La platja exclusiva per gossos que aquest estiu ha reservat l’Ajuntament de Barcelona a la Mar Bella ha estat un èxit. Segons com, als parcs de les ciutats no s’hi pot passejar avant els horaris -cada vegada més laxos- reservats per dur-hi els cans deslligats. I les defecacions de gossos a les voreres -rieu-vos-en, però és així- són un dels principals maldecaps dels municipis. L’abundància (probablement creixent) d’animals domèstics en entorns urbans és una de les característiques del nostre temps crec que encara poc estudiades. El mercat ja ofereix de tot, des de clíniques, gadgets o perruqueries per a gossos fins a teràpies psicològiques ...també per a gossos!
Però almenys hi ha dues conseqüències més que caldrà abordar. En primer lloc, les de caire polític. Em refereixo a àmbits més locals, amb els problemes de convivència que he descrit, les dificultats de la seva gestió i, compte, possibles lobbies en potència… Però també a àmbits més generals, amb la profusió d’una mena d’ideologia que se’n diu “animalisme” i que obté èxits inapel·lables. La prohibició dels toros a Catalunya, que ara continua contra tota fesivitat taurina a la resta d’Espanya, o els propis resultats d’un partit animalista a les eleccions (el primer partit extraparlamentari), en són una mostra.
En segon lloc, aquesta nova manera de relacionar-nos amb els animals podria tenir conseqüències en com entenem la nostra espècie. Els humans, sigui dit de passada, tenim una relació “domèstica” amb els animals, sobretot per l’ús agrícola o cinegètic, prèvia fins i tot al llenguatge. Hem explicat la nostra existència i el seu sentit sempre en comparació amb els animals, fent-los intervenir en mites o rituals com, lamenteblement, ja no podrem veure a la Catalunya políticament correcta. Els Tres Tombs, per exemple, remeten a un passat on els animals eren bàsics per subsistir (com si ara beneíssim l’electricitat o internet), però també a una necessitat d’harmonitzar “la bèstia que portem dins” amb la nostra humanitat, la definició de la qual sempre ens allunyarà de la bèstia.
Bé, doncs les característiques actuals de la nostra relació amb els animals domèstics són bàsicament per a l’oci. Sí, caminem i passegem amb ells, però tenim els gossos per tenir-los, no per córrer. Hi establim, a més, una relació inèdita a Occident, gairebé com si fossin persones. De fet, alguns parlen molt alegrement dels “drets” dels animals. A mi em sembla que si seguim per aquest camí potser no ens donem compte que, en realitat, estem rebaixant la categoria humana a la de simple animal. Pascal ja deia que no som ni àngels ni bèsties, tot i tenir part de les dues coses. I que qui vol fer l’àngel, fa la bèstia, com hem vist de tants “redemptors”. Saber que som una peça més de la natura, sí, però alguna cosa molt més important que això alhora, que lamentablement no ho podrà ser cap gos, segurament ens privarà de deshumanitzar-nos.
Article per a la revista Valors (setembre 2016)