dissabte, de març 20, 2021

¿Seguim com sempre?


Si haguéssim de fer cas al discurs de la flamant presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia de la seva constitució, o al que va fer dies abans el que pot acabar sent president de la Generalitat, Pere Aragonès, no hi ha espai per a l’optimisme. Presagien més anys d’immobilisme. Primer, un govern amb dos socis que volen eliminar-se mútuament (el que hi ha en joc, per ells, és l’hegemonia del postpujolisme), apuntalat pels diputats d’un partit insolvent com la Cup. I, segon, sense cap projecte concret pels dos gra
ns reptes que, a parer meu, té el país. Parlo de la reconversió econòmica aprofitant la necessitat de recuperació després de la crisi del covid, amb els fons Next Generation com a gran injecció. I parlo també de l’entrellat de la fallida aventura del procés, que té tothom entortolligat. L’elecció d’una presidenta acusada de favoritisme en una contractació pública només augura més incertesa i més engany. I la important presència de Vox al Parlament pot ser una excusa per coartades. A Vox i a l’independentisme els interessa identificar aquest partit amb la pèrfida Espanya. Si féssim cas, també, de l’absència del govern en funcions en l’acte de presentació de les noves inversions de SEAT, pensaríem que tenen les prioritats canviades. Que no han “passat pantalla” i viuen al marge del present.

La meva part optimista, però, confia en aquests altres auguris. En primer lloc, des del fatídic setembre de 2017, amb l’aprovació de dues lleis que ens deixaven a vostè i a mi sense drets, i el seu intent de desenvolupament posterior, l’independentisme s’ha instal·lat en la retòrica. Tots els “ho tornarem a fer” sonen buits, falsos, desesperats i, sobretot, no duen enlloc, no generen cap acte polític ni administratiu. Tímidament, s’han obert vies de sortida que, almenys, encarrilin els desacords, com bé formulava Joan Coscubiela tirant de la seva experiència sindical. La Taula de Diàleg, els acords parlamentaris amb ERC i el PDeCat a les Corts… que, quan ens calmem tots, caldria reprendre (no hi ha altre camí, de fet). Les polítiques de recuperació de les quals parlàvem, finançades a nivell europeu, acompanyades de la recuperació del PIB que es preveu pels propers anys (toquem fusta), a banda de millorar la situació econòmica general, poden permetre afrontar alguns dels problemes estructurals que arrosseguem (i que tots es relacionen). L’atur juvenil, la manca de competitivitat dels nostres sectors, o l’accés a l’habitatge, per exemple.

I, finalment, el PSC. El primer partit de Catalunya, guanyador de les últimes eleccions, que la supervivència de l’independentisme vol situar a l’oposició, no és Ciutadans. Ni per tradició, ni per implantació, ni pel seu projecte polític, ni per la seva estratègia. Salvador Illa —que va tenir un novedós manifest de suport de cristians a la campanya, i no és casualitat— ha vingut a Catalunya a fer de president i ho acabarà sent, un dia o altre. Si el fan cap de l’oposició, també farà de president, n’estic segur. Prioritzant el que cal i buscant acords quan convingui, entre govern i oposició, sí, però també entre Catalunya i la resta d’Espanya, sobretot amb el Govern Sánchez. Sortint de la bronca i del cercle viciós que hem viscut (i que només alimenta l’independentisme i l’odi). I fent propostes almenys cada vegada que critiqui, o encara més

¿Cap on s’inclinarà la balança? ¿Al qui-dia-passa-any-empeny on s’ha instal·lat l’independentisme o en les noves oportunitats que se’ns brinden? Hi ha majories per totes dues opcions. I, més encara, n’hi haurà més enllà del dia que triïn president. El joc tot just comença.

Publicat a L'Agulla - març 2021

dimarts, de març 16, 2021

Parli'm de vostè


Deu ser perquè em faig gran, però cada vegada tinc més ganes de respondre que em parlin de vostè quan algú, a qui no conec de res, se m’adreça amb excessiva familiaritat i, òbviament, tutejant-me. De vegades, sense que ningú l’hi hagi demanat, o sense fer una mínima presentació, o demanar disculpes per la intromissió. Els simulacres de diàleg de les xarxes socials (i l’esborrament de la intimitat) multipliquen a l’infinit aquesta manca de distància. Però tot plegat ja hi és, i de fa temps.
Fa onze anys, Rafael Argullol va escriure un article sobre això, a El País, que em va quedar gravat. Posava de manifest aquesta tendència, que ja em molestava. Explicava, citant Boris Pasternak, com el règim soviètic reduïa els individus a massa tractant-los a tothom de tu, i narrava el fenomen actual amb alguns exemples, com els dels hospitals. «Quien ha entrado en el recinto siendo una "señora" o un "señor" es convertido, mediante el tuteo, en un ser al que no sólo le falta la salud, sino también el respeto y la dignidad», deia. Hi estic del tot d’acord. Les xarxes, afirmava, només multipliquen el que ja hi havia.

La reducció de les distàncies, la “política de proximitat” o “de transparència”, és una altra de les fal·làcies amb els quals s’ha volgut combatre la desafecció davant els instruments de mediació política (els partits, els governs, els representants públics). Diguem-ho clar: sense distància i reserva la política és impossible, excepte que passi com l’avortament, que en prohibir-lo s’incentivi la seva clandestinitat. D’una banda, els nostres representants tenen un rol diferent al nostre, i en aquesta distància és on opera la política (la negociació, la col·laboració, l’argumentació, la discrepància, l’avaluació de possibilitats…). I de l’altra, cal de tant en tant apagar els focus, per permetre menys “teatralització”, més fluxos de relació i conversa, o, fins i tot, per plorar en privat. Escurçar les distàncies és, també, escurçar aquestes possibilitats. I, de retruc, l’autoritat, exercici que necessita distància, sovint dolorosa. Aprofito per dir que, de la mateixa manera, seria tot un detall que les autoritats adaptessin la seva indumentària al càrrec que tenen, quan el representen (també a les vídeoconferències), que no té a veure amb l’acte d’anar a buscar bolets.

Però també entre els ciutadans seria bo que mantinguéssim les distàncies del respecte, opino. Una de les conseqüències de la pandèmia és el trasbals que ha significat en les distàncies. Les hem ampliat amb els nostres cercles més propers, havent-nos-en de separar per salut, i les hem escurçat amb alguns de més llunyans, permetent un zoom a les nostres cases, on mai els hauríem convidat per res. Ens toca pensar-hi, doncs. La distància dels uns amb els altres és respecte a l’espai íntim, i als cercles concèntrics de relació als quals tots tenim dret. Gràcies a la distància, podré adreçar-me als allunyats sense envair-los, i viceversa. Ep, i gràcies a la distància, hauré de recórrer a la seducció, a la paciència, als senyals de l’altre i a un apassionant camí (que mai no troba el seu final, si es fa bé) quan m’enamoro. En la distància avaluem millor, fins i tot les nostres relacions més íntimes: mai no sabem prou fins on estimem que quan ens falta qui estimem, oi? O sigui que, mentre hi hagi apòstols de la proximitat (que tant serveix pels productes, els polítics o les persones), em faig militant de la distància. Vostè provi-ho.

Publicat a la web de la revista Valors.

diumenge, de març 07, 2021

La Vella d'en Neil

 


Quan es va desvetllar la imatge de la Vella Quaresma que Mataró lluïria a la Plaça del Peix, aquest any, hi va haver polèmica a les xarxes. Si fos una aranya i jo un poeta, diríem que es va entortolligar a la teranyina. Però no es donen cap dels dos casos. Neil Harbisson, l'artista mataroní, famós per la seva aposta cyborg, explicava que s'havia inspirat en la forma del famós virus que ens té mig paralitzats des de fa un any. "És una Vella pandèmica, i cada setmana li podrem anar treient una pota corresponent a cada un dels aspectes de la pandèmia", deia. 

Per mi, contra el que era habitual en les mimètiques versions que any rera any ens anaven oferint artistes locals, amb més o menys gràcia, l'element més important de la peça de Harbisson és la recuperació de la capacitat simbòlica en el nostre context cultural. Sovint, els símbols de la cultura popular són viscuts avui com a simulacre, com a molt "fan bonic", o "fan ciutat" i altres eufemismes de la buidor. En realitat, passa que han perdut la seva capacitat simbòlica, no sabem què volen dir ni quin intangible convoquen. De vegades, però, sona la flauta i de cop recuperen aquesta capacitat. És el que ha passat amb la Vella d'en Neil.

La dimensió estètica, però, tampoc és gens menyspreable: un forat negre elegant, una bona combinació entre el minimalisme abstracte que ens concentra i el detall hiperfiguratiu, que ens dispersa. Sobretot, les extremitats, les que aniran desapareixent en la performance de set diumenges, i el cap en forma de bacallà, signe que l'enllaça a la tradició de la qual prové aquest símbol. Hi hem d'afegir l'absència cromàtica que fa present el dol, la mort, una protagonista tan absoluta com estranya a la nostra cultura. L'absència cromàtica, en el cas de l'obra de Harbisson, és una rellevant ironia: com que és daltònic ha desenvolupat una relació entre música i colors que li permet distingir-los. O això diu. En fi, un deu.

Les crítiques les podríem resumir en dues. Que és lletja i que no fa pels nens. Ja sé que el tòpic diu que sobre els gustos no hi ha discussió possible, però em temo que no és així. Quan em diuen que la Vella Quaresma és lletja penso que, en realitat, ja han encertat. Aquesta és la funció de la Vella Quaresma, una representació de la cultura popular de les restriccions que aquest període litúrgic significaven fins fa no massa temps. Les restriccions eren lletges i tristes, i no s'acabaven mai d'enllestir, una mica com una vella xaruga. Una Vella Quaresma ha de ser lletja, ben lletja, com tot el que ens sembla lleig, que el covid19 ens recorda dia sí i dia també.

Però la crítica que trobo més significativa és la que creu que aquesta imatge espantarà els nens, que és poc infantil. És significativa perquè delata què entenem per nens i fins on ha fet estralls la infantilització de la nostra cultura dominant. Jo no sé si els que critiquen això tenen un trauma per haver anat de ben petits a la Casa de la Por del Tibidabo o al tren de la bruixa, o no haver sabut fins a l'adolescència que els Reis eren els pares. Ho lamento. Però en totes les civilitzacions que pretenen fer homes i dones desperts, valents, forts i conscients (és a dir, adults) introdueixen en l'educació dels seus infants rituals i narracions que els informen sobre el món que precisa de persones adultes. Un món on hi ha mort, decepcions, malalties, enveges, injustícies i amenaces. Un món on els llops es mengen caputxetes, on les bruixes tanquen infants a les seves casetes de caramels, on les nenes amb rínxols poden ser capturades per ossos, sí... però que es poden vèncer. I tot això es fa en l'edat infantil expressament. Perquè després vindrà l'adolescència i el dolorós procés d'entrada al món adult (on voldran substituir els que ja hi eren), etapa en la que s'ha de venir havent après algunes coses, per anar bé, perquè ja no hi haurà temps per fer-ho.

I els nens, amb aquest cervell tan obert, saben perfectament que han d'aprendre del dolor fent-se mal, de la por patint-la, de l'amor, del que reben, i de la cultura, repetint-la. Quan es facin grans, gràcies al que han rebut, ens donaran aquestes innovacions. Així avança la tradició.