Això s'hauria de fer a l'escola

 

Des de sempre, quan he assistit a alguna reunió o alguna conferència on el ponent creu que a societat s’ha de “sensibilitzar” del tema que està tractant, invariablement algú aixeca la mà i proposa que el tema es tracti “a l’escola”. Com que representa que els adults ja estem contaminats i fets malbé, argumenten, amb l’assentiment de tothom, que almenys la canalla pugi “sensibilitzada”. Si de tot el que he sentit a la meva vida que s’ha de tractar a l’escola n’haguessin fet només una classe no hi hauria hagut temps per fer el que han de fer, en realitat, les escoles. O potser sí que ho fan i d’aquí els resultats de PISA, ves a saber.

Però no és del nostre sistema educatiu, que vull parlar. Ignoro completament cap on cal portar-lo, cosa que sembla que tothom ja sap perfectament. El que vull fer notar, precisament en aquesta revista, és que entre les innombrables coses que hem delegat a l’escola hi destaca la dels valors morals. Paral·lelament a la crisi d’autoritat que viuen les nostres “estructures d’acollida”, com n’anomenava Lluís Duch, li demanem a una d’elles, l’escolar, que mantingui la flama de l’autoritat moral. Que hi prohibeixin els mòbils. Que posin al dia els nostres fills del complicadíssim (almenys per mi) mapa de sexualitats possibles. Que aprenguin hàbits saludables. Que, a la vigília de l’apocalipsi, aprenguin com el catecisme quins són els mals que els adults reprimim, i de vegades no gaire: el canvi del clima, el masclisme, l’homofòbia, el racisme, el militarisme. I el nou marc mental, la nova “sensibilitat” que les seves ànimes càndides encara poden lluir. I conjuntament amb tots els valors positius, el català. Que, com tothom sap, és l’idioma que els bons han de salvar. A mi em sembla que Rousseau estaria eufòric.

Jo, que anava als escolapis, sempre els agrairé que no ens fessin sermons. Si algú en volia, esclar, sempre podia anar on se'n fan, que és a missa. Tampoc diria que aquell fos un model educatiu a imitar, en general, però l’escepticisme sermonejador, potser cansats de dècades de practicar-lo sense massa èxit, sí que em sembla una bona idea. Mirem, de fet, què diuen les últimes enquestes sobre les preferències ideològiques dels segments més joves i veurem com hi creixen els valors contraris als esmentats, sobretot entre els nois. Tinc la intuïció que, tant la unanimitat benpensant tant de l’escola com dels corrents dominants als mitjans convencionals, més aviat repel·len joves, que necessiten també referents de ruptura. Sense els quals mai seran adults, de fet. I que el missatge a “sensibilitzar” sigui tan compacte, tan poc porós (sempre alerta amb els micromasclismes i microracismes, per exemple), els animi a acostar-se a les posicions exactament contràries. A mi em fan pensar amb els punks o els heavys de quan era petit, amb la diferència que vivíem en una transició de pensament dominant.

Deia que al cistell de les bones causes sovint s’hi col·loca la llengua. El català com a valor moral. No sé si li fa cap bé. En alguns ambients, el català és la llengua d’ells. Dels mestres, dels polítics, de TV3. Dels independentistes. La llengua dels que la defensen com un valor moral, obviant-ne totes les altres característiques: la seva utilitat, el seu prestigi, la seva tradició, però també les “coses dolentes” que s’hi poden fer… Fa un parell d’anys, un humorista jove de Palamós, Raül Roco, mostrava molt bé a les xarxes aquesta dicotomia imitant les seves mestres a classe. No sé on li vaig sentir dir que mai parlava en català i que, quan ho feia, no li sortia bé. Però les imitacions són excel·lents i l’expressió lingüística, perfecta. Ara, un altre humorista de Mataró, que es fa dir Wiz Problema, triomfa a les xarxes i en algunes sales alternatives comparant desenfadadament com es prenen una mateixa situació persones tòpiques del lloc on viu d’acord amb els seus orígens: catalans, gambians, equatorians, marroquins o gitanos. El català que fa servir (gairebé només quan imita catalans) és també molt acceptable, però no deixa de ser, alhora, cosa d’altres. No sé fins a quin punt la moralització, el caràcter bàsicament de lluita i resistència que s’ha atorgat al català, hi ha contribuït, a banda dels factors que sempre s’esmenten. I que aquest posat de la Lliga del Bon Mot que ens agafa quan una causa ens sembla justa potser ens l’hauríem de repensar. Els adults, no només els mestres, certament, tenim la responsabilitat de la transmissió moral. Però, esclar, l’autoritat moral s’obté amb el que fas i no pas amb el que dius. Sovint, el que dius substitueix hipòcritament el que no fas. I es veu d’una hora lluny.

* article publicat a la web de la revista Valors.

La vaga de fam

A la celebració del Dimecres de Cendra es va llegir el tros de l’evangeli de Mateu (6, 1-6, 16-18) en el qual Jesús és molt dur contra l’exhibicionisme “a les sinagogues i a les cantonades” de la pregària i l’almoina i recomanava pregar “a la cambra més retirada” tancant-nos “amb pany i clau”. Dues setmanes abans, tres jubilats havien convocat els mitjans de comunicació i una colla d’amics per començar una vaga de fam en una església barcelonina, conclosa al cap de pocs dies, a favor de Palestina aran de la guerra de Gaza. L’acció va començar amb un aplaudiment, un auto-aplaudiment com es pot veure al vídeo que en van fer. Òbviament, com pressentia al principi, ni els palestins, ni els poders públics, ni els israelians ni absolutament ningú ha notat res. ¿Quin era, en realitat, l’objectiu d’aquesta acció? Ells mateixos, la seva consciència, la pressa en ser ubicat al cantó dels “bons”. Per això s’aplaudien.

Ja sé que no faré amics dient això perquè la reacció de bona part dels meus amics catòlics, molts d’ells lectors de Foc Nou, i vint entitats cristianes, també ho van aplaudir públicament. Però, a la llum del fragment que citava al principi, em sembla un gest narcisista. Per la seva inutilitat i, per tant, treient focus i energies a iniciatives més útils, que és el que realment cal. Perquè no he vist cap d’aquests, entre ells una exdiputada, que tinguessin cap sensibilitat similar quan aquí a Catalunya o a Israel mateix hi ha hagut atacs terroristes o segrestos. Però, sobretot, perquè les solucions als problemes polítics es fan amb política, això tan lleig que no provoca cap aplaudiment moral: solucions grises, embrutiment de mans, cessions i pragmatisme. 

Em temo que la crisi de la política no prové, només, de les seves males praxis. A parer meu, hi projectem una exigència moral que no li pertany, reduint les seves possibilitats a “bo” o “dolent”. I, esclar, fem mans i mànigues per semblar sempre “dels bons”, per correspondre a la moral dominant de cada moment: ara la independència, després Palestina, el feminisme o l’animalisme. I que ens aplaudeixin. Fins que l’afartament davant la correcció política ens porti a l’altre cantó de pèndol.

* article publicat a Foc Nou (març 2024)

Gavines a Mataró

 

Des de fa uns mesos, més o menys després d'una tempesta, i probablement coincidint amb el període de reproducció, he notat que a Mataró hi ha més gavines pel casc urbà. Fa poc en vaig veure una volant a més de 2 km de la platja, on fins ara les havia vist sempre (i d'espècies diferents), corrent darrere d'un parell de coloms, tot al vol entre Cirera i la Llàntia. Un espectacle. Els companys d'espècie colúmbida esperaven, sota l'obra d'un arbre, que passés el perill. Vaig pensar si l'ajuntament no hauria contractat pas les gavines per disminuir la població de coloms (tot i que jo prioritzaria actuar contra les cotorres, que són escandaloses). No es pot descartar res. En veig quan soc a casa o a casa d'altres, que tot d'una apareixen voltant i de vegades aterrant-hi. O pel carrer, quan aixeco el cap (que és sovint, avantatge dels que no som gaire alts). Les sento cridar per la nit, no sense fressa. Però el més curiós és que quan, amb amics o coneguts, parlo d'aquest fenomen que he observat ningú sap de què li parlo. I tampoc ningú me'n dona cap explicació. De vegades penso si és cosa meva i ja noto els estralls mentals de cinc dècades d'excessos.

Miro a internet. Veig que els hàbits territorials canvien arran de la seva alimentació variada i que les ciutats en són propícies a generar-la. Me n'alegro quan veig que, entre els seus gustos sibarites, hi ha rates i coloms (com us deia). L'ecologista que porto a dins, que tinc una mica reprimit, em diu que és el millor mètode, en tot cas, per fer-hi front. A internet es queixen, però, del poder corrosiu de les seves generoses defecacions. El més inquietant, tanmateix, seria que es reproduís un episodi d'atac a la població humana com el que es va detectar fa deu anys en un poble de Cornualles. I jo que em pensava que El ocells de Hitchkok eren una metàfora.

Jo soc un ignorant i no tinc prou paciència. Però segur que tenim entre nosaltres persones que ens puguin explicar per què ha passat, això. ¿Hi ha menys peix a la costa? ¿Els nostres coloms són di cardinale? ¿Ha millorat la caça de rates? ¿S'està preparant l'assalt definitiu a l'espècie humana, aprofitant ara que té tan poca autoestima? Espero les seves respostes, ben cordialment.

Agrelo a Barcelona

Per motius d'agenda, no havia anat encara a cap dels dinars de la Tribuna Joan Carrera fins dimecres passat. Hi vaig anar a sentir la conferència de l'arquebisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, sobre el fet migratori. El primer que s'ha de dir és que la iniciativa és molt interessant. Reuneix una bona colla d'entitats cristianes i de mitjans, del que en podríem dir obertament partidaris del Concili Vaticà II, una mena de flor i nata del catolicisme català, amb l'amic Marcel·lí Joan d'alma mater. I busca en referents cristians de fora de les nostres fronteres catalanes (la paraula "frontera" va ser de les més citades a la conferència) referents que els orientin. Amb el nom d'un bisbe molt interessat també en qüestions frontereres (entre cristians i no cristians, entre dretes i esquerres, entre cultura autòctona i importada, entre barris i centres, entre clergues i laics...), com Joan Carrera. Vull dir amb això que és una d'aquelles iniciatives que cal preservar i recolzar, em sembla. I en les quals fàcilment hi podríem sumar més gent encara. Penso en el que no vam viure el Concili ni de lluny o els que encara conserven una formosa cabellera fosca o rossa. I és possible perquè la feina feta fins ara està molt ben feta.

La conferència va estar molt bé, esclar. Hem pogut seguir de lluny la trajectòria d'aquest bisbe a favor dels immigrants i dels refugiats mentre ha exercit el seu ministeri al Marroc i, de fet, no era la primera vegada que trepitjava Barcelona. Impressiona la seva capacitat per canviar la perspectiva i situar-la al lloc dels afectats i com, així, canvien també del tot les nostres posicions i les nostres preguntes. Ja sé que no està de moda el determinisme, però Agrelo ens va fer una exacta lliçó del vincle que hi ha en el que pensem amb el que vivim, o el lloc on el món els designa viure. El món o la vocació, diria ell.

Quina política d'immigració?

Les seves paraules, pel que vaig veure, van ser rebudes amb entusiasme. Les seves ironies respecte altres bisbes i les seves invectives contra les polítiques migratòries o de frontera, amb goig. Però gairebé totes les preguntes que li van fer arribar (eren per escrit i costava de saber qui les formulava) insistien en preguntar en com es fa, tot això. D'acord amb el que diu, fra Santiago, però aleshores ¿què cal fer? ¿Quina política d'immigració hi hauríem de contraposar? Realment ens creiem que "aquí hi cap tothom" que ens necessiti? O, millor dit, ¿realment creiem que amb una posició així anem enlloc? La resposta d'Agrelo fou que no a té, que ell no n'és especialista, ni de lleis ni de polítiques. "A més, fa temps que ja no confio en la política", va dir, "ni de dretes ni d'esquerres", concloïa aquest confés ex votant del PP abans que el designessin al Marroc. El lloc on anem, afirmava, és amb els pobres, amb Jesucrist.

Jo no sé als altres, però a mi em va pujar la mosca al nas. D'una banda, esclar, el lloc del cristià és sempre el lloc dels que no tenen, dels pobres, dels que viuen al marge. I això ja és prou gros (i probablement difícil, encara que siguis soci de vuit o deu de les entitats convocants de la Tribuna) com per trasbalsar la vida i el món, si cal. Però pel mig, en aquest mar de Galilea trasbalsat sobre el qual naveguem (com ens recorda l'Evangeli d'avui, precisament), no podem evitar les ones adverses. Navegar per aquestes ones inclou la política. A veure com ens organitzem i qui mana. I la política, per més benintencionada que sigui (i tan sovint errònia quan s'aferra a les bones intencions) ha de prendre decisions en marcs (i mars) adversos. El regne de Déu no és d'aquest món, segur, però nosaltres de moment bé que hi som.

Navegant pel mar de Galilea

Em va agradar la carta que va llegir d'una mena de deixeble seu ("el meu fill", va dir, "que me l'estimo tant com disgustos em dona"), en el que raonava la necessitat d'una política més dura en el fet migratori, tot i ser ell també immigrant a França. La resposta d'Agrelo, que també ens va revelar, per resumir, no era "d'aquest món". Impecable, però políticament irrellevant, em temo. Mentre Agrelo li demanava que es posés el cantó dels que ho pateixen, una actitud que jo qualificaria de prepolítica (i necessària), el noi procurava convertir en propostes polítiques, factibles, l'ordre polític a proposar al conjunt de la societat.

Jesús, al llac de Galilea cantant "Veles i vents", ens demana que confiem, que no tinguem por. Però som nosaltres, pobres deixebles despistats, els que hem de navegar i decidir el rumb. Que trobarà turbulències a dreta i esquerra. Per parlar més concretament, és clar que hi ha d'haver polítiques migratòries i control de fluxes. I de fronteres. Òbviament que és un caos que això no sigui així. Evidentment que aquest caos afecta sobretot els barris més pobres (per això, entre els de les rendes altes sempre hi ha més simpatia exòtica cap el fet migratori, simpatia que és l'altra cara del racisme com bé apunta sempre Roger Bartra). I que no atrevir-se a "operar" per no fer mal fa que el mal guanyi. I que caldrà complementar amb altres mesures, de més alt abast, que evitin les migracions forçades. I que algú haurà de prendre aquestes decisions, assumint-ne les seves conseqüències.  Em temo que si els cristians (o "els bons") practiquem una mena d'objecció moral (per no assumir les conseqüències, o sigui el pecat) qui prendrà aquestes decisions seran només els cínics. O l'extrema dreta. És el mateix que penso per altres polítiques on els cristians correm sempre a mostrar les mans netes, com en les polítiques de salut sexual i reproductiva, els carques, o de seguretat i de defensa, els progres. Arribarem al cel tant nets, tan poc humans, que farem fàstic.

Per això, finalment, penso que és bo en general que els religiosos i els clergues en general no es dediquin a la política, salvant els casos que vulgueu (Joan Carrera s'hi va dedicar una mica però de seguida va plegar). Algú ens ha de recordar de quin bàndol estem, en el fons. Algú haurà de parlar-nos del Regne, enmig de la selva. A algú haurem d'acudir la resta perquè ens diguin "no tingueu por". I perquè ens absolguin. Que tampoc és qüestió d'anar a veure sant Pere sense arreglar una mica.

(Article publicat a Catalunya Religió, 23-6-2024)

Sobre 'El Príncep i la mort', de Daniel Vázquez Sellés

En Daniel Vázquez Sallés és un periodista que va tenir un fill amb el que se’n diu una “malaltia rara”, que n’acumulava d’altres. Des de ben petit, malgrat l’immens desig per obviar-ho, li queia l’espasa de Dàmocles de la mort. Les dificultats i els riscos letals eren tants que el més normal hauria sigut instal·lar-se en el pessimisme. La dependència del fill, en Marc, però també la dels seus pares, era de la magnitud que qualsevol de nosaltres creu que no podria suportar. En Marc, però, viurà deu anys, a empentes i rodolons, amb nombroses estades als hospitals i una vida, com deia, limitadíssima.

Al llibre El Príncep i la mort [Folch & Folch Ed., Barcelona, 2022] , Vázquez Sellés narra la història d’en Marc, des del seu naixement fins al final, les seves vicissituds colaterals (incloses separació, addicció a les drogues i desintoxicació) i la seva estada durant uns mesos a Kufoníssia, una apartada illa grega, per passar el procés de dol.

Si haguéssim de triar dues coses que impressionen, del llibre, que són les que em porten a comentar-vos-el a “Creure avui”, són el lliurament absolut, d’una banda, i la necessitat dels recursos simbòlics i narratius de la religió quan se la troba a faltar. Dos aspectes que ens poden ser útil als que pensem que el cristianisme encara té coses a oferir al món d’avui. O, millor dit, que el cristianisme sorgeix de l’experiència humana d’amor absolut i de recerca de sentit. I totes dues coses, em temo, ens són inherents.

Llegia aquest llibre la passada Setmana Santa, on la qüestió de la mort i, almenys a les nostres processons, la de la filiació, és molt present. La Passió de Jesucrist, que renovem cada setmana i, especialment, un cop l’any, indica de totes totes que l’estimació sense límits, sense esperar recompenses, acceptant que pot passar per la mort (pel fracàs), i que tot i així val la pena. Que és pel que val la pena viure, de fet. I sobretot ens n’adonem quan tenim l‘experiència d’una “vida que no val res” en termes d’utilitat, de rendiment o de duració. En el relat de Vázquez Sellés, i en l’empremta que narra de les vides dels implicats, hi trobem exactament aquesta Passió, m’atreviria a dir. De la mort que travessa la vida dels innocents i de la vida en majúscules que venç a través de l’experiència aquesta fatalitat.

I, com deia, l’altra banda, l’autor explicita la seva necessitat, diríem, espiritual. Tant en vida com en la mort del seu fill. Daniel Vázquez Sallés és fill de Manuel Vàzquez Montalbán, un dels nostres millors escriptors contemporanis mort va vint anys, a qui el fill admira. I jo també, sigui dit de pas. Però ens presenta d’una manera diàfana, a través de les opcions de la generació del seu pare, els estralls de la ruptura de la transmissió de la nostra tradició cristiana. Que els àngels i els sants, Déu i la seva Mare, el cel i l’infern, el pecat i el perdó, la gràcia i la culpa, la comunió i la pregària, hagin desaparegut de les vides de la majoria de conciutadans sense troba’ls-hi substitut. “Els creients tenen el seu déu, els ateus ens passem la vida buscant-ne un, de déu”, diu l’autor quan arriba a Grècia.

Vázquez Sellés s’ha d’encomanar a Algú, a aquest “totalment altre” que no sap com anomenar. El busca en les traces culturals d’aquesta recerca més properes: en els temples cristians a Catalunya o en les ermites ortodoxes gregues. Busca també, esclar, la resurrecció d’en Marc, retrobar-s’hi. Mireu, jo no sé si ens retrobarem o no amb els estimats que se’ns moren, o amb els que queden quan ens morim nosaltres. Sí que sé que aquest desig fa present el que importa, a la vida. D’això, els creients en diem Déu i, sigui com sigui, les coses impossibles són coses de Déu. No és exactament un avantatge, creure-hi, però la construcció cultural que provoca creure-hi (la religió) és el que permet una mínima objectivació per poder entrar en aquest repte (objectivació que només es pot fer a través dels símbols, inclosa la praxi). Sense això, com veiem, és enormement difícil.

És difícil, però no impossible. Cap al final d’El Príncep i la mort, Vázquez Sellés, explica la seva trobada amb una desconeguda al vaixell de tornada de Kufoníssia. Després d’explicar-li què hi feia i posar-se a plorar, la desconeguda li pregunta si vol que l’abraci. I escriu: “Em va repetir la pregunta, aquest cop amb els braços estesos. Vaig deixar que m’abracés i vaig tancar els ulls, agraït per aquell acte d’amor pur. Vaig percebre l’essència del meu infant difunt. Hi ha vida més enllà de la mort”.

Doncs vinga, a viure-la!

____

Comentari emès el dia 1 de juny de 2024 al programa "Creure Avui", de TV Mataró. Vídeo (a partir del min. 15:20h)

CA_1335 PPD 1 de juny de 2024 from Creure Avui TV on Vimeo.

Torralba i els cops de martell

«Filosofem "a cops de martell", com Nietzsche, però també, encabat, per reflexionar sobre les teves conviccions més pregones» va dir Francesc Torralba a La Salle Barcelona el passat dimarts dia 7el passat dimarts dia 7 de maig. El filòsof i teòleg, quatre vegades doctor, començava així la seva reflexió sobre la filosofia, animant els que l'escoltaven a enfrontar-se amb autors i plantejaments no necessàriament afins —com ell mateix fa tant a Els mestres de la sospita com, de fet, a Benaurances per a agnòstics, el seu últim llibre—, però tots teníem al cap i al cor un altre cop ben fort. Torralba va perdre el seu fill l’estiu passat en un accident de muntanya i no sabríem trobar un cop pitjor que aquest en la vida de ningú. 

Amb tota serenitat, en va fer alguna referència —sobretot d'agraïment pel suport rebut— però va centrar-se en la qüestió de pensar avui. L’acte s’havia convocat amb el títol “Pensar amb agraïment i esperança: valors i reptes de la filosofia al s. XXI” i amb el subtítol “Taula rodona d’homenatge al Dr. Francesc Torralba”. S’havia convocat perquè tot just fa uns mesos, el Vaticà reconeixia el conjunt de la seva obra, que consta d’uns 150 títols, amb el prestigiós premi de teologia Joseph Ratzinger, ex-aequo amb el el capellà aragonés Pablo Blanco. «Realment, va ser un motiu de gran satisfacció en aquells moments», reconeixia Torralba abans d’entrar en una conversa informal. «Vam pensar que la millor manera de celebrar aquest premi era fer un acte per pensar, com el d'avui», deia al costat del professor Sati Vila i davant la sala plena Carles Llinàs, degà de la Facultat de Filosofia La Salle, de la Universitat Ramon Llull, universitat que té Torralba de professor.

«Els textos de Pascal o d'Aristòtil parlen de nosaltres», exemplificava Torralba. S’adreça a nosaltres, deia, i sempre té un punt de partida, un punt d’inspiració. «jo no m’he avergonyit mai de la font d’inspiració cristiana», reconeixia, cosa que li havia portat bones i males conseqüències. «Però és que no hi ha una filosofia neutra».

*article publicat a Catalunya Cristiana

Els catalans no volem la independència

L'Andreu Barnils pregunta sobre la independència a Jaume Sisa, en una interessant entrevista a Vilaweb, i el cantautor respon amb aquesta anècdota

No cal anar tan lluny. Un conseller del primer govern Puigdemont mostrava els seus dubtes sobre els costos del que es disposaven a fer. L'home tenia un racó per pagar uns estudis a les filles, als Estats Units, que no volia posar en risc. L'endemà, ell i d'altres que mostraven capteniments semblants van ser cessats, com és lògic. Però el cert, radicalment, és que ningú va moure ni un sol dit per l'endemà de la proclamació de la independència. No hi havia estructures d'estat ni cap de les enganyifes que havien promès. I, tot i el canvi de govern, ho sabien perfectament, com han revelat alguns dels participants als sanedrins que preparaven l'ú d'octubre. "Es va decidir que no ho diguéssim", deia Gabriela Serra, de la Cup, anys més tard sense que això l'avergonyís gens, aparentment. "Anàvem de farol", justificava l'exconsellera Clara Ponsatí.

La meva teoria és que no hi ha independència, ni n'hi haurà, senzillament perquè la immensa majoria de catalans, inclosos els que la volen i la voten, no estan disposats a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Els que n'han hagut de fer, de sacrificis, certament, han portat a la majoria dels seus inductors a acceptar mesures de gràcia i ara la llei d'amnistia exactament per les mateixes raons. Un país on, com diu Sisa, anem "dient que ens oprimeixen quan vivim de puta mare" (els uns més que els altres, tot s'ha de dir) no es pot permetre ni li convé cap deriva política que inclogui sacrificis personals. Una cosa és que et preguntin què vols, com quan se t'adreça un cambrer fent el vermut, i passar-t'ho bé demanant-ho i fent el fatxenda, i una altra molt diferent comprometre's a fons per aquesta causa o la que sigui. A fons, no fent likes a l'Instagram.

Ep. Si la causa realment fos tan important, tan urgent, tan imprescindible, tan vinculada a valors com la llibertat o el patriotisme, potser sí que valdria la pena. Però, per una mica que s'analitzin els costos, i d'això els catalans en sabem molt, el negoci no és tan rodó. Parlo per la vida personal, evidentment, però també per la col·lectiva. ¿Els catalans estan disposats a viure en un país dividit nacionalment, esventrat enfrontat i balcanitzat? No ho crec i, en canvi, és el que es produïria en qualsevol procés unilateral d'independència, com ja hem vist, d'un país on conviuen sentiments nacionals transversals entre els dos llocs en conflicte amb altres de més unívocs. Això per posar un exemple. No entro ja en la deriva econòmica, defensiva o diplomàtica d'un procés així, "com déu mana", que em sembla que seria desastrosa. O militar, si s'emmerdessin les coses. Ningú hi està disposat i ningú, siguem sincers, va fer res en aquest sentit.

No. Estic convençut que la immensa majoria d'independentistes eren dels del "cap paper a terra", que havien viscut més focs de camp que no pas cremades de contenidors. I que tenien un raconet per les nenes. ¿La independència? Si me la fa bé de preu me la quedo, que és el que m'agrada. Però si no... 

Si alguna cosa bona ha tingut el procés és precisament això: haver tastat que tot té un preu, sobretot les coses que ens venen més maques, i que potser pagar-lo és pitjor que tenir passaport espanyol. Podeu pensar que aquesta és una actitud burgesa, o poruga. O mandrosa. A mi em sembla sensata. Sort en vam tenir, en tot cas, dels burgesos, porucs o mandrosos.

Tots agraïríem, així, que els partits nacionalistes anessin deixant d'insinuar una independència, i més concretament una ruptura, que la majoria, em sembla, ja veu que no li convé. Tots tenim programes màxims que sublimem pragmàticament, no serien pas els primers (bé, que facin el que vulguin, jo crec que Salvador Illa serà un nou principi de realitat freudià). Però raons de competència electoral (ningú vol ser el primer en baixar del cotxe, coma Rebel sense causa) i perquè, en el fons, si no tinguessin això la seva vida es quedaria sense sentit, sense somnis (també Sisa parla de la falta d'ànima dels catalans), han d'alimentar el bitxo.

Parlant de bitxos i de films. Al final d'El falco maltès, John Huston se serveix de Shakespeare. Quan han aconseguit el famosa figura pretesament única, s'adonen que és una còpia de pega feta de guix. Algú pregunta "i de què està fet, això?" I fa dir a Humphrey Bogart "és feta del material amb què es fan els somnis". 

Fa gairebé deu anys, després de la primera consulta amb Mas al govern, vaig parlar de tot això a ¿Catalunya ha premut el botó?.

L'Evangeli és una narració

 

Fet i fet, el cristianisme es basa en una narració. La bona nova de l’Evangeli no és explicada de forma teòrica sinó narrativa. És una història amb plantejament, nus i desenllaç, que es relaciona alhora amb altres històries anteriors, les de l’Antic Testament, que d’alguna manera continua. I inclou altres breus històries, tant els episodis que protagonitzen Jesús o els seus deixebles com les paràboles que conté: petits relats de ficció (com en diríem ara) que sintetitzen molt finament la missió que Jesús vol per ell i per tothom i que té a veure amb el desig i el dret de ser feliç. Benaurat. 

Això és així, sobretot, per dues raons. Primer, perquè la teoria no és la forma comunicativa habitual de les persones: ho és la narrativa. És curiós que “teoria” i Déu provinguin de la mateixa paraula grega. La teoria seria com si miréssim un mapa, des de dalt (com un déu). I la narrativa és el que passa als carrers del mapa, entre nosaltres. I Jesús és l’Emmanuel, “déu amb nosaltres”, com diu l’Evangeli. I proclama que el seu Regne és “entre nosaltres”. Lluny, doncs, de la teoria.

I en segon lloc perquè la narració és una analogia de la realitat, és una manera de donar-li el sentit que no veiem a simple vista. No hi ha fets, deia Nietzsche, sinó interpretacions. Sí que hi són, en realitat, però sense la potestat de narrar-los és com si no tinguessin cap sentit, cap pes ni cap volum, cap relació amb res. No entendríem la realitat sense aquesta analogia, doncs.

Byung-Chul Han, un filòsof alemany d’origen coreà que té molta anomenada en aquests moments, apunta altra raó en un llibret meravellós que es diu La crisi de la narració, publicat a Herder. En la seva dotació de sentit, diu, “la narració ens obre futur, quan ens permet de tenir esperança”. “La felicitat no és un esdeveniment puntual”, segueix. “És com un cometa amb una cua molt llarga que arriba fins a passat. Per salvar el passat es necessita una força tensora narrativa que l’acobli al present i li permeti de continuar repercutint-hi i, fins i tot, ressuscitar-hi.”

Quan vaig llegir això vaig pensar que descrivia perfectament la força de la narració evangèlica: un astre com el dels reis que ens enllaça a la saviesa adquirida, un acoblament al present com el que fa aquest Emmanuel i ens convida a fer als altres. I l’esperança de la Ressurecció que només som capaços d’albirar si hem fet aquest procés amb l’ajuda de la narració. Una narració, diu Han, que crea comunitat, contra l’avassallament d’stories d’Instagram que ens enclaustra passivament, per exemple

No sé si heu pensat, aquesta Quaresma, en acompanyar el nostre pas amb la lectura. La de l’Evangeli, esclar, però potser també en algun altre llibre. En aquest cas, sense ser un llibre religiós ni explícitament cristià, tampoc l’autor, diria que ens va molt bé per entendre les claus narratives tan rellevants que hi viurem, culminades amb els episodis tan especials de la Passió, mort i Ressurrecció de Crist. I, si algú dels que ara ens escolta no és cristià o no pensa fer res especial aquesta Quaresma, potser pot entendre millor l’atzucac que tanta gent, a la Modernitat, té amb el relat evangèlic i alguns elements molt aliens a la nostra cultura com les aparicions, les ressurreccions, els miracles o els àngels. Si l‘Evangeli és, sobretot, una narració, ha d’incloure fets i personatges narratius (que no vol dir falsos, sinó interpretats així). I que, després, comenci a mirar com s’assembla, tot plegat, a la narració de la nostra vida. I cap on apunten aquestes històries. 

_____________________

Intevrenció al programa Creure Avui, de TV Mataró, recomanant un llibre, emesa dissabte passat i que podeu veure al minut 17 d'aquí.

Vint-i-set

"Un padre es, en cualquier caso, un fantasma. Pues, lo que representa para el hijo siempre se encuentra más allá —y desproporcionadamente— de ese pobre hombre que, en definitiva, es."

Josep Cobo.

Carrers sense sants

 

De vegades tinc la sensació que ERC s'avorreix, a l'Ajuntament de Mataró. Ja sé que els plens municipals acostumen a ser bastant pesats, i això deu ajudar, però vaig cometre la imprudència de mirar-me un fragment de la sessió del mes de gener per internet, tot contemplant estupefacte la intervenció de la representant del partit esmentat prèvia a la votació de la nova composició de la Comissió del Nomenclàtor mataroní. La Comissió, sigui dit de pas, té persones de gran vàlua i ho faran molt bé. També tenen més paciència que un sant, que és el principal ingredient que cal, em temo, en aquestes reunions.

La regidora independentista demanava que la Comissió estengués la seva activitat a anomenar equipaments, escultures, dependències i altres espais no viaris, cosa que a mi em sembla excessiu (i absurd). Però, per si de cas aquesta feina no acaba d'omplir-los, va aconsellar que es fessin més canvis de noms a l'actual xarxa de carrers. Certament, l'única cosa que ha aconseguit aquest partit, almenys en l'última dècada al consistori local, que jo recordi, és haver canviat el nom d'un anodí borbó per un dels llibres de Plató. Els deu fer gràcia continuar amb el cuento.

No es quedava aquí. Aprofitava, com no pot ser d'altra manera, per demanar quina hauria de ser la nova orientació. Prioritzar la toponímia als noms de persones (criteri que no sé si agrada massa als pobres mataronins que viuen a la Plaça de la Morberia), per exemple, "perquè les persones acaben essent desconegudes per les generacions posteriors". Efectivament, ningú sap a qui es refereix realment el carrer d'en Pujol o el carrer Cristina. I afegia "no té cap sentit fer servir noms que no tenen cap mena de pes a la societat del segle XXI o cap relació amb la ciutat". Em fa pensar amb el passeig Ramon Berenguer o l'avinguda Francesc Macià, sí. Per si la cosa no quedava prou clara, el primer exemple que dona és revelador: "la importància de la religió cristiana" [sic] els referents de la qual "no serien els més importants a la societat actual". La regidora hi afegia esdeveniments bèl·lics, etc. M'ha convençut: cal retirar la plaça Onze de Setembre immediatament. "Té sentit que a Mataró hi hagi tants carrers de persones que no tenen res a veure amb Mataró?" es preguntava la representant nacionalista. I reclamava noms d'esportistes, per exemple, o que canviéssim els noms als carrers Solís i Castaños com aquell qui es canvia els calçotets (deuen tenir pocs votants a aquests carrers).

Fora conyes, no dic que en alguns casos no es pugui fer, sobretot si l'Ajuntament no té feina més urgent o important. Potser en alguns casos fins i tot seria bonic i emprenyar el ciutadà que hi viu tindria tot el sentit. Però el que em preocupa és el to de novolatria i de poc respecte als missatges més o menys entenedors que ens dona la nostra pròpia història local i les seves vicissituds. Hi ha noms liberals relacionats amb les guerres carlistes perquè això explica quin va ser el posicionament de la ciutat en un moment de la seva història, per exemple. N'hi ha que no sabem molt bé a què es refereixen (com la plaça dels Bous), però ens enllacen amb el nom històric. Hi ha algunes capgrossades simpàtiques (fetes per fer emprenyar els forasters, esclar) com posar Miquel Biada a un carrer, una plaça i un institut completament deslligats. Hi ha noms de filòsofs grecs (a proposta de l'estimat Santi Estrany) perquè un dia ens vam sentir molt noucentistes i deutors del passat clàssic. I ja hi haurà noms de "referents actuals" a les traces urbanes que s'obrin en el nostre temps que, contra el que sosté la regidora, encara n'hi ha per obrir en els nous sectors de desenvolupament urbanístic.

I també hi ha noms religiosos, sí. De sants, sobretot. D'una manera o altra, ens parlen també de la nostra història: del tipus de preocupacions dels nostres avantpassats, que es poden descobrir sabent quin patronatge amaguen aquestes devocions. O dels antics emplaçaments de convents (plaça de les Tereses, per exemple). És a dir, en primer lloc, parlen de nosaltres i de la nostra història. Del gruix d'una ciutat de dos mil anys que vol dialogar amb el seu passat a l'hora de viure el present, sense complexos. Però, en segon lloc, parlen del llegat cultural més rellevant que té la nostra cultura (sí, Mataró és Occident) que, malgrat el que li pugui semblar a la senyora regidora, encara serveix molts i molts mataronins per relacionar-se amb la dimensió transcendent i individual de les persones. Molts més que el nombre de votants d'ERC, per cert. Són referents actuals, a més, doncs.

No descobrim res, així, quan darrere una suposada ben intencionada iniciativa de "modernitzar" el nomenclàtor s'hi amaga sense massa embuts l'objectiu d'esborrar el conjunt de tradicions que ha configurat el que som, començant per la tradició catòlica, com si encara fóssim a les trifulques del segle XIX. No és només que esborrar les petjades d'aquesta tradició als nostres carrers i places emmudeix les aportacions intel·lectuals, emancipatòries o senzillament històriques implícites als personatges o fets recordats. És que el que no entenen, em sembla, és la importància de les narratives religioses de casa nostra per cultivar aquesta dimensió intrínseca dels éssers humans. Per això la menyspreen.

Millor el carrer Maradona que el carrer de Sant Bru, es veu. Contra el gruix de la ciutat del palimpsest (com diu l'urbanista Manuel de Torres del Mataró històric), la banalitat adamista i anti intel·lectual Republicana de Catalunya.

Article publicat a la web de Capgròs

Els Tres Tombs

A la meva ciutat hi ha hagut una mica de polèmica per la decisió de l’Ajuntament de deixar de fer els Tres Tombs per “falta d’arrelament” i perquè, diguem-ho clar, la Germandat que teòricament ho organitzava en realitat no existeix i perquè el cent per cent de les despeses, incloses els lloguers de cavalls (a la ciutat no en tenim), eren sufragades pel comú. Pel que he sentit, potser més endavant s’ho repensen. Una comissió (ai, Senyor) mirarà a veure com es pot “actualitzar” la tradició, segurament per la via de festa animalística. És lògic: el que devia començar com a desig de protecció de les eines de treball (com fan per exemple encara avui al Japó beneint ordinadors) avui és un anacronisme sense gaire sentit. Totes les festes tradicionals són, de fet, anacròniques. Però en alguns casos la seva força estètica i sentimental (és a dir, la permanència d’un cert sentit, encara que no sigui l’original) les fa robustes i actuals. Em temo que no passa, almenys en una ciutat com la meva, amb els Tres Tombs. La prova és que ningú vulgui revifar la Germandat i que sigui un problema de l’Ajuntament i prou.

¿I la benedicció? Bé, en algunes parròquies ja han muntat un petit acte posterior o anterior a la missa per beneir les mascotes, cosa que em sembla perfecta, encara que els usos i la nostra relació amb els animals està vivint un canvi estructural. I ja veurem on ens porta.

Quina cosa, les benediccions. Quan semblava que deixaven d’estar de moda, al Vaticà enceten una altra polèmica regulant les que es poden fer a les parelles homosexuals. Jo n’estic contentíssim, evidentment. He de dir que prefereixo la benedicció de persones a la dels bitxos, ja em perdonaran. Per això he estat a punt de demanar a l’Església catòlica de la meva ciutat que demani a l’Ajuntament el restabliment dels Tres Tombs. Però ara per parelles homosexuals. Podríem aprofitar i muntar el Dia de l’Orgull, fer una performance amb tres voltes i que, passant per la parròquia, el rector ho beneís amb aigua refrescant. Això sí que seria actualitzar-lo. I de cop passaríem del segle XIX al segle XXI.

Article aparegut a la revista Foc Nou (gener-febrer 2024)

L'autoritat i la potestat

Mc 1, 21-28

El gran tema de l’evangeli d’aquest diumenge és l’autoritat. Dèiem fa dues setmanes que el monjo Lluís Duch, que va morir fa pocs anys, preferia parlar de testimoni més que d’exemple. El testimoni, és a dir, el que fas amb la teva vida, és el que dona autoritat. I al món, deia Duch, el que li falta és autoritat.

Això pot sorprendre, sobretot als que heu viscut una part de la vostra vida en un règim autoritari. Jo, quan va morir Franco era petit, però un dels senyals d’identitat de la meva educació social i política és, precisament, la lluita contra l'autoritarisme. La imposició amb l’únic argument que “això s’ha de fer perquè ho dic jo i punt”. I fem bé, l’autoritarisme és la negació de la responsabilitat personal i sovint acaba provocant exactament el contrari del que pretén. L’Església, d’altra banda, és presa sovint com una institució autoritària cap els seus membres i en relació amb la societat. Potser injustament, però segur que trobaríem força casos que donarien la raó als qui l’acusen. O sigui que val la pena reflexionar-hi.

Quan es parla d’autoritat sovint s’invoca a la doble interpretació dels seus dos sinònims llatins. Una cosa és la potestas, que és el poder que et donen o que t’atribueixes per manar sobre algú o alguna cosa, i l’altra auctoritas, que és la capacitat d’influir en el conjunt gràcies, precisament, al teu testimoni: al que has fet, has dit, etc. I, sovint, algunes de les nostres autoritats tenen molta potestas però poca auctoritas. Això últim, com diu la saviesa popular, s’ha de guanyar. A Jesús, l’evangeli d’aquest diumenge li atribueixen que actua “amb autoritat”.

¿Per què deia Duch que al món li falta autoritat? ¿És que ja no hi ha ningú que se l’hagi gaunyat? No exactament. El que diuen els que hi entenen, i per motius que ara seria molt llarg d’explicar, hi ha una “crisi de les mediacions”. Per entendre’ns, passa com amb els viatges. Abans, la majoria anava a una agència de viatges i allà l’hi treien els bitllets, li contractaven els hotels i tot el que calgués. Amb internet, la majoria fa exactament el contrari i ja tria els bitllets, l’allotjament i el que calgui des del mòbil i segurament li surt molt més barat. Això que passa aquí, i no només gràcies a internet, passa en molts altres àmbits. En política, ens agraden o no unes idees, fins i tot uns líders, però abjurem de la resta de “polítics”. En religió, ens cau bé Jesús i potser el Papa, i poc més, però ens treuen de polleguera els capellans i els bisbes. En les arts o la literatura pesa més el que diu un illetrat tiktoker que un catedràtic en un suplement literari.

Tot el que és “mediador” entre jo i el que m’agrada és, com a mínim, una nosa: les institucions polítiques, els partits, les esglésies, els diaris, els crítics. Ni tenen el glamour, ni la satisfacció immediata, de poder accedir directament al que sigui. I, a més, aigualeixen la cosa: ja se sap que crisi i crític venen de la mateixa paraula grega. Després venen les desgràcies, esclar. Projectes polítics dels quals ningú s’ha dignat a llegir (de vegades ni a escriure) la lletra menuda, joies literàries que passen de llarg mentre que la banalitat és elevada, esglésies que es buiden si no hi ha espectacle…

Duch, com deia, sostenia que segurament aquesta crisi de mediació és guanyada: s'ha exercit la potestas sense l’auctoritas. I assenyalava que l’únic antídot és cadascú, el seu testimoni. La seva autoritat.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge, avui l'últim dels quatre que em van demanar) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí. 

Pescadors d'homes feliços

Mc 1, 14-20

“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”— diu l’evangeli que va dir Jesús— “Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir”. A mi, aquest tros em sembla un dels més contundents de l’evangeli. Primer, per l’expressió “pescadors d’homes” en contraposició al que era la seva feina. I, després, perquè aquells deixebles ho tenen clar i es posen a caminar ves-a-saber-on.

Diguem que aquells deixebles van triar la seva prioritat, fins i tot per sobre de la seva vida quotidiana. Si la setmana passada Jesús preguntava als primers deixebles “què busqueu”, a aquests altres els diu “doncs veniu amb mi”. El que busquem, si de veritat ho busquem, ens crida. Hi ha una prioritat. Cosa que vol dir que hi ha coses que no són una prioritat. No és que siguin pecat ni necessàriament dolentes, és que passen a segon terme. Ara, vull fer notar que aquesta prioritat, aquesta crida cap al que busquem, és una crida també a la felicitat. No al turment, a la cara de pomes agres, a l’obligació patriòtica o “al que toca” que faci. És la felicitat. I l'alternativa a no fer el que busques és la infelicitat, esclar.

Ho dic perquè sovint associem la vida creient al compliment de preceptes, sobretot abans, o d’un posat greu i distant del món. Parlo tant pels creients pietistes, que sembla que vulguin que el món s’enfonsi mentre ells segueixen el rosari, com pels creients més progres, que sovint veuen el món com una enterenyinada trama d’interessos de la qual cal fugir com sigui. No, no: em temo que la cosa passa per estar al món tal com és (pescadors d’homes, no de super-homes, ens demana Jesús) i, alhora, fer créixer la joia d’aquesta prioritat com aquell que té un tresor i no el vol gaudir sol. No és per res que a les paràboles s’associa el Regne de Déu a una festa o a una taula parada. Els cristians anem a l’Església a ser feliços, i també anem al món a ser feliços. No feliçois, esclar. Exactament al contrari: ser feliç no és ignorar “el mal” del món, ni fugir-ne, sinó aconseguir que no domini la nostra existència.

Dic, de pas, que potser seria bo que el to de l’Església desprengués aquesta felicitat, començant pel que tenim més a mà: nosaltres mateixos. I seguint amb les nostres celebracions i activitats. Ningú diria, de vegades, amb la comoditat de la repetició amb la qual hem configurat la nostra litúrgia, que a la missa s’hi va a viure l’inesperat: la presència de Jesús a la nostra vida. O que, amb l’impressionant llegat musical, teològic i artístic que atresorem, les acompanyem amb tanta precarietat als cants, als sermons o a la configuració dels espais.

Que les persones podem alliberar-nos dels jous, que la vida de cadascú val més que res, que ha arribat l’hora de la felicitat, i que tot això és a les nostres brutes mans, coses que em semblen unes boníssimes notícies, ens hauria fer saltar d’alegria. Si és que realment ens ho creiem, esclar. Si no, almenys, que ho sembli. Jo, almenys, vaig a missa a ser feliç i, de fet, sigui com sigui, la nostra alegria ningú no ens la prendrà.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí. 

Foto: Monestir dels Jerònims (Belém, Portugal), 2018.