L'escola concertada és un invent socialista

La primera llei educativa dels governs socialistes, crec que de 1984 (la LODE), que fou molt criticada per la dreta d'aleshores i, en especial, per l'episcopat espanyol, amb nombroses mobilitzacions,  va consolidar, de fet, un sistema públic d'educació que tenia el seu recolzament tant en l'escola pública com el que se'n va dir, des d'aleshores, l'escola concertada, diferenciada de la privada, que rebria el finançament públic necessari per assegurar, d'una banda, que tots els infants espanyols tinguessin accés a l'educació i, de l'altra, que hi hagi llibertat d'elecció per part dels pares. Tot això, òbviament, amb limitacions i més o menys entrebancs que el propi ex ministre Maravall ha reconegut (el finançament mai no ha estat suficient; a la concertada sempre cal instituir un complement de finançament; les sospites sobre alguns concerts -pocs- en escoles d'èlit són ben justificades; no a tot arreu funciona realment com a una única xarxa d'escolarització, la llibertat queda un pèl retallada amb les zones educatives, etc...), però s'ha de dir, amb rotunditat, que el resultat ha estat un èxit. Que la decisió del primer govern de Felipe González va ser molt encertada, almenys en aquest punt.

Les competències en educació, després, han estat traspassades a les comunitats autònomes, i tots coneixem, a més, els problemes que associem al nostre model educatiu. Vull dir que hi ha moltes coses a criticar, a canviar i també a felicitar al món de l'educació. Però el concert permet oferir avui una variada oferta educativa dins una única xarxa que comparteix, grosso modo, la majoria d'estàndards. Integra, aquest model, una interessant experiència de l'escola pública a Catalunya, un dels puntals del país, i una llarga i estesa tradició, també molt diversa, de l'escola de titularitat no pública, però tampoc estrictament privada. Fora d'alguns casos (a Mataró, per exemple, el GEM), parlo de les escoles regentades per ordes catòlics. Catalunya, sobretot, no seria el que és sense aquesta heterogeneïtat educativa que, curiosament, fa el model més homogeni pel conjunt del país. La immersió lingüística, per posar un cas ben actual, no tindria èxit si tots 'els diferents' no s'haguessin conjurat per implantar-la 'igual'. Ens entenem?

Sóc defensor, i practicant, de l'escola pública. I n'estic molt satisfet, a tots els nivells. Però us he de dir que, a hores d'ara, dutxat d'uns quants prejudicis, em sembla fantàstic que hi hagi escoles concertades, que tenen 'accent'. Jo, què voleu que us digui, en aquests moments d'asèpsia, no trobo gens malament que hi hagi escoles amb accent, amb cognom que -sempre que respectin la llibertat de consciència i el programa educatiu- diguin sense complexos qui i què els inspira. La Marta Mata o sant Joan Bosco, tant me fa. Que jo no ho comparteixi no vol dir que no pugui existir dins la xarxa pública.

Pels que no n'heu trepitjat mai cap (jo vaig ser alumne dels escolapis), i us penseu que els nens entren en una màquina centrifugadora de cervells, faríeu bé de passejar-vos hi i mirar què tal tenen el cervell els seus alumnes. Per sort, però també per desgràcia si ens ho mirem bé, l'escola cristiana no té com a objectiu fer fidels. I si el té, vist el que es veu a missa, ha fracassat completament. Només pot titllar l'escola cristiana catalana de proselitista qui l'ignora. Jo em conformaria si intenten, que em sembla que ja ho fan, almenys que els alumnes fossin bons cristians que, en llenguatge normal, vol dir bones persones. Exactament el que fa la pública. O tampoc li toca?

Per això em sembla absurd qui, m'imagino perquè no se'n recorda de cap altre argument, utilitza la disjuntiva pública/concertada per avalar els seus criteris diem-ne polítics, ignorant que la dialèctica de veres és en un altre lloc. Ignorant que el que ara ha de defensar inclou el patrimoni d'una llei que va inventar-se això de la concertada i, contra el que diuen alguns, va ser un molt bon invent. Ser d'esquerres inclou -crec- no convertir-ho tot en estatal sinó en garantir un accés públic i lliure a una escola de qualitat, partint de la realitat del país i no la d'un manual.

Aigües preferents

Mataró ha estat notícia aquests dies perquè el president de la companyia municipal Aigües de Mataró SA, l'advocat mataroní Xavier de Dòria, ha estat acusat pels sindicats CC.OO i UGT i la federació d'associacions de veïns de la ciutat, de cometre un frau com a usuari pont al comptador d'aigua del seu domicili per estalviar-se les factures de la comunitat de veïns i d'un local comercial, segons un comunicat presentat dilluns passat en roda de premsa. El grup socialista ha reclamat ja una comissió d'investigació i l'alcalde, de CiU, s'ha compromès a mirar-s'ho. Esperem que tot plegat s'aclareixi pel bon nom de tots els implicats.

Sobta, però, que ningú hagi parat esment a preguntar-se què fa exactament aquest advocat mataroní al front d'una de les empreses més importants de la ciutat, una companyia municipal que presta el servei de subministrament d'aigua a més de cent-vint mil persones. El càrrec de president (que jo sàpiga, no remunerat) és un lloc de designació política, que forma part d'un consell d'administració amb representants del conjunt de formacions que composen el ple municipal. El seu nomenament fou la prova més evident, aleshores, d'un pacte entre CiU i PP que aquests darrers s'enorgullien de mostrar com un trofeu ("estamos muy satisfechos de poderos anunciar que se aprobó, a propuesta nuestra, la presidencia de la compañía “Aigües de Mataró”, que desempeñará el Sr. Xavier de Dòria i Cabot", hi diu aquí). Mesos més tard, per un "atac de banyes" del soci minoritari, va descobrir que el pacte s'havia redactat i signat en paper però que s'havia amagat conscientment a l'opinió pública i qui sap si a la militància d'ambdós partits. Curiosament, l'anunci de ruptura unilateral que en féu el PP, no significà el relleu de Xavier de Dòria, que ja havia representat els "populars" en altres àmbits municipals, al front de la important companyia.

La notícia ha coincidit amb la bona notícia de la unitat d'acció del conjunt de grups municipals contra el pressumpte frau de les preferents, que a la nostra ciutat s'ha cobrat milers de víctimes, sobretot clients de Caixa Laietana, ara absorbida per Bankia. Representants de tots els grups municipals, a banda del treball en una comissió ad-hoc, van anar fa poc a Madrid per entrevistar-se amb els grups parlamentaris i la defensora del Poble, almenys. L'alcalde ha informat també tant la fiscalia com el Síndic de Greuges i, seguint un costum en tots els temes que no li agraden, ha encetat un discurs "indignat" contra la "immoralitat" de l'entitat d'estalvis (en algun curset deu haver après que la base d'un bon relat és assenyalar de seguida "els dolents").

El cert, però, és que l'advocat mataroní, fins fa no massa, era des de 2007 un càrrec important de Caixa Laietana, com bé informava el diari Expansión al cap d'uns mesos, fitxatge -segons diu- "consensuat" abans de la marxa de l'anterior director general, que dóna la casualitat que era el seu pare. No cal dir de quin període són aquestes preferents, oi? Es veu, però, que la indignació i la moralitat deuen estar per sota del ferri acord polític que manté l'alcalde Mora amb el PP, que ha permès mantenir fins avui, almenys, aquest nomenament. Un "pont de diàleg", com es diu, una mica fraudulent, sembla. Que fa aigües.

article per a Capgròs

Catalunya constantina

Aquest cap de setmana, repassant coses per una feina, m'he tornat a llegir una interessant ponència de Jaume Aymar al V Congrés de Congregacions de Setmana Santa, fa un parell d'anys a Mataró, que recomano (vegeu-lo aquí). El director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, i inquiet sacerdot de l'arxidiòcesi, hi deia:

L’any 2013, ja és a prop, farà 1700 anys del Decret de Constantí que posava fi a la persecució religiosa i  donava al cristianisme carta de ciutadania. L’any 1913 Les festes constantinianes van començar amb un tridu a la Catedral de Barcelona, a principis de maig, també hi hagué un pelegrinatge a Roma, festes parroquials,  actes organitzats per la Joventut Catòlica i d’altres associacions. Es va celebrar un Congrés d’Art Cristià amb una exposició de creus parroquials. Serem capaços de fer una cosa semblant en motiu del 2013? N’estic segur, però cal posar-se ja mans a l’obra.

Aymar té tenia tota la raó. L'Edicte de Milà de 313 és un fet cabdal per a la història europea i universal, que -per bé i per mal- contribuí decisivament a l'expansió del cristianisme en tot el territori de l'Imperi. A banda de les conseqüències que tindria, immediates i posteriors, també afectà això al territori del que avui és Catalunya. Alguns testimonis actuals en són fills (antics cultes de vil·les romanes reconvertits al culte cristià,   esdevingudes més tard els nuclis de moltes capelles que encara conservem, per exemple), i la història n'ha estat ben marcada.

Com ha dit Lluís Duch moltes vegades, i amb ell molts altres, el cristianisme -de fet- no s'ha implantat mai a Catalunya. Ni la història ho demostra ni la seva estreta relació amb el poder és un bon camí, perquè vinculació del cristianisme amb l'Estat li és incompatible. En realitat una de les aportacions més originals del cristianisme consisteix en la separació de la religió i l'Estat com a conseqüència del famós verset “pagueu al Cèsar el que és del Cèsar i doneu a Déu el que és de Déu” (Mt 22, 15-21). O sigui que aquí tindrem ja el primer clarobscur. Però és innegable que l'oportunitat que ens ofereix l'efemèride per pensar-hi, per besllumar les aportacions artístiques, culturals, polítiques i jurídiques o per entrellucar el que ha significat tant com a coartada per la violència com per l'activació de l'esperança humana enmig de molts moments, caldria aprofitar-la. ¿No celebrem efemèrides de copes d'Europa, de poetes nacionals o de batalles perdudes? Doncs, senyors, aquesta és bastant més important.

Dit això, i conscient que no sóc pas de les persones més informades de les interioritats de la nostra benvolguda arxidiòcesi, ni molt menys, no he sabut trobar cap altra referència a l'anunci d'una exposició d'art que pretengués explicar, a partir d'alguns exemples, quina ha estat la petjada cristiana a la nostra història. O la petjada imperial a la nostra Església (que, com bé diu Czeslaw Milosz, podria incloure el dogma de la Trinitat). O, si no volem picar tan alt (hi ha haver ja una magnífica exposició a Roma arran de Gaudí fa una mica més d'un any), ¿podríem fer alguna cosa? ¿Encara que fos un dels centenars de cursets que el conjunt de l'Església catalana organitza cada mes? ¿No creieu que val la pena, sobretot després que comencem a descobrir testimonis importants de la presència de l'Església a la Barcelona visigòtica, és a dir, d'un període just després de la romanització, que tenim bastant oblidat? I ¿no seria bo descobrir què en queda, de les conseqüències d'aquell decret, a la nostra organització i cultura actuals? ¿No creieu que és un molt bon tema arran de l'excepcionalitat d'un canvi al papat com el que vivim aquests dies? ¿O és que en tenen muntada una de grossa i aviat ens donaran una bona sorpresa...?

Doncs aquí ho deixo; la idea és gratis.

Foto: Retrat de l'emperador Constantí el Gran (escultura, ca. 312-325 d. C.), Museu del Prado, Madrid.

Aquí, post en castellà.

Al fons, pujant les escales

Dissabte vaig ser a l'estrena d'"El diari d'Anna Frank", a la Sala Cabanyes de Mataró. Anar a veure una obra el dia de l'estrena és un error, em sembla, perquè l'obra encara necessita un cert rodatge, i es nota, però tenia ganes que no se'm passés -com m'ocorre moltes vegades- i vaig córrer a agafar les entrades del nou muntatge de la secció teatral del Centre Catòlic de Mataró, que ja té el llistó molt alt.

L'obra original, i el film de 1959 -que comparteix guió amb la versió teatral-, em quedaven una mica lluny. El 1989, per cert, quan vaig anar a Amsterdam, recordo haver visitat la famosa casa amb les golfes. De manera que la recuperació de la història em venia molt de gust. Sé, a més, que el llibre és de lectura per alguns estudiants d'ESO. Si bé tenia el record de la construcció d'un niu de refugi davant l'amenaça segura de la mort, amenaça que es compleix, en aquesta ocasió en vaig fer una lectura més, diguem-ne, casolana: les dificultats de viure junts. 

La precarietat de la situació encara ho fa més difícil (la manca de menjar, el poc espai vital, la total reclusió) però, per mi, el primer que cal aprendre d'aquesta obra és que el nazisme (o sigui, el mal, l'exclusió) pot sorgir en qualsevol context de convivència, fins i tot per les persones aparentment més íntegres (com la mare d'Anna Frank quan vol expulsar la família amb qui s'amaguen junts).

En segon lloc, i aquí és on el muntatge ha carregat els neulers, el diari prodigiós d'aquesta jueva alemanya adolescent en temps de Hitler ens ofereix una segona lliçó. La de l'esperança. La que diu que, en el fons, tothom té quelcom de bo. A vegades, diríem, és tan en el fons que de seguida et canses de tant buscar-ho. O, ja més seriosament, hi ha el perill absurd del "bonisme" que ignora les nostres ambigüitats i contradiccions, que ens són tan enganxades. Crec, però, que una bona lectura de l'obra port anar més enllà: la de comprovar, en primer lloc, que en tota situació límit hi ha espai per a la dignitat humana, que val la pena lluitar-hi, tot i que t'acabin matant i que no pots pas defugir-la, sinó assumir-la del tot per poder superar-la. I la de creure que, en conseqüència, és ella, la dignitat, la solidaritat, "allò de bo que tenim al fons", i no la mort, la que guanya la partida, malgrat les aparences.

Hi ha també, com en l'anterior muntatge del Violinista..., una interessant incursió al món ritual jueu, que planteja breument, junt amb una altra episòdica menció de la protagonista, el paper de la religió davant una situació així: de consol i força, d'interrogant sobre el destí, de relació amb la comunitat absent, de relació amb l'abisme de la plenitud personal en contrast amb la petitesa de l'espai escènic.

Confio en què aquests dies que queden es resolguin algunes coses, com alguna interpretació desigual, una major necessitat de ritme, un començament  prescindible (al·lusions a cançons de l'època d'Espanya i dels Estats Units que no tenen cap sentit) i uns canvis d'escena lents que despisten. I el fred, feia molt de fred. Però, en general, és capaç d'arribar en algun moment al terreny íntim de les emocions i expressar, prou bé, algunes de les coses que jo acabo de dir ara de forma molt més maldestra. 

Mataronins, ja sabeu, cap allà.

CatReligió TV

Us deixo amb el nou servei de la web de CatalunyaReligió.cat que permet, com si fos un canal de televisió, veure tant els vídeos que hi ha allotjats, en emissió contínua, com les emissions en directe, des d'aquest canal, que facin les principals institucions religioses del país. Diu la nota que "CatReligióTV serà el primer canal amb emissions d’actes de diverses institucions catalanes, després d’altres iniciatives eclesials –com l’Abadia de Montserrat,Cristianisme i Justícia, o l’arquebisbat de Tarragona- que han iniciat emissions en directe a través d’internet".

La posada en marxa d'aquest servei coincideix amb l'inici de les emissions en directe la web de l’arquebisbat de Barcelona. "Diumenge emetrà la missa per a catequistes que presidirà el cardenal Martínez Sistach a la Basílica de la Sagrada Família. Serà un dels primers actes que també es podrà seguir a través de CatReligioTV", diu la citada nota.

"A la pàgina podeu veure els actes programats per als propers dies. Entre aquests, hi ha el seguiment del comiat de Benet XVI", conclou. 

El dolor de les paraules

De Txèkhov i Tolstoi vaig aprendre
que la salvació és explicar-se.
Conèixer el dolor de les paraules.

Joan Margarit, fragment de "Col·legi Major Sant Jordi", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 45.
Foto: Fotograma de La vida secreta de las palabras, d'Isabel Coixet, Espanya 2005.

Que l'error perduri

Un breu llibret signat per un Leopardi de dinou anys*, a banda de narrar-nos com ningú la muntanya russa de patiments i plers que significa el primer enamorament, i potser no tan sols el primer, sorprèn com configura ja els trets més essencials de la seva actitud vital i intel·lectual, tan apassionada com irònica, és a dir, capaç de distanciar-se. Potser una altra muntanya russa. "Me doy perfecta cuenta que el amor ha de ser cosa muy amarga, y que to, lamentablemente (...) seré siempre su esclavo" (p. 24) profetitza el que serà un dels millors poetes del Romanticisme.

El jove Giacomo comprova els estralls del cor ("siempre en ascuas y propenso al rapto") i busca refugi en la música, sense la qual, diu "estaría inquieto y colérico" (p. 38), en el que em sembla una molt bona manera d'expressar, d'una banda, l'alteració caòtica dels envits de la natura i, de l'altra, la resposta consoladora i de contenció que significa la cultura, l'ordre, que -com deia- té molt a veure també amb la ironia. Una tensió, però, que els romàntics resolen sempre en detriment d'aquest darrer pol i s'admiren de la capacitat humana de desembocar el més volcànic del cosmos.

Mireu sinó la segona part del llibre, on s'hi recullen notes disperses de l'autor en referència a la seva adolescència, i on Leopardi rememora aquella època concloent que sabia molt bé "que el amor me iba a heroificar y a hacerme incluso capaz de todo, hasta de matarme (p. 73) i cita Petrarca per dir "Que pido sólo, que mi error perdure" (p. 75).

* Giacomo Leopardi, Diario del primer amor, Ed. Errata Naturae, Madrid, 2009

Ànima agnòstica

Hasta el más equilibrado de los agnósticos tiene su alma humana.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 967.

Foto: Betrand Russell.

¿El rei ha d'abdicar?

No és cap broma, crec, situar la corona com a desllorigador simbòlic, i potser no tan simbòlic, de l'atzucac polític que sembla viure Espanya i, més concretament, Catalunya. La meva humil interpretació d'alguns gestos del monarca, el setembre passat, m'ho feien pensar. Deia, aleshores, que potser Joan Carles no està tan pensant en ell mateix com "en el seu successor, que, així com un clau treu l'altre, un Felip en treu un altre", en referència a la proximitat, també simbòlica -i potser tampoc no tan sols simbòlica- del tercer centenari de l'onze de setembre de 1714.

Efectivament, la monarquia espanyola només té sentit si s'inscriu en el marc de reconciliació i de projecte comú que tot acord constitucional (per no dir nacional) ha de compartir. Les declaracions del president Mas -de fa uns mesos- segons el qual l'estat propi no té per què ser una república obre, crec jo, aquesta via. No seria descartable que el punt d'acord entre una ciutadania que presumiblement aspirés majoritàriament (o no) a la independència i la que no ho vol fos la d'obtenir les màximes competències per exercir a la pràctica com a estat europeu mantenint els "indissolubles" llaços d'unió que proclama el text fonamental de 1978 concretats en alguns elements (exèrcit, corona, quota de solidaritat...). No sé com es menja això en dret internacional (sens dubte, no hi ha parió), però el que és evident és que la corona espanyola podria ser-ne el desllorigador, en un paper similar al que permeté el pacte de reconciliació entre els hereus del vell règim franquista i les noves expressions de la democràcia. De manera que no em sembla cap broma, deia.

Si hi sumem la difícil conjuntura en què es troba la figura del rei Joan Carles i, a més, la necessitat d'evidenciar una nova època, tampoc deu ser tan descabellat aconsellar a Sa Majestat que vagi a  fer companyia a Joseph Ratzinger.

El que no veig tan clar és que tan sols l'abdicació, és a dir, tan sols un gest "des de dalt" sigui ni suficient ni útil per iniciar les reformes institucionals que ens apressen (encara que -per ser justos- s'apunten bé al text de la conferència de Pere Navarro que suscita aquest apunt meu, aquí). Ni que ho faci un partit, sense cap mena de suport  extern -ni tan sols dels seus aliats espanyols- coincidint amb el debat de política general... en què cap dels seus diputats ho haurà plantejat. Ni que, per primer cop, el socialisme democràtic usi políticament la institució reial. Ni trobo que sigui molt creïble si, al costat, no proposa a la resta de formacions polítics un acord de mínims que abordi els temes centrals que han posat en crisi el sistema democràtic espanyol: el festival de la corrupció, el fort impacte de la crisi en el teixit social, el procés d'autodeterminació de Catalunya, o la crisi dels sistemes d'elecció en la nostra democràcia representativa, per exemple. Perquè entenc que, un, quan parla sobre què cal fer amb el cap d'estat en una monarquia parlamentària, es dirigeix als àmbits d'acord i no obre una caixa de trons (com alguns, que avui deien que per què no es demana la república... com si ara toqués fer la carta als reis... mai més ben dit).

Ara, per acabar, un missatge pels "meus". ¿Al Congrés del PSC on es va discutir aquesta qüestió del rei és el mateix en què vam decidir oposar-nos a la declaració del Parlament sobre el dret a decidir i que s'esgrimeix com a argument contra la dissidència parlamentària? Bé, doncs almenys hem après una lliçó: la realitat canvia i han de canviar algunes respostes sense haver de canviar de principis... si és que els principis romanen ferms.

Setze

I am filling the room
with the words from my pen.
Words leak out of it like a miscarriage.
I am zinging words out into the air
and they come back like squash balls.
yet there is silence.
Always silence.
Like an enormous baby mouth.

The silence is death.
it comes each day wirh the shock
to sit in my shoulders, a withe bird,
and peck at the blck eyes
and the vibrating red muscle
of my mouth.

Anne Sexton, "The Silence" (fragment final)


Empleno la cambra
amb paraules de la meva ploma.
les paraules hi gotegen com si avortés.
Etzibo paraules a l'aire
i em retornen com pilotes d'esquaix.
Tanmateix hi ha silenci.
Sempre un silenci
com una enorme boca de nadó.

El silenci és la mort.
Ve cada dia amb el seu impacte
a posar-se'm a l'espatlla, un ocell blanc,
i em picoteja els ulls negres
i el múscul vermell i vibràtil
de la boca.

(traducció de Montserrat Abelló, a Cares a la finestra, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 20120, pp. 140-143.)

El misteri de Pedralbes

El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes fou l’escenari, a mitjan desembre passat, del primer dels Diàlegs de Pedralbes, una fórmula que s’estendrà tot el 2013 per convertir aquesta joia del nostre gòtic en un punt de referència del debat intel·lectual sobre l’espiritualitat en diferents àmbits, dirigit i moderat per Francesc Torralba. El cicle, doncs, s’estrenà amb una conversa sobre les capacitats i dificultats del diàleg entre espiritualitat i ciència per generar punts d’intersecció. La trobada fou entre dos físics, Jorge Wagensberg, conegut divulgador científic a casa nostra, i David Jou, que també és poeta, i ja es pot veure en vídeo, com passarà amb la resta d’activitats programades.

La diferent concepció de la paraula misteri exemplifica molt bé tant les diferències com els punts de contacte de les dues visions. Wagensberg, científic no creient, percep el misteri com una entusiasta invitació a desxifrar-lo, “fent bé les preguntes, és a dir, sense preguntar-se ‘per què’”. Jou responia que per ell, creient, però també podria ser des de la perspectiva no creient, el misteri té més a veure amb l’entusiasme, amb la força que ens hi porta, que no pas amb el propi misteri.

Els Diàlegs de Pedralbes han tingut continuïtat amb la celebració, aquest 22 de gener, d’una suggerent conversa sobre els aprenentatges que ens aporten Orient i Occident, amb la participació de Vicente Merlo, expert en pensament oriental, i de Pere Lluís Font, que ho és en l’estudi i divulgació de la filosofia occcidental. El 12 de febrer, una nova sessió reunirà Arcadi Oliveres i Teresa Forcades per parlar sobre “Espiritualitat i transformació social” i el seguirà una trobada mensual, com dèiem, tractant temes com el silenci, la vida quotidiana, l’absència de Déu, la psicoanàlisi o l’estètica, entre d’altres, amb aportacions de gran interès. [Per més informació: www.fragmenta.cat].

Article publicat a la revista Foc Nou (gener-febrer 2013)

El jo en un clic

La reflexió sobre la fotografia com a forma d’expressió que proposa la mostra que comentarem avui, produïda per ACVic i en itinerància per diverses ciutats de Catalunya, es basa, crec, en la influència que tenen, almenys, aquests quatre fenòmens. En primer lloc, l’auge del narcisisme en les societats avançades: Els tractaments més o menys agressius de modelació dels cossos (des dels gimnasos a la cirurgia), la popularització de la moda o del disseny (la roba interior “per ensenyar”, Zara o Ikea) o el menyspreu a la idea d’intimitat (Wikileaks, Sálvame, Gran Hermano...) ens en donen molts exemples.

En segon lloc, l’explosió brutal de les xarxes socials, convertides en un clam de l’exhibició personal, diferenciada, “perfilada”, en l’oceà insuportable de l’anonimat, compartint la més mínima experiència com si aquesta, el microrelat i l’instant, regnés enterrats els grans relats de sentit. En tercer lloc, la proliferació universal de dispositius mòbils capaços de mantenir la interconnexió tothora i de compartir tota la realitat digitalitzada que, potser, és ja tota la realitat. 

I el quart fenomen és Joan Fontcuberta, potser el fotògraf català viu més important i suggerent, l’obra del qual reflexiona sobre el poder d’aquest invent, sobre les seves capacitats, que treballa amb la interacció del públic. 

Posem aquests elements en marxa i obtindrem algunes de les claus d’interpretació, com deia, de l’exposició que ens proposa Fontcuberta, feta d’imatges de multitud de persones davant el mirall, que permet, també, que el públic hi pugui penjar la seva. El resultat mou la nostra curiositat, que és exactament el que provoca una fotografia amb cares. Ens admira el “coneixement d’un mateix”, resposta a la frase escrita a l’oracle de Delfos que li agradava repetir a Sòcrates, i alhora ens inquieta el poc que mai no sabrem de cada un d’aquests individus. Ens tranquil·litza la senzillesa objectiva del mètode fotogràfic, la seva “veracitat”, però immediatament veiem reflectit el món de la màxima subjectivitat possible.”No hi ha fets”, deia Nietzsche, “només interpretacions”. També en aquesta exhibició atractiva i inquietant dels nostres egos.

Article per la revista Valors (febrer 2013)L’exposició “A través del mirall. Joan Fontcuberta” es pot veure dins el proper 28 d’abril a Can Palauet de Mataró i, després, a la Sala Muntcunill de Terrassa de l’11 de maig al 23 de juny.

El que diu sempre és nou

La poesia és la primera lògica.
ha parlat sempre del mateix i, en canvi,
el que diu sempre és nou, tant com ho és
la sortida del sol o el cel de nit.

Joan Margarit, fragment d'"Educació", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 41. 
Foto: Les tres gràcies i Erato, d'autor desconegut.

La llibertat dels toros

No sembla massa bona estratègia, sobretot si es tracta d'una cortina de fum, iniciar a les Corts espanyoles una guerra per reimplantar la festa dels toros a Catalunya per la via legal, contra la decisió del Parlament de Catalunya. És com fer entrar el clau per la cabota, si es pretén efectivament la reinstauració, i posar més llenya al foc, si es tracta de veure qui mana o, barroerament, d'espanyolitzar els irredempts (ignorant la llarguíssima tradició taurina autòctona). Els que mai no hauríem prohibit la festa dels toros estem molt mal representats.

Però em preocupen, també, algunes reaccions molt nostrades, amb una violència verbal que hauria de passar per una bona corrida, sobretot després d'una intervenció d'un diputat valencià d'UPyD a les Corts quan aquestes tractaven sobre l'admissió a tràmit d'una iniciativa legislativa popular per protegir la festa. Va dir que ni els toros ni cap animal tenen dos dels nostres drets fonamentals: la llibertat i el dret a la vida. Jo, què volen que els digui, el noi potser no és molt diplomàtic però té tota la raó. Negar aquests drets (els animals no poden tenir drets perquè no en poden ser subjecte) no significa ni admetre que s'hi pugui fer qualsevol cosa, amb animals, ni reconèixer que se'n pugui tenir un altíssim afecte, esclar. Tampoc els pins tenen aquests drets reconeguts i els incendis estan, sortosament, penats. D'altra banda, reconèixer drets humans als animals ens portaria, qui sap, a poder signar contractes amb ells, a casar-nos-hi o a respectar les seves orientacions sexuals, polítiques i religioses. Alguns, potser no notarien la diferència, però, si de cas, a mi que m'avisin quan això passi.

Et pot agradar més o menys, o fins i tot desagradar, una festa que -ho reconec- al segle XXI dista molt de ser políticament correcta. Per aquest motiu, precisament, et pot semblar correcte o incorrecte prohibir-la, com ha fet el Parlament de Catalunya fa un temps. Però, en aquest darrer cas, és ben absurd situar-se en l'àmbit del dret, o reivindicar la llibertat dels animals. En coherència amb aquest argument, no tan sols vindria, ara, la prohibició de tota festa taurina (també els corre-bous) o amb animals, sinó, també, el seu ús alimentari. A més, per menjar-nos una vedella, una orada al forn o un entrepà de pernil, prèviament s'ha hagut de matar (assassinar?) una bèstia. 

I no sempre és una qüestió de necessitat: en aquest políticament correcte segle XXI també mengem per plaer, o per "tenir experiències" (Ferran Adrià), i hi ha molta gent que es nega a menjar carn. Els processos de producció d'aquesta carn no estalvien ni sofriment ni, sobretot, una vida esclava amb l'objectiu final de la mort. O sigui que si volem evitar el sofriment dels animals, si els hi reconeixem el dret a la vida i a la llibertat i si volem evitar que d'això se'n digui cultura, la propera batalla serà contra els restaurants amb menús carnívors. O hi som o no hi som. Que es preparin.

N'he parlat darrerament a a "L'última 'corrida'" (2011),  "Toros catalans" (2011),  "Toros a TVE en horari infantil, sí" (2012)
Il·lustració: Miquel Barceló, Faena de muleta (2008) 

Em declaro tonta del cul

Ara fa uns mesos vaig escriure, a la revista El Ciervo [aquí], parlant sobre el tema, que molt poca gent es creu que es pugui fer política sense favoritismes o, parlant clar, sense corrupció. Jo mateix, perdoneu, que vaig ser objecte d'insinuacions greus de tràfic d'influències, sense que cap d'elles acabessin en cap denúncia,  en puc ser l'exemple. Encara avui hi ha qui, no només en tingui algun dubte, de la meva corrupció ontològica, sinó que s'ho cregui "perquè no pot ser de cap altra manera" i, ja sabeu, que "Déu permet que el que no existeix romangui intensament il·luminat" com advertia Pessoa. Fins i tot algun amic periodista va equivocar-se'm d'imputació quan un jutge va decidir, a l'alcalde, a una advocada municipal i a mi, de fer-ho i, després, de desfer-ho. Tot això ho dic per avalar que, sobretot quan has passat per un jutjat, ningú no s'acaba de creure que hi pot haver responsables polítics que no siguin corruptes o, almenys, amb un comportament propici als favoritismes.

Jo, i potser perquè sóc un idiota, però, puc donar fe del comportament correcte dels companys amb qui he compartit aquestes responsabilitats; de manera que no ho trobo tan difícil. Ni heroic. Jo tinc molts defectes i, de fet, complir la llei no ho trobo una virtut. Però sé que és difícil de creure el que dic davant la sensació d'embrutiment total que ofereixen els fets que van descobrint-se cada dia alimentants amb la seva multiplicació mediàtica. 

Així, quan veig reproduïda als mitjans de comunicació una conversa entre dos importants responsables del meu partit, amb càrrecs institucionals d'elecció directa que, a banda de les conseqüències penals que pugui tenir, que no ho sé, exhibeix impunitat davant el compliment de les normes i, també, que s'expressa amb rebuig cap els procediments i les persones, se'm queda la cara de tonto del cul. "Tonta del cul" és com, segons sembla, un dels citats descriu a l'alcaldessa de Montcada i Reixac, quan, abans de rebre les pressumptes pressions a què s'al·ludeix a l'escrit (també sense proves, adverteixo), es mostrava reticent al que li demanaven respecte un procés de contractació.

Em quedaria aquesta cara perquè, precisament a causa de processos de contractació pública de personal, quan era regidor, i per respectar escrupulosament el procediment, he perdut alguna valuosa amistat. Quan, davant drames molt més colpidors que els que pretesament es volia resoldre en aquest cas, davant gent que m'ha demanat feina o perdonar multes o treure'ls un tribut, he hagut d'apel·lar a la necessària rectitud dels procediments davant la cara sovint escèptica, i en alguns casos, desesperada, dels meus interlocutors, sentint com mai els límits del poder.

Però m'estimo més seguir així, amb cara de "tonta del cul", amb el dubte sobre si el que dic és cinisme o simple idiotesa, que no pas cometre la ingenuïtat de creure que el poder no té límits i que, finalment, se't mengi. Com ha passat, i probablement encara ha de passar més, amb aquests dos companys meus que no per això, també ho dic, deixaran de ser-ho. Perquè aleshores els donaré la benvinguda al club dels tontos.

Passeig amb Joan Majó

Us deixo aquest vídeo, de Televisió de Girona en co-producció amb La Xarxa TV, en què -tot fent un passeig amb Joan Majó, es repassa els canvis a la ciutat de Mataró fruit del tomb democràtic del qual en fou protagonista, com a alcalde de 1979 a 1983 (el vídeo diu erròniament 1985). Uns canvis que, com es veu en el reportatge (on hi apareixen també Joan Pera, Pep Riera o Anna Escoda), no han parat des d'aleshores fins el darrer govern de Joan Antoni Baron. Val la pena.

Ramon Salicrú

Mentre arreu del món la notícia era la renúncia del papa, un fet inèdit, els mataronins estàvem pendents de les nostres coses, com sempre. En aquest cas, de l'atorgament del guardó "Mataroní de l'Any" organitzat per la revista El Tot Mataró, que va recaure en Ramon Salicrú. Em fa vergonya, perquè ens coneixem de fa molts anys, posar-me a recitar les lloances les quals no cabrien pas en aquest escrit. A banda que tothom li reconeix, el cert és que aquesta vegada és veritat. La seva predisposició i el seu rigor sempre m'han admirat, de manera que estic contentíssim d'aquest reconeixement que a ell, segur, li treurà tota importància.

Jo no vaig poder ser a l'acte de lliurament del guardó, però em consta que s'ha citat, sobretot, el seu mestratge (ha estat mestre i ara fa poc que s'ha jubilat), cosa en què tenen raó i va molt més enllà de la seva tasca docent. Però aquí cal reivindicar, també, la seva militància de base (a l'Església, al PSC...), la seva implicació en diverses entitats (el Foment, el Grup 3r Món...), el fet de ser marit i pare de persones que també déu-n'hi-do, etc.. També el seu rol d'historiador, sobretot d'historiador local, que no ha estat massa conegut però que a mi també m'ha admirat sempre (sobre els orígens del socialisme mataroní, sobre els noms dels carrers o sobre les relacions familiars de Mataró, per posar tres exemples més o menys coneguts). I, també, encara que sembla clandestí, la seva capacitat d'anàlisi i de proposició davant els reptes de la nostra societat. Li recordo una conferència, fa ja uns anys, al Museu-Arxiu de Santa Maria, sobre el moment actual, que s'hauria d'emmarcar, per exemple.

La seva tardana iniciació a la informàtica (sí, és dels del llapis i bolígraf, de lletra impecable apresa als escolapis), junt amb la seva infinita humilitat, fa que tots aquests treballs siguin encara massa amagats al públic i, potser, una de les gràcies del reconeixement, seria el de fer-les sortir a la llum. A veure.

I una darrera cosa. ¿Només sóc jo que troba que aquest mètode de selecció, eliminant gent cada setmana segons els vots obtinguts, com si fos el Gran Hermano, és poc adequat per reconèixer els mataronins? Ells no s'hi presenten pas, i penso que sotmetre's a l'escrutini públic (que descarta tots menys a un) no està a l'alçada de la seva dignitat. Fora d'això, tota la resta la trobo magnífica. Un atemptat a la nostra manca d'autoestima tan estructural. Que descobreix persones magnífiques entre nosaltres. Molt bé.

Eugenio Trías, sense límit

La muerte es el paradigma mismo de todo desgarramiento y desaveniencia. es la sustantivación de la arritmia que actúa como trágica cesura (...). La nada hace acto de presencia en el cerco del aparecer infestándolo de nihilidad. El límite, en su abrupta presencia delirante, absorbe y funde en él mismo el existir, quebrándolo por entero. El limes desaparece. (...)

La muerte (...) es la revelación de lo que de ese faltar del límite resulta: la nada. (...)  La muerte, al revelar la nada, es la gran prueba de la ética fronteriza. En la anticipación de la muerte, alumbrada por la experiencia del vértigo o de la angustia, la muerte reta e incita al fronterizo a un "vaciado" respecto a su propia voluntad relativa a ser sujeto. (...)

Desde la ética fronteriza, por el contrario, la muerte y la nada que ésta anuncia, abren la posibilidad (escatológica, futura) de un evento espiritual en el que se den cita, en la frontera del mundo, el fronterizo con su auténtico sí-mismo (su dáimon propio). la anticipación de ese evento contituye la genuina experiencia espiritual. Ésta es solo posible adelantándose a la propia muerte, y a la nada que ésta trae consigo, a través de una despotenciación y vaciado de la expresa voluntad del sujeto.

(...)  O el vaciado general de ese ego cuyo núcleo de mismidad auto-reflexiva es convertido (...) en fundamento de la propia existencia (...)

Sólo un existente mortal que habita en la frontera del mundo puede, en razón de este terrible peaje, constituirse en ser libre. (...) Un futuro que está siempre por llegar, cuya condición advenidera no puede darse jamás en "presente". Un futuro que no puede presentarse.

Eugenio Trías, La razón fronteriza, Círculo de Lectores, Barcelona 2004 (1999), pp. 125-128.

Foto: La Vanguardia

Sort del buit

Cuando uno visita las ruinas de un templo, de un teatro, de un mausoleo de la antigüedad suele caminar entre capiteles y columnas derribadas en busca del punto señalado en la guía donde se hallaba el tabernáculo, la cámara del tesoro o la tumba del héroe. Allí ya no hay nada, salvo el vacío. Los dioses se han esfumado, el oro fue robado, el cadáver del héroe ha desaparecido, pero el vacío de aquel lugar hermético es el fundamento más sólido, similar al espíritu, la única fuerza que sustenta toda la antigua gloria. El fanatismo de la Inquisición fue redimido por la locura del Quijote y la duda de Hamlet; la miseria del siglo XVIII pudo salvarse gracias a una sinfonía de Mozart; fueron los versos de Höderlin los que levantaron de nuevo los mármoles de Fidias e hicieron brotar las flores de anís entre las gradas roídas de los anfiteatros donde las voces de los antiguos tragediantes, que declamaban a Esquilo, habían quedado durante dos mil años solo a merced de las lagartijas. Las grandes guerras del siglo XX se han convertido en humo en cuyo seno se vislumbran las criaturas perennes de Grosz y de Otto Dix. El esqueleto de Ricardo III con su chepa acaba de aflorar en el subsuelo de un aparcamiento sin que la tragedia de Shakespeare haya desmerecido en un solo verso. La corrupción y la basura moral que hoy nos asfixia tienen un punto de fuga. El arte es una escapatoria hacia ese vacío donde habitaron un día los dioses, que es el fundamento del espíritu. Sálvese quien pueda.

Manuel Vicent. Fragment d'"El vacío", a El País, 10.2.2013.

Il·lustració: "Eleusina, ruïnes del temple vell", de Mettais,  publicat a L'Illustration, Universel Journal, París, 1860

Allí on comença l'alegria

El meu ha estat un temps d'ideologies,
però la idea no és la intel·ligència.
Com l'espurna del foc, la idea salta
i s'apaga en la nit.
Un ideòleg sempre du dins seu
un assassí, deia el meu pare
buscant un bàndol on salvar la vida.

Va nevar el curs següent.
L'autoritat, a classe, cobria com la neu:
queia suau però després glaçava.
Vaig fugir al parc blanc,
al límit de la por, allí on comença l'alegria.

Joan Margarit, fragment de "Mala gent i refugis", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 39. 
Il·lustració: cartell soviètic.

El crim és net

El crimen (...) donde verdaderamente campa por sus respetos es en los lugares limpios, inmaculados y bien ordenados: no hay barro donde dejar huellas de pisadas, ni posos envenenados, pues solícitos sirvientes se encargan de  limpiar todo rastro del crimen mientras el asesino mata e incinera a sis mujeres por falta de un poco de suciedad cristiana.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 949.
Foto: Kyle MacLachlan en un fotograma de Blue Velvet, de David Lynch (EUA, 1986)

No vull creure en els polítics

Com que la cosa està molt i molt malament, com que sembla que cada dia tenim noves sorpreses i cada vegada més negatives respecte a la corrupció a la política, és molt pertinent que, després de la perplexitat, vingui la indignació. I que, després de la indignació, reclamem el que sigui tant perquè els responsables dels casos que anem coneixent siguin jutjats com perquè, sobretot, això no es repeteixi en un marc que sembla propici a la corrupció. Com és natural, a mi em semblaran bé totes les coses que s'aprovin, em sembla fantàstic que es persegueixi els corruptes i sóc el primer en reclamar un comportament més digne dels nostres representants públics. Sobretot perquè el que està en joc és senzillament la democràcia. Cap dels sistemes possibles és millor que aquest, tot i els seus evidentíssims defectes, de manera que ja ens podem espavilar. 

Però, com passa sempre, sovint s'aprofita per demanar algunes reformes ("alguna cosa hem de fer, no?") o, fins i tot, desideràtums, que em sembla que ben poca cosa hi contribuiran, contra la corrupció. Per exemple: que un responsable polític, pel sol fet de ser imputat (especialment si la imputació no té a veure amb la corrupció) hagi de plegar, atorga un poder brutal als jutges i fiscals... a qui no votem. D'això parlo per experiència i no sóc neutral, com és obvi. O les llistes obertes, que em semblen molt bé per moltes raons... però que no sé si per combatre la corrupció, ja que pot servir exactament pel contrari, ja que elimina pressumptament l'economia d'escala en les campanyes electorals, el finançament de les quals és un dels problemes que recorren a la corrupció. O sigui que compte. No tot és cosa de normes.

Però el que més em sorprèn és el reclam de "creure" en els polítics. Bé, jo no situaria els meus congèneres, polítics inclosos, en el terreny de les creences. Per no fer-ho, recomanaria a tothom que tingui creences i que no les substitueixi per un succedani: polítics, bruixots, sacerdots, independències o el Barça. En els polítics no s'hi ha de creure; en tot cas, s'ha de mirar què diuen, com diuen que farien el que diuen, si tenen capacitat per fer-ho, quins valors complementaris els fan més o menys flexibles, per exemple, quins interessos prima allò que diuen i si aquests coincideixen en més o menys mesura amb allò que un pensa, posem per cas. I triar-los. I confiar-hi fins aquí, diguem, sense esperar que siguin més que això. Però creure... això és cosa de la fe, oi?

A banda, un bon tema de reflexió, que em faig cada dia més sovint, és per quina raó cada vegada més persones de gran vàlua intel·lectual, personal i de lideratge, prescindeixen d'entrar als partits i, més concretament, dels processos d'elecció de càrrecs o candidatures. No tan sols a casa nostra, per cert. Sincerament, crec que, més que normes, caldria afrontar aquest problema de cara.

I, finalment, també penso que, de fet, el problema és sempre el de situar-nos com a espectadors. Així, els polítics serien uns altres. Jo defenso més el terme "polític" com a adjectiu més que com a substantiu. "Polítics", com "religiosos", com "sexuals", com "sensibles", com "caminadors" ho som tots, són atributs que compartim els humans, i no tan sols alguns "professionals" com els diputats, els capellans, les prostitutes, els artistes o els atletes. Aquí també rau part del problema. En aquest cas, tampoc és qüestió de creure ni en la política, ni en la religió, ni en el sexe, ni en l'art, ni en cap camí, posem per cas, sinó de veure què caram pots fer tu, amb els altres -sobretot-, amb aquests atributs que Nostre Senyor et va donar com a tot quisqui. I amb Nostre Senyor, si vols, sí que hi pots creure. Però para de comptar.

Teatre en català a TVE

Arxiu TVE Catalunya - Lletres catalanes - Les tres germanes

• Arxiu TVE Catalunya - Lletres catalanes - Les tres germanes

En una pàgina del web de RTVE han publicat les obres que, principalment de 1977 a 1979, el circuit català de la televisió pública espanyola va emetre, talment com ha fet amb les obres en castellà al mític programa "Estudio 1". Ho podeu trobar aquí i aquí les obres en castellà. Jo opino que és una meravella. Primer, perquè de mica en mica es vagi fent públic l'immens i valuós arxiu de la televisió pública espanyola i, sobretot, el que fou emès en llengua catalana. Hi descobrirem moltes coses, joies incloses, i potser entendrem també alguns contextos que ja queden una mica lluny. 

En segon lloc, perquè, fora d'algunes retransmissions esporàdiques, s'ha perdut el costum de fer teatre per televisió. Ha estat substituït, això sí, pel món de les sèries, algunes amb mot bona factura... Però perdem l'oportunitat de veure representades peces com les que, per exemple, hi ha en aquest arxiu, les quals sospito foren produides amb un pressupost molt baix. 

I, en tercer lloc, perquè, com dic, hi ha algunes obres senzillament meravelloses, perfectament interpretades, d'autors catalans i adaptacions, probablement avui amb dificultats de ser reposades al circuït teatral i, sobretot, a l'abast de tothom que estigui connectat a la xarxa. Us ho recomano.

Mai com un jutge

[El] padre Brown (...) sigue recorriendo la vida con su viejo paraguas, simpatizando con casi toda la gente con la que se encuentra y aceptando almundo como compañero de viaje, pero nunca como juez.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 936.
Foto: Alec Guiness protagonitzant el pare Brown (1954)

Jesús, el clown

Durant una colla d'anys, René Girard i Gianni Vattimo han anat coincidint en algunes xerrades i, a més, ambdós es comenten, amb lleugeres discrepàncies, en algunes de les seves obres. La transcripció de les xerrades i la recopilació d'un article de cada un sobre l'altre han forjat aquest recomanable llibre (¿Verdad o fe débil?, Ed. Paidós, 2011) de dos pensadors contemporanis que tenen coses interessants a dir sobre el fet religiós, a cura de Pierpaolo Antonello, que en fa una molt aclaridora introducció.

Abans de seguir, em permeto la mala educació de fer un periple personal. Vaig descobrir els dos autors fa una colla d'anys. Puc dir que la mirada d'ambdós m'ha estat molt útil alhora de traçar la meva pròpia posició sobre el fet religiós, més enllà del que crec i del qui no. De Girard recordo especialment La ruta antigua de los hombres perversos, (Ed. Anagrama, Barcelona, 1989), de qui vaig parlar aquí fa un any per l'ús que en féu un mal polític. La seva teoria sobre les religions parteix de la violència intrínseca i de la necessitat d'apaivagar-la mitjançant el mecanisme del bóc expiatori. I reconeix en el cristianisme aquella religió que trasbalsa aquest ordre, perquè el bóc ressuscita i, de fet, presenta una possibilitat de vida sense la solució típica del fet religiós, tot i el risc que, de no resoldre el fet estructural de la violència mitjançant ella mateixa, pot obrir-ne la caixa de trons, adverteix. En això s'assembla a Vattimo, de qui, quan jo era més jove, me n'agradava la seva distància davant el pes dels grans relats ideològics del segle XX i m'hi sentia molt identificat. Vattimo, resumint, creu que la secularització, en realitat, forma part del programa cristià, és a dir, treu dels temples i porta a la ciutat els atributs divins: l'amor, la pau, etc... "La secularización" -diu en aquest llibre que comentem- "no sería el abandono de lo sagrado sino la aplicación completa de la tradición sagrada en determinados fenómenos humanos" (p. 41) M'agradà especialment, temps després, el seu testimoni de re-conversió al cristianisme explicat a Creer que se cree (Ed. Paidós, Barcelona, 1996). Encara avui recomanaria sense dubtar ni una mica la lectura d'aquests dos llibres a qui fos; ja dic, creient o no.

Tornem al llibre. Ambdós reprenen les seves teories centrals i les posen en diàleg. Coincideixen més que no pas discrepen i, curiosament, el menys cristià de tots dos, Girard, defensa potser una prevenció més gran davant la defensa de la necessària feblesa de l'altre, que avui simpatitza amb una mena de "comunisme feble" que tampoc entenc gaire. Però tots dos coincideixen que els valors civils de la democràcia i els drets humans, inclosa la separació de la religió i els afers públics, tenen en l'expansió del cristianisme el seu principal aliat. Coincideixen en què la principal aportació del cristianisme, com deia abans, consisteix en desvetllar el mecanisme victimari de les religions i capgirar-lo, de manera que "la redención no consiste en saber que Dios existe, sino que Dios nos ama y no podemos temer a lo oscuro", tant que fins i tot podríem arribar a dir "gracias a Dios, no soy idólatra", diu Vattimo (p. 48), qui s'acabarà definint com "ateu" (p. 74) si el Déu del que parlem és "el dels filòsofs", com a bon deixeble nietzschià. Perquè "Un Déu que existeix no existeix", cita provocadorament de Bonhoeffer (p. 75), sinó que ressuscita "entre nosaltres" (p. 76).

Aquest desvetllament del mecanisme intrínsec, i la possibilitat que obre de reescriure el sentit de la humanitat, Girard el situa a la Passió i, més concretament, el planteja en les negacions a Pere. "La pregunta que la Pasión plantea es la siguiente ¿de qué parte estamos nosotros ¿Con la multitud que acusa a Jesús de ser culpable o estamos con la otra parte?" (p. 60). Davant la insistència de Vattimo en les bondats de la secularització i d'un cert "nihilisme" religiós, Girard critica certament que la interpretació  eclesiàstica de Jesús el converteixi en un jutge, "exactamente al contrario de lo que él es" (p. 85), però defensa, alhora, la pervivència del que en diu "teatralitat" de la religió per orientar-nos culturalment (p. 86).

Els dos autors reprenen el rol de Jesús com a subvertidor del lloc de la violència en l'origen de les religions quan citen Bloch, per qui el crucificat semblava més un clown que un heroi tràgic: "Jesús no combate a Satanás con una lucha sinó con ironía: '¿Dónde está, oh muerte, tu victoria?' (1Cor, 15, 55). la victoria de la muerte sería tomarla demasiado en serio", conclou Vattimo (p. 99), per qui "el carácter extraordinario de su revelación (lo sagrado no es la violencia sacrificial, Dios es amor) demuestra, entre otras cosas, que él no podía ser únicamente hombre" (p. 131). 

D'aquí a pocs dies ve la Quaresma i d'aquí un parell de mesos ja serem a Setmana Santa. No dic que aquest llibre ens hi prepari, perquè no és cert; però sí que ens permet reflexionar sobre el propi relat que ens hi ajuda, permet aportar-hi els dubtes, el llenguatge i les reflexions dels nostres contemporanis, de la mà de dos grans pensadors, com deia, per -com a mínim- tenir el cap més ben ordenat.

En castellà, aquí.

Strep-tease barroc

A lo largo del barroco los Cristos resucitados ven como sus taparrabos van achicándose y resbalando peligrosamente por sus caderas, y en esta cachonda competencia las ultrarrealistas, policromadas y brillantes tallas del Arte Sacro español se llevan la palma.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 210.
Foto: Greco, Crist ressuscitat (1595-1598), Museo Hospital de Tavera (Toledo)

L'amistat

L'amistat és això. Saber

per on surt la tenebra que és teva.

Joan Margarit, fragment de "De l'amistat", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 31. 

Il·lustració: Caspar Friedrich, L'ocàs (germans), 1835, Museu de l'Ermitage, Sant Petersburg.

La lauda i la biblioteca

Aquest cap de setmana es pot ben dir que Mataró està de festa grossa. En primer lloc, demà dissabte a la tarda, a les 7, es descobrirà al públic la restauració efectuada a la lauda sepulcral del segle V que es conserva a la basílica de Santa Maria de Mataró. La lauda i la tomba, descobertes fa més de cinquanta anys per l'equip de Marià Ribas, no tan sols és un testimoni únic a tota Espanya sinó que, també, enllaça la història de la ciutat amb un període, el posterior al domini romà, del que en sabem molt poques coses. Una sí que la intuïm: el lloc de l'actual Basílica no tan sols atresora testimonis de la llarga història de la ciutat, ben concetrats (i alguns encara per descobrir, suposo) sinó que probablement dóna continuïtat al culte romà (en vaig parlar aquí). Ara la podrem contemplar en directe i aquesta és la meravellosa notícia. 

Del final de la romanització, el domini visigòtic, fins a l'inici de l'edat mitjana, hi ha llacunes importants a la historiografia local. El malauradament desaparegut Joan Bonamusa hi dedicà la seva tesi doctoral que, per sort, fou publicada fa poc. La descoberta recent d'unes restes visigòtiques (arrianes) d'una suposada segona seu episcopal a Barcelona a l'actual basílica dels sants Just i Pastor obre noves perspectives d'estudi de més gran abast sobre aquest període i segur que les aportacions historiogrpàfiques i arqueològiques mataronines hi poden ajudar.

El segon motiu de festa es deu a la inauguració, aquest diumenge a les 12, de la nova Biblioteca Antoni Comas, a l'edifici modernista que fou escorxador municipal (i que dóna nom al veïnat, generat a partir d'habitatges de protecció oficial dels anys cinquanta que ja van superar la Guerra de l'Al·luminosi). Em satisfà per molts motius. Primer, perquè va dedicat a un prohom mataroní, catedràtic de literatura catalana, que morí massa aviat. Recordo amb emoció quan, als meus dotze anys, vaig assistir a l'acte d'homenatge que se li féu al Foment Mataroní i quan, després, vaig poder llegir-lo sobretot com a co-autor de la Història de la Literatura Catalana, que és un punt de referència indiscutible. També per mi.

En segon lloc, per la recuperació patrimonial i urbana de l'edifici i el recinte de l'Escorxador, tasques que foren portades a terme mentre jo era regidor amb molt esforços per part de molta gent. El trajecte ha estat llarg i no m'estendré. Però només diré que la recuperació d'aquest espai era decididament estratègica per donar continuïtat urbana (és a dir, treure de l'aïllament) al barri de l'Escorxador que, junt amb el del Palau i el de Rocafonda, van establir un mecanisme coordinat (entre les associacions i entre les administracions) per refer-los de dalt a baix (i evitar un daltabaix, també). Primer, la col·laboració institucional passà per l'Ajuntament i la UE, que hi té molts fons dedicats. Després (i de forma molt directa se'n beneficia aquesta nova infrastructura), amb la Llei de Barris impulsada per Maragall (i rebutjada pels governs Pujol i ara eliminada pel govern Mas). De les peripècies que van haver de fer-se per arribar fins aquí (entre elles, un costós trasllat dels serveis de manteniment municipal) recordo més aviat l'oposició de l'actual alcalde, aleshores conspicu cap de l'oposició. Aquest que ara es queixa de l'herència rebuda sense la qual avui no hi hauria biblioteca. Ni res del que ara defensa, o inaugura, amb tant de somriure hipòcrita. Per sort, quan va entrar estava gairebé acabada i no ha tingut més remei que acabar-la.

I, en tercer lloc, perquè s'obre la segona biblioteca pública de Mataró, després de la Pompeu Fabra i després de la famosa Biblioteca Popular de Caixa Laietana, que són dues joies locals, us ho asseguro. Hi ha qui presagia, amb la digitalització, que desapareixeran les biblioteques. No és que no m'ho cregui, que no m'ho crec; és que veig que sempre diuen això els que troben innecessàries les despeses perquè la cultura i el coneixement arribin al màxim nombre de persones possibles. O que ho facin juntes, que -tot i que en silenci- s'hagin de relacionar, de trobar-se, de compartir. Els nous profetes de l'individualisme rebran una saccejada, aquest diumenge. Celebrem-ho.

Fotos: Ajuntament de Mataró.