dimarts, de març 31, 2015

L'avió, la creu



No voldria pas caure en l'oportunisme macabre, o afegir més paraules a l'ingent aparat informatiu (i opinatiu!) generat per la recent tragèdia pel sinistre de l'avió de la companyia Germanwings als Alps, que ens ha tocat tan a prop. En aquest moment del dantesc relat que s'està reconstruint amb l'ai-al-cor, a més, hi ha preguntes potser més urgents a resoldre que no pas les referides a Déu. Però un dia o altre serà lícit de preguntar-se on era Déu mentre s'estavellava l'avió, quina altra prioritat té per permetre el dolor immens de les famílies i l'aflicció de tots nosaltres. No és original, esclar. Les desgràcies naturals o humanes han generat, almenys des de la modernitat, preguntes com aquesta, l'exemple més il·lustre de les quals el trobem en el Poema sobre el desastre de Lisboa de Voltaire o en la reflexió sobre el a mig segle XX sentit de Déu després d'Auschwitz que culmina amb l'expressió de Benet XVI en visitar aquesta ciutat l'any 2006 “¿Per què, Senyor, vas callar? ¿Per què ho vas tolerar?”.

La pregunta és lícita. Per un no creient és demostrativa. Per un creient, és una pregunta sincera, desesperada, una pregunta que enllaça amb l'anhel del mateix Jesús demanant al Pare que li aparti "aquest calze" (Lc, 22, 42). I la resposta no pot ser, em nego que ho sigui, que aquesta és la voluntat de Déu. Déu és vida, és la taula parada, és la festa, és el sepulcre buit, és la ressurrecció. Déu és amor i aquesta tragèdia és exactament el contrari de l'amor i de tota la resta. Em temo que, fora d'algunes impertinents (perquè ara no serien pertinents, vull dir) elucubracions teològiques o -pitjor- fora del llenguatge endogàmic i cada cop més incomprensible que s'usa en casos com aquests (tinc molta mili de funerals), la resposta més adequada i menys arriscada és dir que no hi ha resposta. O, més ben dit, que és un misteri, aquest vast camp de la realitat on les preguntes no tenen cap sentit. O no el sabem trobar.

A mi, però, aquesta resposta no em satisfà. Efectivament, tot això deu ser un misteri. Però el Déu en què jo crec, el Déu-fet-home de Jesús, no me l'imagino en cap Olimp jugant amb nosaltres com si fóssim bèsties a la seva gàbia o amb un joystick com si fóssim personatges d'un vídeojoc. A aquest déu, Nietzsche ja li va fer una necrològica ben merescuda. No dic que no sigui un desig, també, legítim. Front el caos de la vida (els desastres naturals, els del capitalisme, els del terrorisme, les violències quotidianes que ens assetgen) anhelem un món ordenat i controlat fins a la mínima, "el millor dels mons possibles" leibnizià contra el que escrivia el citat Voltaire. L'ordre moral i l'ordre polític com a solució a la incomoditat d'una vida imprevisible. La vida, però, és a una altra banda. És incontrolable. En realitat, el caos és pretendre el control absolut, és creure en el déu-control. Aquest, sí que puc dir com si fos ateu que no existeix. Com a mínim, és incompatible amb la vida.

Em temo que viure consisteix en admetre els límits de la pròpia vida, en no oblidar que genera dolor i frustració, i que les històries no sempre acaben bé. Davant d'aquest panorama, però, hi ha dues sortides. La primera és fugir "del mundanal ruído" i intentar construir un món perfecte amb el mínim d'interferències possibles. Un món tan petit com inútil. La segona és enfrontar-s'hi, assumir la vida tal com ve i no com ens agradaria que fos. L'experiència de Jesús ve a dir-nos que, contra el que sembla, aquesta última opció és la que val la pena. Que en aquesta foscor de la vida limitada i imperfecta hi ha la llum, amb paraules de santa Teresa de Jesús.

¿La llum? ¿La llum a la macabra vall aplina? ¿La llum en el cervell malalt (o malvat) del copilot? ¿La llum en el dolor indescriptible i definitiu de les famílies afectades? ¿La llum en el buit de l'estómac, de l'enteniment, de l'ànima? Ara no ho veiem i fins i tot pot sonar sàdic i insensible el que dic, però sí. ¿On era, Déu, el dia del sinistre? En el plor de tanta gent per persones que no coneixien de res. En els equips de rescat. En el fiscal. En l'abraçada als familiars. En els fragments humans i els instants d'angoixa previs a l'accident. En els pares del copilot. En els mitjans de comunicació que sí que han respectat la intimitat de les víctimes. En la primavera que tot just desperta, impassible. A tot arreu on la lògica és la contrària a la destrucció, al mal, a la resignació, a la fugida, a la desvinculació, allà hi ha Déu, que es manifesta (es "crea" contínuament) a través nostre. Diuen que, a força de practicar-lo, l'amor és tan fort com la mort (Ct 8, 6), potser més. El que ens retroba a tots a casa del Pare. És el repte, doncs.

Potser aquest és el veritable misteri: ¿com pot ser que després de tot això siguem capaços de crear tant d'amor?

dilluns, de març 30, 2015

Diccionaris



Dios no puede acudir más que al corazón vacío, concentrado en él, no al corazón ocupado por diccionarios. (...) Haciendo libros cultos, llenaré a mi vez a otros, que me buscarán para distraerse, creyendo buscarme para saber.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 133.

dissabte, de març 28, 2015

A tocar


          Els genolls a tocar
          i les mans a tocar,
            però ells són llunyans.

R. S. Thomas, fragment del poema "Els jugadors de cartes, (Cézanne)"a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 151; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Els jugadors de cartes, de Paul Cézanne (1890-1892)

dilluns, de març 23, 2015

Infern apassionat



La elección profunda del hombre será siempre un infierno apasionado, antes que un paraíso inerte.

(...) La inteligencia aislada, cuando no genera infiernos, puede a lo sumo ser capaz de analizarlos; pero no puede levantar una barrera de frescura contra el dolor. 

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 130.
Il·lustració: Gustave Doré

dissabte, de març 21, 2015

Acord


¿Un acord entre terra i mar,
ambdós utilitzant el mateix to?

R. S. Thomas, fragment del poema "Platja de Sainte-Adresse (Jongkind)", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 145; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: "Platja de Sainte-Adresse", de Johan Barthold Jongkind

dijous, de març 19, 2015

El tomàquet del patrimoni


Fa uns dies vaig comprar uns tomàquets “quilòmetre zero” en una parada nova d’un mercat de la meva ciutat. Els dos xicots que me’ls van vendre em van explicar que estaven molt engrescats d’haver començat l’aventura de fer de pagès a l’hort d’un convent, després de molts anys en desús. Les poques monges que hi queden, molt grans, els hi han llogat. El monestir, vell, barroc, edificat al que eren els afores i ara al bell mig de la ciutat, té força espais desocupats. En alguns, encara no s’han reparat els danys de la Guerra Civil. La comunitat, molt petita en nombre i molt gran en edat, em consta que està pensant en com reutilitzar-los, sense massa èxit. ¡Excepte en l’hort!

Aquesta història amb variants similars em temo que es reprodueix arreu del país. L’envelliment del patrimoni, la manca de vocacions i la pèrdua de pes social de la religió catòlica afecten, entre d’altres coses potser més importants, a multitud d’actius immobiliaris (convents, parròquies, seminaris, incomptables llocs de culte més, casals parroquials, etc…) clarament infrautilitzats. Per les seves característiques (catalogació històrica, pensat per a usos religiosos…), molts d’ells resistirien a qualsevol temptació de vendre-se’l… si la crisi immobiliària ens ho permetés. I per més inri, hi ha un enrevessat laberint de titularitats entre bisbats i ordes, arreu de Catalunya, que dificulta fer-hi res en conjunt.

La reconversió del Seminari de Lleida en habitatges socials, l’adaptació de la parròquia de la Santa Madrona a una litúrgia comunitària més viscuda (i multifuncional) i altres bones iniciatives, donen algunes pistes als optimistes que creuen que el patrimoni també ha d’adaptar-se als signes del temps. Ara, ¿no seria bo que miréssim d’ordenar-ho, de pensar alguna estratègia conjunta i d’imaginar nous models d’ús patrimonial al conjunt de l’Església catalana?

Article publicat a la revista Foc Nou (febrer 2015)
Foto: Mariona Abelló (aquí)

dimarts, de març 17, 2015

Artistes que punxen parets


D’orígens molt antics, l’esgrafiat pren embranzida a la Catalunya barroca del segle XVIII després de la seva tímida reaparició al Reneixement italià i espanyol i esdevé una tècnica molt utilitzada tant al Modernisme com al Noucentisme. La seva resistència a la intempèrie i la seva enorme popularitat han fet que, encara avui, en vegem foça vestigis a les nostres ciutats. La interessant relació entre artesania i art han fet que, encara ben entrat al segle XX, s’hagin produït esgrafiats de gran qualitat obra d’artistes reconeguts.

És precisament la precarietat d’aquestes últimes peces, i la insistència d’alguns artistes que veien morir les seves obres abans que ells, que ha dut a alguns municipis a introduir a la catalogació arquitectònica local aquests elements, procurant, si no la seva conservació total, sí almenys el seu testimoni a escala per poder ser reproduïts. És el cas de Mataró, per exemple, que compta ja en el seu catàleg esgafiats corresponents a vuitanta-vuit finques, quaranta dels quals d’autor conegut.

La immensa majoria d’aquests últims són, òbviament, artistes contemporanis. Sobretot de Joan B. Parés i Santi Estrany, encara que hi trobem obres de Jordi Cuyàs, Marta Duran o Eduard Alcoy. Es tracta d’autors mataronins, tots ells, d’estils molt diferents, als que alguns propietaris els han encarregat un treball així. En el cas d’Estrany, tot i l’enorme valor i quantitat de l’obra desapareguda, ha esdevingut un dels trets d’identitat de la seva trajectòria en la que, bàsicament, hi dedicava dibuixos al·legòrics a la història local lligada al lloc on s’havia de mostrar la peça. N’hi ha comptats vint-i-quatre.

No sé si s’adonen del que això representa. D’una banda, la constatació de la necessitat d’art que tenen els processos urbanitzadors. Bé per l’embelliment, bé per la construcció de noves referències simbòliques, bé per badar, bé per l’orgull o la generositat de qui ho encarrega… pel que sigui. De l’altra, el descobriment d’un veritable museu a cel obert, gairebé com un joc de pistes per desxifrar un enigma. O una mirada de germà gran i entenimentat a la moda dels grafittis.

La seva tècnica és molt senzilla, però requereix d’ofici. En el cas de Mataró, la nissaga Alsina s’hi ha especialitzat i estem parlant de paraules majors. És ben bé que, almenys en l’esgrafiat, la diferència entre art i ofici, entre artista i paleta, entre inspiració i tenacitat, no existeix.

Publicat a la revista Valors (març 2015)Foto: Ajuntament de Mataró

dilluns, de març 16, 2015

Escèptic



Literalmente σκεπτικιχός es quien-mira-a-su-alrededor, considera, sopesa, reflexiona. El contrario del escéptico es el desequilibrado, el demente: más allá, el único que está por encima, el isnpirado, el riši, en nabi', el vidente.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 129.

dissabte, de març 14, 2015

Ja se n'ha anat



Ell és un Déu tan ràpid que sempre arriba abans
i que ja se n'ha anat quan arribem.

(...)

Aquell pelegrinatge que jo feia,
¿era per arribar a mi mateix
i per aprendre que, en un temps així
i per algú com jo,
Déu no serà mai ni senzill
ni allí fora, sinó
inexplicable i fosc com si fos aquí dins?

R. S. Thomas, fragment del poema "Pelegrinatges", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 145; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Capitell del cantó sud absidial de l'Església del Sant Sepulcre de Torres del Río, Navarra (autor: Joaquín Guijarro)

dijous, de març 12, 2015

L'avi que torna


Em sembla que el més interessant de l'últim llibre de Vicenç Villatoro són els diferents nivells de lectura, cosa que passa en les millors novel·les, em sembla, tot i no tractar-se, estrictament, d'una novel·la. És una història? Sí, i una història construïda doblement, amb material narratiu i amb material de recerca històrica. És un assaig? També, en el sentit més estricte de la paraula. Un intent, unes traces, per posar paraules, seny i matís a la història de la immigració a la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta, potser també a la de la guerra i la postguerra. Però molt més, esclar. El neguit, que es repeteix fins el final, sobre què amagava el silenci de l'avi de Villatoro, el protagonista del llibre. ¿Havia "merescut" la seva sentència de mort? O, per contra ¿havia estat prou valent? En realitat, ¿què és la valentia?, ¿com se sobreviu en les circumstàncies que va viure Vicente Villatoro? I, en el fons, ¿Què caram hi va venir a fer a Catalunya, gairebé sense ofici ni benefici, ja gran, i deixant enrere el seu poble de tota la vida, a Còrdova?.

Un home que se'n va (Barcelona, Ed. Proa, 2014) va teixint aquests vímets, va recorreguent la història i ens n'ofereix, com en un making off, el relat de la pròpia recerca i les reflexions que suggereix, intentant respondre aquestes preguntes.

El camí que traça, així, val la pena. Val la pena la història i com està narrada. Val la pena passar per les preguntes que formula Villatoro i descobrir amb ell les pistes, navegar en els grisos d'una Espanya enfrontada secularment i endinsar-se en la diversitat d'orígens de la Catalunya d'avui. Sobre la qüestió estrictament literària citaré un aspecte que m'ha agradat força. El llibre conté fotografies, totes elles molt interessants. Malgrat tot, Villatoro (potser no sabia si al final hi hauria fotos, no ho sé) no renuncia a fer-ne una descripció. Em sembla tota una declaració de principis. La literatura demostra el que és descrivint, sobretot, fins i tot davant una fotografia, fins i tot davant l'imperi de la imatge que vivim en aquests moments.

En la presentació d'un altre llibre, l'últim de Manuel Cuyàs, la historiadora (i amiga) Maria Salicrú va proposar que escrivíssim de la nostra història, del nostre passat propi, dels detalls, les "olors" i les històries en les quals la història que coneixem pot ser més viscuda, més entesa. Crec que és això el que passa, també, en aquest llibre. No crec que arreglem gaires coses mirant al passat, no sóc dels nostàlgics. Però sí que podem entendre algunes coses del present, sí que podem qüestionar les construccions històriques en les quals s'atrinxeren massa certeses. Crec que en això consisteix la tradició i crec que, ara que està considerablement desprestigiada, ara que tot ha de ser "nou", és molt significatiu que tinguin tant d'interès els llibres que pretenen construir-la. I, si estan tan ben fets com aquest, segur que anem bé.

un-home-que-sen-va_9788475885148.jpg
Vicenç Villatoro
La gran història de Vicente Villatoro, comerciant sense futur, exconvicte del penal de Burgos, que va abandonar el poble de tota la vida als 60 anys 

dimarts, de març 10, 2015

La plenitud, entre els 40 i 50


Marañón asesta un buen golpe al mito de la juventud: la función sexual en el hombre no está verdaderamente madura más que a partir de los treinta y cinco años (la edad del héroe de Senectud), la vida afectiva alcanza su apogeo incluso más tarde: "La verdadera plenitud del corazón del hombre, para el amor y para toda suerte de sentimientos delicado o apasionados, no se adquiere sino entre los cuarenta y los cincuenta años." Creyendo lo contrario, supersticiosamente los hombres se ponen a amar a los veinte o a los treinta, repartiendo a manos llenas la desilusión y la infelicidad.


Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 124.
Fotograma de "Des de Rússia amb amor" (1964), de Terence Young

dissabte, de març 07, 2015

Els ecos



                                    De jove, jo
et vaig pronunciar. Més vell
encara ho faig, però menys sovint,
abocant-me per sobre d'una immensa
profunditat, deixant anar el teu nom
i esperant a algun lloc
entre la fe i el dubte
que ressonin els ecos de la seva arribada.

R. S. Thomas, fragment del poema "Espera", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 139; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: "Eco", d'Alexandre Cabanell (1874)

divendres, de març 06, 2015

Tardà, dedica't al Candy Crush


En una de les múltiples reaccions a la polèmica sobre el currículum de la classe de religió catòlica publicat al BOE, el portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats ha escrit un revelador article al seu blog que no em puc estar de recomanar. Un article que, ja al títol, qualifica la religió com un perill, una mena de cosa a evitar a les escoles com els caramels de desconeguts. Després de recórrer a una sèrie de tòpics, preserva qualsevol iniciativa educativa sobre el fet religiós exclusivament a l'esfera privada, zel que no trobo per a l'educació sexual, la seguretat viària, o sobre etupefaents -que són coses que s'acostumen a practicar en privat- o sobre la cultura popular, l'art barroc, la música antiga o bona part de la filosofia occidental, l'origen dels quals al anar a trobar-lo en pràctiques i usos d'inspiració religiosa. El zel no el trobo però ens el trobarem aviat.

Ho dic perquè el nostre representant públic hi diu, com qui no vol la cosa, la sentència següent: "Conceptualment, a més, cal considerar que els ensenyaments escolars s'han de basar en els coneixements científics i no en actes de fe, com ara és la creença religiosa." En fi, si a la cambra baixa abunda aquest corrent intel·lectual, ara entenc per quina raó estan desapareixent les humanitats als currículms educatius, sense gaires polèmiques, per cert. És a dir, segons Tardà, ¿totes les disciplines sense base científica són extra-escolars?

L'escola preservativa

En un cosa sí que li dono la raó. L'ensenyament de la religió a l'escola s'ha d'entendre com una matèria més de les humanitats. La seva raó de ser no consisteix en impartir doctrina sinó en conèixer-la (i coneixent-la, poder-la assumir o rebutjar críticament), en desenvolupar amb rigor tant el que un veu com el que un sent en sí mateix respecte el desig de transcendència, en disposar d'eines, doncs, per viure responsablement i lliure. Adoctrinats són aquells que, precisament, no reben educació i s'han de refiar del que altres han pensat per ells. També en religió. O sigui que la deriva anti-humanista que situa la filosofia, les llengües clàssiques, les filologies o la història com a matèries de casals d'avis, inútils pels nostres joves "competitius", em temo que és la mateixa que blasma la religió. La "nosa inútil", com a màxim domèstica, del transcendent. 

També m'entendreix el neguit del diputat Tardà perquè entrin les creences a les nostres escoles. Sisplau, que tothom deixi a la porta les seves enganxines amb l'estelada i les samarretes amb eslògans, temes dels quals, òbviament, no en parlarem ni al pati. Que ningú ensenyi els senyals de tràfic perquè són una pura convenció i, a més, de l'Estat. Sobretot: que ningú digui que la solidaritat és millor que l'individualisme, que la convivència millor que el racisme o que el català ha de sobreviure i ser llengua vehicular de tot el poble perquè són creences. No està demostrat ni és científic. Volem una escola preservada, preservativa, millor dit, perquè no s'infecti de realitat no científica, perquè no és realitat.

El diputat adverteix tothom que a la imminent República Catalana això ja estarà arreglat. Un altre triomf dels Cristians per la Independència, que encara deuen estar passant el rosari.

El Candy Crush és científic

Fa pocs dies, precisament quan parlava el president del Govern al debat parlamentari més important de l'any, la vicepresidenta de la institució on treballa el diputat Tardà, substituint el president en aquell moment, va ser enganxada jugant al Candy Crush amb la conseqüent indignació i riota de tothom. En fi, no sé per què la critiquen. Hi ha molts científics darrere el Candy Crush, sobretot enginyers. En la societat que estem construint, això hauria de gaudir del súmmum de respecte i no el president que, per parlar, ha de saber articular paraules, modular la veu, expressar idees... és a dir, coses inútils.

Crec que el diputat Tardà hauria de fer el mateix. A banda de donar exemple, com que no tindria temps per escriure els seus reveladors articles, molts viuríem tontets i alegrets sense saber en mans de qui estem.

article publicat a CatalunyaReligió.cat

[He parlat sobre la classe de religió també a La religió i les matemàtiques (21.5.2013), L'assignatura de religió, més professional (12.3.2013),  "Wert, la religió i el pacte" (5.12.2012) i "Pastoral" (18.3.2007).]

dilluns, de març 02, 2015

Plaers



Hecha una larguísima lista de los Placeres y los Dolores, descubría que los placeres eran más numerosos. Los derrochamos menos. Vivimos en ellos.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpoEd. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 119, 121.
Il·lustració: Diego Velázquez: Els borratxos (1629), Museu del Prado, Madrid.