Rancis fora de test

Per més que em miro el programa d'actes que Mataró acollirà cpom a ciutat publilla de la sardana, no trobo enlloc la missa que els de la CUP diuen que se'ls obliga a anar. Jo, que també sóc regidor, no he rebut cap ordre en aquest sentit ni en cap altre. De fet, sempre que conviden els regidors a un acte, religiós o no, mai no he vist que s'obligués ningú.

:

Com que ja sabem com les gasta la CUP, no ve d'una. Però anem una mica més enllà. Resulta que una entitat inclou una visita a un temple religiós (amb ofrena i cants, no beb bé un acte... però molt menys una missa, quina cultura que hi ha...) en el marc d'una festa d'abast català en què hi col·labora l'Ajuntament. No sé encara si ens hi han convidat o no, però imaginem-nos que són gent educada i ho fan. A banda que el regidor podrà decidir què fa, allà ell, si finalment accedeix a la invitació, què està fent malament? Ser educat? Prohibeix la llibertat de pensament o creença? Determina això les seves decisions polítiques?

:

Al darrere d'això hi ha una altra cosa. Una cosa de carques, com tot el que fa la CUP. Hi ha una idea anacrònica, però veig que molt vigent en alguna gent, que diu que tot el que té a veure amb l'expressió religiosa és dolent. Balls de bastons, menjar, conferències i fer una cercavila (que són actes rituals, també) sí que són admesos. Però tot el que pugui parti de la sospita que algú ha tingut la gosadia de referir-se a la identitat religiosa (identitat que té a veure amb una decisió del lliure albir però també d'una tradició cultural) ha de ser blasmat. Ranci. Com aquells que ens prohibien el sexe o un simple esment. És clar que en un país totalitari com el que somnien aquests tota expressió que fa referència (simbòlia o no) a una de les dimensions de la llibertat individual de la gent és perseguida. Aquí hi ha el problema.

:

Foto: Una imatge d'una ballada de sardanes a Mataró./ Foto: Q.P. / El Punt.

:

4806 pel 2009

Dimarts passat va arribar-se a un important acord entre la Generalitat i el Govern de l'Estat en què aquest es compromet a inversions en infraestructures per valor de 800,13 milions d'euros (M€). Així, en un any de plena crisi s'assolirà un total de 4806 M€ d'inversió de l'Estat a Catalunya.

:

Qui dubtava del Govern d'Entesa en les seves negociacions, que miri això i que faci una comparació amb els anys que CiU negociava amb els seus socis del PP. Així, Catalunya serà el lloc de la Unió Europea on més invertirà en infraestructures el 2009, arribant al 5'6 per cent del seu PIB.
:

Si analitzem una mica més el contingut de l'acord veurem xifres molt eloqüents: 453 milions d'euros addicionals a l'inicialment previst per inversions de Foment en la millora i l’impuls de noves actuacions a la xarxa ferroviària i de carreteres. 230 milions dels quals es destinaran a actuacions en la xarxa ferroviària. 63 milions a actuacions en carreteres. 224,5 milions es destinaran a infraestructures vinculades als cicles de l'aigua i regadius, que que inclouen la connexió ITAM Tordera -ETAP Cardedeu. 83,1 milions addicionals, per a inversions en R+D+I. I 39,4 milions d'euros a actuacions industrials.

:

Foto: El conseller d'Interior, Joan Saura, i la ministra d'Administracions Públiques, Elena Salgado, dimarts passat. / Foto: Gabriel Masana / El Punt.

:

Conferències quaresmals a Mataró

:

Gairebé d'amagat (quan s'entendrà que és bàsic per als seguidors de la bona nova aprendre a divulgar?), ja s'han anunciat els tres actes de les Conferències Quaresmals que, des de fa uns anys, l'Arxiprestat de Mataró organitza en aquest temps ignot que va del Carnaval a la mona. A més de l'any de la crisi, el 2009 ho és també de Sant Pau. I això es dediquen les tres xerrades. (I és una bona excusa per posar-vos aquest magnífic i arriscat quadre de Caravaggio).

:

De franc m'ofereixo a fer una mica de propaganda i us passo les dades a continuació. Qui tingui prejuicis ha de saber que a l'entrada no es pregunta a ningú què creu ni res més. Tampoc no fan pagar. En canvi, és una immillorable ocació per pensar una mica. Encara que sigui en contra. Aquí ho teniu:

:

• Dilluns 2 de març: La missió a la gran ciutat. Conferència a càrrec de Mn.lgnasi Mora i Albert Dresaire
• Dimarts 3 de març: La vida comunitària a les esglésies paulines. Conferència a càrrec del P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat
• Dimecres 4 de març: Pau organitzador de les comunitats: les cartes pastorals. Conferència a càrrec del P. Jordi La Torre, salesià

:

Tot això a la Sala Cabañes (La Riera 110-120 - Mataró) a les 20:30 del vespre.
:

Foto: Caravaggio, La conversió de Sat Pau (1600-1601), Santa Maria del Popolo, Roma.

:

Conjuntura i Valors

Si teniu temps i ganes, us recomano que demà ens acompanyeu a la presentació de l'Informe de Conjuntura Sòcio-Econòmica de Mataró (vegeu aquí). Josep Ibern, director general de Caixa Laietana ens parlarà sobre un dels aspectes més preocupants de la crisi: la falta de liquidesa de les entitats financeres i el seu impacte sobre l'economia real. A més, es donaran a cpnèixer les dades del darrer semestre, que sospito que seran francament negatives

:

L'increment de l'atur a nivells de fa anys i el tancament d'empreses són, segur, la dada que més mal ens farà. Serà bo de conèixer, però, algunes dades més. per exemple, impacta l'atur a mataró de la mateixa manera que altres ciutats de l'entorn, o de la mateixa manera que en crisis anteriors. Si és així, o no, per què? On són les nostres fortaleses? On les urgències? Què cal canviar amb urgència`des de la nostra realitat local? On són les tant anunciades oportunitats de la crisi?

:

Mentre tant, us recomano aquest vídeo-resum de l'entrevista a l'economista Luis de Sebastián que publicarà el mes vinent la revista Valors.

:

:

Masià, llei de terminis i Eluana

El pobre Juan Masiá ha de respondre a comentaristes anònims del seu bloc sobre la seva posició, com a teòleg catòlic, al respecte de dues qüestions que s'han posat damunt la taula. Una possible llei de terminis quant a la interrupció voluntària de l'embaràs i quant al manteniment mèdic de persones que es troben pràcticament mortes (cas Eluana). Us demano que el llegiu, a partir d'aquests enllaços, però, sobretot, que parem esment en què una cosa és el debat (que cal) i l'altra la cridòria. I que les posicions moderades com la seva es troben a faltar a banda i banda del que erròniament es diu 'el debat' sobre aquests temes de bioètica.

:

Un pont de confluència, crec, entre la doctrina de l'Església i les posicions més avançades en matèria de bioètica (avançades no sempre vol dir positives) seria la consideració de la persona no la vida, sinó la persona) com a fet essencial a protegir. Un Déu fet home, que -simbòlicament- fa ressuscitar morts, ens indica el fet nuclear de la persona, lliure, autònoma, preciosa, valuosa més enllà dels seus trets culturals, sexuals o físics i més enllà de la vida biològica en la construcció del Regne. La Declaració Universal dels Drets Humans, per exemple, són deutors d'aquesta tradició humanista.

:

L'integrisme biologista o l'integrisme adotzenador de la vida humana, frívol respecte els límits de la vida, enfrontats en aquests temes, obliden aquesta dimensió personal i lliure de la vida humana.

:

Sí a la LEC

:

Aquí em teniu, a la dreta de la foto, a l'acte de suport del món municipal del PSC a la Llei d'Educació. Junt amb els meus companys regidors Núria Aguilar i Carlos Fernández, vam fer costat al conseller Ernest Maragall en la seva titànica tasca d'assolir un text legislatiu que desenvolupi el Pacte Nacional d'Educació i que, sobretot, faci els canvis que els serveis educatius necessiten al nostre país.

:

Així, els alcaldes i regidors socialistes vam aprovar un manifest explícit, en aquest sentit. El document insisteix en un dels fets més rellevants d'aquesta llei: la vella reivindicació de fer els municipis coresponsables de la política educatyiva del país. Però hi ha altres aspectes importants: la definició d'un servei públic educatiu únic, la recerca de la qualitat educativa i de més implicació dels centres, etcètera. per cert, a mitjan de març, el PSC de Mataró farà una jornada per parlar-ne.

:

Lévi-Strauss

:

Recupero el suplement "Culturas", de La Vanguardia, corresponent al darrer dia de l'any passat (31.12.2008), que conté una sèrie d'articles dedicats a Claude Lévi-Strauss, l'antropòleg que fou Premi Catalunya el 2005 (vegeu discurs d'acceptació aquí), amb motiu del seu centenari. Entre ells, en destaco dos: el resum de l'obra de Lévi-Strauss que fa el Joan Bestard i un articlet de Roger Sansi, dos antropòlegs catalans de reconegut prestigi.

:

Diferència o no-res

:

El primer (aquí i aquí) destaca com Lévi-Strauss, en essència, "señala que la ausencia de diferencias conduce inexorablemente a la nada", cosa que hauria de fer reflexionar a alguns que malmeten la igualtat amb igualitarisme. Segueix: "Para Lévi-Strauss el elemento clave de esta estructura de pensamiento es la diferencia y el contraste. Sin diferencia no es posible pensar o, como señalan los lingüistas, el sentido proviene del contraste entre fonemas."

:

Més endavant observa com en la cultura ameríndia, per exemple, "los humanos son parte integrante de la naturaleza y constituyen el sentido de su existencia a partir de la diversidad, el contraste i la extrañeza del mundo que les rodea". D'aquesta manera, es pregunta si no ha arribat el moment que "la extrañeza se convertirá en trivialidad. A partir de ese momento, la entropía se apoderará de la cultura, no será posible el sentido y sólo quedará una cosa: nada".

:

Els mites per ésser

:

D'altra banda, davant la pregunta sobre la pervivència del mite com a element clau del nostre pensament, Bestard interpreta Lévi-Strauss quan diu: "Los mitos son un conjunto de transformaciones de sistemas de oposición extraídos del mundo sensible - crudo y cocido; miel y tabaco; norte y sur; sol y luna...-que en última instancia remiten a la oposición entre ser y no-ser". Així, "por una parte, la realidad del ser da sentido a los gestos cotidianos y a la vida sentimental, moral y política de los humanos. Por otra, la realidad del no-ser nos recuerda nuestra desaparición ineludible de la superficie de un planeta también abocado a la desaparición. Entre estas dos certezas contrarias se construyeron los mitos".

:

L'objecte com a reducció

:

En el segon article (aquí i aquí), el professor Sansi ens adverteix que "el pensamiento salvaje no es irracional, solo está pre/determinado por su contexto o actuación del mundo" i, ahora, ens indica com un objecte, una obra d'art, un símbol és -a parer de Lévi-Strauss- una "reducció". Per què?

Primero, que nos hace el objeto inmediatamente accesible, está hecho para ser percibido, precisamente porque renuncia a ser lo mismo que el objeto. Segundo porque está hecho por la mano del hombre: no se trata sólo de una proyección o una sombra, sino de una experiencia del objeto. En la obra de arte percibimos al mismo tiempo el objeto representado y el trabajo del artista, el mundo y el hombre, el acontecimiento y la estructura.

.

Així, amb el bricolatge, per exemple "nos apropiamos del mundo a través de nuetsro trabajo". Sansi diu també que Lévi-Strauss "está muy lejos del optimismo ilustrado, que ve en la razón pura un arma invencible para someter la naturaleza al hombre". Amb prou feines hi convivim.

:

Foto: Sagabardon

:

Novellas | Vida de riure o seriosa

Novellas
:
:

En Pepe Novellas ens ha deixat del tot aquest matí. Diria tantes coses de Novellas que no sé ni per o començar. Ja sortiran. Ara seria bo de dedicar-li un repsectuós silenci. Podríem dir, i semblaria el tòpic, que al costat d'un gran artista, un dels millors que ha tingut mai la ciutat, almenys, i no exagero, se'n va una excel·lent persona, en el tracte humà i en els compromisos que va prendre a la seva vida i que mai no agraïrem prou. I podria afegir un munt de detalls sobre la seva personalitat curiosa i atenta. El darrer d'ells, una visita que vaig fer al seu taller per veure el procés creatiu de la seva darrera sèrie pictòrica, encara inèdita, que em va semblar d'una meravella creativa inexplicable en aquests moments. O sigui que fem això, guardem-li el dol que l'enyor vindrà, ja és aquí, i és molt gran.

:

[Novellas en aquest bloc: Fluïds corporals, Llums i matèria. Foc i cendra, Ulurú a Mataró, El Casament]

:

[l'article de sota és de la nevera, disculpeu]

:

Foto: Jordi Cantenys.

Vida de riure o seriosa

:

:

Els altres articles de la revista Valors que tracten al voltant de la banalitat, a rel del Carnestoltes són, per exemple, el de Francesc Torralba, "Punxar la bombolla de la banalitat", que es pot llegir aquí. Torralba creu que "ens instal·lem en la banalitat" quan "evitem pensar en què tot passa". "En això consisteix la banalitat: en atribuir valor al que no en té, en convertir en categoria el que és anecdòtic, en creure que l’essencial són les menudeses de la vida", diu. Generalment, un fet excepcional, sovint associat a la pèrdua o el dolor, quelcom que no poem banalitzar, fa que trenquem aquesta actitud, 'bombolla' diu. "Aleshores, quan hom s’adona de què tot passa i de què ell també passarà, s’adona que això de viure no és una comèdia, ni un joc, no és un passatemps, ni un entreteniment. Viure es converteix en una tasca, en un exercici de llibertat, en l’única possibilitat d’afirmar-se en la història". "Punxar la bombolla", continua, "és fer de la vida un projecte singular, una obra d’art". De manera que ens hi hem de posar amb seriositat, creu: "La seriositat consisteix, paradoxalment, en saber prendre distància del món, sense caure en el cinisme; consisteix en desempallegar-se de les coses inútils i dels pensaments estúpids, per centrar-se en allò que, de veres, és essencial".

:

El conjunt del monogràfic inclou articles de Toni de la Torre i Mercè Collell, que podeu obtenir clicant aquí. Hi ha també un fantàt¡stic article de l'actor mataroní Joan Pera, "Carnestoltes 2009", que es pot obtenir clicant aquí, i que relativitza el riure. "El riure és un accident. Divertit, espontani i que dura poquet... però un accident!", en canvi, "el somriure és una actitud alegre, davant la vida". Ja deia ahir que el Carnaval és una festa conservadora. Pera diu: "No ens enganyem; s’acabarà el Carnestoltes... s’acabarà la nit, vindrà el dia... i les coses encara estaran pitjor!" I rebla: "Encara no he vist mai, i mira que ja tinc anys, que cap festa desaforada, ni cap crítica esperpèntica i poc fonamentada, hagi solucionat mai res!"

:
Feliç Carnestoltes, malgrat tot.

:

[Francesc Torralba serà als Vespres de Santa Anna el proper 26 de febrer. Vegeu aquí]

:

El Carnaval és conservador

Ja vaig dir aquí mateix fa un parell d'anys que això del Carnaval era una festa anacrònica. No havent-hi Quaresma (excepte entre els estristes murs de les esglésies) i, més encara, havent-hi el tabú de la tristesa (sempre hem d'estar alegres, tot ha de fer riure), no sé massa què estem fent.

:

La revista Valors, al número de febrer, en parla. Entre avui i demà en destacaré algun article. Per exemple, aquest de Ferran Sàez la tesi del qual és que teballem amb elements premoderns enmig d'un context postmodern. "Hi ha valors que van tenir un sentit en el si de la mentalitat premoderna, uns altres que van fructificar durant la modernitat i uns altres que han eclosionat en plena postmodernitat", diu. Així, "la persistència clarament absurda del Carnestoltes -una manifestació cultural premoderna- demostra fins a quin punt no som prou conscients de la importància dels valors que ens envolten". Publica, per il·lustrar-ho, una taula molt curiosa, elaborada per l'Observatori dels Valors de la Fundació Lluís Carulla.

:

:

Com que tot el sistema educatiu s'atura per poder rendir culte al rei Carnestoltes (no sigueu malpensats, no parlo de la vaga...), potser no ens hem aturat a pensar en el sentit que pot tenir aquesta celebració, després que Sàez ens fes un breu recordatori sobre el seu origen: "Es tractava de subratllar el caràcter “natural” dels rols socials a còpia d’establir un parèntesi suposadament anòmal o aberrant. Cadascú tenia un lloc, i aquest lloc era intocable. Això és tot just el que subratllava el Carnestoltes, entès com a "parèntesi". El costum és, doncs, premodern i ultraconservador: una autèntica legitimació del poder il.limitat del senyor feudal o del pater familias romà. D'aquest fet n'hem perdut la perspectiva, evidentment. Per això convé recuperar-la tot ubicant la puixança o la decadència de determinats valors en el seu context."

:

Jo també deia a l'escrit esmentat (perdoneu l'autocita) que, el Carnaval, "sense cap funció ritual, sense cap novetat, sense cap diferència amb el temps que vindrà, ni cap anticipació de res, és de totes totes una festa conservadora. No canvia res". Per activa i passiva, una festa conservadora.

:

Foto: Fernando Ojeda
:

Dotze

Kiko Veneno, Raimundo Amador, Muchachito Bombo Inferno i Peret, Palabras para Julia (lletra: José Agustín Goytisolo / música: Paco Ibáñez)

.

Assaborir i tornar-hi

Els dos darrers quaderns (gener i febrer 2009) de la Fundació Lluís Espinal (Cristianisme i Justícia), vinculada als jesuïtes, són de gran interès per aquells qui volen conèixer una mica cap on va el món de la fe i del cristianisme en aquests temps que vivim, en dues pinzellades.

:

Assaborir amb Ratzinger

:

Una, un repàs al que ha estat l'aportació intel·lectual de l'acual ocupant de la trona de Pere. És l'estudi La cristologia de J. Ratzinger - Benet XVI a la llum de la seva biografia teològica [sencer aquí, aquí en castellà] escrit pel doctor en Teologia basc Jesús Martínez Gordo. Us recomano tot el llibret, encara que no m'he pogut resistir a destacar un parell de frases del propi Ratzinger (pp. 10-11) molt genuïnament catòliques (en un país protestant com el seu):

:

«Saber molt, preguntarà en alguna ocasió sant Bonaventura, i no assaborir gens, què val?»*

:
«La revelació és sempre més gran que l’Escriptura. La revelació, és a dir, el dirigir-se de Déu cap a l’home, el seu sortir-li a l’encontre, és sempre més gran que tot el que pugui ser expressat amb paraules humanes, més gran fins i tot que les paraules de les Escriptures»**

:

Tornar a la fe

:

El segon quadern té a veure en un fenomencuriós però molt rellevant en la manera moderna d'entendre la religió. En vaig parlar jo mateix aquí fa un temps ("Cristianisme vintage", aquí) a rel d'un reportatge a El País el juliol de 2006 i un monogràfic de la revista dels monjos de Montserrat el 2004. Es diu Per què vaig tornar a la fe. Quatre testimonis [aquí en català, aquí en castellà]. Val la pena llegir-s'ho. Són quatre experiències de persones que, allunyades de l'experiència religiosa, algun fet excepcional i una recerca l'origen del qual no se sospita fan descobrir (o en algun cas redescobrir) que la vida és un do, que val la pena viure-la amb plenitud, i que aquest origen ignot i aquest destí més ignot encara és allò que anomemem Déu, amb el qual podem etablir una relació personal. Que passa sempre per una experiència que va més enllà del transmès, que ha de passar per un viatge de redescobriment personal. Un dels testimonis diu que mentre es pensava que era ell qui buscava Déu, un dia una tieta li va dir: "És Déu qui t'està buscant a tu" (p.7). Ben bé això.

:

* cita Sant Bonaventura, Hexamemeron, 22, 21.

** Joseph Ratzinger, Mi vida. Autobiografía, Ed. Encuentro, Madrid (2006), p. 150. Sencer aquí.

:

Puigverd a Mataró i Massevà

:

En primer lloc, una mica d'autobombo (ja veieu la foto). Primera: m'encanta presentar Antoni Puigverd. El segueixo de fa anys, potser una vintena o més. El llegia a Presència, que rebia aleshores no em feu dir com. Més tard a El País i ara a La Vanguardia. També he llegit la seva poesia i algun assaig. M'agrada el que diu, com ho diu, les idees que proposa que pensem, les mirades que fa i (algú del públic ho deia), la serenor amb què ho fa. Segona: Puigverd ha llegit aquest bloc en alguna ocasió i així m'ho va dir en acabar, en una interessant conversa que no vaig poder perllongar.

:

Ara, al que importa. La conferència que féu a la Biblioteca Pompeu Fabra, resumida per Vern Bueno a capgros.com, va ser tota una lliçó. En primer lloc, per a la desmitificació de la nostra història, explicada massa sovint amb tòpics que l'espatllen. En segon lloc, per advertir que precisament lluny del paradigma romàntic és on podem trobar una Catalunya reconeixible: en la capacitat de Barcelona i la seva àrea de ser una potent metròpoli económica europea, per exemple, més que no pas al darrere de no sé quines competències. L'argumentació és més llarga i complexa, plena de matisos. Una part d'ella la podeu trobar al primer capítol del llibre col·lectiu La rectificació (Ed. Destino, Barcelona, 2006), del que ja en va parlar en Cinto Amat i que convé llegir i rellegir sovint per orientar-se en aquest país nostre.

::
[Puigverd parcticiparà a la II Jornada Valors i Compromís, a Mataró, el proper 23 de maig]
:

Foto: V.B. (capgros.com)

:

Massevà renovat
:

Un dels carrers més estrets i curiosos de Mataró, el de Massevà, ha vist avui com estrenava paviment i altres reformes, en l'estratègia de recuperar per al gaudi i la vida cívica uns vials pels quals el trànsit fa justament el contrari. Podeu conèixer més detalls clicant aquí.

:

Foto: TotMataro.cat
:

Poppea i l'instint

:

Quan vaig fer 40 anys em van regalar una entrada per un espectacle a triar i jo veig elegir una sessió de l'òpera La incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, al Liceu. Com que m'agrada la música barroca i em seduïa l'argument de l'obra, allí em vaig plantar. No cal que us digui que em va agradar molt, és preciosa, conjuga (i confon) la tendresa amb l'avarícia, l'esperit i la carn (que no van mai separats...), la comèdia amb el drama, el diví i l'humà, el femení i el masculí.

:

Al programa de mà (o com es digui) -versió llarga- hi ha suggerents articles de Jaume Radigales i de Barbara Zuber. També val la pena llegir-hi el libretto, de Busenello, una mostra interessantíssima sobre els valors que entren en joc, d'acord amb els corrents llibertins de la Venècia de Monteverdi i el seu grup (els Icogniti). La supremacia de l'instint, per exemple, davant altres valors 'senequistes' que són ridiculitzats. Brutal, sensual, maquiavèl·lica, escèptica, subjectivista, nihilista, actual.

:

• Això diu Mercè Solé
• Això diu El Punt
• Això diu El País
• Això diu La Vanguardia

:

Foto: La soprano Miah Persson, per Juanma Ramos (El Punt).

:

Miscel·lània de lincs

:
Per longevitat, els socialistes. I a Mataró! Mireu aquí.
:
I per trempera, els socialistes. També a Mataró! Mireu aquí.
.

Eluana. "En comptes del debat serè i enriquidor, ja la tenim armada. L'intel·lectual Ratzinger aliant-se amb Berlusconi, Berlusconi volent fer un cop d'estat en benefici propi, i Eluana morint-se. A l'altra banda, la veu dels que volen fer la guitza a l'Església, la dels que renyen els que no pensen com ells. Sempre renyen. No defensen arguments: renyen. I Eluana morint-se. Al final Eluana ha mort. L'Església i Berlusconi s'han enrabiat ferits en l'amor propi i els altres ho han celebrat com si hi hagués alguna cosa per celebrar. Sàpiguen que el pare d'Eluana plora", diu Manuel Cuyàs aquí.

:
Foc garantit. Per sort [aquí] i per desgràcia [aquí].
:

Foto: De dreta a esquerra, Pascual Fernández, Montse López, Leocàdia Bellavista i jo mateix, dimarts passat. Foto: QM.

:

L'amabilitat

El potaje del PP

:

Resulta que hi pot haver un pressumpte ús il·lícit de la informació confidencial a què té dret un regidor i no sabem si el regidor actuava per compte propi o en nom del seu grup i si el seu cap coneixia la iniciativa. Tampoc sabem qui i com s'assumiran les responsabilitats d'aquest afer. En fi, que ignorem alhora quants casos més hi ha hagut com aquest, quantes cartes s'han enviat i quins són els ciutadans que han vist desprotegides les seves dades. I, el més important, cal que ens expliquin què pretenien fer amb aquesta iniciativa. El fet és relacionat amb les baixes de padró, que són un instrument, entre d'altres coses, per posar ordre a la presència d'immigrants a la ciutat. Ja em direu què era exactament la intenció d'aquests senyors, el cigró negre i el que remena el potaje. Com que tot el dia parlen d'ètica (és aquell recurs fàcil quan no tens arguments polítics ni jurídics), suposo que tindran l'amabilitat (tant me fa la seva ètica) de respondre. Els drets dels ciutadans estan en joc, i ja portem massa precedents. Ells es mereixen aquesta resposta. Amable, això sí.

:

Diàleg amb CiU

:

Amable, i ara sense ironia, fou la reunió que vam mantenir les direccions del PSC i de CiU dilluns passat, en el marc del que haurien de ser més comuns trobades entre ambdues forces. Resumeixo les conclusions en dues idees. La primera, que la ciutat no mereix l'encrespament i la dura confrontació que sembla presidir les relacions d'ambdues forces des d'un temps ençà. Des del PSC sempre hem dim que ens defensarem dels atacs que considerem injustos, que no callarem; però també és cert que -si és possible- s'imposa una etapa d'acord i diàleg per refermar els passos que hem de seguir en el futur. La segona és que aquest acord i diàleg té noms i cognoms, especialment en els temes més importants per la ciutat: sortir de la crisi, assolir les infrastructures que ens falten, apostar per la formació, etc.
:

Foto: Ll.M. (El Punt)

:

El Déu de Rivière i l'Evangeli de Duch

El Déu de Rivière
:

¿Por qué se ha mantenido a lo largo de la historia esta idea de un ser excepcional al que llamamos Dios? Un artículo no puede dar respuesta a esta sencilla pero olvidada pregunta. Sí es posible, en cambio, constatar el hecho de que Dios siempre reaparece donde menos puede esperarse, incluso en la sociedad laica, para desespero de atávicos comecuras cuya obsesión sólo muestra ignorancia sobre la especie humana. Se precisa, al menos, otra constatación: el hombre tiene tendencia a encontrar dioses en lo más inverosímil.

:
G. K. Chesterton lo explicó con su habitual desparpajo: "Cuando no se cree en Dios, se cree en cualquier cosa". Así la sociedad laica, para horror de las religiones oficiales -que administran un Dios compacto-, traslada a sectas, iconos, marcas, dirigentes, teorías económicas y hasta equipos de fútbol toda suerte de equivalentes al poder, básicamente sobre el bien y el mal, que la divinidad genera en las conciencias. El ser humano, pese a sus logros, vive aún atenazado por el misterio de su propia existencia y la posibilidad de conjurar esa extrañeza se encarna de manera persistente en el intento de respuesta -que ni siquiera la ciencia ha podido arrinconar- a la que llamamos Dios.

:
(...) Que me perdonen los teólogos; ellos saben, aunque no siempre lo reconocen, que la idea de Dios es múltiple, misteriosa y se ha manifestado de formas bien distintas: Dios encarna la paradoja humana. Los individuos necesitan tanto de Él como de ellos mismos: Dios, y con él la religión, es la respuesta humana a lo inexplicable de la existencia y una forma de organizar la convivencia social. Quien desee ampliar la imprescindible noticia de que Dios es humano encontrará todavía en Las formas elementales de la vida religiosa (1912), del sociólogo Émile Durkheim, un libro de hace casi un siglo, una actualísima introducción a las noticias de Dios que hoy no deberían desconcertarnos.

:

Margarita Rivière, "Noticias de Dios" (fragment), a El País (8.2.2009)

:

L'Evangeli de Duch

:

A través de Jordi Llisterri m'assabento de la conferència que farà aquest dilluns el monjo de Montserrat i antropòleg, Lluís Duch, dins del cicle del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) “Impureses. Apunts de la condició humana”. En Jordi recomana (i jo també) que vegeu aquest vídeo: "Unes paraules de Lluís Duch que ens ajuden a focalitzar quins problemes tenim per fer entenedor l’Evangeli a la gent d’avui", diu.

:

[Rivière i Duch parcticiparan a la II Jornada Valors i Compromís, a Mataró, el proper 23 de maig]

:

Blocs i premsa

Llegeixo a la premsa un parell d'iniciatives que ens donen alguna idea sobre com pot evolucionar encara això dels blocs i sobre la seva relació amb els mitjans d'informació. Una és la notícia que a Chicago i a San Francisco ha nascut el primer diari imprès a través del contingut de 300 blocs diferents, els autors dels quals cobraran una participació dels ingressos per publicitat. És The Printed Blog i en fan uns 200 exemplars.

:

La segona és de casa nostra, on La Vanguardia crea una secció de segument de les obres de l'AVE per part d'un video-blogger que hi publicarà diàriament el seu treball. El canal es diu 'El triangle de les Bermudes', l'autor és Jordi Miró i el podeu trobar aquí.
:

Cusachs i la matèria

:

Mataró acull una antològica de l'escultor Manuel Cusachs amb motiu del 75 aniversari del seu neixement a la ciutat. Majoritàriament, la mostra recull algunes peces de cada una de les seves etapes, acompanyades d'alguns dibuixos i una curiosa taula amb les llibretes d'apunts. Paral·lelament, una petita exposició de retrats familiars ho complementa en un altre espai, en una invitació, també, a redescobrir les escultures públiques que hi ha en uns quants racons de la ciutat.

Cusachs s'ho mereix. I els mataronins també. És un dels noms més rellevants de l'escultura catalana actual, gaudeix d'un gran reconeixement i ha assolit un molt bon nivell de creativitat, bo i les constants que han presidit, des del principi, la seva obra. Això és el primer que podrem veure en aquesta exposició.

Hi ha pocs escultors, al món. El procés per a l'escultura és lent i car, i les seves sortides al mercat no són ni de bon tros comparables amb altres disciplines artístiques. L'escultura, doncs, és per a caràcters lluitadors. Cusachs, que es mou amb una cadira de rodes, és essencialment un lluitador. Ho és per temptar la mobilitat (només cal que us expliqui com treballa al seu taller les peces grans). Ho és fidel al seu país i al projecte quasi noucentista de fer-lo el millor del món, el més culte i lliure. Ho és també a la recerca del llenguatge artístic, mai encasellat, sempre en evolució, sempre a la recerca, sempre a prop de la forma essencial i sempre sabent-se'n tan lluny.

I ho és, sobretot, perquè un escultor com Cusachs lluita per descobrir, en la matèria, la forma, la bellesa amagada, arrelada, habitada a les entranyes de la matèria però que se'n vol desprendre. No és exactament que lluiti contra el granit, les lleis del metall fos, del fang, del guix o de la fusta. Més aviat, la matèria i la seva duresa, els límits d'allò real i de la natura, li fan respecte. Un respecte, però, que no passa per la distància sinó per al seu ús; tampoc, però, des d'una posició utilitarista sinó gairebé d'amor per la matèria i les seves possibilitats. La matèria al servei de l'home o, millor dit, a favor de la idea de l'home, com l'alè sobre Adam. Arrelat a ella, sorgit d'ella, però sempre fugint-ne del seu esdevenidor erm, callat, inactiu, mort. Conscient que més enlla d'ella, sempre hi ha vida. Aquestes són les lliçons postmaterialistes de Cusachs.

:

* article a la revista Valors (febrer 2009)

· Les exposicions Manuel Cusachs, una vida d'escultor i Manuel Cusachs, interiors familiars, seran obertes fins el 22 de febrer al Museu de Mataró (Carreró 17) i a Ca l'Arenas (C. Argentona 64), a Mataró.

· Il·lustracions:, foto del catàleg; excultura Ix, ixà, elí, elís (1985-89), basat en el llibre El Caminant i el Mur de Salvador Espriu i moment de la visita de l'autor, amb l'Alcalde, l'escultor i un fill d'aquest, a la mostra (foto Alícia Romero).

· Article de Pere Pascual, aquí.

:

Ordre i canvi

:

L'ordre més bell és aquell que s'assembla a un munt d'escombarries ajuntades a l'atzar.

:

Heràclit d'Efes (DK - 124)

:

És curiós constatar que vint-i-cinc segles més tard, un pensador, bergson, arribarà a la mateixa conclusió per via deductiva o filosòfica, quan explicarà l'equivalència entre l'ordre i el desordre.*

:
Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 150.

* Henri Bergson, Oeuvres, "L'évolution créatice", PUF, París, 1959, pp. 681-687.
:

- Per què, segons tu, cal que tot estigui sotmès a un canvi perpetu?

- Fins i tot una poció es descompon, si no se l'agita.

:

Heràclit d'Efes (DK - 125)
:

Heràclit no estigmatitza els seus conciutadans, desitjant-los tota mena d'adversitats, sinó desitjant-los que la sort (la riquesa, segons altres traductirs) no els manqui mai perquè, si els manca, coneixeran els rigors i el constrenyiment, i aleshores s'adonaran de llur perversitat.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 154.

:

Il·lustració: Tinguely, Henri Bergson. Filòsof, (1988)

:

Dues forces

:

És la malaltia, que fa la salut agradable; el mal, que engendra el bé; la fam, que fa desitjar la sacietat, i la fatiga el repòs.

:

On la terra és seca, l'ànima també és la més sàvia i millor.

:

El daimon de cada home és el seu caràcter.

:

Heràclit d'Efes (DK - 111, 118)

:

Si els homes tenen el pensament i el logos en comú, també tenen, contràriament, un caràcter, un daimon ('dimoni', 'geni' o 'déu') propi de cadascú, i és a causa d'aquests dos components -d'aquestes dues forces- que són diferents entre ells. Aquestes dues forces serien més decisives en la nostra conducta que no pas els elements que tenim en comú.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 144.

:

Il·lustració: Francisco de Goya, Duelo a garrotazos, (1820-23), Museu del Prado, Madrid.

:

A la circumferència

:

- Què has fet durant la teva llarga absència i els teus llargs pelegrinatges?

- M'he buscat a mi mateix.

:

Heràclit d'Efes (DK - 101)

:

En el fons de tots aquests viatges, aquestes recerques, aquestes percaces, el més important que n'ha obtingut és aquest coneixement interior, que pot haver adquirit de si mateix i que és més important que cap descoberta o troballa exterior.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 121.

:

Els ulls són millors testimonis que les orelles.

:

Per Déu, tot és bell, ibo i just: els homes tenen algunes coses per juestes i altres per injustes.

:
Heràclit d'Efes (DK - 101a, 102)

:

L'enigma del món continua essent elmateix malgrat els nostres progressos. Som sempre a la circumferència del cercle i sobre tots els punts de la circumferència alhora. (...) La naturalesa humana és exactament la mateixa després de vint-i-cinc segles.

:
Josep Palau i Fabre, op. cit, pp. 124 i 147.
:

Allò que és savi està separat de totes les coses.

:

Heràclit d'Efes (DK - 108)
:

Foto: Rosetó de la catedral de València.

:

Foc i mort

Foc

::
- Quina és la llei suprema que governa l'univers?
- (Foc): fam i abundància.
:
Tot serà jutjat i devorat pel foc que es presentarà.
:
El foc viu la mort de la terra i l'aire viu la mort del foc; l'aigua viu la mort de l'aire i la terra, la mort de l'aigua.
:
Per les ànimes, tornar-se humides és plaer o mort. Tots vivim la mort, i tots vivim la nostra mort.
:
Heràclit d'Efes (DK - 65, 66, 76, 77)
:

Il·lustració: Fotograma de Foc al cos (1981)

:
:
I mort
:
Parlant de la mort, una entrevista a Francesc Torralba a La Vanguardia d'ahir ens dóna a conèixer el seu darrer llibre, Planta cara a la mort. A l'entrevista diu coses com aquestes:

:

Hemos pasado de una educación que escondía a Eros, al sexo y a la vida sexual, a una educación actual donde ciertamente los niños saben que los bebés no vienen de París, pero no saben que se van a morir, que sus padres morirán, o por qué mueren sus abuelos, no lo tienen asumido.

:

Es verdad que morir, morimos. Pero fíjate que distinto es cuando uno asume que la muerte forma parte de la vida. Verás cómo y de qué forma se valora cada instante que pasa. Si la vida es tan apasionante es porque es limitada y porque en este tiempo, que no sabes que durada tiene, debes desarrollar tu proyecto de vida. ¿Qué sacas de avanzar la muerte? Descubrir el tesoro que supone estar vivo y de la chamba que significa estar en el mundo. A mi entender, la conciencia de la mortalidad no te lleva a un pesimismo vital, sino todo lo contrario, a dar mucho valor a cada instante concreto. No sabes si estarás el año que viene, y en el caso de que estés, no sabes cómo. Esto te hace pensar seriamente en el valor que tiene cada día, cada gesto, cada beso…

:

El camí | Tot el possible

:
El camí de dalt i el camí de baix són un i el mateix.
:
Cal recordar-se de l'home que oblida el camí.
:
Heràclit d'Efes (DK - 60 i 71)
:
Il·lustració: Fra Angelico, L'Anunciació (c. 1426-1428), Museu del Prado.
:
Tot el possible per 1000 llocs de treball i 33 milions d'euros en salaris
:
Ahir, al Ple, vaig dir que a l'Ajuntament hi ha dues postures: les que fan tot el possible perquè vingui El Corte Inglés a Mataró i les que fan tot el possible per aturar-ho. Ho vaig fer poc abans que els tres grups de l'oposició (CiU, PP i CUP) votessin una proposta del PP perquè el Govern aturi el trasllat de la nau catalogada que ocupa el solar on hi ha d'anar aquesta "locomotora comercial".

:
Tothom sap que l'única solució viable perquè vingui El Corte Inglés i es preservi el patrimoni catalogat és procedir a aquest trasllat, que s'ha fet amb el màxim rigor i que es completarà els propers dies amb l'annex de les excavacions del subsòl i la determinació del valor del que s'hi trobi, seguint les recomanacions del Consell Municipal del Patrimoni. La restauració de la Nau Gaudí, la recuperació de les muralles o la rehabilitació de 'La Confianza', entre molts altres exemples, mostren l'actitud ferma del Govern per la preservació del nostre patrimoni, que també es repetirà en el cas d'aquesta nau, vaig dir.

:
Així, els objectius de compatibilitzar la preservació patrimonial amb l'arribada d'El Corte Inglés de les característiques com vindrà (cèntric, gran, etc.) romanen vigents i són possibles. En aquests moments de crisi no podem perdre ni un minut més en la injecció de 1000 llocs de treball, de 26 milions d'euros anuals en salaris o del creixement d'un 3,5% del PIB per a tota la ciutat, segons les dades d'impacte que es van fer públiques en el moment de l'adjudicació via concurs a El Corte Inglés de la parcel·la on ha d'ubicar-se.

(foto: Joan Salicrú.)
:

Comentaris de cor

:

Javier Velasco, Corazón rojo (2006), exposat a la galeria Mito, de Barcelona, fins el 14 de març.

:
Fa dies vaig demanar a uns quants que em comentessin aquesta obra amb unes breus paraules, cosa que ara us convido a fer vosaltres a l'apartat 'comentaris' d'aquest post. Aquí teniu el resultat de la primera crida.

:
Judith Vives
:

Una corona d’espines que constreny el pit, un òrgan letal, fràgil com el vidre, que s’autodefensa per sobreviure, que en cada batec es clava al pit com el dolor de l’absència, de l’amor que s’acaba, de la fe que es perd. Aquest cor d’espines en un plat, una relíquia orgànica que s’entrega com a ofrena al sentiment despietat.

:
Ramon Manté
:
Em costa escriure gran cosa de l’obra “Corazón Rojo 2006”, no em genera cap sentiment especialment encès. La mostra de Javier Velasco a la galeria Trama està bé, fins i tot és recomanable, però el quadre en qüestió em sembla poc destacat, potser per massa evident, si no m’haguessin demanat que hi parés esment probablement m’hauria passat desapercebut. No m’ha cridat l’atenció.

Fent un esforç, diria que és d’un realisme forçat i que juga amb continguts simbòlics gastats i coneguts: la forma de cor, les espines, el plat. L’artista ofereix un cor torturat però inexistent, buit de carn però amb restes de la millor substància, la sang i les espines. Una substància, les restes de la vida, sense cap guarniment, en una patena amb forma de plat model IKEA, senzill i fred, prosaic. El fons blanc dóna força als elements i en centra l’atenció. És el patiment ofert en tot detall en un context d’absoluta buidor. Els cos s’ha perdut i això és el que queda (per llançar-ho a les escombraries? Per seguir-nos alimentat?)

En definitiva, una hòstia en la seva versió menys carnal, ferida, espinosa, torturada... amb la sang com a únic aliment o residu. Un aliment “gore” no apte per a paladars com el meu, més munda i vital, optimista, fàcil, inclinat a la cosa més ensucrada i naif.

Una obra honesta, això sí! no enganya. Un bon plat d’antropofàgia visual (tot i que el color de la sang, faltada de glòbuls rojos i amb excés de plasma pugui contradir el títol). Una provocació poc subtil. No m’ha arribat, però seguiré mirant i fent volar coloms.

:
Josep Duran
:

D’entrada he de fer dues confessions. Primera: no coneixia a Javier Velasco amb anterioritat a la petició d’en Ramon de comentar l’obra “Cor Vermell” (ara he recuperat el catàleg d’ARCO 2006 amb el seu “Cor Espinat” i m’he endinsat una mica en el seu món). I, segona, no he pogut contemplar directament l’obra, sinó només les reproduccions que he trobat a internet. Per tant, el meu comentari està mancat de contextualització. Tanmateix, ambdós dèficits estan en vies de solució, ja que espero visitar l’exposició abans del seu tancament a la galeria MITO de Barcelona. Agraeixo a en Ramon la descoberta d’un nou artista per afegir al meu limitat llistat d’incondicionals (Josep Uclés, Javier Pérez, Alicia Martín, Miquel Àngel Para, Fiona Morrison, Cristina Iglesias...).

L’obra de Javier Velasco “Cor Vermell” em provoca una primera sensació dual: l’estupefacció en percebre una densa trama de filaments d’un vermell sanguinós i rutilant — a diferència de l’obra “Cor negre” — que, a manera de venes, dibuixa un cor; però també la intimidació, quasi dolorosa, que causen les espines afilades que despunten de les artèries. Sorprenentment, Velasco disposa el cor sobre un plat, recurs que tant podria suggerir una ofrena com una invitació al seu tast.

Si la peça tingués forma de corona –com a “Corona Transparent”- podríem adjudicar-li d’immediat reminiscències de l’amor i del sofriment sagrat. Però es tracta d’un cor i el cor, des del romanticisme, ha estat considerat com l’òrgan dels sentiments i especialment de l’amor, malgrat que ara el coneixement científic n’apunta al cervell com a responsable, davant de l’escepticisme dels que no creiem que tot sigui matèria. Clarament, doncs, el cor és una crida a l’amor i a l’amor humà; però, és possible l’amor? Al meu parer, és en aquest punt on les punxes eleven l’obra a parlar d’allò transcendent. L’amor és possible, però representa una exposició tan plena, tan descoberta, tan absorbent, que ens hem de protegir fins a l’extrem que no s’aconseguirà sense dolor: el de l’ésser estimat que patirà les nostres fiblades i a qui ens agradaria preservar-lo dels patiments, i el nostre mateix, en no poder estalviar-nos ni estalviar-li ni una de les nostres punxes...

El cor batega d’amor i de dolor, exposat i protegit alhora, però ben viu, com el seu color vermell demostra; el vermell de la vida, plena de dualitats i de dicotomies; el vermell del que estem fets, però que ens espanta quan apareix... I és que la vida és risc, l’amor és risc, l’art és risc, com diu Rubert de Ventós “l’amor, l’art, Déu són coses suficientment importants per no tenir la seva existència assegurada”.

:

Harmonia

:

L'harmonia invisible val més que no pas la visible.

:
Heràclit d'Efes (DK - 54)
:

Però l'estètica pròpiament dita no sembla entrar, si no és de biaix, en les especulacios de l'efesi, almeys en aquesta frase. per això hem evitat tota hipòtesi que s'apropi mnifestament a aquesta disciplina, fins i tot quan se'n desprèn un principi d'estètica.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 82.

:

Il·lustració: Jackson Pollock, Número 32, Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen, Düsseldorf
:

Guerra

La guerra és el pare de totes les coses i el rei de totes les coses; d'uns n'ha fet déus i d'altres homes; dels uns, esclaus i dels altres, homes lliures.

:

Cal saber que la guerra és comuna, la justícia discòrdia, que tot es fa i es destrueix per discòrdia.

:

Heràclit d'Efes (DK - 53 i 80)

:

Foto: Fotograma de Troia, 2004.

:

Som i no som

:

Més val sufocar una ofensa que no pas un incendi.

:

La pressumpció és una malaltia sagrada; i la vista, un engany.

:

No tinguem pressa per emetre un judici sobre les coses essencials.

:

Baixem i no bixem al mateix riu; som i no som.

:

Heràclit d'Efes (DK- 43, 46, 47, 49a)

:

Heràclit (...) redueix el seu rol personal per reconèixer-se mèdium, j que allò que importa no és ell mateix, sinó les paraules que pronuncia.

:

Josep Palau i Fabre, op. cit, p. 77.

:

Il·lustració: Susanna i els vells, de José de Ribera, col. privada, Madrid.

:

Aigua

Per les ànimes, morir equival a convertir-se en aigua; per a l'aigua, morir equival a convertir-se en terra; però de la terra en ve l'aigua, i de l'aigua en ve l'ànima.

:

L'aigua del mar és alhora molt pura i molt impura. Per als peixos és potable; per als homes és imbevible i nociva.

Heràclit d'Efes (DK- 36 i 61)
:
Heràclit s'uneix aquí a Tales i la seva formulció d'una unitat subjacent ("Tot és aigua") que és la primera explicació filosòfica de l'univers enfront de l'explicació religiosa de la mitologia, o la d'Orient.

És a partir d'aquesta formulació que ha nascut allò que a Occident considerem que és filosofia strictu sensu. És a partir d'aquesta formulació que ha nascut, potser, allò que anomenem "Occident".

Josep Palau i Fabre, (op. cit, p. 78)

.