Em trobo amb gent preocupada perquè no se'n refia. També me'n trobo de desafiant perquè no vol "abaratir el somni", perquè no es vol creure que tota aquesta ingent mobilització pública i el motor que l'ha provocat (el desig d'independència de Catalunya) no hagi servit per res. Per res, excepte per mantenir el poder dels partits que se n'han beneficiat que, siguem clars, era l'objectiu real. Ara, en termes objectius, l'autogovern de Catalunya no ha avançat gens, ni un sol milímetre, i les bases de la nació que es volia "emancipar" s'han posat en risc: la transversalitat del suport a la llengua catalana, de la societat civil, etc. Alguns sectors de l'independentisme, sensibles a aquesta victòria pírrica (i conscients que l'atzucac actual els pot desgastar encara més), ho han advertit sense massa embuts. Mantenint la retòrica independentista ("encarar el darrer tram"), han canviat substancialment de discurs ("fins que puguem acumular més força", "assumir la realitat"...), cosa que obre perspectives d'entesa, de ruptura de blocs, més viables que fa ben poc. Si teniu temps i paciència, mireu aquesta intervenció de Joan Tardà a Mataró fa poc, d'on he tret aquestes frases. N'hi ha més. I, evidentment, l'article de Junqueras ahir a l'Ara dibuixa el rumb.
Però me'n trobo més que no se n'acaben de refiar. D'acord, els indults obren una nova perspectiva més calmada i més propícia al diàleg, però hi poden tornar. D'acord, Junqueras pensa amb "els exclosos" del dia 1 d'octubre, però el problema és l'exclusió, l'atac a la democràcia i l'abús de poder que hi havia a les lleis de desconnexió dels dies 6 i 7 de setembre (que, per cert, em sembla que ningú se les ha llegit). D'acord, Pere Aragonès sembla un home sensat (sobretot si el compares amb els seus tres últims antecessors), però ha dit claríssimament que el seu objectiu, el d'aquest govern, és la independència. O sigui, sant tornem-hi. Ho tornarem a fer.
Jo, que em sento molt a prop d'aquests escèptics, encara que sigui per autoconvèncer-me, els dic sempre: a veure, si de veres "ho tornaran a fer", ¿per què no comencen? ¿Què impedeix als successors de tots els condemnats i fugats (presidents d'entitats, consellers...), i la mateixa precària majoria perlamentària, seguir el pas dels seus predecessors? Ho dic perquè, si ho tornarem a fer, no cal que sigui amb els mateixos protagonistes. Si realment l'independentisme és una mobilització popular, representat per un conjunt de partits i entitats, ¿com és que els que agafen el relleu dels caiguts no continuen la feina? De cara als crítics amb els indults, aquest em sembla un argument de pes: No caldria que Junqueras o Cuixart sortissin de la presó per "tornar-ho a fer". I, si la cosa anés en sèrio, hi hauria faves per reiterar els delictes comesos i omplir les presons, fins fer entrar en crisi la situació política. De manera que, si no han fet res fins ara, res de res, ¿què fa pensar que hi tornaran?
Una de les claus de l'èxit de l'independentisme ho és també la del seu fracàs. Ens van dir que seria fàcil, barat, ràpid, net i regenerador. Com si ens venguessin una rentadora. Tardà, al vídeo que us he enllaçat, ironitza "porti'm una independència quatre estacions". Òbviament, si les coses es posen lletges, si resulta que no era ni fàcil, ni barat, ni ràpid, ni net, ni regenerador, potser aquesta rentadora no m'interessa. Començant per un mateix, esclar. Tardà, hi torno, pregunta als que l'acusen de ser poc contundent en la defensa de la independència "¿Tu estàs disposat a anar a la presó com en Jordi Cuixart? ¿Estàs disposat a perdre el patrimoni?". Doncs home, per una rentadora, segur que no.
Aquesta facilitat (per no dir engany en tota regla) amb la qual es va proposar i difondre la independència és la mateixa facilitat amb la qual ara tothom xiula com si sentís ploure. En el cas independentista, els uns concentrant el discurs (i segurament la indignació) cap els "presos polítics" i "exiliats", dedicant-se a fer el que han vingut a fer (manar) i mirar de sortir de tot això amb algun trumfo. Els altres, sense deixar de manar (només faltaria), mirant de viure dels que encara o han desistit del principi del plaer, de l'aventura de la seva vida en alguns casos. Els planyo perquè cauran de més amunt. Jo ho veig així. Digueu-me optimista.
Vaig parlar fa poc d'això, també, a "Ara, els indults".