La veritat només es pot formular amb mots familiars

«En les cartes de Chesterfield al seu fill [...] s'hi troba quest consell o, si voleu, aquesta reflexió sobre l'acte carnal:
"The pleasure is momentary. The cost is exorbitant. The position is ridicolous".» (p. 12)

«La vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria.» (p. 19)

«Quan penso [...] amb les nits d'insomni (generalment eròtiques) [...], en les campanades de la catedral tocant les hores [...] penso en els versos de Shakesperare: "La llengua de ferro d ela mitjanit n'ha tocades, n'ha dites dotze" ("Midsummer's night dream").» (p. 24)

«La veritat ―o el que em sembla que ho és― només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.» (p. 28)

«He sentit blasfemar (renegar) tant en el meu país que de vegades m'he preguntat per quina raó haig d'estar lligat, pel simple fet d'haver-hi nascut, amb la porqueria i la brutícia que en aquest aspecte aquesta geografia manifesta. [...]  S'hi blasfema d'una manera única: amb naturalitat. D'una manera tan baixa, fisiològica i catabòlica, potser només a Itàlia ―i encara! El fet que aquests països siguin catòlics ens portaria a reflexions llarguíssimes, inacabables. 
S'han fet esforços per combatre la blasfèmia. Han resultat inútils, inoperants. [...]
Ara, tanta familiaritat, tanta franquesa amb una força que considerem la causa de tot el que ens ha passat, ens passa i ens passarà –en tota la nostra vida– no invita pas gaire al respecte. » (pp. 35-36)

«De vegades una mala persona us pot donar un consell excel·lent.» (p. 53)

«En la joventut, les sensacions de plaer i de dolor són molt diferents. A mesura que la vida avança, es tornen molt iguals» (p. 66)

«A mi m'agrada més fer favors que rebre'n dels altres. Rebre favors us obliga a ser agraït, cosa sempre difícil. Sento menys el desagraïment dels altres respecte de mi que el meu desagraïment respecte als altres. Tot això suposant que jo pugui fer algun favor, és clar.» (p. 101)

«Ara bé: resulta, però, que no és veritat que a seixanta anys les passions s'esmorteeixin o s'apaguin. Ens ho havien assegurat, però ens havien enganyat [...] S'esdevé només que la sensualitat es desplaça principalment devers la imaginació i el cervell. Es torna així, si cap, més dolorosa i sobretot més perillosa, perquè la mort, que la vellesa acosta, no incita pas sempre a l'atuïment i a la passiva conformitat, sinó que sovint incita a llançar-se abrivadament sobre els darrers fruits de la vida, que, pel fet de ser els darrers, són els més importants. Per això els vells sempre estan disposats a fer una bestiesa.» (pp. 105-106)

«Els plers imaginats ―diu Coromina al cafè (Palafrugell 1919)― tenen més intensitat que els recordats. I molta més intensitat que els plaers reals ―afegeix Enric Frigola. No sé pas si això darrer és cert, generalment parlant, a tot arreu. Ací, país d'onanistes, és potser, cert. Hi ha, en tot cas, la frase de Baudelaire: "La fornicació és el lirisme dels pobres". I potser encara seria més just dir que és el lirisme de la gent» (p. 113)

«M'agrada moltíssim sentir parlar mallorquí ―sobretot si qui en parla no és un infatuat, que també n'hi ha que parlen mallorquí. La infatuació és aclaparadora, horrible. És una característica de provincianisme» (p. 113)

«Els homes que no tenen cap defecte m'embafen sobiranament. I el curiós és que n’hi ha, almenys públicament. M’embafen tant com les cases de les quals la gent diu que no falta res. L’avantatge dels defectes és que solen anar lligats a les millors qualitats que es poden tenir. En els sofàs on s’està més bé, les molles no són gaire tibants ni massa rígides.» (p. 123)

«La creació literària, com totes les coses d'aquest món, està molt afectada per la vitalitat de qui la porta a cap. És el mateix procés de germinació vegetal en relació a la terra. Les terres més aptes són les que tenen més adobs, més fems, i alhora les més grasses i ben regades. Els pagesos diuen: "A aquest camp li falten fems. És un camp massa mineral, que no engreixa res." D'alguns escriptors ―pobre de mi!― es podria dir el mateix. Els falten fems, l'esterilitat mineral és excessiva.» (p. 123)

«Els meus rars amics em tiren en cara la meva falta de reacció davant els atacs en què he estat objecte en papers públics. Però el fet és que tampoc no tinc la força de dir-los que trobo aquests atacs justificadíssims. El meu mutisme és insincer» (p. 130)

«No crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. [...] Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.» (pp. 159-160)

«Les senyoretes, i en algun moment les senyores joves, semblen de vegades portar els pits aguantats amb filferros i cordills de positiva eficàcia. A l'estiu, sota la brusa lleugera, els mugronets de les glàndules, tant com un element habitual del cos, semblen punxons decidits i obstinats. [...] A mi, personalment, aquestes manipulacions no em solen pas desviar d'una certa morositat constitucional, a causa, potser, de la meva convicció que, excepte raríssimes excepcions, aquestes glàndules tendeixen a gravitar devers el centre de la terra d'una manera ineluctable.» (p. 172)

«Només estem realment bé quan estem una mica fatigats, ni massa ni poc, quan estem fatigats segons les necessitats del propi cos. [...] Tothom diu que el seu ideal és no fer res, però el no fer res és l’origen de tots els mals.” » (p. 173)

«Si l'atzar us permet d'entrar en la vida d'una dona sensualment intel·ligent, eficaç i no excessivament folla, no la perdeu de vista. No n'hi ha pas gaires.» (p. 180)

«L'amor real ―o sigui el físic― és una alternació de titil·lacions cordials i d'odis portats sovint fins al roig blanc. Això és l'amor.

L'amor real és una alternació de coses elevades i de moments d'abjecció inenarrable.

La lluita de la societat ―de l'Estat, de l'Església― contra l'erotisme es troba en la base de tots els estats personals de misèria psicològica i d'infelicitat, encara que sense oblidar la hipocresia.

L'amor real és inseparable de la pornografia.» (pp. 186-187)

«Si tu i jo, Reparada, poguéssim

anar un vespre carretera avall,

et dibuixaria les premisses

de la geometria elemental.

Tu hi posaries les corbes

i jo el càlcul integral,

i passaríem llargues estones

fent equacions de segon grau.» (p. 218)

«A molts catalans els interesa Catalunya però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l'altra vida: hi creuen, però no els interessa» (p. 233)

«Coses que em fan horror: els llibres de luxe, el tuteig, lapoligàmia exercida simultàniament, els paisatges sense arbres, els vins escumosos (incloent-hi el xampany francès), els poetes de Jocs Florals, el patriotisme local, la franquesa, els japonesos, els capellans ben vestits, els pederastes artístics (en canvi, tinc una gran admiració pels pederastes modestos), les senyoretes inexpertes, la virtut, els sergents, els homes ploraners, el sentimentalisme, els mauristes, els cornuts dialèctics i iracunds, etcètera.» (p. 261)

«El carlista es un animal pirenaico, de boina roja, que se vuelve feroz, sobretodo después de haber comulgado» [cita de Miquel Batllori] (p. 370)

«-Es impossible d'imaginar que algú abandonarà alguna cosa que li agrada, que el fa feliç, per la bicoca de l'argument que li poden fer. Aquesta és potser la primera regla de l'art de viure» (p. 374)

«Impressionant la familiaritat amb què sempre fou tractat Déu en aquesta península. D'aquesta familiaritat prové la profusió de la blasfèmia.» (p. 407)

«El món dels homes i de les dones seria d’una aparença racional perfecta si els miops no tinguessin tanta tendència a llegir, si als impotents no els agradessin tant les dones, si els ignorants no fossin tan pretensiosos, si els valents no fossin tan covards, si el nas de Cleopatra… Tot tendeix a les desharmonies preestablertes.» (p. 308)

«El seny –l’esperit de limitació, de dubitació, d’escepticisme– és la conseqüència lògica i normal d’una història deplorable i contrària. Catalunya és un país destruït per la seva pròpia història. La limitació és l’essència de l’esperit del país, però el seny té un gran defecte: és indefens. El seny és un estat de passivitat i de tolerància: és el microindividualisme.»  (p. 541)

Josep Pla. Notes disperses (OC, XII), Ed. Destino, Barcelona 1981 (2).

Lleó XIV a Catalunya: una fita col·lectiva de país

Em sembla que la recent vista apostòlica del Sant Pare a Catalunya ha complert a bastament totes les expectatives. Les que devia tenir Lleó XIV, en primer lloc, en el que ha sigut un dels primers viatges del seu pontificat. Conscient de ser, avui, una de les poques veus autoritzades i audibles arreu d’un món en canvi i convulsions, i just després de la publicació de la seva primera encíclica, Magnifica humanitas, el papa volia deixar ben clar quin és el seu programa. Amb els discursos i els gestos, tant aquí com al conjunt del seu viatge a Espanya. La primacia de la dignitat humana en totes les circumstàncies, l’atenció contínua als més desvalguts i una invitació a viure amb esperança, sense por.

També es deuen haver complert les expectatives de l’Església catòlica catalana, absolutament alineada amb el discurs papal. Mostrant el seu múscul, sí, i la capacitat de seducció, però sempre al costat de persones amb noms i cognoms, d’històries dures que ens fessin anar al fons de la proposta. Per entendre’ns: la música de la missa a la Sagrada Família o l’aire de la pregària a Montserrat serien del tot buits si no hi reconeguéssim l’aire i la música (el “crit dels oprimits”) dels testimonis de l’Estadi Olímpic, dels interns de Brians 1 o dels més desvalguts, acollits per les més de noranta entitats que van aplegar-se a Sant Agustí. I també ha anat resolent de mica en mica tots els entrebancs que anaven sortint en la preparació. Aquí faig un parèntesi per agrair al cardenal Joan Josep Omella el seu lideratge i capacitat, que van permetre, per exemple, que el català lluís significativament als llavis del papa Prevost durant tota la visita. Que ningú s’enganyi.

Si em permeteu, crec que també hem vist complerts els desitjos d’altres confessions, a les quals va fer esment el papa a la seva homilia pel centenari d’Antoni Gaudí a la seva obra més emblemàtica, ara ja símbol mundial. Tant perquè comparteixen el missatge de fons com perquè la visita, tot i algunes crítiques ben legítimes, s’ha realitzat en un absolut respecte a la presència pública del fet religiós, tractat com una aportació positiva al bé comú. No ho dic jo. M’ho han fet arribar per activa i per passiva nombrosos representants de les altres tradicions religioses que viuen a la Catalunya plural, a la Catalunya real, dels nostres barris i pobles. Un altre parèntesi: farien bé d’escoltar aquestes veus els que atien la por i la divisió en aquests mateixos barris i pobles.

I el país, ha trobat el que s’esperava? A mi em sembla, humilment, que molt més. No ens esperàvem tant quan el president Salvador Illa i el conseller Ramon Espadaler van demanar-li a Sa Santedat que visités el nostre país en una audiència que els concedí l’octubre passat, en el marc d’una visita a Roma pels actes del mil·lenari de Montserrat. Crec que no exagero si afirmo que la immensa majoria de catalans han rebut de bon grat les paraules i els gestos del Sant Pare al nostre país i que van sentir-se orgullosos d’haver ofert al pontífex i a món la Catalunya que som i que volem ser. La de la tradició i de la modernitat, la del disseny i la del treball, la que acumula generacions i la que ha vingut a sumar-s’hi, la que es pren seriosament les oportunitats de lluir-se, la de l’Escolania de Montserrat i la de Sergio Dalma, la de la Moreneta i les noves pells fosques dels nostres paisatges, la de la dignitat dels seus palaus i la dignitat de les seves presons, la del Mediterrani que bull “com la cassola en forn”.

Crec que tots plegats, els diferents agents de l’Església catòlica que han intervingut en l’organització de la visita, totes les instàncies dels tres nivells de l’administració (que en temps rècord han fet que fos possible amb èxit i sense incidents remarcables), els mitjans de comunicació i el gruix de la societat civil, vam fer una assumpció implícita d’aquesta narrativa. I, el més important, ens vam proposar de viure-la com una experiència col·lectiva de país. Des d’aquí vull destacar els comitès institucional i executiu que han agrupat tots aquests estaments amb una tasca de coordinació i eficàcia (i, deixeu-m’ho dir, esperit federal) pròpia dels grans esdeveniments, que hauria de servir de model també pels grans reptes de país, penso. No esmento noms perquè no acabaria.

O sigui que ens ha servit cap endins i, també, cap enfora. No necessàriament perquè la Sagrada Família tingui més turistes (de fet, no n’hi caben més), sinó per una cosa que em sembla encara més important. Ha servit perquè Catalunya, davant el món, obtingui el prestigi d’un lloc on les coses es fan ben fetes i que van en la direcció correcta. Sortir als mitjans de tot arreu per una mala notícia és relativament senzill. En canvi, fer-ho amb prestigi i contingut és, senzillament, extraordinari. Ara, que es noti.

* article publicat a la revista Foc Nou (juliol 2026)

«Sembla que, per Gaudí, no hi ha possibilitat divina si no és a través de l'organicitat»

 

Obertura de #PuntBCN amb Albert Batlle, Albert Batlle, Pietro Chevallard i Chiara Curti, comissària d’una exposició al Seminari de Barcelona, el 7 de juny (jo, min. 10.50)

«Amb el viatge del Papa, Catalunya es vol apuntar al món de les solucions l'esperança davant de la desesperança.»

Vídeo de l'entrevista que en Xavier Roca em va fer a Girona TV a "Temps d'Església", un programa del Bisbat de Girona que s'emet en diverses televisions locals entre aquest cap de setmana passat i el que ve.

Catalunya i el debat global: contra la cacofonia, simfonia

 

(Text de la meva salutació en l’Assemblea Europea de la United Religions Initiative, URI, a l’Ajuntament de Barcelona, avui)

Benvolguts senyors i senyores,

 

En primer lloc, en nom del Govern de Catalunya, els voldria donar la benvinguda. És per nosaltres un honor acollir una nova Assemblea Europea de la United Religions Initiative (URI), una organització nascuda fa més de trenta anys com a compromís amb la Carta de les Nacions Unides en l’aleshores cinquanta aniversari de la seva aprovació. La trobada es fa a Barcelona convidats per Audir, una activa entitat catalana que construeix de sota cap amunt, des de cada racó del país, els ponts de diàleg entre les expressions religioses que hi conviuen. Així doncs, benvinguts i, sobretot, moltes gràcies per l’enorme tasca que feu tots plegats per millorar la convivència i per dignificar tant la pràctica religiosa (un dret pel qual encara hem de treballar força) com el necessari diàleg en tradicions que comparteixen un mateix espai.

 

Ens omple de goig acollir-vos perquè Catalunya, amb Barcelona al capdavant, té la vocació d’intervenir al debat global. El model de convivència que tenim a Catalunya es pot posar en risc si no contribuïm a fixar les prioritats del món global, aliant-nos i dialogant amb tothom, però ferms en la defensa dels valors democràtics i els drets humans. No som immunes al món i per això ens sentim interpel·lats. Catalunya, amb forts trets culturals que la defineixen, amb una singularitat des de la qual s’obre al món, es pot fer encara més forta si és capaç de conjugar tota la seva complexitat en un projecte comú de país, inclusiu. Ho hem anat fent sempre, especialment quan hem avançat. La realitat plural en matèria de religions que vivim avui no es quedarà enrere.

 

Un pluralisme religiós que suma, que no va contra ningú, que no amenaça cap tradició. Ben al contrari. Com va demostrar el Mil·lenari de l’Abadia de Montserrat, que vam celebrar l’any passat, Catalunya s’ha construït al costat d’una enorme tradició espiritual i cultural. Només cal que visiteu qualsevol indret: a cada nucli poblat hi trobareu un campanar d’una església. A la majoria de famílies, noms propis de sants. A cada repte polític, una forta mirada humanista. A cada barri amb problemes socials, una comunitat religiosa a primera fila. Aquest humus, aquests sediments, abonen una bona terra per noves arrels. És prou forta per acollir-les al seu voltant sense haver de reprimir-se, ben al contrari: s’enriquirà. 

 

Aquest 2026 celebrem el centenari d’Antoni Gaudí, arquitecte de la Sagrada Família, un emblema d’aquesta tradició i un símbol de Catalunya. Un punt de referència ineludible del paisatge urbà de la gran Barcelona. Per aquest motiu, tindrem l’honor d’acollir la visita del papa Lleó XIV a Catalunya, en uns dels seus primers viatges del pontificat. Podrem ensenyar al món, alhora, la nostra singularitat, la nostra riquesa espiritual, i la voluntat d’aliar-nos amb els valors d’esperança que transmet i el món necessita. Volem ser un pol irradiador d’aquesta esperança. No és retòrica: els canvis estructurals que viu la geopolítica mundial i els canvis productius i de consciència del món on ens porta la tecnologia són enormes riscos les conseqüències dels quals ja estem veient en forma de guerra i deshumanització. Però, com deia Hölderlin, “on hi ha el risc hi neix també la salvació”. I aquí és on som nosaltres. Aquí és on és Barcelona, on és Catalunya, Espanya i la United Religions Initiative.

 

I com hauria de ser, aquesta “salvació” des del món de les religions? A mi em sembla que, sobretot, des del diàleg i des de la convicció, que no són incompatibles. Des del diàleg perquè aquests reptes només es poden fer incloent, com deia, el conjunt plural a partir del qual s’expressa tota la ciutadania. No una cacofonia sinó una simfonia. Ens necessitem els uns als altres. I als altres els necessitem com són. I des de les conviccions perquè, enmig del panorama mundial distòpic, es veu més clar que mai el principi d’esperança. La necessitat de sentit, de posar la fita més enllà de les fronteres, de les dificultats i dels carrers sense sortida. Per això calen les religions, és la seva funció.

 

Ho hauran de fer amb l’originalitat de les seves tradicions (originalitat ve de la paraula origen) però també amb els signes lingüístics i culturals del nostre temps, especialment a Europa. Una Europa gresol dels drets humans i escenari de les pitjors guerres. Una Europa de les llums que el món vol empetitir i apagar. Una Europa que necessita el vigor de religions però que apareixen, sovint, cansades, esgotades, davant l’enlluernament de noves propostes de sentit que ofereix el nou mercat global de la tecnologia.

 

Sé que tractareu tot això i més, aquests dies. Us encoratjo a fer-ho a fons. Val molt la pena. I no esteu sols.

 

Moltes gràcies!

——-

Text en anglès: 

Ladies and gentlemen,

 

First of all, on behalf of the Government of Catalonia, I would like to welcome you. It is an honour for us to host a newEuropean Assembly of the United Religions Initiative (URI), an organisation founded more than thirty years ago as a commitment to the United Nations Charteron what was then the fiftieth anniversary of its adoption. This gathering is taking place in Barcelona at the invitation of AUDIR, an active Catalan organisation that builds, from the ground up and from every corner of the country, bridges of dialogue between the religious expressions that live here side by side. Welcome, then, and above all thank you very much for the tremendous efforts you all make to enhance community relationsand uphold both religious practice — a right for which we still have much work to do — and the necessary dialogue between traditions that share the same space.

 

We are delighted to welcome you because Catalonia, with Barcelona at the forefront, is committed to taking part in the global debate. The model of community relationswe have in Catalonia may be at risk if we do not help to set the priorities of the global world, building alliances and engaging in dialogue with everyone while remaining steadfast in our defence of democratic values and human rights. We are not immune to the outside world, and that is why we feel compelled to act. With the robust cultural traits that define it, and the uniqueness which enables it to open itself to the world, Catalonia can become even stronger if it is able to pool all its complexity within a common, inclusive national project. We have always done so, especially when we have been movingforward. The religious diversity we experience today will not be left behind.

 

It is a religious diversity that brings people together, that is not against anyone, that does not threaten any tradition. Quite the opposite; as shown by the Montserrat Abbey Millennium which we celebrated last year, Catalonia has been built alongside an immense spiritual and cultural tradition. You just have to look around: in every town and village you will find a church bell tower; in most families, names of saints; in every political challenge, a strong humanist outlook; inevery neighbourhood facing social problems, a religious community on the front line. This topsoil, these deposits, provide fertile ground for new roots. It is strong enough to embrace them without holding back; on the contrary, it will be enriched.

 

In 2026, we are celebrating the centenary of Antoni Gaudí, the architect of the Sagrada Família, an emblem of this tradition and a symbol of Catalonia. It is an unmissable landmark in Barcelona’s cityscape. We will therefore have the honour of welcoming Pope Leo XIV to Catalonia on one of his first trips as pontiff. We will also be able to showcaseto the world our uniqueness, our spiritual wealth and our determination to alignourselves with the values of hope he conveys and the world needs. We seek to be a beacon of this hope. This is not mere words; the structural shifts in global geopolitics and the changes in production and awareness brought about by technology pose enormous risks, whoseconsequences we are already seeing in the form of war and dehumanisation. Yetas Hölderlin said, “where the danger is, also grows the saving power.” And that is where we are. That is where Barcelona is, where Catalonia, Spain and the United Religions Initiative are.

 

And what should this “saving power” look like from the perspective of religion? It seems to me that above all it should come from dialogue and from conviction, which are not incompatible. From dialogue, because these challenges can only be addressed by including, as I said, the diverse whole through which all citizens express themselves. Not a cacophony, but a symphony. We need one another. Andwe need others just as they are. And from conviction, because amid the dystopian global landscape, the principle of hope is more evident than ever; the need for meaning, for setting our sights beyond borders, beyond difficulties and beyond dead ends. That is why religions are essential; that is their purpose.

 

They will have to do this by drawing on the originality of their traditions — ‘originality’comes from the word ‘origin’ — but also by harnessing the language and cultural markers of our time, especially in Europe; a Europe that is a melting pot of human rights and the scene of the worst wars. A Europe of the Enlightenment whose light the world seeks to diminish and extinguish. A Europe that needs the vigour of religions, but religions that often appear weary and exhausted in the face of the dazzling appeal of new proposals formeaning offered by the new global technology market.

 

I know you will be addressing all this and more over the coming days. I urge you to do so in depth. It is well worth the effort. And you are not alone.

 

Thank you very much.

 

«Les noves generacions ja no es pregunten tant “com funcionen les coses” sinó quin sentit tenen. I en aquesta recerca troben encara l’oferta religiosa.»

 

Hem parlat de tot plegat i més amb Jordi Vilajoana a El 9 Nou TV. Aquí el vídeo

Vint-i-nou