La llengua de missa

A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), aquest agost, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Carles Armengol, ha fet públiques unes dades sobre l’ús del català a les celebracions religioses. Són d’un baròmetre del CEO que incomprensiblement encara no s’ha fet públic a l’hora d’escriure això. El director Armengol em va facilitar via X (abans Twitter) un quadre que, resumint, diu que el 25,5% dels enquestats va a cultes només en català, el 33,3% ho fa en català i castellà i el 22,1% només en castellà. A la UCE tot van ser esgarips i exigències, però el cert és que l’ús exclusiu de la llengua catalana està per damunt del castellà. I, mireu qualsevol agenda, la immensa majoria dels actes no litúrgics, almenys els catòlics, es fan en català.

Si ho comparem amb l’últim baròmetre publicat pel CEO, a més, els catalans castellanoparlants són un 45% i els catalanoparlants un 43%. I, en tot cas, un contundent 88% considera totes dues llengües com a pròpies. En una altra filtració de l’estudi que dèiem donada a conèixer a El Punt Avui, es revela que, dels catòlics de missa setmanal, “el 25% s’expressen habitualment en català i el 54,2% només en castellà”. O sigui que la proporció favorable al català supera amb escreix la llengua dels fidels i una mica la del conjunt de catalans. Però es veu que això és un desastre i una amenaça per la llengua.

Tot el que es faci a favor del català em sembla perfecte, només faltaria. Però em temo que el problema, si n’hi ha, no és a les esglésies, precisament. Al contrari. Fa més o menys un any que vaig regularment a una missa bilingüe. Per la majoria d’assistents deu ser la vegada que senten (i resen o canten) més en català de la setmana. I de mica en mica s’omple la pica.

Tampoc sé si aquest és un dels principals problemes de l’Església. En català o en castellà, les paraules ressonen massa. I, en castellà o en català, sovint s’entenen poc. Diria que és més urgent això altre.

*article publicat a la revista Foc Nou (setembre 2023)

Al judici final no hi haurà amnistia

 

Ja ho sabeu. El bisbe auxiliar de Toledo, monsenyor Francisco César García Magán, que fa de secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, en ser preguntat en roda de premsa sobre la pressumpta amnistia que exigeixen els partits independentistes per no repetir les eleccions generals, ha manifestat els seus dubtes. Com que no som en temps de matisos, i menys en aquests temes (i menys si el que parla és un bisbe), la traducció periodística és que "hi està en contra". "O estàs amb mi o estàs contra mi", que diu la versió heavy de l'Evangeli (Lc 11:23, la que ens agrada, en canvi, diu "si no estàs contra mi, és que estàs amb mi", a Mt 12:30).

 

Com no pot ser de cap altra manera, ja ha rebut per totes bandes. Els més suaus li diuen que no fa cas del Parenostre i l'Evangeli. Aquests, que confonen una mesura política amb el perdó, sovint són els mateixos que proposen la presó com a mesura universal per tots els mals del món. Els altres ja l'han acusat d'encobridor de pedòfils (l'amnistia no deu ser pels pedòfils, doncs), de nacional-catòlic i altres gràcies. Es veu que expressar dubtes sobre l'amnistia deu ser pecat. Mortal! Però anem a pams.

 

Primer, el de sempre: els bisbes, i tothom, pot opinar del que li plagui. Fins i tot de política, que, com del futbol, tothom en sap. I, si no ens agrada, sobretot si s'ha fet amb respecte, podem criticar-ho amb la mateixa legitimitat. Però també amb el mateix respecte i mirant de fer-ho amb arguments i no amb fal·làcies ad hominem. Els que no ho fan, diguem-ho clar, són els que falten i els que no entenen de què va això de la democràcia.

 

Segon, té tota la raó el bisbe quan ens fa veure que, de moment, no hi ha cap proposta d'amnistia sobre la taula, ni tan sols una menció explícita del candidat socialista a la presidència del Govern (quan el designin), i que, per tant, no sabem de què parlem. I té també raó en expressar el seu dubte sobre l'aplicació d'una amnistia en plena democràcia o en una situació no excepcional. Que, en tot cas, diu, ja s'hi pronunciaran els "tècnics constitucionalistes", és a dir, els que hi entenen i no pas ell. Que jo sàpiga en cap moment s'ha mostrat contrari a mesures de gràcia: les aplicades fins avui i les que es puguin aplicar en el futur. Les del govern Sánchez amb els reus del procés i les milers concedides per governs anteriors, de tot signe, a altres malfactors.

 

Tercer. Deixem ara el pobre bisbe. Sigui el que sigui que estiguin planejant els dos partits nacionalistes catalans amb el PSOE per evitar la presó dels que van protagonitzar l'atropellament democràtic del 2017, i van fugir, serà en tot cas una decisió política. No moral. N'hi ha molts que pensem que mereixen passar comptes amb la justícia, que no pot quedar impune l'abús de poder i l'intent d'imposar-se al marge de la llei. Exactament com demanarien ells si fos el contrari. I podem arribar a perdonar-los, esclar, fins i tot quan no han tingut ni la dignitat de demanar-nos-ho. Compte amb els que fan servir l'Evangeli, que té frases molt dures contra els que abusen del poder: "Més li valdria que li pengessin del coll una pedra de molí i el tiressin al mar" diu Mc 9:45. 

 

Però, com deia, la cosa no va per aquí, em temo. La mesura és política perquè, com passa amb totes les mesures polítiques de veritat, tria entre dues opcions dolentes. L'una, que el procés (un monstre agonitzant, tot s'ha de dir) rebi energia, focus i revifalla amb la processó de judicis, persecucions i sumsum corda. Perdent un temps preciós per dedicar-se a les coses importants (la dependència energètica de Catalunya, el futur de la nostra indústria, el reforçament d'una educació perduda fa temps entre la plastilina i els informes...). L'altra, que una sèrie de delictes flagrants, que vam veure i viure en directe, comesos per polítics (que ja tenen la llufa que sempre se'n surten) quedin impunes.

 

Ja sé que no m'ho pregunten però, a mi, si em fan triar quin dels dos pecats cometre, segurament serà el de la segona opció. Sabent, com diu sovint Joan-Carles Mèlich, que les decisions polítiques, en democràcia, sempre afecten negativament la consciència. Ho faria per patriotisme, perquè prefereixo uns quants quinquis més al carrer, tot i que hauré d'anar amb compte que no me la fotin, que perdre més temps en salvar la pàtria retardant els reptes que té el meu país. Assumint potser que a Toledo (on no han viscut el clima irrespirable del procés als seus carrers, gràcies a Déu) això costi d'entendre. I sempre m'acompanyarà la mala consciència. Ja en parlarem al judici de debò que d'aquest, senyors i senyores, ni vostès ni jo ens en lliurarem.

* article escrit a Catalunya Religió

Cantar i col·leccionar goigs

Un 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, els meus pares em van portar a la missa que feien en una ermita d’Òrrius. Al final, tothom cantava mirant un paper. Veient que no era cap de les cançons habituals de missa, vaig preguntar “¿què és això que canten?”. Així vaig descobrir els goigs. Des d’aleshores, n’agafava dels llocs que visitàvem amb la família en les mítiques excursions amb els sis-cents. I els vaig començar a col·leccionar. Ara en tinc milers, calculo, i quan em jubili ja els ordenaré. També em vaig fer dels Amics dels Goigs. No soc l’únic. Però la tradició perviu més enllà dels col·leccionistes. Encara se’n canten als aplecs, a les festes… Amb fe, sí, però també amb la ironia i distància  postmoderna amb la qual ara ens mirem tot el llegat premodern religiós, esclar.

Resumint ¿quin valor tenen? Primer, que pràcticament només n’hi ha a Catalunya. De fet, va ser un dels mitjans pels quals el català va mantenir la tradició literària als anys de l'anomenada Decadència, tot i que els seus orígens són medievals, ergo pretridentins. I se centraven en els “goigs” que l’àngel Gabriel descriu a Maria. Segon, que ens fa reviure, desfossilitzar, la fe barroca (el període més popular del gènere), una mica com les processons, tan sensual i contradictòria. Alhora, beu de la Llegenda Àurea i del ball rodó medieval, entre d’altres. Tercer, que repassa els anhels i les necessitats materials de tota la geografia, com amb una lupa (el Parenostre ja diu que la cosa va del pa de cada dia, de fet). I quan dic tota, dic tota: n’hi ha gairebé a cada parròquia, a cada santuari, a cada petita ermita. Quart, que és multidisciplinar: abasta poesia, música, arts gràfiques… I ho fa amb esquemes molt simples però estrictes (mètrica, estètica, etc.). Cinquè, que hi participen tant fonts populars com cultes, creences gairebé paganes amb dogmes sumaríssims. És un feed-back: Roma diu i ara jo et dic el que interpreto. Sisè, que es canta comunitàriament, sempre davant el sant o advocació al qual es dediquen els goigs, però sempre fora de la litúrgia, i sense direcció clerical: pura autogestió. Setè: que, almenys a mi, m’és útil per felicitar el sant, una pràctica que sigui com sigui hem de recuperar, junt amb la importància de dir-se d’alguna manera, de tenir nom, si pot ser, digne, i no només edat…

I continuaria. Però deixem-ho aquí. Qui en vulgui més, hi ha al mercat tres llibres molt bons: La paraula de l’àngel (Fragmenta, 2007), de Dominique de Courcelles. Estudis sobre els goigs, d’Ignasi Moreta, ed. (Mediterrània, 2002). I el recentíssim Els goigs, de Pep Vila (Diputació de Girona, 2023).

Article publicat a la revista Galilea 153 del Centre de Pastoral Litúrgica (juny-agost 2023). Aquí es reprodueix en jpg.

Casualment, avui 21 s'ha penjat el poodcast "Taula compartida" sobre els goigs, que condueix Ignasi Miranda, amb amb Lluís Santasusagna, president de l'Associació Amics dels Goigs, i un servidor. ▶️ https://tuit.cat/jknAs

Missa a la catalana

 

Les reaccions a Twitter de la notícia redactada per Anna Guimerà a Catalunya Religió sobre l'adaptació lingüística de les misses celebrades en municipis turístics durant la temporada alta, com si això fos un invent d'ara, demostren, sobretot ignorància. No tinc les dades a mà, però sospito és així des del principi de la indústria turística a Espanya (marcada com a estratègica als plans desarrollistas), que va coincidir més o menys amb l'inici de l'ús de la llengua vernacla a missa. I, a Catalunya, hi hem d'afegir una forta industrialització i la immigració que la va fer possible. Jo, que vaig néixer en aquella època, sempre he vist que les parròquies alternen misses en català i en castellà (o, com la que vaig ara habitualment, combinant els dos idiomes) i, tant a Barcelona com a la Costa Brava, he sentit dir que s'hi fan misses en els idiomes dels guiris. Però com que la història sembla que comença el dia que tu t'assabentes de les coses, ara tot són sorpreses.

 

És sorpresa per dues raons. La primera, perquè la immensa majoria dels que s'indignen fa bastants anys que no trepitgen un temple catòlic, si és que mai ho han fet. La segona, perquè la diversitat lingüística dels cultes no ha comportat mai cap problema ni cap conflicte. Funciona perfectament. I, com que a Catalunya ens avorrim si no veiem conspiracions contra a pàtria a cada plec del nostre bell país, només falta veure una cosa que funciona per mirar d'esguerrar-la una mica. Això sí, cap dels que es queixen han anunciat que si deixen de fer sermons en alemany a Calella fan la prometença de rebre setmanalment l'eucaristia i cantar amb veu de tenor el Virolai. La cosa és deixar els turistes alemanys igualment sols però sense entendre res. Una pastoral molt maca.

 

Des de fa un temps, un dels objectius de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat, en coordinació amb la política lingüística de la mateixa institució, consisteix en fer incrementar l'ús de la llengua catalana al si de les diferents confessions. Sí, senyor. M'agradarà sentir els mufecins de la meva ciutat recitant les cinc convocatòries diàries amb la llengua, dicció i teatralitat de Josep Maria Flotats. En fi, que facin el que vulguin i, sense conyes, ja em sembla bé l'objectiu. Però, sisplau, que a ningú se li ocorri salvar el món trencant l'equilibri lingüístic de les nostres misses, incloses les adreçades a teutons o eslaus vermells com una gamba. Aquesta mostra genuïna de cosmopolitisme és el lloc més barat que tinc a prop per practicar llengües, a més. Contra els catalans que sempre, sempre, han d'estar emprenyats i prohibint coses per defensar el que és de tots, i es pensen que només és seu, trobo que està bé que hi hagi capellans amables que vegin perfectament compatible defensar el català i fer coses en altres llengües quan els hi surti dels cíngols.

 

Fins ara, tot això ha funcionat. No amb resignació cristiana sinó amb la joia de la diversitat que ja anuncia el mite de Babel. I que Catalunya sempre havia reclamat cap enfora. A fora et faran el que facis dins.

Article publicat a Catalunya Religió.

Enllaços relacionats

Adaptar les misses per a turistes: “Acollim sense oblidar el català”

Misses en anglès, la proposta d’estiu per a feligresos i turistes al bisbat de …

“Com a rector de Lloret de Mar, ja acostumo a fer ‘vacances’ tot l’any a la Cos…

Nova missa en anglès al centre de Barcelona

Les misses internacionals, acollir espiritualment els turistes

Tradició, identitat, comunitat

 A Lluís Hugas, in memoriam

És curiós com, potser amb la idea de semblar modern, potser perquè tot plegat no deixa de ser un desarrelament en tota regla, els moviments secessionistes que hem vist últimament (Escòcia del Regne Unit, el Regne Unit d’Europa, Catalunya d’Espanya i, ai, ara sembla que toca Alemanya, també d’Europa) n’ha quedat bastant al marge la cultura popular i tradicional. Per sort, esclar, perquè ara li estaríem cantant les absoltes. Tot el contrari, un grup com The Tyets incorpora ara uns compassos de sardana en un hit i redescobrim, encara que sigui per un moment, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Potser m’ho sembla a mi, però noto algun reviscolament de tradicions curioses que es venen com a espectacles únics, experiències per a joves urbanites. Les festes majors fan de les figures i els seus rituals el centre. I sembla que les processons i les romeries mantenen una bona salut. Ho celebro. A veure si hi podem sumar més elements que sobreviuen com poden des de la premodernitat a la secularització extrema postmoderna d’avui.

Entre d’altres coses, mantenir la cultura tradicional i popular em sembla rellevant perquè respon a tres neguits contemporanis en els quals anem una mica perduts i marejats. Tres neguits, sigui dit de pas, que omplen (em temo) les urnes de vots d’extrema dreta arreu d’Europa, per exemple, i que una canalització correcta i asumida per la majoria (espero) podria atenuar. Són tres: el de la tradició, el de la identitat, i el de la comunitat.

“Tradició”, deia Gustav Mahler, “no és adorar les cendres, sinó preservar el foc”. Tradició és el que ens ve d’antic, tant és de quan, i encara ens fa falta, encara ens diu coses. Potser no les mateixes, però ens en diu. I, sobretot que, passant per nosaltres, escalfant-nos i il·luminant-nos, passem als que ens segueixen. En aquest llarg procés d’acumulació de coneixements, experiències i contradiccions humanes, algú ha pensat que val la pena avisar els que venen. En forma, esclar, de rituals, que és com els humans funcionem, més que de teories (mot que prové d’allà mateix que déu), que queden molt amunt. Respectem, doncs, el saber del que ens han precedit, gaudim-lo a fons si no ens ho volem perdre, vivim-lo, i comencem a preparar-nos per traspassar-lo. Això és tradició. Els rituals, les danses, els espectacles, les cançons, els correlats de la roda del temps són aquí per això. Per rellegir-los en veu alta, per fer-los útils ara i avui, per avisar que la vida va en sèrio als qui encara no ho han entrat a l’edat d’experimentar-ho.

Qui som nosaltres?

La cultura popular i tradicional és enormement polièdrica. El que és costum on visc potser no ho és al poble del costat. O ho hem copiat “a la nostra manera”. Com que l’execució d’aquests rituals és forçosament visible, crea identitat. Identitat és el que veuen “els altres” i, per tant, aquesta línia tan entranyable com perillosa que delimita el “nosaltres”. Una de les funcions de la festa, per exemple, és traçar aquesta línia. Per això, de vegades, crea tensions internes. ¿És la cultura popular autòctona el lloc acotat als que han vingut de fora (i tota la vida tractarem de forasters)? ¿És la cultura popular d’aquests forasters un folklorisme que tolerem precisament perquè ens diferencia, perquè tracta “els altres” com a exòtics? ¿Hi ha estratègies de ruptura creativa d’aquesta línia o són una quimera romàntica? Sigui com sigui, el ritual ens recorda sensiblement el lloc d’on som, indestriablement. Activa un sentiment de pertinença inalienable que recorda (i alhora mira de protegir-nos-en) la nostra condició nòmada, com agrada dir a Rafael Argullol. 

Un altre savi, Lluís Duch, sostenia que “estranger” és tot aquell que no comparteix els implícits d’una comunitat. Tot seguit recordava l’imperatiu evangèlic d’acollir els estrangers (Mt 25, 35). Els implícits que sovint costa d’advertir de la família política, per exemple, com tants d’altres. Els explícits (la llengua, la bandera, les institucions) són insuficients per designar una comunitat. I els rituals són el símbol que tenim més a mà d’aquests implícits. La cultura popular exigeix la participació de la comunitat. No és un espectacle: fins i tot qui sembla que fa d’espectador hi està participant. No hi ha actors, pròpiament, ni gairebé professionals, i tota singularitat queda condicionada al conjunt. Ha de funcionar tot un engranatge complex perquè existeixi. Aquest engranatge és la comunitat i el seu dia a dia, sobretot. Els que ens venen a les botigues i els qui trobem a la cua, els amics i saludats i, especialment, els vistos. Aquells que quan els trobem en una ciutat llunyana, tot i que mai no els hem saludat, els hi diem “tu ets del meu poble, oi?” La comunitat, la gent. I on hi ha gent, per definició, hi ha conflicte. De gustos, de classe, d’ideologia, d’interessos, del que vulgueu. On hi ha gent hi ha diversitat i la cultura popular, lluny d’amagar-la, funciona si l’expressa (de vegades, per compensar-la, com al Carnaval). 

En el fons, la cultura popular respon a aquesta impossibilitat de viure harmoniosament amb els altres. I mira de fer-hi alguna cosa: explicant com se n’ha sortit (tradició), buscant punts en comú (identitat) i fent-hi actuar els que, aquí i ara, anem fent el que podem (comunitat). I tot això no sabrem mai com agrair-ho a persones tan generoses i sàvies com el mataroní Lluís Hugas, que ens acaba de deixar amb la flama a la mà més nòmades que mai.

Article publicat a la web de la revista Valors.

L'Àlvaro i en Queralt s'embruten

No votaré ERC. No em va fer cap gràcia la seva estúpida irresponsabilitat en tota l'etapa del Procés i no me'n fa cap, tampoc, que ara facin com si res no hagués passat. A més, jo ja tinc el vot decidit des de fa dècades. Però això no treu que em semblin desproporcionades i injustes les crítiques que han rebut l'advocat Joan Queralt i el periodista Francesc-Marc Àlvaro quan s'ha sabut que seran candidats independents a les llistes d'ERC a les properes eleccions generals, al Senat i el Congrés, respectivament. Crítiques a les xarxes, esclar, al carrer ningú en parla. 

Segurament tenen raó els que diuen que nodrir la política de tertulians diu molt poc a favor de les tertúlies i dels partits que els fitxen, incapaços de fer pedrera o de buscar al món dels professionals i intel·lectuals menys mediàtics les aportacions més oportunes. Però, deixant això a banda, a mi em sembla bé, d'entrada, que de tant en tant recordem que la política ens inclou a tots, no només als entesos i, molt menys, a això que en diuen "classe política" (quina expressió tan dolenta i tan significativa). Que a la política, que té un component teatral imprescindible, tant compta l'actor com l'espectador. I que l'espectador pot fer d'actor i enviar l'actor a fer d'espectador. O, com en aquelles performances enyorades de la Fura dels Baus (o les cercaviles), les dues coses alhora. Jo, quan algú es passa el dia dient què no li agrada "dels polítics", o dels partits, sempre li dic "ah, doncs posa-t'hi tu". Òbviament, de les excuses que em responen se'n desprèn que el principal problema de la nostra democràcia, creieu-me, és la mandra de practicar-la.

Soc lector ocasional de Francesc-Marc Àlvaro i molt escàs espectador de Joan Queralt. Em pot agradar més o menys el que diuen, i va a dies. Una de les coses que passa amb els tertulians és que se'ls posa de seguida cara de mestre tites. Com que és un dels signes dels temps, també, tot se'ns omple d'opinadors. Així que, si vols dir alguna cosa original, encara se te'n posa més, la cara, de mestre tites. No sé si us passa, però jo, a tots aquests, els diria, també "apa, fes-ho tu, a veure com t'apanyes". Perquè les coses, vistes de lluny, totes són fàcils. Però fer política, comptar amb factors explícits i els implícits, navegar entre l'interès general, el de tants i tants sectors, el del partit i el teu, atipar-se de petons dels teus, i de ganivetades dels teus, també, preveure els ulls de poll, conviure amb els pitjors insults i oprobis, tenir la família emprenyada de no veure't, obrir-se pas a la selva de la burocràcia, tocar poder, sí, però segurament ben poc i el poc que toques té riscos d'intoxicació... i tot i així mirar de tenir el cap clar, en fi, no ho és gens.

O sigui que caure als "cants de sirena" de la política sabent tot això, segurament cobrant menys, em sembla valent, necessari, oportú (i gens oportunista). I la cura d'humilitat que hauran de fer en veure que hi ha més prosa que poesia (tot i que ja s'ho deuen imaginar), molt benvinguda. No els votaré, però no em passa ni més remotament pel cap criticar-los per haver-se embrutat les mans. Ja era hora. Ara, que no facin com Ponç Pilat. Sort.

Surt a fora!

Jn 11,1-45 *

A l’Evangeli d’aquest diumenge s’hi narra la resurrecció de Llàtzer. Si bé la versió de Joan, com sempre, és plena de matisos i amb una literatura excel·lent, per nosaltres, per al lector modern (és a dir, després de la Il·lustració i el Romanticisme) hi ha una evident incomoditat. Els miracles i les resurreccions, diria que fins i tot la nostra a la fi dels temps, no formen part del nostre univers cultural. O, quan algú els defensa com si es tractés d’una realitat empírica, només perquè sembla que la fe ens ho mani, li recomanaríem que passés pel psiquiatre de seguida. I segurament amb raó. Aquests fenòmens, doncs, són propis d’un altre univers cultural. Al nostre, només suportem les coses inexplicables si sabem que hi ha trampa, com fem amb el Mago Pop. D’aquí la incomoditat dels creients, que vivim ara i no fa dos mil anys.

Tampoc val negar la credibilitat dels fets, com si els evangelistes ens expliquessin un conte, que ens hem de prendre metafòricament. Això val per als no iniciats, diguem-ne, però no per als creients. Una vegada, en una revista de moda, li van preguntar a Fernando Savater, que no és precisament creient, què era per ell Déu. I va respondre: “Déu és l’impossible”. A mi em va semblar clavadíssim. Els creients, doncs, creiem en l’impossible. No sabem com, ni on, ni quan, però tenim l’esperança profunda (és a dir, creiem) que el “no pot ser” un dia “serà”. Fins i tot quan tot pinta el contrari.

No pot ser un món sense guerres. No pot ser que els enemics ho deixin de ser. No pot ser que s’estimi una parella esgotada per la convivència. No pot ser una societat sense desigualtats. No pot ser que un assassí es transformi. Estadísticament, qui sostingui tot això, té raó. I, com a molt, intentem gestionar tot això, mirant de fer el mínim mal possible, que ja és molt. Però ens quedem en el no pot ser com a dada estable.

De manera que qual alguna cosa trastoca el “no pot ser” haguem d’interpretar-la com a signe de la presència de Déu. “Miracle”, en el sentit bíblic, vol dir “signe”. On ja has deixat per inútil una situació, és a dir, on venç la mort, de cop resulta que passa la contrària, precisament perquè ja l’havies deixat per inútil. Com els que en l’últim minut abans de ser gasejats als camps de concentració encara tenien temps per acompanyar gent més desvalguda que ells. Com aquells que veuen que això de l’amor és el que ve després del desengany, no l’efervescència primera. Com els que moren pensant que “un dia” imperarà la justícia. Com els que són capaços de buscar la reconciliació en el punt més fosc entre la víctima i l’assassí, com mostra tant bé la pel·lícula “Maixabel”.

Però el crit definitiu de la resurrecció és en el que Jesús cita el nom: «Llàtzer, surt a fora!» Això del Regne no en té prou, amb Déu, cal la in-corporació, el cos. El nostre o el del que “era mort i ara viu”. Picasso deia que volia que la inspiració l’agafés treballant. Doncs això: sense nosaltres tampoc hi ha miracle possible.

* Aquest és l'últim de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: Marco Pino, La resurrecció de Llàtzer (ca. 1525–ca. 1587), Yale University Art Gallery.