dissabte, de gener 31, 2009

La saviesa

:
L'u, la saviesa única, rebutja i accepta ser nomenat amb el nom de Zeus.
:
Heràclit d'Efes (DK - 32)
:
Aquesta resposta ens mostra perfectament que la religió grega no era, als ulls d'Heràclit, sinó idolatria.
:
Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 57
:
El fet d'aprendre molt no instrueix la intel·ligència. (...) La saviesa consisteix en una sola cosa: conèixer el pensament que tot ho governa.
:
Heràclit d'fes (DK - 4o i 41)
:
Il·lustració: Miquel Àngel, El rapte de Ganímedes.
:

divendres, de gener 30, 2009

La llum de la nit

L'home, de nit, encén una llum per a ell mateix; un cop mort, s'apaga. Però, al llarg de la seva vida, quan dorm amb els ulls tancats, sembla un mort; despert, sembla dormir.
:
Heràclit d'Efes (DK-26)
:
Aquest esforç per penetrar a l'interior de la vida hipnòtica -i les seves possibles similituds amb la vida del més enllà- és encara una herència d'Egipte a la que Heràclit no ha renunciat. (...) És així que Heràclit es troba a mig camí entre Egipte i el seu culte a la mort i allò que anomenem "la Grècia clàssica", amb el seu culte de la vida.
:
Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 51.
:
Il·lustració: Greco, Sant Jeroni penitent (1612-14).
:

dijous, de gener 29, 2009

In-justícia

Si no hi hagués injustícia, ignoraríem fins i tot el nom de la justícia.
:
Heràclit d'Efes (DK - 23)
:
Cal fer notar que la resposta d'Heràclit, tot i que, de manera sibil·lina, és molt concreta: no, la injustícia exisitrà sempre.
:
Josep Palau i Fabre (op. cit, p. 48)
:
Il·lustració: El jutge Rafael Tirado (foto: Pepe Ortega / El Correo)
:

dimecres, de gener 28, 2009

Molta terra i poc metall

:
Els qui busquen or remouen molta terra i troben poc metall.
:
Heràclit d'Efes (DK-22)
:
Il·lustració: Bernie Madoff (foto: AP/Shutterstock)
:

dimarts, de gener 27, 2009

Donar vida

Un cop nascuts, desitgen viure i trobar la mort, o més aviat volen reposar i abandonen els infants a la mort.
:
Heràclit d'Efes (DK -20)
:
(...) L'home, per fugir de la mort, engendra, es perpetua, dóna la vida a altres éssers, a altres homes, tot sabent que ells estan, al seu torn, destinats a la mort, i així indefinidament.
:
Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 45.
:
La mort és tot allò que veiem desperts; els somnis, el que veiem quan dormin.
:
Heràclit d'Efes (DK -21)
:
(...) Com que l'home (i tots els éssers) volen trobar la mort i desixen infants destinats a morir, l'espectacle de la creació es presenta com un immens holocaust perpetu.
:
Josep Palau i Fabre, op. cit., p. 46.
:
Il·lustració: Hans Baldung Grien: Les edats de la vida, o Les edats i la mort, 1539 (Museu del Prado, Madrid)
:

dilluns, de gener 26, 2009

Trobar l'introbable

Sense l'esperança no trobaríem l'inesperat, que és introbable i inaccessible.
:
Heràclit d'Efes (DK-18)
:

diumenge, de gener 25, 2009

La discòrdia de l'harmonia

Un llibret de Josep Palau i Fabre, La claredat d'Heràclit (Accent Ed., Girona, nov. 2007), editat i traduït de l'original francès per Oriol-Ponsatí-Murlà, que vaig llegir fa uns mesos, em servirà els propers dies per portar-vos alguns dels Fragments de l'efesi presocràtic que analitza Palau, fluint amb tots dos.
:
Allò que és contrari és útil, i és d'allò que es troba en lluita que neix l'harmonia més bella: tot es fa per discòrdia.
:
Heràclit d'Efes (DK-8)
:

dissabte, de gener 24, 2009

CiU ha de deixar de fer el ridícul

Ja seria hora. Són tan estranys els camins que s'han de fer per denunciar una presusmpta manca de transparència del Govern de Mataró, donat que de moment no hi ha res, que fins i tot val carregar-se el dret a la intimitat. Això és el que deu haver pensat la voracitat acusatòria de Joan Mora, una afecció de la que no sembla haver-se acabat de curar. Consisteix en assenyalar tots els dits per distreure's de la lluna. Això sí, de tots els terrabastalls que s'han proferit cap d'ells ha acabat ni en una sola sanció administrativa. Però erre que erre.
:
En aquesta passió salvífica (salvar el món de socialistes), Mora va voler implicar una institució de prestigi com el Síndic de Greuges per minimitzar els advertiments tant del Govern com dels serveis jurídics municipals sobre el fet que determinada informació afecta a un dret fonamental. Vaja, com no podia ser d'altra manera, el Síndic dóna la raó al Govern. Alguns ja vam dir que aquesta situació provoca certa inseguretat jurídica i, sobretot, posa una ombra de dubte sobre la nostra honorabilitat. Però, què caram, de què val això davant la possibilitat d'empastifar?
:
Un exregidor de CiU, Antoni Valls, apartat amb males formes de la llista del 2007 per l'actual cap de CiU, ja advertia que "Joan Mora no pot tenir credibilitat davant els ciutadans si tracta així a un col·laborador proper com sóc jo"... A ell i a tothom, efectivament.
:
En fi, si no els fa res, la resta seguirem treballant, que és el pel que la gent ens hi ha posat.
:


:

divendres, de gener 23, 2009

La JSC i jo

L'amic Jaume Àlvarez, davant el fet que la meva agenda m'impedia de participar en una taula rodona sobre el 30 aniversari de la JSC en un acte a Mataró el desembre passat, va accedir a entrevistar-me en un vídeo, que ha empaquetat en dos trossos amb un excés de simpatia obamiana. Aquí en teniu el resultat.




:

dijous, de gener 22, 2009

El cant dels símbols



:
Vaig anar a veure El cant dels ocells un dia a Barcelona i érem pocs. Sortint, els comentaris eren dolents. I he de confessar que a la famosa escena dels deu minuts seguits on els reis s'allunyen i mig es perden pel desert vaig aclucar els ulls una estona. També cal dir que fa molt de temps que no s'experimentava d'aquesta manera en matèria cinematogràfica i que és molt estrany a la nostra cultura aquest enginy. Vaja, que si avisen quan una pel·li no és apta, farien bé d'avisar el públic del que més o menys veuran, encara que hagi entusiasmat.
:
Dit això, i després del reconeixement que el darrer film d'Albert Serra que ha tingut en els recentíssims premis Gaudí, també he de dir que és un film molt suggerent, molt. Incòmode, sí, especialment si tens son o pressa, o miopia. Però el seu fort és en la rotunditat de la imatge i, des d'ella, en l'exploració del símbol. Un tema tan o més estrany, en aquest temps de 'buidatge' simbòlic, que la seva tècnica narrativa. Vegem-ne alguns apunts.
:
Narració o no?
:
El primer dubte és aquest: l'objecte que tenim al davant és o no és narratiu? Explica una història, un trajecte, o se serveix de la història precisament per desnarrativitzar-la i anar directament a l'essencial? Compte: tots sabem ja que a l'essencial només s'hi va per via narrativa... Diguem que, per mi, el film s'instal·la en aquest dubte. Només per això ja valdria la pena. En un món expressivament tan poc innovador com el cinema, això ens porta a preguntar, potser, si som més a prop d'una vídeo-instal·lació que d'una pel·lícula. Així, de nou, la ruptura del gènere esdevé un altre signe de modernitat de la proposta.
:
Els reis i la llunyania
:
El film és ple de símbols, com deia. El primer d'ells, el dels tres reis. Més els que hem anat fent que no els que provenen del Nou Testament. Els hem anat fent a partir de la tradició post-evangèlica i, especialment, a través de la seva relació amb el món de la infantesa, de la màgia i de la llunyania. Orient seria una manera de dir lluny. Aquesta pel·lícula ens mostra fonamentalment quin és el trajecte des de la llunyania fins el concret: la llunyania dels éssers, dels nostres paisatges de la infantesa, del tedi vital. Els elements, molt senzills (els tres reis i la Sagrada Família, amb alguns àngels com a tot protagonista), i les referències (Pasolini, però no tan sols ell) gens dissimulades. Ben poca cosa cal, potser, ben poca narració, tota ella ja coneguda, per dir l'angoixa i la passió dels homes per l'horitzó, per sortir... en la mateixa mesura de la passió dels homes per recloure'ns, per sentir. L'estrella.
:
L'epifania
:
L'altra referència dels reis d'Orient és l'epifania. També aquí serra introdueix dos elements simbòlics de primer ordre El primer, la presència premonitòria d'un xai a les escenes d'espera de la Sagrada Família, un agnus dei que em feia recordar Zurbarán. La segona, la meravellosa escena -l'única amb banda sonora- de l'adoració dels mags, la reialesa prostrada davant un infant, la llunyania davant el concret, l'essencial davant la narració... amb la músia intensa d'El cant dels ocells interpretada per Casals. Diuen que som en un món on costa interpretar el llenguatge simbòlic, però aquesta escena tothom l'entén. I l'emoció és compartida, total.
:
El desert i el bosc
:
El següent bloc de símbols que voldria comentar és el del paisatge, que combina el desert amb el bosc frondós. Per no enrotllar-me més, us transcric la cita de Jorge Wagensberg (El País Semanal, 17.8.1997), que ja vaig posar-vos un dia:
:
No hay nadie más. De repente te ves a ti mismo como una invasión del exterior. Cada paisaje estimula un tipo concreto de reflexión. El desierto es el que más te impulsa a reflexionar sobre ti mismo, mientras que el Amazonas te provoca reflexiones relacionadas con la realidad que te rodea.
:
La llum i la foscor
:
I el darrer comentari que faré en aquest excurs sobre els símbols té a veure amb la llum. El film és en blanc i negre i aquest fet ressalta encara més la dualitat entre llum i foscor i les seves interrelacions, com van descobrir els pintors manieristes o com rotundament expressaven els pintors barrocs espanyols amb els fons tremendistes, que ja no s'abandonaren. Des de Joan de la Creu a Foix, ja ens diuen també que és en la foscor, o en el somni , que veiem llum, l'estrella, potser. (Per cert, genial, el diàleg dels reis comentant els somnis: de nou, milers de símbols que provenen de l'Inconscient, l'altre gran productor de símbols, que enllaça amb l'home de la foscor/de la natura contra la claror/cultura).
:
I que és amb l'ombra com reconeixem els volums i en la foscor, en la negror, com comprovem la força de la llum. I això, per poder-ho experimentar. per haver-ho d'explicar, podem dir-ho amb paraules o amb imatges. Albert Serra ens ho diu amb imatges, les eines més potents que té la llum a la nostra societat hipertecnològica.
:
Vídeo: reportatge del programa "Cinema 3", de TV3.
:

dimecres, de gener 21, 2009

Ora et bloc

:
Dilluns al matí vaig ser en una sessió de l'Escola d'Oració, una actvitat de la Parròquia de Sant Josep a de Mataró la que mai havia participat però que sempre m'havia cridat l'atenció. Aquersta vegada, la convidada era la Regina Goberna, beneta de la que alguna vegada n'he seguit el bloc. La trobada va corir de ple les meves expecatives. Consistia en una sèrie de reflexions sobre com pregar des de la lectura de l'Evangeli, amb alguns 'trucs' per a la reflexió personal. I una pràctica.
:
M'agraden els monjos que fan blocs. Crec que trenquen amb l'estereotip d'aïllament al qual s'associen i demostren ser al món de forma més activa que no molts altres, inclosos religiosos i preveres. També crec que poden fer útil i actual -en la nostra societat de la informació- la tasca primigènia dels monjos, una de les quals és donar suport espiritual a les persones que se'ls acosten. De 'produir' material per a la reflexió, d'una banda, i d'acostar-lo les realitats personals de cadascú.
:
En tinc enllaçats alguns i del tema en vaig parlar fa un temps aquí mateix. La pròpia Regina Goberna, que comparteix monestir amb Teresa Forcades, que no té bloc però sí un espai a internet. Fa temps que també hi inc el benedictí, també de Montserrat com les dues anteriors, Sergi d'Assís. I també Antonio Praena, un enamorat de l'art i la poesia, dominic que ara resideix a València, i des del qual podeu anar a altres blocs. També em consten els blocs de la contemplativa Lucía Caram. I el duet cafezoombloc, les religioses del Sagrat Cor teresa i Mª Àngels. I Sor Lola, una dominica palentina de la que ja us vaig parlar.
:
I ara he descobert un altre bloc, el de Lluís Solà, monjo de Poblet nascut a Santa Coloma de Queralt, que hi penja les seves homilies, els seus escrits litúrgics, etcètera, i que és de gran utilitat. Enhorabona.
:
Foto de capçalera: Obelixtiti
:

dimarts, de gener 20, 2009

Misses amb accent

Llegia a El Punt, fa uns dies, un reportatge sobre la incorporació de nous feligrsos a les misses catalanes, gràcies a l'increment de la immigració provinent de països amb majoria catòlica, com Filipines, tota Amèrica Llatina, Polònia... però també altres països de l'Est europeu, de l'Àfrica i Àsia, on el catolicisme hi és present d'una manera més discreta, però amb prou massa crítica com per fer-se notar.
:
Vaig pensar de seguida amb el que està ocorrent a Mataró i, el que conec una mica més, a la parròquia on vaig regularment, a Sant Josep. El principal increment de la feligresia, en una etapa de pèrdua constant des de fa força anys fins ara, ve donat per persones d'origen llatinoamericà. Els delaten la pell, l'accent en donar la pau i algun comportament litúrgic que aquí, volent ser tan 'normals' ja havíem oblidat. Excepte els que assisteixen a la missa en castellà o -un cop al mes- a la que en diuen 'Missa llatinoamericana' (val la pena d'anar-hi un dia), que té com a objectiu millorar els llaços entre aquestes persones, jo n'he vist molts a les misses en català, a vegades amb alguna incursió en castellà a les pregàries. Tota una lliçó. Per als que diuen que el català és secundari... i per als qui pensen que el castellà s'ha d'esborrar.
:
Però em porta a pensar en algunes coses més. Una, per exemple, en el xoc que hi deu haver entre la nostra litúrgia mataronina (nostrada), més levítico-luterana que catòlico-mediterània, i a la que està acostumada l'Església llatinoamericana. Dues, en si és possible anar més enllà de la litúrgia i podem veure noves cares en les tasques habituals de les parròquies. Tres, en si la renovació de l'Església catalana vindrà (com en temps de les Santes) més enllà del mar, en l'impacte que la globalització imposa als països desenvolupats en forma d'immigració, provintn curiosament de països on hi ha una onada d'ahesió al fenomen religiós, especialment el cristianisme. Quatre, en que si tot això que dic o més no caurà en una mena de paternalisme de bons salvatges en què tants progres (de missa o ateus reclacitrants) produeixen tants racistes. Ite missa est.
:
(postil·la: més gent al bus. Si cliqueu aquí podeu anar a l'actualització del post anterior sobre la propaganda filo-atea al bus, amb un post-scriptum que enllaça als escrits de Jordi López al seu bloc, Jordi Llisterri al seu bloc, Manuel Cuyàs a El Punt, Antoni Bassas a El Periódico, un editorial de La Vanguardia, Jordi Llovet a El País i Jaume Reixach a El Punt).
:
Foto: Fidels filipins celebren una missa a la parròquia de la Immaculada Concepció, a Barcelona. Foto: Oriol Duran / El Punt.
:

dilluns, de gener 19, 2009

Josep Cusachs

:
Fins el 8 de febrer hi ha una important exposició antològica de Josep Cusachs (1851-1908) a l'Ateneu de Caixa Laietana, a Mataró. Important perquè recull peces d'un encara poc conegut pintor lligat a la ciutat de Mataró que és molt difícil de veure en un lloc públic. I també, molt especialment, perquè ens permet revisitar unes peces que, rera la temàtica militar, pasiatgística o de retrats, ens informa de la sensibilitat romàntica i, amb sort, ens hi introdueix de manera entre melancònica, dolça i inquietant. La mostra ve acompoanyada d'un preciós catàleg amb el que, ep, s'obsequia els visitants, amb articles del crític Josep Mª Cadena i del coronel Pedro Mora, biògraf de Cusachs, a més de la reporducció de les peces exposades. Tota una mostra de generositat de la Caixa en temps de crisi.
:
:
Deixo l'anàlisi per aquests dos articles i dos més, un del mateix Cadena i un altre d'en Pere Pascual, que teniu lincats a sota. Ara us mostro algunes peces que, per mi, s'endinsen -com deia- en l'anima del Romanticisme. El tractament de l'individu com el lloc on es produeixen les convulsions còsmiques i, alhora, la seva reporducció en forma de Natura contundent: els núvols damunt el camp de batalla, els paisatges que s'imposen contundents al pas dels esquadrons, les emboirades herbes del Maresme amb la producció d'un terrabastall silenciós propi quasi dels abstractes.
:
:
També el tractament de la llum és boirós com imposen els cànons romàntics, de manera que. d'una banda, conviden al replegament interior: el desdibixament dels límits i de l'exterior permet la recerca en els límits interiors. De l'altra, marquen un horitzó sense límit, sense fi, una llum omnipresent i abastable i amb persones que la cerquen a la intempèrie sense saber-ne massa el destí, però amb ua passió brutal per anar-hi.
:
:
Cap on van aquest homes? On van les mirades des seus retrats íntims? Per què aquesta dualitat entre les ganes d'enclaustrar-se i les de caminar sense parar fora de tot claustre semblen provenir de la mateixa ànsia, de la fosca, de tot allò que som, ho ignorem i ens atrau tant? Au, teniu fins el dia 8 de febrer per descobrir-ho.
:
Il·lustracions. Batalla d'Arlaban (1888), MNAC, Barcelona. Paisatge del Maresme (1901), col. part. Esquadró de cavalleria marxant entre muntanyes (1899), col. part. Marxa d'esquadró de cavalleria amb fons emboirat (1893), col. part.
:
En parlen Pere Pascual al
bloc i a capgros.com i Josep Maria Cadena a El Periódico.
:

diumenge, de gener 18, 2009

Divorciats catòlics

:
A través del bloc mosquiter m'assabento del bloc La Barca, que fa sis mesos que s'ha obert, i que acull catòlics divorciats. Des d'allà estan impulsant el Dia Internacional dels Catòlics Divorciats en Nova Unió, que s'hauria de celebrar arreu del món el primer diumenge de maig.
:
És una mostra de ciberactivisme a internet, en aquest cas per acollir les epxeriències de persones que, tot i ser membres de l'Església Catòlica, viuen la impossibilitat de gaudir de tots els sagraments d'aquesta institució, a la que romanen fidels. Aquí això ens pot fer riure. Dels catòlics divorciats o separats que coneixo, i que després s'han emparellat o casat amb altres persones, no em consta cap discriminació ni ca tracte diferenciat de la resta de persones en l'àmbit de les parròquies o moviments. Potser justament perquè no se n'ha fet bandera, situacions com aquestes passen desaparcebudes i més aviat s'estableixen vincles de solidaritat.
:
Però estic segur que, arreu del món i potser també a casa nostra, hi deu haver experiències molt dures de rebuig i d'incomprensió. De manera que deu ser molt positiu poder compartir-les amb altres persones i mirar de superar-les. Passa una cosa semblant amb els gais, temàtica que també té un grup de cristians treballant pel seu reconeixement a l'Església.
:
Respecte al divorci i la docrtina catòlica al respecte se n'ha parlat molt. De facto, però, tinc la senasicó que hi ha un consens àmpliament generalitzat (també entre els catòlics) segons el qual la possibilitat legal de trencar el vincle matrimonial i poder-ne crear un altre més tard és vista sense cap problema i fins i tot com a necessària. Jo crec que el problema no ve quant al dret (ep, en molts països encara no tenen ni això) sinó en la pràctica. És a dir, amb el fet que les relacions personals esdevinguin a dia d'avui tan febles. Amb Bauman s'ha estudiat fins a quin punt les relacions febles creen angoixa, pobresa, infelicitat i desesper, just el contrari de la llibertat a les que semblen servir, d'antuvi. Així, en el terreny de l'ètica i de les ciències socials, s'està promovent una reflexió al voltant de l'enfortiment dels vincles personals, familiars, culturals, veïnals... com a mesura per esmorteir el grau de fragmentació en què s'enfronten les societats modernes.
:
Fortes, però, també poden ser les relacions d'aquells que n'han viscut una altra anterior. Per això el tema no és en el dret sinó en el fet.
:
Foto: Pierre & Gilles, Els enamorats de París (1990)
:

divendres, de gener 16, 2009

Montilla a Mataró

:
Avui hem pogut gaudir de la visita del President de la Generalitat, José Montilla, als habitatges dotacionals per a joves que s'estan fent al barri de pla d'En Boet. Allà, el President, a més de conèixer l'única intervenció en construcció d'habitatge protegit de l'administració autonòmica en els darrers cinc lustres, també ha anunciat noves mesures per facilitar l'ahbitatge entre els joves, com és la compra de 500 unitats per posar-les al mercat protegit.
:
Seguiu més informació i més fotos (aquesta de sobre l'he posat per òbvia) a capgros.com, TotMataro.cat i Ajuntament de Mataró. També aquí.
:

dijous, de gener 15, 2009

Mataró Bus: nova xarxa

:
A finals de mes Mataró estrenarà una nova xarxa del seu transport públic urbà, el Mataró Bus. Amb aquesta nova implantació, s’incrementa el nombre de línies, s’amplia la cobertura geogràfica i la franja horària, i es redueix el temps d’espera . Dissabte que ve, a les 12 del migdia, es presenta la nova xarxa amb vehicles a la Plaça de Santa Anna de la mà de l'Alcalde, Joan Antoni Baron, i del regidor Oriol Batista. L’acte és públic [vegeu-lo al Facebook]. Han estat molts mesos, fins i tot anys, treballant tècnicament i amb la participació del Consell Municipal de Mobilitat, per assolir aquesta nova proposta. En resum, aquestes són les dades més rellevants de la nova xarxa.

1. Es passa de 6 a 9 línies, una d’elles circular en doble sentit. Les altres, tenen recorreguts més simètrics (anada i tornada per itineraris similars). A més, per primera vegada es dóna servei a polígons industrials, hi ha un apropament a les urbanitzacions i, en general, ampliació de la cobertura territorial, passant del 94,6 al 96,2% de la població que a un radi inferior a 300 m. de casa seva pot trobar una parada d’autobús.

2. Es milloren les freqüències de pas:
::
3. S’amplien els horaris
::
4. Hi ha més relacions directes, sense necessitat de fer transbordaments. Concretament, 32 més: Heus aquí alguns exemples:

• Cerdanyola Nord: Cirera, El Palau, Rocafonda, Els Molins i Vista Alegre
• La Llàntia: Cirera, El Palau, Rocafonda, Els Molins i Vista Alegre
• Eixample Sud: El Palau, Vista Alegre i Rocafonda
• Cirera: La Llàntia i Cerdanyola Nord
• Rocafonda: Cerdanyola Nord, La Llàntia i Eixample Sud
• Els Molins: Cerdanyola Nord i La Llàntia
• Vista Alegre: Eixample Sud, I.C.S., Universitat, Cerdanyola Sud, Cerdanyola Nord i La Llàntia
• I.C.S.: Vista Alegre
• El Palau: Eixample Sud, Cerdanyola Nord i La Llàntia
• Universitat: Vista Alegre
• Cerdanyola Sud: Vista Alegre

5. Un creixement important del servei, per anar-se adaptant a la demanda
:

:
(*) Nombre d’autobusos operatius, i entre parèntesi el total d’autobusos inclosos els de reserva.

Amb uns increments de:

  • 32% de Flota
  • 28% en km comercials
  • 65% d’expedicions
  • 34% de plantilla
  • 32% de viatgers transportats

6. Per tant, un servei més ràpid, amb recorreguts més directes, amb menor temps de viatge i menor temps d’espera.

7. Un servei més modern i accessible

  • Incorporació de la doble rampa (automàtica i manual) per incrementar la fiabilitat i facilitar l’accés a l’autobús a les persones amb mobilitat reduïda, inicialment en els 12 nous autobusos que comencen el servei el 31 de gener.
  • Una nova pàgina web, que incorporarà un motor de recerca.
  • 4 nous punts d’informació. Instal·lació de panells informatius a: Parc de Cerdanyola, La Rambla, antic Hospital i Mataró Parc, que es sumen als ja existents a estació de RENFE, Hospital de Mataró, Pl. Fleming, ICS a Pl. Serra i Xifra, EUPM, Pl. Espanya i Pl. Tereses.
  • Sistema d’avís per SMS.
  • Pantalles informatives en els autobusos.

8. Un servei més complet i eficient:

  • Nous vehicles de suport (mecànics i inspectors).
  • Transport nocturn (Prova Pilot).
  • Disseny optimitzat: Estudis Origen – Destí (Enquestes i sistemes de comptatge de viatgers).

9. Per una mobilitat sostenible:

  • Més autobusos des dels barris cap al centre.
  • A la feina en transport públic. Serveis a polígons industrials.
  • Des dels barris a l’estació de ferrocarril, i cap a l’Hospital amb major freqüència.
  • Menys emissions contaminants:
    - Un desplaçament urbà en autobús suposa 3 vegades menys emissions que en vehicle privat i 6 vegades menys espai ocupat.
    - Vehicles Euro 5, d’acord amb la normativa de la UE.
    - Nou tren de rentat “vessaments zero”.
  • Certificacions de qualitat, medi ambient i riscos laborals.

CiU desvia l’atenció

Els deu fer tanta ràbia, als de CiU, que el Mataró Bus faci aquesta embranzida, que si no no s’entén per què el mateix dia emeten un comunicat amb falsedats sobre una suposada ordre de la Policia perquè els agents facin un determinat nombre d’arrossegaments diaris. El regidor de Via Pública, el meu company Oriol Batista, ha sortit al pas dient que «CiU ha actuat de mala fe perquè ha posat en boca del cap de la policia paraules descontextualitzades», i insisteix a dir que l'únic que hi ha són estadístiques i indicadors d'activitat. «El que està fent CiU és confondre l'opinió pública», tot acusant aquesta formació tergiversar el seguiment dels indicadors d'un agent amb una ordre d'aquest tipus. És clar que sempre és millor un titular, juagnt amb la demagogia, que no pas sancionar l'incivisme del qual tant s'omplen la boca. (Sentiu la polèmica a Mataró Ràdio, aquí.)
:

dimecres, de gener 14, 2009

Dos passos | Més xarxa

Dos passos endavant
:
El Govern de Zapatero ha fet, de nou, allò que el d'Aznar va deixar a mitges. A Mataró, per exemple, quan es féu el Passeig Marítim entre el Centre Natació Mataró i el Port, obligats per una sentència ja que Aznar es volia desempallegar dels compromosis anteriors amb la ciutat, el PP va presentar un projecte que no comprenia la millora dels dos passos soterrats tercermundistes que té aquest tram. Ara, amb una inversió de 1.257.130 euros i la creació de 14 llocs de treball, el Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí emprèn la millora d'accessibilitat i passos subterranis del Cargol, davant el carrer de Sant Antoni, i el de davant del carrer Jordi Joan.
:
L'acció d'inscriu en la dotació per a Catalunya d'aquest Ministeri de 21,28 milions d'euros del Fons per a la dinamització de l'economia i l'ocuupació que va ser aprovat pel Consell de Ministres del passat 5 de desembre. D'aquesta inversió, 12,62 milions corresponen a actuacions en matèria d'aigua, i 7,78 milions a actuacions al litoral. Amb aquesta inversió es generaran a Catalunya més de 400 llocs de treball.
:
Tot això, a l'empara del Pla E , del que ja parlàvem ahir en aquest bloc.
:
Foto: Un dels passos subterranis de Mataró, el del Cargol, que el 2010 es reformarà. Autor: Ll.M. / El Punt.
:
Nou bloc i netvibes
:
L'Alcaldessa de Rubí, Carme Garcia, té un nou bloc actiu, al que podeu accedir clicant aquí. Aquests dies també estic provant amb el netvibes, un web 2.0 que permet agrupar en un sol lloc tots els teus productes a la xarxa, els que tu fas, els que parlen de tu o els que et doni la gana. Jo ja tinc un lloc obert i l'aniré perfeccionant properament. És aquí.
:

dimarts, de gener 13, 2009

Algunes propostes a la xarxa

:
A través d'en Jaume m'assabento d'un magnífic pas endavant en el món de l'art, de la seva democratització i gaudi. A través del Google Earth, també des del propi web del Museu, podeu accedir a la contemplació mil·limètrica i a alta resolució de 14 obres del Prado, la gran pinacoteca de Madrid.
:
Ell mateix fa un parell de dies ens recomanava quatre llocs web per anar a fer el badoc un dia d'aquests de fred o refredat.
:
Ahir es va donar a conèixer el nou web de l'Ajuntament de Mataró. Us recomano que us hi passegeu i ens feu arribar els vostres comentaris, suggeriments o observacions diverses. Una de les novetats és que la fitxa del regidor inclou enllaços als seus webs. Almenys el meu. Tot un signe del temps que som.
:

:
El Govern d'Espanya aprofita també internet per donar a conèixer el Plan E en la que el propi pesident Zapatero explica les mesures que el govern espanyol ha posat en marxa per estimular l'economia i l'ocupació.
:

dilluns, de gener 12, 2009

L''homo videns' indignat

En un dels seus ajutats articles a La Vanguardia, dissabte passat Enric Juliana s'atrevia a fer algunes pinzellades sobre els efectes de l'actual conflicte a Gaza sobre la societat espanyola. És molt recomanable la seva lectura que, entre d'altres coses, creu que al nostre país, la vida perifèrica a la reconstrucció europea després de la II Guerra Mundial no l'ha fet assumir del tot el paper clau que té l'Holocaust sobre el coneixement del límit absolut del mal i, per tant, l'esforç per combarte la possibilitat més maligna de l'home. El que dèiem, el mal existeix, i la vilesa no és bella.
:
I alguna altra cosa que em sembla encara més preocupant i en la que coincideixo, vist com hi ha al món milers de conflictes i quines són les reaccions occidentals, o espanyoles, que s'indignen amb el comandament a distància. Diu:
:

Se está confirmando la profecía del intelectual italiano Giovanni Sartori: el homo sapiens está dando paso al homo videns. Las imágenes cada vez influyen más en la articulación de nuestro pensamiento; en la configuración de nuestra noticia del mundo. El mapa de nuestras indignaciones es muy desigual. El mapa de nuestras indignaciones coincide con el mapa de los enlaces de televisión vía satélite.
:

diumenge, de gener 11, 2009

El bloc d'en Ramon Bassa

Li falta una s per ser el meu, però a mi em falta molt més per assemblar-me al seu. La casualitat i la gràcia de dir-que quasi de la mateixa manera, fa que m'hagi escrit aqest senyor de la foto, mallorquí amant de l'etimologia, de la poesia i de l'Orient. Com no pot ser d'altra manera, l'he agregat al llistat de blocs. Espero que us agradi.
:

dissabte, de gener 10, 2009

Idees, ganes i Rojo

Recordo, a mitjan anys 80, quan la crisi econòmica apretava i les xifres d'atur apretaven, especialment als joves, sorgiren un munt d'iniciatives interessants per al combat de l'atur en tots els fronts i, especialment, per a la creació d'ocupació. Ho recordo perquè aleshores ja militava a la JSC i ens interessava fer el seguiment i recolzament d'aquestes iniciatives, moltes d'elles sorgides de la societat civil, del món cooperatiu i sindical, a banda de les polítiques actives de les pròpies administracions (formatives, d'assessorament, de modalitats de contractació). La vaga de desembre del 88 és només una mostra de les dificultats en què es trobava l'aleshores Govern socialista per acompanyar aquestes mesures d'una política econòmica de rigor, prèvies a l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. Mesures que, a la llarga, han comportat per Espanya una etapa de creixement inaudita i constant, amb índexs superiors a la mitjana de països de l'OCDE.
:
Avui, si les coses no es torcen, la crisi que vivim, que també afecta a la destrucció d'ocupació, les podem viure amb alguns elements més esperançadors. Possibilitat d'acords socials, una economia més oberta, unes finances públiques sanejades (que permeten operacions d'endeutament excepcionals), etcètera.
:
De tota manera, crec que també seria un bon temps, aquest, per fer ressorgir l'esperit d'inicativa de les experiències en matèria de creació d'ocupació com les que us parlava. Moltes d'elles, eren lligades a intervencions en sectors prop de la marginalitat (sortides per extoxicòmans, per delinqüents, per nois amb fracàs escolar, per barris amb nivells de desocupació alarmants...), d'altres a la recerca de nous nínxols d'ocupació, totes elles amb moltes ganes de mostrar la cara positiva de les oportunitats que -com diu tothom- té tota crisi. El més interessant, però, és que no es tractava només de la iniciativa pública, sinó especialment de la social: gent vinculada a parròquies o sindicats, o a moviments veïnals, que feien un pas endavant amb la idea que hi havia una situació que requeria passos com aquests. Amb noves idees i ganes. Crec que també ara és temps d'això.
:
Una de les persones que servia de punt de referència aleshores, i ho pot ser perfectament en aquests moments, és el professor Eduardo Rojo. Tenim la sort que escriu en un bloc les seves reflexions al voltant de la qüestió de l'ocupació. Hi podeu anar clicant aquí.
:

divendres, de gener 09, 2009

El bus ateu i John Gray

Aquests dies ha estat notícia el fet que s'hagi insertat publicitat filoatea en quatre busos de Barcelona. S'ha fet més publicitat amb la notícia (i articles com el de Monzó o Àlvaro, ambdós a La Vanguardia) o amb les rèpliques hipersensibles que no amb la propaganda. Avui, l'abat de Montserrat hi deia la seva en una assenyada i breu reflexió. A mi la idea no em fa ni fred ni calor, trobo que l'ateisme és una opció com qualsevol, tan 'religiosa' com les altres (també té criminals, per entendre'ns).
:
El que més em sobta de la campanya és el lema. Diu "probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida". Uf. Crec que li fa flac favor a la causa (quina? captar feligresos?). Primer de tot, perquè jo conec alguns ateus i no els veig pas despreocupar-se de res, tot el contrari. I que troben que sí, que cal gaudir de la vida, però que el gaudi no és pas un valor suprem. Amb aquests ateus jo comparteixo molts valors i crec que ens entendrem.
:
Faig notar aquí que l'autor d'aquesta desafortunada frase posa en col·lisió la preocupació amb la vida plena de goig. Crec que és perfectament compatible viure preocupat pel teu entorn, la teva família, el teu país, les teves actituds ètiques, el món... i viure amb goig aquesta preocupació, veure els valors positius de tenir una vida atenta i gaudir de les oportunitats que et brinda. De fet, algunes religions (penso en el cristianisme) són justament nascudes d'aquest missatge, el de treure vi de l'aigua i fer caminar els coixos. Caram, no direu que no val la pena. I no preocupar-se massa de si Déu existeix o no, que ben bé no és l'essencial. En tot cas és (una mica amb Feuerbach) digues què esperes de Déu (o del futur, o del progrés, o de la Humanitat, o dels ovnis) i et diré quin déu tens.
:
Alguns teòlegs recomanaven als cristians massa confiats en la providència que visquessin 'com si Déu no existís', de manera que posessin èmfasi en la seva vida i en el gaudi de fer-la plena i útil als valors que valen la pena. Segur, doncs, que coincidirem amb molt ateus en aquest camí. Que és el que compta, hagis dit sí o no a la crida de Déu, que -com diu la paràbola de Mt 21,28 i com ja s'anuncia al Gènesi deixant a la humanitat l'elecció del seu esdevenidor- no és el que compta ben bé.
:
(Post-scriptum: En parlen també Jordi López al seu bloc, Jordi Llisterri al seu bloc, Manuel Cuyàs a El Punt, Antoni Bassas a El Periódico, un editorial de La Vanguardia, Jordi Llovet a El País i Jaume Reixach a El Punt).
:

El miratge ateu

Un excel·lent número de la revista FRC, de la Fundació Rafael Campalans, recull un monogràfic sobre Política i religió, que us recomano vivament, especialment si el tema us preocupa i sou ateus (i no us fa res viure aquesta contradicció). Inclou un excel·lent article del professor John Gray (a la foto, de Sijmen Hendriks) sobre l'actual discussió entre els filòsofs ateistes i el resorgiment del fenomen religós a les societats occidentals. Us deixo aquí algunes perles, però llegiu-lo si us plau clicant aquí.


L’era laica era, en qualsevol cas, en part il·lusòria. Els moviments polítics de masses del segle XX foren vehicles per als mites heretats de la religió, i no és casualitat que la religió revifi ara que aquests moviments s’han ensorrat. L'hostilitat actual envers la religió és una reacció contra aquest capgirament. La secularització està en retirada, i el resultat és l’aparició d'un tipus d'ateisme evangèlic que no es veia des dels temps victorians (...).

La incomprensibilitat del que és diví és al cor del cristianisme oriental, mentre que en el judaisme ortodox la pràctica tendeix a tenir prioritat sobre la doctrina. (...). Només algunes tradicions cristianes occidentals, sota la influència de la filosofia grega, han intentat convertir la religió en una teoria explicativa (...).
:
El creixement del coneixement és un fet que només neguen els relativistes postmoderns. La ciència és la millor eina que tenim per formar-nos opinions fiables sobre el món, però no difereix de la religió revelant una veritat nua que les religions tapen en somnis. (...). Les religions han servit molts propòsits, però en el fons responen a una necessitat de significat que és satisfeta pel mite, més que no pas per l'explicació. Gran part del pensament modern consisteix en mites laics –narracions religioses buidades traduïdes a pseudociència (...).
:
Dawkins sembla convençut que si aquesta no s’inculqués a les escoles i en les famílies, la religió desapareixeria. (...) No puc evitar recordar el cristià evangelista que m’assegurava que els nens educats en un ambient cast creixerien sense impulsos sexuals il·lícits (...).

Els adversaris contemporanis de la religió mostren una marcada manca d’interès per la història dels règims ateus. (...) Però, podria no haver-hi una connexió entre l’intent d’eradicar la religió i la pèrdua de llibertat? (...)

La constitució laica d'Amèrica no ha assegurat una política laica. El fonamentalisme cristià és més fort als EUA que a qualsevol altre país, mentre que té molt poca influència a Gran Bretanya, on hi ha una església establerta (...).

A l’Europa precristiana, la vida humana era entesa com una sèrie de cicles; la història es veia tràgica o còmica, més que redemptora. Amb l'arribada del cristianisme, va arribar la creença que la història tenia un objectiu predeterminat, que era la salvació humana (...).

Michel Onfray (...) reconeix, de manera estimulant, que l'ateisme evangèlic és una imitació involuntària de la religió tradicional: "Molts militants de la causa laica s’assemblen sorprenentment al clergat. Pitjor: són com caricatures del clergat." (...) Els teòrics liberals clau de la tolerància són John Locke, que defensava la llibertat religiosa en termes explícitament cristians, i Baruch Spinoza, un racionalista jueu que era també místic. (...) Potser és cert que els jueus van ser els primers a desenvolupar el monoteisme, però el judaisme mai no ha estat una fe missionera. Cercant la conversió universal, l'ateisme evangèlic entronca amb el cristianisme i l’islam. (...)

L'islamisme (...) pren algunes de les seves idees de la ideologia laica radical. Està molt de moda xerrar del feixisme islàmic, i els partits islamistes tenen alguns trets en comú amb els feixismes d’entreguerres, incloent-hi l’antisemitisme. Però els islamistes deuen tant, si no més, a l’extrema esquerra, i seria més acurat descriure molts d'ells com a islàmico-leninistes. (...) L'islamisme no és ni de bon tros un perill de la magnitud dels que va caldre fer front al segle XX. Suposa una amenaça més gran Corea del Nord, que de lluny supera qualsevol règim islamista en la seva trajectòria de repressió i que clarament posseeix alguna mena de capacitat nuclear. Els ateus evangèlics rarament ho esmenten. (...) Com a Rússia i a la Xina, la noble filosofia humanista del marxisme-leninisme és innocent de qualsevol responsabilitat. (...)

La religió no se n'ha anat. Reprimir-la és com reprimir el sexe, una empresa condemnada al fracàs. Hi ha una herència d'antropocentrisme, la desagradable fantasia que la Terra existeix per servir els éssers humans, que la majoria dels humanistes laics comparteixen. (...) L’intent d’eradicar la religió, tanmateix, només porta que aquesta reaparegui en formes grotesques i degradades.

.

dijous, de gener 08, 2009

Resurrexit *

:
Eduard Comabella és un pintor pràcticament desconegut. Pel maig de 1988, ara fa més de vint anys, féu la que podríem dir, i sense voler frivolitzar, la seva darrera 'obra' suïcidant-se en un xiringuito de platja que s'havia cremat. Tot semblava estudiat. Sens dubte, l'impacte fou brutal. A vegades, l'art té una funció 'terapèutica'. A través de la representació artística i de la creació d'imatges projectem els nostres interiors convulsos i fan que aquests es vagin asserenant. Però a vegades l'art, allò que la modernitat li ha volgut deixar sense les 'funcions' originals, si és que en tenia, no es pot dissociar de la vida, no la 'buida' sinó que la codifica, ens presenta escenaris encara més complexos que els que ens corquen o commouen. Comabella em recorda una mica Rothko, en aquest sentit. Una evolució cap endins que es rabeja en els indrets inhòspits que troba i en la realitat que 'crea', tot destruint-la. La creació, o recreació, de la destrucció, en ple reconeixement de l’individu com un ésser tan insignificant com connectat directament amb la immensitat còsmica, és un fet recorrent des dels romàntics fins avui.

Pensava tot això perquè tenim l'oportunitat de conèixer Comabella, en una inèdita exposició retrospectiva comissariada pel seu amic i artista Jaume Simon. Després de vint anys de silenci, d'obres amagades dins d'algunes cases, d'impacte per l'amic mort, de tota una generació sense conèixer qui era aquest pintor, ara en tenim l'oportunitat tant amb la mostra com amb activitats paral·leles.

Comabella, deia, va anar enfosquint la seva obra com a testimoni del viatge cap a una veritat que, per assolir-la, ha de passar per estadis de foscor des dels quals recrea el món tal i com el pinta. No sempre la veritat és a la cara il·luminada, ja ho sabem. La Il·lustració (la que 'dóna llum') ens va oferir aquesta paradoxa. En la part fosca de la vida s'hi amaguen veritats que ens sedueixen i que poden destruir-nos. Des de la novel·la negra fins a la psicoanàlisi, des del mite orfeic fins als escriptors i artistes del Segle d'Or espanyol, es nodreixen també d'aquesta seducció. Les temptacions al desert, la paràbola del fill pròdig o les resurreccions de morts són referències evangèliques ben evidents d’aquest trajecte personal inevitable de visita als inferns. Aquestes tres, però, ens donen pa pauta del fet artístic que us vull recomanar. És a dir, després de vint anys, l’obra de Comabella surt a la llum. Els seus animalons malastrucs i la densitat dels espais que pintava, els seus traços de vigor desesperat, la solitud, el seu propi oblit, ara ens permet de veure’ls expressant sentiments ben nous. El del retrobament, el de l’enyor, el de la vida reivindicada, el de la companyia, el del reneixement, els de l’impacte estètic com un toc d’atenció per no adormir-nos, el de la densitat interior... Potser massa tard, sí. Però ara Comabella exposa per nosaltres, per acompanyar-nos en el camí de foscors i resurreccions que ens espera encara per recórrer.
:

* article per a la revista Valors (gener 2009).
· La mostra Comabella" es pot veure a les sales d'exposicions de
Can Palauet (carrer d'en Palau, 32, de Mataró) fins el proper 15 de febrer.
· Accediu a la nota de premsa
aquí.
· Accediu a article de Sagar Malé a Capgròs,
aquí.
· Accediu a un article antic de Pere Pascual,
aquí.
· Accediu a un article antic de Manuel Cuyàs a El Punt
aquí.
· Il·lustració: Muntatge de Jaume Simon amb diverses peces de Comabella.
:

dimecres, de gener 07, 2009

Xarxes i actituds

Al número de gener de la revista Valors hi surt una molt recomanable entrevista a Genís Roca (sencera, aquí), un important consultor d’internet, que parla sobre l’actualitat i futur de les xarxes socials, un invent, diu, que es resituarà d’aquí ben poc i rebaixarà la seva expansió i profusió quan trobi una utilitat millor que la de simplement ser-hi. Una cosa semblant als blocs, penso.

Diu que, en un context de canvis brutals i de fluxos d’informació i persones a nivell global, “el que està passant a Internet és només la punta de llança, però el que realment està passant és que la gent està trobant noves maneres de socialitzar-se. I socialitzar-se sempre ha estat quelcom interessant i desitjable. Ens fa més humans”. De fet, “canvien les maneres com els nostres fills es relacionen entre ells, canvien les maneres com nosaltres estem en contacte amb els nostres col·legues, canvien les maneres com les families es mantenen en contacte malgrat les distàncies, canvien les maneres com la informació arriba a casa meva, canvien les maneres com participo i com faig saber la meva opinió... “.

Roca opina que el procés a internet passa de parlar sobre quin ordinador o programa va millor, a (en el moment actual) saber en quines xarxes et mous, etc... i després convergirà en una qüestió d’actitud personal. “Allò autènticament rellevant de YouTube no és que qualsevol pugui publicar-hi un vídeo, sinó que hi ha gent amb l’actitud de compartir... i n’hi ha que ho porten només a l’àmbit professional però n’hi ha d'altres que ho porten a l’àmbit personal. És a dir, diferents actituds. Gent que veu normal que qualsevol pugui escriure el que vulgui a Internet i altres que creuen inadmissible que qualsevol pugui parlar d’ells a la xarxa sense el seu consentiment.
:

dimarts, de gener 06, 2009

Després de Reis


:
cada nit és més llarg
aquest camí de sempre
com si fóssim més vells
cada dia més vells
i fos més fred l'hivern
més llarga la distància
més decandit l'estel
més decandit
:
fins que veurem la llum del dia
ens rebreu amb somriures
mentre ens agenollem
i fem descarregar
l'encens i l'or la mirra
:
però fixeu-vos bé en això
potser resultarà
després
que no us hem deixat res
que no tinguéssiu
abans

:
Oriol Izquierdo, "Després", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 34.
Vídeo: Fragment d'El cant dels ocells, film d'Albert Serra (2008).
:

diumenge, de gener 04, 2009

Abel contra el sofriment

Aquest senyor de la foto és Francesc Abel, president de l'Institut Borja de Bioètica, jesuïta i una eminència. En una entrevista que he trobat, junt a la foto, al Diario de Burgos, datada el passat 7 de novembre, Abel parla sesne embuts de l'eutanàsia i critica aquells qui, atorgant-se que parlen en nom de Déu (podríem dir-ne caïnites per fer un acudit), ignoren que una de les raons de ser del cristianisme és precisament l'abolició del sofriment a la humanitat. "Se adjudican a sí mismos que son defensores de una cruzada que ya debía haber perecido hace tiempo", diu. "Hay mucha gente cuya ignorancia es tan grande que hace dogmas allí donde no los hay, dogmas que, además, van acompañados de condenas y todo lo que representa la receptividad al otro, la verdad del otro, queda transformada en una cosa como si fuera intención de Iglesia, que nunca lo ha sido y, claro, esto es horrible". Us recomano l'entrevista, que podreu trobar íntegra aquí.
:

dissabte, de gener 03, 2009

Tancs i raons

:
A rel de la contundent i de totes totes excessiva reacció d'Israel a la ruptura de la treva que havia fet Hamas, tot bombardejant a dojo la franja de Gaza, amb un reguitzell impedronable de víctimes innocents, val la pena recórrer a les anàlisis més serenes, si pot ser lluny de les simpificacions i els apriorismes que tant ens agraden, especialment si som tan lluny. Que l'horror i la condemna no és motiu per ignorar les raons d'uns i dels altres. A El País de dimarts passat valia la pena llegir què opina Shlomo Ben Ami, exministre i exambaixador israelià a Espanya, així com l'article de Josep Ramoneda, que expressava molt bé la sensació d'abatiment i de fracàs dels que encara pensem en una solució pactada per al conflicte palestí. Entre d'altres coses, molt interessants per entendre algunes de les claus del que està passant allà, diu això:
:

Cada vez que el Gobierno israelí lanza una acción de este tipo siento una tristeza profunda. Tengo un prejuicio favorable al pueblo judío. Siempre me ha fascinado esta peculiar condición de un pueblo que ha mantenido a través de los siglos una conciencia nacional sin disponer de una tierra propia, de una patria real. Esta vida errática les dio una condición cosmopolita que probablemente ningún otro pueblo ha alcanzando todavía. Si la palabra sagrado tiene algún significado para mí, lo encuentro en la memoria de los judíos exterminados, a los que el antisemitismo no ha dejado de perseguir nunca. Y me irrito profundamente cuando oigo disparates como el de aquel irresponsable escritor que comparó las actuaciones israelíes contra los palestinos con el genocidio nazi.
:
Foto: Tancs al voltant de Gaza (France Presse)
:

divendres, de gener 02, 2009

La vilesa és bella. O no.

:
Em va agradar molt l'article que va publicar fa pocs dies Enric Juliana a La Vanguardia a rel de la revifalla del cinema italià a partir d'Il Divo o Gomorra, dues pel·lis que encara no he vist però que estan fent cua en una sèrie de films que m'esperen. D'aquest darrer film diu el més eloqüent:
:

Es veraz, es muy contemporánea, evita la política politizada y no se atreve a dibujar un gran fresco de Nápoles, en plan Bertolucci. No abusa de los tres grandes rasgos de la cultura italiana antes de internet: estética, retórica e historicismo. Y perfora como un cañón el mito de la mafia. Los camorristas napolitanos se cargan a Don Vito Corleone. Los jóvenes Matteo Garrone y Roberto Saviano (el director de la película y el valiente autor del relato original) cogen por la solapa a Francis Ford Coppola y le gritan: ¡la mafia no es una particularidad antropológica, la mafia es el infierno!
:
El més pervers i intererssant alhora que ens ha deixat el segle XX potser és això: la bellesa del Mal. Ja ho anunciaven les bruixes de Hamlet (la bellesa és vil, la vilesa bella) i va explotar-ho amb saviesa la Contra-reforma barroca, especialment a Espanya: l'home és lleig, els ideals vans, la vida breu... però és aquesta imperfecció el camí a la perfecció. I la vilesa no és bella, tampoc, s'ha de desemmascarar. Alguns despistats que confonen els gamberros i els terroristes amb ideals nobles, com si fossin pirates romàntics, haurien de prendre nota del que diu Juliana respecte a El Padrí.
:
Foto: fotograma de Gomorra.
:

dijous, de gener 01, 2009

Balanços

Per començar l'any, us recomano el balanç de l'any i les perspectves de futur que Joan Antoni féu a Mataró Ràdio la setmana passada, en una entrevista amb Joan Salicrú. Us ho podeu descarregar aquí. Hi ha també ua entrevista de balanç a Baron a El Tot Mataró. I una altra a Capgròs.
:
El propi Salicrú s'atreveix amb alguna prospectiva de l'agenda política per l'any que ve en aquest post que trobareu aquí.
:
El diputat Manuel Mas fa una interessant intersecció de la crisi actual en el seu particular balanç de 2008 per a capgros.com que trobareu aquí.
:
En aquest mateix mitjà jo faig el meu, en nom del PSC, i us el reproduexio a sota. Que consti que demanen poques línies.
:
Feliç 2009.
:
Mataró avança *

Sens dubte, la paraula més utilitzada el 2008 ha estat ‘crisi’, també a Mataró. I la dada més lamentable, l’atur. Hem de començar el balanç amb aquesta dada. Hem fet bé els deures? Podem sortir-ne fins i tot reforçats d’aquesta situació?

Certament, la crisi ha agafat amb una economia diversificada, amb bones infrastructures de comunicacions i amb una ciutat més moderna. Vam dir per les eleccions, però, que el pas de Mataró al futur passava per atorgar un plus de qualitat a la nostra economia, per formar millor, per posicionar-nos bé en l’entorn metropolità i per garantir que a Mataró hi hagi un alt grau de cohesió social... El 2008 ens hem dedicat a fer això. Impuls al TecnoCampus, que s’aixeca, constitució de la taula per la FP, arribar a un bons pactes sobre immigració, sobre coordinació urbanística amb el nostre entorn o sobre el front marítim, liderar d’apostes com la TDT o les universitats, fer un nou concurs per millorar el Mataró Bus, construir i acabar nous habitatges protegits, fer noves instal·lacions esportives, cíviques, escolar..., posar al carrer més policies, arranjar nous carrers i parcs, treballar perquè vingui El Corte Inglés, arranjar la Plaça de Cuba, atraure la seu dels Serveis Territorials d’Educació o el Museu Bassat... tot això combinat amb unes polítiques de xarxa social per evitar les situacions de risc d’exclusió.

I hem estat treballant també a mig i llarg termini, apostant pel Pla Estratègic del Port, o pel Pla Territorial Metropolità, per l’alternativa a la N-II (ja s’ha obert un accés a la C32!), pel tren orbital, etc... Els d’aquí al costat faran un balanç més crític, ja ho sé i potser és el que toca. Hem assistit, en realitat, a un any on l’oposició no ha dubtat en utilitzar les armes més baixes i la crispació més absurda per desestabilitzar el Govern. Per sort, sembla que s’imposa el seny i podem tornar a parlar del que importa els nostres ciutadans. Així ho espero. I que tingueu tots molt bon 2009.
:
* publicat a capgros.com.
: