dilluns, de febrer 19, 2024

Vint-i-set



"Un padre es, en cualquier caso, un fantasma. Pues, lo que representa para el hijo siempre se encuentra más allá —y desproporcionadamente— de ese pobre hombre que, en definitiva, es."

Josep Cobo.

diumenge, de febrer 04, 2024

Carrers sense sants

 


De vegades tinc la sensació que ERC s'avorreix, a l'Ajuntament de Mataró. Ja sé que els plens municipals acostumen a ser bastant pesats, i això deu ajudar, però vaig cometre la imprudència de mirar-me un fragment de la sessió del mes de gener per internet, tot contemplant estupefacte la intervenció de la representant del partit esmentat prèvia a la votació de la nova composició de la Comissió del Nomenclàtor mataroní. La Comissió, sigui dit de pas, té persones de gran vàlua i ho faran molt bé. També tenen més paciència que un sant, que és el principal ingredient que cal, em temo, en aquestes reunions.

La regidora independentista demanava que la Comissió estengués la seva activitat a anomenar equipaments, escultures, dependències i altres espais no viaris, cosa que a mi em sembla excessiu (i absurd). Però, per si de cas aquesta feina no acaba d'omplir-los, va aconsellar que es fessin més canvis de noms a l'actual xarxa de carrers. Certament, l'única cosa que ha aconseguit aquest partit, almenys en l'última dècada al consistori local, que jo recordi, és haver canviat el nom d'un anodí borbó per un dels llibres de Plató. Els deu fer gràcia continuar amb el cuento.

No es quedava aquí. Aprofitava, com no pot ser d'altra manera, per demanar quina hauria de ser la nova orientació. Prioritzar la toponímia als noms de persones (criteri que no sé si agrada massa als pobres mataronins que viuen a la Plaça de la Morberia), per exemple, "perquè les persones acaben essent desconegudes per les generacions posteriors". Efectivament, ningú sap a qui es refereix realment el carrer d'en Pujol o el carrer Cristina. I afegia "no té cap sentit fer servir noms que no tenen cap mena de pes a la societat del segle XXI o cap relació amb la ciutat". Em fa pensar amb el passeig Ramon Berenguer o l'avinguda Francesc Macià, sí. Per si la cosa no quedava prou clara, el primer exemple que dona és revelador: "la importància de la religió cristiana" [sic] els referents de la qual "no serien els més importants a la societat actual". La regidora hi afegia esdeveniments bèl·lics, etc. M'ha convençut: cal retirar la plaça Onze de Setembre immediatament. "Té sentit que a Mataró hi hagi tants carrers de persones que no tenen res a veure amb Mataró?" es preguntava la representant nacionalista. I reclamava noms d'esportistes, per exemple, o que canviéssim els noms als carrers Solís i Castaños com aquell qui es canvia els calçotets (deuen tenir pocs votants a aquests carrers).

Fora conyes, no dic que en alguns casos no es pugui fer, sobretot si l'Ajuntament no té feina més urgent o important. Potser en alguns casos fins i tot seria bonic i emprenyar el ciutadà que hi viu tindria tot el sentit. Però el que em preocupa és el to de novolatria i de poc respecte als missatges més o menys entenedors que ens dona la nostra pròpia història local i les seves vicissituds. Hi ha noms liberals relacionats amb les guerres carlistes perquè això explica quin va ser el posicionament de la ciutat en un moment de la seva història, per exemple. N'hi ha que no sabem molt bé a què es refereixen (com la plaça dels Bous), però ens enllacen amb el nom històric. Hi ha algunes capgrossades simpàtiques (fetes per fer emprenyar els forasters, esclar) com posar Miquel Biada a un carrer, una plaça i un institut completament deslligats. Hi ha noms de filòsofs grecs (a proposta de l'estimat Santi Estrany) perquè un dia ens vam sentir molt noucentistes i deutors del passat clàssic. I ja hi haurà noms de "referents actuals" a les traces urbanes que s'obrin en el nostre temps que, contra el que sosté la regidora, encara n'hi ha per obrir en els nous sectors de desenvolupament urbanístic.

I també hi ha noms religiosos, sí. De sants, sobretot. D'una manera o altra, ens parlen també de la nostra història: del tipus de preocupacions dels nostres avantpassats, que es poden descobrir sabent quin patronatge amaguen aquestes devocions. O dels antics emplaçaments de convents (plaça de les Tereses, per exemple). És a dir, en primer lloc, parlen de nosaltres i de la nostra història. Del gruix d'una ciutat de dos mil anys que vol dialogar amb el seu passat a l'hora de viure el present, sense complexos. Però, en segon lloc, parlen del llegat cultural més rellevant que té la nostra cultura (sí, Mataró és Occident) que, malgrat el que li pugui semblar a la senyora regidora, encara serveix molts i molts mataronins per relacionar-se amb la dimensió transcendent i individual de les persones. Molts més que el nombre de votants d'ERC, per cert. Són referents actuals, a més, doncs.

No descobrim res, així, quan darrere una suposada ben intencionada iniciativa de "modernitzar" el nomenclàtor s'hi amaga sense massa embuts l'objectiu d'esborrar el conjunt de tradicions que ha configurat el que som, començant per la tradició catòlica, com si encara fóssim a les trifulques del segle XIX. No és només que esborrar les petjades d'aquesta tradició als nostres carrers i places emmudeix les aportacions intel·lectuals, emancipatòries o senzillament històriques implícites als personatges o fets recordats. És que el que no entenen, em sembla, és la importància de les narratives religioses de casa nostra per cultivar aquesta dimensió intrínseca dels éssers humans. Per això la menyspreen.

Millor el carrer Maradona que el carrer de Sant Bru, es veu. Contra el gruix de la ciutat del palimpsest (com diu l'urbanista Manuel de Torres del Mataró històric), la banalitat adamista i anti intel·lectual Republicana de Catalunya.

Article publicat a la web de Capgròs

dimecres, de gener 31, 2024

Els Tres Tombs



A la meva ciutat hi ha hagut una mica de polèmica per la decisió de l’Ajuntament de deixar de fer els Tres Tombs per “falta d’arrelament” i perquè, diguem-ho clar, la Germandat que teòricament ho organitzava en realitat no existeix i perquè el cent per cent de les despeses, incloses els lloguers de cavalls (a la ciutat no en tenim), eren sufragades pel comú. Pel que he sentit, potser més endavant s’ho repensen. Una comissió (ai, Senyor) mirarà a veure com es pot “actualitzar” la tradició, segurament per la via de festa animalística. És lògic: el que devia començar com a desig de protecció de les eines de treball (com fan per exemple encara avui al Japó beneint ordinadors) avui és un anacronisme sense gaire sentit. Totes les festes tradicionals són, de fet, anacròniques. Però en alguns casos la seva força estètica i sentimental (és a dir, la permanència d’un cert sentit, encara que no sigui l’original) les fa robustes i actuals. Em temo que no passa, almenys en una ciutat com la meva, amb els Tres Tombs. La prova és que ningú vulgui revifar la Germandat i que sigui un problema de l’Ajuntament i prou.

¿I la benedicció? Bé, en algunes parròquies ja han muntat un petit acte posterior o anterior a la missa per beneir les mascotes, cosa que em sembla perfecta, encara que els usos i la nostra relació amb els animals està vivint un canvi estructural. I ja veurem on ens porta.

Quina cosa, les benediccions. Quan semblava que deixaven d’estar de moda, al Vaticà enceten una altra polèmica regulant les que es poden fer a les parelles homosexuals. Jo n’estic contentíssim, evidentment. He de dir que prefereixo la benedicció de persones a la dels bitxosja em perdonaran. Per això he estat a punt de demanar a l’Església catòlica de la meva ciutat que demani a l’Ajuntament el restabliment dels Tres Tombs. Però ara per parelles homosexuals. Podríem aprofitar i muntar el Dia de l’Orgull, fer una performance amb tres voltes i que, passant per la parròquia, el rector ho beneís amb aigua refrescant. Això sí que seria actualitzar-lo. I de cop passaríem del segle XIX al segle XXI.

Article aparegut a la revista Foc Nou (gener-febrer 2024)

divendres, de gener 26, 2024

L'autoritat i la potestat

Mc 1, 21-28



El gran tema de l’evangeli d’aquest diumenge és l’autoritat. Dèiem fa dues setmanes que el monjo Lluís Duch, que va morir fa pocs anys, preferia parlar de testimoni més que d’exemple. El testimoni, és a dir, el que fas amb la teva vida, és el que dona autoritat. I al món, deia Duch, el que li falta és autoritat.


Això pot sorprendre, sobretot als que heu viscut una part de la vostra vida en un règim autoritari. Jo, quan va morir Franco era petit, però un dels senyals d’identitat de la meva educació social i política és, precisament, la lluita contra l'autoritarisme. La imposició amb l’únic argument que “això s’ha de fer perquè ho dic jo i punt”. I fem bé, l’autoritarisme és la negació de la responsabilitat personal i sovint acaba provocant exactament el contrari del que pretén. L’Església, d’altra banda, és presa sovint com una institució autoritària cap els seus membres i en relació amb la societat. Potser injustament, però segur que trobaríem força casos que donarien la raó als qui l’acusen. O sigui que val la pena reflexionar-hi.


Quan es parla d’autoritat sovint s’invoca a la doble interpretació dels seus dos sinònims llatins. Una cosa és la potestas, que és el poder que et donen o que t’atribueixes per manar sobre algú o alguna cosa, i l’altra auctoritas, que és la capacitat d’influir en el conjunt gràcies, precisament, al teu testimoni: al que has fet, has dit, etc. I, sovint, algunes de les nostres autoritats tenen molta potestas però poca auctoritas. Això últim, com diu la saviesa popular, s’ha de guanyar. A Jesús, l’evangeli d’aquest diumenge li atribueixen que actua “amb autoritat”.


¿Per què deia Duch que al món li falta autoritat? ¿És que ja no hi ha ningú que se l’hagi gaunyat? No exactament. El que diuen els que hi entenen, i per motius que ara seria molt llarg d’explicar, hi ha una “crisi de les mediacions”. Per entendre’ns, passa com amb els viatges. Abans, la majoria anava a una agència de viatges i allà l’hi treien els bitllets, li contractaven els hotels i tot el que calgués. Amb internet, la majoria fa exactament el contrari i ja tria els bitllets, l’allotjament i el que calgui des del mòbil i segurament li surt molt més barat. Això que passa aquí, i no només gràcies a internet, passa en molts altres àmbits. En política, ens agraden o no unes idees, fins i tot uns líders, però abjurem de la resta de “polítics”. En religió, ens cau bé Jesús i potser el Papa, i poc més, però ens treuen de polleguera els capellans i els bisbes. En les arts o la literatura pesa més el que diu un illetrat tiktoker que un catedràtic en un suplement literari.


Tot el que és “mediador” entre jo i el que m’agrada és, com a mínim, una nosa: les institucions polítiques, els partits, les esglésies, els diaris, els crítics. Ni tenen el glamour, ni la satisfacció immediata, de poder accedir directament al que sigui. I, a més, aigualeixen la cosa: ja se sap que crisi i crític venen de la mateixa paraula grega. Després venen les desgràcies, esclar. Projectes polítics dels quals ningú s’ha dignat a llegir (de vegades ni a escriure) la lletra menuda, joies literàries que passen de llarg mentre que la banalitat és elevada, esglésies que es buiden si no hi ha espectacle


Duch, com deia, sostenia que segurament aquesta crisi de mediació és guanyada: s'ha exercit la potestas sense l’auctoritas. I assenyalava que l’únic antídot és cadascú, el seu testimoni. La seva autoritat.


Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge, avui l'últim dels quatre que em van demanar) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí

divendres, de gener 19, 2024

Pescadors d'homes feliços

Mc 1, 14-20



“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”— diu l’evangeli que va dir Jesús— “Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir”. A mi, aquest tros em sembla un dels més contundents de l’evangeli. Primer, per l’expressió “pescadors d’homes” en contraposició al que era la seva feina. I, després, perquè aquells deixebles ho tenen clar i es posen a caminar ves-a-saber-on.


Diguem que aquells deixebles van triar la seva prioritat, fins i tot per sobre de la seva vida quotidiana. Si la setmana passada Jesús preguntava als primers deixebles “què busqueu”, a aquests altres els diu “doncs veniu amb mi”. El que busquem, si de veritat ho busquem, ens crida. Hi ha una prioritat. Cosa que vol dir que hi ha coses que no són una prioritat. No és que siguin pecat ni necessàriament dolentes, és que passen a segon terme. Ara, vull fer notar que aquesta prioritat, aquesta crida cap al que busquem, és una crida també a la felicitat. No al turment, a la cara de pomes agres, a l’obligació patriòtica o “al que toca” que faci. És la felicitat. I l'alternativa a no fer el que busques és la infelicitat, esclar.


Ho dic perquè sovint associem la vida creient al compliment de preceptes, sobretot abans, o d’un posat greu i distant del món. Parlo tant pels creients pietistes, que sembla que vulguin que el món s’enfonsi mentre ells segueixen el rosari, com pels creients més progres, que sovint veuen el món com una enterenyinada trama d’interessos de la qual cal fugir com sigui. No, no: em temo que la cosa passa per estar al món tal com és (pescadors d’homes, no de super-homes, ens demana Jesús) i, alhora, fer créixer la joia d’aquesta prioritat com aquell que té un tresor i no el vol gaudir sol. No és per res que a les paràboles s’associa el Regne de Déu a una festa o a una taula parada. Els cristians anem a l’Església a ser feliços, i també anem al món a ser feliços. No feliçois, esclar. Exactament al contrari: ser feliç no és ignorar “el mal” del món, ni fugir-ne, sinó aconseguir que no domini la nostra existència.


Dic, de pas, que potser seria bo que el to de l’Església desprengués aquesta felicitat, començant pel que tenim més a mà: nosaltres mateixos. I seguint amb les nostres celebracions i activitats. Ningú diria, de vegades, amb la comoditat de la repetició amb la qual hem configurat la nostra litúrgia, que a la missa s’hi va a viure l’inesperat: la presència de Jesús a la nostra vida. O que, amb l’impressionant llegat musical, teològic i artístic que atresorem, les acompanyem amb tanta precarietat als cants, als sermons o a la configuració dels espais.


Que les persones podem alliberar-nos dels jous, que la vida de cadascú val més que res, que ha arribat l’hora de la felicitat, i que tot això és a les nostres brutes mans, coses que em semblen unes boníssimes notícies, ens hauria fer saltar d’alegria. Si és que realment ens ho creiem, esclar. Si no, almenys, que ho sembli. Jo, almenys, vaig a missa a ser feliç i, de fet, sigui com sigui, la nostra alegria ningú no ens la prendrà.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí

Foto: Monestir dels Jerònims (Belém, Portugal), 2018.


divendres, de gener 12, 2024

Vine i veuràs

Jn 1, 35-42


Al text d’aquest diumenge s’hi explica com Jesús va agrupant el seu nucli més íntim de deixebles. En veure que el miren els pregunta el mateix que ens podria preguntar a nosaltres “Què busqueu?” No és fàcil de respondre, la pregunta. No sé si sabem massa què busquem. Què és el que ens fa aixecar cada dia. Anar a la feina. Complir amb les rutines familiars. I, si m’apureu, ¿què busquem exactament quan lliguem, quan votem, quan viatgem? ¿Només “anar fent” i “qui dia passa any empeny”? Sempre, de fet, busquem alguna cosa més. Fent el dinar busco que mengin els meus fills, potser, però més coses. D’aquest plus de la recerca és d’on surt, entre d’altres, la qüestió religiosa. Tenim el que tenim i res més del que tenim, però no n’hi ha prou amb el que tenim.

I aquesta, què busquem, potser hauria de ser la pregunta que ens hauríem de fer íntimament en tota circumstància. Els creients tenim un “mètode” anomenat pregària per acollir aquesta intimitat perquè el més a prop de Déu, o de la idea de déu, que tindrem mai a les mans és la resposta a aquesta pregunta. Ara bé, no cal pas ser creient per fer-se-la. Tots, com dic, estem en posició de recerca, és el que ens fa humans. L’homo erectus, del que provenim, és aquell que descobreix que hi ha una cosa que es diu horitzó i ja mai més pot deixar de pensar-hi.

Tot i així, com deia, és una pregunta que costa. Com tot el que costa covint necessita ajuda, uns fòrceps. Com en tot, es hi poden ajudar els altres, que ens veuen des d’una altra perspectiva. I, dins dels altres, n’hi ha que tenen un especial do. Els deixebles, en aquest evangeli, diuen “mestre” a Jesús i, més endavant, “Messies”, que vol dir “ungit”. El mestratge, com bé saben els que l’exerceixen, té riscos: el messianisme, per exemple. O la manipulació. També l’evangeli pot ser llegir com un “manual del bon mestre”, doncs.

Ara bé, en realitat són els altres els que identifiquen un mestre. I sovint, tots nosaltres fem de mestre dels altres. De mestre, de catequista, de referent. Aprenem a parlar el que parlen els que ens envolten. I així amb tot. No sé si som prou conscients que el nostre comportament, el nostre capteniment, les nostres idees, són el material que conforma el comportament, capteniment i idees dels altres, almenys en part. De vegades el conforma en positiu, repetint-lo, i de vegades en negatiu, atacant-lo. De nou, fent i no parlant. ¿Quina és la millor manera de transmetre la importància de la lectura? Llegint. ¿Com podem inculcar les bones maneres? Practicant-les sempre. Etcètera.

Hi ha qui diu, doncs, que “hem de predicar amb l’exemple”. Al pare Lluís Duch això li semblava, com diríem ara, però, una mica de “postureig”. I deia que l’important en tot cas, sempre, és el testimoni. De nou, fer, sempre fer. I quan algú se’ns acosti, buscant, em sembla que li hem de dir el que Jesús diu en aquest evangeli: Vine i veuràs.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí

Foto: Zalamillas (Lleó), 2010.

dimarts, de gener 09, 2024

Estant tan avall sento coses tan altes

 


Mc 1, 7-11

A l’evangeli que llegim l’endemà de Reis (l’endemà dels regals de Reis, també) va precedit d’un famós fragment d’Isaïas (42, 1-4.6-7) en el que s’anuncia un Regne de Déu ben particular: “els cecs recobraran la vista —diu— els captius sortiran de la presó i —compte— deixaran el calabós els que vivien en la fosca”. A l’evangeli, però, Joan el Baptista adverteix que ell només bateja amb aigua, però que ell —Jesús, que acaba de ser batejat— ho farà amb l’Esperit Sant. Amb aquesta doble lectura sembla que els textos d’aquest diumenge en vulguin dir que, efectivament, el fons i l’aparença (l’esperit i la carn, si voleu) no són el mateix, però també que són indissociables.

Nosaltres mateixos moltes vegades ens excusem dient que “no pateixis, que hi seré en esperit”. Bé, s’agraeix, però no és el mateix. La qüestió és ser-hi. No en fem res, de l’esperit, si ens han convocat a una mudança, a una festa o a consolar algú. O qui té gana o passa set. O a obrir els regals de Reis. S’hi ha de ser. S’ha de resoldre. I així amb tot. No serveix de res “ser” ecologista i no fer absolutament res a la pràctica per evitar el canvi climàtic, per exemple. Se n’és fent les coses, no proclamant-ho. Això ens vindrà a dir Jesús vàries vegades a l’evangeli, amb paràboles i miracles, davant una elit religiosa i política que es limitava a ser molt “espiritual”, elevada, al marge de la gent i dels seus problemes, massa baixos. I és fent les coses, és a dir, a posteriori (després de l’aigua ve l’Esperit, com diu el Baptista) que construïm el Regne (o com en diguem). A risc, esclar, que els que fan les coses són els que tenen més números per equivocar-se.

Hi ha, així, en la primera part del fragment d’Isaïas que llegirem diumenge, una altra important observació. El servent de Déu, diu, “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la”, cosa que agraeixo, perquè (com a molts de vostès, suposo) m’hi sento identificat moles vegades. No sé si tenim tota la fe que podríem tenir, ni si som massa presentables com a cristians, o com a bons ciutadans, o com a bones persones. No sé si som gaire “espirituals” o si comprenem i compartim exactament tot l’aparell doctrinal o institucional de l’Església (o simplement dels llocs on som). Sovint a més, veiem al nostre voltant també molta pobresa espiritual. Isaïas ve a dir que és precisament en aquests subjectes on Déu posa el seu màxim interès: en la pobresa també espiritual (que després Jesús reivindicarà a les benaurances). És en aquest desert on es revela millor, on fa més falta. 

A mi, aquest text em va molt bé contra la temptació de considerar els altres, sempre els altres, poc cristians, o poc el que sigui. On hi ha poc ja hi ha molt. I és en el poc on es nota més, el molt. La Guillermina Motta tenia una cançó molt maca que feia: “Digueu-me per què / estant tan avall / sento coses tan altes”. Isaïas li respondria: precisament per estar tan avall. 


Cançó citada de Guillermina Motta, "Digueu-me per què", interpretada per Carlota Serrahima (veu), amb Gerard Segura a la guitarra i bateria i segona veu de Pol Serrahima.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que vaig fer dissabte passat al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró (aquí minut 25:30h). "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí