dilluns, de juny 30, 2014

Habitant de la perifèria



La cosmología renacentista, con su drástica modificación de las fronteras del mundo, origina tendencias contrapuestas. De un lado, revoluciona la Imago Mundi: gracias a los descubrimientos geográficos ultima la conformación del planeta human, y gracias a las nuevas teorías astronómicas sitúa a este planeta a la periferia de un universo ilimitado. De otro modo, erevoluciona la uatoimagen del hombre quien, simutláneamente, es calificado como "centro del mundo" y obligado a ser habitante de aquella periferia.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 50.
Il·lustració: Joan Miró, L'estel matinal, 1940, Fundació Joan Miró, Barcelona.

dissabte, de juny 28, 2014

Els ossets de l'amor



Els ossets de l'amor són
bogeries i raons.

Enric Casasses, "D'Anacreont", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 83.
Il·lustració: Amants nedant, d'Eric Fischl (1984)

divendres, de juny 27, 2014

Calpe diem

Foto: R. Gallofré (Capgròs)
Llegeixo al Capgròs d'avui una esperpèntica i molt mala notícia (aquí) en què s'afirma que el Govern de l'Ajuntament de Mataró ha desestimat la construcció d'un aparcament subterrani sota la futura escola Angeleta Ferrer, entre els carrers Lepanto i Churruca. Modificat urbanísticament després d'un acord important davant la marxa de l'antiga fàbrica que l'ocupava (que serà restaurada), el sector inclourà l'escola citada i habitatges protegits, una operació que vaig heretar del meu predecessor, el gran Arcadi Vilert, i vaig deixar embastada quan era regidor d'Urbanisme que, entre d'altres coses, permet situar les polítiques públiques (educació i habitatge) al centre de la ciutat, on hi ha poc marge de sòl per actuar. L'ensorrament de l'escola Angeleta Ferrer, i el seu trasllat provisional, ara deu fer uns dos anys, fa encara més urgent el seu desenvolupament.

Aprofitant la important dimensió del solar i la seva ubicació estratègica s'havia previst de fer-hi aquest aparcament. Prop d'allà hi ha els més rendibles de la ciutat i part de l'estranger. Seria a cinquanta metres del bell mig de la ciutat, a set minuts a peu de la platja, a cinc minuts del mercat de la Plaça de Cuba (on CiU creia, abans de manar, que precisament hi faltava aparcament) i a sis minuts del proper centre d'El Corte Inglés. És a dir, just a la zona on, amb una bona intervenció pública, l'impacte d'un centre com el que parlem pot generar una zona de desenvolupament terciari, perfectament inserit a la trama urbana, de primeríssim ordre. Era estratègic, doncs, aconseguir de totes totes questa construcció.

Tard i malament, pel que sembla, el Govern va fer un concurs per a la construcció i explotació d'aquest aparcament que, finalment, ha quedat desert. No sé si van fer o no prospeccions prèvies. Sembla, i aquí l'esperpent, que l'única empresa presentada demanava canvis inassumibles en la direcció d'alguns carrers, segons afirma la regidora Núria Calpe, a la notícia citada. Al fracàs de l'operació s'hi suma la manca total d'idees per sortir-se'n. 

Visió o qui dia passa...

Entre d'altres coses, ara veuen en pròpia carn per quina raó, a vegades, cal recórrer al deute, aquesta "pesada herència" d'oportunitats que no saben com gestionar. Quan hi ha una operació estratègica en marxa, si es té la visió clara, evidentment, cal prioitzar-la, buscar el màxim finançament possible, sindicar la inversió -si cal- i dotar-se d'aliats potents. Efectivament, el moment no és bo, el sector dels aparcaments no és avui per avui el més rendible i les finances municipals no admeten xifres d'inversió massa alta. Però el Govern ha decidit inversions i despeses i aquesta, a més de ser altament prioritària per la ciutat, té un retorn directe i indirecte a la ciutat. Un retorn que la iniciativa privada és incapaç de finançar, avui, però per això hi ha el lideratge públic (un fet similar, però a l'inrevés, succeí a l'aparcament de la Plaça Onze de Setembre). Lideratge públic que brilla per la seva absència, i més ara que està de retirada.

Diuen els que estan en els mentideros que la regidora d'aparcaments, la senyora Núria Calpe, sembla la més ben situada per ser cap de llista de CiU a l'alcaldia de Mataró. Enhorabona. És obvi que en aquest cas no ha demostrat pas estar a l'alçada del que es demana als líders, anant a fons dels temes i mantenint sempre la mirada alta de les prioritats. En aquest cas, no era el pàrquing, el que estava en joc. Era el desenvolupament de la nostra economia en aquell tram, de la capacitat de relligar la trama urbana i tota la seva intensitat amb el mar, amb un continu d'activitats, espais publics i habitatges (el gran repte de Mataró des de l'adveniment de la democràcia). Era poder ampliar, per on es pugui, la ciutat peatonal, la millor aliada dels nostres aparadors. Era la demostració que es mira més enllà i no es viu al dia, de qui dia passa any empeny, com sembla haver actuat aquest govern que, espero, liquidarem abans d'un any. Liquidarem, espero, el tant dolent carpe diem de l'etapa Mora. I que no arribi, doncs, el Calpe diem!


dijous, de juny 26, 2014

Rafael Argullol torna a Jesús

Ésa es la vida eterna a la que quieres invitarles: no una vida propia de fantasmales presencias sino de carne y sangre. (p. 28)
Sempre he sospitat que l'única manera d'acostar-se a Jesús és tornant-hi. Potser no una, sinó vàries vegades. Està tan mediatitzada, tan llepada, tan hiperseccionada, tan pintada, tan teologitzada, tan "normal" en el món dels creients (o tan mínima en el món secularitzat), que la seva figura requereix d'un cert despullament de les capes de vernís. Tornar-s'hi a acostar, deia. Una vegada i una altra vegada. Perquè quan hi notes una potent il·luminació, una presència tan fonda, quan creus que ja en sabies alguna cosa, resulta que encara no en saps res. Dic Jesús i hauria de dir, segurament, l'altre, l'Altre, aquell o aquells amb nom i cognoms que poblen la nostra vida, tant si els veiem com si no. Jesús, el Ressuscitat, ja va dir que era el que fèiem el que fos a ells quan fèiem el que fos a Jesús, o sigui que vaig bé. O no. Tornar-hi sempre.

Rafael Argullol hi torna després de l'allunyament juvenil, radical, de la religió, amb la pregunta recorrent sobre què caram volia aquest personatge omnipresent a les pintures i inquietant a l'Escriptura. Aquesta pregunta obté un esbós de resposta a Pasión del dios que quiso ser hombre (Ed. Acantilado, Barcelona, 2014). He llegit una senzilla però molt bona crítica, al llibre, per part de Josep M. Lozano, aquí, que subscric plenament, no exempta d'objeccions. La més evident: ¿és, la Passió de Jesús, una missió que cal complir fil-per-randa per obediència a Déu? No és gens sobrera aquesta pregunta per algú de la nostra espècie, és a dir, dotat del do de la llibertat i, alhora, impregnat dels gens de la supervivència.

Tot i les objeccions, el llibre és brillant. Té tres capítols. El primer, on, pròpiament, l'autor ressegueix el relat evangèlic de Jesús, en segona persona omniscient, i en tres temps, alguns passatges del qual podrien passar perfectament com a textos de profunda reflexió de Setmana Santa i que descriuen el procés de la humanització concreta de Déu. Sigui dit de passada, del procés d'humanització anàlog als atributs "divins" o conceptuals amb què cadascú de nosaltres ens mirem satisfactòriament al mirall. 

El segon capítol, on l'autor expressa el seu procés d'acostament a Jesús: "la intimidad que pronto dejé de tener con el cristianismo la continué teniendo con Cristo" (p. 47). Buscava el paganisme renaixentista i es troba, de nou, amb Crist, més aviat amb el seu cos. "Apendí algo: el espíritu no es sino el cuerpo cuando el arco ha llegado a su máxima tensión" (p. 48). I el tercer capítol inclou unes quantes pintures, des de l'Edat Mitjana al Romanticisme, amb brevíssimes reflexions en cada una d'elles. Total, vuitanta-una pàgines.

Per fer el camí de retorn a Jesús, deia al principi, hem de despullar-lo de les capes de vernís, hem de "buidar-nos de Déu", en paraules d'Ekhart, en el doble sentit: dels "revestiments" que, per explicar-lo, ens el fan menys comprensible, i de la "condició divina" de la qual ens convida a desprendre'ns per ser radicalment humans. Però el retorn és recorrent. En els camins d'anada i tornada, en alguns casos segurament molt febles, o de poca "anada", que bé que ens va (aprenem imitant) el camí que fan els altres, per més estrany que ens sembli ...en principi. Doncs és just això el paper d'aquest llibre.

Publicat avui a CatalunyaReligió.cat. También en castellano.

dimarts, de juny 24, 2014

¿"Tothom" és de dretes?


Un fantasma recorre Catalunya, és el fantasma del desdoblament, el del ridícul del "tots i totes". De forma especial, per més inri, el fantasma ha abduït especialment l'esquerra catalana, sempre sensible a la castració lingüística (n'hi ha que n'hi diuen "correcció", sembla una ironia; ho vaig tractar en part aquí). No sé quina mania hi ha a paraules com "tothom", per cert. És que és de dretes? El fins fa poc primer secretari del PSC, Pere Navarro, enviava de tant en tant unes cartes per correu electrònic als militants que jo responia que ja m'havia encallat a la primera frase amb "els i les socialistes". Llàstima que era inútil, perquè el correu era d'aquests que no admeten respostes. Una vegada, però, li vaig demanar a aquest particular mur de les lamentacions que deixés d'enviar-me més missatges si havia de fer servir aquest ampul·lós i absurd llenguatge. Fet i fet, com que m'encallava a la primera frase, no he sabut mai què deien, aquests correus... En fi, tota aquesta introducció és per dir-vos que un dels criteris que faré servir pe saber qui votar com a nou primer secretari del PSC és saber si està disposat a parlar clar i català. També en aquest aspecte.

Per desgràcia, la infecció abasta bona part de l'arc parlamentari. El focus més terrible és, com sempre, a la Cup. Com que es veu que són tan alternatius, han decidit imposar-nos una llengua fictícia, fent dels plurals generals plurals femenins. O sigui, només "totes". Se solidaritzen amb les usuàries de les llistes d'espera dels hospitals o amb les represaliades pel tancament de Can Vies. Això sí que és "partidisme". Jo estic la mar que bé que la Cup no se solidaritzi ni em defensi a mi, òbviament, però tremolo que una República Catalana d'Obediència Cupera, que regularà fins i tot l'hora en què hem d'anar a pixar, malmetin els mots que per nosaltres van salvar els poetes, per retornar-nos el nom de cada cosa, amb el ridícul dictat de la "correcció" imposada.

Fa un parell d'anys la filòloga Carme Junyent publicava un molt bon llibre que desmuntava tota aquesta fantasmada (llegiu-la en una entrevista a Vilaweb) i no sé si, pobra, li han fet gaire cas. Proposaré al nou primer secretari del PSC que la convidi a la primera sessió de formació per quadres que s'organitzi. No és cap boutade. Comunicació i comunitat són dues paraules que comparteixen l'arrel (com comunió). Una comunitat, l'organització de la qual és del que tracta la política, és, sobretot, un àmbit de comunicació. Aquell qui pretengui formes d'organització d'aquesta comunitat més lliures i més justes, més humanes, menys desiguals, caldrà que cuidi, doncs, la seva comunicació. El que pretén val massa la pena com per perdre'ns-ho per no haver-ho entès. I la gramàtica és la principal forma d'entendre'ns; quan l'ataquem, ataquem a l'entesa, fem menys comunitat. Com jo, que no sé què coi volia de mi en Pere Navarro perquè em feia emprenyar a la primera frase. O com molts ciutadans que, amb tant de "tots i totes" es creuran que, efectivament, el més normal, "tothom", és de dretes. 

dilluns, de juny 23, 2014

Obriment


Para Miguel Ángel (...) de la misma manera que es tarea del hombre ahondar en su componente espiritual, incumbe al artista poner de relieve la componente espiritual de la piedra. Pero para que esto de produzca debe mediar un proceso de destrucción, de abrimiento.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 50.
Miquel Àngel, Esclau que es desperta, c. 1525-1530, Galleria dell'Accademia, Florència.

dissabte, de juny 21, 2014

La gana i la por


Si tens gana,
mira, tens gana
prô si tens gana i por de tenir-ne
i de tenir-ne més i de
continuar-ne tenint
ja no tens gana, tens molta gana,
i doncs, doncs
fora, fora
la por, la por.

Enric Casasses, "Febreta dècima", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 78.
Foto: David, de Donatello (1430), Museu Nacional del Bargello (Florència).

dijous, de juny 19, 2014

Un 'pacte' amb l’entusiasme, sisplau

Article, una mica llarg, publicat al núm. 232 de la revista Quaderns de Pastoral (Centre d'Estudis Pastorals, Barcelona, I- 2014) dins el monogràfic “L’hora de Catalunya, Aportacions eclesials al debat”. També s'ha publicat a CatalunyaReligió.cat en català i castellà.


Per mi, el principal avantatge que té el procés independentista és també el seu principal perill. Avui, a Catalunya, el relat de la independència és l’únic que genera esperança i il·lusió, l’únic amb atractiu suficient per enfrontar-nos als problemes que vivim i el més fresc per superar un statu quo que té símptomes evidents de degast. No som pocs, però, els que el trobem simple, i sovint trampós, però he de dir que se’ns queda la cara de pobre desgraciat que no s’apunta a la festa. Ens agradaria compartir amb els nostres conciutadans aquesta alegria i per res del món voldríem ser el típic esgarriacries i, encara menys, l’exèrcit de resistència de l’statu quo. Hi ha, en aquest país, moltes coses a canviar, encara, moltes coses que no ens agraden gens, inclosa la nostra relació amb la resta d’Espanya, però, i aquí hi ha bona part del problema, les alternatives que proposem semblen cremades, pròpies del passat, no creïbles, inútils. I gens engrescadores. 

No sé si haurem de fer, doncs, com proposava Sèneca, aquell inventor de l’autoajuda. “M’estimo més moderar les meves alegries que reprimir els meus dolors” (De vida beata, 25), deia, recelós dels excessos d’entusiasme. En realitat, a mi m’agradaria pactar amb l’alegria, perquè en moltes coses hi coincidim. Però molt em temo que parlem de dos plans diferents i que un d’ells, el de les tècniques de la política, és posat al sac de les coses que s’han de llençar. M’explico. Per mi la pregunta no és si ens mereixem o no ser independents, o si hi tenim dret, sinó una de més banal: si ens convé. És una pregunta política, doncs, pels que pensem que la política consisteix en governar la contingència i no en planificar els ideals, partir del que tenim i no del que volem, tot i que em temo que cada vegada som menys. Ep, la contingència es governa amb ideals, no ens enganyem, però el punt de partida és ella i no aquests darrers.

En això no hi he arribat sol. Sóc nascut al segle XX, al terç que va veure fracassar els grans relats, com diuen els que hi entenen. La democràcia, de fet, és la constatació de l’inevitable fracàs d’un relat que pretengui explicar-ho tot i que prevalgui damunt dels altres. De manera que, d’una manera o altra, hi conviuen, s’enfronten, passen pel sedàs de governar… i la seva prevalença (que no domini absolut, en principi) es dirimeix a través d’un sistema que té poc a veure amb la raó: la majoria. O els vots. Ara, m’estimo més aquesta imperfecció que la millor de les perfeccions que em venguin.

Doncs bé, em temo que el resultat d’anys de democràcia hagi provocat també algunes decepcions. Una d’elles, per no extendre’m, correspon a la feblesa dels relats passats pel seu sedàs. D’aquí, deia, que les alternatives a l’entusiasme independentista, que pretén inaugurar una ‘nova era’, siguin tan febles. Ara bé, si una cosa ens hauria d’ensenyar la història és que tot relat té peus de fang, tota proposta de ‘nova era’ haurà de passar per la contingència present, i que és mentida que la realitat es pugui explicar de forma tan simple. Un pacte, doncs, entre l’entusiasme independentisme i els que pensen com jo podria ser: “dóna’m una mica d’alegria, fem més creïbles i engrescadors els projectes “possibilistes”, ajuda’m a treure’ls-hi la pols (o la por), ensenya’m els camins que has trobat en què segur que podem coincidir… i, a canvi, fes política. Aprèn que tard o d’hora hauràs de pactar, de ‘rebaixar’ plantejaments, d’atendre àmbits en els quals no tens cap resposta”.  A més, em temo que la solució a l’atzucac actual passa per la política, per a la qual els polítics catalans i espanyols s’hauran d’arremangar i enfrontar-se a les opinions públiques “escalfades”, i no per l’èpica.

Tampoc no ho dic sol, això. El Consell Assessor per a la Transició Nacional, l’òrgan del Govern Mas que estudia com haurem de ser independents, i gens sospitós de quintacolumnista, va admetre (Europa Press, 20.12.2013) que una Catalunya independent no és viable si no estableix l’endemà mateix de ser-ho relacions profundes de cooperació amb la resta d’Espanya (fins i tot proposa incorporar-hi Portugal i Andorra), compartint despesa en la prestació de determinats serveis públics. Els think-thank europeus (per exemple, Gold Mercury, febrer 2014) adverteixen dels riscos d’aïllament polític i econòmic i de conflicte intern si ens independitzem. Un senyor que vaig trobar al barber, que és l’únic que té penjada l’estelada al seu bloc, em reconeixia que “ara es tracta de demanar deu perquè et donin cinc”. Aquest pas, doncs, és inevitable. I no sé si coincideix exactament amb les expectatives dels centenars de milers de catalans que omplien la Via Catalana el passat onze de setembre, sí, però, en les del senyor de cal barber.

Per preservar el diàleg i l’entesa al nostre país, doncs, la meva proposta passa pel retorn a la política, els que són massa lluny, i per sacsejar els que no participem d’aquest entusiasme perquè se’ns desperti, se’ns encomani. Entusiasme pel nostre país, sí, clar, però també per la mena de país que voldríem, independent o no.

I què hi pot fer, l’Església?

Ignoro, sincerament, com podem contribuir, des de l’Església, a la millora d’aquest clima. Un amic meu, catòlic, diu que resant ja faria prou. Ho diu una mica preocupat pels resultats de la vocació post-conciliar de preocupar-se per “les coses del món”, que ha portat a molts cristians a abandonar l’Església, la que parla d’un Regne “que no és d’aquest món”. Ho exemplifica molt bé l’exconseller Quim Nadal en un dels seus últims llibres: “tota la lògica de la importància de l'home, i de la vida, tots els intents d'encarnar la religió en la vida dels homes i en els seus problemes i contradiccions, ens portava a una realitat diferent, a un enfocament més racional de les coses i menys lligat a la fe" (Fent tentines per la vida, 2013, pp. 145-146). Així que algunes benintencionades iniciatives de fer incrementar la consciència nacional, o de contribuir “a la llibertat” de Catalunya des de l’Església acabin oblidant el lloc de la fe.

Un altre gironí, el periodista Antoni Puigverd, en una magnífica conferència als capellans de la seva diòcesi el 2008 (Revista VIA, 2009, pp. 197 i ss.) ho explicava més pausadament. I afegia l’exemple que va llegir a la revista Chiesa, que es preguntava sobre la crisi de creients al bisbat de Bolonya. En realitat, sempre que es parlava de l’Església es feia positivament, i sempre lligat als seus valors i accions socials. Van veure que, per tant, només es parlava de l’Església, i bé, quan coincidia amb els valors dominants de l’esquerra governant. “Es parla de l’església només en el cas que concordi amb els valors polítics i ideològics de la cultura dominant en aquella zona. Mai no es parla de l’església per ella mateixa. Pels valors propis, religiosos, espirituals”, diu Puigverd, que reflexiona sobre si això no és el que va passar amb la militància de tants i tants cristians, com a tals, en l’antifranquisme polític i cultural. “Naturalment, en un moment donat del procés, molts abandonaven l’Església i directament s‘apuntaven a les causes polítiques, socials i culturals”. En algun article, el mateix escriptor alertava que el decantament de l’Església espanyola a l’activisme de dretes podia portar a una situació similar, però d’aquest altre signe.

Doncs bé, no tan sols per supervivència, sinó perquè no li toca, penso que l’Església hauria d’abstenir-se a entrar per aquí. El seu paper no és, ni de bon tros, aquest. I quan dic Església no vull dir tan sols els bisbes. Trobo que no s’escau crear grups de “cristians per la independència” (quin és l’objecte d’aquesta frase, Crist o la independència?), ni prestar els locals per fer-hi activitats independentistes (per sort, no cal que ningú s’amagui, a l’hora de fer activitat política), ni fer sonar les campanes quan munten cadenes humanes. Per més que s’apel·li a la Doctrina Social de l’Església (ja que a l’Evangeli, curiosament, no se’n parla, de Catalunya), doctrina que inclou el dret dels pobles i les nacions com a un dels drets humans (Compendi de la Docrtina Social de l’Església, 2005, p. 86), també és cert que enlloc diu que exercir aquest dret sigui el mateix que proclamar la independència. O que sigui superior al que plana pel conjunt del text, l’opció preferencial pels pobres -no només els pobres catalans, per cert- per la qual no he vist cap Assemblea Nacional que convoqui cadenes humanes ni demani tocar campanes. El lloc de dir què ens convé i què no, com deia, és el de la política. Per a la política no dic pas que s’hagi d’excloure la veu de l’Església, sinó que els que som cristians hem de tenir molt clar on s’acaba aquesta veu i comença la de la nostra opció parcial, partidista, és a dir, política. Al Cèsar, el que és del Cèsar.

Quin és el seu lloc, doncs? Sí que trobo que té un paper, en primer lloc, en la capacitat de creació de vincles comuns que pot crear la mateixa Església, tot i que també la tingui en crisi. Les parròquies, o Caritas, són un bon sensor dels neguits de la gent; les escoles cristianes una bona oportunitat per fer sentir tothom “ni jueu, ni grec, ni circumcís ni incircumcís, ni bàrbar ni escita, ni esclau ni amo” (Col, 3, 11; suposo que és la millor definició de “laic” que s’ha fet mai), per si de cas idolatrem la nostra pàtria; força religiosos (i religioses) són, curiosament, líders del pensament crític… Aquesta capacitat de crear vincles, i de fer-ho més enllà de les fronteres “naturals”, és una de les coses que pot fer l’Església, on hi acudim, en principi, col·lectivament. 

Permeteu-me que faci una breu referència personal, aquí. Jo sóc una mica “raro” perquè, a diferència de la majoria dels meus contemporanis, he participat activament a l’Església i a la política, en un partit. En el primer cas, ja “hi era”, com si diguéssim, tot i que considero que he fet un procés personal de redescoberta que, entre d’altres, ha passat pels moviments. En el segon cas, m’hi vaig apuntar, sobretot perquè no suportava la hipocresia de pensar una cosa i no intentar dur-la a terme. En tots dos casos ja m’imaginava, i de fet ho buscava, que trobaria gent molt diferent a mi o al meu entorn. I que alguns m’agradarien i altres no m’agradarien gens. Bé, doncs potser el millor que he trobat en ambdós llocs són, precisament, aquestes persones, les seves vides, les seves històries, la seva companyia, el seu mestratge. Els vincles que hi he establert. 

Doncs bé, la crisi de les “estructures d’acollida”, que són les que “administren els processos de transmissió i de comunicació que permeten el pas de la vida a la vida humana” (vegeu Lluís Duch, Religió i comunicació, 2010, pp. 117 i ss.) porten associada una desvinculació brutal dels individus (que el sociòleg Zygmunt Bauman ha estudiat tan bé en els seus llibres) i, per tant, la seva resituació com a “llocs de vincle” en la societat contemporània pot esdevenir, alhora, tant refugi contra la intempèrie com escola de relacions humanes. Duch només veu possible aquesta resituació a través del testimoniatge, sigui dit de passada. Catalunya no és exempta d’aquests processos, i l’auge independentista no n’és aliè. L’Església, dic, pot oferir vincles ciutadans i bons testimonis. És a dir, redescobrir les persones i el que ens hi vincula, que no s’acaba pas amb la nació que compartim.

Sí, tot això i, com deia el meu amic, resar. O sigui, trobar de tant en tant la intimitat amb Jesucrist, que ens buida del més banal i ens assenyala el camí del cor, el de l’altre (encara que l’altre sigui samarità, vull dir, espanyol), que sempre va bé. Aquesta és l’altra gran aportació que podem fer com a cristians, doncs, la de viure en intimitat amb Jesús.

Ja sé que això és molt poc concret i que sembla que me’n vagi per les branques, però no em sembla tan clar. En definitiva, crec que es tracta d’intentar posar l’èmfasi en la profunditat de l’experiència humana, que els creients atribuïm a Déu. En veure-hi més enllà, o a vegades més ençà, de les coses que se’ns presenten, ens passen o fem. En engruixir la qualitat de les relacions humanes, també. En prestar atenció, la principal atenció, en aquells que menys pinten. També en el moment convuls que viu Catalunya, clar. Que també és ple de banalitats i oblits, ple d’anyells d’or i superficialitats, sense cap protagonisme dels més exclosos. Ple de soroll, també, i sense traça en experiències interiors que no sigui pagant i passant pel metge. Jesús i la seva experiència són una obertura cap aquí. Cap el sentit.

Fa poc vaig assistir a un funeral on la creu havia estat substituïda per l’estelada, el cel per la Catalunya independent i la vida per la causa. I el dolor en dissimul de dolor, en la seva extirpació. No exagero. Hi ha, doncs, el risc que acabem creient en ”qualsevol cosa”, com deia Chesterton, si els creients no ens prenem creure massa en sèrio, em temo.

I, finalment, l’experiència de Jesús, que és el principal motiu d’existència de l’Església, ens ha d’ajudar a estimar el fracàs, la fragilitat dels apòstols, el temple que cau. Sento sempre amb l’ai al cor les proclames de triomf. El triomf no existeix. Com saben bé els futbolistes, és pura vanitat. Diumenge que ve, o la lliga que ve, començaran de nou de zero i les copes serviran tan sols per a la nostàlgia, o l’esperó. Veig, doncs, amb recel, quan els independentistes criden que “guanyarem” perquè exactament no sé què volen dir. I, sobretot, quin camí hi duu, cap allà, i si tinc ganes de recórrer-lo. Jo no sóc teòleg ni res que s’hi assembli i ara diré una burrada, però perdoneu-me: La història de Jesús és la història d’un fracàs, del fracàs de la realització total del Regne en els paràmetres humans, del fracàs d’encotillar l’amplitud de Déu en els marges de la nostra contingència. I del fracàs, de la creu, d’aquesta amarga experiència del ‘tast’ de Déu, en surt la Pasqua, el desig de tota l’experiència de Déu.

Les expectatives posades en la independència de Catalunya em fan pensar en l’excés d’expectativa que posem en moltes altres coses, ignorant la seva intrínseca limitació, i divinitzant l’objectiu, per més bo que sembli. Em val la tant independència de Catalunya com la revolució bolivariana. Deixem, com deia, les coses del Cèsar pel Cèsar, en la limitada, pobra, interessada però necessària política. En ella, que es noti que som cristians per la profunditat i qualitat del tros de vida que hi invertim, no pas per res més, que Déu-n’hi-do. I alimentem-nos del vast espai de Déu gràcies a l’oportunitat de Jesús, que viu i regna pels segles dels segles, i més que Catalunya a l’espai, segons el ministre Margallo, amén.

dimarts, de juny 17, 2014

La trena narrativa d'"Els nois"

Foto: Toni Sala

Només unes línies per deixar constància de la gran novel·la que he llegit, del calellenc Toni Sala, Els nois, que ha inaugurat el nou segell L'Altra Editorial (Barcelona, 2014) amb molt bon peu. Només unes línies perquè he llegit les crítiques, ajustadíssimes, de Narcís Comadira (a l'Ara) i de Bernat Dedéu (al seu bloc), així com dues (una i dues) a Núvol, i n'hi ha unes quantes més a la fitxa del llibre i aquest reportatge del Canal 33. No crec que s'hi pugui afegir res més i m'apunto des d'ara al seu entusiasme.

Aquestes línies, però, hi són perquè no puc estar-me de dir que és una novel·la on hi ha un molt bon treball, on s'hi nota l'ofici i l'esforç amb els magnífics fruits. La trena, per mi, d'aquest artefacte està feta combinant una excel·lent prosa, les ajustades perspectives narratives de diferents personatges de la trama, un relat rotund sobre la nostra realitat (és a dir, els seus valors vacil·lants, els seus inquietants i concrets paisatges, el monstre de la mort que entre tots ens hem conjurat de negar, la "intimitat" d'internet, les decepcions polítiques i el nou folklore de banderetes...), la combinació de gèneres (inclòs, segurament, l'assaig o el reportatge que se sublima notablement en la narració), el lloc tan discret, però no per això menys il·luminat, que atorga a l'esperança... 

Ja us ho dic. No em feu cas. Llegiu els crítics que us he recomanat. O, millor encara, feu vosaltres la prova a pèl, primer. Ja he dit que només en diria unes línies.

dilluns, de juny 16, 2014

L'art és descoberta


La creación artística ("la habilidad de inventar") no plasma la realidad captada, ya encontrada sensorialmente por tanto, sino "aquello que nunca fue encontrado"; es decir, lo que debe ser descubierto.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 45.
Il·lustració: Mark Rothko, Núm. 14, MoMa, Nova York.

diumenge, de juny 15, 2014

Per encaixar


Li va posar la mà al sexe. La prova que els éssers humans estan fets per estar els uns amb els altres, els cossos mateixos s'havien deformat per encaixar, necessitaven parlar, fins i tot al marge d'un mateix.

Toni SalaEls nois, L'Altra Editorial (Barcelona, 2014), p. 52.
Foto: Pierre Radisic, de la sèrie Bodies 2 (2006-2009)

dissabte, de juny 14, 2014

Viviu volent dolor


Si viviu dient la vida
és un pal, una dissort,
un suburbi de la mort,
la mort sí que té embranzida
i és sincera i va a la mida,
la vida fa mal, malmena,
treu els ulls, talla la vena…
viviu volent el dolor
i patiu, no dic que no,
i, moralment, foteu pena.


Enric Casasses, "Febreta dècima", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 77.
Foto: Fragment d'"El jardí de les delícies" (1503-1504), de Hieronymus Bosch, al Museu del Prado, Madrid.

divendres, de juny 13, 2014

Ruïna i independència

Foto: Toni Sala

No era l'únic que patia atacs d'optimisme. Els últims mesos, els balcons i les finestres s'havien omplert d'estelades, i els ajuntaments convergents i d'esquerra havien hissat banderes catalanes a les rotondes d'entrada als pobles. Des del camió, no parava de veure'n, de noves i brillants i de ja descolorides pel sol i per la pluja. Els catalans covards ara aixecaven el cap, es comptaven entre ells i trobaven que eren prous. No és que s'haguessin tornat més valents: l'enemic estava en hores baixes. S'assenyalaven els uns i els altres i es reconeixien. Per cada agència immobiliària o oficina de banc que tancava sortie mitja dotzena d'estelades més a les finestres i els balcons. Al costat de cada bandera hi havia un cartell o dos d'En venda. Pisos en venda, com una puta.

(...) I ara que s'havien arruïnat, ara parlaven d'independència.

Toni SalaEls nois, L'Altra Editorial (Barcelona, 2014), pp. 76-77.

dijous, de juny 12, 2014

Antoni Viladomat, un pintor barroc català contra els tòpics d’avui


Hi ha almenys dos tòpics que planen sobre la cultura catalana des de l’Edat Moderna que, potser, de mica en mica i amb sort, s’acabaran desmuntant. El primer és sobre la Decadència i l’altre sobre la naturalesa “nacionalista” de la Guerra de Successió, tòpics animats per la Renaixença romàntica i que han perdurat fins la generació actual, àvida de creences, potser. En el primer cas, tant en l’aspecte cultural com en l’econòmic, hi ha dos oblits importants que, per “perifèrics”, s’ha tendit a menysprear-los. Certament, el que es produí, especialment des del Compromís de Casp, és una progressiva castellanització de la literatura culta i de les classes dirigents, però un amplíssim ús del català entre les classes populars. Martí de Riquer adverteix que "el que baixa vertiginosament és la intenció literària i, quan aquesta existeix, el to" (Riquer/Comas, Història de la Literatura Catalana, vol. 3.,  Barcelona, 1981, pp. 574 i ss.). La difusió dels goigs, gènere genuí de la nostra llengua, o del teatre popular i la poesia satírica en serien els productes més literaris. En el segon cas, professors com Albert García Espuche (que ha certificat també l’ampli ús del català al segle XVIII a Barcelona), argumenta que és estrictament la ciutat comtal la que acumula crisis econòmiques que són compensades per la vitalitat de les ciutats del seu entorn, avançant uns segles el fet metropolità.

Del segon tòpic, i potser també d’això últim que he dit, ens en parla molt bé el conjunt de cinc exposicions repartides per Catalunya dedicades al pintor Antoni Viladomat (1678-1755) en el marc del Tricentenari del final de la Guerra de Successió. Contra els pressupòsits ideològics d’aquesta commemoració, la pintura de Viladomat, ni com a influència estilística de res, ni com a temàtica i pràcticament com a trajectòria vital tenen res a veure amb el que prediquen i molt poc amb la guerra.

Aquesta lliçó permet, però, descobrir altres valors. Sobretot, el de la pintura barroca a Catalunya, pràcticament desconeguda, de la mà del seu principal exponent. Obra religiosa i de diverses temàtiques, Viladomat excel·leix en el tractament de la llum (és a dir: no n’hi ha prou en la ‘perspectiva’ renaixentista, hi intervé també el focus i la seva ambivalència), en l’expressivitat dels personatges, en la importància i simbolisme d’elements “secundaris” (el paisatge, les flors...). Permet, també, descobrir una mica més de com érem, fa tres-cents anys, i quins racons ens han llegat, com la magnífica capella dels Dolors de Mataró. I fer-ho nosaltres, més enllà dels discursos.

Article per a la revista Valors (juny 2014)Les exposicions dedicades a Viladomat es poden veure al El Museu d'Art de Girona, el Museu de Lleida, El Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu de Mataró i el Museu-Arxiu de Santa Maria Mataró. Més informació, aquí.

dimecres, de juny 11, 2014

Navarro i els 'canvis profunds'

Foto: El Periódico

No vull pas contribuir a cap cacofonia analítica, ni a pensar sobre la coincidència en tants canvis als lideratges (ja en crisi) d'institucions importants (un d'ells el de l'Alcalde de Mataró, que diu que no es presentarà més), ni a res de tot això, perquè ja ho fan d'altres molt millor que jo i, perquè, per a tota anàlisi cal una mica de temps. Mastegar-ho i pair-ho. Però no puc resistir a posar per escrit unes breus impressions d'urgència davant la dimissió, avui, de Pere Navarro al capdavant del PSC [vegeu pdf]. Aquí van.

1. Calia
Ja fa temps, almenys des de les eleccions al Parlament de finals de 2012, els resultats de les quals van atenuar-se davant la inesperada davallada de CiU, que Navarro hauria d'haver dimitit. Des d'aleshores ençà el lideratge estava tocat de mort, la seva autoritat dins i fora del PSC en entredit i la seva credibilitat absolutament per terra. Navarro ha estat la riota i tot no ha fet més que empitjorar. I això ha fet que fins i tot aquelles propostes valentes, agosarades i suggerents del que ha estat el primer secretari amb mandat més breu del PSC quedaven avortades abans de ser plantejades. Ell mateix ho ha dit, avui. Al PSC li calen canvis profunds. Una profunditat que hem trobat a faltar des del primer dia del seu mandat  que, probablement per això, avui la millor manera d'avançar és plegar, com ha fet.

2. Canvis profunds
"Canvis profunds", ha dit, literalment. Per mi, la profunditat no és -aviso- apuntar-me a la República, sortir de l'ortodòxia econòmica, posar un nano (o nana) simpàtic a manar i fotre's amb els bisbes. Profund és precisament no fer cap d'aquestes coses. Profund és mirar més enllà, captar quines són avui -avui- les desigualtats estructurals i enfrontar-s'hi amb avenços conjunturals; dit d'una altra manera: detectar realment on es produiex la desigualtat, i la manca d'oportunitats perquè els ciutadans siguem lliures, proposar-se objectius viables de superació i encaminar-s'hi de mica en mica. El socialisme és això. I posar-hi profundament vol dir començar de ben lluny. Conseqüència d'això seran les decisions obre quina mena d'organització cal (òbviament, no la que tenim), quines polítiques de llarg abast (Europa, senyors) i quines estratègies a curt i mig termini. La qüestió del referèndum s'ha d'afrontar de cara, per exemple.

3. No n'hi ha prou
Amb la dimissió de Navarro, i el cessament conseqüent de la seva Comissió Executiva, un altre fiasco, no n'hi ha prou. Recordo que el Consell Nacional del Partit, elegit en sistemes majoritaris, ha actuat tancant-se en si mateix contra fins i tot les minories del propi PSC. O que s'ha convidat companys "díscols" a abandonar el PSC. O que Montilla ja va dimitir, després de les eleccions de 2010, però que el que va venir després va ser molt pijtor, molt. O que el Congrés del PSC va servir de molt poc. Que milers de companys han deixat el PSC i desenes, centenars de milers de ciutadans, han deixat de votar-nos. Que la temptació de fer canvis lampedusians hi és, i molt forta. O dels que encara esperen que passi la tempesta, quan l'aigua que ens mulla ja és la del naufragi. Que, encara que sembli impossible, pot anar pitjor, encara, tot això. "Canvis profunds", ha dit Navarro. Serà de nou la riota? Fem-ne una de grossa.

4. Oportunitat
Però la dimissió de Navarro és també una oportunitat. Seria miop, o de depressius, si no ho veiéssim. Oportunitat per la reconstrucció socialista, en primer lloc. Congrés extraordinari? No, Congrés "reconstituent". Que els militants triïn tots el nou primer secretari? No, els militants i els ex-militants. I aquells que militen en el socialisme cada dia i que esperaven que féssim gestos "profunds" per sumar-s'hi. Unitat de les diferents famílies del PSC? No, de les famílies i dels cosins llunyans, o les ovelles negres. M'agradaria també que fos una oportunitat per deixar de dir animalades, fent veure que som més guais que els de Podemos i les seves receptes antiquades. Oportunitat, finalment, per treure tot el millor que tenim ara que el pitjor, ja ho hem tret, sembla. I tot això, sisplau, sense clavar el cul al sofà d'espectador, que és com s'està convertint el subjecte polític, esperant que "els de dalt" s'entenguin o ens facin gràcia. Els canvis "profunds" només vénen de sota, o de la perifèria, de treure's les lleganyes dels ulls. Catalunya ens espera.


dilluns, de juny 09, 2014

Abrumadora humanitat


Mantegna no transfigura los cadáveres en cuerpos áureos. Únicamente muestra su arquitectónica desnudez, su abrumadora humanidad. 

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 40.
Il·lustració: Andrea Mantegna, La lamentació sobre el Crist mort, 1490, Pinacoteca di Brera, Milà.

dissabte, de juny 07, 2014

Sense re a dins


Aquests mahomes,
pastors, profetes
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
[Àudio complet]:


Enric Casasses, fragment de"Mon pare fou", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 73.
Foto: meva.

dimecres, de juny 04, 2014

El llegat d'Obiols



Els que van promoure la presentació a Mataró del llibre El mínim que es pot dir (de Raimon Obiols, RBA La Magrana, Barcelona, 2013) no saben fins a quin punt van encertar en triar Cinto Amat com a presentador. Parèntesi: Un dia parlarem d'en Cinto, un excel·lent analista que, a més, escriu molt bé, fins i tot poesia, i que hem tingt tancat a l'armari tota la vida; si no arriba a ser pel fenomen blog i perquè és el pare d'un altre excel·lent analista que sí que coneixem, ens hauríem perdut saber d'aquesta gran persona. A la presentació em deia algú que coneix molt bé Mataró "on era, aquest tio?". Tanquem parèntesi.

Deia que van encertar perquè la seva presentació a Dòria Llibres, que ha tingut la molèstia de transcriure aquí, és senzillament brillant. A qui li interessi el tema, o encara que no li interessi, que deixi de llegir i vagi a l'enllaç que he posat. El que ve a continuació no té cap interès al costat d'allò.

El llibre m'ha agradat molt. Com que té més de quatre-centes pàgines, m'hi he estat una estona. Pels que som militants del PSC, les memòries polítiques de l'Obiols, que està vinculat al socialisme des de finals dels anys cinquanta, són imprescindibles. El repàs que fa des dels incipients grups que sorgien de les generacions de la postguerra, amb el mestratge dels vells "músics" (militants del MSC), fins al moment agredolç de l'actualitat, que no li fa perde cert optimisme, és genial i val la pena de ser recordat. El socialisme, que de la versió per la qual opta en fa una definició excepcional (p. 418, 1r paràgraf), pové d'un anhel emancipatori que desafia qualsevol situació, per més penosa que sigui.

Tot el llibre val la pena, però jo destaco tres lliçons. La primera, la transmissió que fan els vells militants del POUM de la seva autocrítica sobre l'actuació de l'esquerra durant la República i la Guerra (p. 78, p. ex.), autocrítica que els porta a integrar-se en el moviment socialista democràtic, el 1945, a través de la constitució del MSC (el proper mes de gener farà 70 anys). La segona, l'esperit fundacional del PSC, el 1978, els principis del qual tenen una vigència brutal (i una absència clamorosa en l'actual deriva). És a dir, llegim-nos els tres principis de la pàgina 326, mirem si hi estem d'acord, i tindrem mig problema resolt. I la tercera, resumida al capítol 10 (pp. 393 i ss.), parla del caràcter necessàriament ambigu de totes les "personalitats" que ha conegut. Necessàriament, perquè tots som barreja i la cosa no és exactament un ball de bons i dolents, ni molt menys en política. Les anècdotes que ho il·lustren, amb exemples d'arreu del món que ell ha conegut, són molt significatives.

A banda de passar-nos-ho bé, d'aprendre molt sobre la història recent del nostre país (impagables els relats sobre el retorn de Tarradellas, les seves relacions amb els comunistes, amb Reventós o Pallach, sobre l'infern del cas Banca Catalana o sobre el famós "procés"), no crec que sigui aventurat dir que el llibre ens pot anar molt bé per orientar-nos una mica en el garbuix i foscor del moment present (tot i que es va confessar que està preparant un altre llibre al respecte). El llegat d'Obiols, l'herència al cap i a la fi, serveix per això, per saber que no venim de zero, per descobrir pistes, per recollir la feina feta, per no equivocar-se de nou. És el mínim que es pot dir.

dimarts, de juny 03, 2014

Ànima: el cos en moviment


De Masaccio a Piero della Francesca y a Leoardo da Vinci, la exploración del cuerpo humano afecta por igual a la exploración física y a la naturaleza espiritual (...). El cosmos es un organismo animado, un organismo en movimiento.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 38.
Il·lustració: Masaccio, El baptisme dels neòfits, 1424-1425, Capella de Brancacci, Florència.

dilluns, de juny 02, 2014

¿Monarquia? Sí


Si fes cas de les xarxes socials, i de la immensa majoria de la gent amb qui parlo, la discussió no és possible. Tothom coincideix en reclamar una República, sobretot el dia que s'ha anunciat la imminent abdicació del rei Joan Carles, que ho és des de 1975. Jo dec ser burro, o extremadament desconfiat, però sóc dels que pensa que és molt millor seguir amb el sistema de monarquia parlamentària que el d'una república, entre d'altres coses perquè la mena de millores a les que aspiro pel meu país no tenen res a veure amb això. Un debat que desvia energies i atencions, crec, molt necessàries, per altres prioritats. Trobo que, moltes vegades, és un debat massa fàcil, exclusivament teòric. O erròniament "moral". En tot cas, apunto algun motiu per la la meva defensa.
  1. La monarquia espanyola és una institució simbòlica. Per alguns, que s'han quedat a Almansa o Alcoi (on el retrat del rei Felip V penja del revés), símbol de tot el mal. Per altres, justament per això (no m'agrada la puresa), com a símbol del lloc d'encontre, de la terra de ningú, de la rectificació del passat, de les transicions.
  2. Pot ser útil al complicat moment polític que vivim. Perquè hi ha d'haver canvis, i profunds, en el sistema democràtic, justament per afiançar-lo. Potser amb una reforma de la Constitució. La figura del rei, que necessitarà estar ben representada (això segur que ha pesat en l'abdicació), ha de jugar aquest paper. De tradició i memòria, d'equilibri, de voluntat de superar l'estigma de fracassos que viu Espanya. De punt impossible, però possible, entre "espanyes" sempre a la brega.
  3. A Catalunya ens pot ser molt més útil, encara. Pels mateixos motius que a l'anterior punt (a Catalunya hem de fer la niostra particular transició, també). Per representar les "dosis" d'unitat que faran incompleta (i per tant, exitosa) la ruptura per a la qual i ha tantes esperances. El pacte, si n'hi ha, passarà per definir els vincles amb Espanya, i no la separació. El cap d'Estat en pot ser un.
  4. La monarquia espanyola actual és l'hereva de la corona catalana i aragonesa, la del Casal de Barcelona. A molts adamistes això els importa un rave, però penseu-hi i veureu que això pot significar més oportunitats de pacte que no d'enfrontament. L'Espanya que volem (i el món que volem) és una mica el que duu a la corona el monarca espanyol: una suma d'antics regnes que són més forts junts que per separat, però que no volen dissoldre's, en un centre que "reina pero no gobierna". 
  5. Amb una cara nova, amb un Felip que tregui el mal gust de l'últim que es va dir igual, que esmeni el "pecat original" del primer de la seva dinastia, pot contribuir, també simbòlicament, a la idea del nou projecte que li cal a Espanya. Generacional, prospectiu, confiat, modern. Vinga, rei Felip VI d'Espanya i V de Catalunya-Aragó, rei de les Espanyes, fot-te a pencar.

Ara veig que aquest tema em preocupa prou, almenys, per haver-.hi dedicat cinc escrits més els últims temps que, si teniu paciència i bona voluntat, us convido a rellegir. Allà hi tinc una mica més desenvolupats els arguments.