dimecres, d’agost 31, 2016

Converses amb Gil de Biedma


Mireu com són les coses. Fa deu anys vaig llegir (i comentar aquí) el llibre Jaime Gil de Biedma. Conversaciones (edició i pròleg de Javier Pérez Escohotado, Ed. El Aleph, Barcelona, 2002). Òbviament, no recordava haver-la llegit quan em vaig trobar amb una reedició recent, que vaig comprar fa poc i m'he llegit de dalt a baix. Sí, alguna cosa em sonava, però fins ara no me n'he adonat. També gràcies a adonar-me'n veig que fa deu anys que no devia llegir res d'ell, ni segurament rellegir els seus poemes, que ho hauria de fer més sovint. Ha valgut la pena que la memòria em jugui aquests lapsus.

Un dia revisaré els subratllats dels dos exemplars que tinc, a veure què m'interessava fa deu anys i què ara. Espero que els canvis hagin anat a millor.

Tornem al llibre. Tres grans trets surten a lluir de forma intermitent. Una, la seva reticència a ser considerat dins la "poesia de l'experiència", com se'l titlla sovint. Dues, el procés de creació del poema, una mena d'artefacte que, sobretot, ha de "sonar" bé, per entendre'ns. I, tres, un enorme respecte a la tradició (la tradició literària catalana, per exemple, però també d'altres), tot i situar-se'n clarament fora. 

dilluns, d’agost 29, 2016

Del no res al tot


En els temps d'ara, aquelles grans decepcions dle segle XX troben una nova confirmació: tot és ple de nous radicalismes, fanàtics o integristes, dels quals l'islàmic és el més exitós.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 301.

dissabte, d’agost 27, 2016

El globus de la ment


Mans: feu el que se us mana;
porteu el globus de la ment
que s'infla i s'arrossega amb el vent
a la seva estreta cabana.

W.B. Yeats, "El globus de la ment", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 171.

dijous, d’agost 25, 2016

L'olivera sagrada


Ara fa unes setmanes es va estrenar als cinemes espanyols El olivo, un film d’Iciar Bollain. Quan l’avi de la protagonista, Alma, que porta anys sense parlar, ara ja no menja, la néta emprèn un camí per recuperar una olivera mil·lenària que els seus pares es van malvendre anys enrere amb l’oposició de l’avi. Inicia un procés de recerca i el localitza en una seu d’una empresa alemanya que el té, a més, com a símbol corporatiu. L’arbre és un recurs narratiu per explicar, entre d’altres coses, els estralls de la crisi: negocis arruïnats, depauperació del sòl, precarietat a tots els nivells, diferències entre els pobres (espanyols) i els rics (alemanys), la indignació dels joves… Sobretot, de la pèrdua. La pèrdua de diners, sí, de la dignitat, també, però sobretot dels referents sòlids: l’olivera arrencada de soca-rel després de tants segles, la història escapçada, per tant, la ruptura tel·lúrica que ens fa nòmades o la lenta i callada mort de l’avi íntegre.

És un recurs narratiu però també és el protagonista. La seva força simbòlica agafa tota la seva dimensió quan desapareix, quan s’anhela. La pèrdua del referent ha deixat aquesta família sense aire, sense esma, sense futur. Sense respecte. El viatge que emprèn la protagonista, així, seria una peregrinació sui generis, una excursió a l’origen, un anhel profund de retorn. La infantesa, l’ordre còsmic, la terra sense envair...: aquestes construccions amb que forgem la nostra idea de felicitat i que situem tant a l’origen com al final de la nostra existència. L’alfa i l’omega, com diria l’Apocalipsi. El que vull dir és que el film és, també, un film sobre el símbol, sobre el símbol a través del qual podem accedir al fons de la nostra vida. És a dir, és una pel·lícula religiosa, en realitat.

És molt suggerent, així, el lema amb què s’anunciava, jugant amb el nom de la noia: “Hay tierra con Alma”. Una “religió” quasi animista. Pel desembre ja vaig parlar, aquí, del fenomen del “reencantament”, és a dir, dels nous fenòmens espirituals o de religió implícita que, probablement per la crisi del religiós-institucional, però també del seu procés de secularització, estem vivint. A mi, aquesta història em sembla un bon reflex. Primer, perquè reclama símbols per poder entendre “el que realment passa” i distingir “el que realment importa”. Efectivament, no ho podem fer al marge dels símbols. Però, segon, perquè resacralitza la natura. Els arbres, les muntanyes o els núvols ja eren llocs d’esperits en les religions arcaiques. “Hay tierra con Alma”. Perfecte. Però hi ha un problema que el cristianisme ja havia resolt, en teoria: el nostre lloc natural no és el d’un món “encantat” sinó precisament exclaustrat del paradís. En aquest lloc, els nostres problemes els resolem nosaltres, i no els déus, o els arbres. I el símbol més potent, més clar i més cru, és precisament el d’un home agonitzant, abandonat, penjat d’una fusta d’arbres que va ser pres… a la Muntanya de les Oliveres, precisament. Sense passar per aquí, per la humanitat més crua, no hi ha res a fer. Aquesta seria la meva objecció.

Article per a la revista Valors (juliol 2016)

dimarts, d’agost 23, 2016

Vallcorba, el provocador


[Avui, segon aniversari de la mort de Jaume Vallcorba]

Avui dia, qualsevol bromista estripat passa per ser un "provocador" i és aplaudit, no pel show business, només, sinó sobretot per la benpensant societat cultural. Tanmateix, l'editor Jaume Vallcorba va definir exactament amb el seu catàleg què és "la provocació": atrevir-se a intentar que els teus contemporanis no s'agenollin inevitablement davant els ídols i valors de l'època que els ha tocat de viure.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 268.
Foto: Núvol.com.

dissabte, d’agost 20, 2016

Enlluernant però absent


Com que  l'oli i el ble s'han consumit
i els canals de la sang estan glaçats,
mano al meu cor dolgut que s'acontenti
amb una bellesa de bronze nascuda
d'un motlle, o una de marbre enlluernant;
enlluernant, però absent quan no hi som,
car és mé sinsensible que un fantasma
a la nostra soledat. Oh cor, som vells;
la bellesa vivent és per als joves:
no en podem pagar el preu amb les folles llàgrimes.

W.B. Yeats, "La bellesa vivent", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 147.
Il·lustració. Venus de Lely (Afrodita nua), segle II (còpia romana d'un original grec). British Museum, Londres.

dimecres, d’agost 17, 2016

Maigret s'impregna


"Era la seva manera de treballar, de mirar d'entendre i d'impregnar-se de mica en mica de la vida d'unes persones que el dia anterior no coneixia".
Georges Simenon, Maigret i el vagabund. Ed. Columna, Barcelona, 1996.

No sé si en algun altre llibre, o entrevista, surt aquesta referència, o més concretament aquest verb, "impregnar", per referir-se al mètode de treball del comissari Maigret, creat per Georges Simenon. Jo li havia sentit dir a Josep M. Ballarín per explicar què és la pregària. "L'inspector Maigret diu que s'impregna de realitat per poder resoldre els crims a què s'enfronta; exactament això és la pregària", li vaig sentir dir un dia. Efectivament, la pregària no consisteix en aïllar-se de la realitat sinó d'entrar-hi "impregnadament", d'aprofundir-la, d'assumir la vida dels altres. Prestant atenció, amb silenci, sense caure en els enganys de la vista i dles prejudicis però sense ometre les embranzides del cor.

Maigret i el vagabund, Simenon fa exactament aquest treball, a partir del seu personatge, que fa un veritable viatge interior per intentar comprendre les raons d'un vagabund que es resisteix a confessar l'autoria del crim del qual ha estat víctima. La resta d'elements, i sense la cooperació valuosíssima del propi afectat, tot i que n'és de fet l'actor central, la resta de peces del trencaclosques s'acaben ajustant.

Sí, al final, Maigret resol el secret, però no pas el misteri. El misteri, la fondària de l'altre, és tan fascinant com irresoluble. 

dilluns, d’agost 15, 2016

Il·lusió



"No ens parli de les coses tristes o dolentes que ens poden passar!", m'exigeixen. "Sembla que ens vulgui portar mala sort. S'ha de ser optimista! S'ha de tenir il·lusió1".

I, tanmateix, resulta que el consumidor il·lusionat, a qui també podríem anomenar votant (o, si s'escau, patriota), xoca una vegada i ua altra amb la seva condició d'il·lús.


Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 291.
Foto: obra de Juan Genovés.

dissabte, d’agost 13, 2016

No donis mai tot el teu cor


No donis mai tot el teu cor; l'amor
no els semblarà que valgui res,
a les amants apassionades, si el
creuen segur, ni s'imaginen
que s'esvaeix entre bes i bes.
car tot allò que és bell no és
sinó plaer fantasiós, breu.
Oh, no donis mai tot el teu cor,
car sols diran, amb llavi dolç,
que han donat els seus cors sols per joc.
I qui podria jugar-lo bé
si l'amor el torna mut, sord, cec?
El qui donà el seu cor sencer
en sap el cost, perquè el perdé.

W.B. Yeats, "No donis mai tot el teu cor", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 77.

dimecres, d’agost 10, 2016

El catalanisme fa història


Durant la primera setmana d'agost hem assistit a una absurda picabaralla (per Twitter, no s'espantin) arrant de l'ús de dues estàtues franquistes retirades de l'espai públic per una exposició de no sé què al recinte del Born, a Barcelona, cap a la tardor. A mesura que els diferents participants de la polèmica s'anaven explicant, la cosa s'anava enredant més i les bajanades anaven incrementant-se a joc amb la temperatura, i amb l'in crescendo de barbaritats en què cada estiu es prepara la nostra Diada (ex)Nacional.

La polèmica, en el fons avorrida i banal, serviria, però, per parlar de moltes coses. Per exemple, en quins són els temes de debat "polític" del moment i la seva relació inversament proporcional als interessos de la gent, em temo, que després no sabem per què s'absté. O per exemplificar fins a quin ridícul arriba la ressacralització dels espais pròpia del reencantament que succeeix tota època de secularització (es desencantament weberià), com sempre dic. Òbviament, fer entrar el dimoni a la casa sagrada posa els pèls de punta als sacerdots de la nova religió. També serveix per comprovar fins a quin punt les exposicions que utilitzen la història tenen una decidida tendència a l'adoctrinament. Ara toca parlar d'aquest tros de la història (uns són del 1714 i els altres del 1936, es veu), ara et diré quins són els bons i quins els dolents perquè t'ubiquis, ara et faré un relat que s'assembli a alguna cosa que passa ara i que puguis dir "veus? això ve de lluny!".

Aquest prolegomen l'he fet amb dos objectius. En primer lloc, per reivindicar la historiografia, la mirada crítica cap el passat, el valor de l'esforç per l'obtenció de dades, la grandesa de multiplicar els contextos, les hipòtesis, els contrastos. La professionalitat de saber distanciar-se de les pròpies conviccions, de les hipòtesis fàcils, de l'última paraula. El tremp de rebutjar l'abús, la tergiversació, les ucronies, les dreceres. I, en segon lloc, de recomanar-vos dos llibres que he llegit últimament (i que em van passar desapercebuts quan van ser publicats, ara fa pocs anys) que posen la mirada, sobretot, a l'evolució del catalanisme bàsicament des de la Renaixença fins avui.

Llibres


Es tracta de La pàtria dels catalans, del mataroní Josep M. Fradera (La Magrana, Barcelona, 2009), i de Catalunya, Espanya, del cordovès afincat a Catalunya José Enrique Ruiz-Domènec (La Magrana, Barcelona, 2011). Tots dos llibres, escrits per dos grandíssims historiadors (tant grans com desconeguts, em temo), fan aquest intent, amb incursions a la situació política actual (dels anys que van ser publicats, fa quatre dies, però sembla que faci quatre segles), a episodis històrics diversos, però amb la línia comú de burxar en els encerts i els desencers d'un corrent nascut romàntic, i de dretes, que acaba penetrant com a tòpic transversal de la majoria de corrents polítics de Catalunya. 

Per completar la mirada, tot i que el tall històric és més recent, de 1937 ençà, hi afegirem un llibre recent, El llarg procés, de Jordi Amat, (Tusquets Ed., Barcelona, 2015) que té una ambició més precisa per explicar com, des de l'esclat de la guerra fins fa ben poc, el catalanisme evoluciona cap a dos corrents: el marxista i intel·lectual i el que n'hem pogut dir el "pujolisme", que tenen, com és obvi, el seu zènit i la seva caiguda amb l'ascens i decliu de Maragall i Pujol, respectivament. 

Malgrat aquest maldestre resum del segon, el llibre és molt més que això. Els altres dos, no m'atreveixo ni a resumir-los ja que, entre d'altres coses, toquen un munt de temes amb una vocació honesta de dessacralitzar la història i oferir algunes claus d'interpretació que ens allunyin dels prejudicis amb què ens hi acostem. En fi, que si fem història, això que caldria fixar quan passin cent anys més tard, com a mínim, sigui de moment la fructífera lectura d'aquests tres excel·lents volums. Si tingués temps, us en posaria algunes mostres, però fa calor i crec que me'n vaig a prendre la fresca. Us els recomano, doncs. Vivament. I, ara que estan de moda, serien tres excel·lents motius per iniciar un club de lectura sobre el catalanisme, o la història de la Catalunya contemporània...

dilluns, d’agost 08, 2016

Castella



Unamuno, seguidor, com se sap, de les teories d el'idealisme alemany (Taine, Herder), deia que el paisatge castellà, immens, pla i desolat, no genera gaires oportunitats econòmiques i que aquest factor, juntament amb els hiverns crus i els estius rabiosos, ha produït una casta d'homes sobris, reservats, tenaços i sorneguers.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 284.

dissabte, d’agost 06, 2016

Els meus somnis sota els peus


Si tingués les teles brodades del cel,
teixides amb llums d'or i d'argent,
les teles blaves i grises i fosques
de la nit i la llum i la mitja llum,
te les estendria sota els peus:
però sóc pobre i tinc només els somnis;
jo t'he estès els meus somnis sota els peus;
trepitja amb cura, que em trepitges els somnis.

W.B. Yeats, "Ell desitjaria les teles del cel", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 69.
Il·lustració. B. E. Murillo, Inmaculada Concepción de El Escorial, c. 1660-1665, Museo del Prado, Madrid.

dijous, d’agost 04, 2016

En Josep M. Cusachs ha fet 80 anys


El passat dia 30 en Josep M. Cusachs ha fet vuitanta anys. Pocs mesos abans, va vendre's un rellotge que li havia deixat el seu pare, veient que cap dels seus fills es veia en cor de dur-lo, i va dedicar els diners que va treure'n a autoeditar-se un llibre amb records i breus pensaments que esbossen, segons ell mateix, la seva personalitat. "Ara que el ciri s'acaba", com diu, va creure que era l'hora de fer un llibre i plasmar en poc més de cent trenta pàgines el que ha cregut convenient llegar-nos. El volum es diu Bon dia! i es pot adquirir a les llibreries de Mataró.

La característica principal d'aquest llibre és la seva autenticitat. Un home de teatre com ell, vinculat tants anys a la Sala Cabañes (d'on provenen coneixences familiars comunes) sap molt bé, contra el que pensa tothom, la màscara no amaga la persona que som sinó que l'amplia, la desenvolupa, permet que es mostri "tal com és". Qui diu màscara diu fer un llibre, o poesia, o literatura, o com ens vestim i actuem). La paraula "persona", de fet, és la que designa en llatí la paraula màscara, en especial aquelles que tenien una boca feta que manera que el so es pugués sentir més alt, com un prototipus d'altaveu. La persona com altaveu del jo.

Bé, doncs en totes les pàgines de les anècdotes, de les descripcions d'ambients o personatges o de petits pessics de pensament, hi ha la narració de l'impacte personal, del que va més endins, i que -ves a saber- quan tenim vuitanta anys veiem de quina manera ens ha marcat, ens ha configurat. Cosa que, quan ens passa, no ens n'adonem ni una mica. En el cas que ens ocupa, "el que ens passa" coindideix amb un context de canvis que no deixen indiefernt l'autor. El Concili Vaticà II, per exemple que, de nou, atorga autenticitat i reviscolament a un cristianisme que s'apagava i que l'autor assumeix de forma inequívoca. O els canvis de costums, o polítics, que -contra el que veiem massa sovint- afegeixen esperança i no pas frustració a la generació que va viure els anys grisos de la dictadura a la seva joventut.

La segona característica és la concisió. Tant del llenguatge, acurat i entenedor, clar, com del contingut. Jo he necesistat un blog amb uns milers d'entrades per treure només una part del que m'impacta, m'interessa o "duc a dins". L'esforç de la concisió té, en realitat, molt més mèrit. Jo no sé si podria. No sé si per això cal tenir una experiència tant interessant, reflexionada i viscuda com la d'en Josep Maria. Per molts anys!

dilluns, d’agost 01, 2016

Levi



La gran aportació de Primo Levi és el relat de la seva conversió en bèstia a Auschwitz. la d'ell i la dels seus companys desvalguts. la seva novel·la li les tesis d'Arendt demostren que ningú, ni el més bonista i càndid dels humans, és lliure de la possibilitat d'acceptar la conversió de l'adversari en bèstia.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 281.