dilluns, d’octubre 31, 2016

Dormir


Per a viatjar amb salut, comoditat, activitat, bon humor i proit, cal, primer de tot, dormir bé: dormir exhaustivament, perquè viatjar és molt pesat, i, si no dormiu, entreu en una espècie de deliri en to menor que desgasta enormement. (...)

He escrit alguna vegada -i a alguns els ha sorprès- que la primera cosa que es necessita per a dormir és tenir son. Generalment parlant, l'afirmació és certa. Anar d'una banda a l'altra, veure coses, observar-les, fa venir son, és a dir, fatiga. és per això que, en principi, viatjar hauria de ser excel·lent per a dormir.Succeiex, però, que hi ha persones que tenen el dormir més o menys fàcil. Quan la fatiga és excessiva, per poc que ho sigui, dormir és més difícil. (...)

Arribarà un moment que passar d'un país a l'altre, passar d'un llit a l'altre, ens serà desagradable i trist. Serà el símproma més clar de l'envelliment ineluctable. Així, el sedentarisme m'espera amb el llit únic, personal i intransferible.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 268-269.

dissabte, d’octubre 29, 2016

La saviesa i el poder



                                  No em feu cas:
la saviesa és propietat dels traspassats,
incompatible amb la vida; i el poder,
com tot allò que la sang embruteix,
és propietat dels vius; però cap taca
no ensutzarà el rostre de la lluna
quan, des d'un núvol, gloriosament, ens guaita.

W.B. Yeats,  fragment del poema "La sang i la lluna", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 305.
Il·lustració: Caspar David Friedrich, Dos homes contemplant la lluna (c. 1825–30), The Metropolitan Museum of Art, Nova York.

dilluns, d’octubre 24, 2016

Els llibres i els xiclets


¡Que llibres i llibres dels quals hom no tindrà mai una idea! Fa esparverar. Aquest esforç enorme de l'home per treure l'entrellat de les coses, donarà algun resultat? Avui aquest esforç ha pres un caire delirant. En els centres intel·lectuals es publica amb la mateixa fúria que en els dancings es balla charleston i que a Nova York es mastega goma.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 267.
Foto: la tienda de Paco.

dissabte, d’octubre 22, 2016

Lena i el cigne


Panteix sobtat: les grans ales batent
damunt la noia atordida, les negres
membranes amoixant-li les cuixes, el bec
sota el clatell, el pit d'ell a l'indefens pit d'ella.

Com poden els seus dits, aterrits, allunyar
l'insigne alat de les cuixes que cedeixen?
Com pot el cos, tombat pel blanc assalt,
no sentir aquell estrany cor que hi batega?

L'estremiment dels lloms engendra allí
el mur caigut, la torre i sostre en flames
i Agamèmnon mort.
Captiva així,
sotmesa per la sang bestial de l'aire,
¿adquirí el saber d'ell amb son poder
abans que el bec mesell la deixés caure?

W.B. Yeats,  poema "Leda i el cigne", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 271.
Il·lustració: Cornelis Bos, “Leda i el Cigne”, c. 1530-1550

dimecres, d’octubre 19, 2016

El nom

Fa quatre anys es va estrenar a Barcelona la comèdia El nom. La tria del nom d‘un imminent fill d’un de dos matrimonis que han quedat per sopar desemboca en retrets mutus que passen, també, pels noms que l’altra parella ha donat als seus dos fills. També triant noms, avui, es defugen els “tradicionals” i se’n prefereixen de més curts, sovint secularitzats, o d’ídols reals o de ficció.

La comèdia citada insinua, també, que qualsevol mínima crítica és percebuda com una falta d’educació, com un atac als “drets” dels pares o com una reacció retrògrada. Encabat, ens recorden amablement que l’Església ja no té el monopoli dels noms i que els temps canvien i decidim que potser val més deixar-ho aquí.

Aquest estiu hi ha hagut una polèmica per les resistències del Registre corresponent, finalment vençudes, per acceptar el nom de “Lobo” d’un nadó madrileny, tot i que Lope (en català, Llop), recull ja aquesta arrel i té tradició. Però els progenitors no volien baixar del burro de la seva llibertat d’elecció ni l’Estat volia ficar-se en un embolic més. La llei, de fet, és molt laxa, tal i com segurament ha de ser.

La qüestió no és legal sinó, a parer meu, del descrèdit de la tradició. L’argument “perquè sempre s’ha fet així” ja no val i potser ja està bé. L’argument “perquè en la nostra cultura acostumem a triar el nom d’un sant, creguis o no en Déu o en els sants” incomoda el pensament correcte. L’argument que “és que ha de quedar clar que t’estàs referint a una persona i no a un gos, o a un llop” aviat serà censurat per l’animalisme rampant.

Tenim un problema amb la tradició, sí senyor. D’una banda, perquè té defensors nostàlgics que la fan, més que ningú, peça de museu, inútil. I de l’altra, perquè té detractors que, amb l’aigua bruta, llencen el nen, mai més ben dit. I tot el patrimoni que ha acompanyat l’Església, institució en crisi profunda de credibilitat, podria anar-se’n pel desguàs.

Article per a la revista Foc Nou (oct-des 2016)

dimarts, d’octubre 18, 2016

Nits nòrdiques


Nits nòrdiques, insomnis, dones rosses, de mantega fresca, camises blanques, boca seca, cor agre, campanes tristes, converses vagues, fiscorns de la Salvation Army, bergantins i roses en els tatuatges! Nits nòrdiques, campanes tristes, converses vagues, vaixells fantasmes, sirenes fosques i trèmules, peix cru i cocaïna rosada; cartes de poker, ginebra tèrbola, una bíblia negra i sangolenta, com un bistec frigorificat entre les copes d'una taverna! Nits nòrdiques, insomnis, amb una sola estrella, vent que frisa, cordes que grinyolen, embriacs dolços, cops de cap per les parets, fustes que es trenquen, una dona, cara de cavall entre tina llum de taronja, boca seca, cor agre, riells vermells, sirenes fosques, converses vagues, pluja menuda, greix pàllid, campanes tristes, cors i noms oblidats en els tatuatges, peix cru i cocaïna rosada! Nits nòrdiques, insomnis, i la terra que volta incansable entre una cinta incerta, condensació fina, clarícia blava, grisos i perles.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 180.
Il·lustració: Fotograma de Los amantes del Círculo Polar, de Julio Médem, Espanya, 1998.

dissabte, d’octubre 15, 2016

Els rostres nous



Si tu, que has envellit, mors el primer,
ni l'arbre de catalpa ni el perfumat til·ler
no em sentiran els peus, ni jo aniria
on forjàrem allò que trencarà les dents del Temps.
Que els rostres nous facin els trucs que vulguin
als vells indrets: la nit pot vèncer el dia;
ronda la nostra ombra encara pel jardí de grava,
semblen els vius més ombrius que nosaltres.

W.B. Yeats,  poema "Els rostres nous", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 265.

dimecres, d’octubre 12, 2016

Nosaltres i els gossos


La platja exclusiva per gossos que aquest estiu ha reservat l’Ajuntament de Barcelona a la Mar Bella ha estat un èxit. Segons com, als parcs de les ciutats no s’hi pot passejar avant els horaris -cada vegada més laxos- reservats per dur-hi els cans deslligats. I les defecacions de gossos a les voreres -rieu-vos-en, però és així- són un dels principals maldecaps dels municipis. L’abundància (probablement creixent) d’animals domèstics en entorns urbans és una de les característiques del nostre temps crec que encara poc estudiades. El mercat ja ofereix de tot, des de clíniques, gadgets o perruqueries per a gossos fins a teràpies psicològiques ...també per a gossos!

Però almenys hi ha dues conseqüències més que caldrà abordar. En primer lloc, les de caire polític. Em refereixo a àmbits més locals, amb els problemes de convivència que he descrit, les dificultats de la seva gestió i, compte, possibles lobbies en potència… Però també a àmbits més generals, amb la profusió d’una mena d’ideologia que se’n diu “animalisme” i que obté èxits inapel·lables. La prohibició dels toros a Catalunya, que ara continua contra tota fesivitat taurina a la resta d’Espanya, o els propis resultats d’un partit animalista a les eleccions (el primer partit extraparlamentari), en són una mostra.

En segon lloc, aquesta nova manera de relacionar-nos amb els animals podria tenir conseqüències en com entenem la nostra espècie. Els humans, sigui dit de passada, tenim una relació “domèstica” amb els animals, sobretot per l’ús agrícola o cinegètic, prèvia fins i tot al llenguatge. Hem explicat la nostra existència i el seu sentit sempre en comparació amb els animals, fent-los intervenir en mites o rituals com, lamenteblement, ja no podrem veure a la Catalunya políticament correcta. Els Tres Tombs, per exemple, remeten a un passat on els animals eren bàsics per subsistir (com si ara beneíssim l’electricitat o internet), però també a una necessitat d’harmonitzar “la bèstia que portem dins” amb la nostra humanitat, la definició de la qual sempre ens allunyarà de la bèstia.

Bé, doncs les característiques actuals de la nostra relació amb els animals domèstics són bàsicament per a l’oci. Sí, caminem i passegem amb ells, però tenim els gossos per tenir-los, no per córrer. Hi establim, a més, una relació inèdita a Occident, gairebé com si fossin persones. De fet, alguns parlen molt alegrement dels “drets” dels animals. A mi em sembla que si seguim per aquest camí potser no ens donem compte que, en realitat, estem rebaixant la categoria humana a la de simple animal. Pascal ja deia que no som ni àngels ni bèsties, tot i tenir part de les dues coses. I que qui vol fer l’àngel, fa la bèstia, com hem vist de tants “redemptors”. Saber que som una peça més de la natura, sí, però alguna cosa molt més important que això alhora, que lamentablement no ho podrà ser cap gos, segurament ens privarà de deshumanitzar-nos.

Article per a la revista Valors (setembre 2016)

dilluns, d’octubre 10, 2016

Cranach


No hi ha pas hagut cap altre artista que hagi sabut com Cranach expressar la tristesa que la carn té per natural i en els moments de més frescor i puixança. Les seves Venus estilitzades, amb el cap una mica aixafat com les serpents, fan olor de consumit. Sota de la figura jove i de la carn daurada es veu un esquelet que fa posar pell de gallina. (...)  Terrible Lluc Cranach! Deixa un mal gust de boca intolerable i us asseca la llengua com si us l'empastés cíe cendra. Us passeu dos dies veient monstres, tot es despulla davant vostre, i veieu calaveres vestides de senyor.
L'art medieval alemany és més tardà que el nostre art medieval -no parlo del nostre art pirenenc, que és mil·lenari- i es troba involucrat en el pre-renaixement, que a les vores del Mediterrani té una cosa tan satisfeta i pausada -gairebé tan cofoia i merament ritual-, es troba a Alemanya ratllat, corromput per contradiccions doloroses. Aquestes nues eves deCranach, entre bíbliques i pornogràfiques, són l'essència del que voldríem tractar de comprendre.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 169-170.
Il·lustració: Lucas Cranach el Vell, Venus i Cupido, el lladre de mel (1530).. Statens Museum for Kunst, Copenhague..

dissabte, d’octubre 08, 2016

Tocats del bolet


Oh, somniàvem reparar
aquells mals que semblaven
ferir la humanitat, però ara
que bufen vents d'hivern, veiem
que quan somniàvem érem uns tocats del bolet.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Mil nou-cents dinou", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 255.
Il·lustració: Francisco de Goya, gravat "El sueño d ela razón produce monstruos" (1799)

dimecres, d’octubre 05, 2016

L'adversari íntim



Empès per la impressió que em causà la seva última obra, El Regne, i seguint amb un tema que, si bé no tan tràgicament, per sort, tracta l'últim llibre de Javier CercasEl impostor, vaig decidir-me a llegir un altre dels llibres d'Emmanuel Carrère, L'adversari (Ed. Anagrama / Ed. Empúries, Barcelona, 2000). Em temo que tinc un altre autor dels que vull llegir-m'ho tot.

El cas que s'hi explica, real, correspon al crim comès per Jean-Claude Romand als anys noranta en una petita localitat fronterera francesa, a tocar de Ginebra, darrere el qual s'hi amagava una extraordinària filigrana de vida paral·lela, farcida d'enganys des que un dia no va presentar-se a un examen i no ho va dir a ningú. L'home es feia passar per un reconegut metge, investigador a l'OMS i, gràcies a estafes, portava una vida acomodada i tranquil·la junt amb la seva esposa i els seus dos fills, absolutament inconscients de la realitat, com els pares. Tots cinc van ser assassinats.

L'obra de Carrère hi narra tant la història com la seva experiència en construir-la, amb cartes i contacte amb l'assassí inclosos, així com l'assistència al judici. La trama, així, ha estat portada al cinema, amb Daniel Auteuil com a actor principal, però no he vist el film. Sobre aquest escrit teniu el tràiler. El tema, però, ha donat per altres films basats en casos similars. En realitat, la construcció d'una realitat paral·lela per impressionar, o per amagar, és més corrent del que ens sembla. Al llibre de Cercas citat, la conclusió no deixa de ser un mirall de nosaltres mateixos, una hipèrbole de les petites mentides amb que ens pensem que fem més suportable la vida. En alguns casos, dic, aquesta exageració ha anat creixent fins a fer-se insostenible.

Aquest llibre, però, crec que planteja dues grans qüestions, més enllà del fons psicològic que porta a la gent a construir-se una vida a mida paral·lela a una real que abomina i que mira de silenciar, tema que ja donaria per molt. 

Dues grans preguntes


En primer lloc, Carrère vol conèixer el que en diríem "la naturalesa del mal". "L'adversari" és el significat, en hebreu, de la paraula Satanàs (שָּׂטָן), a qui l'Apocalipsi (12,9) descriu com "el qui enganya el món sencer". L'engany, doncs, com a base del mal absolut i la seva conseqüència en la mort d'innocents. ¿Què ho fa, això? Si fóssim en una cultura premoderna parlaríem de possessions i cridaríem un exorcista. Cert, n'hi ha que hi viuen, en aquesta cultura, però l'home modern, o postmodern, es pregunta inevitablement pel misteri del mal i per la seva tendència a "enganyar tothom" i a "disfressar-se" de persones correctes. "Mai no hauria dit, tan bona persona, que fos capaç de fer això" sentim dir reiteradament a veïns davant les càmeres quan la policia deté un assassí. La incomprensió davant del mal, i la impossibilitat cultural de recórrer al mite per explicar-lo (si no vols que et prenguin per boig), crec que és en l'arrel de bona part de la passió nihilista que rebrota a l'Occident descregut, com deia Glucksmann. El nihilisme, deia, és la negació del mal.

La segona gran qüestió d'aquest magnífic llibre apareix a les últimes pàgines i és un correlat de l'anterior, molt semblant al que passa a El Regne. Carrère entra en contacte amb un grup de catòlics a través d'una assistenta pastoral que visita Romand a la presó. En contraposició a la majoria d'opinions assenyades que Carrère rep del cas, que abominen del crim i del criminal amb el mateix fàstig, el grup de catòlics, algun amb una trajectòria irreprotxable en camps de concentració, pretenen el "rescat" de la persona. Llauren el terreny pel perdó, per dir-ho d'alguna manera. Davant l'astorament de tothom i de la lògica de la justícia, davant el "pensament correcte", hi ha una colla de "sonats" que perden el temps en el que troben que és més lluny de tot, el més abominable, el més execrable. Si hi ha dos llocs, i un és el del bé i l'altre és el del mal, trien el del mal podent viure la mar de bé a l'imperi del bé, que és d'on vénen. Davallen a l'infern, a casa de Satanàs, tacada de sang innocent i enganyosa fins a l'últim anhel. Aquest xoc sí que és contracultural, inexplicable, gairebé pornogràfic. I perillós de relativitzar el mal, esclar. El bé, així, busca entre les escombraries del mal, tacant-se, donar un sentit ple a la vida que vivim. Vist així, sí, és bastant incomprensible. Un misteri.

Il·lustració: Satanàs, de William Blake. 

dilluns, d’octubre 03, 2016

Plaer i malestar


Pròsperes indústries de gran suport publicitari imposen als joves l'obligació de cremar la seva vida voraçment, a cada instant, sense aturador (...)

Els joves se sotmeten a l'únia norma que la societat no discuteix: el principi del plaer. Però el plaer no els salva del malestar.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 106-107.
Foto: cartell publicitari a Catània, agost 2016 (meva)

dissabte, d’octubre 01, 2016

Pensàvem que no tornarien mai


Tan llarg assaonar l'opinió pública
crèiem que en el futur sobreviuria.
Bells pensaments: pensàvem
que no tornarien mai ni els bergants ni els canalles.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Mil nou-cents dinou", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 255.
Foto: Albert Garcia - El País.