diumenge, d’octubre 17, 2021

500 focs



Aquest Foc Nou que teniu a les mans* és el que fa cinc-cents. Des del 1985 ençà, és a dir fa uns prop de 370 números, els guardo tots. El 1984 (devia tenir quinze o setze anys, potser el més jove) vaig assistir al I Fòrum Home i Evangeli, una esplèndida trobada del que en podríem dir el cristianisme progressista d’aleshores. Crec que vaig comprar els últims números i vaig decidir subscriure-m’hi i guardar-los. Primer, enquadernats i, des de fa molts anys, esperant de ser-ho. Hi ha escrit molta gent. Gent que admiro, gent que coneixia o vaig conèixer més tard. ¿Què hi buscava?, penso. Referents, reflexions més atinades i profundes que les meves intuïcions de marrec, un espectre més ampli i més fonamentat que el que havien significat fins aleshores les bastides de la meva fe: la transmissió familiar, l’escola pia o la catequesi.

M’he mantingut com a subscriptor i com a lector. De vegades amb més entusiasme que altres, segurament. Molts cops, amb l’ai al cor. ¿Què seria de la revista després de la mort de Roser Bofill?, per exemple. Sempre amb el neguit de saber si aquest instrument tan útil que m’ha acompanyat durant la meva vida adulta podrà sobreviure i adaptar-se als importants canvis l’afecten. Sobretot, dos. La crisi dels mitjans de comunicació, almenys els tradicionals i sobretot en paper. I la crisi de l’Església com a institució de referència. En aquest últim apartat hem d’afegir que, amb l’Església, encara és més forta la crisi d’aquell cristianisme progressista que era capaç de mobilitzar, encara a mitjan dels vuitanta, tanta i tanta gent que ara només omple obituaris.

Per això, i ja em perdonaran que personalitzi tant, avui, em va fer molta il·lusió que l’anterior director d’aquesta revista, l’Emili Pacheco, em demanés d’escriure-hi. També vaig pensar que devien anar molt malament de firmes, perquè jo soc l’últim mico (tot i que el meu ego m’ho va fer treure del cap). Ara, el que toca, penso, és saber com podem fer foc nou enmig d’aquestes crisis, amb l’entusiasme i la intuïció dels seus fundadors.

* escrit per a la revista Foc Nou (set-oct 2021)


dimarts, de setembre 21, 2021

La filosofia i l'ampliació del Prat

 


Si vostè no té prou clar que és molt convenient ampliar l'aeroport de Barcelona li recomano que escolti aquest discurs de la filòsofa Marina Garcés a la manifestació que s'hi oposava, aquest diumenge passat (que trobarà aquí), i se'n convencerà immediatament. La lletania de llocs comuns, l'apologia del ludisme i les cireretes antipolítiques, ho reconec, són incompatibles amb la meva sensibilitat. Però si vostè té més fetge que jo, li recomano que analitzi una mica les coses que s'hi diuen que, per més de moda que estiguin, desprenen un vintage evident. Aquí en faig un intent, a veure si puc.

Diu la filòsofa, amb una brillant carrera a les universitats públiques, que no es vol sotmetre "al dictat dels beneficis a curt termini per uns quants". Segons l'informe de la Universitat de Barcelona (UB) Impacto económico del aeropuerto Josep Tarradellas-Barcelona/El Prat, dirigit pels professors Jordi Suriñach i Esther Vayà, un resum del qual ha estat publicat en aquesta pàgina de l'ABC i ressenyat per Xavier Vidal-Folch fa poc a El País, només la recaptació faria sumar dos punts el PIB de Catalunya. L'ocupació directa pujaria unes 83 mil persones i l'impacte total faria trobar feina a més de 300 mil. La recaptació d'impostos aeroportuaris creixeria un 70% i arribaria a uns 13.000 milions anuals. Els beneficiaris d'aquesta operació, per ser només "uns quants", Déu-n'hi-do. De fet, una reducció com aquesta de l'atur i un increment dels ingressos fiscals (inclosos els de les rendes o els indirectes dels nous contractats, per exemple) és obvi que ens beneficia a tots. A la nostra capacitat adquisitiva i als nostres serveis públics, universitats incloses. 

Afegeixo, com diu Vidal-Folch a l'article citat, que els costos d'oportunitat de no fer la inversió no ens deixen tal com estem. És molt probable que altres conurbacions competitives (i competidores) com les de Barcelona facin inversions similars i s'emportin les inversions de capital associades, que són les que fan possible el dinamisme que hem descrit. I afegeixo també que el creixement econòmic del qual es parla no es deu, ni tan sols principalment, al sector turístic.

La pandèmia mil·lenarista

Segueix Garcés lamentant que "l'esforç col·lectiu que han suposat [els estralls de la pandèmia] no es mereix tornar al món que l'han provocat". Aquí hi va haver aplaudiments. A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els profetes mil·lenaristes que acusaven l'aparició de la pandèmia als nostres pecats, i que esperaven un món sense taca després d'aprendre'n la lliçó, ja els hauríem d'haver desemmascarat. A les pandèmies medievals també s'atribuïa aquest poder als pecats. O als jueus, a qui se'ls delegaven tasques financeres que no embrutessin les cristianes mans. Bé, doncs a les ideologies mil·lenaristes del segle XXI els va faltar temps per culpar de la pandèmia als habituals. Si vostè és col·leccionista de samarretes, a la gran banca. Si vostè és alternatiu, a la conspiració de Google, Soros, les farmacèutiques i els gais. Etcètera. Cap mal sense culpable (i que no sigui jo, esclar). Que el nostre món no funciona, o no prou bé, és evident. Però fer-nos venir bé l'aparició d'una pandèmia per certificar els nostres aprioris ideològics, més aviat trobo que és un entrebanc per reformar-lo. Una distracció.

La cosa s'anima i, des de l'escenari, llegeix una de les enginyoses pancartes. "Més carbassons i menys avions". Com deia en Xavier Domènech a Regió 7, la frase destil·la una apologia del decreixement, a banda d'una mena de nostàlgia. Una nostàlgia similar com la que es desprèn d'aquests comentaris als grups de Facebook que publiquen fotos antigues de les nostres ciutats. Ciutats grises, plenes de merda (perdoni), sense serveis bàsics, avorrides, amb salaris baixíssims, de les quals hi ha força gent que diu "abans sí que era maco, això". Compte amb aquest fenomen, diguem-ne, cutre-conservador, perquè creix paral·lel al decreixentisme.

Garcés també rep aplaudiments quan es fica amb "els polítics": "Ens feu molta vergonya", etziba. "Gràcies, polítics, per no haver vingut a la manifestació. Feu la vostra feina i deixeu que les lluites siguin de qui se les creu", exclama. Vegem com l'altre corrent que ve a l'encontre del discurs contra l'ampliació del Prat és l'antipolític, també tant de moda entre l'extrema dreta i l'extrema Greta. Corrent que pressuposa un "nosaltres" autèntic i creient ("qui se les creu") i uns intermediaris vergonyosos. Sigui quina sigui la solució, però, i si no consisteix en no fer res, farà falta una mica d'aquesta vergonyant intermediació, em temo. Com passa quan les coses avancen. O com la que feia possible en el pla que va presentar Aena que multiplicava per deu (per deu!) l'àrea de reserva.

La nostra filòsofa deixa tot estoïcisme i s'anima a donar dues consignes finals. Primer, que estem davant "una guerra entre classes socials i els seus interessos", afirmació amb la qual no puc estar més d'acord. L'ocupació que pot generar i l'increment de recursos públics són el que més convé ara als interessos de les classes menys afavorides. I acaba amb la inapel·lable afirmació "diem no a l’ampliació de l’aeroport perquè diem prou a la destrucció de la vida". Inapel·lable, sobretot, perquè encara no hi he trobat la relació (deu ser cosa de la filosofia quàntica) i perquè quan algú utilitza arguments com aquests lo millor és callar, seguint el consell de Wittgenstein. A veure si al final resultarà, com avisava fa poc Germà Bel a Vilaweb, que el que portarà no sé si a la mort però potser sí a la fam, sigui no ampliar-lo.

dimecres, de setembre 08, 2021

Desvelar el significat

 


A les societats democràtiques occidentals acostumem a integrar la dissidència com a mètode d'eludir els conflictes. En el camp de les idees, o de la política, hi ha nombrosos casos i, probablement, són suficients per justificar-ho. Millor tenir els de l'Ira al Parlament que no matant, segur. D'altra banda, al capitalisme li va de perles perquè pot desviar-ho cap a la lògica del consum. Avui, per exemple, un dels grans propietaris dels mitjans generalistes de dretes d'Espanya ho és també d'una televisió de signe contrari. 

On es veu més clarament, em sembla, és el l'àmbit de l'estètica. Una peça de roba o un look determinat neixen com a disruptius i en molt poc temps acaben com una opció més d'un catàleg dels grans magatzems més poderosos o més clàssics. Els cabells llargs o les barbes progres dels anys seixanta. Els pantalons avall o els tatutatges de convictes, mariners sense pàtria i altres personatges dubtosos. Els piercings dels pirates i dels activistes gais. El cuir punk, les motos heavys, els recessos budistes, les corbates fora, la dieta vegana, el poliamor, els xàndals canis. Tot passa per l'adreçador i acaba a l'altar de la moda, això sí, ara via Instagram. Qui diu moda diu sistema, esclar. Els de dalt de tot, com sempre, xuclen als de sota, fins i tot amb l'estètica, no fos cas que se signifiquessin, diríem si ens poséssim crítics.

Aquesta mena d'autoengany, el de buidar el significat de tota estètica (feu la prova: pregunteu al vostre adolescent més a mà per què s'ha tatuat), fins ara ha anat relativament bé, o això ens pensàvem. Tot és una opció més i totes són compatibles. Fins que alguna cosa ens ha fet veure que no és ben bé així. Parlo del mocador o prendes de roba més invasives amb les quals s'atavien força dones de la immigració magribina que s'ha assentat a casa nostra. Ens pensàvem que el mateix mètode ho resoldria. "Si les noies volen anar amb mocador, o amb gorra, o sense res, és cosa seva; tant ens fa". Aquest autoengany, dic, crec que comença a ser desemmascarat sense por (aquesta por tan occidental, també) a ser titllats de xenòfobs, imperialistes o racistes.

Les presses de les noves autoritats afganeses, els talibans, per acabar de tapar el cap i el rostre de les seves súbdites, ja ens hauria de fer pensar. Però aquí tenim, per sort, alguns testimonis de pes. Persones com l'escriptora catalana Najat El Hachmi, amb la confiança que li atorga el seu origen magribí, han començat a posar el dit a la nafra. No només criticant aquesta imposició implícita (i implacable) d'una manera determinada (i segurament errònia) d'entendre l'islam, que assenyala, condemna i subjuga les dones. Ho fa, per cert, en tots dos sentits: si ho portes, i si no ho portes. També posa el dit a la nafra assenyalant el mal que fa l'aprovació silenciosa d'aquesta pràctica per una bona part de nosaltres, sobretot els més entusiastes de l'assimilació de tota dissidència. I proposa, per tant, re-significar-lo. Dotar el text (en aquest cas el mocador) d'un context, perfectament contemporani, narrar-ne el pretext, i a veure quina cara de còmplices se'ns posa. Per veure com cau sobre nosaltres això de no haver vist què amagava el vel. Si és que ens importa, esclar.

dilluns, de setembre 06, 2021

Bisbes novells

 


Quan haguem rigut del tot, ens haguem saciat de morbo i haguem tret tots els nostres tòpics episcopals a passejar —jo el primer, que no som de pedra— i retornem al nostre hemisferi cerebral fred i calculador, ens n'adonarem que la renúncia del bisbe Novell amaga, almenys, un repte important: hi haurà dues seus vacants (Solsona i Terrassa) i una amb prelat dimitit (Girona). El que estigui pensant en això, i no en les gracietes o les revenges que el personatge s'ha guanyat a pols (també fredes, que és com s'han de presentar) , enganxarà a tots els altres amb els deures per fer.

Els que hi entenen diuen que no s'han de buscar lògiques, en aquests temes, que l'elecció de bisbes surt de vegades per on menys t'ho esperes. Però cobrir aquestes tres seus revelarà, si hi és, quina és l'estratègia de l'actual papat respecte les diòcesis catalanes. El primer que voldrà evitar, suposo, és repetir un risc com el que ha esclatat. Però el gran objectiu, si les coses es fan com s'han de fer, hauria de ser estrictament pastoral. El joc d'escacs no serà impermeable del tot als equilibris, segurament. Entre ells, els més polítics. De les seus citades, el biaix de dos dels cessants els podríem anomenar "conservador" i també dos d'ells (el de sempre, interseccionant), amb simpaties explícites al bloc independentista, si bé tots dos han fet explícita també la necessitat d'un cert replegament, els últims mesos. Fora de la Santa Seu, i parlant de mitrats, caldrà també estar atent a l'elecció del nou abat de Montserrat.

Aviat hi haurà canvis, doncs, al capdavant de tres diòcesis, almenys. Si alguna cosa de fons en podem treure de l'espectacle d'aquests dies, em sembla, és una reflexió sobre de quina manera l'Església és percebuda pel poble al qual diu servir (compte: no els feligresos i prou). Salvant les distàncies, passa com amb els negacionistes del virus que acaben emmalaltint (o morint) de covid. Els catòlics més genuins, més característics o més tòpics, són percebuts com a guardians d'una moral que la vida s'encarrega de qüestionar als seus morros. Especialment, en moral sexual, que no és precisament cap tema que entusiasmi Jesús a l'Evangeli, pel que sembla. Una cosa que podríem començar a fer, per exemple, és llegir el llibre digital (i gratuït) que en Josep Lligadas va penjar fa poc a la xarxa sobre aquesta qüestió.

El sexe dels àngels

Però, tot i la moral sexual catòlica és un bon símptoma del que vull dir, no ho és pas tot, ni molt menys. Encara acabaríem discutint sobre el sexe dels àngels. No ho és tot ni per frenar la important davallada de l'Església Catòlica com a referent a la nostra societat ni per transformar-la en una bona eina per transmetre i fer possible la Bona Nova a la Tarraconsense, almenys. Fins i tot el papa Benet XVI, a qui molts contraposen a Francesc, per bé i per mal, va captar molt bé cap on anaven als trets quan es va empescar el famós Atri dels Gentils. El món, aquest món ple de pecats i ateus, ha de tenir lloc al nostre temple. I viceversa. I si Ratzinger el va centrar en el món de la cultura, cosa que em sembla magnífica, la pudor de xais de Bergoglio crec que ens anima a estrendre'l pertot.

No, no podem anar de nets pel món. Haurem de fer pudor. Ja ho diu Jesús, ¿quin sentit tindria oferir el Regne als nets, als que ja són bons? No. La nostra Església, "els nostres", són els pecadors i les prostitutes. Les epifanies que hem de descobrir són als afores. Allò que fa un ateu, allò que diu un pecador, aquella vida perduda: allà hi ha Déu, ens diu el Crist. No en la rectitud. Jo hi afegiria: també on hi ha desequilibrats, joguines trencades, amors incorrectes.

Així que ja veurem com i amb quin bàcul proposen que caminem enmig d'un món estrany al nostre llenguatge i allunyat cada dia més de la nostra tradició, però enmig del qual hi ha encara el Regne i la seva promesa, i Jesús ressuscitat, que clamen per fer-se presents. I ho hauran de fer —amb això acabo— més enllà dels bisbes novells que ens triïn. El repte ens interpel·la a tots. Quan acabem de riure.

diumenge, d’agost 08, 2021

Les escultures d'en Pere Casanovas

 


És un pecat el que he fet, però la inèrcia del confinament fa que hagi reduït notablement, per exemple, la visita a exposicions. De manera que fins aquest agost no havia anat a veure la mostra Pere Casanovas, escultor i col·laborador d'artistes, a Can Palauet de Mataró, a tocar de casa. És un pecat perquè l'exposició mereix més visites. Meves i les de vostès, sigui qui sigui que hagi anat a parar a llegir això. Tenen temps fins el 31 d'octubre però jo m'afanyaria per si, després d'aquest escrit meu, hi ha cues.

En Pere Pascual, que sempre l'ha reivindicat contra l'oblit típicament mataroní de les nostres persones més insignes (i víctima de la seva pròpia discreció), l'explica prou bé aquí. També en parla en Ramon Casalé a El Temps, La Maria Palau a El Punt Avui i en Josep Playà a La Vanguardia, entre d'altres. Tot el que en digui seria sobrer o reiteratiu. Ara, descobrir les peces d'autor d'aquest artesà de les obres de grans escultors moderns és un autèntic plaer, és com descobrir una cortina (mai més ben dit, la majoria les tenia guardades ben tapades al seu taller, es veu) i trobar un tresor. Estem redescobrint un artista, perquè fora dels seus inicis, a principis dels setanta, no havia exposat mai. I un artista entregat al llenguatge contemporani (contemporani seu) per desenvolupar un ventall formal que no té res d'envejar als més grans. A més, esclar, de repassar alguna de les maquetes més rellevants d'obres de Tàpies, Brossa, Plensa o Llena. No s'ho perdin.

Apunto, però, alguns motius més per anar-la a veure, si són tan gasius que amb aquests que acabo de donar no en tenen prou. Primer: sense necessitat de descobrir el taller ni els processos de producció, hi ha una evident vinculació, com mai, entre el resultat artístic i el treball tècnic. Entre el que ens pensem que només és inspiració i el que hi ha al darrere, que és molt més: coneixement profund dels materials, del seu comportament a la intempèrie, de la seva relació amb altres materials, del càlcul de la física, de les textures. Jo què sé. Del treball ben fet, polit, conscient. I d'artista a artista, és a dir, sabent "fecundar" la matèria, com un dia deia, em sembla, Miquel Barceló.

Segon: perquè Mataró està despuntant en l'art dels que van començar a l'últim quart del segle XX, amb molts noms de casa, per cert. L'impuls del Museu d'Art Contemporani Bassat, que nodreix la Nau Gaudí, n'és el principal baluard. Però hi ha teca, molta teca, com veiem amb aquesta esplèndida col·lecció. Això no hauria de quedar com una casualitat. Diguem que ens identifica i en podríem treure molt de profit.

I tercer, perquè, si no m'erro, l'últim llibre d'en Manuel Cuyàs va ser el que dedicà a Pere Casanovas (aquí el llibre, aquí l'article que ho explica, i aquí un altre on es lamenta de la seva mala repercussió) i que per la pandèmia, la seva malaltia i la seva mort, no es va poder ni presentar (es presentava el mateix dia que es va decretar el confinament). Em sembla que ara és un bon moment per esmenar-ho i revindicar-los a tots dos, Casanovas i Cuyàs, fer-se amb el llibre (i el catàleg de l'exposició, que es publica aquest setembre), i deixar-se d'orgues. Som davant d'un gran artista, hi ha qui ens ho ha fet veure abans i no li podem ni agrair. Gaudim-lo, quedem-nos-el per escrit, agraïm-los-hi com sigui i, sobretot, tinguem-ho en compte quan diguem pestes de Mataró, l'altre costum típic que fem entre nosaltres quan els mataronins ens posem insuportables.



Foto: El Temps
Vídeo: Ajuntament de Mataró.

divendres, d’agost 06, 2021

Visca la ciència!


Disculpeu, però soc entusiasta del procés de vacunació. No només per l'èxit que ha tingut, que contrasta amb els auguris i el blasme habituals cap a les nostres administracions públiques dels nombrosos epidemiòlegs —professionals i aficionats— que han sortit sota de les pedres aquests mesos. O la poca confiança amb la gent cada vegada que s’anuncia una fase de descalament (“ja veuràs d’aquí a quinze dies la nova onada!”). Sobretot, el que m’agrada és que il·lustra com cap altra cosa que és possible reconciliar, de nou, l’esperança amb la ciència.

Aquest era el somni de la Il·lustració, que es desenvolupa en el que en vam dir la Modernitat. Jo el primer, molts n’hem criticat el seu excessiu optimisme. El progrés també són les guerres mundials i la bomba atòmica, recordem sempre. L’oblit de la tradició ens fa més enzes i espiritualment més febles. I la dessacralització també deshumanitza aquest anthropos, en teoria centre del món. Però en aquest costat del pèndol hi creixen altres riscos. Per exemple, i per no sortir del món de la salut, l’assimilació —o superioritat— de la “medicina alternativa” a la basada en mètodes empírics. Sovint, al costat de les teories conspiratòries que amb més o menys fortuna i intensitat hem vist ressorgir en aquesta pandèmia. S’entén: són un refugi contra la incertesa, això que ens fa pànic però que és la nostra condició natural.

La vacunació, en canvi, posa de manifest la necessitat de la seva universalitat, que és el que la fa eficaç. O que hi ha encara moltes solucions a les nostres mans gràcies a l’esforç en la recerca científica, sovint relegada, als pressupostos públics. O que la vacunació de cadascú, així com els sacrificis que hem viscut, evita la infecció o la mort de persones més vulnerables que un mateix. O que acceptar que ens hem de morir un dia o altre no vol dir resignació. O que l’alternativa antivacunes no és més que una variant de la superstició. No, la ciència no és fredor, ni l’esperança és sobrenatural. Segur que al segle I, de tot això, en deien miracles.

____________

Article publicat a Foc Nou (juny-agost 2021) i reproduït avui a Catalunya Religió.

dimarts, de juliol 13, 2021

La memòria reconciliada

 


Fa dotze anys, a Mataró, vam acollir la beatificació de Josep Samsó, acte en el qual, en aquell temps com a regidor i per encàrrec de l'alcalde, em vaig implicar. Tant l'aleshores arquebisbe Martínez Sistach com l'alcalde mateix, Joan Antoni Baron, van voler imprimir l'acte amb la idea de la reconciliació i, per tant, fugir de tot intent de revenja, de polarització. Ben al contrari. Com vaig dir aquí, l'amic Josep Puig Pla establia una relació entre aquest nou beat, assassinat a principis de la guerra civil, l'1 de setembre de 1936, per un grup afí a l'anarquisme i esdevingut ben aviat un símbol, i Joan Peiró, també mataroní, cenetista, que arribà a ministre i fou assassinat pel bàndol vencedor en acabar el conflicte bèl·lic. Pensava, en aquell moment, i ho penso encara ara més, que queda pendent un relat comú de la nostra guerra.

El que més s'hi assembla és el nou llibre que acaba de publicar el mataroní Toni Cabré, Ombres de memòria, una peça teatral editada per Arola. Cabré beu, precisament, de l'assassinat de Samsó i de testimonis directes de familiars que van viure la guerra i, entre ells, de l'encarregat de la funerària familiar que va recollir i enterrar el cos del màrtir. Els testimonis de la guerra se'ns estan morint o, els que queden, eren massa petits. Cabré va aprofitar les converses amb els seus familiars perquè «quan ens expliquem, mostrem molt més que quan escrivim», com fa dir a l'arxivera de l'obra (p. 11). Em va fer pensar amb les converses amb els meus avis i en les que havia tingut amb vells militants socialistes. Eren versions diferents. Els primers, fruits d'un ambient social i polític que la mateixa arxivera descriu perfectament: «Molts es devien trobar en  aquella situació. D'una banda defensant els valors republicans i, de l'altra, callant les creences religioses [...]. Potser a casa també vivien aquesta contrarietat. I per això no en volien parlar» (p. 29). Els altres, amb la dignitat impressionant dels perdedors i represaliats. Tots, però, amb els seus silencis i la sensació que parlàvem d'un trauma. Tothom té un mort, o més, a casa.

El primer tret rellevant d'aquesta obra és donar veu a aquests testimonis, a les seves sensacions, a les seves pors, a les seves emocions, a les seves reflexions. El segon tret, a parer meu, és que precisament sigui un home d'esquerres i un ateu convençut (no ho revelo jo, ho diu ell en un magnífic postfaci), i des de la distància, el que reivindiqui la condició de màrtir de Josep Samsó i condemni els seus assassins (i reprengui a les autoritats —sí, els nostres  per no fer més). I el tercer, que em sembla que obriria una altra reflexió més llarga, sobre el reconeixement del fet consubstancial, universal i humanitzador de les creences. «I què» —desafia Lola, un dels personatges— «No ens agrada el que predicava el rector, ni com feia el joc als rics... Però creiem. I tant que creiem! En la vida. I en la justícia. Res del que passa aquell espantós 1 de setembre» (p. 54).

Un excurs, a propòsit d'això. Excepte que ens vulguem refugiar a la closca (opció preferida per bona part), els creients ens veiem abocats a mirar de respondre les interpel·lacions dels nostres conciutadans sobre les nostres creences. I de fer-ho, opino, a través del llenguatge compartit i no de pressupòsits de part. És una tasca complicada, segons com, fracassada. Però si «Déu em va revelar el seu fill perquè jo l'anunciés al pagans», com diu San Pau d'ell mateix (Gàlates 1,16), caldrà procurar que els «pagans» ens entenguin, si volem imitar-lo. I el paral·lelisme entre Déu i la justícia, o la vida, com fa aquí Cabré, em sembla una bona manera de començar. Com Déu, la justícia no la tastem fins que no s'encarna en actes justos, i s'encarna sota la pell de les víctimes; com a Déu, la justícia plena no la veurem si no és «més enllà» de la condició humana que, malgrat tot, l'ha de fer possible, hi ha de «creure» practicant-la. «Déu és el que hi ha al final dels valors que diem que creiem», deia un dia, fa molts anys, Gaspar Mora. «Qui diu que creu en la justícia, és que creu en aquest Déu que proclama Jesús com a pare», repetia. També aquí hi ha feina de reconciliació.

Acabo. Si aquesta obra s'ha d'estrenar en algun lloc, ha de ser a Mataró. Hi tenim els referents a tocar, són al nostre imaginari, als explícits i implícits. A Mataró neixen generacions a les quals caldria llegar aquesta petita joia del perdó i el reconeixement, del valor de la vida per damunt de l'odi. Ara que està de moda, potser en algun escenari «natural»: el Cementiri dels Caputxins, una meravella neoclàssica on reposen els nostres avantpassats; o les àmplies instal·lacions actuals de la funerària familiar de Cabré. O on sigui. A la ciutat tenim bons actors, bons directors, bones escoles i bona falta que ens fa. I tenim un molt bon autor, en Toni Cabré. Enhorabona.

Article publicat a Catalunya Religió