diumenge, de juliol 31, 2016

Fora del cor



Doncs no veneris fets polsosos
ni recerquis -t'ho dic del ben cert-
caçar àvidament la veritat;
no fos que el teu esforç sols engendrés
somnis, nous somnis: no hi ha veritat
fora del cor. 

W.B. Yeats, fragment de "La cançó del pastor feliç", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 17.

dijous, de juliol 28, 2016

El diàleg postmodern



Una de les coses que estaven de moda quan vaig néixer, es veu, era el diàleg cristiano-marxista. Arran del Concili Vaticà II, i del to almenys aparent del pensament intel·lectual dominant, inclosa la política “emergent”, els esforços per trencar els murs dels dos grans relats van ser encomiables. El món fa moltes voltes, i el “tres en ratlla” Wojtila-Thatcher-Reagan era la icona d’una nova era la conseqüència de la qual, entre d’altres, és que ja ningú es declara marxista. Resumint molt, més que “resistencialista”, crec que la deriva de l’Església Catòlica passava per la necessitat d’afirmar-se com a àncora fiable del món líquid. L’arribada del papa Francesc anuncia una certa reconciliació amb les onades que s’esquivaven. Per tant, ens trobem davant d’un papa “simpàtic” amb pretensions de convertir-hi el conjunt del seu ramat.

Ja ho veurem. En tot cas, s’obre la possibilitat, així, de nous diàlegs, de buscar relacions fecundes amb el pensament actual i de bastir ponts. Honestament, hem de dir que el projecte “Atri dels gentils” de Benet XVI era ja exactament això. I el seu impuls a l’ecumenisme, o el seu diàleg amb Habermas a l’inici del pontificat, evidenciava que el seu programa era ambiciós i multisectorial, una embranzida molt útil al seu successor, més desimbolt.

Ho faríem malament, però, si els catòlics esperéssim de veure cap on va el papa per fer-hi res. Efectivament, no cal anar massa lluny dels nostres barris, pobles o ciutats per trobar realitats paral·leles amb força punts en comú amb les nostres comunitats. Des del nivell més pràctic al més profund. Del primer grup, per exemple, tenim dèficit d’animadors de cant a les eucaristies i superàvit de grups de gospel, bandes i cors de germandats i exitosos concerts de música sacra a la cartellera. Del segon, posem per cas, veiem proliferar centres diversos que ofereixen tècniques d’interiorització mentre ressona l’eco als temples buits. ¿Ens atrevirem, les comunitats cristianes, a plantejar espais comuns de mútua col·laboració i, alhora, respectar els propis? ¿Podran, aquests nous brots d’espiritualitat més o menys elaborada traspassar el mur institucional del que -de fet- sovint fugen? Quan jo vaig néixer, el diàleg -deia- era entre cristians i marxistes, un diàleg modern ¿El sabrem fer, postmodern?

Article per a la revista Foc Nou (juliol 2016)

dilluns, de juliol 25, 2016

Apple



Ovidi, fent-se ressò dels grecs, parla de la poma d'or. (...) No és el poder o el diner, la causa de les guerres i els desastres, sinó el desig. La poma de Paris avisa: la pau és l'absència de desig.

Jobs va morir envoltat d'una colossal lamentació planetària; ja li han erigit diversos santuaris a Barcelona. El temple Apple del passeig de Gràcia va ser inaugurat després d'una impressionant adoració nocturna. El món canvia menys del que sembla.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 266-267.
Il·lustració: El judici de Paris, de Frans Floris (1548), Museumslandschaft de Hesse a Kassel.

dissabte, de juliol 23, 2016

Estant tan avall...



Digueu-me per què
quan la vida em somriu
a mi em cauen les llàgrimes;
digueu-me per què
entremig del dolor
m'hi cap l'esperança;
digueu-me per què
estant tan avall
sento coses tan altes.

Si sóc tan sols
un tros de terra,
per què sento un anhel
d'eternitat?
Si sóc tan sols
núvol que passa
per què s'ofega el cor
amb altres aigües?
Digueu-me per què
estant tant avall
sento coses tan altes.

Digueu-me per què
jo sento pietat
d'aquell que no estima,
digueu-me per què
jo crec en l'amor
i crec en la vida.
Digueu-me per què
estant tan avall
sento coses tan altes.

Guillermina Motta, cançó "Digueu-me per què", de l'àlbum Els snobs, 1964.

dimecres, de juliol 20, 2016

Els "pokémons" van a missa



L'altre dia, a El País, el conegut capellà madrileny padre Ángel, es mostrava encantat amb els joves que buscaven Pokémons a les esglésies i els cementiris, espais que visitaven per primera vegada, segurament. El rector de la parròquia de San Antón, en ple barri de Chueca, que és conegut per l'ús de les noves aplicacions tecnològiques en la seva tasca pastoral, es mostrava encantat amb Pokémon Go, el joc on line que ha fet aixecar de la cadira a milions d'adolescents gamers just en començar les vacances d'estiu, per sopresa i incredulitat dels seus progenitors. Avui, Nintendo, l'empresa propietària, ja havia pujat les seves accions un 120% més des de l'inici del joc. Però hi ha proves que, al darrere del fenomen, hi ha altres oportunitats que ningú deixa escapar. Per exemple, la filial McDonald's al Japó, que regala ninots de plàstic com els del joc en cada consumició, també ha pujat el valor en borsa un 20% gràcies a això.

No dic pas que l'Església Catòlica, molt derrotada ja davant la deserció quasi absoluta de joves dels seus temples, almenys aquí, hagi d'emular McDonald's. O que inventi vídeojocs com aquest per transmetre el seu relat o identificar llocs sagrats, tot i que potser no seria mala idea. Però sí que, com a mínim, hauria de reflexionar sobre el fet que un estímul tan extern i tan poc relacionat amb la fe faci entrar joves als seus temples. Tinc la impressió que la millor transmissió de la fe és sempre l'exemple, no pas l'adocrtinament o una mena de màgia que et transformi quan passes la porta d'una parròquia. De tota manera, insisteixo en què reflexionar sobre l'encontre casual entre milers de joves teòricament desmotivats quant a la fe amb un lloc sagrat hauria de fer reflexionar les nostres parròquies. ¿Què hi trobaran, a banda de pokémons al seu mòbil? Quant al nostre diàleg amb qui se'ns acosta... ¿tenim alguna estratègia, on line i off line (és a dir, de veure el món per una pantalla, com gairebé acabarem fent amb tot, a viure'l sense pantalles)? ¿El model a triar és aquest en què ens estem acostumant als temples de ciutats turístiques en què hi ha una separació radical entre el que participa del culte i el que el 'visita'?

La reflexió no és aliena, ben al contrari, al recorrent debat sobre la crisi de la transmissió de la fe -a l'àmbit catòlic- i al també recorrent debat sobre la crisi de les humanitats a l'ensenyament i la universitat -a l'àmbit acadèmic-, tan ple de lamentacions i ploramiques que et fa pensar que potser ja se la mereixen, la crisi. En aquest sentit, i coincidint amb l'aparició dela febre Pokémon Go, em van agradar dues publicacions que donen algunes pistes. Amb un optimisme que quasi em fa por de compartir, per exemple, el professor Oriol Ponsatí-Morlà, en una conferència a futurs doctorands a la Universitat de Girona, sostenia que gràcies a la crisi de les humanitats potser l'acostament dels nous alumnes al coneixement deixarà enrere els vicis, els prejudicis i les falses afirmacions unides en un bagatge encapsulat que impedeix, en realitat, d'exercir el pensament. Una mena d'"elogi de la virginitat" que dies més tard vaig veure reflectit, també a El País, en una magnífica columna de l'argentina Leila Guerriero, on narrava l'experiència inesperada que va tenir en entrar en una església a la capital toscana i el contrast amb la banalitat exterior en què creu que s'ha convertit. I en contrast amb la seva creença ("soy atea, además de ignorante", hi diu).

A les esglésies, doncs, el que ens atraparà no és el que esperem, sinó l'inesperat (una mica com en tot, a la vida). Hi entrarem com uns tòtils a buscar pokémons ara o a resar rosaris abans, tant és. La qüestió és, doncs, si a través d'ells, o malgrat ells, fem dels nostres temples un lloc d'encontre, un lloc on s'hi presenti l'inesperat. Si preparem prou bé el camí del Senyor, doncs. Aquest és el repte. I cada dia, a cada pokémon, una oportunitat per enfrontar-s'hi.

dilluns, de juliol 18, 2016

S'arrapa la lucidesa a l'emoció


La vida és un oxímoron encara que se n'oblidin els vigilants de les essències, els que avanderen idees monolítiques i els fonamentalistes de tota mena (siguin els extremistes de la raó, siguin els integristes de les pàtries). Tots aquests voldrien separar completament el blanc del negre, la carn de l'esperit, la raó del sentiment. Però, una i altra vegada, el blanc i el negre s'atrauen; i la carn es confon amb l'esperit. Com l'heura a l'arbre, s'arrapa la lucidesa a l'emoció.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 238.
Il·lustració: tattoo-journal.com.

dissabte, de juliol 16, 2016

Alta vida, la que meno


Alta vida, la que meno...!
La ferum dels vianants...,
i rebota, i no em toca,
ben enfora que es dissol.
Alta vida, la que meno...!
Estic fart i no em cal res:
només vèncer l'estultícia,
que s'enganxa, que em confon,
que ja hauria de ser mòlta...
Faig camí i canto fort,
i no porto comptapasses!
Faig els crans de set en set.
Alta vida, la que meno...!
Fa bonança, i no n'he après!


Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 311. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 166.

Il·lustració: Piero della Francesca, La ressurrecció de Crist, 1450-1463, Museu Cívic, Sansepolcro.

dimecres, de juliol 13, 2016

Retorn a la tribu



Una polèmica d’aquestes tontes va amenitzar-nos el passat mes de maig quan una diputada va dir a la ràdio que li agradaria poder tenir “fills en comú en un grup” perquè els eduqui “la tribu”, ja que troba que "tenir fills en família converteix les persones en més conservadores”. Les declaracions, però, no em semblen gens tontes. A parer meu, revelen moltes coses del moment on som i crec que no les hauríem de circusmcriure només a l’àmbit de les opcions personals. Primer, perquè parla de tercers (els fills) i, segon, pel matís ideològic segons el qual la família és una institució de dretes. Que és exactament el que pensen les dretes.

No tinc temps aquí per comentar les vicissituds de la institució familiar ni la constatació que, tal i com l’entenem avui, la versió que en coneixem sigui relativament moderna. Tampoc tinc prou espai, tot i que em sembla rellevant, posar de manifest els canvis qualitatius i quantitatius del que s’anomenen els “nous models de família”. Canvis que van paral·lels a la minorització dels lligams intergeneracionals a causa, sobretot, de la creixent urbanització del món. Els que hem viscut amb avis a casa sí que som una minoria en extinció. Tot i aquests canvis, crec que podem dir que (amb honroses excepcions, probablement per comportar-se massa “familiarment”) els models alternatius de família, com les comunes, posades de moda després dels canvis de costums exemplificats en el Maig del 68, han estat un clamorós fracàs. I que “socialitzar” els fills, com si fossin una rentadora o un rebost, és la millor manera de fer-los irresponsables.

Dic, però, que diu molt del temps que vivim perquè les idees d’alguns polítics, insistentment percebuts com a “noves”, tenen un aire vintage que faria entendrir si no fos que ho diuen en sèrio i pretenen governar-nos. L’anècdota de l’anhel d’un sistema tribal de cura dels infants, o la recomanació de mètodes arcaics de salut sexual revelen, en primer lloc, la idea segons la qual les revisions modernes del que era percebut com a natural no han existit, o han estat nocives. La nació, l’economia, l’agricultura, el menjar, la llengua, els fonaments de l’Estat… tot ha de ser “com abans”, quen érem “purs”. Per mi, això sí que és conservador.

En segon lloc, revela un caràcter (almenys una mica) totalitari. Som aquí, sembla que diguin, no només per governar, sinó per transformar els costums, fins i tot la seva vida privada (que per ser privada és conservadora). Per fer “un home nou” a la manera messiànica. Volem anar “a l’arrel” i per això som radicals. Ja vam dir el mes passat quants riscos hi ha quan la política es converteix en productora i guardiana de la moral, o en substituta de la religió. 

Article a la revista Valors (juny 2016)
Foto: Una comuna dels anys setanta.

dilluns, de juliol 11, 2016

Infantesa


En la immensitat de l'univers, les estrelles ens ajuden a entendre que el nostre malestar individual és molt petit. Les flors i, per extensió, la botànica, ens ensenyen el prodigiós esforç que fa la natura per crear olor i bellesa i per pujar sempre més amunt, sense moure's de terra. I per què ens encanta la infantesa, si és una edat tan cruel? Perquè només arrodoneix el sentit quan recuperem a través del record.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 238.
Il·lustració: Bacco, de Caravaggio (1595), Galería Uffizi, Florencia

dissabte, de juliol 09, 2016

Pel carrer

llambordes

Avui he fet la proesa
d'endinsar-me pel carrer.
Les llambordes eren mulles,
i amb peixos esclafats,
però jo amb feresa destra
he arribat fins a la fi,
malgrat els crits dels bastaixos,
que em llançaven els bocois
a les cames per tombar-me;
tot i el xiscle del bardaix
del balcó citant les bromes,
erquè entressin en els calls
i pedrés el món de vista.
He arribat fins a la fi...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 307. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 164..

dilluns, de juliol 04, 2016

Sal i tempestes.


Dels patiments de cada dia, el que fa més mal prové de l'amor. Del rival no n'esperem cap bé. (...)

No hi ha res més semblant a l'amor que el mar. Hi passem la vida o els dies amables de l'estiu. Tots dos ens regalen sal i tempestes.


Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 235-236.
Il·lustració: Oh, Jeff… I Love You, Too… But… (Roy Lichtenstein, 1964)

dissabte, de juliol 02, 2016

Al ronyó de l'existent



És quan dormo un son més clar,
és quan té més eficàcia
la beguda transportant
que em reporta de seguida
al ronyó de l'existent...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 304 (fragment). Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 162.