Manuel Mas pregunta a Clos | Baròmetre | Amb paper de fumar

Manuel Mas pregunta a Clos
:

Font: El Periódico

:
El mataroní Manuel Mas fou el portaveu socialista a la compareixença que el Ministre d'Indústria, Joan Clos, féu al Congrés dels Diputats ahir. Ho explica bé al seu bloc, on diu que, de fet, les causes s'estan investigant. "Aclarides les causes que són les que provoquen les conseqüències que pateixen els ciutadans de Barcelona podrem delimitar clarament les responsabilitats i actuar precisament per que no es tornin a produir fets semblants", diu.
:

L'exaclalde de Mataró, que fa notar que cap diputat català del PP va assistir a la sessió, explica que "vaig dir al Ministre que teníem un problema que calia resoldre. Treure’n les degudes conseqüències perquè no es pugui repetir, explicar a la societat que som vulnerables i exigir a les empreses operadores que pensin menys en el valor de les seves accions i més en les accions per donar el servei que precisen els ciutadans". Crec que aquesta és una de les claus. S'ha parlat massa d'Endesa, especialment la pròpia empresa presidida pel mateix que va posar el PP, en clau de rendibilitat pels accionistes i oc en clau de prestadora d'un servei universal, encara en fase d'autèntica liberalització. Mas va afegir que cal diferenciar entre les inversions privades i les públiques (vegeu quadres) i es lamenta que "el vol de poca alçada en que es mou la política catalana comporta molt de fum, esgarips i preteses queixes vehements". Per cert, el també diputat Daniel Fernàndez ha destacat avui que els governs català i espanyol hagin donat la cara de seguida, i ha retret a Duran i Lleida que donés suport als governs del PP que van rabaixar les inversions elèctriques al país (vegeu també quadres...). No, no s'ha trobat a cap conseller a una discoteca del Maresme...

:
No sense ironia, donat que ambdós són aficionats a les lliçons, Manuel Mas enllesteix l'article amb aquest paràgraf: "Per cert, serà interessant veure que diu del tema el conegut economista i publicista Antón Costas, President del Consell (?) d’ENDESA a Catalunya. Ah!, i recordar que el seu antecessor en aquest càrrec, si mal no recordo, era el Sr. Joan Rosell, llavors i ara President de la Patronal catalana Foment del Treball Nacional".
:
Baròmetre
:
La darrera enquesta del CIS augura una victòria dels socialistes si ara se celebressin eleccions generals essent, el president Zapatero, l'únic líder que depassa la frontera del 5 quant a valoració, davant un Rajoy que no arriba al 4, encara que es preveu una important bipolarització ja que els dos partits majoritaris pugen en intenció de vot. Puja la preocupació per l'habitatge i el terrorisme.

:
Amb paper de fumar
:
Acabem el juliol però comencen les pressumptes imputacions a dirigents del PP al voltant de les irregularitats atribuïdes a la màfia russa, a Barcelona i, d'esquitllada, el nom d'un diputat de CiU que ja ens sonava... Al moll de l'os de la dreta anti-sistema. Un dels citats, marit de l'exdelegada del Govern i exministra amb Aznar, s'exculpa dels seus affaires amb russos dient "Lo hice porque los conocía como directivo del Español y lo hice gratis, para ayudarles. Nunca recibí ayuda de mi esposa, que se la cogía con papel de fumar para estas cosas". Que fina.

:

A propòsit d'Erdogan

Un article de Ricardo Ginés d'ahir diumenge al suplement "Revista" de La Vanguardia sobre Istanbul fa un comentari a rel de la bipolarització política que viu Turquia, que acaba de sortir d'unes eleccions en les que el primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, ha ampliat la seva majoria al Parlament, I diu:

:

Aquí son los kemalistas ultralaicistas los que tienen la cerrazón aldeana, sangre de horchata y amor de escaparate, por mucho que vivan desde hace generaciones en las ciudades. Y son los presuntamente islamistas del partido en el gobierno los que luchan por la modernización con éxito. (...)

:

A estas alturas del acontecer, iki bin yedi (2007), o el país implosiona debido a la lucha fraticida entre el establishment en el poder desde la fundación de la República y el gobierno de raíces islamistas, o Turquía sigue su firme camino de convertirse en el primer país de mayoría musulmana en el que democracia e islam son perfectamente compatibles. El reto es histórico.

:

:

Jo, que tinc debilitat per Turquia, ho confesso, crec que té tota la raó. De fet, he de confessar que, malgrat no coincidir amb els postulats ideològics del partit d'Erdogan (i no sabent massa què caram proposava l'esquerra als comicis), em vaig alegrar que guanyés les eleccions. Per vàries raons. La primera, òbviament, perquè és cert que el seu principal objectiu passa per a la integració de Turquia a la Unió Europea i, per aconseguir-ho, s'estan fent una sèrie de reformes estructurals de gran abast al país. Penso que hi ha motius de tota mena (sociopolítics, geoestratègics, econòmics, de control migratori, etc...) que fan molt recomanable aquesta integració, especialment pensant en els interessos de la pròpia UE, malgrat que les opinions públiques de països receptors d'immigració turca pressionen amb força els seus governs per evitar-ho. Per cert, hi ha un argument dels detractors amb el que coincideixo: la consciència espitirual dels turcs (musulmans) és més forta que l'europea fins ara, d'inspiració cristiana (inspiració que inclou, després de força històries, la separació de l'Església i l'Estat des del propi Evangeli, cf Mt 22, 15-22), cosa que hauria de fer reflexionar una mica als post-cristians (i molts cristians) que han confós laïcitat amb buidor.

:

La segona raó per al que em vaig alegrar és perquè tota proposta política ha de tenir sentiment. O, millor dit, ha d'expressar sentiment, aquell que va lligat espiritualment a allò que l'identifica. Crec que hi ha dos factors clau que expliquen la victòria d'Erdogan i dels islamistes (a banda de la seva moderació i modernitat). Una, que, com tots força política que vol ser majoritària, té en el seu nucli la defensa de determinats interessos, com expliquen les teories materialistes o marxistes. Curiosament, el cos electoral del partit d'Erdogan (fundat escindint-se dels radicals) pertany al que en diríem les classes populars, les àmplies capes de població desatesa pel gairebé inexistent sistema social, que grups religiosos substitueixen amb certa eficàcia. El segon factor, en canvi, consisteix en l'aflorament d'una identitat que el projecte d'Atatürk havia relegat i que, com Freud ja advertia respecte a la repressió del sentiment religiós, es resisteix a desaparèixer o a encotillar-se en allò que se'n diu l'àmbit privat. Rubert de Ventós en un llibre recent afirmava que la política abstracta (avantguardista i doctrinària) ha de donar pas a la figurativa i versemblant.

:

I potser la tercera raó és en la perversió que el terme "laic" té en la cultura política turca, amagant la poderosa situació hegemònica de l'Exèrcit, negant els drets a les minories de tot tipus, obviant l'empremta de la tradició islàmica (i no tan sols islàmica) i la seva oportuníssima modernització, atemorit davant els límits del projecte nacional-fundador de Kemal Atatürk...

:

De manera que, crec, caldria extreure'n dues lliçons directes (i parlo també per l'esquerra democràtica). Una, que el sentiment religiós (més ampli i present en les capes populars que en les acomodades i influents) i, de fet, qualsevol identitat, forma part de l'escenari públic i no poden ser obviades per les propostes polítiques i molt menys pels projectes nacionals (no més armaris). I dues, que tot projecte polític s'ha de revestir de relat, de figuració, de sentiment (d'esperit), donats els límits de la raó, que en excés produeix monstres, i que ella sola no és suficient per entendre res, per entendre'ns, vaja.
:

N'he parlat als posts Rubert a la trinxera, Per una política del límit, Turquia, més a prop, Benet XVI a Turquia i una mica a Pamuk. Recomano dos articles ja citats anteriorment com "Podem entendre'ns amb l'Islam?" de F. Torralba, i "Ratzinger, l'Islam i Turquia", de L. Pou.

:

S'acaben Les Santes | Escolti'm, ministre

S'acaben Les Santes
:
Fa la fila de romandre, l'acte d'aquesta matinada passada, el "No n'hi ha prou", veritable lema festiu de la nostra festa major. Una de les funcions del ritual festiu és la de posar ordre al caos, això que no sé si amb massa encert la Humanitat té com a projecte. Aquest acte té també aquesta funció, omplint un no-res insuportable per al cos necessitat de gresca. I fa més coses que garanteixen el seu èxit: la identificació (fins a besar el sant) dels tòtems amb la gent, la seva connexió; la repetició dels cants dels balls rituals revestits; la inversió temporal dia-nit; la inversió dels elements (el foc que no crema, l'espai penetrable), etc... Tenen raó els organitzadors que amb algun retoc, ja tenim una nova tradició festiva. O així ho crec jo, vaja. Foto: Joan A. Baron.

:

Penso això el darrer dia de Les Santes. Un parell de festes privades m'impediran d'anar a tancar les figures, però vull passar pel ball de fi de festa perquè demà tinguem tots plegats una mica més de nostàlgia i desig. L'èxit rotund de l'edició d'enguany de la festa major, m'aventuro a pronosticar, l'enorme participació que hi ha hagut en tots els nivells i l'elevat grau de civisme, malgrat els riscos, la fa enormement satisfactòria. I probablement un pèl de preocupació més, si s'escau, per canalitzar-la en el futur per fer que tots, veritablement tots, la gaudim de veres, com volem.

:

Només una cosa més: Els actes d'enguany han estat fantàstics, almenys els que he pogut assistir. Cito el concert d'ahir del mataroní Domingo Patricio i el seu grup a ritme flamenc i presidit per una flauta travessera que arribava a les diàstoles del cor. Talent local, música universal i un públic heterogeni; una bona al·legoria del que volem celebrar amb l'excusa de les nostres patrícies romanes verges i màrtirs. Que al Cel siïn.

:
Escoltim'm ministre
:

L'autor d'aquest bloc es declara entusiasta seguidor d'Albert Branchadell, l'home més optimista que conec respecte a la situació del català i ferm partidari d'un Estat plurilingüe. Com que el món dels lingüistes i defensors de la llengua sembla tant sovint nedar en aigües dantesques, ja va bé que surti algú que, almenys, omple d'orgull i futur els que parlem en català, ens expressem normalment en català (blocsfera inclosa) i volem el millor futur per la nostra llengua. En fi, Branchadell escrivia abans d'ahir a El País un article ("¿Plural o singular?", en català aquí) en el que, d'entrada, explicava una notícia que no he vist enlloc. "En el primer Consejo de Ministros tras el debate de política general", diu l'autor. "el Gobierno aprobó una cosa funcional, real y de contenido: el real decreto por el que se crean el Consejo de las Lenguas Oficiales en la Administración General del Estado y la Oficina para las Lenguas Oficiales, cuya finalidad es garantizar que los ciudadanos de las comunidades autónomas con una lengua oficial propia puedan dirigirse a la Administración General del Estado en dicha lengua".

:

Branchadell considera aquest pas com a històric, no tan sols per al català, sinó en la configuració de l'Estat, que havia basat històricament en l'imperi primordial de la llengua (castellana) part substancial del projecte nacional que l'hi acompanyava. Els antics pensen que tota nació ha de tenir Estat propi... o que tot Estat ha de configurar la seva nació. Ja sabeu, coses de nacionalistes. Especialment dels d'abans.

:

Destaca la plena constitucionalitat del que s'ha aprovat, el text de 1978 ja parlava de "llengües espanyoles", així com d'acord amb l'Estatut, l'article 33.5 del qual ja reconeix aquest dret, i diu: "Para los que todavía creen que el monolinguismo es una condición necesaria para el funcionamiento (o incluso la existencia) de una comunidad política, la iniciativa del Gobierno supone un retroceso histórico en toda regla, además de un germen de disgregación irremediable" i immediatament es refereix al context europeu per relativitzar-ho.

:

El professor Branchadell recorda, però, que en el recurs d'inconstitucionalitat del PP contra l'Estatut, aquest sosté que aquest dret senzillament "no existeix" en relació a les administracions de l'Estat no radicades a Catalunya "dada la estricta territorialidad de la cooficialidad linguística -un argumento irremediablemente falso, en la medida en que está reglamentariamente establecido desde hace 13 años que los ciudadanos españoles pueden dirigirse por escrito en las "demás lenguas españolas" al Senado, una institución estatal ciertamente no radicada en Cataluña-", recorda l'autor.

:

També creu, però, que l'estat encara ha de fer força deures en l'aplicació de les conclusions del Comitè d'Experts europeus en matèria lingüística. Però critica també la invocació a la "guerra lingüística" contra el castellà que sectors del nacionalisme han invocat insensatament per aplicar al nostre país que sempre, sempre, ha fugit de les guerres per parlar

:

La mare de Martín Garzo | Tres anys de bloc

La mare de Martín Garzo

:

Y, sin embargo, yo, que no soy creyente, estoy agradecido al catolicismo, porque escuché sus historias de los labios de mi madre. Claro que mi madre nunca nos imponía nada y se limitaba a transferirnos su fe a través del amor, que no busca atemorizar sino la complicidad y el consentimiento. Sí, eso era el catolicismo para ella: una religión de la vida y de la belleza. Pues si un dios había sido capaz de morir por nosotros ¿cómo era posible que nuestra vida pudiera no tener sentido? (...)

:

Eso debería ser la religión, un mundo de delicadezas, desatinos y misterios. Contemplar esa casa incendiada en la noche [la de Francesc i Clara d'Assís, junts i en solitud], hacernos creer que también a nosotros puede estarnos destinado un lugar así en el mundo. Lo demás es silencio.

:

Gustavo Martín Garzo, "Sobre el catolicismo", El País, 24.7.2007. Foto: Efe.

:

Tres anys

:

Avui fa tres anys justos que vaig obrir aquest bloc, amb una salutació "Com va, això?" que també era una mena de pregunta al no res davant la meravella/teranyina de la tecnologia en aquesta societat de la informació i el que se n'ha derivat... Alguna vegada ja he dit que les meves primeres referències eren en Miquel Iceta i en Jaume Subirana, però que el culpable, veriablement, dec ser jo mateix, la meva egolatria o narcisisme, jo què sé, una mena de detritus moral que reciclo en aquestes fricades i, espero, en alguna cosa interessant de la que només faig de missatger. En fi, probablement el bloc m'hagi fet més vulnerable (sabreu molt més de mi que jo de molts... i molt més del que m'imagino), però de moment les satisfaccions superen àmpliament els problemes, especialment per les oportunitats de conèixer gent tan admirable com he conegut. Ja que la vida són quatre dies, i bona part ens els passem fent el bloc, almenys disfrutem-los. Gràcies.

:

Diada de Santes | Més Llàntia

Diada de Santes
:
Avui ja portem uns quants dies de festa, però celebrem la Diada de les patrones, Juliana i Semproniana. Pendent dels actes, sí, i també pendent de com es van succeint seguint l'aplicació dels preventius de seguretat. Avui, per exemple, el dels Focs, l'acte més multitudinari i participat que es fa mai a Mataró, una concentració de milers de persones a la nostra platja. He pogut seguir, però, alguns actes, tant des del punt de vista institucional (el matí del dia 27, especialment, els regidors ens sentim comparsa) com pel simple gust d'anar-hi i gaudir-ne. I encara me'n queden força. El millor de les Santes? L'orgull mataroní, sens dubte, el plaer de trobar-te gent que troba plaer en trobar-te. El pitjor? La canalització del vell intent tribal de purificació, que fomenta l'exclusió dels altres (via bandera o via com vulgueu). Però l'exaltació festiva, potser, porta aquestes dues coses, o moltes més, incorporades en l'èxtasi del que queden just un parell de dies i mig perquè s'enllesteixi en un silenci que només interromprà el brogit de feina cap a finals d'agost. Foto: Ahir, a la recepció de les julianes i sempronianes, autor: Òscar Rojano.

:

Més Llàntia

Imatge: © 2007 Ajuntament de Mataró

:

Si l'altre dia anunciàvem l'inici de la construcció d'un nou edifici d'habitatges (per a reallotjar famílies) i aprovàvem el projecte de Polisportiu del carrer Euskadi (amb aparcament soterrani), el barri de La Llàntia veu també com s'acaben d'iniciar les obres d'un local comercial, un equipament, una pista polisportiva i un altre aparcament, de més de 90 places. Forma part de la reforma interior del barri que s'aprovà a través d'un Pla de Millora que es troba en plena fase d'execució que porta a terme, fonamentalment, l'empresa municipal Pumsa que tinc l'honor de presidir. I que els mataronins la tenim per això.

:

De nou, baixa l'atur

:

Avui s'han conegut les dades corresponents al mercat de treball de Mataró i el seu entorn, actualitzades al mes de maig. Segons el darrer Observatori del Mercat de Treball que ha publicat l'Institut Municipal de Promoció Econòmica, ens trobem en el cinquè mes consecutiu en què es registra un descens de l’atur registrat, fet que no es produïa des de l’any 2000. El cens d'aturats del Servei Català d'Ocupació ascendia a 5.800 persones, 51 menys que tot just fa un mes, i 258 menys que les que hi havia un any abans, la qual cosa suposa una davallada interanual del 4,3%, millor que el descens produït a la província de Barcelona, a Catalunya i a Espanya (vegeu-ne més aquí).

:

D'altra banda, el nombre de comunicacions de contractes laborals ha estat de 2.886, un 4,9% més que les del mateix mes de l’any passat, de manera qu el'acumulat durant els cinc primers mesos del 2007 ha estat de 14.814, un 10,6% més que en el mateix període del 2006. El que més cal destacar positivament és el fet que la contractació indefinida ha estat la clau de la millora, amb 2.741 contractes entre els mesos de gener i maig de 2007, un 25,7% més que en el mateix interval de temps del 2006. Amb aquesta xifra, els contractes fixos representen el 18,5% de la contractació del municipi. Una tendència enormement positiva si atenem a la comparativa amb la resta de la província o del país (vegeu més informació aquí). Més treballadors que mai en una economia local en expansió, on també el nombre d'empreses és rècord.
:

Aparcaments per minuts i Can Gassol

Ja som en plena Festa Major, com qui diu, però no parem. Aquest matí he tingut Comissió Informativa de Via Pública, en la que ja m'acompanyava el regidor que serà el meu successor en aquesta responsabilitat provisional que ara mantinc, l'Oriol Batista, blocaire per més senyes, i amb ganes ja que li donin l'alta. El meu company Francesc Melero, aquest foto-blocaire, que té també provisionalment competències en matèria de Mobilitat, ha explicat el canvi tarifari a minuts que aplicaran els aparcaments públics a partir del proper dia 30 d'agost, en aplicació de la Llei. Ens sembla una bona proposta, especialment per al consumidor: més del 53% dels usuaris, de mantenir-se els hàbits, veuran reduït el seu cost actual. La foto és d'arxiu, d'ElTotMataro.cat.

:

Després, força feina avançada en el treball intern de l'Àrea, Missa de Sant Jaume a l'Antic Hospital (en compliment estricte del llegat de Mn. Jaume Sala, del segle XVI, la Corporació hi ha d'assistir), amb trobada posterior amb un munt de persones que s'hi han aplegat.

:

Mentre tant, el dia s'anima amb l'inici de les obres de nous habitatges (el 30% protegits), locals comercials i 147 places més d'aparcament a la zona de Can Gassol, una zona que estem recuperant i que té continuïtat amb el nou Eix Herrera, l'operació que vam aprovar al darrer Ple i que permetrà més habitatge protegit, més zones verdes, manteniment d'activitat terciària i vials de primera qualitat que facin més a prop els barris de l'Escorxador, Palau i Rocafonda del centre de la ciutat. El sector de Can Gassol va ser modificat fa més d'un any amb consens veïnal gràcies al bon fer del meu predecessor, l'Arcadi Vilert, a qui hem de reconèixer la major part de les coses que publico aquests dies. Vegeu aquesta notícia anterior de capgros.com.

;

500 aparcaments i un carrer

Aquests dies l'Ajuntament, a través de l'empresa municipal Gintra, ha posat a disposició de la ciutat gairebé 500 noves places d'aparcament soterrat (266 sota el Parc de Cerdanyola, 224 sota la Plaça d'Occitània), la majoria de residents i unes quantes de rotació. Això contribueix a una de les prioritats més importants del Govern: la millora de la dotació d'aparcament que faci els carrers i els barris més transitables, que eviti molèsties i que signifiqui un element de millora de la mobilitat de les zones comercials que hi ha repartides al conjunt de Mataró. És una magnífica notícia que tindrà continuïtat en l'aplicació d'un ambiciós pla d'aparcaments. Per exemple: el que es farà al solar que acaben de deixar els Bombers, també al barri de Cerdanyola, sota la nova escola bressol del barri.

:

També ha coincidit aquests dies amb l'acabament de les obres de reforma del carrer Cooperativa (o s'està fent un equipament de l'antiga nau projectada per Antoni Gaudí per la fàbrica que dóna nom al carrer), un nou pas en la mateixa direcció: recuperar el carrer per al gaudi públic i millorar una zona que farà un salt espectacular amb la reforma del carrerparal·lel, la Ronda Barceló. Fotos: Enderroc de l'antic Parc de Bombers, El Punt., i nou carrer Cooperativa, capgros.com.

:

Bandido *

1. Es considera un “santero”? Quines qualitats ha de tenir un bon “santero”?
:
Déu n’hi do... Portar el programa de mà rebregat al damunt, comprar-te una samarreta de Les Santes t’agradi o no, no parar a casa i tenir sempre un rol o altre...
:
2. Quin és el record de les Santes que té més present?
:
Potser el més antic que recordo siguin les majorettes i, com no podria ser d’altra manera, la por als gegants. Les dues coses han desaparegut...
:
3. Participava de petit a les Santes? De quina manera?
:
No massa, vaig afegir-m’hi quan era adolescent, o sigui que primer vaig descobrir els balls i després els gegants. La vida a vegades canvia l’ordre de les coses.
:
4. Li ve de tradició familiar?
:
A casa se celebrava Les Santes i s’assistia a la Missa... i alguna cosa més.
:
5. Quins canvis ha vist al llarg d'aquest temps?
:
La consolidació d’una festa totalment nova i participada, tant que ara les coses que tenen pocs anys ens semblen eternes. I potser està bé, així. També trobo molt encertada l’aparició del Cruïlla, un veritable festival d’estiu que engrandeix la sensació in crescendo de la festa.
:
6. Què hi troba més a faltar?
:
Potser que encara en fos més, de participada (però això deu ser com l’abstenció, sempre hi ha el dret a no fer-ho...), que s’aportés més des d’àmbits diversos, tant els festius com els que no ho són estrictament.
:
7. Què li agradaria que s'hi fes més?
:
Seguint amb el que et deia, per exemple, jo (que ja sabeu que sóc catòlic) valoro molt positivament l’aportació central de l’Església a la festa, és la que garanteix la continuïtat d’un patrimoni immaterial de primer ordre: la Missa de Glòria del dia 27, al voltant de la qual es configura la festa tradicional. Bé, doncs trobo que encara s’hi podrien aportar més coses. Crec que l’Església, com altres institucions i entitats ciutadanes, tenen una gran oportunitat de demostrar el seu compromís amb la ciutat.
:
8. Amb quina figura dels gegants, capgrossos, bèsties... se sentia i se sent més identificat? Li feia por alguna figura?

:
La Família Robafaves, sempre. Quan era petit, fora d’ella i els nans, no n’hi havia cap més. Ja he dit que dels primers records que conservo, hi ha la por als gegants.
:
9. S'ha posat mai sota el correfoc? Quines sensacions recorda?
:
Sí. Divertidíssimes.
:
10.Ha seguit mai tots els actes de les Santes?
:
Tots? És impossible.
:
11.Li agrada la Missa?
:
Ja he dit que és un dels patrimonis més importants que tenim... una cosa que només passa en unes hores determinades l’any i que se l’enduu el vent. Musicalment és dolça, potent, romàntica. La seva barreja amb la missa real, homilies i cumbaiàs inclosos, amb la parafernàlia del protocol, amb la son i tot plegat em sembla que la fa més viva, menys ‘de museu’... connecta amb la tradició mataronina expressada des del Barroc fins els llibres costumistes de Joaquim Casas o les cròniques de Manuel Cuyàs.
:
12.Creu que els barris es viu també la festa?
:
Jo crec que sí, francament. Opino que la creixent popularització del fenomen i la versatilitat dels actes arriba molt enllà de les muralles o les rondes. Segurament les noves pautes de les vacances (abans el tèxtil tancava per sant Jaume) hi ha ajudat.
:
13.Quin cartell de Santes li ha agradat més?
:
El de Pere Fradera, ple d’esquitxos, o el de Jordi Gasull, més pop art. He de dir, però, que alguns dels pintors que més admiro (Marc Prat, aquest any, Perecoll o Josep Mª Codina, entre molts d’altres) han fet peces molt interessants.

14.Quins dinars feia a casa per Santes?
:
El del Dia de Les Santes. Encara el fem. Com que no tenim ni jaumes ni quims ni annes, ho concentrem tot el dia de la nostra Festa Major.
:
15.Ha marxat de vacances algun any per Santes?
:
Sí, un parell o tres de vegades; més a mitja festa que totes les Santes, però. T’asseguro que l’any següent en véns amb més ganes. Potser de tant en tant s’ha de fer això, després veus fins a quin punt ho portes al cor.
:
16.Anècdotes i situacions divertides.
:
Durant força temps vaig ser l’encarregat de dur la Banda de Gaianes amunt i avall, per encàrrec de la Comissió de Santes. Em deien Bandido. Que m’hagi dedicat a la política no hi té res a veure, eh?
:

* text complert del qüestionari que ha sortit publicat resumit al suplement de la Festa Major de Mataró, d'El Punt d'avui, sota el títol "Em feien por els gegants". La foto és de quan era petit, més petit vull dir.

:

Eclyse, cruïlla

Eclyse, la zebra-cavall del safari de Schloss Holte-Stukenbrok (foto: Dalily Mail).

:

A mi este raro cebroide me despierta cierto sentimiento de fraternidad. Medio caballo y medio cebra, a medias rayado y a medias blanco, ni lo uno ni lo otro y todo a la vez, Eclyse es un incomprendido (o incomprendida, ni siquiera estoy seguro). Es el mestizo absoluto y se nos parece a nosotros, los cebroides humanos, a medias animales y a medias ángeles, racionales e instintivos, hijos de un cruce absurdo entre la naturaleza y el misterio. Aquí estamos, en ese Safari Park del mundo, mirándonos rencorosamente unos a otros...

:

Fernando Savater, al suplement "Tierra" d'El País, 21.7.2007.

La dreta anti-sistema

Avui vull fer-me ressò de l'article que ha publicat avui Tribuna.cat en la que dóna algunes claus sobre quins interessos reals hi ha al darrere de les presses a vincular el Delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, amb l'exsubdelegat del Govern que ha estat detingut per la seva pressumpta relació amb la màfia russa. Crec que val la pena llegir-lo perquè diu les coses ben claretes. Apunta, en primer lloc, contra la manca de professionalitat d'alguns periodistes quie obvien contrastar les informacions, especialment de la "brunete" mediàtica, que han silenciat que els fets succeïssin quan Planells era a les ordres de l'antiga Delegada del Govern, Julia García Valdecasas.

:

Diu Tribuna.cat que "el PP ho sap i adopta davant l'afer un perfil baix, no sigui que es conegui la veritat. L'acusat exsubdelegat del govern, segons alguns mitjans informatius, diu amb veu baixa que complia ordres superiors". Però no és solament el PP qui surt retratat, "a CiU, després d'una sortida de "cavalleria" com ens té acostumats el senyor Felip Puig, a les 24 hores "plega veles", no fos que sortís l'afer de les relacions de l'exsubdelegat i els seus entorns i el diputat de CiU, Fernàndez Teixidó". Ho recordeu?

:

Però és en els dos paràgrafs finals on dóna les claus polítiques que, a parer meu, més cal tenir en compte per comprendre la jugada que determinades formacions polítiques estan jugant en aquest cas i en el de la seguretat ciutadana en general, posant en dubte les mateixes institucions de seguretat del país. Diu:

El PP en primer lloc i subtilment CiU veuen la manera d'erosionar l'aparell del president José Montilla i el PSC atacant la figura del delegat del govern de Madrid, Joan Rangel, que si s'ha equivocat amb alguna cosa és per voler fer des de la delegació una política de consens i entesa que evités les trifulgues que hi havia constantment entre el govern de la Generalitat, les altres institucions catalanes i la delegada del govern, Julia García Valdecasas.

:

L'aparició de grups mafiosos amb gran potència econòmica i financera, amb ramificacions entre els sectors poderosos del país, obliguen a protegir, amb tota la transparència que es vulgui perquè és molt necessària, les nostres institucions de seguretat, siguin els "mossos" o la delegació del govern de Madrid. Si no estem disposats a fer-ho serà molt difícil avançar en la lluita contra aquestes màfies, que seran un dels problemes que amb valentia i decisió haurà d'enfrontar la nostra societat i les nostres institucions en els propers anys.

:

Gir a l'extrem

Al gener de 2005 vaig dir en aquest bloc que calia reconèixer "els esforços que fan Piqué i el seu equip van en bona línia i convé que el conjunt del país". I continuava que "també és remarcable l'interès del PP català en situar-se al centre polític (així situo jo la decisssió d'entrar a la ponència de reforma de l'Estatut), ja que la temptació de situar-se fora pot ser molt gran. Recordeu-vos de Vidal-Quadras: dóna resultats a curt termini i, segurament, dóna veu a una sensibilitat política que deu estar infra-representada, però que em temo que s'alimenta del ressentiment i de la desubicació. També és una temptació forta perquè aquesta sensibilitat deu representar, a més, una part important del vot fidel del PP, el que passà la travessia del desert de l'antiga AP. I també perquè, certament, el PP té una situació parlamentària absolutament irrellevant des del punt de vista aritmètic." Aquesta pretensiosa autocita ha d'incloure també aquest paràgraf: "Per això val la pena que tinguin una estratègia més a llarg termini, més integradora, més porosa amb l'electorat central català (tant me fa si hi ha objectius electoralistes, en aquest cas la tàctica construeix estratègia). Així avançarem de veres, si els que són en un extrem de l'arc ideològic i nacional miren al seu centre i no es queden a l'extrem".

:

No és ara, doncs, que un elogi més o menys interessat de darrera hora em serveixi per despatxar la notícia de la dimissió del líder del PP català. El lamentable gir a l'extrem que protagonitza el partit conservador aquests dies, replegant-se als designis d'Acebes i Zaplana i posant més que en dubte el lideratge de Rajoy és una pèssima notícia per Catalunya i especialment pel propi PP.

:

Puces i elefants *

Un llibret desconegut d'un autor quasi desconegut. Parlo de Pulgas y elefantes (Ed. Melusina, Barcelona, 2007), de Bengt Oldenburg, un periodista, professor i editor finès nascut el 1927, que recalà a Espanya després de viure a París i Argentina. Oldenburg recull en aquest llibret un conjunt d'articles curiosíssims sobre diversos temes. El que dóna títol al recull prové d'una frase de Jonathan Swift sobre la manera de representar les coses i el seu tamany, que prefigura bé el domini d'altri, quan ho miniaturitzem, o la 'divinització', també per al control, quan ho megalitzem. Analitza les guerres i el terrorisme, reivindica les bones maneres davant la trivialització de les relacions, relativitza les modes en el menjar o en l'automòbil, mira d'entendre què passa amb la tendència creixent dels tatuatges i desconfia dels vestits o els relats "transgressors" que, de fet, no fan més que ampliar el poder uniformador del sistema. La constant és la de donar la volta a les coses, com mostrar els films o els grups de reock de terror com a ressorgiment de la por que ens fa estar a tots més quiets, o la dificultat de transmissió mitològica que apareix en els contes de Disney, o les contradiccions del sistema penitenciari, o la substitució de la religió per la medicina i la ciència... Un plaer per a les neurones.

* comentari de llibre publicat a la revista Valors (juliol-agost 2007)

:

Concentrar-nos contra la cultura de la dispersió

L'entrevista de "La Contra" de La Vanguardia a Marc Fumaroli, autor d'El estado cultural, l'altre dia (gràcies, Pepe), a banda d'alguna provocació, diu coses realment interessants. Víctor Amela li pregunta què és per ell la cultura i diu: "Todo lo que alimenta y enriquece el espíritu, toda nutrición exquisita para la imaginación, la memoria y la voluntad, toda pauta en el arte de conducirse ante los demás, toda educación del gusto, toda formación intelectual, moral, artística..."

:

Més endavant, es lamenta que "en Europa formamos a gente centrifugada, dispersa, orientada al masivo consumo de esto, aquello y lo otro... ¡Eso no es educar!", diu. Educar és "contener nuestras tendencias centrífugas naturales. Es decir, cultivar la memoria y la concentración" i conclou que això s'ha abandonat: "Al no concentrarnos, nos descentramos: hemos perdido todo sentido del centro, pérdida que nos mantiene dispersos, sin voluntad, incapaces de gozar..., ¡una pérdida que nos aboca a la melancolía! Éste es nuestro diagnóstico colectivo: crisis melancólica, a la que entusiásticamente llamamos cultura".

:

Un procés d'interiorització, doncs, de recerca dels elements espitituals que aporta la cultura front a la seva burocratització i utilitarisme, diu que ens cal. De no descentrar-se sinó recuperar "tot sentit de centre". És un clam, arreu de la cultura, aquest retorn al sentit, al criteri, a allò que centra el jo, a allò que ens aporta la felicitat veritable contra la melangia, el buit, de la dispersió. Touché.
:

Fent feina a Pumsa

Una de les responsabilitats que he assumit en aquest mandat és la de la presidència de l'empresa municipal Pumsa, de la que avui hem constituït el seu nou Consell d'Administració, nou persones, entre les quals n'hi ha de molt expertes i molts il·lusionades, al marge del grup polític que l'hagi proposat. Em sembla que ens ho passarem bé. En fi, constituïm el Consell amb feines en marxa, iniciades sota la presidència del meu predecessor, Arcadi Vilert, i per encàrrec municipal. Una d'elles és l'adeqüació d'un edifici d'oficines, al polígon industrial de Vallveric, en el qual començaran a instal·lar-s'hi les empreses que han d'acabar formant l'entorn tecnològic del TecnoCampus Mataró. De manera que, abans del trasllat, ja tindran experiència de veïnatge, d'interrelació, etc.

:

La segona també em fa molta il·lusió. L'empresa municipal ha iniciat les obres d'un edifici d'habitatges, al carrer Teià, que permetrà la reubicació de les famílies afectades pel Pla de Millora de La Llàntia, un Pla que ja s'ha posat en marxa amb la construcció del nou Centre d'Atenció Primària i que significarà una rellevant millora de la part més antiga del barri, de manera que tingui més habitatge protegit, més zones verdes, més equipaments (entre els quals hi haurà conservada la casa de Ca l'Isidre), més comerços i aparcaments. Foto: R. Gallofré (capgros.com)

:

La ciutat a punt de Santes

Foto: web de Les Santes.

:
Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.
:
Gabriel Ferrater, "La ciutat" a Menja't una cama (1962), Ed. 62, Barcelona, 1997, p. 32.
:

Als llavis, al cor

L'ofegada
:

Dijous passat us vau perdre una mena de classe magistral de Jordi Cuyàs prenent un fil que porta des dels seus quinze anys fins a una de les obres més recents. Era a Can Xalant, a Mataró, dins un cicle on els artistes han de partir d'un text. Ell va prendre el poema "La noia ofegada" (1922) de Bertolt Brecht, que va sentir per primera vegada al Casal Aliança de Mataró a la seva adolescència i que, segons diu, ha marcat força part de la seva obra, que té com un dels fils argumentals la vida i la mort. Posà alguns exemples de la repetició d'aquella imatge, com la seqüència final d'Europa, el film de Lars Von Trier. I de dues de les seves creacions. Una, la peça de net art L'ofegada, els fotogrames de la qual són trets d'una curiosíssima pel·lícula eròtica que pertanyia al seu patrimoni familiar (l'erotisme, la casa familiar, la mort... com les estances revisades). Dues, una mena de dibuixos animats expressionistes que mostra a la recent exposició El mirall negre, a Girona, segona part de la de Mataró. En Jordi diu que no es deixa de preguntar qui era aquella noia, de què i per què havia mort i ara era al riu, qui l'estimava... Em quedo amb la descripció de Brecht sobre l'inici de la podridesa: Déu l'havia abandonat. Déu, o la bellesa, doncs, només pot ser vida.
:

Miguel
:

Miguel Guillén fa un post magnífic sobre els deu anys que fa de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco que, com que el subscric plenament, només em queda recomanar-vos-el.

:

La plenitud és dins teu

:

Això sembla un títol d'autoajuda i és el que deien avui les lectures que s'han llegit a les misses. La frase de sant Pau (Col, 1, 19), que diu "Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix" crec que explica millor que res què és Déu: no és pas si existeix o no el que importa, sinó que és la manera com diem a "la plenitud del que existeix", en tot cas. Plenitud que Moisès (Dt, 30, 14) recomanava no buscar al cel o més enllà de l'horitzó, per cert, sinó que "és molt a prop teu: la tens als llavis, la tens al cor".

:

Mataró i l'IAE | Bloc resistent

Mataró té baix l'IAE
:

El País d'avui es fa ressò de l'estudi elaborat recentment per la patronal terrassenca Cecot segons el qual Mataró i Terrassa tenen els IAE (impost d'activitats econòmiques) més baix de la regió de Barcelona. Ja ho vaig dir un altre dia que es publicava el rànquing de municipis espanyols, els tributs municipals mataronins (impostos i taxes) mostren que la política fiscal de l'Ajuntament ha estat d'una moderació exquisida, situant els seus increments mitjos per sota de l'índex de preus al consum. Sempre hem pensat que és per altres vies (millora de la gestió, mesures d'estalvi...) que cal incrementar el pressupost d'ingressos, de manera que els ciutadans, especialment als qui més els fa falta, puguin mantenir una determinada capacitat de compra (renda disponible) que els permeti incidir també en la bona marxa de l'economia local i de les seves famílies. Una política expansiva de serveis públics i d'inversió, ben gestionada i qualitativa, no n'ha de ser pas enemiga.

Avui es mostra de nou amb l'IAE. Alguns diran.. IAE? No l'havien tret? Doncs no, senyors. La nefasta modificació de la Llei d'Hisendes Locals que va promoure el PP, a banda d'ampliar el recorregut fiscal d'altres tributs, mantenia l'impost per determinades empreses (segons titularitat o volum de facturació) i, el que és pitjor, negava les compensacions als municipis que veien reduïdes les seves arques (Mataró, per exemple, 250 milions de pessetes d'aleshores). Va ser Zapatero que va impulsar un fons municipal de compensació .

El bloc resistent
:
He trobat la transcripció d'un interessnat article de dimecres passat al suplement Culturas de La Vanguardia i del que parlava ahir l'Albert. És de Xavier Montanyà i narra els periples els bloggers a diversos llocs del món contra la censura. Des de l'anònim iraquià que publica informacions silenciades sobre la guerra en aquell país allà mateix i arreu del món (Baghdad Burninng) fins a activistes xinesos o del mateix món islàmic.

Accidental 'a tope'

Déu n'hi do, avui, amb els actes públics als que he assistit. Al matí, hem estat una bona estona amb els periodistes. M'acompanyaven, entre d'altres, aquestes tres persones de la foto (autor Toni Rodon / capgros.com), el regidor de Serveis Municipals i manteniment, Francesc Melero, el cap de l’ADF de Serra Marina, Vicenç Ribas, i el Cap del Parc de Bombers de Mataró, en Manel Catà. Hem repassat els treballs efectuats per a la prevenció dels incendis forestals i hem visitat algunes instal·lacions per visitar la infrastructura del preventiu. Missatges, dos: Mataró està preparada per qualsevol eventualitat relativa als incendis. Però Mataró és una ciutat amb força risc, especialment per la seva abundant massa forestal, i no hem de baixar la guàrdia.

:

A migdia he anat a rebre la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, en la seva visita a la seu de la Fundació Gimm. M'hi ha acompanyat la regidora de Benestar Social i presidenta de la Fundació Hospital (titular de l'equipament), Carme Esteban, i hem estat rebuts per la Sílvia López, presidenta de l'entitat visitada (foto: R. Gallofré / capgros.com). Els de la Fundació no han perdut el temps: una sèrie de qúestions relatives al seu impagable treball en el camp de la integració de les persones amb dificultats físiques.

:

Al vespre, (després d'una jornada plena de feina, no us penseu, i alguna gran alegria després de mesos de feina), un parell d'actes públics més: la inauguració a Can Palauet de l'exposició Utopies quotidianes, una mostra de l'obra aquirida pel centre d'Art La Panera, de Lleida, en el darrer decenni. És a Can Palauet i he pogut seguir-la de la mà de la directora del Centre, Glòria Picazo. Una exposició semblant, amb el mateix nom, fou inaugurada ahir a Brussel·les, fet que he volgut destacar en l'agraïment que he fet a principi. Foto: Judith Vives.

:

I, al final, inauguració de la festa del Camí de la Serra, la darrera festa de barri abans de Les Santes, tant que gairebé ja sembla que hi som de ple.

:

Què narren? *

Alberto Romero Gil, Vaso con flores rojas

:

Els que encara pensen que hem de dividir la pintura, des dels inicis del segle XX, entre "figurativa" i "abstracta", a banda de cometre un greu error, diuen que la figurativa "narra" mentre que l'abstracta "conceptua", ras i curt. De fet, els primers abstractes beuen de la desnarrativització dels gèneres anomenats menors, com el paisatge i el bodegó, que se salvaven d'una iconoclàstia avantguardista present amb força aleshores. Dic això per presentar una exposició de paisatges i bodegons (sub-apartat flors) que semblen fer just al revés. Tres pintors actuals en plena fase creativa, decididament figuratius, retornen al gènere a la recerca, però, de la narració que l'art havia assignat als gèneres majors i que (en això sí que ens hem tornat moderns) ja no són possibles.
:
Per això Eva Llorens, Antoni Mas i el mataroní Alberto Romero Gil, enlloc d'explicar-nos batalles o gestes de reis, herois o déus semblen buscar l'èpica en les tardes, en les platges, en les flors o els núvols. Ja diuen que vivim en un temps de reencantament del món que, desconfiant o oblidant el llegat dels relats clàssics, pretenen reconstruir-los de bell antuvi amb els objectes, l'aire, els fluïds, les presències o les absències de ben a prop. Del sòlid al líquid ...qui sap si després vindrà el gasós i no sabrem què dir-nos.
:
Les peces tenen una bellesa que enganxa de seguida. D'Alberto Romero Gil destaco el seu tractament del límit, que es veu clarament en la comparació dels dos quadres "Luz de noche" i "Luz de tardes" on, evidentment, la llum ho trastoca tot. Mentre que en el segon, on la llum emplena el paisatge, el límit encara no es divisa i la terra, gairebé erma, sembla oferir-se al teu pas, en el primer ens embaladeix el doble pla de blaus, de lluny quasi com Rothko. De prop, el límit, aquesta línia on ens ho juguem tot, aquest tros de vida que ens és donat en tant poc temps, és el qui marca la narració del quadre. Enmig de l'eternitat que Déu va mal-dividir entre cel i mar, u tros de terra i de vida, un grapat de llums imperceptibles s'ho juguen tot a la nit. A banda d'uns dibuixos a llapis, Romero ens mostra també alguns quadres de flors. Unes "Rosas blancas" per destacar un verd vivíssim perdut en la diversitat de blancs i unes "Flores rojas", en tres quadres, en els que exposa l'evolució d'unes flors en poques hores, des de la seva esplendor fins al ressecament.
:
Antoni Mas és el pintor més clàssic dels tres. La seva factura perfeccionista permet un interessant joc de miralls a la "Natura morta amb lliri groc" (2003), l'única concessió al context que fa al conjunt de la seva obra exposada. Els tres plans ben definits de les seves marines, amb una predilecció entusiasta pel primer, per allò que pràctivamet toques amb les mans, l'allunya dels horitzons de Romero però l'acosta a l'amor per la contingència que té l'hiperrealisme. Ja que poster no hi arribarem, a l'ideal, prenem la bellesa d'allò proper, sembla dir-nos. I no li falta raó, poster.
:

Eva Llorens, Després de la tempesta

:
Eva Llorens pren la paràbola dels núvols, tan present i reveladora especialment al Romanticisme, per explicar l'"ambient", la intenció o el context, o allò que realment passa als paisatges, els culpables del qual són els núvols. Els núvols, a més, representen la matèria més etèria (en aquest cas, a punt de ser liquada): contundents tempestes que es desfan o brillants capvespres que ens embaladeixen. Potser allò que ens narren els núvols, els núvols que sempre s'esvaeixen i sempre tornen, té a veure amb el relativisme que ens fa més savis. Però també més despistats. Per pistar-nos, però, anem a la recerca de relats. A la Sala Parés en teniu uns quants.
:

* Comentari a la revista Valors (juliol 2007) de l'exposició col·lectiva d'estiu a la Sala Parés (Petritxol 3, Barcelona) fins el 3 d'agost de 2007.
:

El CD de versions d'Els Pastorets

:

Estic escoltant el CD que s'ha presentat aquest vespre a Sala Cabañes, que recull les versiones de les cançons d'Els Pastorets que foren interpretades el mes de febrer passat i que marca el punt i final de la commemoració del 90 anivesari d'aquesta tradició teatral mataronina. Realment són magnífiques. "M'exalta el nou i m'enamora el vell" diu Foix, i això sembla conjugar aquest compacte, amb les velles cançons del mestre Torra i d'altres, que ens són tan familiars a milers de mataronins, amb llenguatges musicals propis d'ara.

:

Això éstà bé. Molt bé. Però encara és millor si, com és el cas, tenim en compte la immensa moguda: 350 intèrprets, diverses corals i entitats, institucions com la casa de la Música Popular o orquestres i grups locals... Ser més nosaltres mateixos, més mataronins i més fans dels Pastorets, sortint de nosaltres mateixos, incorporant més talent, més energia i més il·lusió d'una ciutat entregada a un dels seus símbols.

:

Res, que per 12 euros podeu ser una mica més feliços. Fotos: Toni Blanch / Jordi G. Jané

:

El Rengle avança | Ressorgiment cristià? | L'ètica dels blocs

El Rengle avança
:

Aquests dies l'empresa municipal PUMSA ha iniciat les obres que, en un parell d'anys, ens han de portar a un edifici d'empreses, més de 30 mil metres quadrats de sostre, que se sitaran al costat del futur complex universitari i d'innovació de TecnoCampus Mataró. Amb una inversió de prop de 20 milions d'euros. Es tracta d'empreses d'alt valor afegit que es nodriran del pool tecnològic i empresarial que significarà aquest important enclau de la ciutat. El Rengle és un dels sectors que, urbanísticament, s'ha planificat en el mandat anterior i que en aquest es desenvoluparà. Barreja els usos (habitatges -molts de protecció oficial-, zona verda, activitat terciària, universitària, equipaments...) i respon a l'aposta pel futur que la ciutat ha fet. I que ja s'acosta. Foto: El solar on s'ha començat a construir (R. Gallofré / capgros.com).

:
Ressorgiment cristià a Europa?
:

Un interessant article de Philip Jenkins (foto) al web de Foreign Policy anuncia un ressorgiment de la fe cristiana a Europa a partir de diversos fenòmens. Una mena d'emmirallament davant l'Islam, que aporta el debat sobre la presència de la religió a l'espai públic, la pròpa aportació de la fe cristiana dels immigrants de països africans, asiàtics i llatinoamericans, el creixement a partir de petits nuclis, petits (o grans) nodes d'una xarxa informal i versàtil (no són així les xarxes fortes, avui?) i, especialment, un cert reconeixement del cristianisme com a element fundador de la cultura democràtica occidental. Recorda Jürgen Habermas, a qui presneta com a "veterano filósofo alemán de izquierdas" que "asombró no hace mucho a sus admiradores al afirmar: “El cristianismo, y sólo él, es la base suprema de la libertad, la conciencia, los derechos humanos y la democracia, los puntos de referencia de la civilización occidental. Todavía hoy, no tenemos más opciones [que el cristianismo]. Seguimos alimentándonos de esta fuente. Todo lo demás es cháchara posmoderna”".

:

Potser així puguem tranquil·litzar aquells que, com Martin Kluger, entrevistat ahir a "La Contra" de La Vanguardia, proposen una mena de cristianisme a la defensiva més preocupat per l'embolcall que pel contingut, em sembla. Això sí, seguint amb una mena de "sortida de l'armari" de les identitats que em temo que viurà la nostra època, amb un caleidoscopi de diversitat cristiana inclosa. I, lluny d'una amenaça, per Roma hauria de ser una oportunitat.

:

L'ètica dels blocs

:

A la mateixa revista apareix un ineteressant article de Lluís Bassets en el que reclama l'adopció d'un codi ètic similar al periodístic al conjunt de la blocsfera i anima els periodistes a participar-hi activament. Pel periodista i blocaire, "la veracidad, la lealtad a los lectores, la disciplina de la verificación, la independencia en relación a las fuentes de las informaciones, el escrutinio de los gobiernos y administraciones, el servicio al pluralismo ideológico y social, la atención al interés general, y tantos otros conceptos básicos en la prensa ideal, se hallan en un proceso de profunda erosión" i creu que la xarxa ha de liderar una rectificació. En Saül Gordillo, a Londres, va proposar començar pels blocs polítics catalans. Perfecte.

:

Enquesta de Mobilitat 2006

Avui s'han presentat a Bareclona els resultats de la macro-Enquesta de Mobilitat Quotidiana de Catalunya corresponent a 2006 que, per primer cop, integra el conjunt de dades de Catalunya i que ha de permetre relacionar les polítiques de mobilitat amb els hàbits dels ciutadans. Val la pena que us hi entretingueu una estona, hi ha dades molt interessants. La que destaca La Vanguardia al seu titular, per exemple, que destaca que l'ús del cotxe privat (40,6 %) gairebé triplica el del transport públic (14,3 %) malgrat que costi quatre vegades més (de 104,48 € a 25,09 €) -després diran dels catalans...-, malgrat que creix la consciència sobre l'impacte ambiental d'aquesta conducta.

:

També és curiós notar la feminització dels desplaçaments a peu o la baixa valoració dels usuaris del ferrocarril de Rodalies, així com l'alta nota del desplaçament en bicicleta o la relació entre urbanització i ús del transport públic. recordo quan, a Mataró, el conseller Nadal deia amb motiu d'una jornada dels municipis de la segona corona metropolitana que la mobilitat s'hauria de considerar com una més de les polítiques socials, com l'educació i la salut, donada la seva relació amb el desenvolupament i la qualitat de vida, especialment si s'aposta per mesures sostenibles quant al seu desenvolupament. D'aquí el suport de la Generalitat (per fi, després dels anys de CiU només subvencionant Barcelona) al transport urbà dels municipis de la segona corona o l'impuls del mateix Govern a una futura línia orbital enmig d'una gran aposta pel ferrocarril a Catalunya, en la que s'inscriu també els acords sobre el traspàs de Rodalies a l'administració autonòmica.
:

La poesia de l'urbs

Les llums de l'aeroport, les autopistes, els cotxes, l'estesa elèctrica, els suburbis, les velles acumulacions de ciutats denses i trivials: és allà on es juga la nostra existència, és allà on el temps es desgrana sota aquella mirada lenta i permanent que ens revela la poesia d'allò proper, de l'immediat, del que oblidem mentre ho veiem.

:

Jean Nouvel, a "La mirada del cine", article d'Arquitectura Viva (núm. 7), Madrid, setembre 1989, pàg. 9.

:

Carme Chacón, ministra

:

He de dir que la remodelació del Govern que ha fet el president Zapatero em sembla fantàstica. Els noms de les persones que seran ministres són de gran qualitat, garanteixen un impuls final de gran embranzida en aquesta legislatura i es posen en una immillorable posició de cara els propers comicis. Però he de dir, francament, que del que em sento més orgullós és del nomenament de la catalana Carme Chacón com a nova membre del Gabinet, al front de la cartera d'Habitatge.

:

Els socialistes de Mataró hem tingut diverses vegades la Carme Chacón al nostre costat, la darrera (vegeu foto, de QM, entre de Manuel Mas, Joan Antoni Baron i Pere Vilaseca), a l'acte que férem al casal Aliança el primer diumenge de la campanya de les eleccions municipals. La seva proximitat i joventut, la seva preparació i catalanitat i el seu impus per fer un projecte socialista veritablement al servei de les persones són els seus principals avals. En puc donar fe.

:

Un darrer aspecte a considerar és el relleu que pren el PSC en el seu compromís pel Govern d'Espanya. Si algun partit català pot influir de veritat damunt del Govern espanyol avui no és cap altre que el PSC. I en un món global, el qui sap traçar aliances és qui se'n surt.

:

Schmitt: canviar la por per amor

:
Ahir al migdia vaig llegir La Vanguardia. En acabar, a "La Contra", impagable secció del rotatiu barceloní, un escriptor i dramaturg a qui admiro (que he llegit més que vist, tot s'ha de dir) diu unes coses magnífiques, veritats com un temple. Per la tarda, un amic amb qui compartim reflexions semblants em recomana que me'l llegeixi. Poc més tard, en Jaume n'escriu una frase, la més contundent, la més veritable, la més enfrontada a l'optimisme pseudo-rosseaunià que omple tant i tant la nostra cultura (alguns diran des del maig del 68... jo crec que des del 'somni de la raó' il·lustrada...) i diu: "El mal ja és aquí, i el bé està per fer".
:
Éric-Emmanuel Schmitt, a la seva entrevista a Ima Sanchís, cau una mica en aquest tòpic quan diu que "imaginar es enriquecer la realidad". Segurament. Però també hem imaginat el pitjor, i sort que sovint ens limitem a experimentar-ho en la literatura, el cinema o la PlayStation. Però l'entrevista hi toca, va directament al moll de l'os. El bé no és 'espontani' i el mal hi és sempre (per més que ens estimem, que ens declarem, que ens confiem, que ens aïllem...). I el bé no és l'ideal, o no tan sols (ho és només en el pla diem-ne teòric) sinó que és en la contingència. "Encarnat" diuen els catòlics. En fi, vegem-ne alguns fragments.
:

(sobre el seu darrer film): Ella ha entendido lo esencial de él a través de sus libros. Él acabará admirando la capacidad de ella de producir alegría, emoción, que es la capacidad de imaginar que la vida es mejor de lo que parece. (...) Ella canta y baila cuando está sola, y cuando se emociona, vuela. Los dos son personas estropeadas por la vida que enriquecen su existencia mediante la imaginación (...).
:
(sobre la felicitat): Durante mucho tiempo estuve buscándola porque tenía una idea equivocada de ella, pensaba que la felicidad consistía en no tener penas, no estar enfermo, no perder a seres queridos. (...) Viví todo lo contrario: estuve enfermo y perdí a la gente que más amaba. Me di cuenta de que estos aspectos negativos nunca desaparecían de mi vida y me dije que tenía que ser feliz con todo esto, que quizá la felicidad consistía en aceptar la parte dolorosa de la vida. Y lo he conseguido.
:
- ¿Cómo?
:
- Prefiriendo la intensidad a la serenidad. Es decir, que vivo plenamente los acontecimientos que tengo que vivir. Incluso la tristeza que pueda sentir la entiendo como una fase del amor, un acto de amor intenso.
:
- Hay mucho desamor.
:
- Hay sobre todo miedo, y creo que lo que aportan las religiones, los mitos y la literatura es la idea de que se podría sustituir el miedo por el amor; es una utopía, pero es una utopía útil porque el amor no vive si no se le hace vivir, el amor necesita de eterna reanimación, depende de nosotros mismos. (...)
:
Hay que luchar contra uno mismo y contra los demás para evitar la tontería, la simplificación, el egoísmo, el rechazo a los demás; es una tarea ardua. No hay nada más fácil que convertirse en un fascista porque eso está en el interior de cada uno de nosotros, es una de nuestras posibilidades.
:
- La maldad es más fácil que la bondad.
:
- El mal ya esta aquí y el bien está por hacer, será nuestro mérito. Nuestras vidas son difíciles, están llenas de dolor y siempre acaban mal, como las historias de amor, pero yo escribo para superarlo, para no quedarme en el diagnóstico e intentar desarrollar las capacidades que nos hacen amar la vida.
:
- Una noche se perdió en el desierto y tuvo una revelación.
:
- Me inundó una confianza extrema, la certeza de que todo tiene sentido y de que debía admitir lo incomprensible. Una sensación que todos tenemos en la niñez: para el niño el mundo es misterioso, pero confía. La fe es volver a encontrar ese sentimiento.

:

Consol i el PP | Zapatero i Rodalies

Consol treu els colors al PP
:
La diputada Consol Prados ha hagut de posar de manifest les noves mentides del líder del PP a Mataró, Paulí Mojedano. Aquesta vegada, en una burda politització de la restauració de la Basílica de Santa Maria, havia acusat els Govern municipal de no fer-hi res tot ensenyant una esmena a la Llei de Pressupostos... quan aquesta ja en preveia la restauració. Vegeu la notícia aquí.

:
Rodalies es traspassa
:

Un altre dels anuncis del President Zapatero al debat d'aquests dies a les Corts ha estat el de l'imminent traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat, d'acord amb el nou Estatut. Serà pel gener, de manera que el Ministeri de Foment i la Generalitat ja ho estan negociant especialment per de garantir les inversions. La vinguda del tren de gran velocitat (AVE), com ha assegurat Zapatero, serà una realitat a Barcelona al desembre d'aquest any.
:

El President espanyol ha recordat l'important volum de traspassos a favor de la Generalitat que s'estan ultimant, alhora que la inversió estatal en les infrastructures catalanes ha estat durant els últims tres anys aquestes han rebut 5.104 milions d'euros, un 34 per cent més que la mitjana de l'anterior legislatura.
:
Aquest anunci posa en entredit el paper de CiU, que havia somniat amb el Govern Montilla impotent davant aquest afer. Cal recordar que CiU va desaprofitar moltes ocasions per reclamar el traspàs de Rodalies, des de l'inici del seu mandat fins el final. En aquesta darrera fase, no el va demanar quan el PP necessitava els vots de CiU al Govern espanyol, àdhuc amb una sentència del Tribunal Constitucional que l’avalava el 1996. Havia rebutjat també l’oferiment de traspàs que li havia fet l'aleshores presidenta de Renfe, Mercè Sala. Però no es queda aquí. El 1999 va unir els seus vots amb els del PP per rebutjar la proposta del PSC al Parlament perquè les administracions catalanes gestionessin Rodalies i va votar a favor dels pressupostos del PP que retallaven la inversió a Catalunya, especialment del servei de Rodalies.

:

A banda, recomno l'article d'Enric Juliana sobre el debat a La Vanguardia d'ahir.

:
Foto: AP / Daniel Ochoa de Olza

: