Entendre Goya

Propostes d'agost - 31

:

:

Aquesta quinzena que falta fins enllestir l'Expo de Saragossa podria ser una molt bona excusa per visitar l'exposició Goya e Italia, organitzada per la Fundació Goya en Aragón a la principal institució museística de la ciutat, ara ja a poca estona si aneu amb Ave. L'exposició mostra, d'una banda, quines eren les influències pictòriques en el que cal contextualitzar l'anada de Goya a Itàlia, en el període de la seva formació. També descriu les circumstàncies personals del pintor i mostra algunes peces, no moltes és cert, que hi féu o que féu influït per aquest viatge. Goya visita Itàlia en l'etapa més intensa del Neoclassicisme, animada pel descobriment de les ruïnes de Pompeia i altres emplaçaments clàssics. Inclou, aquella etapa, alguns trets de qüestionament de la influència dels valors clàssics (penso en Leopardi, per exemple, i també en la pròpia exaltació de les ruïnes com a fracàs) que presagien el moviment romàntic, encara que no és el camí exactament que fa Goya després.

:

Perquè l'interessant de l'exposició, que mostra obres que poc sovint podríem veure juntes, tant de Goya com de molts altres, és veure aquest camí des de la perspectiva del seu inici, i veure els viaranys per on transcorrerà l'obra del pintor aragonès després: en el seu estil de pinzellada lleugera però exacta, en l'ús preimpressionista de la llum, en el tractament no idealitzat del retrat, en la composició de la seva obra, en la seva poètica, en l'aparició del monstre i del conflicte irredempt de la condició humana, en la captació de la cultura popular... No és un camí senzill, ni dret, ni el fa pas sol. El fa en una Espanya difícil, sanguinolenta, fraticida, que mira de viure com pot lluny dels ideals clàssics, lluny d'Itàlia, doncs, lluny de la joventut.

:

L'exposició Goya e Italia (visita virtual aquí) és al Museo de Zaragoza fins el proper 15 de setembre.

Comentari de Francisco Calvo Serraller a l'obra Aníbal vencedor, que por primera vez miró Italia, de Goya, a El País (16.8.2008).

Il·lustració: El sueño, de Francisco de Goya (c. 1798-1808, National Gallery of Ireland, Dublín)

:

Beure l'Ebre

Propostes d'agost - 30

:

No, no estic proposant cap transvassament, ni mini, sinó el que vaig fer la setmana passada: ser més o menys una setmana a la falda Ports de Beseit, a Arnes, prop d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Un cop allà, aneu a trobar l'Ebre per Miravet i el seu entorn. I un altre dia, acosteu-vos a la Matarranya. Dec ser ben babau, perquè arar diré el que diuen les guies, però és cert. En aquest racó de la Catalunya Nova, conquerida de ceps i oliveres, s'aprecia bé el líquid: l'Ebre imponent, les aigües cristal·lines i poderoses dels Ports i de les altres serres, el vi i l'oli arrencat a la laboriosa tasca de les seves respectives fonts vegetals, etc. A mi m'ha entusiasmat, també, veure un conjunt de peces renaixentistes de la nostra arquitectura -un moviment que es prodiga més aviat poc a les nostres contrades- i pensar que l'obsessió per refer els cercles, les sanefes, els cubs i els triangles amagats a la realitat va ser represa per Picasso perdent-se en aquests paisatges, sobre l'estructura de petites ciutats àrabs concèntriques.

:

Fotos: Jo prop d'Horta de Sant Joan i l'Ebre per Miravet. Més fotos al flickr.

:

Escoltar els escriptors

Propostes d'agost - 29

:

:

Una altra de les propostes d'agost d'un altre blogger, en aquest cas en Jaume Subirana, ha consistit en publicar diàriament un enllaç diari a les entrevistes a escriptors que publica Vilaweb. deia en Jaume el dia 1:

:

VilaWeb Lletres ha programat per a tot al llarg d'aquest mes d'agost la posada a la xarxa de les videoentrevistes amb una vintena d'escriptores i escriptors de primera línia que formaven part de l'exposició sobre la nostra cultura que es va preparar per a la Fira de Frankfurt de 2007. És una magnífica iniciativa que mirarem d'anar acompanyant des d'aquí, per comptes de deixar el Flux en suspens.

:

Ara que s'acaba el mes, ja podeu anar-hi i repassar algun dels vídeos, especialment d'aquells escrptors/es que us han agradat. Jo proposo com a mínim els que vaig citant aquí de tant en tant. I si teniu temps, tots ells.

:

Versificar la vida

Propostes d'agost - 28

:

:

En Cinto Amat ha anat publicant de tant en tant algun poema propi al seu bloc. De manera que no es sorprèn que s'hi dediqui. Sí que ens continua meravellant el que diu, i com ho diu, i la seva sensibilitat aplicada al món que veu i que sent. Bé, doncs per aquest mes d'agost ens ha anat narrant el món, el seu món i el de tots, a través d'uns quartets de rima perfecta, en combinació amb el suggeriment d'una foto cada vegada. A vegades, en broma, penso com seria si la vida fos com en una pel·li musical: hauríem de buscar el temps que els actors semblen no tenir per fer rimar quatre frases i una melodia que les acollís. Segur que diríem menys tonteries. Bé, en Conto no ho fa ben bé així, però ha de fer l'esforç d'expressar el que sent, el que l'envolta el cap en la seva experiència, brindar-nos-ho i convidar-nos -almenys- a llegir els poemes amb ell. Us en deixo un de fa uns dies, dels primers, que es diu "Eclipsi", i que va amb la foto que us he repdoduït. Diu:

:

I per reblar l’auguri de crisi planetària,

la nostra dolça lluna eclipsa l’astre august.

S’enfosca el sol d’argent deixant-nos un regust

de llum encegadora i de claror precària.

:

Signar per Amnistia

Propostes d'agost - 27
:

:

Menjar exòticament

Propostes d'estiu - 26
:

És un tòpic de l'estiu, per als que no es mouen gaire de la ciutat, dir que pots viatjar igualment arreu del món a través de les cuines exòtiques que hi ha a casa nostra. A Barcelona, especialment, em consta que hi ha molt per triar i remenar. A Mataró, que som 9 ò 10 vegades més petits, i que no tenim massa d'exòtics a simple vista, déu-n'hi-do. Mataró Ràdio, l'any passat, va dedicar cada dia -em sembla- a proposar un dinar en un restaurant diferent la cuina del qual fos oriünda d'algun lloc del món que no siguin els nostres referents culturals més immediats.

:

Jo, avui, us proposo el mateix. Seria bo que us informéssiu una mica abans -jo ho faig perquè no suporto els picants i algunes salses- però també que abandonéssim els prejudicis culinaris, més o menys com faríem si embarquéssim enllà de l'horitzó. Tinc unes quantes anècdotes, m'imagino com tothom, d'aventures amb el menjar en llocs estranyíssims. És ben bé que per la meva boca hi ha entrat massa cosa rara. En temps de pànic alimentari com vivim, propi de temps milenaristes, és tota una declaració de principis a favor de la confiança.

:

Com que sóc de Mataró i exerceixo com a tal, i sota el risc de deixar-me'n, us deixo un llistadet amb els restaurants on hi ha cuina més o menys exòtica (no he posat els de cuina espanyola, ni italiana, ni xinesa -per extenses-), encara que us deixo a vosaltres el dret d'afegir-ne o matisar-ho als comentaris. Font: PortalMataro.com.

:

Cuina mexicana

• Cantina Mariachi
• El Cactus

Cuina vietnamita

• Vietnam Vong

Cuina àrab

• Shawarma

Cuina libanesa

• Les mil i una nits

Cuina japonesa

• Teppanayaki
• Yaki Niku
• Nishiki
• Tokyo To

Cuina turca

• A la turca

Cuina argentina

• Malambo
• El Rebenque Asador

;

Néixer de tu mateix

Propostes d'agost - 25
:
En mi s'uneixen els dos sexes,
claror d'enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren,
perquè s'estimen i es detesten.
i vida i mort són aparences.

Estima més, si pots.
Odia més, si vols.
Fes bé, fes mal;
l'un val per l'altre.
Fes més de bé, fes més de mal,
fes el que vulguis, pero més.
L' excés és el que compta.
Tot és contrari a si mateix
ans que contrari a un altre.
Tot neix quan mor i mor quan neix
en aqllest espectacle.
Els sexes no es penetren,
tampoc no se separen,
estan units d'arrel
per alguna altra banda.
Que és masculí? Que és femení?
Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi
farem un pacte.
Mira que tendre sóc i fi
per una banda,
i que ferotge i angulós
per aquesta altra.
Qui mou la guerra entre tots dos?
El que ens uneix i el que ens separa.
M'estimo a mi perque sóc jo;
l'altre també l'estimo així.
Joia i dolor són simulacres.
Seny i follia dema es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:
ells et roben la força i són el teu secret.
Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.
Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.

En mi s'uneixen els dos sexes,
claror d'enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren
perquè s'estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

:

Josep Palau i Fabre, poema a "La Caverna" (1952-1969) a Les veus del ventríloc, Ed. Proa, Barcelona, 2001, pp. 44-46.

:

Marcar les pedres

Propostes d'agost - 24
:

:
A la Ilíada s'explica que Aquil·les va parlar amb una figura que semblava feta d'aire, amb un aspecte idèntic a l'amic que acabava de morir en la batalla, Pàtrocle. "Va parlar amb el phantasma de Pàtrocle", afirma Homer. El poeta fa servir aquesta paraula per primera vegada a la història.
:
Podríem dir que per matar, i per no sentir res pels morts, n'hi ha prou en posar en solfa una bella idea.
:
Bernardo Atxaga, Marques, Ed. Arcàdia, Barcelona, 2007, pp. 38 i 52.
Foto: Zaldi Ero.
:

Corporeïtzar la vida

Propostes d'agost - 23
:

Una de les característiques més rellevants del temps que vivim és l'exaltació del cos i, amb ella, el seu ús per a usos lingüístics: el cos com a metàfora, el cos com a taula d'inscripcions tatuades, el cos com a aparador de joiells, el cos com a centre de la nostra felicitat moldejable, el cos com el mutisme de la vellesa i de la mort (no es recorda que corpori vol dir mortal), el cos com l'únic lloc possible de l'ànima, o com l'únic lloc possible del plaer, el cos olímpic de Pequín i el cos mutilat de Gori, el cos com allò que explorem i explotem a cada segon, el cos com a reclam, el cos com a mirall, ara es despulla ara es vesteix, el cos com la inconveniència (en tumors o pèrdues de vigor), el cos com a pecat o com a salvació.

:

D'aquesta manera, parlem fent-hi al·lusió contínuament. Fins i tot, corporeïtzem allò que quedava en un núvol. Des dels déus olímpics, juganers, fins a les bombes d'Hiroshima, núvol de mort (vegeu The bomb -1968- i Female bomb -1966-, de Nancy Spero).

:

Tot això per recomanar-vos el llibre Poètiques del cos, de Mireia Calafell (Ed. Galerada, Cabrera de Mar, 2006), poemari que guanyà el premi Amadeu Oller fa un parell d'anys. Seguint amb la tònica d'aquests dies, en què no comento llibres, tan sols els recomano i n'exposi algun fragment, aquí en va una mostra.

:

Poètiques del cos que conten
(si les traiem del mutisme)
que hem esdevingut-com a l'origen-
cyborgs autòmats dins la perversa xarxa
dels correus electrònics i les converses digitals:
ara els comiats
arriben en nous formats i les factures en attachments que no s'obren
-from jo to tu, from jo?
Es perd allò que importa:
arxius classificats, hores de son,
les lletres dels petons
de comiats sense abraçada.
Tanta precarietat acumulada
a les voreres de la pell,
que no ens podem pensar
d'un mes cap endavant,
tancades dins de trenta metres ridículs,
on s'estrafà la vida,
lluitant per no decaure,
que som a fi de mes
i encara no has comprat
el pa al supermercat
i passen de les vuit: tot és tancat
tret de la nova botiga
amb empleats efímers
que avui, si cal, no dormiran.
No t'angoixis, tranquil·la
a totes hores, és possible gastar
-I shop therefore I am.

(IV, p. 22)

:
(...) traçant divisions inexistents
i un grup seran els homes, l'altre les dones
(es venera el dualisme d'uns gèneres articifials). (...)
Podries proposar reformar les bases
i distingir la gent segons les pigues de l'escot,
i la fermesa de les natges, la manera de besar,
l'accent a les parpelles, o l'elegància de les mans,
saben que ens transvestim a cada istant.

(V, fragment, p. 24)

:
Pren la cendra dels teus ulls
per recollir els plaers del llit,
ara que saps que hi ha
tantes sexualitats com cossos possibles (...)

(VII, fragment, p. 27)

:
Escric per a llegir-te. I devorar-te.
Per vèncer la distància que ha imposat l'atzar,
per convertir-te en mot i proposar deliris
amagant-nos del món sota els rellotges
i recitar després els versos
que ens confondran en l'abraçada.

Escric per escoltar-te. I retenir-te.
Pero no hi ets i ja te'n vas.

(I, fragment, p. 33)

:
(...) l'olor dels llençols blancs
recull antologies de carícies
que esclafen l'entrecuix i busquen
l'espai verge de pell que no he besat.

(IV, fragment, p. 36)

:

Veure 'Mamma Mia!"

Propostes d'estiu - 22
:

:

A mi em va passar quelcom semblant al que li explicava el crític de cinema Jordi Costa (El País, 15.8.2008) en aquesta petarda, poc cinematogràfica, divertida i fresca pel·li.

:

En La boda de Muriel (1994), (...) Hogan venía a decirnos que, en ocasiones, el kitsch -si es que el repertorio de ABBA merece considerarse un objeto kitsch- puede manejarse sin ironías: en cualquier territorio de la cultura popular, existe la posibilidad de detectar un discurso secreto que el usuario puede reciclar para usos privados.

:

(...) A veces, el ejercicio de la crítica es un tenso pulso entre el culo y la cabeza: entre lo que la razón sanciona como insuficiente o incorrecto y lo que, misteriosamente, te mantiene pegado a la butaca, entre embobado y abducido. Incurriría este crítico en la hipocresía si no confesase - y transmitiese- lo mucho que ha disfrutado con Mamma Mia!: la más veraniega (no necesariamente la mejor) película de este verano, un helado al limón que se derrite, mientras suenan las perlas de una carrera pop que exploró todas las posibilidades de la hipnosis melódica.

:

(...) Mamma Mia! encuentra una convincente imagen simbólica para encarnar el repertorio de ABBA: una isla griega sublimada como locus amoenus de la posibilidad futura, el ajuste de cuentas con el pasado y el goce hedonista del presente. (...) Película con estética de Club de Vacaciones y descuidadísima puesta en escena, Mamma Mia! trivializa algunos clásicos -la revisión bufa de Take a chance on me por parte de Julie Walters-, al tiempo que amplifica la fuerza de otros
-The winner takes it all y S.O.S., por ejemplo-. Su imperfección es la de un cóctel servido al borde de una piscina: los habrá mejores, pero costará encontrar un momento más perfecto para degustarlos.

:

Oblidar Velázquez

Propostes d'agost - 21
:

:
Sens dubte, la millor exposició (vegeu web) que aquests dies es pot veure a Barcelona és la que us recomano avui. El Museu Picasso de Barcelona ha volgut ensenyar la sèrie que l'artista malagueny va pintar durant la segona meitat de 1957 dedicada a Las Meninas, a Canes. I ho ha fet acompanyant-la tant d'obres que ajudin a la contextualització del quadre de referència, obra de Velázquez, que rau al Museu del Prado, a Madrid, com -especialment. de la intensíssima producció artística, especialment a partir de Goya però sobretot a la segona meitat del segle XX, que ha generat la seva 'revisita' constant.

Entra d'altres raons, la mostra és rellevant pel munt d'obres exposades i per la seva alta qualitat. Poques vegades ho podrem veure reunit. La mostra és repartida en vàries sales a partir de les següents idees: Reines i infantes; Velázquez: un referent per a Picasso; Variacions s. XX: iconografia; Variacions s.XX: l'espai; Variacions s.XX: el reflex, un espai de lectura i un parell de peces de vídeoart. Així, l'obra mestra de l'artista sevillà de la cort de Felip IV i una de les millors obres de la pintura universal, desplega un tast de les seves múltiples possibilitats sensorials i interpretatives. La multiplicitat de punts de vista, el mestratge artístic, el tractament de les figures, el simbolisme polític, la pròpia reflexió sobre l'art, la concepció de l'espai i un munt de qüestions s'esdevenen després de l'impacte que té qualsevol en veure'n l'obra.

Picasso, podríem dir, reprèn l'impacte que havia causat l'obra en els artistes després de Goya, que ja l'havia impressionat (penseu que Les Meninas formaven part de les estances reials i la seva projecció pública no és sinó molt posteriorment) i ho fa gairebé tocant tots els aspectes descrits, jugant amb les imatges que l'impactaven i redescobrint cada una de les impressions que li causava. El 1966, un text de Michael Foucault dóna un nou impuls intel·lectual revisitant les interpretacions que ja fins aleshores havien començat a ser objecte d'estudi. Podríem dir que des d'aleshores fins ara, la reflexió sobre Las Meninas i la seva interpretació ha esdevingut tot un tema assagístic, amb centenars d'estudis i diverses escoles.

Justament aquests dies estic llegint un llibre que recull alguns d'aquests assaigs (una part del de Foucault també), amb la participació d'alguns dels millors especialistes mundials. És una reedició de Siruela de 1995 publicada l'any passat i porta per nom Otras Meninas. Us asseguro que m'ho estic passant molt bé i que és una molt bona lectura d'estiu, que por coordinar-se amb una visita imprescindible a aquesta magnífica mostra.

• L'exposició Oblidant Velázquez. Las Meninas és al Museu Picasso (Montcada 15-23, Barcelona) fins el 28 de setembre de 2008
• Crítica de J. Casamartina a El País, aquí.
• Bibl.: Marías, Fernando (ed). Otras Meninas, Ed. Siruela, Madrid, 2007 (2)
• Il·lustracions: Plató buit, fotograma de la producció "89 segons a l'Alcázar" d'Eve Sussman i The Rufus Corporation. Foto: Benedikt Partenheimer per a The Rufus Corporation / Las Meninas, de Pablo Picasso (Canes, 2 d'octubre del 1957) Museu Picasso, Barcelona / Las Meninas. Nuevo México (1987) de Joel-Peter Witkin (cortesia de l'artista).

:

Donar la culpa *

Propostes d'agost - 20

La culpa la té Jaume Patuel.

El psicoanalista acaba de publicar el seu darrer llibre d'articles amb peça inèdita. És el cas de la primera part, un tros de la seva tesi sobre la culpa i el perdó (o de la responsabilitat i els seus límits a mesura que els fa més amples), basat en la tensió entre el jo centrat o descentrat, és a dir, entre el narcisisme imperant i l'alteritat necessària. De la segona part, els articles tenen, almenys, un parell de característiques interessants. Una, les aportacions de la psicoanàlisi com a mètode de discerniment personal, sigui en la relació cos/ment, sigui en el viatge interior que tots hem de fer, sigui en la comprensió de les nostres patologies. La segona característica és que reflexiona sobre el temps actual al voltant de debats com l'espiritualitat post-religiosa davant la tradició (“Hi ha set d’aigua però no es troba la font", p. 83), o la idea de Jesús com a nou mestre de la sospita (p. 90); o aproximacions a les noves exclusions; o, finalment, la crisi de la raó en ple excés d’informació i l'angoixa d’occident amb la subsegüent psicosi.

La culpa la té el poder.

L’altre és un llibre sobre la classe de religió, les dificultats actuals per trobar un model òptim al nostre país d'avui i (ja era hora) un conjunt de propostes o d'idees dels seus autors. De fet, fonamentalment és un llibre d'entrevistes a persones molt variades (mestres, pedagogs, teòlegs, polítics, creients, no creients, creients no cristians, etc...) però que tenen un fil conductor comú que no amaguen: tots ells són crítics amb l'actual model, tant des del punt de vista de la seva concepció -tots ells estan per una classe de cultura religiosa... o per res-, com del seu contingut acadèmic, com de l'estranya forma com es presta, com de la seva vinculació amb la jerarquia eclesiàstica. Hi ha aportacions realment interessants sobre el tema i algunes experiències d’èxit que ja s'apliquen en alguns casos. Plana pertot, però, una reflexió sobre el poder, el tercer element que els autors situen al nus del conflicte: d'una banda, el temor dels bisbes a perdre influència i, d'una altra, el temor dels governants a enfrontar-s'hi. Lluny d'aquests temors, i reconeixent el paper (i el poder... que és inevitable) de cadascú, sense exclusions, em temo que seria més senzill abordar aquest darrer aspecte.

• Jaume Patuel, Sentiment de culpa/perdó. Obrir el tercer ull; L'Aixernador, Argentona, 2008
• Enric Canet, Jordi Puig, Pere Vilaseca, Escola, religió i poder. El trencaclosques que no encaixa. Viena Edicions, Barcelona, 2008.

* publicat sota el títol "Qui té la culpa?" a la revista Valors (juliol-agost 2008)

:

Visitar malalts

Propostes d'agost - 19 :

Ja sé, els hospitals són pesats i a l'estiu, més. Algunes persones no en trepitgen mai cap perquè diuen que els fa venir 'mal rotllo'... i penso amb l'atac d'ansietat que tindran el dia que les operin de l'apèndix, posem per cas. És clar que jo, que sóc aprensiu i mal malalt, seria un desastre.

:

Mentre això no arriba, la proposta d'avui és passar per un hospital o una clínica on hi hagi algú ingressat, del que sigui. Segur que hi teniu un conegut, amic o familiar, encara que sigui llunyà. Agrairà la visita i veureu que, en realitat, hi ha coses pitjors que no fer vacances o no anar-se'n. De cop us veureu sol·lícits comprant un Hola o qui sap què. I si no sabeu de què parlar, no passa res, els temes hospitalaris són molt soferts.

:

Els hospitals són el revers de la imatge plàcida de l'estiu: lliteres enlloc d'hamaques, sèrum en comptes d'un còctel, habitacions sense massa intimitat enlloc de les d'hotel, estades avorrides enlloc de visites culturals, nits de roncs enlloc de discoteques, mutilacions on hi havia d'haver morè, infermeres amb blanc transparent i no pas tanga amb top-less, sondes per sexe. No digeu si no hi ha més 'vacances alternatives' que aquestes.

:

El millor, però (això encara no ho he fet) és anar a un hospital sense rumb fix, una mica com els capellans o vicaris que passen cada dia per les habitacions a veure si arrepleguen una ànima desembenada. Jo, cada vegada que pujo al de Mataró, m'hi trobo tothom. Ja sé que sembla una mica frívol i fins i tot cínic, això, però fem coses molt pitjors per anar a trobar gent. Almenys, així, segur que a més d'un li farà gràcia rebre la teva inesperada visita. I, si no, potser et farà gràcia a tu, digueu-me dolent.

Gravar el que flueix

Propostes d'agost - 18
:

:
Encara queden unes setmanes perquè us pugueu arribar a l'exposició que aquests dies hi ha a La Pedrera en la que es recullen els gravats japonesos dels segles XVIII i XIX que formen part del fons de la Bibliothèque Nationale de France, gravats en forma d'estampes que reben el nom d'ukiyo-e, és a dir, d'arreplegar aquella imatge fugaç del 'món que sura', literalment. La moda dels gravats japonesos, lligada a l'eclosió d'una determinada classe social i de cert alliberament dels costums, sembla precedir la tècnica fotogràfica en el seu objectiu. Però precisament és això, la tècnica, el que les fa úniques i les que les converteix en una peça complexa en la qual la mà de l'artista esdevé clau per a la representació final de cada una d'elles.

:

De manera que hi ha dues maneres de veure l'exposició. Una és endinsar-se en el procés i la tècnica artesana, cuidada, curiosa i versàtil. L'altra és el propi tractament artístic tant de cada una de les peces com de les sèries, lligades als temes que tracta. Des d'estampes d'actors o de la mitologia, fins al repte de captar el moviment (la fluïdesa de què parlàvem) a través del vent o d'altres elements, passant per la juxtaposició d'imatges o decoracions, una mena de trenat de'esdeveniments 'menors' que conflueixen en l'esdeveniment que es ve a captar. Òbviament, susciten interès les escenes eròtiques: vegeu el que us dic en el tractament dels ropatges i la serva relació amb el cos, així com també la reacció d'aquest al plaer físic: els dits de les extremitats, per exemple.

:

:

Un darrer aspecte a destacar, sens dubte, és el tractament de la figura i del retrat que, com passa a la pintura coetània, transmet els trets interiors a mesura que se n'apropa la perspectiva. En fi, no us la perdeu, sisplau.

:

• L'exposició Ukiyo-e, imatges d'un món efímer (Gravats japonesos dels segles XVIII i XIX de la Bibliothèque Nationale de France) serà oberta fins el 14 de setembre de 2008 a la Sala d'Exposicions de La Pedrera. Passeig de Gràcia, 92. Barcelona. Vídeo, aquí.
• Il·lustracions: Sota la gran ona de Kanagawa (1831), de Katsushika Hokusai (1760-1849), gravat eròtic de Kuniyoshi Utagawa (1797-1861).
• Selecció de gravats eròtics, aquí.
• Web explicativa en anglès, aquí.
• Crítica de Manuel Ollé a La Vanguardia (23.7.2008), aquí.
• Comentari d'Ángela Molina a El País (2.8.2008), aquí.
• Crítica de Toni Sala, a El Punt (21.6.2008), aquí.

:

Llevar-se amb L'Orfeo

Propostes d'agost - 17
:

:
Obertura de L'Orfeo (1607), òpera de Claudio Monteverdi, dirigida per Jordi Savall (2002).
:

Sopar al cel

Propostes d'agost - 16
:
:

L'agost també és temps de sopar a les cases, cases desconegudes amb algunes cares desconegudes. És temps de descobrir en aquestes cases terrats i balcons amb una mirada original i fantàstica de la ciutat i els seus racons, nous o vells, vistos des de dins de les cases, des de dins de les illes. I temps de confiar a les estrelles i a la beguda (semblem una secta anti-vici: buidem tot l'alcohol de la casa) que ens donin el bri de llum que ens cal per entrar en aquesta fosca càlida, pròpia per confidències i acudits, per l'enyor i el gaudi.

:

Els sopars llargs són com les parades els viatgers errants, com les posades dels camins. Fugen de la por, potser, o dels problemes, o just per haver-los resolt i ens trobem a la ciutat que ens fa feliços, que els obre el cor més que no pas a tu, oriund. I arriben 'lleugers d'equipatge', amb la desimboltura de la llibertat i fan que aquí on som, envoltats d'estrelles i algun coet, i algun avió, veiem com dansa el món i ens convida a acompanyar-lo.

:

És tard i riem: en català, 'hay que recogerse' seria 'fem un pensament'? Que rar, el llenguatge.

:

Dir-se Maria

O fer el sant. I celebrar-lo. I felicitar les maries i tot el ventall de noms que n'hi provenen. Felicitar els homes que es diuen Maria, encara que no els toqui. Lluís Maria, Josep Maria, Ramon Maria. O fer festa major, com avui és a mitja Catalunya, encara que al teu poble no se'n faci. Oblidar-se de les assignatures maries i de les maries que hem fumat. Prendre una maria-lluïsa per esmorteir els excessos d'agost. Fer de maruja per recordar-nos que avui és el dia de "la humilitat de la seva serventa" (Lluc 1, 48). Magnífic(at).

:

Degustar a Cabrils

Propostes d'agost - 14
:

No sé vostès, però jo divendres pujaré a Cabrils. Amb l'excusa que m'inviten a la inauguració, un cop acabada faré com els centenars, potser milers, que s'hi acostaran tot el cap de setmana per provar tasts boníssims dels restaurants de la zona. No hi havia anat mai fins l'any passat, ho confesso. A mig agost, i a cabrils, no se m'hi havia perdut res. Però l'any passat, apurant també com aquest els darrers dies de l'alcaldia accidental que m'ha tocat d'exercir, i de la mà dels meus companys cabrilencs (enguany ja amb en Quim Colomer d'alcalde), vaig assistir a una festa dels sentits que val molt la pena. Abans pensava que això era d'avis. Una de dues: o no tenia cap raó o és que m'hi acosto.

:

• La XXI Mostra Gastronòmica, Comercial i d'Artesans de Cabrils se celebra dels dia 15 al 17 d'agost. Inauguració, divendres 15 a les 20 h.

:

Estimar com un neuròtic? | Arriba la telepatia

Propostes d'agost - 13
:
:

És bonic que t'estimi un neuròtic, dóna seguretat. Saps que no li passarà, és una idea fixa que aguanta tots els cops de la vida.

:

De cop em vaig sentir cansada, exhausta: recomençar, cuinar, rentar, fer l'amor, anar al teatre, convidar algú a sopar, donar les gràcies per les flors, parlar, mal interpretar i tergiversar, com sempre, dormir llevar-se tornar-se a vestir...

:

Claudio Magris, Vostè ja ho entendrà, Ed. 1984, Barcelona, 2007 (trad. Anna Casassas), pp. 19-20, 56-57

:
Arriba la telepatia
:
Mira aquí.
:

Dansar amb Nancy Spero

Propostes d'agost - 12
:

Si destrueixes allò que oprimeix l'home,
si dons la mà al germà humiliat,
la nit del teu combat serà com llum a ple matí.
Llavors del teu pas podrà néixer una dansa.
La dansa que inventa la terra de demà,
la dansa que inventa la terra de Déu.

Cançó (versió de Xavier Morlans, música de J. Akepismas) inspirada en Isaïes 58.

:

Avui us proposo que visiteu l'exposició que hi ha al Macba de l'artista nord-americana Nancy Spero. Sota el títol de Dissidanses (entre la dissidència i la dansa) ja remet a l'element central de l'obra que es mostra antològicament: de la ràbia a l'afirmació, de la creació com a vòmit (o llangot) al cos com a llenguatge, de la sexualitat que fa callar (que tapa la boca, literalment) a la que allibera, de la violència que funda la cultura (Marduk, Caïm, Cronos) a la solidaritat, de la lletra al signe, de la masculinitat a la feminitat, d'un pol a l'altre d'un imant, del yin al yan. Aquesta és la tensió creativa sense la qual, de fet, no hi ha vida. O la vida humana, la cultura.

:

L'exposició permet veure quin és el procés de l'artista, prenent el llenguatge expressionista que irromp a la societat burgesa dels cinquanta com a explosió d'un interior adust, emprenyat amb el món, lliurat als sentiments. De seguida, però, pren el cos o la figura humana -cada vegada més unívocament femenina- com el signe dels llenguatges que va provant, de manera que l'entorn es corporeïtza (les bombes, l'angoixa, la guerra) adoptant sempre el punt de vista de la víctima, ajudada per l'obra d'Artaud o Mallarmé.

:

També podrem veure, malgrat una evolució notable i evident del seu llenguatge, una cíclica presència dels temes i dels símbols que ha anat creant. No pas per ella, potser, sinó perquè el món que pretén retratar (i el punt de vista que hi adopta) comet sempre els mateixos crims, sembla. I ella creu que la veu de l'artista ha de ser la de fer-ne el clam de llurs víctimes. I després, dansar, fer passar les imatges al voltant del cap o del teu propi cos, embolcallar-te no del dolor, tan sols, no de l'espant de viure, sinó de la bellesa de fer jugar el cos, de deixar-lo anar, d'afirmar-lo, de fer-lo viure a través nostre.

:

Si hi aneu encara podeu fer un parell de coses més. Una, visitar l'exposició permanent del Museu, que val molt la pena. L'altra, veure l'exposició del català internacional Francesc Torres (Da Capo), una mena de constructir de símbols de les contradiccions més bèsties de la societat contemporània. Destaca la sèrie de fotos sobre la 'neteja' de les Corts espanyoles.

:

• L'exposició Nancy Spero. Dissidanses és al Macba, Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Plaça dels Àngels 1, Barcelona, fins el 24/09/2008. Del 14/10/2008 - 05/01/2009 serà al Museu Nacional Centre d'Arte Reina Sofia i del 27/01/2009 - 22/03/2009 al CAAC Sevilla.
• Obres reproduïdes: Kill Commies/Maypole ("Mata comunistes / Arbre de maig" 1967), Codex Artaud XXVII (1972), Birth ("Neixement", 1981), To the revolution ("A la revolució", 1996).
• Llegiu aquó crítica de Carles Guerra a La Vanguardia (30.7.2008).

:

Viatjar des dels blocs | Tu guanyes, jo guanyo

Propostes d'agost - 11
:
:

La Judith Vives (foto: ella a Tallin) i en Jésús han fet un bloc exclusivament per parlar del viatge que ha fet aquest estiu a Rússia i Helsinki. No és la primera vegada. En tenen de Japó (2005), Nova York i Washington (2006) i Síria i Jordània (2007). Es tracta d'un àlbum de fotos i alguns comentaris que -fet i fet- milloren molt la típica passada de diapositives amb la que tant m'havia avorrit (per què em semblen idèntics tots els paisatges de muntanyes?). De les ciutats que cita, jo tan sols he estat a Moscou, i fa més de vint anys. Encara era la Urss i Gorbatxov semblava que ho portava bé. Pel que veig, no ho portava tant bé. Però Moscou ha canviat força, malgrat que sembla que tot el que era més antic i rellevant turístiament roman allà mateix. Tinc pendent un dia, potser quan em jubili si la Seguretat Social hi arriba, visitar Sant Petersburg, almenys, amb l'Ermitage i l'agulla daurada que inspirà un bell llibre de la Montserrat Roig. O sigui que, de moment, em quedo amb aquest bloc que cito.

:

No és l'únic dels meus coneguts que fa servir el bloc per parlar dels seus viatges d'estiu. En Joan i l'Oriol fan la cabra per la muntanya. L'Eloi ens fa dentetes des de Xile (quan jo tenia la seva edat aquest destí era quasi impossible) i en Marc practica anglès des de Croàcia, un país que vaig descobrir encara fa més anys que Rússia i on he estat un parell de vegades més, crec, més de pas. Ves a saber què hauria escrit al bloc si aleshores Internet hagués existit. O què hauria estat de Croàcia.

:

Més win-win *

L'amic David Morgades em demana que faci un escrit pel seu bloc i em sento una mica com entrant a la gola del llop. Però no sé dir no als amics i ell m'insisteix en què calen 'diferents postures'. M'he llegit una mica alguns dels 'blocs sobiranistes' i els del PSC sortim bastant mal parats. A més, jo ja he cobert la meva dosi de massoquisme en aquest món. Però, en fi, aquí som. Deia que m'he llegit una mica algun d'aquests blocs i trobo que destil·len una sensació de pessimisme que, a banda de no correspondre's massa al que crec que passa, tampoc sé si és el que convé al país i molt menys al seu corrent regenerador que n'hem dit el catalanisme. No crec que sigui cosa dels seus autors, tan sols, ni potser tampoc del sobiranisme actual (algú m'haurà de concretar què vol dir això). Alguns dels trets més característics d'un nou nacionalisme espanyol (que proposo mirar amb cura per no errar) coincideixen fil per randa amb els corrents del nacionalisme català més pessimistes: ni tan sols la conllevancia orteguiana és possible. Espanya ha de viure sense la 'nosa catalana'. Els uns, minimitzant-ne el seus trets i les seves aspiracions, els altres separant-los. Però l'anàlisi coincideix: situa el conflicte polític en un àmbit estrictament nacional que planteja des de la impossibilitat del diàleg, de l'entesa, i la desconfiança d'un futur comú com a base de qualsevol proposta. Com que els nacionalistes espanyols n'han tret cert rèdit (no del tot, també ho haurien d'aprendre) podria romandre com a argument polític fort encara força temps.

Hi ha encara un altre factor que compartiria en situar a l'epicentre de l'actual debat nacional. El President Montilla s'hi ha referit alguna vegada. Espanya té l'oportunitat de fer-se federal i s'ho ha de creure. L'embat nacionalista ha estat fort, la situació econòmica situa els agents polítics -també l'opinió pública- en prioritats força diferents i la negociació multilateral com es planteja avui per avui és un factor relativament nou a la cultura política del país. L'aliança de les comunitats mediterrànies en el debat del finançament és un exemple de la multiplicitat d'actors i de situacions que fins ara havíem vist poc. Units no tan sols per la territorialitat i molt menys per les identitats, sinó especialment perquè compartim problemes (l'aigua, la immigració, l'atur... no entenen de fronteres). Crec que és un factor polític que ha entrat per quedar-s'hi, i aquest és el principal símptoma de la federalització d'Espanya, que és imparable. Bé, crec que hi ha arguments per portar la majoria d'Espanya a aquest nou marc i seria bo que no dimitíssim de fer-ho, que no ens pesessin les feines dures, que no ens penséssim que les fórmules polítiques de 'tirar pel dret' ara funicionaran després de veure com han fracassat al segle passat. Però el risc hi és. Hi és com -salvant les distàncies- hi havia el risc comunista en les societats capitalistes europees si aquestes no adeptaven mecanismes de reformes polítiques i socials cap els treballadors.

Fins aquí en poques paraules el que penso. Ara ve el "què fem". També molt de pressa, algunes coses. Primera: les propostes del catalanisme (i els seus símbols, sigui dit de passada) no poden ser excloents de part de la nació, al marge dels seus sentiments vers Espanya o de les seves idees respecte la independència. El tomb sobiranista crec que té aquest perill (com el tenia -salvant les mateixes distàncies- l'avantguarda marxista). És millor una nació una mica desdibuixada que no trencada, creieu-me.

Segona, qualsevol plantejament del catalanisme ha de tenir en compte el conjunt de les forces polítiques, al marge de la seva relació amb partits més enllà de Catalunya. És més, sense partits amb sòlides relacions amb Espanya el fil per on passarem serà prim, massa prim. I desigual. Ara, això, el partits federalistes, ho hem de fer també amb partits que no ho són, inclosos els independentistes. El pas ha de ser nacional, insisteixo.

Tercera: però en realitat quin és l'objectiu del catalanisme? Per mi, sens dubte, és el de fer un país excel·lent. Ja sé que queda una mica noucentista, però crec que és això, ni més ni menys. Excel·lent en les seves relacions socials i en les capacitats d'oportunitat, en la seva producció cultural i científica, en la seva capacitat econòmica, etc. Bé, per fer això calen dues coses, almenys, i més enllà d'un bon sistema de finançament. D'una banda, creure's-ho i posar-s'hi fermament a treballar. Em temo que ens fa mandra, massa sovint. I d'una altra, basar l'estratègia en el win-win, com saben bé els que se'n surten de l'atzucac de la globalització. Siguem independents o no d'Espanya, ens convé tenir-hi relacions les expectatives de les quals siguin que tots dos hi guanyem... sota el risc que hi perdem tots dos. Ho entenguin o no ho entenguin. Els nacionalistes espanyols o els pessimistes catalans.

* article sota el subtítol "Reflexions d'un socialista als amics sobiranistes", que publica avui el bloc de David Morgades a petició seva.
:

Trobar-se amb la bellesa

Propostes d'agost - 10

:

:

Cuando por fin se produce el gran encuentro, una mirada basta para que se detenga la mano que escribía el destino del mundo y se desvanezca la fatalidad. De repente no hay ningún relato que entorpezca la libertad del fulgurante relato que ahora empieza. Nada está escrito en el cielo cuando el amor nos otorga el privilegio de escribir nuestra vida en la tierra.

:

La belleza acude de forma imprevista, sin que realmente tengamos el poder de convocarla. A veces ocupa un lugar por el que hemos pasado en mil ocasiones sin apercibirnos de su presencia y en otras, tras buscarla en mil lugares, aparece en el único rincón que no habíamos ratsreado. La belleza acecha continuamente pero ignoramos desde dónde nos vigila y cuándo pasará a la ofensiva. Por eso siempre nos coge desprevenidos, con la guardia baja y sus ataques son demoledores.

:

Rafael Argullol, El cazador de instantes, Ed. Destino, Barcelona 2002; af. 163 (Nada está escrito), af. 190 (La belleza), pp. 86, 96-97. Vegeu fragment del llibre aquí, més aforismes aquí, bloc d'Argullol, aquí.

Foto: Un moment de l'òpera Mort a Venècia, de Benjamin Britten, basat en la novel·la de Thomas Mann. En parla Mercè Solé aquí i aquí.

:

Fotografiar el Maresme

:

Propostes d'agost - 9

:

Això és el que ens proposa el Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme en un concurs que ha organitzat per triar les millors fotos digitals de la nostra comarca. A veure si us animeu. El títol del concurs és "Les meves vacances al Maresme", que té diversos premis. Les fotografies es poden enviar fins el 30 de setembre a partir del formulari que hi apareix al web del Consorci de Promoció Turística. I podeu consultar-hi aquí les bases.

:

Foto: Dosrius, de Quico Melero.

:

Aprendre a Can Jalpí

Propostes d'agost - 8

:

"Voldria aprendre", de Gerard Quintana a Treu banya (2008)

:

• Dissabte 9 d'agost / 22 h. / Gerard Quintana / IV Cicle de Concerts de Música Mediterrània al Castell de Can Jalpí / Arenys de Munt. Preu: 12 eur. Entrades: a l'Ajuntament d'Arenys de Munt el matí de 12 a 14 h.
• (Gerard Quintana és el meu contacte núm. 250 del Facebook)

:

Emigrar amb Valors

Propostes d'agost - 7
:

Per l'agost també revisem les revistes que amb l'enrenou del juliol havíem deixar endarrerides. El darrer número de Valors dedica el seu monogràfic a l'emigració, amb articles i entrevistes molt interessants, que us recomano de seguir.

:

També hi ha una entrevista a la Pilar Sala, a qui conec, i de la que aquí en teniu un tros.
:

:

Tancar o obrir les mans

Propostes d'estiu - 6
:

:
Ens regirem les butxaques amb l'esperança
de trobar-hi el so generós d'una paraula,
o potser el dring d'unes claus que obrin aquests llavis
rovellats que ara callen, o qui sap si un plec
de paper amb tot allò que no vam saber dir-nos
a temps, l'abracadabra dels nostres silencis.
A les butxaques, però, només hi trobem
allò que abans hi hem guardat. Així com als ulls
només s'hi troba la llum abans contemplada.
El vent i les gavines esquincen la tarda
de dalt a baix, seguint els fils que en l'aire
deixen els suïcides. ¿I nosaltres, què deixem
nosaltres, incapaços com vam ser d'entendre
que les mans tenen la reversibilitat
dels guants, i que tan senzill és tancar-les com
obrir-les, tan senzill rebre com oferir?
Per això no és estrany que ara el tacte se'ns ompli
de sofre, se'ns ompli de dits tristos que busquen
morir lluny de la pell, lluny de les cantonades
deshabitades de l'ànima, de les nostres
ànimes, pobres del que mai no vam tenir.

Gemma Gorga, "Pobresa", a El desordre de les mans, Pagès ed.; Lleida, 2008 (2), p. 35. Foto: Gemma Gorga (Icat.fm).
:

Seguir Nip/Tuck

Propostes d'agost- 5
:

:

Demà dimecres a la nit TV3 estrena nous capítols de la sèrie Nip/Tuck. Sembla que algú ha pensat en els pobres telespectadors que aquest estiu no hem anat a Nova York, som una minoria però volem que se'ns respecti. Molt bé. La sèrie és molt bona. I no parlo tècnicament o actoralment, que sí (de tant en tant hi surt Vanessa Redgrave, per exemple), a mi em va atrapar per la manera com els personatges actuen davant els conflictes (una mica impossibles, sí, extrems... però així és el cine) i, especialment, el passeig pels límits que hi fan. El meu tema. Crec que una de les funcions de la literatura o del cinema (o de la TV... encara que es barreja més) és la d'ensenyar-te camins per on no caldrà que hi passis, si no vols. O no pots. Aporta una experiència (de ficció, sí) que t'estavies de passar, ara que diuen que "tot s'ha de provar". No n'estic massa segur, d'això. Del que sí que estic segur és que tot s'ha d'experimentar. I la ficció t'hi ajuda.

:

Algunes de les coses que la sèrie narra sí que m'agradaria experimentar-les amb carn i ossos, sobretot carn. Però és que el principal argument d'aquesta sèrie és el desig (en la seva versió més clàssica: sexe, diners i imatge). La seva satisfacció immediata i, per tant, la seva immediata desaparició. El desig (i potser tan sols en això consisteix la vida) s'ha de gestionar, s'ha de saber dosificar, s'ha de recrear (recreació vol dir joc, també), s'ha d'evitar que s'exhaureixi. El desig només val la pena si genera més desig. Però aprendre això significa ser madur. Prèviament, més aviat no entenem res. Tot el que tenim és al nostre abast. O posem la felicitat en aquest objectiu.

:

Nick/Tup, així, és una nova versió del mite de Faust. Si el segon Faust de Goethe seria aquest home madur, el primer és aquell que cau al domini que creu veure rera el desig, el substitut dels déus i la llum enlluernadora de l'home lliure. El déu dels capitalistes i dels okupes, que sota el lema "aquí te pillo aquí te mato" ho diu tot ben clar.

:

BIBLIOGRAFIA

• Argullol, Rafael, "Peregrinajes" a Aventura. Una filosofía nómada. Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, pp. 52-55.
• Goethe, Johann Wolfgang von, Fausto, Ed. Espasa-Calpe, Madrid, 2007 (Versió íntegra en castellà, aquí; versió en anglès, 1ª part, aquí)
• Naím, Moisés, "Sin tetas no hay paraíso", article a El País (3.8.2008).

:

Cosir papers

Propostes d'agost - 4

:
Die wahre Grösse der Hände ist in ihrer Geduld
("La veritable grandesa de les mans està en la seva paciència", Elías Canetti, Massa i Poder)
:

:
Mig Mataró, i suposo que mitja Catalunya, és a Nova York de vacances. Per alguna cosa ha de servir un euro tan alt. Els envejo, però un dia em venjaré retornant-hi (hi he estat físicament una vegada i en somnis -o en cinema, que és el mateix- milers). Mentre tant, si em llegeixen o si us truquen, recomaneu-los que s'acostin a la Corcoran Gallery on exposa la valenciana Elena del Rivero.

:

Del Rivero, resident a la ciutat dels gratacels força temps, va trobar-se pols i, sobretot, papers esmicolats en tornar al seu estudi prop de les Torres Bessones després de la seva destrucció. Un lent procés de tractament de cada un d'aquests trossos, cadascun del qual incloïen informació de la vida segada aquell fatídic 11 de setembre, i una posterior 'recosida' en una mena de cortines que omplen les sales d'aquesta prestigiosa sala novaiorquesa.

:

L'obra de Del Rivero, de qui vaig tenir referències fa poc per una amiga artista, impressiona per la delicadesa del tractament que hi aplica, aparentment desordenat. Com Penèlope, cus i descús per enganyar-nos una mica. No pot refer la vida segada, ni refer els esdeveniments truncats, però en llur recosida sembla reconciliar la vida amb la mort abrupta, tan incomprensible, tan difícil. Impressiona, dic, el temps que hi dedica, la cura que hi posa, el procés d'arrecerar el que és dispers (casa -home-, i cant -chant-, com l'ordre còsmic davant el caos -atemptats-), el llenguatge que va descobrint-se en aquesta mescla impossible de materials... I la idea que fa un vestit per despullar-se, talment com els hàbits blancs de Zurbarán, també delicats i tràgicament vius com els trossos de paper que ens ocupen. Recosits amb la nostra vida diària, també lenta i delicada, l'única que uneix la casa amb la intempèrie, el cant amb el tro infernal.
:
Foto: Una peça de Home, A Chant, d'Elena del Rivero. Autor: Aimee Anthony. A sota, detall d'una altra. Corcoran Gallery
:

Venerar Sant Domingo

Propostes d'agost - 3
:

:

Pocs dies després que els capgrossos, els repica-truges fan la seva festa major, en honor a Sant Domingo (nom localíssim de Domènec, quasi proscrit) i centrat (posicionat, com es diu ara) en el càntir com a element firal que atrau milers de visitants. Entre ells, els mataronins que no hem fugit. Els amics del PSC d'Argentona fa anys que hi fan una passejada i- quan puc- m'hi apunto.

:

Us recomano la Fira per vàries raons. Primer, perquè el programa de festes sempre és prou complert. Segon, perquè de tant en tant hi ha peces molt maques a la Fira. Tercer, perquè ens hi trobem força gent coneguda. Quart, per visitar el Museu del Càntir. Cinquè, perquè Argentona és un poble molt bonic, és un típic poble de muntanya al maresme, que ha crescut força, sí, però que conserva llocs meravellosos. Sisè, perquè s'hi menja bé. En fi...

:

• Programa de Festa Major, aquí.
• Dimarts 5 d'agost, a les 12 del migdia, Passejada per la Fira del Càntir i la Terrissa del PSC.

:

Reviure el Miracle

Propostes d'agost - 2
:

Demà s'organitzen una colla d'actes al Santuari del Miracle, amb motiu del 550è aniversari de l'aparició de la Mare de Déu en aquest indret. Hi consta una missa concelebrada pels bisbes de Solsona, Jaume Traserra, i el d'Urgell, Joan Enric Vives. Després, hi haurà unbreu concert d'una coral. I a la tarda, un espectacle de dansa tradicional. També s'inaugurarà la nova carretera d'accés al Miracle i durant tot un any se celebraran diverses activitats.

:

Es fa aquest dia perquè fou un 3 d'agost de 1458, quan la tradició diu que la Mare de Déu es va aparèixer als nens pastors Jaume i Celdoni. L'any següent, el bisbe de la diòcesi va autoritzar la construcció d'una capella. Posteriorment es van construir altres esglésies i llocs de culte. Finalment l'any 1774, es va entronitzar la imatge de la Mare de Déu del Miracle en el retaule de gran valor barroc.

:

Us recomano que en feu la visita. O demà, dia de festa, o quan sigui. El paratge és meravellós, allà sí que regna el silenci. L'església (la nova, en diuen) acostuma a tenir la porta oberta. Altíssim el temple, l'entrada gairebé ni es veu. Travesseu-la i veureu el meravellós retaule de què us parlava (n'hi ha un altre de renaixentista en un cantó). A banda de tots els detalls propis d'un retaule barroc, que configuren un especacle d'esclat brutal que ho omple tot, té alhora unes escales amagades a banda i banda. A primera vista, tampoc no es veuen. Apreteu la porta mig amagada i endinseu-vos-hi. Tindreu la sensació d'entrar al retaule, de formar part d'aquest caos que pretén organitzar (l'aparició d'una verge també al·ludeix a l'ordre del caos espitirual). O la d'entrar en una escultura, conscient que és la teva intervenció, la teva presència en els espais que deixa buits, o l'aire que hi passa, la que dóna sentit a l'escultura.

:

Una darrera qüestió a comentar. El paisatge d'aquest enclau, d'una horitzontalitat plàcida i silent, evoca la unicitat, sembla que passegis per la transcendència. Entres al temple de Santuari, disposat com si l'exterior fos dins (alguns temples barrocs tenen balcons i finestres a l'interior, significant plaça més que recer), i el retaule barroc evoca tot el contrari: el cromatisme infinit, la carnalitat, la multiplicitat d'esdeveniments i punts de vista. Sembla que passegis per la immanència. I aquest diàleg d'un 'fora' que sembla 'dins', o el cel, i un 'dins' que sembla 'fora', és, de fet, el que organitza una vida en plenitud. És el miracle.
:

Ser cec per veure-hi, ser boig per raonar

Propostes d'agost -1
:

Aquesta entrada és una descarada propaganda perquè vingueu al Festival Shakespeare, el major pes del qual recau enguany i per primera vegada a Mataró. Jo ja he anat a alguns espectacles i avui recomano el que l'enllestirà, la versió de Lear que ha fet Oriol Broggi i que ha estrenat recentment a Barcelona. No sé què tal serà el muntatge (vegeu comentari de Martí Casares), però si ho recomano és perquè El rei Lear és una magnífica tragèdia de Shakespeare. He trobat a internet un material senzill per si en voleu fer una ullada prèviament: un resum de l'obra per mestres a xtec (que anirà bé pel que ara comentaré) i el vídeo de la notícia de l'estrena a TV3.
:

Jo vaig llegir Lear fa molts anys, crec que per obligació de l'escola. I n'he vist diversos muntatges, inclosa la versió cinematogràfica de Kurosawa. És densa, impressionant, penetrant, dura. Una irrupció aparentment innocent, o més aviat aparentment controlada, esdevé l'esclat de les emocions més negatives i de les lluites més aferrissades. També irrompen les actituds més valentes i fidels.

:

Hi ha molts aspectes a parlar de Lear, però jo em quedo amb dos. Un, el paper central del rei, una decisió del qual inicia la tragèdia i una altra decisió la clourà. El rei esdevé una figura amb dues dimensions. La primera, el mirall del poder i de la seva fragmentació, de les seves capacitats destructores i de la seva fragilitat, de la incertesa del seu ús en societats complexes, sel seu rol autònom però alhora de la seva imbricacó en tots els aspectes vitals. La segona, el rei és també la metàfora de l'home: una personalitat que no és dual, que dubta, que erra, que és ambigua, que concentra el conjunt de les emocions, i que malgrat tot pot arribar a l'acte heroic.

:

El segon aspecte rau en la paradoxa que ens planteja. El rei ha d'anar tornant-se boig (és a dir, ha de jugar amb els límits, els ha de traspassar) per començar a raonar sobre els seus actes, en un camí duríssim. L'acompanya un cec (Gloucester) que, com Èdip, ha hagut de perdre la vista per començar a veure el que no es veu normalment, el que alguns en diuen la ironia tràgica (semblant als miracles de cecs que hi veuen). La ceguesa, així, al·ludeix a la necessitat de fugir, d'una banda, de la mirada linial i epidèrmica i d'endinsar-se al món de la percepció interior o de la multiplicitat de coneixements. D'una altra, al fet que només fora de nosaltres mateixos ens podem acabar de conèixer, fugint dels trajectes prèviament traçats, sentint-nos també rars i desconeguts. Només vivim quan reconeixem la nostra imperfecció, no? Per a la qual cosa, com Lear i Gloucester boig i cec, respectivament, caldrà que cadascú emprengui el seu adust viatge. I tot això sota les estrelles del Maresme, diumenge.
:

• Diumenge 3 d'agost: El Rei Lear, dirigida per Oriol Broggi (Cia. La Perla29), a les 21h / Durada: 2h30min. Espai: Pati (Can Ribot - Mataró).
• Bibl1: Shakespeare, William, El Rey Lear, Ed. espasa-Calpe, Madrid, 1984 (12); (versió en català, aquí)
• Bibl2: Sòfocles, Tragèdies * (trad. C. Riba), Ed. Curial, Barcelona, 1987. Aquí edició de la Bernat Metge (ordre diferent).

: