tele, què sé jo. Que ens expliquin què, sí, però també el per què, sobretot el per què. Poso alguns exemples. ¿Com és que eren tan importants les relíquies, especialment al Barroc, i quina relació tenien, posem, amb les pandèmies? ¿Podem vincular l'estratègia de les relíquies amb altres que la ciutat teixia per competir a la Catalunya preindustrial? ¿És el Romanticisme el factor dels canvis de valors de fons promouen passar del recent culte a Sant Desideri a l'immediat de Les Santes? ¿Com és que el culte i la festa de Les Santes creixen paral·lelament a l’enorme desenvolupament industrial de la ciutat del segle XIX (el tren i la Missa de Mossèn Blanch, gairebé coincidents)? ¿I les guerres, quina importància tenen en aquell context, que fa que ressoni tan alt el Dona nobis pacem de l’ofici?

Imatge d'arxiu de la Crida a la Festa Major. Foto: R.Gallofré

Imatge d'arxiu de la Crida a la Festa Major. Foto: R.Gallofré

Però no tan sols l’àmbit de la historiografia pot ser interpel·lat. ¿Quina és la funció simbòlica de la religiositat popular? ¿Quins elements de la cultura popular contemporània l’hereten? ¿Per què ens fascinen les deïtats (o sants) desdoblats, des de l’hinduisme al Janus romà fins a sant Nin i san Non, o sant Cosme i sant Damià, o les nostres patrícies romanes?

I, encara diria més. Contemplant l’esgrafiat de Cuyàs del qual us parlava, pintat com si fos un retaule al mig del brogit de cotxes i vianants (i que mereixeria una petita restauració), les preguntes que em venen son absolutament contemporànies, no pas de fa tres, o vint, segles. ¿No us recorda, el mite del martiri de dues noies innocents, les guerres d’ara? ¿No us fa pensar en la violència contra les dones? ¿Què significa, doncs, posar al centre de la nostra ciutat, i de la nostra festa, el testimoni i memorial de les víctimes? Fem-la grossa i parlem-ne.

Article aparegut a Capgros.com.

dilluns, de maig 10, 2021

Deixar de ser criatures

 


Fa tant de temps (més d'un any) i ha tingut tant d'impacte (i el que tindrà) que he pogut recordar un parell de coses, amb la pandèmia, de la meva etapa de regidor a l'ajuntament de Mataró. La primera té a veure amb una altra pandèmia vírica, la de la sida, que encara dura. Els primers casos es van conèixer a mitjan vuitanta i, al 1991, en ser nomenat regidor de Joventut, vaig participar al pla municipal de drogodependències (que ignoro si encara existeix). Una important via de transmissió, a més de la sexual, era l'hàbit de compartir xeringues entre els consumidors d'heroïna. Entre una cosa i l'altra, un dels projectes més importants del pla era la lluita contra la propagació del virus. I una de les claus era el canvi d'hàbits, de manera que es promovia l'ús del preservatiu en les relacions sexuals i un únic ús de xeringues. Em sembla que el programa d'intercanvi de xeringues, tot i el descens del consum d'heroïna, encara continua. A ningú se li escapa que el virus es va fer fort, i mortal, en col·lectius de risc de fàcil estigmatització social i moral: els gais, pel tipus de pràctica sexual més comú, i els heroïnòmans, dependents d'una droga molt exitosa en joves de classes populars. I les resistències d'aquests col·lectius, aleshores i encara de tant en tant, apel·laven a la llibertat, fins i tot al desafiament. Tampoc van faltar teories conspiratòries: el virus era un invent de laboratori promogut per Joan Pau II contra els gais, dels ianquis conra els quinquis, i tot el que vulgueu.

El segon record és molt més tardà. Després de les eleccions municipals de 2003 em van fer regidor de Seguretat Ciutadana. Vist amb el temps (i tot i alguns entrebancs i errors, esclar), és en la que més bé m'ho vaig passar. Una de les competències que hi penjava era la de protecció civil i el repte, aleshores, era completar tots els plans sectorials d'emergències que preveu la llei (nevades, residus tòxics, incendis, terratrèmols, accidents diversos, etc.), a més d'actualitzar el pla que els acull. Tinc la sensació que vam fer molta feina, inclosos alguns simulacres (i alguns "sorpresa"). En vaig aprendre molt, tant de la necessitat de ser el màxim de meticulós i casuístic, o de saber cuidar els nervis, o de lògiques bàsiques que semblen evidents però potser enmig d'un merder poden derivar en catàstrofe. Per exemple: davant d'una emergència, el primer que s'ha de determinar, segons el tipus, és si s'ha d'evacuar o s'ha de confinar la gent. Les últimes acostumen a ser més complicades, perquè sovint l'agent actiu que recomana la mesura és inapreciable: un gas tòxic o un virus, posem per cas.

Estem vivint una pandèmia, d'aquestes que la història ens recorda llargues, i que el seu escurçament es deurà sobretot als avenços científics, amb mesures més o menys intenses de confinament. El nostre ordenament jurídic, el d'una democràcia plena com tantes d'altres, inclou la imposició de mesures extraordinàries quan hi ha riscos que afecten la seguretat o la salut públiques. És a dir, en una crisi com aquesta, la societat ha de fer servir el criteri (crisi i criteri són paraules que provenen de la mateixa arrel grega). El criteri de jerarquitzar els drets a protegir, amb el problema que quan parlem de drets ens referim a una abstracció i quan en notem la seva absència és sempre en relació a un fet material. Aquí és on topen les casuístiques de les quals parlava. Però, en tot cas, s'ha de jerarquitzar. Per exemple: en un incendi primer se salven les vides i, després, si es pot, els béns.

En el cas de la pandèmia, amb la dificultat que les autoritats sanitàries conviuen amb un cacareig ensordidor d'entesos i enteradillos, i la desconfiança estructural que tenim a tota mediació (científica, intel·lectual, política o religiosa), passa el mateix. Com que, a més, tota decisió no deixa de ser una opció, sovint una opció dolenta entre d'altres també de dolentes, la temptació d'assenyalar el dit abans que la lluna és gran, ja ho comprenc. Per això les autoritats sanitàries (aquí, les autoritats les votem, recordin), s'esgargamellen per apel·lar als valors de la responsabilitat col·lectiva tant per a les mesures passives (limitacions de moviment, sobretot), com les actives (higiene, ús de mascareta, vacunació). Efectivament, com en la sida, el problema no només el pot tenir vostè, cosa que justificaria menys intervencionisme de l'administració, sinó, conscientment o inconscient, el perjudici que vostè pot fer als altres per la malaltia mateixa, i la mort, i pel col·lapse dels hospitals, donat el tipus d'increment geomètric de la seva expansió.

Sens dubte, hi ha una gradació de mesures a prendre, d'acord amb els llocs i el moment de la transmissió. I per això se n'han anat prenent diverses. Recordo com els que criticaven l'excessiva duresa dels primers confinaments després la reclamaven en circumstàncies de menys risc, i viceversa. Perquè l'efecte més important de la pandèmia, a banda del de la salut, afecta l'economia (amb sectors d'alta vulnerabilitat) que, contra els alegres profetes del decreixement i altres somnis humits dels que tenen plaça fixa, serveix per generar els recursos a partir dels quals mengem, ens vestim, o ens curen O sigui, vivim. La difícil gestió d'aquesta intersecció (o la seva inflamació, també s'ha de dir) té conseqüències no poc importants, com hem vist en part aquests dies a Madrid.

Sigui com sigui, soc dels que pensen que cal promoure aquesta responsabilitat col·lectiva i, malgrat tot, sancionar els que s'ho salten. ¿Que provoca situacions de casuística opinable? D'acord, apel·lem al sentit comú quan se'n tramitin les al·legacions. ¿Que veiem atacats els nostres drets i llibertats? Sens dubte, perquè hem prioritzat el dret a la salut de tothom i a la llibertat que genera no saber-se amenaçat per determinades actituds (sabent, a més, que les restriccions són temporals). ¿Que els estats (i els seus succedanis, com les autonomies) aprofiten les mesures excepcionals per incrementar el control als ciutadans? M'imagino que el que ho diu no té un mòbil, oi? ¿Que és emprenyador i volem que s'acabi? Doncs sí, i precisament per això cal ser estricte. La paciència és la mare de la ciència.

¿Què en podem aprendre, mentre tant? Doncs se m'acut que, sobretot, a jerarquitzar també nosaltres, com quan baixen els ingressos en una família. No ho podem fer tot, ni tot el que fèiem, i segurament aquesta sigui l'única manera de sortir-nos-en. I valorar, en canvi, el que sí que podem fer, que acostumen a ser moltes coses. És a dir, deixar de ser criatures. Tot això, esclar, sense oblidar el que diuen els cursis, i ara no m'engeguin: que la llibertat que compta és la interior.

divendres, d’abril 23, 2021

Breaking Bad i Sant Jordi

 


No sé si heu vist la sèrie Breaking Bad (Netflix, 2008-2013), protagonitzada per Bryan Cranston. Segons com, hi veurem una molt lliure versió del Quixot. El gris professor de química que, diagnosticat de càncer, decideix entrar en un món tan diferent a ell i hostil com el del narcotràfic, acompanyat d'un escuder maldestre. Tribulacions i subtrames que s'endinsen en la complexitat humana en un Nou Mèxic en el paper de la Manxa. La vida quotidiana de principis del segle XVII, aquí transformada en una excel·lent banda sonora de principis del XXI, des dels corridos al rock dur, passant per Leonard Cohen. I la picaresca. I l'humor i la tragèdia. En fi, la sèrie dona per molt.

Si a la novel·la de Cervantes l'objectiu que explicita el protagonista té a veure amb l'honor de Dulcinea, a Breaking Bad el motiu que es va repetint el professor de química transformat en narcotraficant és la seguretat econòmica de la seva família quan ell mori. I s'ho va repetint cada vegada que fracassa i busca com tornar-se'n a sortir. A l'últim capítol, quan sap que ha de morir (disculpeu l'espòiler), va a acomiadar-se de la seva dona i li diu: "Fins ara creia que tot això ho feia per vosaltres, perquè no us faltés de res en el futur. Però no era cert. Ho feia per viure. Viure!"

Avui és Sant Jordi, el Dia del Llibre que, si la pandèmia ens deixa, celebrarem com puguem. Aquesta preciosa tradició que vivim a Catalunya, tan viva i popular, exalça com cap altra festa la literatura. Ens n'hem de sentir molt orgullosos. Com fa Walter White (aquest és el nom del personatge), i com féu Alonso Quijano, buscarem raons més o menys nobles, "superiors", per defensar la lectura. Però desenganyem-nos: com ells, el que volem és viure, viure a fons. I viure, o veure, més vides que la nostra, tot i que al capdavall és la que compta. Amb la literatura, sí, però també amb el cine, amb les sèries, amb els vídeojocs i fins i tot amb les xafarderies (Gay Talese diu que va aprendre a explicar històries gràcies a les xafarderies que sentia a la sastreria de la seva mare, quan era petit).

Jo no crec que em faci mai narcotraficant (tot i que mai no has de descartar res), ni cavaller tronat. Ni espia, guerrer o pirata. Ni puc viure als baixos fons londinencs de Dickens, o a la cort de Tirant. I en l'amor o la política no veuré, o viuré, les coses des de perspectives massa diferents a la meva. Però la literatura em permet tot això, com a mínim en una interacció en la qual hi juga la imaginació, la participació simbòlica i el goig de l'experiment. I segur que, després, aquesta vida real, la pròpia, o la vida dels altres en la qual participem per activa o per passiva, també se'n veu afectada. Almenys, perquè detectem que la complexitat a la qual acabem d'assistir, els dilemes sense solució dels quals ens informen aquests mons paral·lels, també els tenim nosaltres. Permet, com deia Milan Kundera a propòsit d'Anna Karenina, "treure a la llum l'aspecte a-causal, incalculable, fins i tot misteriós, de les accions humanes" (L'art de la novel·la, Ed. Destino, 1987, p. 79).

Bona Diada.

diumenge, d’abril 18, 2021

¿Crisi de vocacions?

 



Qui digui que hi ha crisi de vocacions sacerdotals està ben equivocat. Jo, d’aquestes, en veig pertot. Per exemple, al teatre. Amb la pandèmia, és de les pocs actes socials que conservo (amb l’abonament) i més de la meitat de les vegades hi surto emprenyat. No sé si és una tendència actual, però en les obres on predomina “el missatge”, fins i tot quan hi estic predisposat, o precisament perquè es prejutja la bondat i aquiescència amb aquest missatge, tiren per terra les seves possibles vàlues artístiques i m’enerven. Sembla que, proporcionalment al buidament de les misses, la ficció teatral vagi adquirint el rol sermonejador, més d’acord amb el pensament dominant. Els esforços que es fan per parlar de la mort, per exemple, en una de les últimes obres dirigides per Àlex Rigola, sense fer cap referència al fet religiós, tot i que l’obra gira exactament en les preguntes bàsiques de tot fet religiós, és extraordinari. Amb sermó d’un metge inclòs (amb defensa de mites i rituals), que seria com el teòleg. Sembla que el teatre hagi oblidat ser el mirall de les nostres contradiccions i busqui substituir el rol sacerdotal entre nosaltres i la Veritat.


Però passa en més àmbits. Com en aquests horrorosos discursets entre tema i tema dels cantautors. O en la publicitat “amb consciència”, com una colònia que tapi la ferum de la cobdícia. O en la persecució moral de Twitter, sempre a punt, cada vegada que algú s’expressa, o ho sembla, contra “el que toca”. O en la política, potser com un sortilegi per tapar les corrupcions. La frase “a partir d’ara qui parlarà d’ètica serem nosaltres” va inaugurar l’època daurada de la corrupció a Catalunya. Però també qui, des de “fora de la política”, amb les “mans netes” com Pilat, renya contínuament els nostres polítics.


Almenys els capellans, els de veritat, sí, dels que ja en queden pocs, ja havien après que no s’han de ficar en la vida de la gent, sinó acompanyar-la.


Article per a la revista Foc Nou (abril 2021)

divendres, d’abril 09, 2021

Felip d'Edimburg i la Casa de Sant Jordi


De la fascinant i, segons com, trista vida de Felip d'Edimburg, que s'acaba de morir, potser ningú no destacarà prou el seu interès per la fe, la teologia o la filosofia. En l'episodi numero 7 de la tercera temporada de la magnífica sèrie The Crown (entre d'altres coses, pels que els interessa de què va això de la política o quin és el rol contemporani de la tradició), els guionistes n'elaboren un relat interessant. El príncep consort, entre l'avorriment del seu càrrec i la recent mort de la seva mare (una no menys fascinant monja que van rescatar de Grècia), s'entusiasma amb el primer viatge tripulat a la Lluna. "Què hi ha més enllà?" es pregunta. Decebut quan, en una audiència dels tres astronautes, aquests li responen que res, que només han vist el buit, entra en una mena de crisi espiritual.

En parla amb el deà del Palau de Windsor, Robin Woods. Convoquen una primera reunió amb diversos sacerdots anglicans i els tracta amb menyspreu i condescendència. En una segona reunió, però, els demana ajuda. "La meva mare ja va veure que em faltava alguna cosa, potser la fe. I sóc aquí per dir-los que l'he perdut. Em refereixo a això que hi ha més enllà de l'enginyeria dels astronautes i fins i tot de la valentia. Ajudin-me", els diu.

Tot això passa a la Casa de Sant Jordi, d'aquest palau, fundat pel príncep i el deà Woods el 1966 (la visita de l'home a la lluna fou tres anys més tard, però la ficció ho aguanta tot), una institució dedicada a l'estudi de la fe i la filosofia. De l'última memòria publicada (del curs 2018-2019), se'n desprèn una intensa i interessantíssima activitat. Tot i que mantenen algunes activitats públiques, dedueixo que els debats s'articulen en forma de seminaris relativament tancats, en un intent, sospito, de crear debat i reflexió entre les elits angleses. Sí, aquí això ho trobaríem elitista, però ja m'agradaria que les nostres elits "perdessin el temps" en coses com aquestes. Felip d'Edimburg s'hi entusiasmà, fins i tot va publicar-se un llibre, el 1982, amb els discursos que hi féu.

Acabo fent notar quin fou, pel que sembla, l'origen d'aquesta institució: el buit, l'experiència de no creure, l'abisme de pensar que el món (o la pròpia vida) no tenen cap sentit. Tot i que sembla irònic, parlant d'una rica i exclusiva institució com la monarquia britànica, des de l'abandonament. La d'un nen sense pares (o de pares absents), la d'un jove apàtrida, la d'un príncep consort sense poder i sense res a fer, la d'un món real vetat al reial (i tot i així, condicionat pel primer). La d'un home que no pot exhibir partidismes ni el mainstream del políticament correcte. La d'algú que, (de fet, com ens passa a tothom), no encaixa del tot. I, sobretot, que, en la gran presó camuflada d'oripells, a cada moment de la seva llarga vida de noranta nou anys clama interiorment elohi, elohi, lemà sabactanì.

dissabte, de març 20, 2021

¿Seguim com sempre?


Si haguéssim de fer cas al discurs de la flamant presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia de la seva constitució, o al que va fer dies abans el que pot acabar sent president de la Generalitat, Pere Aragonès, no hi ha espai per a l’optimisme. Presagien més anys d’immobilisme. Primer, un govern amb dos socis que volen eliminar-se mútuament (el que hi ha en joc, per ells, és l’hegemonia del postpujolisme), apuntalat pels diputats d’un partit insolvent com la Cup. I, segon, sense cap projecte concret pels dos gra
ns reptes que, a parer meu, té el país. Parlo de la reconversió econòmica aprofitant la necessitat de recuperació després de la crisi del covid, amb els fons Next Generation com a gran injecció. I parlo també de l’entrellat de la fallida aventura del procés, que té tothom entortolligat. L’elecció d’una presidenta acusada de favoritisme en una contractació pública només augura més incertesa i més engany. I la important presència de Vox al Parlament pot ser una excusa per coartades. A Vox i a l’independentisme els interessa identificar aquest partit amb la pèrfida Espanya. Si féssim cas, també, de l’absència del govern en funcions en l’acte de presentació de les noves inversions de SEAT, pensaríem que tenen les prioritats canviades. Que no han “passat pantalla” i viuen al marge del present.

La meva part optimista, però, confia en aquests altres auguris. En primer lloc, des del fatídic setembre de 2017, amb l’aprovació de dues lleis que ens deixaven a vostè i a mi sense drets, i el seu intent de desenvolupament posterior, l’independentisme s’ha instal·lat en la retòrica. Tots els “ho tornarem a fer” sonen buits, falsos, desesperats i, sobretot, no duen enlloc, no generen cap acte polític ni administratiu. Tímidament, s’han obert vies de sortida que, almenys, encarrilin els desacords, com bé formulava Joan Coscubiela tirant de la seva experiència sindical. La Taula de Diàleg, els acords parlamentaris amb ERC i el PDeCat a les Corts… que, quan ens calmem tots, caldria reprendre (no hi ha altre camí, de fet). Les polítiques de recuperació de les quals parlàvem, finançades a nivell europeu, acompanyades de la recuperació del PIB que es preveu pels propers anys (toquem fusta), a banda de millorar la situació econòmica general, poden permetre afrontar alguns dels problemes estructurals que arrosseguem (i que tots es relacionen). L’atur juvenil, la manca de competitivitat dels nostres sectors, o l’accés a l’habitatge, per exemple.

I, finalment, el PSC. El primer partit de Catalunya, guanyador de les últimes eleccions, que la supervivència de l’independentisme vol situar a l’oposició, no és Ciutadans. Ni per tradició, ni per implantació, ni pel seu projecte polític, ni per la seva estratègia. Salvador Illa —que va tenir un novedós manifest de suport de cristians a la campanya, i no és casualitat— ha vingut a Catalunya a fer de president i ho acabarà sent, un dia o altre. Si el fan cap de l’oposició, també farà de president, n’estic segur. Prioritzant el que cal i buscant acords quan convingui, entre govern i oposició, sí, però també entre Catalunya i la resta d’Espanya, sobretot amb el Govern Sánchez. Sortint de la bronca i del cercle viciós que hem viscut (i que només alimenta l’independentisme i l’odi). I fent propostes almenys cada vegada que critiqui, o encara més

¿Cap on s’inclinarà la balança? ¿Al qui-dia-passa-any-empeny on s’ha instal·lat l’independentisme o en les noves oportunitats que se’ns brinden? Hi ha majories per totes dues opcions. I, més encara, n’hi haurà més enllà del dia que triïn president. El joc tot just comença.

Publicat a L'Agulla - març 2021

dimarts, de març 16, 2021

Parli'm de vostè


Deu ser perquè em faig gran, però cada vegada tinc més ganes de respondre que em parlin de vostè quan algú, a qui no conec de res, se m’adreça amb excessiva familiaritat i, òbviament, tutejant-me. De vegades, sense que ningú l’hi hagi demanat, o sense fer una mínima presentació, o demanar disculpes per la intromissió. Els simulacres de diàleg de les xarxes socials (i l’esborrament de la intimitat) multipliquen a l’infinit aquesta manca de distància. Però tot plegat ja hi és, i de fa temps.
Fa onze anys, Rafael Argullol va escriure un article sobre això, a El País, que em va quedar gravat. Posava de manifest aquesta tendència, que ja em molestava. Explicava, citant Boris Pasternak, com el règim soviètic reduïa els individus a massa tractant-los a tothom de tu, i narrava el fenomen actual amb alguns exemples, com els dels hospitals. «Quien ha entrado en el recinto siendo una "señora" o un "señor" es convertido, mediante el tuteo, en un ser al que no sólo le falta la salud, sino también el respeto y la dignidad», deia. Hi estic del tot d’acord. Les xarxes, afirmava, només multipliquen el que ja hi havia.

La reducció de les distàncies, la “política de proximitat” o “de transparència”, és una altra de les fal·làcies amb els quals s’ha volgut combatre la desafecció davant els instruments de mediació política (els partits, els governs, els representants públics). Diguem-ho clar: sense distància i reserva la política és impossible, excepte que passi com l’avortament, que en prohibir-lo s’incentivi la seva clandestinitat. D’una banda, els nostres representants tenen un rol diferent al nostre, i en aquesta distància és on opera la política (la negociació, la col·laboració, l’argumentació, la discrepància, l’avaluació de possibilitats…). I de l’altra, cal de tant en tant apagar els focus, per permetre menys “teatralització”, més fluxos de relació i conversa, o, fins i tot, per plorar en privat. Escurçar les distàncies és, també, escurçar aquestes possibilitats. I, de retruc, l’autoritat, exercici que necessita distància, sovint dolorosa. Aprofito per dir que, de la mateixa manera, seria tot un detall que les autoritats adaptessin la seva indumentària al càrrec que tenen, quan el representen (també a les vídeoconferències), que no té a veure amb l’acte d’anar a buscar bolets.

Però també entre els ciutadans seria bo que mantinguéssim les distàncies del respecte, opino. Una de les conseqüències de la pandèmia és el trasbals que ha significat en les distàncies. Les hem ampliat amb els nostres cercles més propers, havent-nos-en de separar per salut, i les hem escurçat amb alguns de més llunyans, permetent un zoom a les nostres cases, on mai els hauríem convidat per res. Ens toca pensar-hi, doncs. La distància dels uns amb els altres és respecte a l’espai íntim, i als cercles concèntrics de relació als quals tots tenim dret. Gràcies a la distància, podré adreçar-me als allunyats sense envair-los, i viceversa. Ep, i gràcies a la distància, hauré de recórrer a la seducció, a la paciència, als senyals de l’altre i a un apassionant camí (que mai no troba el seu final, si es fa bé) quan m’enamoro. En la distància avaluem millor, fins i tot les nostres relacions més íntimes: mai no sabem prou fins on estimem que quan ens falta qui estimem, oi? O sigui que, mentre hi hagi apòstols de la proximitat (que tant serveix pels productes, els polítics o les persones), em faig militant de la distància. Vostè provi-ho.

Publicat a la web de la revista Valors.