dilluns, d’octubre 14, 2019

Els catòlics i la sentència


Si vostè és cristià catòlic i troba que aquesta sentència contra els líders del procés s'ha d'acatar, estigui tranquil, ja som dos. Potser fins i tot alguns més. Encara que sembli mentida, és exactament el que diuen els bisbes catalans a la nota conjunta que han publicat avui: "El Tribunal ha dictat sentència i, encara que hi haguessin legítims recursos i es puguin fer valoracions distintes, cal respectar la sentència emanada del poder judicial d’un Estat de dret, així com les eventuals decisions que puguin venir dels tribunals europeus. En un estat democràtic, les lleis fonamentals que regulen el sistema polític i que han estat votades i aprovades pels ciutadans, constitueixen un referent bàsic de l’ordenament social." Diu més coses, esclar. Demana rebaixar la confrontació, reconèixer la diversitat política de Catalunya, impulsar el diàleg polític ("dialogar significa renunciar en part al que un voldria per tal d’aproximar-se a l’altre i imaginar entre tots una solució satisfactòria")... I, per últim,  treballar per "construir una societat justa, solidària, respectuosa de la igualtat de les persones, propera als qui passen necessitat, que s’inscrigui en el món global i no es refugiï en un petit món local". Jo en conec més d'un que mirarà d'oblidar-ho amb ratafia.

Si vostè és catòlic, dic, i no és independentista, és a dir, no compra el relat de falta de democràcia, dels presos polítics i totes aquestes excuses per amagar que s'han saltat la llei, no pateixi més per la mala consciència que uns quants clergues, escolanets i laics li han fet passar. De mala consciència en tindrem sempre (malament qui pensa que sempre ho fa tot bé), però no serà per no haver participat de cap pregària idolàtrica, per evitar fer servir els símbols religiosos per causes polítiques o per trobar que els llacets grocs dins i a les façanes dels nostres temples mereixen la resposta evangèlica que van rebre els mercaders de Jesús. 

Li caldrà demanar perdó per moltes coses, però no per pensar que la llei democràticament legitimada s'ha de complir i fer complir i que sense la seva sanció no és possible la vida democràtica i civilitzada, fins i tot per quan cal reformar-la. O per com quan cal fer política, que ha estat la gran absent. No caldrà que s'avergonyeixi de pensar que els condemnats volien imposar-nos un estat sense drets democràtics elementals, com es deduïa de la Llei de Transitorietat, sense cap instrument jurídic nacional o internacional, ni cap suport de cap institució mundial i, el que és pitjor, amb la majoria de catalans en contra. I que això deu ser el que sigui, però cristià no ho sembla.

Si vostè pensa que aquests senyors van abusar, doncs, de seu poder, extralimitant les seves funcions per forçar al conjunt a fer el que ells desitgen, potser fins i tot creurà que això té alguna cosa a veure en fer caure els poderosos del soli. I ara té unes ganes tremendes d'exaltar els humils. Que és l'única manera de posar-s'hi, com sap bé la Moreneta, negra perquè ningú l'entén. L'única manera de posar-s'hi davant la crisi catalana i davant de tot.

divendres, d’octubre 11, 2019

Toni Comín té raó


Hi ha hagut una mica d'enrenou (d'altra banda necessari si un no vol quedar enterrat en l'ostracisme) amb les declaracions de l'exconseller Toni Comín a El Periódico aquesta setmana. L'enrenou ve perquè, enmig de la retòrica habitual, hi afegeix que la resposta del poble de Catalunya a la imminent sentència del Tribunal Suprem passa pel desgast econòmic d'Espanya, tot i el risc de perdre la feina. No sé si és la ignorància la que li fa dir que els autònoms no la perdrien. No sé de què es pensa que viuen, els autònoms. És possible que s'estigués referint als funcionaris. Tot i que en una situació hipotètica com la que descriu, ni els que tenen la nòmina més blindada la podrien assegurar, em temo.

Però, com deia Emma Riverola al mateix mitjà, l'exconseller té raó. Comín sosté a l'entrevista que "si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta –injusta i desagradable, però inevitable– és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat". El procés independentista ha consistit, entre d'altres desgràcies, a convertir la independència de Catalunya en un sinònim de llibertat i, per tant, en un fi enlloc d'un mitjà. Un fi transcendent, diríem, que val més que els altres, que passa per sobre dels nostres interessos (ergo, de la política), i que fins i tot condiciona la moral d'un poble, com s'evidencia en la parafernàlia de suport als presos. Si aquest objectiu és tan important, si val tant la pena, aleshores té raó Comín en dir que els costos s'han d'assumir.

Recordeu com, abans de perpetrar els fets de setembre i octubre de 2017, l'aleshores president Puigdemont va remodelar el govern, arran de les declaracions i posterior destitució del conseller Jordi Baiget. L'home es va limitar a dir una cosa molt sensata, però que evidenciava que no tothom a l'independentisme considerava la independència un bé superior, per exemple, al patrimoni personal o al somni d'enviar les nenes als EUA. Part del problema de l'independentisme en no saber mesurar les forces consisteix en què part dels seus dirigents ignoren que, tot i el suport de tanta gent, la independència no es troba en el mateix nivell d'importància ales seves vides. I part encara més gran és no haver informat des del primer dia que, com tot, sobretot quan més meravellós t'ho pinten, té costos directament proporcionals. Que li diguin al mateix Comín, que s'haurà de fer vell a Brussel·les, anant bé.

És lògic, per tant, que digui als seus, als que li riuen les gràcies i se solidarizen "de tot cor" amb ell, que s'hi solidaritzin d'una manera més efectiva i similar. Alguns l'hi han retret que, vivint lluny i gaudint d'una situació personal relativament acomodada, demani sacrificis que no haurà de patir. Però això, essent cert, no li treu ni un tros de raó. "¿Quin preu estem disposats a pagar?". El que no respongui aquesta pregunta més val que deixi de molestar.

Per últim, hi ha els que, seguint amb les frases de Comín, no considerem que la "república catalana és la condició d’una ciutadania plena", ni molt menys. Que, de fet, considerem la democràcia com el reconeixement de la impossibilitat de cap plenitud en cap comunitat política, ni tan sols la "plenitud" ciutadana, ja que tota promesa de plenitud comporta retalls democràtics (com ells mateixos van aprovar a la nefasta llei de transitorietat). I que ens sembla que els independentistes, com van fer els comunistes, han d'aprendre a viure en un sistema, que es diu democràcia, en el qual una part no pot imposar la ideologia al conjunt. Que és exactament el que es vol fer, sigui com sigui. Fins i tot enviant una de les economies més desenvolupades d'Europa, però no exempta de riscos, a Can Pistraus. ¿Però què és la bruta i egoista economia davant el paradís d'una Catalunya catalana i lliure? Típica pregunta d'una religió desencarnada, pija i inhumana amb dissimul kumbaià, com la que ara per ara domina l'establishment a casa nostra. Els que no en som correligionaris, que per més inri som més, ¿per què ho hauríem de patir?

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

dissabte, d’octubre 05, 2019

Arrencat


Te debo tantas cosas
que no sabría decírtelo
si no escon el silencio,
o con aquel grito
que sólo es verdadero
si lo arrancamos al silencio mismo:
nuestra proclamación de amor.

Rafael Argullol, poema "29-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 96.
Il·lustració: Joan Miró, Blau I-III (tríptic,detall), 1961.Centre Pompidou, París.

dissabte, de setembre 28, 2019

Huracà


La plenitud
-creo-
consiste en vivir el huracán
y al mismo tiempo
experimentar la calma
que habita en el ojo del huracán.

Rafael Argullol, poema "14-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 954.

dimarts, de setembre 24, 2019

La coartada


Hi ha poques frases que trobi tan idiotes com, “jo no hi podré ser, però hi seré en esperit”. Ja sé que serveix per donar ànims i per intentar esmorteir que se’t trobi a faltar, a tu i a les teves mans, en algun lloc on “hauries de ser”. Però, a força de repetir-ho, és com si ens hagués quedat enganxada i acceptem alegrement que el nostre cos i el nostre esperit poden viure dissociadament. Així, mentre el nostre cos descansa ben alimentat i sense privar-se de res, des del mateix sofà ens apuntem a totes les causes justes, quant més bones i autèntiques millor, que hi ha a Facebook o on sigui. Mentre el nostre cos és entregat íntegrament a la feina i es relacions socials, per exemple, diem als fills que “en esperit” érem amb ells quan ens necessitaven per fer els deures. 


L’esperit, així tal qual, és una bona coartada. Et permet evadir-te de l’engorrosa vida diària, dona sentit a les teves emocions, desplega un ventall implacable de consideracions morals, és higiènic i permet una aparent reconciliació entre tu i el desgavell mundial, o personal. No el critico, perquè l’esperit (etimològicament, el que no es veu) és molt més important i inabastable que les nostres aparences corpòries a les quals diuem “jo” ‒o “tu”‒ per més atractives que ens resultin. Però la seva característica és que només és possible si va acompanyat de cos. El cos i les seves limitacions. Seguint la famosa frase de Joan-Carles Mèlich (“L’important no és ser, sinó ser-hi”), l’esperit va configurant, o descobrint, el que som, mentre que el cos ens permet “ser-hi”; sense ser-hi, doncs, el que som no deixa de ser postureo. Té l’avantatge de la seva puresa, aquesta actitud, però també la seva infecunditat.


Ser-hi. Més entre les tribulacions de les nostres imperfectes famílies que en les postures sobre la família. Menys maniqueus en els conflictes del món i potser més realistes a l’hora d’afrontar-los en sèrio. Més a prop dels nostres avis malalts que ens desordenen l’agenda i les prioritats. Més a prop de solucions parcials, però factibles, que d’heroïcitats aplaudides que no arreglen res. Potser descobrirem que, contra el que pensàvem, en realitat tenim una pobresa d’esperit que espanta. Com aquells que van ser benaurats al Sermó de la Muntanya amb la mirada inquisidora dels líders espirituals d’aleshores.

Article a la web de la revista Valors. Il·lustració: Béla Onódi, El sermó de la muntanya.

dissabte, de setembre 21, 2019

Cop de puny



La epifanía brota
cuando uno percibe
que el amor propio no se alimenta
de la fatigosa tarea de quererse
sino de la alegre elección de aceptarse.
Puede que se produzca por revelación,
o simplemente por un puñetazo del destino
que te noquea en el momento oportuno.
Sea como sea
-revelación o puñetazo-,
empiezas a amarte
y, sin apenas esfuerzo, amas.

Rafael Argullol, poema "8-VI-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 918.

dissabte, de setembre 14, 2019

Beure


La alegría del bebedor es una gracia;
la sordidez del borracho, una condena.

Rafael Argullol, fragment del poema "30-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 909.