dimecres, d’agost 29, 2018

La saviesa dels vulnerables



A Joan Vinzo, ACS.

El mes passat, a la meva ciutat, va morir un regidor. És el segon que conec personalment i que, amb circumstàncies similars (malaltia terminal, família amb fills petits, dedicació exemplar) i en un interval de pocs anys, li passa. També l’anterior havia portat les responsabilitats que aquest desenvolupava, especialment les de Salut, Serveis Socials i Gent Gran. Si no fos tan trist semblaria una ironia. El regidor era si fa o no fa de la meva edat, però el que destacava la gent que anava parlant a l’acte d’homenatge a l’Ajuntament que vaig tenir la sort d’assistir, se’n destacava la seva saviesa, a banda del seu tarannà i el seu caràcter resolutiu i tranquil alhora. No em treia del cap, tot i la commoció, aquesta referència a la saviesa i la seva relació amb l’activitat pública. I vaig pensar que ell, almenys, en tenia de tres menes.

La primera és la saviesa diguem-ne acadèmica, per la qual ens formen des de ben petits i que en el seu cas -metge pediatre i gestor públic de la salut, després- requereix molts anys, una enorme inversió i tanta intel·ligència com vocació. La segona té a veure amb l’experiència, és la saviesa dels ancians de les tribus, la que s’acumula després d’èxits i fracassos si es té la mirada atenta i se sap recordar (re-cordar, etimològicament, tornar a passar pel cor). I la tercera és la intel·ligència de la vulnerabilitat, la que fa present els límits, la vacuïtat del poder, les víctimes, el dolor, la pobresa. Sense escarafalls ni victimisme, amb tota dignitat, amb totes les limitacions, el meu amic va incorporar aquesta experiència pròpia a la seva tasca de servidor públic.

Davant la il·lustració liberal, que l’excloïa, una de les coses més interessants que han aportat les ideologies sorgides del moviment obrer, penso, ha estat la incorporació activa de la mirada vulnerable. Els partits “obrers” i el sindicats, des de la segona part del segle XIX, per exemple, afegeixen a la construcció política una saviesa que ni l’acadèmia ni l’experiència de la vida abasten prou. No sé si som prou conscients tant de la necessitat d’aquesta incorporació (per exemple, quan parlem sobre legalitzar o no la prostitució sense la veu de les prostitutes) com de la seva visibilitat. Amaguem els tolits (excepte que siguin excel·lents atletes), els vells, les guerres no televisades, els barris on s’acumulen els problemes… o els malalts de càncer, aquesta paraula que ni jo, en aquest escrit, he gosat dir pel seu nom fins ara. Com si tancant els ulls, apel·lant a la solidaritat en abstracte i mirant que res d’això no ens embruti ja ens apanyéssim. No només ens enganyem, com qui amaga la pols sota l’estora. És que som més tontos. És que ens perdem una enorme saviesa, com ens etziba l’exemple d’algú en el seu últim alè.

Article per a la revista Valors (juliol 2018)


dilluns, d’agost 27, 2018

El Déu esfera


Segons explica Müller en la seua primera observació sobre la revolució copernicana, preguntaren a algú per una definició de Déu. I la resposta fou: "Una esfera, on el centre és a tot arreu i la superfície enlloc"

(...) ¿Què és, doncs, la nostra concepció de Déu, sinó la personificació d el'inconcebible?"

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 301, 319.

dissabte, d’agost 25, 2018

L'oceà



Lo improbable se manifiesta,
lo imposible se cumple,
acogemos el infinito
en la palma de la mano.
No somos únicamente una gota del océano,
somos el océano mismo.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-X-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 311.

divendres, d’agost 24, 2018

El llacet legítim


Ja és ben curiós que la legitimitat o no de posar i treure llacets grocs de l'espai públic sigui un dels temes polèmics d'estiu. Potser ho prefereixo. S'assembla més a la futilitat de les "serps" d'estiu, com aquelles polèmiques a les "cartes al director" de La Vanguardia que hi havia fa temps (sobre les estranyes aus que sobrevolaven Barcelona a l'agost, posem) que no a la batalla civil subjacent i de referència, la realització de la qual només beneficiaria els accionistes de la funerària (per cert, a Mataró, li diuen Can Junqueras). I també diu molt, aquesta polèmica, de les escorrialles dialèctiques on ha acabat aquest fiasco anomenat "procés".

Vull dir que mentre entretenim els friquis amb les seves batalles de llacet, la resta (excepte que se'ls passi pel cap fer-ne un calvari) podem anar a la platja tranquil·lament, o passar les vacances com ens doni la real gana. Després, si s'enganxen al vídeojoc de la seva República virtual, tot això que deixaran d'empipar. Quan una creença està molt arrelada, costa més d'arrencar que un queixal. Ja pot dir missa Aministia Internacional i l'associació d'expresos polítics, i la comunitat internacional, ells veuen presos polítics a Espanya (i exiliats) on el món real no n'hi veu. Com els que veuen extraterrestres al seu veïnat, o els que presagiaven la fi del món segons el calendari maia, per posar alguns exemples simpàtics i amables. Contra aquestes dèries em temo que no hi ha raons que valguin, per això tenen aquest posat moral que no aguantarien de ningú més.

Dit això, i com que en el fons som uns misericordiosos, també em sembla que podem fer una mirada asèptica sobre la legitimitat de treure o posar llacets grocs. Efectivament, la llibertat d'expressió és un dret fonamental, fins i tot per parlar d'extraterrestres. Per tant, el seu límit ha de ser, en principi, per servar-la, per ordenar les condicions que la fan possible i no el contrari, amb les excepcions que tots convenim (insults, insídies, etc...). Les autoritats, especialment els ajuntaments, tenen aquestes competències. Per ocupar equipaments o l'espai públic, o per penjar pancartes o banderoles, s'acostuma a demanar permís (i pagar-ne els tributs, si s'escau), i per enganxar cartells, sol haver-hi llocs reservats a tal efecte, per evitar l'embrutiment de les façanes o elements a la via púbica. Tot i això, estem cansats de veure com s'embruten les parets amb eslògans (generalment a l'extrem, mai he vist cap pintada federalista, per exemple), que són perfectament expressables a través d'altres mètodes. Els municipis ha tendit a limitar, o abolir, mitjans com els cotxes amb altaveu o el repartiment de propaganda en mà o als parabrises dels cotxes, en atenció a les conseqüències sobre la qualitat de vida que això provoca. Ningú ha entès que s'estigui reduint la llibertat d'expressió, més aviat em sembla que tothom ho agraeix.

En campanya electoral, i per evitar la sobreabundància i competència de propaganda a l'espai públic, molts municipis, amb el vist-i-plau de les juntes electorals de zona, limiten els llocs i sovint els sortegen. El seu incompliment pot generar una sanció, com passa amb la resta de situacions que he esmentat.

Tan senzill com demanar permís

Per tant, el primer que cal en promoure una acció de protesta que afecti l'espai públic és demanar permís. No per protestar, sinó per ocupar el que és de tots. Així, caldrà que diguin qui se'n fa responsable, com es preveu el servei d'ordre -si en convé-, quins elements de l'espai públic utilitzaran (per preveure que no es malmetin) i fins quin dia (per garantir-ne la neteja i que després un altre pugui fer el mateix en el sentit contrau, per exemple). En alguns llocs, s'hi fa dipositar fiança (per a possibles danys o incompliments). Així, el que penja llacets en una barana d'un parc, per exemple, té la legitimitat del permís municipal (que és com funcionen les societats, a diferència de les tribus), que haurà actuat no arbitràriament sinó seguint les normes que democràticament s'ha dotat. I el que n'arrenqui serà qui haurà de donar explicacions a les autoritats.

Però (i ara parlo del cas de Mataró), no deuen tenir permís els que malmeten el patrimoni artístic local (Laia l'Arquera, la creu de terme) o el patrimoni natural (claus clavats en palmeres al Passeig Marítim) amb els seus llacets grocs. En aquest cas, per exemple, treure'ls, a banda d'una proesa (sobretot per l'alçada), seria fer-nos un favor a tota la resta, a l'Ajuntament i als elements danyats.

Fixeu-vos que la qüestió rau no tant en el què com en el com. Ni l'Ajuntament ni ningú (insisteixo, a banda que es cometés una il·legalitat) pot discutir el que reivindiquin, encara que sigui una creença absurda i segons com perillosa. Però sí que té tot el dret a fer respectar les ordenances que ell mateix ha aprovat. Fins i tot el deure. Quan algú es creu legitimat per saltar-se-les i per ocupar el que no és seu, però, també diu força coses sobre el que reivindica, en realitat. I és això, sobretot això, el que fa emprenyar els que volem una Catalunya de tothom, i no "dels nostres".

Per últim: és molt més eficaç, legal i senzill denunciar que treure. Aquí deixo la idea.

Foto: Capgròs.

dilluns, d’agost 20, 2018

Angoixa



Donar-hi voltes i angoixar-se sobre el que s'hauria pogut fer és el pitjor que es pot fer.

(...) Sovint se'ls fa retret, als poderosos, que haurien pogut fer moltes coses bones que no han fet. Hi podrien respondre: "Penseu el mal que podríem haver fet i no hem fet"

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 293-299.

dissabte, d’agost 18, 2018

El general


Cuando un general proclama
que pasarán por encima de su cadáver
antes de que se haga esto o aquello
--toda esa retórica, ya sabéis--
en realidad piensa en un campo de batalla
cubierto de cadáveres mutilados,
ninguno de los cuales pertenece a un general.

Rafael Argullol, fragment del poema "16-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 286.

dilluns, d’agost 13, 2018

La història



El que no m'agrada de la manera de tractar la història és que es veu un propòsit en totes les accions i tots els esdeveniments es deriven de propòsits. Això és completament equivocat. Els grans esdeveniments passen sense cap propòsit; la casualitat comet errors feliços i desbarata l'empresa més ben planificada. Els grans esdeveniments mundials no són produïts: simplement ocorren.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 287.

dissabte, d’agost 11, 2018

Poble enganyat


Sin algún tipo de embuste
el pueblo dejaría de ser el pueblo
--esta palabra que tanto gusta a todos--
para convertirse en torrente de desesperación.

Rafael Argullol, fragment del poema "3-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 273.
Il·lustració: Fotograma del film Una jornada particular, d'Ettore Scola (Itàlia / Canadà, 1977)

dilluns, d’agost 06, 2018

La monarquia constitucional



Que n'és d'interessant, la constitució anglesa, que ha combinat ja fa temps la llibertat republicana amb la monarquia, tot evitant així el tomb sobtat d'una democràcia a una pura monarquia, o al despotisme!

(...) L'assumpte no és si es pon el sol o no en els dominis d'una monarquia --com es vantava en temps passats Espanya--, sinó quines coses durant el seu curs s'arribava a veure en aquells dominis.

(...) La instauració d'una llibertat i una igualtat com la que molta gent avui s'imagina significaria promulgar un onzè manament que deixés sense valor els altres deu.

(...) En les discussions mirem de fer fora una opinió sense tocar el cap; a França ara es tira pel dret: s'elimina l'opinió juntament amb el cap.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 285-286.

dissabte, d’agost 04, 2018

Temples buits


Los templos están vacíos,
y los jóvenes no se muetsran preocupados
por aquel exótico más allá
que tanto onbsesiono a sus antepasados.
La vida viaja sola
en su travesía de la oscuridad.
Quizá sea por ceguera,
quizá sea por comodidad,
quizá --simplemente-- sea
porque después de tantos milenios
de lamentaciones sin respuesta
no hay nada que lamentar.

Rafael Argullol, poema "7-VII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 210.