dissabte, de setembre 29, 2018
Els passos que no fas
Los pasos que no das
por miedo al juicio de ojos ajenos
son los que dejan huellas
más visibles en tu camino.
Rafael Argullol, poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 347.
dilluns, de setembre 24, 2018
Una de romans
--Una extraña actitud hacia quien te ha condenado a muerte --exclamé.
José se encogió de hombros y dijo:
--No hemos de devolver mal por mal, sino al contrario: perdonar a nuestros enemios y amarlos como Dios nos ama.
--Por Júpiuter, no sé quien te ha metido esta idea en la cabeza, pero venga donde venga, es una insensatez. Si no distinguimos al amigo del enemigo y al bueno del malo, ¿adónde irán a parar la virud y la justicia?
Eduardo Mendoza, El asombroso viaje de Pomponio Flato, Ed. Seix Barral, Barcelona, 2008, p. 90.
dissabte, de setembre 22, 2018
Els borratxos
Los gritos de los borrachos
en medio de la noche,
oscuros y siniestros,
transportan el sucio mensaje
que los sobrios temen:
carcajada, vómito, alarido, llanto.
Rafael Argullol, fragment del poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 344.
Il·lustració: Diego Velázquez, Triunfo de Baco o Los borrachos, 1628-1629, Museo del Prado, Madrid.
dimecres, de setembre 19, 2018
Religió a la taula
Aquest passat mes d'agost he fet una sèrie d'articles a Catalunya Religió sobre un conjunt d'exemples ben vius a casa nostra al voltant de la relació entre el menjar (la gastronomia, els àpats, les denominacions...) i la religió. Una experiència en la qual, a banda d'aprendre força coses, m'ho he passat molt bé. No és perquè sí que faig panxa.
Una part dels tabús, també els religiosos, tenen a veure amb el que entra i surt del cos, el que passa de ser "allò altre" al "jo", i viceversa, i en el seu origen hi ha motius ben diversos, que ara tan sols podem intuir (de salut, de reserves alimentàries, etc...). Enmig d'aquestes restriccions, hi apareix -com sempre que et posen límits- una imaginació desbordant. Compte, no és pas residual, això. El parenostre demana el pa de cada dia i Teresa d'Àvila assegurava que Déu era "entre los pucheros".
De tota manera, no té cap més pretensió que passar l'agost, aquesta sèrie (de fet, el tema dona per molts més casos), i ja veureu que és una barreja. En qualsevol cas, si us ho heu perdut, i si remotament us interessa, aquí ho teniu. Bon profit.
Una part dels tabús, també els religiosos, tenen a veure amb el que entra i surt del cos, el que passa de ser "allò altre" al "jo", i viceversa, i en el seu origen hi ha motius ben diversos, que ara tan sols podem intuir (de salut, de reserves alimentàries, etc...). Enmig d'aquestes restriccions, hi apareix -com sempre que et posen límits- una imaginació desbordant. Compte, no és pas residual, això. El parenostre demana el pa de cada dia i Teresa d'Àvila assegurava que Déu era "entre los pucheros".
De tota manera, no té cap més pretensió que passar l'agost, aquesta sèrie (de fet, el tema dona per molts més casos), i ja veureu que és una barreja. En qualsevol cas, si us ho heu perdut, i si remotament us interessa, aquí ho teniu. Bon profit.
- Bernabé Dalmau: “Cal sentir-se molt responsables d’alimentar-nos sanament”
- Un vi fet de mans maristes
- Les apassionades receptes de L’Agulla
- Avui mengem barba de caputxí
- Galetes d’avellanes a les clarisses de Reus
- El Miracle dels formatges
- El torró de Sant Jordi a Santa Coloma de Farners
- Salvador Garcia-Arbós: “Jesús va declarar purs tots els aliments”
- Joies de neula al barroc mataroní
- El nostre mató de cada dia, a Montserrat
- Al camí del Rocío
- El cuscús dels divendres
- El sabor jueu, els porros farcits
- De Barcelona al Caelum
- Mà de monja amb la xocolata
- Vi de missa català al Vaticà
- Els “nevaditos”, de Vallvidrera a la Boqueria
Etiquetes de comentaris:
CatalunyaReligió.cat,
creure
dilluns, de setembre 17, 2018
És veritat?
En tot tema, la pregunta: "És veritat?" I aleshores buscar els motius que donarien peu a no considerar-ho veritat.
Foto: Karl Popper.
dissabte, de setembre 15, 2018
Narcís
¡Pobre Narciso, tú que tenías los dones de la vida
si hubieras aceptado el sacrificio de vivir!
No te mató el amor a ti mismo
sino el terror a lo que se hallaba,
como una amenaza insoportable,
más allá de tu propia piel.
Rafael Argullol, fragment del poema "11-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 342.
dilluns, de setembre 10, 2018
Incredulitat
Per a la majoria de gent, la incredulitat en alguna cosa es basa en la credulitat cega en una altra.
(...) No és estrany que als homes els agradi combatre per la religió, i els agradi tan poc viure segons els seus principis?
Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310, 316.
dissabte, de setembre 08, 2018
El joiós error
Se repite, como todo, otra vez:
la multitud ocupa las calles de la ciudad
porque --proclama-- quiere ser libre.
Un espectáculo magnífico:
el hombre, animal solitario,
convertido en fuerza telúrica,
en volcán adiestrándose para la erupción,
en mar que constituye agitadamente
la destructora columna del tornado.
Es contagiosa esa alegría desbordante
de la muchedumbre en su día de esperanza
¿Cuántas veces se ha repetido la Historia?
Innumerables ¿Y después?
Después: canto, llanto, sangre, nada.
pero, por fortuna, el hombre
no vive sólo del después
y, a menudo, se emborracha
con el gozoso error del presente.
Rafael Argullol, fragment del poema "11-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 281.
Etiquetes de comentaris:
catalanisme,
Poesia
dimecres, de setembre 05, 2018
Tal dia farà un any
Atònits, milers de catalans vam veure els dies 6 i 7 de setembre de 2017, ara fa un any, en directe, com el Parlament de Catalunya vulnerava la Constitució i l’Estatut i els drets dels diputats de l’oposició, aprovant lleis que implantaven un estat sense separació de poders i força regressions democràtiques i garantistes. La degradació del Parlament, com sempre passa, anunciava un període degradació democràtica. Per sort, molts confiàvem en la fortalesa del nostre estat de dret, i en la feblesa de mitjans i suports de l’exígua majoria nacionalista per imposar-se, per revertir aquell immens error. Era el que dèiem als coneguts quan mútuament ens interpel·làvem, i ens mostraven la seva por. La por.
Dos mesos abans, encara no, el president Puigdemont va remodelar el Govern arran d’unes declaracions públiques d’un conseller que mostrava el seu neguit per les conseqüències penals del que anaven a fer, després d’uns quants advertiments del Tribunal Cosntitucional. Un per un, els consellers van confessar-se al president i tots aquells que compartissin el temor, que no estiguessin disposats a assumir penalment els seus actes, van ser cessats i susbtituïts. Tot i les revelacions que hem sabut després, segons les quals els col·laboradors del vicepresident Junqueras sabien perfectament que no hi havia absolutament cap mitjà ni estratègia ni suport internacional per portar a terme la secessió, hi havia motius per la por. Ens governava un equip de gent disposada a delinquir fossin quines fossin les conseqüències. Per ells i, òbviament, per nosaltres. Hi havia motius per la por, doncs.
Casualment, pocs dies més tard, per la Diada, vaig agafar el mateix autobús de línia que uns quants mataronins coneguts meus, gent que m’aprecio. Ells anaven a la manifestació, molt cofois i contents (la revolució dels somriures) i no em vaig estar de preguntar-los com era possible que, quatre dies més tard de la vulneració de la nostra democràcia, anessin tots ells a aplaudir i a riure’ls-hi les gràcies. Com que són molt educats i bons amics (i a Mataró tots ens coneixem) van deixar que m’esbavés fins que jo mateix ja vaig canviar de conversa. Abans, però, ja els vaig advertir que a mi no em dona la gana de callar-m’ho i d’empassar-me el gripau. No, no s’hi val a excloure la meitat de catalans de la nació. No s’hi val a fer por.
Vist amb la perspectiva d’un any, amb el munt de fets vertiginosos que s’han produït arran d’aquella funesta votació (amb els seus responsables empresonats i esperant un judici), no sé si els meus companys de bus creuen que va valer la pena. Si l’abandonament de la política per la imposició ens ha portat més mal que bé, com a mi em sembla, sobretot entre els ciutadans. Si seran capaços d’admetre que “una solució política del conflicte” significa, sempre, abandonar el propòsit d’imposar-se i, per tant, d’abandonar aquesta estratègia (per dir-ne d’alguna manera) suïcida, i explorar solucions parcials. Òbviament menys èpiques. Tan de bo, almenys, aquest dolor que viu Catalunya, els uns per una cosa, els altres per l’altra, com exemplifica el sainet grotesc dels llacets, serveixi a la llarga per teixir vincles més forts que els que hem desfet. A prova d’insensats. A prova de pors.
Article per a Capgròs
Etiquetes de comentaris:
catalanisme
dilluns, de setembre 03, 2018
Camí
Voler trobar la veritat val la pena, encara que ens perdem pel camí que ens hi mena.
Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310.
dissabte, de setembre 01, 2018
Corba
Si la recta fuera la distancia más corta
entre dos malditos puntos
la existencia sería monótona y atroz,
un pensamiento de burócrata
aplicado a la emoción de un capataz.
por fortuna, tenemos la curva
para complicarnos la vida
en pasiones improductivas
y sentimientos sin plusvalía.
Rafael Argullol, fragment del poema "25-X-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 325.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)