Al judici final no hi haurà amnistia

 

Ja ho sabeu. El bisbe auxiliar de Toledo, monsenyor Francisco César García Magán, que fa de secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, en ser preguntat en roda de premsa sobre la pressumpta amnistia que exigeixen els partits independentistes per no repetir les eleccions generals, ha manifestat els seus dubtes. Com que no som en temps de matisos, i menys en aquests temes (i menys si el que parla és un bisbe), la traducció periodística és que "hi està en contra". "O estàs amb mi o estàs contra mi", que diu la versió heavy de l'Evangeli (Lc 11:23, la que ens agrada, en canvi, diu "si no estàs contra mi, és que estàs amb mi", a Mt 12:30).

 

Com no pot ser de cap altra manera, ja ha rebut per totes bandes. Els més suaus li diuen que no fa cas del Parenostre i l'Evangeli. Aquests, que confonen una mesura política amb el perdó, sovint són els mateixos que proposen la presó com a mesura universal per tots els mals del món. Els altres ja l'han acusat d'encobridor de pedòfils (l'amnistia no deu ser pels pedòfils, doncs), de nacional-catòlic i altres gràcies. Es veu que expressar dubtes sobre l'amnistia deu ser pecat. Mortal! Però anem a pams.

 

Primer, el de sempre: els bisbes, i tothom, pot opinar del que li plagui. Fins i tot de política, que, com del futbol, tothom en sap. I, si no ens agrada, sobretot si s'ha fet amb respecte, podem criticar-ho amb la mateixa legitimitat. Però també amb el mateix respecte i mirant de fer-ho amb arguments i no amb fal·làcies ad hominem. Els que no ho fan, diguem-ho clar, són els que falten i els que no entenen de què va això de la democràcia.

 

Segon, té tota la raó el bisbe quan ens fa veure que, de moment, no hi ha cap proposta d'amnistia sobre la taula, ni tan sols una menció explícita del candidat socialista a la presidència del Govern (quan el designin), i que, per tant, no sabem de què parlem. I té també raó en expressar el seu dubte sobre l'aplicació d'una amnistia en plena democràcia o en una situació no excepcional. Que, en tot cas, diu, ja s'hi pronunciaran els "tècnics constitucionalistes", és a dir, els que hi entenen i no pas ell. Que jo sàpiga en cap moment s'ha mostrat contrari a mesures de gràcia: les aplicades fins avui i les que es puguin aplicar en el futur. Les del govern Sánchez amb els reus del procés i les milers concedides per governs anteriors, de tot signe, a altres malfactors.

 

Tercer. Deixem ara el pobre bisbe. Sigui el que sigui que estiguin planejant els dos partits nacionalistes catalans amb el PSOE per evitar la presó dels que van protagonitzar l'atropellament democràtic del 2017, i van fugir, serà en tot cas una decisió política. No moral. N'hi ha molts que pensem que mereixen passar comptes amb la justícia, que no pot quedar impune l'abús de poder i l'intent d'imposar-se al marge de la llei. Exactament com demanarien ells si fos el contrari. I podem arribar a perdonar-los, esclar, fins i tot quan no han tingut ni la dignitat de demanar-nos-ho. Compte amb els que fan servir l'Evangeli, que té frases molt dures contra els que abusen del poder: "Més li valdria que li pengessin del coll una pedra de molí i el tiressin al mar" diu Mc 9:45. 

 

Però, com deia, la cosa no va per aquí, em temo. La mesura és política perquè, com passa amb totes les mesures polítiques de veritat, tria entre dues opcions dolentes. L'una, que el procés (un monstre agonitzant, tot s'ha de dir) rebi energia, focus i revifalla amb la processó de judicis, persecucions i sumsum corda. Perdent un temps preciós per dedicar-se a les coses importants (la dependència energètica de Catalunya, el futur de la nostra indústria, el reforçament d'una educació perduda fa temps entre la plastilina i els informes...). L'altra, que una sèrie de delictes flagrants, que vam veure i viure en directe, comesos per polítics (que ja tenen la llufa que sempre se'n surten) quedin impunes.

 

Ja sé que no m'ho pregunten però, a mi, si em fan triar quin dels dos pecats cometre, segurament serà el de la segona opció. Sabent, com diu sovint Joan-Carles Mèlich, que les decisions polítiques, en democràcia, sempre afecten negativament la consciència. Ho faria per patriotisme, perquè prefereixo uns quants quinquis més al carrer, tot i que hauré d'anar amb compte que no me la fotin, que perdre més temps en salvar la pàtria retardant els reptes que té el meu país. Assumint potser que a Toledo (on no han viscut el clima irrespirable del procés als seus carrers, gràcies a Déu) això costi d'entendre. I sempre m'acompanyarà la mala consciència. Ja en parlarem al judici de debò que d'aquest, senyors i senyores, ni vostès ni jo ens en lliurarem.

* article escrit a Catalunya Religió

Cantar i col·leccionar goigs

Un 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, els meus pares em van portar a la missa que feien en una ermita d’Òrrius. Al final, tothom cantava mirant un paper. Veient que no era cap de les cançons habituals de missa, vaig preguntar “¿què és això que canten?”. Així vaig descobrir els goigs. Des d’aleshores, n’agafava dels llocs que visitàvem amb la família en les mítiques excursions amb els sis-cents. I els vaig començar a col·leccionar. Ara en tinc milers, calculo, i quan em jubili ja els ordenaré. També em vaig fer dels Amics dels Goigs. No soc l’únic. Però la tradició perviu més enllà dels col·leccionistes. Encara se’n canten als aplecs, a les festes… Amb fe, sí, però també amb la ironia i distància  postmoderna amb la qual ara ens mirem tot el llegat premodern religiós, esclar.

Resumint ¿quin valor tenen? Primer, que pràcticament només n’hi ha a Catalunya. De fet, va ser un dels mitjans pels quals el català va mantenir la tradició literària als anys de l'anomenada Decadència, tot i que els seus orígens són medievals, ergo pretridentins. I se centraven en els “goigs” que l’àngel Gabriel descriu a Maria. Segon, que ens fa reviure, desfossilitzar, la fe barroca (el període més popular del gènere), una mica com les processons, tan sensual i contradictòria. Alhora, beu de la Llegenda Àurea i del ball rodó medieval, entre d’altres. Tercer, que repassa els anhels i les necessitats materials de tota la geografia, com amb una lupa (el Parenostre ja diu que la cosa va del pa de cada dia, de fet). I quan dic tota, dic tota: n’hi ha gairebé a cada parròquia, a cada santuari, a cada petita ermita. Quart, que és multidisciplinar: abasta poesia, música, arts gràfiques… I ho fa amb esquemes molt simples però estrictes (mètrica, estètica, etc.). Cinquè, que hi participen tant fonts populars com cultes, creences gairebé paganes amb dogmes sumaríssims. És un feed-back: Roma diu i ara jo et dic el que interpreto. Sisè, que es canta comunitàriament, sempre davant el sant o advocació al qual es dediquen els goigs, però sempre fora de la litúrgia, i sense direcció clerical: pura autogestió. Setè: que, almenys a mi, m’és útil per felicitar el sant, una pràctica que sigui com sigui hem de recuperar, junt amb la importància de dir-se d’alguna manera, de tenir nom, si pot ser, digne, i no només edat…

I continuaria. Però deixem-ho aquí. Qui en vulgui més, hi ha al mercat tres llibres molt bons: La paraula de l’àngel (Fragmenta, 2007), de Dominique de Courcelles. Estudis sobre els goigs, d’Ignasi Moreta, ed. (Mediterrània, 2002). I el recentíssim Els goigs, de Pep Vila (Diputació de Girona, 2023).

Article publicat a la revista Galilea 153 del Centre de Pastoral Litúrgica (juny-agost 2023). Aquí es reprodueix en jpg.

Casualment, avui 21 s'ha penjat el poodcast "Taula compartida" sobre els goigs, que condueix Ignasi Miranda, amb amb Lluís Santasusagna, president de l'Associació Amics dels Goigs, i un servidor. ▶️ https://tuit.cat/jknAs

Missa a la catalana

 

Les reaccions a Twitter de la notícia redactada per Anna Guimerà a Catalunya Religió sobre l'adaptació lingüística de les misses celebrades en municipis turístics durant la temporada alta, com si això fos un invent d'ara, demostren, sobretot ignorància. No tinc les dades a mà, però sospito és així des del principi de la indústria turística a Espanya (marcada com a estratègica als plans desarrollistas), que va coincidir més o menys amb l'inici de l'ús de la llengua vernacla a missa. I, a Catalunya, hi hem d'afegir una forta industrialització i la immigració que la va fer possible. Jo, que vaig néixer en aquella època, sempre he vist que les parròquies alternen misses en català i en castellà (o, com la que vaig ara habitualment, combinant els dos idiomes) i, tant a Barcelona com a la Costa Brava, he sentit dir que s'hi fan misses en els idiomes dels guiris. Però com que la història sembla que comença el dia que tu t'assabentes de les coses, ara tot són sorpreses.

 

És sorpresa per dues raons. La primera, perquè la immensa majoria dels que s'indignen fa bastants anys que no trepitgen un temple catòlic, si és que mai ho han fet. La segona, perquè la diversitat lingüística dels cultes no ha comportat mai cap problema ni cap conflicte. Funciona perfectament. I, com que a Catalunya ens avorrim si no veiem conspiracions contra a pàtria a cada plec del nostre bell país, només falta veure una cosa que funciona per mirar d'esguerrar-la una mica. Això sí, cap dels que es queixen han anunciat que si deixen de fer sermons en alemany a Calella fan la prometença de rebre setmanalment l'eucaristia i cantar amb veu de tenor el Virolai. La cosa és deixar els turistes alemanys igualment sols però sense entendre res. Una pastoral molt maca.

 

Des de fa un temps, un dels objectius de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat, en coordinació amb la política lingüística de la mateixa institució, consisteix en fer incrementar l'ús de la llengua catalana al si de les diferents confessions. Sí, senyor. M'agradarà sentir els mufecins de la meva ciutat recitant les cinc convocatòries diàries amb la llengua, dicció i teatralitat de Josep Maria Flotats. En fi, que facin el que vulguin i, sense conyes, ja em sembla bé l'objectiu. Però, sisplau, que a ningú se li ocorri salvar el món trencant l'equilibri lingüístic de les nostres misses, incloses les adreçades a teutons o eslaus vermells com una gamba. Aquesta mostra genuïna de cosmopolitisme és el lloc més barat que tinc a prop per practicar llengües, a més. Contra els catalans que sempre, sempre, han d'estar emprenyats i prohibint coses per defensar el que és de tots, i es pensen que només és seu, trobo que està bé que hi hagi capellans amables que vegin perfectament compatible defensar el català i fer coses en altres llengües quan els hi surti dels cíngols.

 

Fins ara, tot això ha funcionat. No amb resignació cristiana sinó amb la joia de la diversitat que ja anuncia el mite de Babel. I que Catalunya sempre havia reclamat cap enfora. A fora et faran el que facis dins.

Article publicat a Catalunya Religió.

Enllaços relacionats

Adaptar les misses per a turistes: “Acollim sense oblidar el català”

Misses en anglès, la proposta d’estiu per a feligresos i turistes al bisbat de …

“Com a rector de Lloret de Mar, ja acostumo a fer ‘vacances’ tot l’any a la Cos…

Nova missa en anglès al centre de Barcelona

Les misses internacionals, acollir espiritualment els turistes

Tradició, identitat, comunitat

 A Lluís Hugas, in memoriam

És curiós com, potser amb la idea de semblar modern, potser perquè tot plegat no deixa de ser un desarrelament en tota regla, els moviments secessionistes que hem vist últimament (Escòcia del Regne Unit, el Regne Unit d’Europa, Catalunya d’Espanya i, ai, ara sembla que toca Alemanya, també d’Europa) n’ha quedat bastant al marge la cultura popular i tradicional. Per sort, esclar, perquè ara li estaríem cantant les absoltes. Tot el contrari, un grup com The Tyets incorpora ara uns compassos de sardana en un hit i redescobrim, encara que sigui per un moment, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Potser m’ho sembla a mi, però noto algun reviscolament de tradicions curioses que es venen com a espectacles únics, experiències per a joves urbanites. Les festes majors fan de les figures i els seus rituals el centre. I sembla que les processons i les romeries mantenen una bona salut. Ho celebro. A veure si hi podem sumar més elements que sobreviuen com poden des de la premodernitat a la secularització extrema postmoderna d’avui.

Entre d’altres coses, mantenir la cultura tradicional i popular em sembla rellevant perquè respon a tres neguits contemporanis en els quals anem una mica perduts i marejats. Tres neguits, sigui dit de pas, que omplen (em temo) les urnes de vots d’extrema dreta arreu d’Europa, per exemple, i que una canalització correcta i asumida per la majoria (espero) podria atenuar. Són tres: el de la tradició, el de la identitat, i el de la comunitat.

“Tradició”, deia Gustav Mahler, “no és adorar les cendres, sinó preservar el foc”. Tradició és el que ens ve d’antic, tant és de quan, i encara ens fa falta, encara ens diu coses. Potser no les mateixes, però ens en diu. I, sobretot que, passant per nosaltres, escalfant-nos i il·luminant-nos, passem als que ens segueixen. En aquest llarg procés d’acumulació de coneixements, experiències i contradiccions humanes, algú ha pensat que val la pena avisar els que venen. En forma, esclar, de rituals, que és com els humans funcionem, més que de teories (mot que prové d’allà mateix que déu), que queden molt amunt. Respectem, doncs, el saber del que ens han precedit, gaudim-lo a fons si no ens ho volem perdre, vivim-lo, i comencem a preparar-nos per traspassar-lo. Això és tradició. Els rituals, les danses, els espectacles, les cançons, els correlats de la roda del temps són aquí per això. Per rellegir-los en veu alta, per fer-los útils ara i avui, per avisar que la vida va en sèrio als qui encara no ho han entrat a l’edat d’experimentar-ho.

Qui som nosaltres?

La cultura popular i tradicional és enormement polièdrica. El que és costum on visc potser no ho és al poble del costat. O ho hem copiat “a la nostra manera”. Com que l’execució d’aquests rituals és forçosament visible, crea identitat. Identitat és el que veuen “els altres” i, per tant, aquesta línia tan entranyable com perillosa que delimita el “nosaltres”. Una de les funcions de la festa, per exemple, és traçar aquesta línia. Per això, de vegades, crea tensions internes. ¿És la cultura popular autòctona el lloc acotat als que han vingut de fora (i tota la vida tractarem de forasters)? ¿És la cultura popular d’aquests forasters un folklorisme que tolerem precisament perquè ens diferencia, perquè tracta “els altres” com a exòtics? ¿Hi ha estratègies de ruptura creativa d’aquesta línia o són una quimera romàntica? Sigui com sigui, el ritual ens recorda sensiblement el lloc d’on som, indestriablement. Activa un sentiment de pertinença inalienable que recorda (i alhora mira de protegir-nos-en) la nostra condició nòmada, com agrada dir a Rafael Argullol. 

Un altre savi, Lluís Duch, sostenia que “estranger” és tot aquell que no comparteix els implícits d’una comunitat. Tot seguit recordava l’imperatiu evangèlic d’acollir els estrangers (Mt 25, 35). Els implícits que sovint costa d’advertir de la família política, per exemple, com tants d’altres. Els explícits (la llengua, la bandera, les institucions) són insuficients per designar una comunitat. I els rituals són el símbol que tenim més a mà d’aquests implícits. La cultura popular exigeix la participació de la comunitat. No és un espectacle: fins i tot qui sembla que fa d’espectador hi està participant. No hi ha actors, pròpiament, ni gairebé professionals, i tota singularitat queda condicionada al conjunt. Ha de funcionar tot un engranatge complex perquè existeixi. Aquest engranatge és la comunitat i el seu dia a dia, sobretot. Els que ens venen a les botigues i els qui trobem a la cua, els amics i saludats i, especialment, els vistos. Aquells que quan els trobem en una ciutat llunyana, tot i que mai no els hem saludat, els hi diem “tu ets del meu poble, oi?” La comunitat, la gent. I on hi ha gent, per definició, hi ha conflicte. De gustos, de classe, d’ideologia, d’interessos, del que vulgueu. On hi ha gent hi ha diversitat i la cultura popular, lluny d’amagar-la, funciona si l’expressa (de vegades, per compensar-la, com al Carnaval). 

En el fons, la cultura popular respon a aquesta impossibilitat de viure harmoniosament amb els altres. I mira de fer-hi alguna cosa: explicant com se n’ha sortit (tradició), buscant punts en comú (identitat) i fent-hi actuar els que, aquí i ara, anem fent el que podem (comunitat). I tot això no sabrem mai com agrair-ho a persones tan generoses i sàvies com el mataroní Lluís Hugas, que ens acaba de deixar amb la flama a la mà més nòmades que mai.

Article publicat a la web de la revista Valors.

L'Àlvaro i en Queralt s'embruten

No votaré ERC. No em va fer cap gràcia la seva estúpida irresponsabilitat en tota l'etapa del Procés i no me'n fa cap, tampoc, que ara facin com si res no hagués passat. A més, jo ja tinc el vot decidit des de fa dècades. Però això no treu que em semblin desproporcionades i injustes les crítiques que han rebut l'advocat Joan Queralt i el periodista Francesc-Marc Àlvaro quan s'ha sabut que seran candidats independents a les llistes d'ERC a les properes eleccions generals, al Senat i el Congrés, respectivament. Crítiques a les xarxes, esclar, al carrer ningú en parla. 

Segurament tenen raó els que diuen que nodrir la política de tertulians diu molt poc a favor de les tertúlies i dels partits que els fitxen, incapaços de fer pedrera o de buscar al món dels professionals i intel·lectuals menys mediàtics les aportacions més oportunes. Però, deixant això a banda, a mi em sembla bé, d'entrada, que de tant en tant recordem que la política ens inclou a tots, no només als entesos i, molt menys, a això que en diuen "classe política" (quina expressió tan dolenta i tan significativa). Que a la política, que té un component teatral imprescindible, tant compta l'actor com l'espectador. I que l'espectador pot fer d'actor i enviar l'actor a fer d'espectador. O, com en aquelles performances enyorades de la Fura dels Baus (o les cercaviles), les dues coses alhora. Jo, quan algú es passa el dia dient què no li agrada "dels polítics", o dels partits, sempre li dic "ah, doncs posa-t'hi tu". Òbviament, de les excuses que em responen se'n desprèn que el principal problema de la nostra democràcia, creieu-me, és la mandra de practicar-la.

Soc lector ocasional de Francesc-Marc Àlvaro i molt escàs espectador de Joan Queralt. Em pot agradar més o menys el que diuen, i va a dies. Una de les coses que passa amb els tertulians és que se'ls posa de seguida cara de mestre tites. Com que és un dels signes dels temps, també, tot se'ns omple d'opinadors. Així que, si vols dir alguna cosa original, encara se te'n posa més, la cara, de mestre tites. No sé si us passa, però jo, a tots aquests, els diria, també "apa, fes-ho tu, a veure com t'apanyes". Perquè les coses, vistes de lluny, totes són fàcils. Però fer política, comptar amb factors explícits i els implícits, navegar entre l'interès general, el de tants i tants sectors, el del partit i el teu, atipar-se de petons dels teus, i de ganivetades dels teus, també, preveure els ulls de poll, conviure amb els pitjors insults i oprobis, tenir la família emprenyada de no veure't, obrir-se pas a la selva de la burocràcia, tocar poder, sí, però segurament ben poc i el poc que toques té riscos d'intoxicació... i tot i així mirar de tenir el cap clar, en fi, no ho és gens.

O sigui que caure als "cants de sirena" de la política sabent tot això, segurament cobrant menys, em sembla valent, necessari, oportú (i gens oportunista). I la cura d'humilitat que hauran de fer en veure que hi ha més prosa que poesia (tot i que ja s'ho deuen imaginar), molt benvinguda. No els votaré, però no em passa ni més remotament pel cap criticar-los per haver-se embrutat les mans. Ja era hora. Ara, que no facin com Ponç Pilat. Sort.

Surt a fora!

Jn 11,1-45 *

A l’Evangeli d’aquest diumenge s’hi narra la resurrecció de Llàtzer. Si bé la versió de Joan, com sempre, és plena de matisos i amb una literatura excel·lent, per nosaltres, per al lector modern (és a dir, després de la Il·lustració i el Romanticisme) hi ha una evident incomoditat. Els miracles i les resurreccions, diria que fins i tot la nostra a la fi dels temps, no formen part del nostre univers cultural. O, quan algú els defensa com si es tractés d’una realitat empírica, només perquè sembla que la fe ens ho mani, li recomanaríem que passés pel psiquiatre de seguida. I segurament amb raó. Aquests fenòmens, doncs, són propis d’un altre univers cultural. Al nostre, només suportem les coses inexplicables si sabem que hi ha trampa, com fem amb el Mago Pop. D’aquí la incomoditat dels creients, que vivim ara i no fa dos mil anys.

Tampoc val negar la credibilitat dels fets, com si els evangelistes ens expliquessin un conte, que ens hem de prendre metafòricament. Això val per als no iniciats, diguem-ne, però no per als creients. Una vegada, en una revista de moda, li van preguntar a Fernando Savater, que no és precisament creient, què era per ell Déu. I va respondre: “Déu és l’impossible”. A mi em va semblar clavadíssim. Els creients, doncs, creiem en l’impossible. No sabem com, ni on, ni quan, però tenim l’esperança profunda (és a dir, creiem) que el “no pot ser” un dia “serà”. Fins i tot quan tot pinta el contrari.

No pot ser un món sense guerres. No pot ser que els enemics ho deixin de ser. No pot ser que s’estimi una parella esgotada per la convivència. No pot ser una societat sense desigualtats. No pot ser que un assassí es transformi. Estadísticament, qui sostingui tot això, té raó. I, com a molt, intentem gestionar tot això, mirant de fer el mínim mal possible, que ja és molt. Però ens quedem en el no pot ser com a dada estable.

De manera que qual alguna cosa trastoca el “no pot ser” haguem d’interpretar-la com a signe de la presència de Déu. “Miracle”, en el sentit bíblic, vol dir “signe”. On ja has deixat per inútil una situació, és a dir, on venç la mort, de cop resulta que passa la contrària, precisament perquè ja l’havies deixat per inútil. Com els que en l’últim minut abans de ser gasejats als camps de concentració encara tenien temps per acompanyar gent més desvalguda que ells. Com aquells que veuen que això de l’amor és el que ve després del desengany, no l’efervescència primera. Com els que moren pensant que “un dia” imperarà la justícia. Com els que són capaços de buscar la reconciliació en el punt més fosc entre la víctima i l’assassí, com mostra tant bé la pel·lícula “Maixabel”.

Però el crit definitiu de la resurrecció és en el que Jesús cita el nom: «Llàtzer, surt a fora!» Això del Regne no en té prou, amb Déu, cal la in-corporació, el cos. El nostre o el del que “era mort i ara viu”. Picasso deia que volia que la inspiració l’agafés treballant. Doncs això: sense nosaltres tampoc hi ha miracle possible.

* Aquest és l'últim de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: Marco Pino, La resurrecció de Llàtzer (ca. 1525–ca. 1587), Yale University Art Gallery.

Perquè els qui no hi veuen, hi vegin

Jn 9,1-41 *

Ja ho dèiem la setmana passada. Aquests fragments de l’Evangeli de Joan que llegim aquesta Quaresma, a més de ser uns textos molt ben fets, ens presenten, almenys, dues coses. Una, que Jesús ho trastoca tot, de dalt a baix: el pecat no és el que diuen, la llei moral és al servei de les persones i no al revés i els que diuen guardar-la i respectar-la són acusats en nom de Déu. I dues: que un fet concret esdevé símbol. En aquest cas, la curació d’un cec serveix per anunciar la llum del món. 

La dicotomia entre els “cecs que hi veuen” davant els que no són cecs i estan ofuscats és recorrent. Recordeu que Èdip comprèn el que li passa quan li arrenquen els ulls. Com li passa a Gloucester al drama de Shakespeare, que amb els ulls buidats acaba guiant el rei Lear. Aquí, Jesús, però, el cura, en primer lloc. I ho fa contra la moral establerta. En primer lloc, perquè ho fa en dia festiu, que era sagrat (per cert, hi ha diverses curacions fetes en dissabte i aquest serà un retret del seu judici). Segon, perquè ho fa amb la saliva, que en els temps antics, com altres fluxes i elements corporals (suor, sang, semen, ungles, cabells) eren considerats connexions sagrades entre els déus i els homes. I, per últim, perquè la ceguesa era considerada fruit del pecat. Ben bé com no fa massa passava amb els malalts de sida, o encara passa amb els alcohòlics, per exemple. Jesús afirma rotundament que la malaltia no és fruit del pecat i retorna com un boomerang duríssim l’acusació als que així ho afirmin: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs».

Podríem dir, doncs, que Jesús inverteix la sacralitat. Lo sagrat és curar, en primer lloc. Bé, doncs, això sí que és sagrat i passa per davant de tot. Les formes del sagrat són, en tot cas, un vehicle, no un fi. I, curant-lo, fent-li veure, simbòlicament obrim també els ulls. «Mentre sóc al món, soc la llum del món», diu també Jesús.

En aquests temps de pandèmia vam veure com n’era, d’important, la cura. Amb més o menys encert, tots vam entendre que era el primer i que, si calia, havíem d'esmerçar recursos, temps, la nostra mobilitat i els nostres hàbits a atendre els malalts. El que indica l’Evangeli, doncs, és que això del Regne passa en primer lloc per aquí. Però, en segon lloc, anuncia que fer-ne prioritat a les nostres vides “obre els ulls”, és a dir, ofereix la perspectiva de Déu, identificat aquí amb la llum. «Soc la llum del món».

Fa uns mesos llegia un reportatge a Catalunya Religió sobre unes monges prop del santuari de Terrades que han dedicat la seva vida a atendre i tractar malalts del VIH, de la sida. Una d’elles ho resumia molt bé: “ells són el Senyor”. No estic massa segur que ho tinguem clar, això, començant per mi. Per això, els escèptics que escoltaven Jesús en aquesta escena li pregunten: «¿És que nosaltres també som cecs?». Doncs potser sí.

* Aquest és el tercer de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

A punt de segar

Jn 4,5-42 *

Aquest diumenge llegirem, a l’evangeli la trobada de Jesús amb una samaritana al pou de Sicar, tal i com la relata l’evangelista Joan. Com dèiem la setmana passada, aquest text ple de detalls reveladors inclou una doble lectura: la dels fets i la del símbol dels fets. El pou i l’aigua com a invitació a viure una vida més fonda, més autèntica. “una font d'on brollarà vida eterna”, diu. El tracte inusual d’un jueu amb una dona, samaritana i amb una vida personal que la moral tradicional considerava indecent, com a signe d’aquest Regne de Déu que ho trasbalsa tot. I, en tercer lloc, l’impacte que Jesús causa a aquesta dona, que és considerable, com a invitació a no demorar més l’arribada del Regne a les nostres vides. “Alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar”, diu Jesús als seus deixebles.

Hi ha un poema de Salvador Espriu, que cantava Raimon, que està inspirat en aquest verset. Un poema que es diu “Inici de càntic en el temple”. De fet, poc temple hi ha, aquí. Els samaritans tenien, com si diguéssim, una religió a part, i veien Jesús i els seus com a jueus. I els jueus tractaven els samaritans com a inferiors. Així que quan la samaritana pregunta a Jesús si per seguir-lo haurà de canviar de religió, és a dir, si haurà de deixar de resar a la muntanya i fer-ho al temple de Jerusalem, Jesús li respon: “arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem” perquè “Déu és esperit”. L’evangeli acaba amb una entusiasta i cordial estada entre els samaritans de Jesús en la qual per primera vegada anuncia la seva missió. I els samaritans afirmen que “nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.”

Jo el trobo un text magnífic. Una història preciosa i una invitació entusiasta. I una manera interessant de celebrar la Quaresma, aquest període en el qual els cristians ens proposem a anar al fons de la nostra vida, a veure quina aigua en treiem. I en aquest camí posem de potes enlarie els prejudicis, els lligams i les rutines, la insubstancialitat de les relacions amb els altres. I en ser tractats com a dignes de Déu i no d’escarni, el que nota la samaritana, i els samaritans, en aquest camí, és joia i esperança: una vida així sí que val la pena.

Sovint ens queixem que avui aquí, a la Catalunya i l’Europa on vivim, ja gairebé ningú celebra la Quaresma. A mi em sembla, però, que la vella xaruga és pertot. Els debats públics són plens de retrets morals. Les propostes dels nous “salvadors del món” inclouen dietes més fortes que les de fer dejuni i abstinència. I ara hi haurem de sumar restriccions en el consum de gas i electricitat. Diem que tothom pot fer el que vulgui amb la vida personal, però ens falten dits per piular pontificant sobre els amors d’un futbolista. A tot arreu hi veiem pecat i correm a exhibir la nostra bona consciència. La Quaresma de Jesús a Samaria, però, no va col·leccionant descobriments de pecats i dient als altres com han de viure. Proposa viure i viure a fons la vida de cadascú. Una Quaresma feliç.

* Aquest és el segon de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: Jesús amb la samaritana al pou de Sicar (s, IV). Anònim. Catacumba Via Llatina. Roma.

Van al·lucinar

Mt 17,1-9 *

Aquest mes de març m’han demanat que faci un breu comentari dels evangelis que llegirem els diumenges, que són en plena Quaresma. A veure si me’n surto. D’entrada, al de diumenge que ve, del de la Transfiguració, que és de Mateu, però encara més als tres restants, que són de Joan, s’explica molt bé el doble sentit de les narracions. Quan Jesús cura un cec, són els ulls que tanquem al món i a la veritat els al·ludits. Quan ressuscita Llàtzer, reivindica radicalment la vida de tots nosaltres. Quan dialoga amb la samaritana, esbotza els límits de la moral establerta. En tots els casos, a més, Jesús es presenta com a Messies: no cal que espereu més, no poseu més excuses, és ara i aquí que Déu ens crida. Amb l'ara i aquí dels cecs, les samaritanes, els moribunds i els apòstols despistats que poblen la nostra vida. Si fóssim cursis diríem que lo transcendent és en lo contingent.

L’Evangeli, la bona nova, segurament, és això: no esperis més. El que tens a l’abast i el teu temps són límits, sí, però també oportunitats. I l’Evangeli ho explica combinant històries (en molts casos, històries sobre històries, com les paràboles), amb frases d’una força extraordinària, les reaccions humanes i massa humanes dels que les viuen i l’enorme personalitat de Jesús, l’impacte de la qual, sospito, és a l’origen de l’Evangeli. Els contextos socials, polítics i culturals són el decorat de l’escenari. Als homes i dones d’avui, de vegades, ens costa entendre aquest decorat, perquè som lluny d’aquells contextos. 

Un dels elements que ens costa més d’entendre són els fets, diguem-ne, sobrenaturals. Avui acabem de seguida atorgant-los la consideració de símbols. I sí, són símbols. Però, contra el que creiem nosaltres, pels que explicaven aquestes històries, immersos en el context de l’Israel del segle I, el sobrenatural era real. Deixarem de banda, per ara, d’on ve, això, i com avui els avenços de la neurociència ens poden explicar algunes coses. El fet és que aquella narrativa sobrenatural era el que més s’adeia per explicar l’impacte que els causà Jesús, com veiem en la Transfiguració. Directament, van al·lucinar. I, a la llum de l’al·lucinació, van comprendre algunes coses que en un altre estat quedarien amagades. Per exemple: que tot això que proposa té a veure amb la tradició jueva (d’aquí l’aparició estel·lar de Moisès i Elies), però que va en sèrio, que ve a complir-la en el fons i no en les formes. I que el camí per arribar-hi és ell mateix o, també per als moderns, a través de la humanitat i dels noms i cognoms concrets de cadascú que hi habitem. O sigui que tot plegat va de l’ara, de l’aquí i de vostè i jo.

* Aquest és el primer de quatre comentaris a l'evangei de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: G. Bellini, La Transfiguració (1480), Museu de Capodimonte, Nàpols.

Vint-i-sis

 

De l'Evangeli d'avui

Sobre 'Parlar de Déu, parlar de l’home' de Lluís Duch

Quan es va morir en Lluís Duch, ara fa més de quatre anys, la Fundació Joan Maragall va decidir preparar dos llibres que recollissin els articles més destacats que havia escrit a la revista Qüestions de vida cristiana, amb el títol Parlar de Déu, parlar de l’home [Viena Edicions]. Així, el 2020 va treure el seu primer volum, dedicat als temes més teològics, i en queda pendent un altre de caire més antropològic*.

Lluís Duch era monjo de Montserrat. Atresora una bona quantitat de llibres i un nombre inabastable d’articles. Si bé es definia com a “antropòleg”, les seves reflexions tenen una dimensió molt més global. Els seus estudis, vastíssims, li van permetre fer una mirada original i contemporània tant a la societat que li va tocar viure, posant èmfasi en les seves tres grans crisis (la religiosa, la política i la familiar), com al llegat religiós del cristianisme. I això, tot i que no es prodigava gaire, en diàleg actiu amb el món intel·lectual no creient. No són pocs que, venint d’aquí, el consideren el seu mestre. La seva obra està considerada com una de les més genuïnes i sàvies que hi ha hagut al nostre país i és una pena que es conegui tan poc.

De Duch, a qui vaig tenir el goig de conèixer personalment, recomanaria moltíssims llibres, mai no me’n cansaria. I encara en tinc per llegir. Com deia, descriu molt finament els corrents de fons que hi ha sota la civilització actual: des de l’absència de la idea de Déu fins a l’imperi de la imatge i la velocitat, per exemple. Des dels dèficits del llenguatge fins a les difícils relacions entre religió i política, posem. 

En aquest volum, que recull articles des de 1968 a 2008, una època amb canvis brutals, podem veure’n uns tastets molt ben triats. La seva reflexió sobre l’actualitat del mite, i la seva combinació (que no rebuig) amb la raó; o la qüestió dels símbols al si del llenguatge modern o l’Església; o les pors de la institució catòlica davant els canvis que vivim; o una mirada també moderna de la Passió. L’objectiu de Duch, sobretot en aquests articles, és el de donar eines per llegir millor un món que costa d’entendre. Especialment, eines als cristians. Em sembla que per dos motius.

En primer lloc, com va repetint Duch als textos d’aquest llibre, perquè els cristians en teoria som aquells que hem cregut que val la pena ser-ne. Per diverses raons, sobretot després de la II Guerra Mundial, els homes i dones del món occidental basem la nostra identitat religiosa bàsicament per elecció i no per herència, com si diguéssim. Això té conseqüències negatives i positives. Les negatives: el debilitament de les esglésies i la ruptura de la transmissió, per exemple. I n’hi ha una de positiva, almenys: la necessitat de fer el pas més conscientment, més autènticament. Però en un ambient així, cada vegada necessitarem més eines, més arguments, més reflexió.

I, en segon lloc, perquè els cristians semblen perplexos davant el món on vivim I no només els cristians, esclar. Un món complicat, una mica caòtic i desconcertant. Un món on es percep més el silenci que la Paraula de Déu. Un món del qual hi ha la temptació de fugir, refugiant-nos a les parets dels nostres temples i les nostres certeses. Y ríase la gente, que diria Góngora. Així, adverteix del perill dels fonamentalismes, els analitza a fons contra tota obvietat i ens dona, per tant, les claus de la seva prevenció.

Parlar de Déu, parlar de l’home. Un títol que ho diu tot. Una cosa va amb l’altra, inexorablement.

* Comentari del llibre esmentat alprograma Creure avui, de TV Mataró (vegeu minut 16:40 d'aquest vídeo).

¿Hermètic o hermeneuta?

Diuen que la neurona que triomfa és la que fa sinapsi. Així, també que el coneixement que genera valor és aquell que corre, que s’aplica o es barreja amb altres coneixements. No en farem res d’un èxit de laboratori que no traspassa la porta. La porta. La clau és on ens situem, si dins o fora de la porta.

Hi ha d’haver un temps per cada cosa, i un espai. Porta endins, el coneixement és el desplegament de la complexitat: hores i hores d’estudi, mil temptatives frustrades, brainstorming de matisos, camins laberíntics, generació d’informació. Òbviament, s’imposa una necessitat de simplificació, o de jerarquització, que es tradueix en un llenguatge autoreferencial, inclòs l’argot. Com que això es fa “a porta tancada”, dins de les acadèmies o els laboratoris o qualsevol cercle d’erudició, als qui ho practiquen els hi direm “hermètics”. I els hi funciona: gràcies a això evoluciona la ciència, la filosofia troba “nous espais d’ignorància”, com definia Savater, podem interpretar molt millor els contextos de la història o la literatura, etcètera.

Però per fer-se útil, més enllà del narcisisme del que se sent propietari d’un saber superior als altres, ha de traspassar la porta. I aquest canvi de context significa necessàriament un canvi de text. Tot el que era complex s’ha de saber resumir. Tot el que era teòric s’ha de metaforitzar. Tots els significants ad hoc que només utilitzem a la cambra s’hi han de quedar (sigles i anglicismes inclosos). D’aquests en direm els “hermeneutes”, és a dir, els que, tenint accés a la cambra tancada d’una disciplina, decodifiquen els seus resultats per poder-se relacionar amb altres disciplines i, sobretot, amb el món en general. Món que, sovint amb els seus impostos o les seves compres, està finançant-los. 

Aquest intercanvi permet, almenys, dues coses. Una: fer actuar el principi de realitat sobre el coneixement: airejar-lo, comprovar-lo, discutir-lo, arriscar-se a fer-se malbé. I una altra: elaborar encara més coneixement amb el retorn de l’impacte hermenèutic. La tecnologia militar nord-americana de la guerra freda va fer néixer internet quan aquesta es va acabar, senzillament perquè algú va pensar en la utilitat més enllà dels usos pels quals havia estat pensada. Doncs això en tot.

Constato, així, que entre l’expertesa que ens envolta, quan s’adreça al públic, hi ha dues actituds. Una, la de l’hermètic que, mentalment, encara no ha sortit del despatx. Encantat de posseir el seu tresor, el tracta com un cofre inexpugnable la clau del qual només té ell, sacerdot, torsimany, gnòstic. Segurament és una barreja d’avarícia amb la inseguretat de qui no vol que el barregin amb els incults, sabent és un d’ells, en el fons. A l’espai de l'hermenèutica fa d’hermètic.

L’altra actitud és la de qui, sabent que té un tresor entre mans, sap veure que el luxe només ho és si es comparteix, i no necessàriament es tracta de generositat. És possible que ho faci per atresorar encara més. Conscient del valor del que ha estudiat, ho fa saber a través de les estratègies lingüístiques associades al valor per fer-se efectiu: el símbol, la paràbola, la intel·ligibilitat (no la vulgaritat, no ho confonguem). Que coneix perfectament l’eficàcia divulgativa de fer important qui escolta quan parles, i no fer-te’l tu. I excitat pel món que tan sols albira amb el seu descobriment, desplega el seu entusiasme recorrent-lo.

Article publicat a la revista Valors, en paper, el novembre de 2022.

El Carnaval despellofat

 

Hi ha una mica de polèmica a Mataró, un pèl bizantina, per la decisió de l'Ajuntament d'introduir canvis a la festa del Carnestoltes d'enguany, com bé explica en Cugat Comas en aquesta crònica a Capgròs. Com que n'ignoro els detalls i no n'he parlat amb els responsables polítics, ni de fet amb ningú més, no hi entraré. Però tot plegat em mou a dir la meva sobre la qüestió del Carnestoltes, una festa basada en l'antiquíssim i universal costum ritual de la "vàlvula d'escapament" per poder suportar millor la pressió del poder. I que el poder de seguida va veure utilíssim perquè concentra la incomoditat i la protesta en uns pocs dies l'any, la resta del qual tot continua com si res. La meva tesi és que el model tradicional de Carnaval és obsolet perquè actualment no compleix cap de les funcions que té. Vegem-ho.

A parer meu, aquesta tradició s'ha aguantat per tres potes. La primera: com a contrapès festiu al llarg període de privacions de la Quaresma (contrapesos habituals entre l'homo ludens, l'homo religiosus i l'homo faber). La segona: com a escarni al poder, als que manen. I la tercera: per denunciar la hipocresia de la moral dominant. Com que tot això té els seus riscos, i només ho podem dir si "deixem de ser com som sempre", en sorgeix el costum de dir-ho disfressant-se i ocultant-se: em velo per desvelar (el correlat festiu de les imatges tapades/velades del Dissabte Sant).

Doncs bé, de tot això, avui, només té sentit disfressar-se, sobretot perquè és divertit, fa festa, promou la cohesió de grups ...i permet als mestres descansar d'ensenyar matemàtiques durant una colla de dies. Per això la ciutat s'omple de gent difressada i feliç el dissabte de Carnaval a la tarda. Però para de comptar. Al costat d'això, el tradicional muntatge d'en Pellofa (en teoria crític) em sembla una patètica herència de la qual, perquè no sigui dit, fins ara ningú s'havia atrevit a qüestionar en públic.

¿Per què les tres potes ja no ho aguanten? En el primer cas, perquè la Quaresma ha deixat d'existir com a referent cultural, fins i tot pels creients, com a mínim en les dimensions que havia tingut al nostre país almenys fins al Concili Vaticà II. O almenys fins els plans d'estabilització i el desenvolupament de la indústia turística a Espanya. Fins i tot avui és difícil trobar menús ajustats als preceptes tradicionals un divendres de Quaresma. L'únic període de restriccions similars que coneixem els occidentals del segle XXI són les dietes, cosa que ningú es disposa a esperar amb excessos, precisament. La secularització s'ha imposat de tal manera que els contrapesos a l'excés religiós no tenen cap solta ni volta.

En el segon cas, és al revés. L'escarni al poder, almenys al poder polític, és diari a Twitter. I el programa d'anàlisi política més vist a Catalunya és un de satíric, que s'emet cada setmana i al qual els polítics somnien humitejadament sortir. Ep, als polítics. Al principi, en Pellofa es ficava amb els algtres "poders fàctics" de la ciutat, especialment amb Caixa Laietana. ¡Que bé que ens anava Caixa Laietana per enriure'ns-en! Però la penúltima crisi la va enterrar i ja no tenim ni això. Esclar que, dels poders fàctics reals (Amazon, els amos de les xarxes, els fons voltors, jo què sé...), ningú gosa fotre's. I a ells els hi és exactament igual el que facis, a més. Amb la qual cosa, com deia, les quartetes més o menys enginyoses d'en Pellofa, que sovint parlen de gent i conflictes ridículs que només interessen als quatre que saben de què va, fan una mica de pena.

I en el tercer el problema és que no ho resistiríem. ¿Quina és la hipocresia moral actual? em pregunto. Per exemple: que mentre els pares són al sofà denunciant la cosificació de la dona, el seu fill adolescent es masturbi amb el porno que es pot baixar del mòbil que els primers li acaben de dur per Reis. Que mentre tota la família tornem del Palau Sant Jordi amb el "Volem acollir" encara al cor, tinguem la seguretat que policies i soldats (professions que no volem per nosaltres) tenen controlades les nostres fronteres i els nostres enemics i ens permeten ficar-nos al llit sense perill. Que amb l'excusa de la lluita contra el patriarcat, els homes (i les dones) ens escaquegem de redistribuir les emprenyadores funcions que atorgàvem al patriarca. I així en tot. ¿Resistirem un Pellofa que ens ho faci saber? ¿No correrem a fer cara seriosa denunciant el seu masclisme, racisme o patriarcalisme? No, la moral d'ara (amb la qual segurament simpatitzem vostès i jo, que som il·lustres benpensants) no admet qüestionaments, com bé aprofita l'extrema dreta per fer-se seductora. A aquesta moral li passa com les anteriors que, malgrat tot, sí que havien de resistir un Pellofa de tant en tant amb l'excusa dylaniana que els temps estaven canviant.

Queda, com deia, disfressar-se. Tampoc és que sigui molt motivador: mireu com va vestida alguna gent i ja em direu si hi ha cap diferència. Però confio encara que el vell poder de la màscara, l'antic joc de tapar per destapar, encara tingui alguns espais per celebrar-se. Que de tapar i amagar-nos encara ho hem de fer. De fet, per sort.

Article publicat a l'edició digital de Capgròs.