Com li plagui

:

Permeteu-me que escombri cap a casa, però el més sensat que he llegit sobre el partit que va declarar ahir la selecció espanyola com a campiona de la Copa d'Europa ho va escriure abans del partit el President de la Generalitat, José Montilla, en un article a La Vanguardia “Por qué quiero que gane España”. Recomanable. Encara que "esto es un campeonato de fútbol. No lo perdamos de vista", com diu, apunta algunes idees interessants al voltant de l'esdeveniment. El paper d'exemple que tenen els ídols esportius: "Porque la victoria puede ser una bandera de salvación que enganche al deporte, el compañerismo, la vida sana, el esfuerzo compartido, la generosidad. Nuestra sociedad también necesita héroes de causas nobles". La capacitat d'establir projectes col·lectius a través dels sentiments. La possibilitat de ser plenament català defensant la selecció on juguen jugadors catalans (o fent que la manera de ser espanyol de molts sigui ser català, i que això no sigui cap contradicció). La vinculació amb Europa, ara que estàvem tant despistats. En fi. I crec que la gent ha respost bé. Una colla aquí i arreu ha intentat fer exactament el contrari, la minoria que sempre pretén confondre l'avantguarda amb la seva necessitat de curar-se el gamberrisme i el feixisme que porten dins. Però passa sempre. M'agrada quedar-me amb la gran majoria cívica que va entendre -crec- alguna cosa similar que el nostre President, dit de moltes maneres. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui...

:

Can Minguell

Foto: © 2008 Ajuntament de Mataró

:

Estic molt content de com va avançant el projecte de la nau de Can Minguell, a Matraró. Podeu veure com avança aquí. Hi ha diversos temes que vull ressaltar, espercant que feu clic a l'enllaç recomanat. Un, el fet que vagi veient-se factible la conversió d'aquesta antiga fàbrica en un centre de producció cultural, artística i audiovisual centrat en empreses i iniciatives individuals, com ja avançàvem al Programa del PSC i després a l'acord amb els tres grups del Govern. Que la cultura i l'empresa no tenen perquè anar per separat, vaja. Dos, la recuperació del patrimoni industrial del segle XIX, un dels objectius que l'Ajuntament persegueix amb mès èmfasi des de la darrera aprovació del Pla Especial del Patrimoni, fa pocs anyets, encara que es pretengui fer veure tot el contrari. Ep! I la recuperació per a usos productius, just pel que es va pensar, encara que ara es lligui amb la base de la innovació que pretén el projecte TecnoCampus Mataró, més enllà de l'espai físic del seu centre. Tres, l'alt nivell arquitectònic de la recuperació, que va rebre una menció especial del Consell Municipal del Patrimoni. Quatre, la inversió en energies renovables, que és considerable. Cinc (ja acabo, encara que podria seguir...), el grau de treball interdisciplinar de la proposta, on hi han treballat diferents òrgans de l'Ajuntament, cadascú en el seu nivell. vaja, que estic molt satisfet. i tot just hem començat.

:

Jo mateix

Foto: sarub

:

Se paga caro el contraste en cuanto se sale a la calle y se dan tres pasos, y en cualquier discoteca se encuentra uno compitiendo con estupor, de repente, por el título de más viejo; muy dañino para el alma, ese trasiego. Mejor frecuentar casinos.

:

Javier Marías. Tu rostro mañana 2. Baile y sueño. Ed. Alfaguara, Madrid 2004, p. 78.

:

Entre negrors

:

Entre negrors veig mil camins oberts.

J.V. Foix, a Sol i de dol / Dal 'Diari 1918', Ed. 62 / Ed. Orbis, Barcelona, 1985, p. 18.

:
Podeu veure algunes obres de Perecoll en aquest web. No us ho perdeu. També podeu veure obres del dissenyador i pintor mataroní Pere Fradera al seu web, des del qual us podeu baixar gratuïtament llibres editats per ell amb la seva obra. No sé com ho ha fet, però dedueixo que amb l'eina Bubok la qual, per cert, ha servit per editar també un nou llibre de Miquel Iceta. L'eina permet baixar-se (de franc o pagant) una edició en pdf o fer-se portar a casa el llibre editat. És fantàstic. Per últim, només he de recomanar-vos un nou bloc que ja ha nascut, el d'en Joan Rangel, delegat del Govern a Catalunya.
:

El temps polític | Pau a Tarragona

Foto del Consistori mataroní, juny 2007.

:

Quien tiene un empleo público debe ser un esclavo público (...). Éstos no tienen ni un día ni una hora suyas: pertenecen por entero a los demás.

:

Baltasar Gracián, El arte de la prudencia. Ed. Temas de Hoy, Madrid, 1996 (af. 252), p. 145.
:

Sant Pau a Tarragona?
:
És la tesi del Congrés internacional ‘Pau, Fructuós i el Cristianisme primitiu a Tarragona, segles I-VIII’ que aquests dies es fa a la més romana de les nostres capitals, i que és vista així per El Periódico, inclòs aquest mapa de viatges paulins actualitzat. D'aquesta manera, tarragona seria l'única ciutat hispànica amb probable presència d'un apòstol.
:

11è: el web | Encara

11è Congrés del PSC: el web
: :
Encara
:

Foto: Darreres, meva.

:

Amb penes i treballs vaig apamant
l'espai de mi que encara he de recórrer.
:
Miquel Martí i Pol, Llibre de les solituds, Ed. 62, Barcelona, 1987, p. 26
:

Joan i Caravaggio | Festa i retorn

:

Caravaggio, Sant Joan Baptista (1601-02), Salomé amb el cap de Joan Baptista (1607)

:

Festa i retorn
:
Amb motiu de Sant Joan, La Vanguardia oferia diumenge un parell d'articles sobre l'actualitat de les festes tradicionals. Un d'Honorio M. Velasco i un altre de Joan Bestard. Us transcric els darrers paràgrafs d'aquest darrer, perquè m'han semblat d'interès.
:

Fijémonos simplemente en dos características de las fiestas tradicionales: su repetición a lo largo de los ciclos anuales y su falta de significado profundo.

:

La repetición implica que los participantes en la fiesta guían su conducta por lo que otros han hecho en ocasiones anteriores. La acción no depende simplemente de los actores, sino de la memoria que tienen de otras fiestas anteriores. La repetición permite deferir la acción a los otros. Nos introducimos en una acción colectiva y nos identificamos como un grupo. La repetición cíclica de una fiesta tiene la ventaja de congelar el tiempo. Las fiestas tradicionales nos sitúan fuera del proceso histórico en una estructura cíclica que nos permite un respiro frente al constante proceso cambiante de la historia.

:

El otro aspecto de la fiesta tradicional, la vaguedad de significados en las motivaciones de los participantes, se opone claramente a la necesaria justificación racional de las conductas en las sociedades modernas. Lo más frustrante para un intelectual moderno es que los motivos de una conducta se atribuyan a justificaciones tan vagas como "así lo dicta la tradición" o "siempre lo hemos hecho de esta manera". No creo que obtuviéramos otro tipo de explicaciones si preguntáramos por los motivos que inducen a preparar las hogueras de Sant Joan. La gente está más interesada en los detalles de la acción que en la exégesis de sus significados. Si se dan, son racionalizaciones a posteriori.

:

La repetición y la vaguedad de las fiestas tradicionales quizá no satisfagan la representación que nos hemos hecho de la modernidad, pero son congruentes con nuestros condicionamientos cognitivos. Así al día siguiente ya recordamos con nostalgia el pasado y esperamos su retorno.

:

Foc de Sant Joan

El foc genera relació, crea societat, fixa els espais, aprofundeix la complexitat i allibera el grup [d'homínids] de molts condicionants que fins aleshores el pertorbaven.

:

Sebastià Serrano, Comprendre la comunicació, Ed. Proa, Barcelona, 1999 p. 178.

:

La via a l'esquerra

Abans-d'ahir hi ha un article de Josep Ramoneda a El País que aborda quins podrien ser els elements d'una via d'esquerres actual, davant la necessitat de renovar el seu missatge en els paradigma de canvis continus en què es caracteritza el present. "Lo primero que tiene que hacer la izquierda, si quiere renovarse, es saber explicar en qué tipo de sociedad piensa", creu, anant més enllà -d'una banda- del programa de societat del benestar en què s'ha emmirallat al llarg de la segona meitat del segle XX i, de l'altra, de la sensació de matís que dóna avui a vegades el programa d'esquerres.

:

Ramoneda aposta per la política del reconeixement a la identitat individual, en línia amb Axel Honnet. I afegeix: "Como recuerda otro filósofo, Kwame Appiah, el cosmopolitismo moderno se basa en que "cada individuo lleva la carga de la responsabilidad definitiva de su propia vida", es decir, de autogobernarse. Crear las condiciones para que esto sea posible y asegurar que seguimos siendo una sola humanidad, debe ser el ideal regulador de las políticas de izquierdas".

:

Unes quantes idees més. Una: l'esquerra ha de liderar el canvi, front a la tendència conservadora que sovint hi té o -paradoxalment- davant l'acceptació acrítica de tota innovació (vegeu Puigverd l'altre dia). "La izquierda no puede confundir los instrumentos con los fines. El crecimiento o la competitividad pueden ser el horizonte ideológico insuperable para la derecha, no para la izquierda. La izquierda tiene que preguntarse: crecimiento, ¿para qué?; competitividad, ¿para qué?", etziba. On és el sentit?, afegiria jo. Dues: La radicalitat democràtica front als nous abusos del poder. Tres: l'opció per la renda bàsica. Quatre: una ferma orientació cap a les reformes, no tan sols al matís.

:

Keyrouz

"La Contra" de La Vanguardia de dimecres passat la protagonitzava la monja libanesa Marie Keyruoz, una religiosa que un bon dia va descobrir que tenia bona veu i s'ha especialitzat en música sacra cristiana oriental, de la que tinc algun cd a casa.

:

L'entrevista inclou algunes coses interessants. Primer, el paper clau de la música en el procés d'interiorització o de transmissió de valors espirituals. Crec que era Chesterton que deia que s'havia fet catòlic després d'assistir a una missa "pels cants" (suposo que no devien ser els d'ara). No cal anar tan lluny, avui la música és un vehicle eficacíssim i ampli (industrial, popular...) d'emocions, d'empatia, d'èxtasi fins i tot. Els cants de Keyrouz, però, ens transporten al món oriental, les influències culturals del qual ens han arribat masteritzades aquí per via andalusa, especialment. I és un món on la música també té un paper importantíssim en relació a la vida espiritual.

:

Segon, Keyrouz, enmig de la guerra, dóna una resposta que no respon a la lògica de la guerra. Tinc una veu i la treballo, veig que és útil als altres, ve a dir. "Cuando se sabe cuál es el objetivo y el objeto de tu misión, las cosas cambian. El objeto de mi misión es mi voz, un don que he recibido, y lo natural es que trabaje con ese don pese a las dificultades". Tota una lliçó davant l'anorreament de la incativa que suposa, a vegades, contemplar aquest món que sembla irremisiblement condemnat i nosaltres empetitits com uns gili... innocents, perdó.

:

Tercer, la música és l'objecte, però no pas l'objectiu. Quin és l'objectiu de Keyrouz? Déu? Sí, és clar, però... què és exactament Déu, o a quin déu s'adreça? I la monja libanesa diu sense embuts: "Si mi canto no fuera a favor del hombre, que está hecho a imagen de Dios, no tendría sentido. Dios es el hombre y el hombre es Dios". Ara que, com una nova heretgia gnòstica, alguns pretenen reduir la humanitat de Jesús (justament Déu-fet-home), ve molt bé aquesta declaració de principis. Allò que és inabastable i ilimitat (Déu, la felicitat, la plenitud del que ens dóna sentit, el que vulgueu) és, de fet, abastable des dels límits dels homes, no pas fora d'ells (directament, vaja). Un dels llenguatges del límit a través del qual arribem a l'il·limitat és el cant, la veu feta música. Això és el que ha entès (i de quina manera!) sor Marie Keurouz en un país assetjat per la guerra.

:

Podeu veure'n vídeos aquí.

:

Catalunya pren París

Foto: capgros.com.

:

O, més modestament, Mataró pren Créteil i els seus carrers. Ho fa aquest diumenge amb les seves figures festives, aprofitant la festa de la ciutat que s'organitza anualment per sant Joan. Les figures i 360 mataronins que amb el crit de Catalunya (sic) al cartell oficial i una foto d'un castell dels Capgrossos portaran la festa al centre de la República francesa. Bé, no ben bé al centre, sinó en una de les ciutats que han crescut al seu voltant. Espero que sigui un èxit.

:

Em fa gràcia com els francesos s'acosten a revisar ara la qüestió de la identitat, un dels temes més importants del projecte nacional francès. Fins ara, la identitat nacional francesa (la llengua, per exemple, o el laïcisme) era sinònim dels valors republicans, als quals s'havien de supeditar la resta d'expressions. Avui, això és en clara revisió. L'Assemblea Nacional proposa la introducció a la Constitució del basc i del català com a llengües reconegudes, malgrat la resposta negativa (i significativa) de l'Acadèmia Francesa. També és interessant la lectura de l'Alcalde d'Évry, Manuel Valls, sobre el moment que viuen les ciutats franceses, per a les quals diu clarament que "el laïcisme no és la resposta" i que s'ha de valorar el fet identitari com a element de cohesió (les cosmovisions pròpies com la manera de nodrir els valors republicans, no pas de negar-los, com dèiem aquests dies), a més de polítiques socials als barris.

:

De manera que no és cap tonteria, ni cap raresa, ni cap antigor, ser diumenge a França aportant expressions pròpies de la nostra identitat.

:

Pretextos per estimar

:

Romped el desamor antes que os muerda el odio.

José A. Goytisolo, a Cuadernos del Escorial. Ed. Lumen, Barcelona, 1996 (2), p. 52.

:

Estimar s'està convertint en una de les coses més complicades en aquesta vida, just ara que (en teoria) hi ha menys obstacles que mai, suposant que les convencions siguin un obstacle sempre. El dolorós camí dels personatges de Pretextos (Sílvia Munt, 2008) segurament és un dels preus a pagar-ne, com una mena de descens als inferns sense el qual l'amor no acaba de ser complert. I et pot passar com Orfeu, que perd Desdèmona. O que reinventis les convencions ('digues que m'estimes encara que sigui mentida', en la famosa frase de Johnny Guitar -1954-, film omnipresent en aquest altre), com aquella taula de salvació que et permet sorgir de l'enfonsament, del naufragi, i et permeti recomençar abraçar de nou l'amor al darrer moment amb qualsevol pretext.

:

No tan sols hi ha referències explícites a la magnífica pel·li de Nicholas Ray. N'hi ha també a La dama del gosset, un conte de Txèkhov que, com la història paral·lela de la infermera del geriàtric (per cert, els exteriors del centre són l'antiga residència Cabanellas, de Mataró), van interposant-se com a il·lustració o contrapunt de la trama principal. Per mi, això -aquestes dues històries interpretant la principal- és el millor del film. I la fotografia, segur. El més amarg és la història, el preu gravíssim, a ulls de la cultura moderna quan desperta de la frivolitat que té per aquestes coses, en què s'ha convertit avui l'amor, o la seva impossibilitat, la seva fatalitat. Dissabte, a l'acte de Valors, Begoña Román deia que desitgem bé quan no tenim l'objecte del desig, o bé quan som a punt de perdre'l. Sens dubte, la ruleta russa de l'amor deu ser viure sempre com si l'haguessis de perdre, com si fos el darrer dia de gaudir-lo.

:

Després de veure l'escena en què el fill de la parella regala a la protagonista un vinil amb les converses que ha anat enregistrant (i la parella es mira amb somriures condescendents d'ells mateixos), vaig pensar que, a la vista del que surt per les boques dels protagonistes -i que no deixa de ser catàrquic- no sé massa si és parlant que s'entén la gent (o declamant, és una història d'actors ...i tots fem una mica d'acord al gran teatre del món). Em temo que la gent s'entén escoltant.

:

Llegiu crítica de Lluís Bonet Mojica a La Vanguardia.
Llegiu entrevista a Sílvia Munt a l'Avui.

:
Més d'Antes...
:
A propòsit. El darrer film del que vaig parlar en aquest bloc, Antes que el diablo sepa que estás muerto (Sidney Lumet, 2008) era analitzat ahir al suplement "Culturas", de La Vanguardia, en un parell d'articles recomanables. Un d'Enric Alberich (aquí i aquí) i l'altre de Xavier Pérez (aquí). Ah, també en va parlar la Judith aquí. El que vaig dir: no us la perdeu.
:

El déu del sant s'amaga a la realitat

A mi m'agradaria escriure com Gustavo Martín Garzo. Més encara, m'agradaria veure les coses com les veu, i poder-les explicar així com les explicava, per exemple, diumenge passat a El País al suggerent article "La educación de los niños", amb una evocació de Salinger inclosa: el cuidador és aquell que procura que els nens no arribin al límit, que els avisa del precipici al final del camp sembrat de llibertat. Comença dient que cadascú ha de trobar el seu joc per endinsar-se al coneixement. Foto: Efe.

:

García Márquez había sido un estudiante bastante desastroso hasta que un maestro se dio cuenta de su amor por la lectura y, a partir de entonces, todo fue miel sobre hojuelas, pues ese juguete eran las palabras. Es una idea que vincula la educación con el juego. Según ella, educar consistiría en encontrar el tipo de juego que debemos jugar con cada niño, ese juego en que está implicado su propio ser.

:

(...) Y no creo que haya una manera mejor de educar a un niño que hacer que se sienta querido. Y el amor es básicamente tratar de ponerse en su lugar.

:

(...) Basta con amar a alguien para desear conocerle y querer acercase a su mundo. Y la habilidad en tratar a los niños sólo puede provenir de haber visitado el lugar en que éstos suelen vivir. (...) Y los niños están locos, como lo están todos los que viven al comienzo de algo. Una vida tocada por la locura es una vida abierta a nuevos principios, y por eso debe ser vigilada y querida. Y hay adultos que no sólo entienden esa locura de los niños, sino quese deleitan con ella. San Agustín distinguía entre usar y disfrutar. Usábamos de las cosas del mundo, disfrutábamos de nuestro diálogo con la divinidad. Educar es distinto a adiestrar. Educar es dar vida, comprender que el dios del santo se esconde en la realidad, sobre todo en los niños (...).

:

Creo que los padres que de verdad aman a sus hijos, que están contentos con que hayan nacido, y que disfrutan con su compañía, lo tienen casi todo hecho. Sólo tienen que ser un poco precavidos, y combatir los excesos de su amor. No es difícil, pues los efectos de esos excesos son mucho menos graves que los de la indiferencia o el desprecio. El niño amado siempre tendrá más recursos para enfrentarse a los problemas de la vida que el que no lo ha sido nunca.

:

Un sol poble

:

Vaig arribar un pèl tard a l'acte de presentació del libre Una idea de Catalunya, a la llibreria Robafaves, a Mataró. Ja havia parlat en Josep Puig (a la dreta de la foto), estava parlant la Consol Prados (al seu costat) i, després, vaig sentir el que deia en Jordi Font, el tercer per la dreta, que ha coordinat els autors d'aquest llibre que tinc encara pendent per llegir. El llibre recull alguns treballs de la Convenció pel Futur, un projecte obert al conjunt de l'esquerra per cercar els hotitzons de futur al país. (Podeu llegir aquest post de Consol Prados).

:

De la intervenció d'en Jordi, em quedo amb una idea que aquests dies em plana força (mirant el Congrés d'ERC, per exemple). Un dels propòsits de la creació del PSC, fa ara fa trenta anys, fou la voluntat decidida de no dividir la societat catalana, de cear projectes comuns als nascuts aquí i a fora, que lliguin el país. "Si no, sense un sol poble, no hi hauria nació catalana", va dir. Queden lluny, segurament (i per sort) aquells temors, però en sorgeixen d'altres que poden tenir com a objectiu la fragmentació del país. Em temo que la resposta 'sobiranista', o fins i tot la d'un front nacional com obertament defensen sectors d'ERC i de CiU, en radicalitzar la proposta nacional, desafectaria moltes capes de la societat catalana que, d'altra manera, sí se sentirien plenament catalans. Ja ho he dit altres vegades. Crec sincerament que l'acció del Govern de la generalitat, més encara, del país (i també especialment del PSC) ha de ser la de servar la voluntat unitària del sentiment de pertinença dels catalans i catalanes. Sense aquesta referència comú no hi ha nació, hi ha una altra cosa.

:

Foto: Jaume Álvarez.
:

L'aire dels valors

A l'article d'avui, de Toni Comín, l'autor assaja la idea segons la qual -al contrari del paper que la religió ha tingut en l'atac als valors moderns via neocon o fonamentalista- aquesta pot tenir un nou paper per revifar-los (esperit és etimològicament aire) de tant atrotinats que estan del seu pas pel segle XX. Un esperit de gratuïtat (fer sense esperar res per tu), d'alteritat, de fer per deixar fer més enllà de tu mateix. És un article llarg, us recomano que l'imprimiu (és aquí) per llegir-lo amb calma i treure les vostres conclusions. Òbviament, Comín utilitza el terme religió en un sentit amplíssim, també aquest concepte té un atrotinament considerable. Però hi ha indicis molt clars de reviscolament de l'espiritualitat o d'una certa ànsia transcendent que (institucionalitzat o no, formulat o no), podríem considerar com a religiós.

:

Comín introdueix algunes idees interessantc, com les de la calidesa o fredor dels vincles, seguint una frase de Hayeck (“Hem de ser rudement egoistes en el mercat i dolçament afectuosos en la família, cobdiciosos en la feina i generosos a la llar..."), observant la fredor capitalista i la necessitat de crear vincles càlids. Insisteixo, heu de llegir l'article pequè sinó no s'entendrà la proposta (x cert, apta per ateus). A sota, us en poso tan sols els paràgrafs finals. Vam poder sentir-lo dissabte, a l'acte dels cinquanta números de Valors del que ja us he parlat.

:

Hem dit, doncs, que dos projectes de societat i dues concepcions dels valors que tenen la seva última ratio en la religió i la tradició revelada, són l’adversari davant el qual la modernitat –el projecte il·lustrat- podria sucumbir de manera irreversible. I hem dit, al mateix temps, que per salvar aquest projecte necessitem de l’ajuda de la sensibilitat religiosa, de la seva capacitat per a fornir “sistemes motivacionals” compromesos amb el valor de la solidaritat, de la igualtat i la fraternitat. Podria semblar contradictori però, insistim, no ho és en absolut. Per salvar la modernitat, tant del capitalisme cec per a la justícia, tan del neoliberalisme que proposa l’apogeu de l’individualisme materialista i possessiu, com de l’embat antimodern del fonamentalisme, necessitem una modernitat capaç de complir les seves promeses. I creiem que només una sensibilitat religiosa capaç de donar sentit –“alegria”- als sacrificis que l’acompliment dels valors moderns requereixen podrà permetre-ho.

Necessitem inspirar els nostres valors moderns: la llibertat, la igualtat, la fraternitat. I per fer-ho necessitem la “religió”, en el millor sentit de la paraula. Només podem reconèixer-nos com a “germans” (fraternitat) si ens reconeixem com a “fills” d’un mateix “pare/mare” (religió).

No hi ha cap contradicció, doncs, pensem, en la nostra anàlisi. A principis del segle XXI, a l’inici del nou mil·lenni, la religió se’ns apareix al mateix temps com la principal amenaça i la principal aliada del projecte modern. Dels valors en nom dels quals havíem d’assolir l’emancipació humana, la convivència justa, la realització i el sentit de la vida de cadascú. Per una banda, tenim davant una concepció de la religió que aspira a enviar la modernitat –parcial o totalment- a les golfes de la història. Per l’altra, una modernitat que reconeix en la religió la força que la raó, per sí mateixa, no pot proporcionar per a construir les seves utopies –que són, al capdavall, tan senzilles com la realització efectiva dels drets humans, de tots els drets humans, per a tothom-.

Per això, creiem que probablement el futur dels valors (socials) en el segle XXI es jugarà en el camp de joc de la religió. Entre una religió que, objectivament, és adversària dels valors il·lustrats i de la modernitat, i una religió que precisament constata la necessitat dels valors moderns i al mateix temps la seva insuficiència per a sostenir-se a sí mateixos. I per tant, s’ofereix per a sostenir-los i salvar-los.

:
Toni Comín, "La religió: amenaça o salvació dels valors moderns?", a Valors (juny 2008)
:

Llovet, el 68 i nosaltres

Ja em disculpareu, però tant l'article que vaig reproduir-vos ahir, de l'Antoni Puigverd (per cert, és propi de lliurepensadors l'acceptació acrítica de tot allò nou?), com el que ara us en faig cinc cèntims, de Jordi Llovet, com el que demà us referenciaré de Toni Comín, podrien servir per fer un dels debats pendents de l'esquerra actual, crec, encara que sigui per la seva atzarosa i casual coincidència en el temps. Més enllà dels partits, és clar. (Segurament escric influït perl magnífic acte de Valors, d'ahir). El debat pendent és la relació de l'esquerra amb els seus valors de referència, amb els perquès, amb els seus fonaments més sòlids. Hi ha vàries raons per plantejar-s'ho, algunes de més pràctiques que d'altres, ara tan sols n'apunto algunes que em vénen al cap:

• L'esquerra socialdemòcrata -especialment al nostre país- ha prioritzat els quès abans dels perquès. Ho havia de fer, hi havia molta feina per davant i molta responsabilitat per assumir de cop. Però la imatge de (més o menys) bons gestors pot anar contra la mateixa idea de l'esquerra realista i pragmàtica, la pot deixar sense horitzó i -parlant en termes de màrqueting- sense marca.


• Els electorats occidentals, precisament, no tan sols s'estimen ser ben gestionats sinó, especialment, confiar en els horitzons de referència dels seus líders, tant a la dreta (Bush el 2004, Sarkozy el 2007) com a l'esquerra (Zapatero el 2004, Obama el 2008), davant una buidor de referents que, per exemple, descriu força bé Benet XVI.


• Aquesta crisi de referents té com a marc el fracàs de les ideologies fortes al segle XX i les seves reaccions posteriors (vegeu Comín demà). Alguns autors, com el Glucksmann dels vuitanta, adverteixen del perill de la intensitat ideològica, no pas del contrari. Acaba de sortir un llibre molt interessant, de Rafael del Águila (Crítica a las ideologías, Ed. Taurus, Madrid 2008, vegeu cap. 1) que aprofundeix en la vigència d'aquells advertiments. I són certs. Però, justament per això, a l'esquerra li pertoca d'actualitzar els valors previs a les ideologies fortes, els valors de la Il·lustració (el grau zero de Glucksmann?), des dels paràmetres actuals.


• Per últim: quins són els paràmetres actuals. Se me n'ocorren alguns: l'actualiztació de les aportacions que l'esquerra ha anat assumint (llibertat de mercat, reconeixement a les identitats i opcions personals, política de seguretat i defensa -incloses ordenances municipals de civisme, per entendre'ns-, els límits ecològics...), una posició inequívoca contra el totalitarisme, una reivindicació de la responsabilitat i l'exemple personal, i, com ho diria, un nou esperit que aporti el valor suprem, no tan sols utilitari, dels ideals il·lustrats. Així, m'ha agradat molt trobar a la Ponència Marc de l'11è Congrés del Partit l'apel·lació a la política de sentit. No ho especifica gaire més, però anem bé obrint-ne el debat.

Després d'aquest rotllo, aquí alguns fragments de l'article de Llovet de què us parlava. Va sobre el gastadíssim Maig del 68, partint de la seva experiència (a l'original hi ha alguna anèdota graciosa). Aquí va:
:

Però el cert és que a París van passar coses d’una certa importància. En resum, es diria que una joventut universitària cansada de les estructures no solament jeràrquiques, sinó profundament arrelades en les formes més anquilosades del saber, van decidir sortir al carrer per transformar primer La Sorbona i després (vana il·lusió!) el món sencer. (...)
:
Llavors, als anys successius, va passar el que havia de passar: el Partit Comunista no va fer sinó perdre terreny, (...) i la universitat de París es va convertir en can seixanta, impregnant totes les d’Europa (...) d’una tirada joganera al carpe diem mal entès, i propagant les pràctiques sexuals més desenfrenades, que han derivat, amb els anys, en les formes de narcisisme o d’histèria que presideixen les actuals relacions amoroses a tot el continent.

:
Jordi Llovet, "Maig del 68" al suplement Quadern d'El País (12.6.2008)
:

Un article de Puigverd

Maig de 1968. Des d'aleshores, en país domina un entusiasme sistemàtic per les novetats en general i per les innovacions morals en particular. Sigui en els mitjans de comunicació, sigui en sopars amb els amics, sempre que es planteja una novetat moral la resposta és «sí». Sense ni una ombra de reticència: la resposta sempre és «sí». Es parla de les noves possibilitats de l'enginyeria biològica? La resposta és sí. Més facilitats per a l'avortament? «I tant!». Clonació? Síntesis genètiques entre humans i animals? «I és clar que sí!» El que la gent vol és el progrés de la ciència mèdica, d'acord, però, pel que es veu, a ningú se li acudeix que recrear la humanitat -que és el que estem fent- exigiria una mica de contenció reflexiva. Hi ha una gran confiança en la bioètica genèrica, pero ningú no l' activa amb el seu propi pensament crític. Al contrari: qui s' atreveix a discrepar de l'hegemonia de la innovació moral és enviat a la cova de la premodernitat i alla es queda: com leprós. No deixa de ser xocant que la cultura d' esquerres propugni amb tanta afició la moral liberal (i no em refereixo als partits,' sinó a la ideologia dominant a les universitats, al món cultural, als mitjans de comunicació catalans). Pràcticament aparcats per impossibles els dos colors de la bandera de la revolució francesa que apel·laven a la fraternitat i a la igualtat, el combat de l' esquerra ideòlogica se centra ara en la defensa a ultrança de l' individualisme: un laisser faire sense restriccions ni límits. Encara que es digui d' esquerres, aquest individualisme és del tot contrari a la igualtat, puix que dóna per fet que cada ciutada parteix de zero, que la moral és sempre singular, que la tradició és un destorb i que les lleis, per tant, ha de ser indiferents als valors o necessitats col·lectives i han respondre estrictament a les demandes de cada individu, rei i senyor absolut aquest. És curiós aquest fervor individualista, però és explicable. Les esquerres van abandonar precisament pels volts de 1968 (entre nosaltres, 10, 15 anys més tard) el llast del marxisme (un corrent que com va escriure George Steiner responia a la nostàlgia de l'absolut i era una autèntica alternativa laica a la religió). Pero van continuar idolatrant la modernor, que va anar quedant reduïda als ambits cultural, artístic i moral. Com que no pel que podien canviar la realitat socioeconòmica, les esquerres culturals s 'han dedicat en cos i ànima a subvertir la moral burgesa descrita com a hipòcrita, castradora i asfixiant Es tractava de construir una nova moral que permetés el desenvolupament de les potencialitats de cada individu. Passades unes dècades, la realitat canta: la cultura dels nostres avis és una ruïna prehistòrica, certament, però els valors que la generació del Maig del 68 presentava com a alternatius no estan menys arruïnats.

:

La nostra societat se sent o es creu mil vegades més lliure que ahir. Però les coses, mi rades amb cert deteniment, no són tan clares. Ha mort Déu i han caigut tots els ídols del passat, sí; però han estat substituïts per altres ídols, tant o més arbitraris, exigents, castradors i asfixiants. Començant per l'ídol que cada individu carrega al damunt: el Petit Déu individual que es queixa sempre, que no en té mai prou, que enveja totes les possessions, que no es reprimeix cap experiència. Un Petit Déu que ho exigeix tot ara i aquí, en present rabiós, perduda tota capacitat de contenció i d'espera. Un Petit Déu que exigeix a tothora l'acompliment de la maxima del vell nen consentit: «cor que vull, cor que desitjo».

:
Antoni Puigverd, "Després de Déu, el Petit Déu", a Presència, 6 a 12 de juny de 2008.
:

75 anys fent adults *

Començaré pel que és obvi: no he estat mai de la Sala Cabañes. Però, compte, en sento parlar des de ben petit. Ei, no tan sols de les obres que s'hi representaven, especialment Els Pastorets (passatges dels quals havia sentit recitar a casa tantes vegades) sinó també d'un munt de personatges que coneixeria més pel nom (pel cognom) que de vista, tots ells grans, que tant podien ser de la Sala o del Círcol, del gremi del gènere de punt o de l'Omnium. La culpa de tot això la tenia el meu avi, amb qui vivíem. Fill d'un ferroviari castellà, me l'imagino als anys vint espavilant-se en un ambient com aquell, el del catolicisme social de principis de segle nascut sota les idees del papa Lleó XIII, passades per una mena de 'calvinisme' mataroní molt característic que el deuria seduir. Idees, les de l'autor de la Rerum Novarum, que -abruptament- quedaren tan escapçades com les altres a la Guerra Civil, per cert. Ell s'hi devia trobar la mar de bé, en aquell ambient, en l'efervescència d'activitats, en els passos immensos de socialització dels nois i les noies que devia representar (que provocà reaccions), en la barreja de classes i orígens que també devia significar una novetat, en la preocupació per la instrucció i la formació cultural de la gent més pobra, en la recerca d'una alternativa més seductora a la que oferien ja aleshores ateneus obrers d'inspiració marxista o anarquista, ideologies que l'Església veia com una amenaça. Quina diferència amb algunes coses d'ara, on les amenaces no són respostes amb un exemple millor sinó amb l'anatema...

Me l'imagino ben jove, ja, quan es va prometre amb la meva àvia i s'enviaven cartes innocents i dolces com els textos teatrals de la Sala, com els enamorats de Folch i Torres, com els poemes de Guerau de Liost, com la iniciativa de mossèn Plandolit, com les glosses del Pensament Marià. I després, fent d'àngel (aleshores ho feien els homes). O més tard, ja en tasques directives. Li agradava manar.

A mi, doncs, la Sala Cabañes m'evoca, en primer lloc, aquestes històries d'avis narrades amb nostàlgia i aquestes visites de senyors mataronins que jo no hagués fet mai disfressats. I, en segon lloc, pels Pastorets, com no. Els meus cosins i un oncle hi actuaven, cada any ho vivia per Nadal una mica indirectament. Però, principalment (i ho he dit ja en alguna ocasió), perquè Els Pastorets són un 'artefacte' perfecte per a la tramsissió de coneixements sobre el pas de fer-se adult. Compte, no de la fe -com segurament molts devien pretendre-, donat que la fe no es transmet, almenys tan fàcilment. Més aviat, i a través dels mecanismes narratius més propers aleshores (mites nadalencs, paràboles evangèliques, iconografia religiosa, música tradicional...), aquesta peça ens mostra el món adult sense cap mena d'engany, com es veu clarament en la història de Naïm, que és un dels seus fils narratius.

Jo vaig aprendre que els homes fets i drets també ploren veient Naïm fer-ho. O que dubten. O que fan coses que se n'han de penedir. I que la generositat acompanya sovint una experiència de dolor i de pèrdua, però que allibera. Que els cants i les danses acompanyen les nostres emocions i anuncien el que no veiem encara. Que l'humor és sant. Que 'floreix la vara' davant l'elecció correcta entre un munt de noies maques (o verges, és a dir, on tot és per fer). Que la lluita neta entre el bé i el mal només existeix en un pla no humà; que la lluita real, humana, és menys evident, més barrejada, més equívoca, més feble. Que el dimoni és atractiu. Que la confiança salva.

Més o menys, doncs, anar al teatre (una activitat que fins més tard no vaig sovintejar), és encara per mi avui aquesta recerca de l'ànima dels homes i les seves conseqüències, un retrat de les contradiccions dels éssers adults, un mirall de mi mateix. No és exagerat dir que m'hi va portar la Sala Cabañes, cap aquí. Sense que es notés, inconscientment, gratuïtament, amb la senzillesa de les coses ben fetes. Amb el relat sense el qual és impossible ni acostar-se un pèl a entrendre què caram hi fem aquí.

:

* article pel bloc del 75 aniversari de Sala Cabañes.
(Fotos adjuntes: Paco Martínez Soria i el meu avi / Josep Mª Folch i Torres amb directius de Sala Cabañes - 1943 (Naïm entre el Bé i el Mal, foto de Josep Ros, 1991; tot del llibre Sala Cabañes - 75 anys, Ed. Sala Cabañes, Mataró, 1991)

:

Dissabte, Valors

Recordeu que aquest dissabte, al matí, es celebra a Mataró la I Jornada Valors i Compromís, a rel de la publicació del número 50 de la revista Valors. Comptarem amb Jordi Pujol, Francesc Torralba, Toni Comín i Begoña Roman i encara no sé per què no us hi heu apuntat... aquí teniu un vídeo per anar fent boca.

:

:

30 anys del PSC, testimonis | Blocs regulats?

30 anys, testimonis

:

Aquí teniu algun vídeo per començar a preparar l'aniversari del Congrés de la Unitat socalista a Catalunya. Per exemple, quatre testimonis de companys/es que mantenen 30 anys de militància. Aquí, un fragment del discurs de Montilla en un sopar recent organitzat per un grup d'aquests companys.
:

:

Regular els blocs?
:
Això es preguntava El País, ahir, a rel d'una esmena que va aprovar la Comissió Europea de Cultura el passat 3 de juny al si d'una "una resolución en la que aboga por un marco regulador para las bitácoras, en él se contempla un "etiquetado voluntario" que informe sobre la identidad del autor, sus intereses políticos o sociales y la responsabilidad social de éste. La resolución, que se enmarca en el Informe sobre la concentración y el pluralismo de los medios de comunicación en la Unión Europea, será debatida en el Parlamento Europeo el próximo mes de septiembre", diu. L'article cita Maria Badia, eurodiputada del Maresme i autora d'un bloc. Divendres la veurem a Mataró i podrem preguntar-li sobre el tema, donat que qualsevol idea de regulació es sempre vista amb molts mals ulls pels internautes, encara que fins i tot la no regulació necessita regular-se.

Un any de Govern

Clicant aquí podeu entrar al document que recull les principals accions d'un any de Govern que fou presentat la setmana passada pels caps dels tres grups que vam firmar l'acord a l'Ajuntament de Mataró. 239 accions que demostren l'alt ritme de Govern i l'abast de les actuacions. Els tres grups vam avlorar també aquest primer any i vam emetre un comunicat conjunt. El PSC ja havia celebrat un acte en el que vam fer la nostra pròpia lectura de la tasca feta. vegeu els discursos de Joan Antoni Baron i de Joan Rangel.

:

Els tres caps de grup van insistir en tres idees bàsiques. la primera, que en aquest temps el Govern ha governat: ha pres decisions, no ha demorat les solucions, ha tingut atenció als temes més petits i als més estratègics, ha hagut d'afrontar temes delicats i sobrevinguts, etc... La segona idea és que, en aquest període que obrim, el Govern accentuarà la seva acció en aquells àmbits que puguin resultar especialment afectats pel canvi de cicle econòmic, parlem de l'ocupació i polítiques socials, però també dle manteniment d'un alt grau d'inversió pública i de suport a l'activitat productiva. I, en tercer lloc, el Govern va reiterar la seva oferta de concertació política, tant amb la societat com amb la resta de grups. Baron va posar alguns exemples dels àmbits on segurament ens podem posar d'acord: Pla d'habitatge, polítiques d'ocupació i foment de la competitivitat, polítiques socials (atenció a la dependència i immogració), debat territorial, Front marítim, Museu Bassat, El Corte Inglés, TecnoCampus...

:

En la meva condició de prtaveu socialista, a més, he posat l'èmfasi que aquest diàleg, a banda de ser necessari, s'ha de produir en un clima de certa confiança. Tenim massa temes importants per anar perdent el temps en foteses. He vist com aquesta oferta ha estat rebuda si no m'erro (o no erren), amb força cordialitat, per la qual cosa desitjo que avancem força. Mentretant, però, hi ha molta feina en marxa i ens disposem a fer-la amb ganes.

:

Foto: Q. Guirao (ICV-EUiA), J.A. Baron (PSC) i F. Teixidó (ERC) durant la roda de premsa de la setmana passada (R.Gallofré).

:

Desconnexió?

Vaig ser dilluns passat al torn de preguntes d'una xerrada de Teresa Forcades, a Mataró. Per desgràcia, no vaig poder arribar-m'hi abans. Vaig aprendre moltes coses, allà al darrere, en tres quarts d'hora encara no... Una d'elles em va fer pensar sobre l'angoixa de la possessió, compte, no tan sols la clàssica dels diners o del poder, sinó de les experiències. Forcades venia a dir que no podem caure en l'estretor de la mancança d'experiències -més o menys- sinó en l'abundor de les oportunitats de la nostra experiència. Ella posava l'exemple que tothom posa als cèlibes respecte a la seva sexualitat, en primer lloc reivindicant la llibertat de la sexualitat humana que, si no troba plenitud en les relacions personals, és viu amb llibertat o amb estretor? (que ho diguin als adúlters...). I reflexionava sobre, de fet, en l'aparent migradesa sexual que viuen moltes parelles, o persones soles: això els ha de constrenyir la seva existència? Contra el que prediquen alguns bisbes (homes amb por, venia a dir) som lliures de viure la nostra sexualitat, i tant, i encara queda molt camí per recórrer. Però també ho som malgrat la sexualitat i els cànons de divinització que n'imposa la cultura actual.

:

I no ens quedem en aquest aspecte, si no voleu. L'angoixa per les experiències abasta molts camps. Ara que ve l'estiu, i davant el vertigen de veure'ns nus, o sols, o cara a cara amb la parenta, sense res a fer, tot el món es disposa a desconnectar-nos ...de nosaltres mateixos.

:

Art religiós a Mataró *

Amb motiu del Mil·lenari de la parròquia de Santa Maria de Mataró, el Museu de la ciutat ha tingut l'encert de mostrar part del seu fons d'art religiós, especialment el comprès al llarg del Barroc. Les peces mostrades inclouen taules, talles, llenços... amb una policromia i un nivell de detall esplèndids, que revela l'acurat procés de restauració a les que han estat sotmeses. Aquesta és una de les sopreses més rellevants, que permet gaudir les les influències flamenca i del Quattrocento que va tenir la pintura catalana encara després del Reneixement, i de l'interesant joc de colors i de llum en què seguí.

Una altra de les sorpreses és el nivell de les peces que s'hi exposen. De fet, la seva arribada al fons museístic municipal té el seu origen en la destrucció de la imatgeria religiosa a la Guerra Civil. La destresa, discreció i intel·ligència del pintor Rafael Estrany, vinculat a la institució que més tard dirigí, permeté salvar una bona colla de peces i -després que ningú les reclamés més tard- atresorar-ne el fons. S'explica així la vinculació mataronina dels autors als quals s'atribueixen algunes obres.

Aquest nivell, a més, permet més coses. Per exemple, fer un discurs sobre l'aportació de l'art barroc religiós a la cultura. O reflexionar sobre el fet mateix de l'art religiós. Sobre la primera qüestió, cal tenir present un fet cabdal. L'art català participa de la Contrareforma, que té en el Concili de Trento i en el regnat de Felip II el 'corpus' ideològic més clar. Es dóna el fet curiós que, enlloc d'ideologia més o menys propagandística, el llenguatge artístic explora els camins que la Reforma protestant deixava lliures. Si cal desconfiar de l'ideal exemplar, apareixen les conseqüències reals i perifèriques. Si Bellesa no es pot explicar del tot, aflora el valor artístic de la lletjor. Si la raó és limitada, sorgeix l'emoció. Si no puc ensenyar, mostro més si ho amago. Si em prohibeixes, aleshores apareix el desig. L'art, i aquesta és l'aportació del Barroc, parla precisament d'allò que no vèiem. I l'art religiós hi contribueix amb les paradoxes d'omplir de carn els retaules, de canviar les dimensions de les esglésies amb artificis visuals, etc.

I sobre l'art religiós, l'exposició ens portarà a pensar sobre el fet religiós en sí mateix. La religió, i la seva pintura, no parla de res més que de la nostra experiència. La Magdalena d'un Noli me tangere (s. XIX) còpia de Correggio és l'amant del Romanticisme i la dificultat del seu lliurament. Els petó de Judes i la flagel·lació d'un altre tros de retaule il·lustraria avui un manual de passions secretes, potser. La delicadesa dels vestits informa sobre l'obsessió de la cultura occidental per això que ara en diem moda. De manera que no és pas del mite, el que informa el mite, sinó del fet de viure que prèviament s'ha experimentat i raonat. Apunto aquí que si perdem la referència del mite ens podem quedar sense informació sobre nosaltres mateixos.

Finalment, també s'hi exposa el Resurrexit (1952) de Jordi Arenas, així com un breu recull dels esbossos del pintor mataroní. L'obra religiosa d'Arenas és, de nou, un veritable estudi sobre el cos i la seva claredat per explicar la bellesa humana. A l'obra citada, a més, el fons marí li possibilita mostrar el trànsit de la ressurrecció 'celestial', amb trajectes diversos i un 'paisatge' que com cap altre dóna idea del canvi de realitat i de dimensió.

* Article per a la revista Valors (juny 2008)

Art religiós del Museu de Mataró s'exposa a aquesta institució (Carreró 17-19; Plaça de l'Ajuntament) fins el 6 de juliol.

:

Seny vs. "raó"

Raons de Pes - i XI

:

En els països que (...) tenen [tradició d'autogovern], a la majoria dels seus representants els surt de manera natural la condició de governants, en canvi aquí alguns presumeixen de la seva absència. Per exemple, no prendre'ns el protocol seriosament: tot un conseller en cap es permet representar el Govern de Catalunya en un acte oficial en mànigues de camisa o vestint un «polo».

:

Per això l'acció política efectiva combina la defensa ferma de l'interès propi, en el nostre cas reforçar l'autogovern de Catalunya, amb una estratègia que el faci compatible amb els interessos fonamentals dels nostres veïns. Aquest enfocament pressuposa abandonar prejudicis, com ara creure que «tenim la raó», o bé que ens empara un «dret a l'autodeterminació», sense tribunal on reclamar-lo.

:

Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 115, .

:

Catalunya i Europa

Raons de Pes - X

:

Tothom va assumir que el Tractat Constitucional (TC) s'havia encallat; en canvi, passa molt més desapercebut el fracàs de l'agenda de Lisboa. A hores d'ara, es pot afirmar que la UE no serà l'economia més dinàmica del món el 2010, objectiu que va fixar el Consell Europeu de Lisboa el 2000. Per a mi, les fallides del TC i de l' agenda de Lisboa s'han d'analitzar plegades. Crec que molts europeus no confien en un TC impulsat per uns governs que, en una situació d'estancament econòmic, fraeassen a l'hora d' exeeutar l'agenda que havia de servir per superar-la.

:

A Catalunya, li interessa una UE rellevant en el món. Així ho ha expressat la societat catalana en tres episodis significatius: l'oposició a l'unilateralisme dels Estats Units, manifestada en les protestes contra la guerra de l'Iraq; el vot favorable al PSOE en les eleccions del 14 de marc del 2004, entre altres motius per l'opció europeista del president Rodríguez Zapatero, contraposada a l'alineament d'Aznar amb els Estats Units, i el suport a la Constitució Europea en el referèndum.

:

Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 110-111, 113.

:

Els ponts de Mostar | Europa

Els ponts de Mostar

:

:

En aquest bloc podeu accedir al documental Els Ponts de Mostar, elaborat per Clack produccions i del que són autors Joan Salicrú, Jordi Aliberas, Ariadna Vázquez. El DVD s'ha editat amb el suport de l'Ajuntament de Mataró, el de Barcelona i l'Escola Universitària Politècnica de Mataró. Un extracte d'aquest documental de 51 minuts que aborda el procés de la postguerra a Bòsnia i Hercegovina es va poder veure a la passada Nit de la Solidaritat organitzada des del Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació. En va parlar la culpable, Consol Prados, al seu bloc. No cal dir que és molt recomanable: es veu que realment val la pena aquesta mena d'accions, contra tot pessimisme.

:

Raons de Pes - IX

:

:
El rapte d'Europa (c. 1650), de Tiziano,

:

El futur, no el passat, dóna sentit a la unitat d'Europa. En consequencia, per als qui l' entenem com el destí més favorable per als pobles europeus, els avanços de la UE signifiquen abandonar el passat nacionalista.

:

Per construir Europa no cal un poble mític. Cal la voluntat decidida dels ciutadans europeus d'avui, de Lisboa a Varsòvia i d'Estocolm a Atenes, per als quals cada cop resulta més evident el destí comú que els espera en el món del segle XXI. En aquests moments, ben al contrari dels qui creuen que la història ha fixat definitivament els «pobles d'Europa», crec que el futur se'ns mostra ple de possibilitats.

:

Tal com assenyala Michel Rocard:

Europa, de fet, s'ha construit sobre un equilibri de set o vuit identitats col·lectives, que ara anomenem nacionals [...] I la història (d'Europa) és una lluita de totes elles per evitar que alguna esdevingui dominant. Això, en la meva opinió, legitima la idea que la referencia a la identitat nacional té una dimensió que cap altre esdeveniment polític pot superar.

(«El fracaso de la Europa política». Dins: Europa en construcción. Integración, identidad y seguridad. Barcelona: Fundació CIDOB, 2004).

:

A favor de la tesi d'en Rocard hi ha la historia de la UE, que no respon a un pla predeterminat, ni a l'impuls d'una ideologia, sinó a la necessitat de defensar la sobirania dels estats europeus en moments en que l'acció en solitari és inoperant.

:

Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 101, 102, 105, 106.
:

El destorb | Emprenedors

El destorb
:

:

Per què has vingut a destorbar-nos?

De l'obra que cito.

:

Demà dijous i divendres, si no tinc mal entès, es representarà al Teatre Monumental de Mataró l'obra El gran inquisidor, de Féodor Dostoievski. Forma part de la novel·la Els germans Karamàzov (és un poema que Ivan recita a Alioixa) i representa el trobament d'un cardenal sevillà amb Jesús, en ple segle XVI. En va parlar Narcís-Jordi Aragó fa uns mesos en un article a El Punt que us vaig reproduir. No us la perdeu.

:

La vaig anar a veure a l'abril, quan es va estrenar a l'Espai Brossa, i és molt recomanable. En la primera lectura de l'obra veureu reflectida una crítica ferotge a l'Església, especialment en la seva més perversa versió, una crítica cristiana, si se'm permet, és a dir, reconeixent que l'acció dels heureus de Pere ha estat directament enfrontada amb el missatge evangèlic.

:

Però hi ha més lectures, encara. En proposo un parell. La primera és l'exercici de posar-se cadascú al lloc de l'inquisidor i pensar que davant d'ell hi ha la nostra consciència, les nostres idees, els nostres projectes. La dicotomia entre 'pa' i 'llibertat', de fet, és inherent a tot projecte humà, avui encara, com si l'escriptor rus presagiés els esdeveniments ferotges del segle XX.

:

I la segona lectura que proposo correspon a la relació de cadascú amb Jesucrist. De fet, especialment als països de substrat cristià com el nostre, tot trobament amb Jesuscrist és sempre un retrobament, un redescobriment, una iniciativa personal. Compte, per creients i per no creients. És com si, de cop, diéssim a la tradició que prou, que ara em toca a mi, que ara vull fer jo l'experiència de relacionar-m'hi. I parlo des del punt de vista intel·lectual, estètic, moral o espiritual. Crec que també d'això, i dels seus efectes, va aquest auster muntatge dirigit pel mataroní Moisès Maicas (llegiu-ne l'entrevista).

:

Foto: xguix.

:

Raons de Pes - VIII
:
[Criteris per al suport governamentalals emprenedors]:
1) Els incentius públics s'han d'invertir en activitats noves, ja sigui la producció de productes o serveis, o bé la introducció de noves tecnologies en les produccions actuals.
:
2) Es fa necessari fixar uns criteris clars per distingir els exits dels fracassos, inevitables en algunes de les noves activitats que s' emprendran. Per aquest motiu, convé establir una data límit en els programes d'ajuda a la innovació.
:
3) El sector públic no ha d'oferir suport a sectors, sinó a les activitats que influeixen en el conjunt de sectors, com ara l' adaptació de noves tecnologies a les condicions del país, infraestructures, capital risc i capital desenvolupament, etc.
:
Dos «fets diferencials» destaquen a Catalunya els dos darrers segles: el protagonisme de l'activitat emprenedora i la integració dels immigrants -gràcies a la millora del nivell de vida i al reconeixement social atorgat al treball. Al segle XXI, els dos comportaments són tan necessaris com en els segles anteriors, ja que la globalització ha prodult una nova onada d'immigració i reclama una nova generació d'emprenedors que, així com els del vuit-cents van introduir el vapor i l'utillatge industrial per aixecar la indústria tèxtil, incorporin les innovacions que assegurin la viabilitat de les seves empreses en l' economia global.
:
Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 92, 93.
:

El diable ho sap | L'euro

El diable ho sap

:
El film és molt bo. Tant des del punt de vista de la seva estructura narrativa (mireu què en diu Batlle Caminal), com del treball actoral, com des del seu llenguatge sense artificis. I enganxa. El vell director Sidney Lumet ens dóna una obra mestra quan, com diu Cuyàs, sap que pot ser la darrera. Disfrutareu si encara no l'heu vist.

:
Als que ens agrada buscar referències de seguida en trobarem, almenys, un parell. Una, la cosmovisió jueva, i també l'experiència jueva de la diàspora, representada aquesta darrera per un enigmàtic i lúgubre taxador de diamants convertit en aquell que fa veure els cecs. I que diu una de les coses més terribles en el moment de descobrir-ne una altra de més terrible (més o menys), que el món és un lloc cruel i que un pot fer com ell, treure'n calés de la crueltat, o caure-hi. La cosmovisió jueva, però, se'ns mostra amb tota la seva cara més cruel -com no- amb la sensació que un ull justicier, levític, retorna el mal proferit pels fills descarriats. Aquí no hi ha fill pròdig que valgui.

:

Dues: l'altra referència és la de la tragèdia grega, que funda la nostra cultura, no ho oblidem. O shakesperiana, com diu Ocaña. He corregut a fullejar Sòfocles traduït per Riba, i cada passatge, cada monòleg d'Èdip o d'Antígona, semblava evocar les escenes d'Antes que el diablo sepa que has muerto. Quin títol. Tant de bo puguis passar al cel mitja hora, diu en començar, abans que el diable sàpiga que has mort. És un adagi irlandès. No hi és, el cel. Una mena de succedani en forma de drogues (una altra metàfora de la veritat i la ceguesa), de promesa amorosa, de sexe a Río, d'adulteri, de filla que no pot competir amb les dosis de fracàs, d'ànsia, de descomposició, de tedi. La tragèdia grega inaugura no tan sols la nostra cultura, sinó també una determinada manera de veure l'home. Abandonat pels déus, lliure, descobreix els seus límits i la impossibilitat d'assolir la seva plenitud. Ni tan sols la llum resplendent que acompanya el pare a la darrera escena (el Pare, resplendent quan s'en va, inabastable) enllesteix aquells afers als quals vam ser condemnats a resoldre nosaltres amb els nostres límits. Resoldre és un dir.
:

Raons de Pes - VII
:

Ara mateix, gràcies a l' adopció de l' euro, vivim un període de creixement econòmic superior al de la Unió Europea. L'abandonament de la moneda pròpia, la pesseta, ha alliberat la política econòmica espanyola de l' obligació de defensar-la, cosa que exigia apujar els tipus d'interes i frenar les importacions cada cop que el creixement econòmic espanyol debilitava la cotització pesseta/dòlar o pesseta/marc alemany. Tot plegat reduïa l'amplitud i la intensitat dels períodes de creixement (...). L'euro ha fet possible la reducció dels tipus d'interès que ha facilitat el creixement econòmic espanyol.

:

La crítica que les multinacionals aprofiten l' obertura dels països emergents per lucrar-se amb la diferència dels salaris respecte als palsos de la UE oblida que els treballadors d'aquells països no comparteixen aquest punt de vista ja que, igual que passava aquí, les condicions de treball que ofereixen les empreses que arriben són millors que les de la indústria local. Per als països receptors de les inversions els beneficis de la inclusió en els mercats mundials salten a la vista: 1) taxes de creixement economic del 9% anual a la Xina, per exemple; 2) reducció del nombre de persones que viuen en la pobresa, 3) ampliació de les classes mitjanes, cosa que afavoreix la democratització de la societat.

:
Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 80, 86.
:

En equip i compartir

Raons de Pes - VI

:

Igual com per a la Coca-Cola, per exemple, té més valor la marca que no pas les instal··lacions on es produeix la beguda, per a un país importa més la voluntat col·lectiva de desenvolupar-se que no pas els recursos materials que té.

:

Per mesurar l'èxit de la política econòmica orientada al desenvolupament, la qualitat de les institucions públiques -que inspiren confiança als inversors- i l'agilitat amb què les empreses incorporen noves tecnoligies.

:

Un estudi de The Economist sobre l'organització de les empreses assenyalava que per fer productiu el treball basat en el coneixement (...) aconsellava dues pràctiques: (...) potenciar el treball en equip [i] (...) compartir.

:

Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 70, 75.

:

Borja-Villel | North i Havel

Borja-Villel i la Contrareforma

:
Recullo de Manuel Borja-Vilell (a la foto, d'arxiu, d'El País), en la seva estrenada nova etapa de director del Centre d'Art Reina Sofia, en una recomanable entrevista al El País semanal d'avui algunes frases interessantíssimes per començar a comprendre una mica un parell de coses sobre l'art. Una, per què ens interessa avui, a nosaltres, e el món del capitalisme del consum i les sensacions? Dues, per què és tan important, a nivell artístic, la tensió de la Reforma i la Contrareforma, tant que genera el que en podem dir art contemporani? Vegeu-les.
:

Hemos pasado de una época de producción a una de consumo. En la de consumo, todo lo que no es productivo, lo que es meramente cognitivo, de intercambio de experiencias, es central. El máximo ejemplo de intercambio es el arte. De hecho, todos los que creen que ya nadie va a los museos están equivocados. La gente viene más que nunca. La Tate Modern debe ampliar no porque no tenga espacio para sus obras, amplía porque no cabe la gente.

:

(...) El sur empieza en París. Es la división Reforma y Contrarreforma. Lo anglosajón y lo latino. El mensaje ha sido invasivo. (...) El norte es continente; el sur, archipiélago. Todo es más líquido, más permeable, más flexible, porque es más frágil. El norte es más icónico, la visualidad es importante, se ha privilegiado el ojo sobre el cuerpo. En el sur, sobre todo en el Mediterráneo, hay una cultura de oralidad, del movimiento del cuerpo.

:
Raons de Pes - V

:

[Diu Douglass North:] El «laissez faire» no existeix. Qualsevol mercat que funcioni bé esta estructurat per esforços deliberats que fan competir els participants en preu i qualitat, en lloc de competir a través d'altres mitjans, com ara matar-se els uns als altres. (...) Per tant, no es pot prescindir del govern. El que s'ha d'intentar és que estableixi, ja sigui directament mitjançant regulacions i drets de propietat, o bé indirectament, regles del joc que obliguin els participants a competir en preu i qualitat. ("Unclerstanding the process of economic change." lnstitute of Economic Affairs: Occasional paper, núm. 106, 1999.)

:

[Diu Vaclav Havel:] Encara que el meu cor pot estar a l'esquerra o al centre, sempre he sabut que l'únic sistema econòmic que funciona és l'economia de mercat. És l'única economia natural, l'única que condueix a la prosperitat perque és l'única que reflecteix la mateixa naturalesa de la vida. L' essència de la vida és infinita i misteriosament multiforme; per tant no es pot abastar o planificar en la seva totalitat per cap intel.ligència central. (Wolf, Martin. Why globalization works. New Haven-Londres: Yale University Press, 2004.)

:

Els països no es diferencien entre els que regulen i els que no ho fan -cap país no s'inclou en el segon grup- , sinó el tipus de regulació que estableix cadascun.

:

Per ampliar el camp d'acció de l'activitat econòmica més enllà dels coneguts de confiança, les societats han trobat fórmules per generar-la sense necessitat de conèixer la persona o l'empresa en qui es confia. Una de molt efectiva és la creació de marques. Una marca de prestigi inspira confiança en qui compra el producte per primer cop.

:

La competència és l'incentiu més poderós que les empreses tenen per innovar (...). Tanmateix, innovar és una activitat arriscada.

:

Desenvolupar el potencial de creativitat, d'innovació i de competició exigeix unes certes condicions socials i culturals a les quals es presta una atenció limitada.

:

D'acord amb l'experiència dels darrers anys, tenir una administració pública eficient s'ha revelat com a requisit imprescindible per prosperar en l'economia global, ja que els països amb estats més favorables a l'economia global n'han tret molt profit: per exemple, els del sud-est de l'Àsia, la Xina, l'Índia...

:
Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 58, 59, 60, 63, 64, 65.

: