dissabte, d’octubre 31, 2009

Ecce Barrocus

:
Amb motiu de nombroses exposicions que coincideixen enguany, a nivell internacional, sobre diversos aspectes del Barroc espanyol, el suplement Babelia d'El País publica alguns articles d'interès. Per la seva extraordinària vàlua, us recomano (sencer) el de Francisco Calvo Serraller, que reflexiona sobre les característiques dle Barroc, s'aventura a una tesi sobre la grandesa del barroc espanyol i s'interroga sobre la fascinació que la societat actual té per aquest moviment artístic, gresol del més modern i innovador de l'art posterior, com veureu. Us poso ara els passatges més rellevants, dicupulpeu se sigui un pèl llarg. Però és que és una delícia.
:
No están de más estas interrogaciones porque cualquier revisión del pasado siempre revela una inquietud del presente, por lo que una fascinación común sobre una cuestión histórica nos sirve como espejo de la actualidad. (...)
:
En realidad, si no el primero en usar dicho término [barroc], sí el que le dio su más completa configuración, fue el historiador de arte suizo Heinrich Wölfflin (1864-1945) a través de una obra capital titulada Conceptos fundamentales de la Historia del Arte (1915). (...) La concepción formalista de Wölfflin le llevó a establecer cinco pares contrapuestos, que se referían a la "evolución de lo lineal a lo pictórico", "de lo superficial a lo profundo", "de la forma cerrada a la forma abierta", de "lo múltiple a lo unitario" y, en fin, "de la claridad absoluta a la claridad relativa".
:
(...) Otro gran historiador de arte, el alemán Werner Weisbach, publicó en 1921 El barroco como arte de la Contrarreforma, donde no sólo se contextualizaba, como lo anuncia ya el título, este estilo, sino que, algo muy importante para nuestro país, adalid del Concilio de Trento, se consideraba como un producto característico precisamente de España y de sus entonces amplísimos dominios y zonas de influencia. Pero el análisis de Weisbach no se ciñó sólo a constatar cómo el barroco era un producto de las luchas de religión, sino caracterizó el desarrollo de su compleja psicología, porque, aunque a primera vista pudiera parecer paradójico, el pudor moralista promovió el nacimiento del erotismo posterior, con toda su larga cola de pulsiones sadomasoquistas, fetichismo y otras "perversiones".
:
(...) Es muy significativo que el deslumbrado descubrimiento internacional de la Escuela Española se produjese a partir del siglo XIX, trocándose la óptica crítica que hasta entonces consideraba nuestra historia y nuestro arte como negativos ejemplos de lo políticamente incorrecto, en fascinada admiración y fuente de inspiración de las sucesivas vanguardias. Si España había sido considerada como "un capítulo aparte" de la cultura occidental moderna, como así lo describía todavía en su libro Civilización el historiador del arte británico Kenneth Clark, entre otras cosas por su orientación anticlásica y antihumanista, ahora esta diferencia fue motivo de creciente y estimulante interés.
:
Hay muchas razones para explicar el triunfo del barroco en España y en sus vastos dominios ultramarinos. Ya se ha mencionado el peso de la religión contrarreformista, que, al argen de otras disputas doctrinales, había comprendido el valor y la eficacia de las imágenes como muy oportunos vehículos para influir en una población básicamente analfabeta, sobre todo, a partir de haber tomado conciencia de la importancia que progresivamente iban a tener las masas en una contienda ideológica que se estaba dirimiendo con las armas. Por primera vez, de forma rotunda, el arte se mostraba como un instrumento de propaganda decisivo, y el barroco, de suyo efectista, era el estilo más adecuado para ello, ya fuera en pintura, en escultura o en arquitectura. Por si fuera poco, el barroco era un estilo idóneo para conjugarse con toda clase de culturas indígenas y su hibridación con ellas logró un éxito tal que tomó un vuelo propio principalmente en toda Latinoamérica, con ricas variantes locales, que se prolongaron, sin pérdida de vitalidad, hasta bien entrado el siglo XIX.
:
(...) En efecto, frente al puritanismo luterano, racionalista, sobrio e higiénico, la efectista explosión barroca, sensual y brillante, con su probada capacidad para el mestizaje antropológico y formal, supone un orden alternativo más elástico e inclusivo. (...)
:
Sea como sea, no sé si cabría hablar de una moda "neobarroca", pero está claro que hay hoy una generalizada avidez por acercarse a este estilo, que no sólo refleja un tiempo y un lugar, sino que representa una forma de mirar y de sentir, no ya de una manera prismática y cerrada, sino, por así decirlo, mediante un bucle, algo que conviene muy bien al espíritu del arte, pero también a la visión científica actual sobre el espacio.
:
Imatge: talla de Gregorio Fernández (1576-1636) datada el 1616 (Museo Diocesano y Catedralicio, Valladolid).
:

divendres, d’octubre 30, 2009

Contra el papanatisme

Crec que tinc l'honor, des que el passat 13 d'octubre vaig publicar aquí mateix la nota Calendari papanata, d'haver estat el primer en opinar sobre la pretensió del Consell Escolar de Catalunya de canviar la denominació de les festes de Nadal i Setmana Santa. Això va ser perquè casualment vaig llegir una notícia al Diari de Girona, que -crec- van ser els primers en treure a la llum aquesta insensata proposta.
:
És curiós com, després, gairebé totes les opinions publicades a l'efecte han estat contràries a la proposta, on hi destaquen les expressades per persones que s'han declarat agnòstiques o atees, precisament perquè la mesura, crec jo, respon al prejudici contra la religió (contra la religió catòlica per ser més concrets) que presideix algun dels corrents d'opinió amb més crèdit en segons quins mitjans i ambients.
:
Jo mateix vaig tenir la continuïtat del debat en un diàleg principalment amb l'amic Cosme Varela (que rebatia els meus arguments) al Facebook sobre la citada nota, al que podeu accedir clicant aquí. La polèmica també va provocar, la setmana passada un debat a TV3 amb Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, i Màrius Martínez, de la UAB, del que se'n va fer ressò CatalunyaReligio.cat, portal que acollia un comentari de Carles Armengol, qui utilitzava també el terme papanatisme.
:
Dels articles que s'han anat publicant fins ara n'hi ha de tota mena (hi podeu accedir lincant el nom de l'autor). Us en recomano uns quants. El de l'Empar Moliner (Avui), comentant el debat citat. El d'Iu Forn, al mateix diari i en la mateixa línia que Moliner, ens mostra fins on pot arribar la bogeria de canviar el llenguatge, amb una paròdia brutal. El de Ferran Sàez (Catalunya Oberta) hi veu influència de les anomenades para-religions i posa un exemple esfereïdor. El de Najat El Hachmi (El Periódico) desmunta els arguments de pretès multiculturalisme i recorda que els musulmans de Catalunya no són tontos i saben en quin país han anat a viure. El mateix diari editorialitzava sobre l'asèpsia nadalenca que pot reforçar una idea com aquesta i publicava un reportatge sobre la incultura (religiosa, però incultura) dels nostres escolars. Al mateix diari, també, Josep Mª Fonalleras també critivaca la proposta. En Jordi López insisteix en un dels seus darrers posts al bloc que manté amb periodicitat religiosa, on diu que l'"espanta una escola pública sense cap referència al fet religiós". L'amic Miguel Guillén comentava al seu bloc un article de Pilar Rahola (La Vanguardia) també molt recomanable. Allà mateix s'hi publicava un nou article de Toni Soler, també crític, que va ser respost el que -de moment- és un dels dos escrits que he vist a favor de la proposta, el del sempre fidel Pep Molsosa. L'altre és, d'avui a Diari de Girona -de nou- de l'amic Jordi Serrano. Finalment, sé que Francesc Grané publica al proper número de Valors, el mes denovembre, un article sobre les possibles causes d'aquesta polèmica, que és molt recomanable.
:
Finalment, el conseller Ernest Maragall confirmava a RAC1 que el Govern no secundarà aquest despropòsit. Sàviament.
:

dijous, d’octubre 29, 2009

Qui és Luigi?

Estic molt orgullós del meu partit, el PSC, que ha proposat mesures cotundents en cas que es confirmi la responsabilitat de càrrecs socialistes a la trama de corrupció que el jutge Garzón ha descobert a Catalunya i que implica, a més, altres persones (anava a dir empresaris) i destacats militants de CiU. Em sembla bé, així com també m'ho sembla col·laborar al màxim amb el jutge instructor per aclarir tot el que faci falta. A diferència d'altres partits que es troben amb casos similars, crec que hem obrat ràpidament i bé (vegeu què va dir José Zaragoza i què ha dit José Montilla, i vegeu també l'editorial del butlletí de Nou Cicle). Fa vergonya, per exemple, que el líder de CiU, Artur Mas, faci veure que Alavedra ja no pinta res a CiU. Mireu aquest vídeo.
:
El cas, però, desperta un interès concret, a Mataró, per la destacada intervenció a la trama, sembla, de l'exdiputat socialista (expulsat fa una colla d'anys del PSC) Lluís Garcia Sáez, donat que fa exactament un decenni es van fer públiques les vinculacions d'aquest personatge amb el pressumpte finançament de dos mitjans locals Crònica de Mataró i Diari de Mataró, en un moment que es trobaven sota l'òrbita més que evident de CiU i del seu aleshores candidat a l'alcaldia de la ciutat Ramon Camp. Curiosament, en el moment de fer-se públic (concretament l'onze de novembre de 1999), aquest darrer dimití precipitadament com a regidor a l'Ajuntament -pocs mesos després de les municipals- amb l'excusa que s'havia de dedicar més al Parlament. Des d'aleshores, la seva vinculació política amb la ciutat va desaparèixer. Glups.
:
Us deixo amb una impagable crònica que sobre aquest afer van fer els periodistes Josep Mª Flores i Cati Morell a El Punt, el 21 de novembre d'aquell any, clicant aquí [se'n fa ressò avui el Tot Mataró], on es mostren les implicacions amb Garcia (aleshores investigat pel Cas Agrotecsa) amb el Consell Comarcal del Maresme (que havia presidit Camp), amb Crònica de Mataró i el propi exdiputat de CiU i ara vocal del Consell general del Poder Judicial. Cal dir que mai, mai, ningú no ha desmentit aquestes declaracions, malgrat que el PSC de Mataró -per de l'aleshores el seu primer secretari, Remigi Herrero- va demanar reiteradament esplicacions públiques al respecte.
:
Ja veieu què els passa als que s'acosten a aquesta mena de personatges.
:

dimecres, d’octubre 28, 2009

Hipocresia o caritat

Ahir dimarts vàrem atorgar la medalla de la Ciutat que, per unanimitat, l'Ajuntament havia concedit a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül de Mataró. Va ser un acte emotiu, carregat d'agraïments, desacomplexat (va haver de ser l'alcalde qui va recordar que el que mou les germanes és el seu compromís cristià), de retrobament i d'alegria, l'alegria dels que se saben posseïdors d'una riquesa més gran que la que enlluerna a tants (i de la que en aquests dies assistim a revelacions indignants).
:
Sobre aquest atorgament en vaig parlar a l'abast aquí, on finalitzava amb aquesta postil·la:
:
Em permetreu una breu intervenció política per dir que sí, que tots els grups municipals de l'Ajuntament van donar recolzament a aquesta petició. Fins i tot aquells que, com el cap de grup de CiU, a banda de no saber què era la Fundació Sant Joaquim, va negar-se a votar a favor -el seu dia- dels arranjaments que l'empresa municipal PUMSA va feren aquesta Fundació per reallotjar les religioses, la casa de les quals va ser adquirida per la societat, amb l'argument que "una empresa municipal no ha de fer coses com aquestes". Ara compleix amb els tòpics de les lloances. Pura hipocresia.
:
Bé, doncs dimarts vam poder visitar les obres esmentades (vegeu nota, Capgròs i El Punt), que consisteixen en l'adaptació de dues plantes del casal on s'alberga la Fundació sant Joaquim (amb més feina que mai, per desgràcia), on hi ha habitacions, cuina, una capella, sala d'estar, etc... amb un cost 215.000 € repartits a partis iguals entre l'empresa municipal PUMSA i la propietària de l’immoble, la pròpia Fundació Sant Joaquim, a canvi d’alliberar l’antic habitatge de les Filles de la Caritat. Aquest altre immoble serveix ara a PUMSA per reallotjar una família afectada per un procés urbanístic.
:
Però no n'hi haurà prou mai per agrair la tasca de donació absoluta que un grup de dones que -i així entenen que és la felicitat- han decidit fer del servei als pobres allò que dóna sentit a la seva vida. Alhora que en resol moltes, de vides. Els que vivim la ciutat bé que ho sabem.
:
Foto: Lluís Martínez, El Punt.
:

dimarts, d’octubre 27, 2009

Zumthor a sant Simó

:
Demà és Sant Simó, una festa que, a Mataró, té una llarga tradició al voltant de la veneració que s'hi fa a la nostra ermita marinera. És costum de visitar-la durant tot el dia i comprar (allà o a qualsevol pastisseria) un 'sabre': una mena de coca o tortell en forma de sabre.
:
L'ermita de Sant Simó (mapa) és dedicada, doncs, a l'ofici del mar. Els exvots (el més preciat, 'La Coca', rau en un museu holandès) així ho testifiquen, així com altres motius. Però, principalment, crida l'atenció el sostre en forma de barca (foto: Quartet Barroc de Sant Simó).
:
Llegia fa uns mesos una entrevista a El País Semanal (3.5.2009) sobre l'arquitecte suís Peter Zumthor, que s'ha especialitzat en espais diàfans de caire religiós o espiritual. Em vaig trobar amb la sorpresa d'un sostre que també repetia l'estructura d'un vaixell, en aquest cas tant a dins com a fora (foto, de dins, d'Adam Crain). És l'ermita de sant Benet, a Sumvitg (mapa, fotos), Suïssa, de 1986. I la coincidència em va agradar.
:
No sé si Zumthor seria massa partidari dels exvots, com no ho és de determinades floritures arquitectòniques, ni de l'imperi de la imatge, ni de res que no sigui anar a l'interior del que es proposa. Diu a l'entrevista citada que
La arquitectura actual tiene demasiada teoría y demasiado espectáculo. A mí me apasiona la arquitectura y me basta con las atmósferas, los vacíos, la experiencia física y táctil de un edificio para no tener que meter nada más. Metiendo tantas cosas estamos perdiéndola... Si perdemos la belleza de la arquitectura, nos quedaremos sólo con imágenes. Y una imagen no es un edificio.
:
Per cert, l'Eloi Aran anuncia un espai web dedicat a l'arquitectura religiosa, per ben aviat. Ben fet.
:

dilluns, d’octubre 26, 2009

Kiefer i Barceló

:
:
No seré el primer en detectar la influència d'Anselm Kiefer en l'obra de Miquel Barceló, especialment a l'inici de la dècada dels vuitanta, quan aquest darrer fixa el seu llenguatge en el que se n'ha vingut a dir neoexpressionisme, una mena de superació tant de l'abstracció com del conceptualisme que sembla, però, haver begut d'aquesta experiència moderna. Hi hauria uns quants quadres a comparar per il·lustrar-ho, però jo he triat aquests dos.
:
D'una banda, la similitud cromàtica (en ambdós el cromatisme i el seu joc és essencial), la potència del centre de llum (en Barceló és just al punt de fuga), el retorn a la perspectiva renaixentista i, per tant, la idea del centre i de la perifèria, la brutícia del traç, la perplexitat de l'espectador (absència, o d'esquena), la mostra d'un món interior i alhora públic (una mena de temple profà), etcètera. Sembla que definim l'art eclèctic i un pèl despistat en què vivim des de fa una o dues dècades. I que té en aquests dos exemples una bona mostra del que pot arribar a ser, per sort.
:
Il·lustracions, Anselm Kiefer, Innenräume (1981), Stedelijk Museum, Amsterdam, i Miquel Barceló, Cinéma jaune (1985).
:

diumenge, d’octubre 25, 2009

El Pacte d'Infraestructures al Maresme

La Consol Prados ha destacat, aquesta setmana, la importància que té el Pacte d'Infrastructures que han signat els grups polítics del Govern català, els sindicats i els empresaris (és a dir, sense CiU i el PP) per a la comarca del Maresme. Ho és per tota Catalunya, on el pa´s pren la direcció adequada quant a les infrastructures que li fan falta per situar-lo al capdavant del seu potencial competitiu (vegeu nota del PSC i declaracions de Montilla). Hi ajuda -també- el compliment de l'acord estatutari que garanteix fortes inversions al país, també aquest 2009... sense els vots tampoc del PP ni de CiU, com ha denunciat el diputat Francesc Vallès. Consol Prados s'hoi ha afegit: “Mentre CiU s’omple la boca de país amb molta fanfàrria, el Govern del President Montilla treballa per assegurar el lideratge de Catalunya a l’Estat Espanyol, a Europa i a la Mediterrània, amb mesures concretes i pressupostades”.

La diputada, doncs, també ha recordat que el Pacte preveu "invertir 100.000 milions d'euros durant 12 anys, querepercuteix en la cohesió social i el benestar, en la creació de riquesa, i en impulsar una economia amb un gran valor afegit”. “Formem part de la Regió Metropolitana de Barcelona", ha dit ja referint-se al Maresme "i les inversions en la Regió són una oportunitat per a la nostra economia i per al nostre benestar”. Aquí teniu la llista pel Maresme:

En mobilitat en transport públic i ferroviària:

- el carril bus de la C32 entre Montgat i Mataró

- la remodelació de les línees de rodalies de Barcelona, com la nova R2 entre Sant Vicenç/Vilanova/Mataró/Maçanet

- Assolir temps competitius en els trens de rodalies procedents de la segona corona,

- Definir l’estratègia més idònia per incrementar la capacitat de la línea del Maresme, i execució per fases,

- Desdoblament de la línea de ferrocarril entre Arenys de Mar i Maçanet,

- La millora de les estacions i l’accessibilitat,

- La construcció de nous aparcaments per incentivar el model de cotxe-ferrocarril,

- La millora en la interconnexió de tota la Regió Metropolitana,

- L’execució del tren orbital que unirà la segona corona metropolitana, per tant, el Maresme amb els Vallès i el Garraf sense la radialitat de Barcelona,

- Els accessos en transport públic als aeroports de Barcelona i Girona,

En mobilitat per carretera

- L’autopista C32 el tram Palafolls-Tordera,

- L’autovia A2 Tordera-frontera francesa,

- L’alternativa al traçat de la NII Montgat-Arenys, d’acord amb el Pla Territorial de la Regió Metropolitana i d’acord amb l’anàlisi de la mobilitat en el seu conjunt a la comarca del Maresme,

En la gestió del cicle de l’aigua:

- la dessalinitzadora de la Regió Metropolitana,

- la interconnexió de les xarxes d’abastament del Maresme Nord i Aigües Ter Llobregat,

- el nou centre de dessalinització en l’àmbit de la Tordera,

- la depuradora del Maresme Nord,

En la gestió dels residus:

- vuit noves plantes de tractament de matèria orgànica en la Regió Metropolitana que donaran servei a les diferents comarques com el Maresme,

- la millora de la planta de valorització energètica de Mataró
:

dissabte, d’octubre 24, 2009

Estrany i el Reneixement

: :
Cada vegada que parlo amb ell, millor dit, que ell parla amb mi o amb qui sigui, m'hi reafirmo més. La meva tesi és que el pintor mataroní Santi Estrany és un radical del Reneixement. Radical en el sentit d'anar a les fonts més genuïnes, de desvestir-les de tot el que ens hi pugui distreure, i de situar el relat en funció de la forma, i no pas al revés. Santi Estrany està convençut que el món és ple de formes geomètriques que després han estat habitades per contingències, casualitats i foteses; creu que la realitat és un punt de fuga en plena acció. Darrera una gran porta, potser, amagat al cap i a la fi, però actiu..
:
El que Ucello venia a dir a través de les llances, Estrany ho mostra com li ha permès la dissecció de la realitat després del cubisme: ja no cal amagar-ho amb llances. La presència central de l'Home i la seva comunitat d'individus és ja més diàfana i acolorida, amb l'ordre del Noucentisme, de la bellesa recuperada com a projecte de la civilització.
:
:
:
Vegeu aquests dos quadres més. El que pel manierista Fiorentino era una creu nua, ja despullada del cos retirat del Crist, per la civilització del segle XX és la buidor del cel. Els mateixos homes i les mateixes dones (vegeu com s'assembla la llum que cau sobre els seus vestits) se saben protagonistes d'un món al seu abast, cosa que no els exempta d'angoixes, ans al contrari.
:
El món sense Déu, o com si Déu no existís, que diria Bonhoeffer, per treure dels homes tota la seva capacitat de creació, sembla dir-nos. Sense Déu, però amb una mena de formes perfectes, matemàtiques, evidents però encara no del tot, ordenadores però inevitablement paisatgístiques, que permeten pensar en alguna mena de sentit a la nostra existència, en alguna mena de consol al nostre caos, en alguna mena de direcció 'cap amunt' després de l'episodi de la nostra creu.
:
Il·lustracions: Paolo Uccello, Batalla de sant Romà (1456), Museu del Louvre, París; Santi Estrany, Stokholm 3; Rosso Fiorentino, Davallament de la creu, (1521), Pinacoteca Comunale, Volterra ; Santi Estrany, Firenze 7.
:

divendres, d’octubre 23, 2009

L'urbanisme concret

:
A vegades, quan treballem temes urbanístics, t'acabes pensant que mai no s'acabaran de concretar. Els terminis sempre són llargs, les incidències moltíssimes i els interessos a flor de pell. Ara que som en crisi, a més, intervenen alts factors d'incertesa contra els quals cal aplicar prudència i determinació, alhora que molta capacitat de trobar camins del mig, no sempre rectes, per arribar als objectius a assolir.
:
Així, és molt agradable comprovar com dues normes urbanísiques, promogudes pel meu antecessor, l'Arcadi Vilert, comencen a generar fruits positius. la primera, l'ordenació del sector del Verdet, així com la seva recent urbanització, a Mataró, que s'ha trobat amb emprenedors perspicaços que han sabut trobar les oportunitats de la crisi, a més. Així, aquesta setmana vèiem com avança la promoció de 140 habitatges a baix preu a càrrec de la iniciativa privada, tal i com recollia capgros.com.
:
El segon exemple l'hem tingut avui a la Plaça de Canyamars, al barri de Cerdanyola. Allà, el meu company regidor d'Habitatge, Francesc Teixidó, i jo, hem visitat (vegeu també capgros.com) la instal·lació del primer ascensor exterior que s’ha construït ocupant la via pública, com ja es va anunciar el mes de febrer (vegeu aquí). Un ascensor en un bloc d'habitatges és molt més que això. Permet trencar amb l'aïllament de moltes persones grans, permet la isntal·lació de famílies amb nens petits, revaloritza els habitatges... és política social de primer ordre.
:
Aquest és l'urbanisme que fem: al servei dels ciutadans, al servei -sobretot- d'aquells sectors que tenen menys oportunitats i que, entre tots, hem de fer que arribin a tot arreu.
:
Fotos: R. Gallofré
:

dijous, d’octubre 22, 2009

Fer empresa al Rengle

Aquesta setmana hem anunciat que Mataró serà present al saló Barcelona Meeting Point de la setmana que ve per donar a conèixer, d'una banda, el Centre de Negocis del Rengle, i de l'altra, l'edifici d'empreses del TecnoCampus Mataró-Maresme (TCM), que són a tocar. La sinèrgia entre elles i el món universitari a través de la nova escola universitària que sorgeixi de les dues preexistents (estem en temps de fusions, ja veieu), així com en la ciutat que l'acull (tant e la part moderna com en la més consolidada) és, sens dubte, una deles claus de l'èxit. Les altres són la ubicació (davant del mar) i la connectivitat (a prop de tot arreu).
:
L’edifici del centre de negocis, de 30.000 metres quadrats i promogut per PUMSA, al rengle, serà rodejat de zones terciàries, el gran parc científic i de la Innovació, TCM (que també està construint PUMSA), habitatges, espais lliures i privats amb places d’aparcament i un hotel; tot això envoltat del Parc de Mar, un gran espai verd. Clicant aquí, hi trobareu el dossier explicatiu, així com el vídeo de l’estat actual de les obres de l’edifici.
:
L'altre edifici, el TCM2, ja compta amb les declaracions d'intencions amb deu empreses que han manifestat la intenció d'instal·lar-s'hi l'any que ve, i ara es prepara un concurs per acollir-les,, junt amb ls que vulguin, també per a l'edifici TCM3, les dues torres que coronen el parc, davant el centre universitari. Dimarts en vam fer la presentació conjuntament (a la foto, amb la regidora Alícia Romero i el director de TCM, Antoni Uix).
:
El que més m'agrada d'aquesta notícia és el fet que, malgrat la crisi, les apostes pel futur de la ciutat es mantenen fermes. I un grup d'empreses i d'emprenedors respon al repte de la innovació. És així com ens en sortirem.
:

:

dimecres, d’octubre 21, 2009

Catalanisme plural vs. independentisme

Fa dies el diari Avui publicava un interessant article de Lluís Foix en el que, a rel del cas Millet i de la reacció d'Àngel Colom (CiU) un cop es va saber que la seva fundació havia rebut fons del Palau de la Música, indaga sobre l'empobriment del catalanisme ara que sembla reduït a l'independentisme, fet del que ja n'he parlat alguna vegada (aquí i als enllaços que hi conté).
:
Aquí us en deixo uns fragments:
:

NO PODEM CAURE EN LA PARADOXA que consisteix a mobilitzar la gent únicament en favor de la causa de la nació, excloent la causa de la llibertat. (...)

SEMBLA QUE SI NO ETS INDEPENDENTISTA, si no te'n vols anar d'Espanya, ets un català sospitós. Fins fa ben poc la distinció es feia entre nacionalistes i no nacionalistes. Ara ha aparegut el nou concepte de sobiranisme que ha de portar a la independència. Ja no interessa el finançament, l'Estatut o la sentència del Tribunal Constitucional. O independència o res.

NO SÓC CONTRARI A LA INDEPENDÈNCIA sempre que sigui la voluntat majoritària del poble català. Tampoc sóc contrari al nacionalisme com el dels Estats Units, que és un paraigua que aixopluga tots els que per pròpia voluntat se senten nord-americans. (...) Les nacionalitats, deia Prat de la Riba, tendeixen a tenir un Estat. Només cal que per iniciar aquesta empresa prenguin consciència del que són. (...)

PERÒ EL CATALANISME POLÍTIC no és unitari respecte a la independència. Manllevo un altre comentari de Rafael Jorba quan diu que el "catalanisme no només no ha estat sinònim de nacionalisme català, sinó que s'ha enfrontat al nacionalisme espanyol. Ha defensat un projecte plural d'Espanya diferent del pensat i, sovint, imposat des de Castella (...)".

:

dimarts, d’octubre 20, 2009

L'avortament i els cristians socialistes

No us semblarà estrany si us dic que comparteixo a fons la visió que els amics de Cristians Socialistes, al PSOE, han fet pública aquest passat diumenge davant la imminent reforma de la Llei de l'Avortament, amb la pretensió d'assolir un consens el més ampli possible sobre el que hi ha en joc, que és molt. El manifest, signat per l'amic Jordi López junt amb Mª José Pereda i Pilar de la Vega, creu que, malgrat fer falta una revisió a fons de l'actual marc jurídic, i sent-ne el projecte de Llei actual un bon punt de partida, alguns aspectes poden millorar moltíssim, com la pretensió que els menors d'edat acudeixin a avortar sense el consentiment patern (això penso jo, vaja). L'escrit, així, reclama una major implicació social en l'acompanyament de les dones que voldran fer aquest pas.
:
Crec que és un bon article, positiu, constructiu, generador de possibles sinèrgies i -especialment.-. curós amb allò que la tradició socialista i la tradició cristiana comparteixen: la seva radical defensa dels més febles.
:
El podeu trobar sencer aquí, però us en deixo alguns fragments. Al final, alguns enllaços relacionats.
:

No se puede descalificar una regulación legal del aborto por considerarlo un asesinato. Es una visión moralizadora que se desentiende de las consecuencias de la prohibición como de los deberes de la ley y del legislador ante una decisión compleja y conflictiva. Tampoco puede negarse la pertinencia de un juicio ético, social y jurídico por considerar que se trata de un asunto que concierne sólo a la mujer.

(...) El Estado tiene deberes éticos y jurídicos para con el feto. Es de humanidad su cuidado y tutela. Es propio de la tradición socialista y humanista proteger al más débil, por lo que debemos defender el bien jurídico constitucionalmente protegido del nasciturus.

(...) El Estado también tiene deberes éticos y jurídicos para con la mujer. Sobre ella recaen en primer término las dificultades sociales, económicas, psicológicas, éticas, y, en su caso, penales.
La mujer no puede reducirse a receptáculo del feto. Es sujeto libre y responsable, cuya libertad y salud deben estar protegidas.
Abortar es una cuestión de conciencia. En el marco que le otorga la ley, 14 semanas, debe ser la embarazada quien tome la decisión.

En cualquier caso, la vida en gestación es una realidad distinta de la mujer gestante. No es ni un órgano propio ni una extremidad. (...) Por cuanto se trata de un ser humano en formación, no puede haber un derecho al aborto.

No hay sólo maternidad, sino también paternidad. Corresponsabilidad. La prevención justificada en casos contra la manipulación o la coacción sobre la mujer en su decisión no puede anular la necesidad de información adecuada, apoyo familiar y social en términos de acompañamiento. (...)

Es necesario desarrollar políticas de investigación y prevención que orienten hacia una sexualidad responsable. La prevención debe hacer frente a la banalización de la sexualidad. También son necesarias políticas educativas, que deben hablar de la sexualidad como placer, pero también como vínculo afectivo; como respeto a la alteridad y dignidad del otro y como control de las propias pulsiones. Y debe avanzarse en el desarrollo de una real protección social a la maternidad.

:

Per saber-ne més:

  • Entrevista a María José Pereda (cadena SER, 18.10.2009)
  • Article d'Andreu Ibarz a CatalunyaReligio.cat (19.10. 2009)
  • Article de Jordi López al seu bloc (19.5.2009)
  • Post meu sobre l'article de J. López i la posició de R. Jáuregui (20.5.2009)
  • Fragment d'un discurs de Barak Obama sobre l'avortament al bloc de Jordi López (21.10.2009), sencer aquí.
  • Post meu sobre un article del jesuïta Juan Masiá (30.6.2009)
  • Post meu sobre el monogràfic de Valors a l'avortament (setbre. 2009) que incliu aquest article de Francesc Grané.
  • Vídeo de TV3 i article posterior a Foc Nou lincats aquí sobre la posició de Teresa Forcades (CatalunyaReligio.cat, octubre 2009)
  • Informe de l'Institut Borja de Bioètica sobre l'embrió humà, resposta d'Andreu Ibarz a CatalunyaReligio.cat i resposta dels bisbes de Catalunya.

:

dilluns, d’octubre 19, 2009

Caminant contra el càncer

Diumenge al matí vaig tenir la satisfacció de participar a la segona edició de la Caminada de Maresme Oncològic contra el càncer de mama, a Mataró (v. capgros.com). L'acte fou un èxit de participació, estic convençut que servirà per molt: tantper l'entitat, que veu com és capaç cada dia d'assumir més reptes, com pels malalts, com per la visibilitat de la malatia, etc. Sembla mentida de quina manera la gent s'aboca a aquesta mena de manifestacions solidàries i col·lectives.
:
Dues curiositats. La primera, que gràcies a en Marc i el seu ipod podem conèixer les dades exactes de la caminada. 51 minuts, 4,17 km (4,9 km/h) i 213 calories cremades (ràpidament compensades per un entrepà de botifarra). Vegeu-ho aquí:
:
:
La segona és una petita dolenteria. M'envien una nota del bloc del regidor de CiU Joan Mora en la qual recomana una caminada per fer diumenge passat. Resulta que, enlloc de promoure la de Maresme Oncològic (de la que no en devia estar assabentat perquè ni l'esmenta), en recomana una altra de Camprodon. No, no viu la ciutat.
:

diumenge, d’octubre 18, 2009

Desig de Melloni

Hi ha un llibre que estic llegint i que va presentar-se fa poc a Mataró. Lluny de la meva intenció (tenia una reunió a la mateixa hora...), finalment no hi vaig poder assistir, a l'acte de presentació. De manera que els organitzadors ens han preparat un vídeo que us poso a continuació.
:
El llibre és del jesuïta Xavier Melloni, autor de textos que m'han interessat de sempre (vegeu-ne a Dialnet; o aquí, cap II), com El cinema i la metamorfosi dels grans relats (Cristianisme i Justícia, març 2004, descarrega'l aquí). Porta per títol El Desig Essencial i ha estat editat per Fragmenta. L'acte fou organitzat per aquesta editorial i la revista Valors. El llibre està molt bé. Dissecciona el desig des de totes les necessitats que tenim, i en proposa el seu govern, el domini del nostre jo per damunt d'ell, conscient que el desig és l'espurna que ens porta a l'acció, a la vida,a l'esdevenidor, al camp per córrer... però que ha de competir amb l'avidesa que la cultura actual porta a l'extrem. I, des dels desitjos, arribar al veritable Desig del que -de fet- ja tenim: allò essencial, universal i transcenent. Us recomano el llibre, però -si voleu anar entrant en matèria- aquí teniu la sort de poder gaudir de tota la conferència en vídeo.
:

:

Més informació:

Foto: Marc de San Pedro, vídeo: Clack produccions.
:

dissabte, d’octubre 17, 2009

L’experiència de l’entusiasme *

:
El socialisme és una experiència. Una experiència de canvi que es concreta en un lloc determinat, en un temps limitat i que -lluny d'altres projectes polítics diem-ne utopistes- amb el que té a l'abast i amb respecte a les regles del joc democràtic. En qualsevol cas, és imprescindible sempre un element comú: entusiasme en allò que creus barrejat amb un cert amor a aquesta contingència (el temps, el lloc, les circumstàncies...). I, contra el que es creu massa sovint, no fa falta pas esperar exercir cap càrrec ni tan sols confiar en l'acció que legítimament es pot desenvolupar des de les institucions públiques.

Aquesta és la gran lliçó de tres homenatjats d'aquest llibret. Cap d'ells ha estat càrrec públic del Partit, si bé dos ens han acompanyat en llocs d'honor (i quin honor) en alguna de les candidatures de les eleccions municipals. Cap d'ells és amant dels focus ni dels reconeixements a la seva vàlua o trajectòria personal, però a Mataró força gent coneix el treball que han desenvolupat per fer de la seva realitat un lloc millor del que van trobar, on ningú en quedi al marge, on prevalgui la dignitat de qualsevol persona. I tots tres han practicat el socialisme en moments gens propicis, almenys per dir-ne socialisme lliurement.

L'entusiasme que transmeten tots tres (ja hem dit que aquest és un factor indispensable) es converteix en el seu cas, després d'una trajectòria envejable, en un pòsit de valors nobles que, ara que els homenatgem, és el que voldríem que ens transmetessin als que volem treballar cada dia perquè la igualtat i la llibertat per tothom arribi a tots els racons de la terra. Per això us convido a llegir el seu testimoni, ja sigui en la lluita per fer un barri millor en el cas de José Gómez, especialment aquests darrers anys al Camí de la Serra, o en fer-ho posant al capdavant el paper de les dones, com ha fet Antonia Ramírez al Pla d’En Boet al costat moltes vegades del recordat José López Miravete), o, finalment, en el cas d’en Jaume Estrems, ferm lluitador del cooperativisme mataroní, treballant a les Cristalleries que una vegada havia dirigit Joan Peiró.

Aquesta experiència és la nostra, la que ens ha anat fent com som i fixant-nos en les coses que calia canviar. Amb ells hem fet, el conjunt dels socialistes, força canvis a Mataró. Ara que ens hem aturat a conèixer-los millor, segurament també en podem fer més i millors, de canvis. A qualsevol lloc de Mataró o on sigui. A això us convido.
:
* article de presentació de llibret d'homenatge a 3 veternas socialistes del PSC de Mataró, en tant que Primer Secretari, que hem presentat avui.
:

divendres, d’octubre 16, 2009

La reconciliació

Demà dissabte, al sopar d'inici de curs del PSC de Mataró, farem -entre d'altres coses- homenatge a tres veterans socialistes. Com és habitual, el seu testimoni queda recollit en un llibret que lliurarem als assistents. Amb motiu dels setanta anys -enguany- de l'acabament de la Guerra Civil, l'historiador Ramon Salicrú (foto) ha preparat un molt ben documentat i valuós article [aquí] sobre com es concretà, especialment en el camp dels vençuts, aquest final de la Guerra qu ell -de fet- qüestiona.
:
Us recomano que el llegiu de dalt a baix. Així podreu arribar a l'apartat final, que ell titula L'hora de la reflexió, que em plau de reproduir-vos a continuació, donat que l'he trobat encertadíssim. Com a complement, us recomano també la lectura de la notícia [a TotMataro.cat, aquí]de la conferència, ahir, de Joan Giménez a l'Ajuntament (amb motiu de la Setmana Tràgica), que també en parla, d'això, tot reivindicant la figura de l'Alcalde Josep Abril (acte al que no vaig poder anar). També la reflexió que el seu dia vaig penjar aquí mateix del tercer historiador local d'avui, Josep Puig Pla [aquí]. I potser també el darrer article a capgros.com de la mestra Dolors Fernàndez [aquí]. Aquí va el fragment d'en Ramon:
:

La distància en el temps permet avui analitzar les causes, els fets i les conseqüències d' una guerra que –tots hi estem d'acord- mai s' hauria d' haver esdevingut. El mateix pas del temps, que es mostra inexorable, fa que molts de dels qui visqueren els enfrontaments o que en reberen les conseqüències, hagin ja traspassat, sense haver pogut en molts casos posar al descobert tot un cúmul de vivències personals i de sentiments propis, ara ja del tot irrecuperables.

Les generacions subsegüents, amb un mínim d' intencionalitat, poden quedar exemptes de l' apassionament directe amb el que aquells fets es van viure, amb una certa –encara que mai absoluta- objectivitat. Objectivitat que mai es pot confondre amb neutralitat, ja que en la història i en la vida actual de cada dia, la neutralitat és pura entelèquia, essent com som els éssers vius portadors d' un cúmul d' influències que ens han estat aportades, tal vegada sense adonar-nos-en.

Tots els llibres tenen els seus fulls, les seves pàgines. I cada pàgina, les seves dues cares. També el passat exigeix una doble lectura tenint en compte aquesta doble realitat que no es pot obviar. I si per les raons polítiques conegudes se'n ha entestat fer veure primordialment o gairebé un únic vessant -el dels vencedors de la contesa- ara, amb la recuperació de les llibertats i afermada la democràcia, resulta poc menys que obligat revisar pertinentment i crítica els fets succeïts, pensant sempre en el bé de les generacions que pugen. La llei de la Memòria Històrica hi pot contribuir però sobretot la obstinació per a restituir veritats.

Escric aquestes ratlles en uns moments en què s' ha fet pública la intenció de la jerarquia de l' Església de procedir a la beatificació del Dr. Josep Samsó i Elias, en dates properes. I poques setmanes després de la publicació de l'edició de dos llibres fent referència a la figura de l' anarcosindicalista Joan Peiró i Belis. Dues figures clarament representatives, a Mataró, de les dues faccions que s' enfrontaren en aquell nefast període 1936 al 1939.

Els mataronins, amb tolerància i equanimitat, tenim ara al nostre abast fer possible la definitiva reconciliació entre els successors els dos bàndols, sense haver de claudicar de cap dels valors que, des de les múltiples ideologies, s' intentaven defensar aferrissadament. I els socialistes d' avui, tenint present que moltes de les guerres tenen el seu origen en les desigualtats econòmiques i socials i en l' absència de llibertats individuals i col.lectives, tenim -a més- el deure inexcusable de treballar sense pausa per l' assoliment d' una societat més digna, més justa, més igualitària i més fraternal, eliminant així de socarrel les causes reals que possibiliten tots els enfrontaments entre els
humans.

Per a posar en definitiva el veritable punt final d' una guerra que –com totes les guerres- mai hauria d' haver començat.

:

dijous, d’octubre 15, 2009

L'amant (Santa Teresa)

:
Ya toda me entregué y di,
y de tal suerte he trocado,
que es mi Amado para mí,
y yo soy para mi Amado.

Cuando el dulce Cazador
me tiró y dejó rendida,
en los brazos del amor
mi alma quedó caída,
y cobrando nueva vida
de tal manera he trocado,
que es mi Amado para mí,
y yo soy para mi Amado.

Hirióme con una flecha
enherbolada de amor,
y mi alma quedó hecha
una con su Criador;
ya yo no quiero otro amor,
pues a mi Dios me he entregado,
y mi Amado es para mí,
y yo soy para mi amado
.
:
Teresa de Jesús (1515-1582), Sobre aquellas palabras "Dilectus meus mihi".
Il·lustració: Giambattista Tiepolo, La mort de Jacint, 1752-1753 (detall). Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.
:

dimecres, d’octubre 14, 2009

L'Eli té raó

La periodista mataronina Elisabet Solsona ha publicat un post al seu bloc en el qual surt al pas de velades (i no tan velades) acusacions als professonals dels mitjans mataronins pagats mab diners pñublics de fer-los a mida de Govern. Diu explícitament: "Jo vaig estar durant 5 anys treballant a TVM, i des del març d´aquest any que treballo a Mataró Ràdio. Durant aquest mig any, no he rebut ni pressions, ni trucades, ni suggerències, ni cap mena de directriu política. No he canviat la meva manera de treballar. Tant a Televisió de Mataró (mitjà privat) com a Mataró Ràdio (mitjà públic), he actuat sempre en funció del meu criteri. Encertat o erroni, però en cap cas teledirigit."
:
En el cas de la fusió de TVM amb Maresme Digital Televisió, fins i tot en el cas de neixement d'aquesta darrera, subjau el debat sobrela independència dels mitjans, amb el benentès que el nou panorama televisiu deixava a la intempèrie a mercè de la pèrdua de l'interès públic en cas que aquest no es manifestés. De moment, i espero que per molt de temps, la inciativa pública (i de molts ajuntaments) s'ha demostrat com un aval d'aquesta independència. El tarannà d'alguns grups mediàtics que planen sobre el nostre panorama fa pensar que alguns voldrien just el contrari. L'atac als profesionals i el duibte sobre la seva vàlua va directament a aquest objectiu. I no és la primera vegada.
:

dimarts, d’octubre 13, 2009

Calendari papanata

:
Llegeixo a Diari de Girona, divendres passat, una notícia segons la qual el Consell Escolar recomana que el Nadal i la Setmana Santa passin a dir-se la festa d'Hivern i Primavera, de manera que les vacances es desvincularien del calendari religiós. La notícia em produeix sensacions bones i sensacions no tant bones. Entre les primeres, m'agrada constatar que el màxim òrgan de participació educativa del país hagi resolt altres temes que -ves per on- jo creia més urgents per a l'educació. Una altra bona sensació, aquesta vegada com a cristià, és la que em produeix el fet que constatar que el Nadal, o la Setmana Santa, no són sinònims de festa laboral (i de consum debocat), que denominen amb el seu nom un temps que ja no és litúrgic, confiant en què puguem trobar el veritable sentit d'aquests mots (v. Grané a Simulacres Buits). Fins aquí el que trobo bé.
:
El que trobo fatal és que aquests senyors i senyores confonguin peres amb pomes (en vaig parlar al post Fer el sant, a rel d'una altra de les polèmiques absurdes quan felicites el sant...), que ignorin que el nom de les coses els ha fet el costum i la tradició (i que sense aquests noms tampoc hi hauria cosa), ja que així serem menys cultes, menys lliures, menys persones, menys catalans fins i tot, si ignorem d'on venim. Que tot això no té res a veure amb la religió de les persones. I que, posats a fer, hauríem de fer un calendari laic del tot (proposo el calendari Pirelli) abolint l'actual, l'origen del qual és una imposició papal. hem passat del papa als papanates.
:
Que el calendari festiu s'anomeni a partir de la tradició religiosa de Catalunya i de tot l'Occident forma part d'allò que en diem identitat, del que ens ha fet com a poble, inclosos els valors que defineixen el projecte d'Occident des de la Revolució Francesa, almenys. Així com els noms d'algunes poblacions o muntanyes, o d'algunes al·locucions (adéu, déu-n'hi-do...), o de les persones, etc... L'invent de noves convencions dearrelades (dir Solstici d'Estiu a Sant Joan, com si fóssim els antics romans) demostra no tan sols una incultura manifesta, sinó també l'enorme prejudici d'algunes generacions cap a una relaitat que voldrien tabú per tothom, en un nou exercici de repressió: tot allò que fa referència, ni que sigui remotament, a quelcom que sembli religiós.
:

dilluns, d’octubre 12, 2009

El món al revés

:
Aquest és el títol d'aquest quadre de l'holandès Jan Steen, de 1660, que és al Museu de Kunsthistorisches, a Viena. Els quadres de Steen són així, divertits, desenfadats, evocant la tendresa de les limitacions humanes i també el seu absurd, una mena de caos dins d'un ordre, de manera que sembla que el caos sigui l'única manera de poder-lo suportar. Tendresa, he dit, no pas bellesa. La bellesa, una forma d'ordre, és potser el punt de conflicte del barroc amb els moviments amb els que s'enfronta. La vida són aquestes mirades i aquest contingent, eso es lo que hay. Aquesta experiència i tot el que hi puguem jugar, totes les seves interaccions (mirades), que ja és molt dir.
:
No és estrany aquesta declaració ideològica tan contundent, també la féu Rembrandt (ja en vaig parlar aquí). La tradició catòlica, mig per convicció mig per competir en sensualitat als aires de la Reforma (vegeu què deia jo mateix al final d'aquí), contra el que ens sembla ara al nostre país, s'esmuny a la societat calvinista (és a dir, moderna) d'aleshores oferint una visió més pessimista, menys moralitzant, més carnal, més condescendent, menys encorsetada, més vital, menys burgesa.
:
Curiosament, però, mentre als Països Baixos aquesta carnalitat s'expressa amb l'abundància i l'alegria, en la tradició pictòrica espanyola predomina el naturalisme, el tremendisme i la pobresa dels objectes, en un nou gir a l'invent, una exploració de nous llenguatges a la perifèria, que inicia l'etapa de ruptura artística que més endavant coneixem com a pintura contemporània. (N'he parlat també a aquí i a la cita de Calvo Serraller, a la segona part d'aquí. Disculpeu les autocites.)
:

diumenge, d’octubre 11, 2009

Joves sexualitzades

:
Amb aquest títol publicava el mes d'agost a La Vanguardia (al bloc, el dia 28 -més complet-, al diari, el dia 5) un interessant article de Doctora Xaro Sànchez, de l'Hospital de Mataró (ella és també l'autora d'aquest collage), en el que es fa ressò de l'advertiments de molts psicòlegs segons el qual s'està produint un procés de contínua sexualització de les nenes. És a dir, centrar el valor de la persona en el seu atractiu físic, se l'objectualitza i se li imposa un ús sexual inapropiat, com ella diu. En el cas dels infants, "se está "maltratando" su desarrollo e instruyendo falsamente sobre una libertad de decisión todavía incipiente y una falta de la información sexual adecuada", afrima.
:
El principal origen d'aquesta difusió és, sens dubte, el conjunt de mijans de comunicació. I el seu destí, principalment, les dones. L'autora cita la seva pròpia experiència veient sèries infantils d'estiu a la televisió, les quals "contenían diálogos e imágenes que destacaban la importancia del atractivo físico y la presexualidad con todo lo que lleva asociado (lujo, belleza, descrédito a quien no los tiene, amores precoces, etc.) como aspectos primordiales de los guiones", descriu amb afectació. Després enumera els danys que pot porat aquesta situació, allargats en el temps de la seva maduresa.
:
Pràcticament no queda temps ni pel misteri, ni per la descoberta (especialment la descoberta de l'altre, que és qui hi ha al darrere de la pell), ni -per tant- del desig, que és fet sempre a partir d'allò que ignorem, dels nous espais que s'obren després d'haver-ne conquerit... al seu temps. I acaba així:
:
Las alarmas y recomendaciones del informe comentado al inicio provienen de expertos sin intención moralista, religiosa o feminista. No comportan retroceder en la libertad sexual ni en su información, sino todo lo contrario, tratan de insistir en aquello que es fuente de seguros problemas. Además esa "sexualización precoz" no facilita el disfrutar del sexo posteriormente de manera sana y libre. Querer ser muy sexy no va asociado con una buena práctica sexual ni con una libertad para ejercerla sanamente y con madurez.
:
Hay estrategias para minimizar la influencia de los medios sobre la sexualidad insana pero la sociedad debe querer imponerlas y proponerse abandonar ganar dinero a través de ellas. ¿Quiere?
:

dissabte, d’octubre 10, 2009

L'ocellet

Us recomano la lectura d'aquest post de Gregorio Luri (de fet, us recomano la lectura de tots els posts de Gregorio Luri) en el que, després d'explicar un conte de "uno de esos manuales de autoayuda que aseguran que la felicidad surge del interior y, por lo tanto, está al alcance de cualquiera con voluntad de buceo introspectivo" pren una sèrie de conclusions còmiques sobre els valors de determinats corrents pedagògics; "permítanme que diferencie entre pedagogos y pedagogistas", adverteix.
:
La història ve a dir que és més sensible el nen que es fixa en l'ocell que hi ha a la seva finestra que no pas a la lliçó de matemàtiques. I sorprèn de quina manera hi ha un consens tan generalitzat (bé, potser tant no) en acceptar aquesta visió, aquesta primacia de l'espotaneïtat a l'estudi, de la immediatesa a la reflexió, de la infantilitat a l'adultesa. Mireu les conclusions de Luri:
:
  1. Que hay gente insensible a la belleza de las matemáticas y no tiene ningún pudor en confesarlo. O quizás es que niegan la competencia didáctica de todos los profesores de matemáticas.
  2. Que en la clase de un buen profesor todos los pájaros son mudos.
  3. Que hay personas dispuestas a animar a sus hijos a ser más sensibles al canto de los pájaros que a la palabra de un adulto.
  4. Que la beatería es una tentación permanente en la escuela.
  5. Que el niño suspenderá el próximo examen de matemáticas sin por ello aprobar el de ornitología.
:

divendres, d’octubre 09, 2009

Transmetre la fe ara

Aquests dies m'han caigut a les mans alguns articles interessants sobre la capacitat de transmissió de la fe en un món com el nostre, on s'ha esborrat del llenguatge qualsevol reminiscència simbòlica (alhora que aflora nova necessitat de símbol) i enmig d'una cultura postmoderna que trenca, a més, amb l'eclosió moderna del segle XX (grans sistemes i grans guerres). No passa tan sols a la fe, això: el conjunt de valors humans i les seves experiències de transmissió tenen un greu problema d'adaptació a aquests nous paràmetres lingüístics i culturals. Són les crisis de les estructures d'acollida fonamentals que Lluís Duch anomena la de codescendència (la família), la de coresidència (la ciutat, la política) i la cotranscendència (la religió).
:
Però anem a aquesta darerra i, en concret, al cristianisme. I anem als articles que us deia. El primer és del professor mataroní Francesc Grané, El llenguatge religiós: crisi i reconstrucció, un article al darrer número de Comprendre (1/2 2008), la revista de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (lincat a CatalunyaReligio.cat), en el que indaga sobre el missatge cristià immers en una crisi de llenguatge simbòlic. Per Grané, "més que una crisi de tècniques, la crisi del llenguatge religiós té més a veure amb una crisi de continguts. Les propostes centrals del cristianisme podrien no aparèixer clares". De manera que proposa "canviar de paradigma, acosta-rnos a l’evangeli no únicament des de la sociologia sinó també des de la interpretació del llenguatge simbòlic com expressió del conflicte individual de l’existència". L'autor creu que l'excés d'objectivació de l'Evangeli al món i els seus conflictes allunya la capacitat trasmissora i genuïna de l'Evangeli, i f algunes propostes d'interès. El podeu trobar complet clicant aquí.
:
Els altres dos els he trobat a la prestigiosa revista Selecciones de teología, que complia i resumeix els millors aricles del món en temes de teologia. Un és el de la professora americana Jane E. Regan, al treball Una catequesis de toda la comunidad, para todas las edades de la vida [sencer, aquí], que publica al número 190 (2n trimestre 2009) i que va aparèixer en francès a Lumen Vitae (LXIII, 2008, p. 5-17). Hi sosté que cal repensar l'orientació de les parròquies i, en especial, de la seva catequesi, que ha de ser més lligada a la vida de la primera, més multigeneracional que no pas lligada a la infantesa i orientada especialment a l'evangelització, és a dir, a la creació de sentit en la nostra vida quotidiana.
:
L'altre és d'Antonio Jiménez Ortiz i porta per títol Vida religiosa y posmodernidad. Redescubrir la dimensión teologal [sencer aquí], aparegut al 3r trimestre d'enguany (núm. 191), que es va publicatr a la revista Proyección (núm. 228, 2008) i que s'adrea especialment a les persones que han fet opció de vida religiosa (monges, monjos, preveres, etc...), però que serveix per tothom. En la seva descripció del món líquid i poc pesant, proposa una redescoberta del pes de Déu en l'interior, com una oportunitat d'obrir-se també al sentit de l'exterior.
:
I, si encara us queda teemps i ganes, proposo que us passeu per Cristología posmoderna, un article a Revista de Libros d'aquest mes fet per Henry Wansbrough, una crítica al llibre de Roger Haight, Jesús, símbolo de Dios, (trad. d'Antonio Piñero, Ed. Trotta, Madrid, 2009) en la que narra -entre d'altres coses- les peripècies de l'autor, amb problemes amb el Vaticà a rel de les tesis que hi manté. L'article les descriu prou bé (l'haureu de trobar a la llibreria) en la relectura actual, allunyada tant de la modernitat com -òbviament- del llenguatge de la tradició, de la figura de Crist, a qui considera un símbol, en la recerca de més semblances amb altres tradicions religioses.
:

dijous, d’octubre 08, 2009

Rutina creativa?

Està molt mal vista la rutina, cosa que entenc. Francament, és potser fora de la rutina on ens sembla que la vida és més autèntica, on té més valor. Fora de la rutina laboral hi ha l'èxit, sovint; fora de la rutina amorosa el nou cultiu del desig; fora de la rutina diària, la sorpresa, l'obertura, l'esdevenidor. Però la fòbia actual a l'avorriment i a l'espera, així com a la interiorització, ens fa perdre les oportunitats de la rutina.
:
Per exemple: cada dia, quan em llevo, si no fes actes rutinaris perdria molt més temps i m'evitaria que el meu cervell, en el dolç i lent camí de despertar-se, plantegés coses fora de la rutina. La rutina, com la tradició, és una solució mecànica que -si volem- ens pot empènyer més enllà d'ella mateixa, o centrar-nos en aquelles coses que prèviament hem ordenat (n'he parlat als posts Bon dia, feiners i Un dia en la meva vida).
:
Sobre totes aquestes coses parla el número d'aquest mes de la revista Valors. Hi col·laboren Oriol Cortada, Anna Maria Gallardo, Neus Moreno, Neus Ponsarnau, Joan Riart i Joaquim Trenchs, col·laborador habitual de Valors i qui signa en aquesta ocasió la introducció del monogràfic.
:
En aquest número també hi ha la col·laboració de Toni Biada, descendent del promotor del primer tren de la península, que diu que "es triomfa en base a molt esforç, treball i també renúncies", en una entrevista de Toni Rodon. "Plaques tectòniques", de Joan Salicrú.· “El que no surt als diaris”, de Viqui Molins.· “Autoritat i disciplina”, de Mar Galceran.· "Por", de Ramon Radó [nou Bloc].· “El nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança”, de Miguel Guillén.· "Les presons i el límit”, de Francesc Amat [Bloc].· “ForumClínic, programa interactiu per a pacients”, de Marc de San Pedro [Bloc].· “Nits de Barcelona”, de Joan Safont [Bloc].· “El somni d’Occitània”, de Joaquim Amargant [Bloc].· El conte: “L’amor és cec”, recollit pel col·lectiu Vivim del Cuentu. I jo amb “Simon i el seu MACMA”.
:

dimecres, d’octubre 07, 2009

La Reina i la postmodernitat

Fa un parell o tres de diumenges, amb un diari donaven (bé, pagaves un euro de més) The Queen, una pel·lícula de Stephen Frears de 2006 que el seu dia no vaig poder veure al cinema. La vaig veure aquella mateixa nit i em va impressionar favorablement. Narra els moments de la mort de Diana de Gal·les i els efectes sobre la Família Reial britànica, així com els primers passos d'un Blair oportunista. La cinta té molts comentaris a fer, començant per l'excel·lent treball actoral fins la mirada crítica i profunda de Frears al sistema polític britànic.

Però a mi em va interessar, especialment, el xoc cultural que es produeix entre dues maneres de fer política, d'entendre la cosa pública i els seus valors, de connectar amb la cultura predominant. Xoc que, d'una manera ben clara (encara que no l'única) es va veure amb la mobilització de masses que significà la mort de Diana. Entre un Blair que connecta amb aquests valors (però al qui arribarà l'hora, com li anuncia sàviament la reina) i una reina que ha de fer l'esforç professional d'arribar-hi sense entendre massa el què. Entre l'eclosió del sentiment, la reivindicació de l'autenticitat (i llur primacia sobre els grans sistemes ideològics, per exemple), la primacia del pop, i el tuf de mercadotècnia i cinisme que també l'envolta.

I Diana com a icona de seducció i cinisme com podríem definir els nous ídols. I un món que se'n va, però que té l'oportunitat de prestar nous serveis si arriba a comprendre els nous polsos. I que ja no donarà mai més res per segur.

En parlava Judith Vives.

.