dimecres, de maig 11, 2022

La tradició gegantina

 


Passo sovint per davant d'una escola de titularitat religiosa, concertada. Fa poc van ampliar la porta d'accés i hi vaig xafardejar. La sala de l'entrada és un homenatge als gegants, als de l'escola i als de la ciutat. Ni a la façana ni en aquest tros de l'interior que queda al descobert hi ha cap signe que informi de l'opció religiosa de la titularitat. Els gegants són, avui, el gran signe de vinculació amb la tradició cultural i popular pròpia, almenys a la meva ciutat, al conjunt d'escoles, públiques o concertades. A és dels gegants de cada centre, hi ha una veritable vocació gegantera transmesa als més petits. 

Fa poc, a la televisió local parlaven de l'allau d'escoles que visiten la planta baixa de l'Ajuntament, on, en le setmanes prèvies i posteriors de sant Jordi, s'hi exposen les figures institucionals. Se'm va ocórrer comentar-ho amb un tuit de broma (error: ningú entén les bromes a Twitter) en el qual afirmava que "totes les criatures tenen un màster en geganteria i ni punyetera idea de qui és Abraham. En qualsevol cas, espero que no sigui antisemitisme". No va ser ben rebut. Hi ha qui hi veia una mena de contraposició. 

A mi, vaig respondre, em sembla molt bé aquest nivell de coneixement de la tradició local, de la tradició viva; el que no entenc és per quina raó no es transmeten amb la mateixa passió altres tradicions, també vives, que configuren de forma molt sòlida la nostra cultura. Vaig posar d'exemple Abraham per dir que la tradició de la qual parlo té origen jueu (i que en aquest món d'ofesos ràpidament algú podria atribuir falsament a l'antisemitisme) i perquè, ves per on, l'aportació cultural més rellevant que ha viscut la meva ciutat en les darreres dècades és l'islam, a causa de la forta immigració magribina. I l'islam també surt de la tradició abrahàmica. Tradició de la qual beu tota la cultura occidental (que és on vivim) i de la qual encara tenim experiències molt presents (fa poc hem celebrat la Pasqua cristiana i el Ramadà musulmà, cosa que no deu ser apta pel públic infantil).

Tot això ve al cas perquè em sembla que caldria pensar-hi una mica. En primer lloc, perquè ens estem perdent coses importants i que serveixen per a moments importants de la vida, que les tenim a l'abast tant per aprofitar-les com per refutar-les, que resulten rellevants en la vida de molts dels nostres conciutadans, conscientment o insconscient. No recordo cap visita escolar, almenys publicitada, a algun dels dos grans altars barrocs que la meva ciutat atresora, des dels quals podem explicar tantes coses... Per exemple, l'origen dels gegants.

En segon lloc, perquè és tot un repte, alhora, per les escoles cristianes, immerses elles també en el procés de secularització que viu el conjunt d'Europa (almenys), amb l'absència de vocacions i relleus en els ordes religiosos que les acullen. I encara és un repte més gran per a les escoles públiques, on, de vegades, la mínima presència de religió té els efectes d'uns quants graus en una prova d'alcoholèmia: invalida tota la resta i treu punts. Pessebres i nadales sense Nen Jesús, la Quaresma de les potes, la Pasqua dels ous. Això per no parlar dels problemes per enfrontar, ritualment i més a fons, impactes com la mort.

En tercer lloc, perquè estem infantilitzant els processos de socialització. Ni els gegants, ni les festes a les quals m'he referit, són cosa de criatures i prou, com em sembla que les estem tractant. Ni, m'atreviria a dir, les "coses de criatures" han de ser només per a criatures. Em temo que créixer, descobrir el món, passa per reconèixer el món adult (per això els gegants són gegants), i no per amagar-lo. Reconèixer el món adult a través de la cultura per no haver de recórrer a la pornografia (directament o simbòlica), cansat del món infantil on els adults ens encasellen, i on, de fet, voldrien viure.

I per últim, perquè tenim una mala relació amb la tradició. Els uns, pocs, tradicionalistes, perquè ignoren el caràcter viu de tota tradició, la seva presentalitat. La nostàlgia la converteix en arqueologia. La tradició és allò que agafo jo, responsablement, per llegar-ho a les següents generacions. Els altres, els adamistes, perquè juguen perillosament contra el coneixement adquirit de les nostres civilitzacions, sense el qual perdrem més que no guanyarem. Avui, la lluita per la supressió d ela pena de mort té el seu origen, encara, en una pedra que Moisès, també comú en les tres tradicions religioses de la Mediterrània, diuen, va baixar. I es va trobar els seus compatriotes adorant el vedell d'or. Perquè si sortim de la tradició iconoclasta i crítica que inclou Abraham, Moisès i el que expulsava mercaders del Temple, la temptació és abraçar qualsevol cantamanyanes que ens ofereixi l'oro i el moro. Dels quals n'anem plens.

divendres, de maig 06, 2022

Teoria dels gossos

 


Segons una amiga meva que ha estudiat els processos contemporanis de radicalització (islamisme, extremes dreta i esquerra…), els experts avisen que aviat caldrà sumar-hi l’animalisme, com tot just s’insinua en els recents atacs a granges. Tant de bo es pugui prevenir i ens ho estalviem, però, certament, algunes de les reaccions aïrades d’aquest col·lectiu, amb el silenci còmplice d’una majoria que no vol ser titllada d’insensible, fan pensar que no.


Ras i curt, l’animalisme es basa en la creença que els animals tenen drets. Drets amenaçats que s’han de defensar. Sovint amb la denúncia de situacions extremes, realment condemnables, l’esmena acaba fent-se a la totalitat. Perseguint el maltracte a les bèsties s'acaben blasmant espectacles o usos agrícoles. Qüestionant els mètodes qualitatius i l’impacte econòmic i ambiental de les macrogranges ens embranquem fins a santificar el veganisme. Un aspecte lateral (sí, lateral i auxiliar) de la vida humana, que pot governar-se amb seny i mesura, acaba sent central. Defineix els fonaments sense ser aquest el seu lloc i, esclar, acaba fonamentalista.


Només apunto, perquè donaria per molt més, tres aspectes que trobo crítics si aquesta majoria temorosa segueix el corrent o deixa fer com si res a l’innocent animalisme. La primera té a veure amb els drets. Tot i que les Nacions Unides així ho van acordar el 1977, pel que sembla, em resisteixo a aplicar la paraula dret a res que no sigui humà, inclosos els altres éssers vius. Hi ha un debat interessant en el món de l’ètica (i aquí, una bona mostra d’articles que ha agrupat en Ramon Alcoberro), de manera que no m'estendré gaire. Però no em resisteixo a recordar que els drets són conquestes humanes precisament per no ser tractats com animals. O vegetals. I que l’assimilació legal o ètica entre els éssers humans i la resta d’éssers vius, com poden imaginar-se, degrada el primer grup. Ara, precisament per això, perquè els homes som més que animals, podem ser perfectament capaços de respectar-los i de regular en quines condicions hi convivim, entre d’altres coses, perquè fa milers i milers d’anys que hi establim relacions domèstiques. D’això, els nous fonamentalistes en diuen “especisme”.


On és l’altre?


El segon aspecte que vull comentar me’l va fer pensar Byung-Chul Han. Segons ell, un dels problemes de les relacions amoroses de la nostra època, elegides en teoria autònomament, és l’absoluta expectativa de relacions positives, quan les relacions humanes són estructuralment negatives. L’altre, sobretot l'altre més íntim, és alter i alien. El que ens atrau però també allò de més incomprensible o inassumible. I navegar entre aquestes dues aigües és, sens dubte, el gran repte de l’alteritat. Les mascotes, sobretot els gossos, que sembla que han modificat en aquesta direcció la seva genètica, cobreixen la il·lusió de les relacions positives. Competiran entre ells (sempre sembla que s’hagin de matar, els gossos, quan es troben pel carrer), però no amb tu. Quan els teus fills adolescents ja jo et riguin les gràcies, quan la teva parella no corri a abraçar-te i omplir-te de petons quan arribes a casa, quan tothom mandregi i ningú estigui per tu, quan passis absolutament desapercebut a tot arreu, tranquil: el gos sempre ho compensarà. Ho substituirà. En alguns casos, ho admeto, serà una bona excusa per refer-nos (els gossos com a lubricants familiars), però em temo que no ajudaran gaire a penetrar en el món ignot de l’alteritat que dèiem, on temem la paraula “no”. Els gossos sempre ens donaran un sí. Submisos al dictador que tots portem a dins.


Per últim, els processos de radicalització dels que parlava la meva amiga emergeixen a partir de la crisi dels grans relats moderns. Les persones sembla que caminem una mica marejades si no tenim uns fonaments sòlids, de manera que quan no en tenim, els busquem. Un recer, una identitat, una gravetat. Potser també un sentit. I, finalment, una purificació. L’animalisme, davant la ineficiència dels referents sòlids compartits a la Modernitat, fa també aquesta funció reencantadora, amb el seu propi relat. La seva pròpia versió sobre la vida, el seu aparell moral, els seus rituals bàsics, la identificació de l’enemic i, per últim, la incorporació (in corpore) purificadora amb tabús alimentaris. Res que no haguem vist, però, esclar, paorosament atàvic. Adamista: de res no serveixen tres mil anys de tradició judeocristiana o de cultura clàssica, ni molt menys els últims quatre segles de filosofia occidental que alerten contra la temptació purista i que defensen aquest animal que un dia es va descobrir com alguna cosa més. I que va confiar en aquesta cosa de més des de la seva condició imperfecta i vulnerable, no pas en contra. 


Article publicat a la web de la revista Valors.