dilluns, de març 31, 2014

Els ideals

Nicolás Esparza, Guerrero desnudo, 1894. Museo de Navarra

- (...) Preferiria que m'expliquessis el teu canvi d'ideals.
- ¿Quin canvi? Els mateixos! Contra els dolents i a favor dels bons. Tothom té els mateixos ideals.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p 233.

dissabte, de març 29, 2014

Potser té déus encara més potents




Però qui ve miseriós d'un llarg viatge,
colrat pel sol, esparracat pels vents,
sense més arma que l'esguard salvatge
ni més cabal que un barboteig de nous accents,
bé pot portar un missatge
no pas de l'or i el flam dels nostres déus ardents,
sinó de la meitat del món que s'angunia
i passa fam i fred, horror i malaltia,
i que potser té déus encara més potents-.

Josep CarnerNabí (VII, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 119.
Foto: Fotograma de The Visitor, de Thomas McCarthy (EUA, 2008)

dimecres, de març 26, 2014

A cal pirata


Els que no ho són, no ho sé, però els que som de Mataró tenim raons extraliteràries, com si diguéssim, per passar-nos-ho pipa llegint El nét del pirata (Proa, Barcelona, 2004), el llibre que acaba de publicar Manuel Cuyàs i que em vaig llegir en un parell o tres de vespres. les literàries, esclar, hi són, i de sobres. Ell bé que ho explica: les coses són interessants o no depèn de com s'expliquen, i ell s'explica molt bé, molts el llegiu a El Punt Avui, on ja havia avançat algunes d'aquestes anècdotes, tot i que a mi em va venir a la memòria el llibre Mataró, suau i aspre (1984), un llibre que recollia els seus articles a El Maresme. El retrat d'un món, el se la seva infantesa i joventut, és senzillament excepcional. Però els mataronins hi podem afegir un punt de xafarderia, d'identificació i d'orgull local. El que diu sobre els mataronins, que ens pensem que som al rovell de l'ou, és exactament així, per bé i per mal.

Jo vaig anar a casa dels senyors Cuyàs, com he dit aquí alguna vegada, quan era petit. M'agradava dibuixar i el meu avi, que coneixia Cuyàs, em feia anar a veure'l per ensenyar-li el que feia. Jo crec que em rebia per pura educació però, precisament perquè era tan i tan educat, no ho vaig saber mai. Fins que un dia li vaig portar una caricatura d'ell. Se'n va enamorar i li vaig donar. I fins anys més tard no vaig saber que l'havia fet reproduir en un llibre. Bé, la casa de Cuyàs, especialment el saló que surt retratat al llibre, em va impressionar. Era un palau, allò. Aquesta i altres connexions, tant per mi com per molts altres mataronins, s'entrellacen perfectament en aquest relat. Parla una mica "de nosaltres", doncs. Cuyàs, l'autor, és just entre el meu pare i jo, d'edat. I em sembla que podríem fer, ja dic, un llaç, una història seguida, de les anècdotes que el llibre ens permet "respirar".

N'he subratllat alguns passatges; a veure si us els poso un dia d'aquests. Mentre no arriba, feu tard si no mireu d'empaitar aquest pirata.

dilluns, de març 24, 2014

La guerra

Fotogrames de Doughboys (EUA, 1930)

I pensar que vaig venir a la guerra buscant una mica de pau!

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p 233.

dissabte, de març 22, 2014

Fonedís auguri



Car l'alba inspira en fonedís auguri
l'avís de cada recomençament,
la sorpresa de cada pensament
i l'encís d'amor abans no duri.

(...)

De tota bella cosa,
tant com llarg és el desig, és curt l'alè.

Josep CarnerNabí (VI, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 115.
Foto: Fotograma de Lost in translation (Sofia Coppola, EUA, 2013)

divendres, de març 21, 2014

Que no t'amoïni la saviesa


«What the Thrush Said», de John Keats from blocsdelletres on Vimeo.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

O thou whose face hath felt the Winter's wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops 'mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he's awake who thinks himself asleep.

«What the Thrush Said», de John Keats. Vídeo: Josep Porcar
---------

EL QUE VA DIR EL TORD

(trad. Josep Porcar)

Oh tu, que a la cara has sentit el vent hivernal,
que als ulls has guardat núvols de neu entre boires
i oms de capells negres entre estels gebrats,
per a tu la primavera serà temps d'esplet.
Oh tu, que per llibre has tingut només la llum
d'una tenebra extrema que et nodria
nit rere nit, quan Febus no hi era,
per a tu la primavera serà un triple trenc d'albes.
Que no t'amoïni la saviesa —jo no en tinc gens,
i tanmateix el meu cant creix d'arrel amb passió.
Que no t'amoïni la saviesa —jo no en tinc gens,
i tanmateix la Tarda escolta. Qui s'entristeix
pensant en la desgana no pot estar desganat,
i resta despert qui es creu adormit.

dijous, de març 20, 2014

Ciutat i paisatge, exterior i interior, horitzó i identitat, vell i nou


Durant unes setmanes, han coincidit a Barcelona cinc exposicions sobre arquitectura, de les que encara en queden quatre. La més espectacular, sens dubte, és la dedicada Le Corbusier i es pot veure a CaixaFòrum Barcelona. És espectacular, dic, tant per l’ambició de la mostra, fent un repàs a la variada obra de l’arquitecte suís (1887-1965), no tan sols arquitectònica, com per l’acurada descripció de les seves intervencions arreu del món (inclosa Barcelona, tot i que no reeixí), així com per les peces que s’hi exposen, com algunes maquetes originals. 

Recomano la visita per això i, també, per dues raons més. La primera, perquè Le Corbusier, per bé o per mal, ha influït de forma decisiva en l’arquitectura, el paisatge i la nostra manera de viure. Enquadrat en l’anomenat ‘moviment modern’, una de les seves preocupacions és com podem construir ciutats, i habitatges, que responguin a les necessitats de l’home modern que traça el segle XX. Parlem de la ràpida urbanització i creixement demogràfic, de les consequències culturals d’això (en les mentalitats i creences, en les unitats familiars, en els usos quotidians, en els projectes emancipatoris…), de les noves formes de producció i de consum, del rol creixent de l’automoció, etc… I amb una vocació global en un segle convuls.

La segona raó per la que també recomano la visita és per pensar, amb Le Corbusier, la idea de paisatge. La paraula paisatge té la mateixa arrel que la de “pagès” o “país” i està relacionada amb dos conceptes claus per a l’home: l’horitzó (la descoberta de l’homo erectus) i la identitat. Un paisatge que, en aquesta intensa urbanització, es llegeix necessàriament diferent i s’idealitza. Le Corbusier ens diu algunes coses respecte a això. Que el paisatge és tan “interior” com interior és “paisatge”, per a l’home, buscant el diàleg i la unitat (que no uniformitat) en les seves propostes, incloses obres de caràcter religiós (a Ronchamp o La Tourette). O que la ciutat, aquesta nova ciutat vertical del segle XX, és també paisatge (és a dir, horitzó -més enllà- i identitat -aquí, jo, nosaltres). O que la ciutat va reescrivint-se, que no és incompatible enderrocar el vell i preservar el bo que ens llega la història. 

Influent, sí, i seguit, moltíssim. No sempre satisfactòriament i sovint rebutjat, també. Agosarat i contradictori com el seu segle, d’acord. Però les sòlides reflexions que ens convida a fer són una interpel·lació encara vàlida, avui. I no són només pensaments, són obres. Obres que ara podeu veure juntes a Barcelona. 
Article per a la revista Valors (març 2014)
L’exposició “Le Corbusier. Un atres de paisatges modenrs” es pot veure fins l’11 de maig de 2014 a CaixaFòrum Barcelona

dilluns, de març 17, 2014

Cansalada viada


¿Saps que al principi de casats pretenia fer-me parlar en castellà? Com si fos bufar i fer ampolles! "Al menos els diumenges, home... ja em faig càrrec que els dies de feina véns cansat i necessites repòs." Li vaig respondre: "Ni els diumenges ni els dissabtes; ¿et penses que és fàcil? Prova de dir cansalada viada i veuràs!

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, pp. 227-228.

dissabte, de març 15, 2014

La meva fe degolla


Negre esperit que a l'esperit se'ns colla
a cadascú fa dir:
"La meva fe degolla:
un déu, pitjor que jo, s'agita en mi".

Josep CarnerNabí (VI, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 113. 

dijous, de març 13, 2014

La gana i l'Església

Una imatge de la celebració de l'acte organitzat pel Grup de Treball Estable de Religions al Parlament (Foto: Parlament)
El rector d’una parròquia m’explica que són a punt de posar en marxa un servei de reforç escolar que, “en el fons” -em diu- “servirà per alimentar una colla d’infants, amb l’excusa del berenar”. Tant a la parròquia com a l’escola més propera (pública) han detectat casos de clara desnutrició. Són infants d’un barri que les havia passat molt magres i que tem haver-hi de tornar. Ara, amb veïns de tots colors. I religions. I la parròquia, com sempre, al peu del canó.

Un veterà militant laïcista m’explica una anècdota. Ara fa uns anys, l’autor d’un llibre el va convidar a la seva presentació. La temàtica va omplir la sala de cristians de base, “i em va al·lucinar que fossin més crítics que jo amb una jerarquia, que sempre els fa la guitza”, em comentava. “Vaig pensar que només que se sentissin aquestes veus, només que coneguéssim la tasca que fan les entitats d’Església a les que pertanyen, segur que aquesta hi sortiria guanyant; quina imatge tan diferent!”

El Parlament de Catalunya va acollir a principis de febrer una sessió amb motiu de la celebració de la Setmana de l'Harmonia Interconfessional, organitzada pel Grup de Treball Estable de Religions (GTER) en què entitats catòliques, protestants i musulmanes van explicar amb exemples concrets què estan fent per tal de reduir els efectes de la crisi. Impressionant. Per cert, dies més tard, s’anunciava la propera celebració d’un ple extraordinari de la cambra per tractar sobre el risc de malnutrició de 700 infants, a proposta de l’oposició. 

Aquests són tres flaixos que em fan pensar sobre la mobilització de l’Església davant la crisi que vivim a través de mesures concretes. Calen mesures concretes, sí, i polítiques, també. En les concretes, i discretes, qui sap si l’Església (i les religions) és on se la juguen, on troben una de les seves raons de ser, en ple segle XXI. En les polítiques, ens la juguem tots i no tan sols “els polítics”.

Aquest és el primer article de la meva col·laboració a la revista Foc Nou, dins l'espai de columnes 'En veu alta', que correspon a febrer-març de 2014. També està publicat a CatalunyaReligió.cat en català i en castellà.

dimarts, de març 11, 2014

L'Adagio d'Albinoni



Un recent i molt recomanable escrit de la Maria Escalas al seu blog (aquí) m'ha fet pensar en el famós Adagio de Tomaso Albinoni, que és el punt de partida de l'escrit, insisteixo que molt recomanable. Ja he dit moltes vegades, aquí, que jo no sóc massa musical. No sé tocar cap instrument, si em posen una partitura al davant no sé si està del dret o del revés i sóc un perfecte llec en música, sobretot la del meu temps. No sóc musical (és a dir, no tinc incorporada la música com a fil conductor de tot, com molts dels meus contemporanis), però m'agrada la música. Una mica eclècticament (vull dir absurdament, però en finolis) i acomplexat pel munt de coneixements musicals que té tothom, segons em sembla a mi.

En fi, totes aquestes prevencions van perquè, simple com sóc, la peça més famosa d'Albinoni, que ignoro si en va fer cap més, m'agrada molt (de fet, sembla que d'Albinoni només són unes notes perdudes i que la composició és del segle XX). M'imagino que com a mi gairebé tothom, perquè està més vista, més sentida, que l'anar a peu. L'he sentit moltes vegades, però en recordo una de molt especial i ben tonta, fa molts anys (sempre associo la música al primer lloc on la vaig sentir, o on m'hi vaig fixar més). Va ser en una prova de so a la plaça de Santa Anna, preparant un espectacle, no sé si de La Cubana, que hi feien més tard, i hi havia la Tere Almar, tècnica municipal de cultura. Era un dissabte a la tarda, havent dinat; hi havia poca gent al carrer i jo no sé massa cap on anava que hi vaig coincidir. Crec que anava a festejar. El tècnic de so va provar la potència de l'equip amb Albinoni, que va ressonar pertot. A mi em va semblar que el món s'aturava i jo, clar, amb ell. Aquestes notes amb què comença, tan fines, tan dolces de seguir, primer unes passes, després unes carícies, de cop despullen el món. Com una connexió entre l'abisme que hi veu i la teva solitud, no saps massa de quina mena és el clam que hi sents.

Un alumne de la Maria troba que l'Adagio és trist. Ho és. La peça té dues parts que són, o semblen, pràcticament iguals, lligades amb un solo de violí, o de violoncel, jo què sé. Ja dic que jo no en sé i, per tant, ignoro del tot si la primera i segona part són iguals, però jo les sento completament diferents. Sí, la primera part és trista i la segona, tot i que potser no la primera vegada que la sents, la progressió és cap a l'esperança. "Veus, això? Doncs és així", sembla que et digui a la primera part. I et quedes fotut, clar. "Doncs és amb això, i així, que ara et torno a tocar, com refaràs les coses", t'etziba. De manera que la tristesa i l'esperança són fetes de la mateixa matèria, de les mateixes notes. Que em temo que primer cal "despullar el món", per més trist que sigui, i sense dreceres, per conèixer l'esperança. I a vegades ens ha de trastocar la música, ens han d'aturar enmig de la ciutat, ens han de fer un solo barroquitzant, ens han de tocar ben endins, has de fer com si et dutxessis, per veure el goig de la mateixa vida que avorries.

Si és així, Albinoni (o qui sigui), gràcies. I si no, també.

dilluns, de març 10, 2014

La higiene

Grant Wood, American Gothic, 1930, Art Institute Chicago

La higiene -resumí en Picó- és tan sagrada, que de vegades convé mirar-se-la de lluny.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 222.

dissabte, de març 08, 2014

Passar del món



¿Què hi fa si passo d'aquest món? Déu ve.

Josep CarnerNabí (V, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 113.
Foto: Carl Warner, The Desert of Sleeping Men (2013)

dijous, de març 06, 2014

En Baron

Foto: La Vanguardia

En Joan Antoni Baron es va incorporar, com a independent, a la llista socialista de 1995 per a les municipals, que aleshores encapçalava Manuel Mas. Jo, aleshores, ja feia quatre anys que era regidor i exercia de secretari d'organització del PSC a Mataró. En aquella llista, i probablement en totes les que hem fet fins ara, teníem la intenció d'incorporar als equips municipals a persones que, pel seu prestigi i vàlua en diferents àmbits, molt més enllà del PSC, aportessin frescor i solidesa a un projecte que, com el nostre, es va reescrivint cada dia. I es reescriu així, posant-se al servei de qui diu representar, i no al revés. Em va tocar dirigir aquella campanya (amb els límits que en Manuel Mas permetia al verb 'dirigir', tot sigui dit amb carinyo) i vam decidir que en un dels debats televisius 'sectorials' (és a dir, que no protagonitzaven els caps de llista) hi anés en Joan Antoni. En el procés d'elaboració del programa electoral, almenys a mi, ja m'havia confirmat una molt bona sensació. Però el debat va ser espectacular.

El vaig veure a casa i recordo que vaig dir, per mi, "ja tenim relleu". Estic segur que no sóc l'únic que ho va pensar. El domini tant formal com de contingut i la capacitat d'entrar en debat amb la resta (en un equip, el nostre, que acusava una certa mania a obviar els debats, com si no calguessin), em va impressionar. Els relleus són sempre un tema un pèl tabú, i quan se'n parla acostuma a ser per descartar-lo. I, certament, durant el mandat de Manuel Mas, el tema era recorrent (segurament ningú es pensava que estigués tant de temps al front de l'alcaldia) i una mica angoixant. De manera que no era cap tonteria pensar-hi.

El seu pas com a regidor d'Educació i d'Esports va ser brillant. En plegar Remigi Herrero de la primera secretaria dels socialistes de Mataró, cap el 2.000 si no recordo malament, no vam ser tampoc pocs en veure clar de presentar-hi Baron, que aleshores era regidor de Serveis Territorials després de passar quatre anys a Via Pública, amb encerts i algun atzucac important. També vam encertar, crec, tot i que m'hi sento massa implicat com per parlar-ne. I el 2.004, en plantejar-se el recanvi de Mas, que havia obtingut l'acta de diputat a les Corts, crec que també vam resoldre bé la dicotomia que es plantejà, amb un procés exquisit i delicat, molt participat (tot i que jo hauria preferit primàries), entre ell i la companya Pilar González, amb qui tingué el gest de fer-la primera tinent d'alcalde tot just elegit.

Jo vaig tenir l'honor de succeir-lo com a primer secretari i vaig acompanyar-lo en les tasques de govern que em va demanar. Dels encerts i errors, de si li vaig fer més nosa que servei, del balanç de la seva alcaldia, crec que n'han de parlar els altres, encara amb més motiu del que deia abans. Se'm fa impossible de ser mínimament objectiu. Només he de dir que li agrairé sempre que comptés amb un xitxarel·lo com jo per viure l'apassionada experiència que hem viscut junts, junt amb altres persones. La seva capacitat de treballar, de discutir, d'acceptar punts de vista (us adverteixo que els meus no sempre són fàcils d'acceptar), d'exigir-te i ser al teu costat amb la mateixa intensitat, o més en l'últim cas, de veure'l fer d'alcalde en totes les seves dimensions (fet que, sigui dit de passada, em confirmà la meva total ineptitud per emular-lo), la sensació que sempre estàs aprenent, que fer de mestre és ser exemple (i que aquesta és exactament l'actitud intel·ligent), m'han admirat i m'admiren. 

Ara, ahir, va anunciar públicament que no optarà de nou a l'alcaldia, a les properes eleccions, una decisió que fa temps que tenia presa i que va tenir la delicadesa d'avançar-me. El vaig comprendre immediatament. Ahir també el vaig acompanyar (sóc a la dreta de la foto, assegut, fent la mateixa cara d'alegria que els altres). El relat que explicava continua en què el 2011 vam perdre les eleccions. Jo tancava simbòlicament la llista (és a dir, havia pres la decisió que ara pren ell), però, en tant que primer secretari, vaig plegar també. Deia que la feina que calia fer, al PSC, necessitava un altre lideratge, en el meu cas. No estic massa segur que s'hagi fet la feina que calia fer, més aviat penso que just el contrari, però això són figues d'un altre paner. És normal que ell, en el decurs del mandat, reflexionés també sobre la seva continuïtat. Hi ha també raons personals, clar. El suport solidíssim que ha trobat a la seva família necessita recompensa, i mútua. Crec que, malgrat tot, pot estar satisfet. Ahir, quan entrava a la seu de la colla castellera Capgrossos, on va fer la roda de premsa, i veia, des d'aquesta entrada, una escola bressol, una biblioteca, un edifici que va ser la primera incubadora d'empreses, les places i la pròpia seu vaig pensar (perdoneu la pedanteria): "Això és el símbol del que hem fet a Mataró: donar dignitat i qualitat a la nostra vida a través de la ciutat". I encara vaig pensar una altra cosa: "un dia, hi tornarem".

Ell dóna alguns raons més, que resumeix en que no sap llegir la realitat que l'envolta, que té codis nous que ell no domina. A mi em sembla que sí que els domina, que sap veure'ls molt bé. Em sembla molt honest, però, dir-ho d'aquesta manera, posar-se un en primer lloc. Però tothom sabem que la incapacitat de comprensió i de donar respostes a una realitat com la que vivim és el comú denominador més enllà d'ell mateix. Sense anar més lluny, el mateix dia que es feia la roda de premsa, ja es filtrava el nom oficialista per succeir-lo. Però també això són figues d'un altre paner.

En tot cas, espero que tingui molta sort. I que la tinguem nosaltres de tenir-lo ben a prop. Perquè quan hi tornem, i em temo que abans també, caldrà que ens continuï fent de mestre.

dilluns, de març 03, 2014

La gran temptació

Joel-Peter Witkin, Retrat com a VanitatNou Mèxic, 1994



Solia dir-me el doctor Gallifa que la gran temptació no es dóna durant la joventut, contra el que sol creure la gent, sinó en passant la carena dels cinquanta anys. Un sent de cop i volta la soledat -quan els pares han mort, quan a les fileres dels amics comença a haver-hi grans buits, com aquelles clapes que en el bosc va deixant el llenyataire; quan el cor es comença a eixarreir i ja no produeix nous sentiments.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, pp. 219-220.

dissabte, de març 01, 2014

De migdia nit


El déu potent és tothora ardit
que amb el llamp les tenebres enlluerna,
o dels núvols cridant la baluerna
fa de migdia nit.

Josep CarnerNabí (V, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 113.
Il·lustració: Giorgione, La tempesta (c. 1505-1508), Gallerie dell'Accademia, Venècia.