Subjectes femení i masculí

:

Valors, revista de la que parlàvem ahir, dedica la part central del número de l'abril a la feminitat i el gènere, i dedica força aspectes a veure si hi ha valors associats al gènere. Com a mostra, val la pena que us llegiu els articles dels dos directors de la revista sobre el tema a propòsit de les primàries dels demòcrates als estats Units: un perfil del Barack Obama femení (Maria Coll) vs. un altre perfil de Hillary Clinton masculina (Joan Salicrú). N'hi ha més i de molt interessants. El que més (en sóc fan) és el de Teresa Forcades, que en fa una boníssima introducció. Us el recomano tot, de manera que ja el podeu clicar. Però en destaco com acaba, ja veureu com us recorda força coses de la vida que vivim:

:

La noció de ‘valor ètic’ pressuposa un subjecte adult capaç d’autodeterminar-se en llibertat. Avui es discuteix fins a quin punt aquest subjecte (el subjecte modern) és una mera il·lusió, una mera projecció del desig d’omnipotència infantil que hauria quedat desemparat després de la mort de Déu. Així com l’anomenada mort de Déu representa en la pràctica només la mort d’un Déu omnipotent concebut com a incompatible amb una llibertat humana plena, l’anomenada mort del subjecte representaria només la mort del subjecte masculí immadur concebut com a aquell que pretén exercir la llibertat sense tenir en compte l’amor. El subjecte femení immadur (el subjecte concebut com a aquell que pretén exercir l’amor sense tenir en compte la llibertat) tendiria a ocupar avui el lloc que la crisi del subjecte masculí immadur està deixant vacant, amb la qual cosa només fem que fer bascular el pèndol d’un extrem a l’altre sense moure’ns en realitat de lloc. No es tracta de triar entre aquests dos models de subjectivitat immadura sinó de posar a l’horitzó ètic el subjecte capaç de travessar les fantasies identitàries infantils, sabent que la identitat d’aquest subjecte madur no és assolible d’una vegada per totes, sinó que s’ha d’actualitzar un cop i un altre en la novetat imprevisible i irrepetible de l’amor lliure i concret.

:

El símptoma Chikilicuatre

Al Valors del mes d'abril hi ha un interessant article de Francesc Grané el qual pren el fenomen de moda i la rocambolesca història de l'elecció de Rodolfo Chikilicuatre per a Eurovisió per parlar sobre les idees que hi emergeixen. He de dir que vaig prendre'm aquest fenomen amb la conya que més o menys tothom se l'ha pres: a una entelèquia com aquest festival una bona resposta és ridiculitzar-lo amb una fenomenal broma... que acaba per ser oficial. És que als bufons els paga el rei, i el rei avui és el mercat. A vegades penso si fenòmens polítics semblants amb major o menor grau que es presenten con a radicalment anti-sistema no són pas el millor aliat del sistema... donat la seva impossibilitat real de fer-ne cap canvi en el sentit que es proposa. L'humor no és innocent (n'he parlat també aquí, aquí i aquí) . Bé, aquí teniu un bon tros de l'article.

:

Isaiah Berlin diu que "cal comprendre els mitjans com a textura general de l' experiencia humana". (...) Avui els mitjans de comunicació són el vehicle de construcció per excel·lència dels significats que atorguem a les coses, a les persones, al sentit de les nostres experiències. (...) Com es diu sovint, la vida, per si sola, no té sentit:es tracta de construir-lo. I, en aquesta feina, cadascú fa servir els materials de que disposa.

:

(...) Els ratolins de Gran Hermano o Chikilicuatre, representant espanyol -català!- a Eurovisió, són expressió d'una forma de pensar i sentir social. Una forma peculiar d'identitat. Chikiliquatre, herència de La Trinca (com a productors de Gran Hermano...), exponent paradigmàtic de la indústria de la telescombraria, arriba associat a un discurs social progressista.

:

Perquè allò rellevant del Chikilicuatre és el fet de ser un representant d'aquesta tradició crítica (vinculada al pensament crític, eufemisme d'una certa esquerra que s'atribueix el monopoli de la consciència crítica). La funció social de la crítica és constituir-se en els veritables coneixedors dels interessos dels altres. Crítica i ironia es converteixen en el capital cultural que atorga superioritat respecte la resta del grup.

:

Malalts de tele va viure durant anys a base de riure del que feien "a Espanya". Chikilicuatre és una paròdia d'Eurovisió, se'n riu d'Eurovisió, pero competirà a Eurovisió. La indústria crítica, com el pensament crític, no trenca res, no canvia res, no transgredeix res. Al contrari. El negoci de l'humor és la victòria del gran capital. Crítica i ironia són aliats de la mateixa indústria, del mercat, del gran capital donant lliçons de progressisme.

:

Chikilicuatre, el Torrente català, és un símptoma del distanciament. La vertebració social catalana es construeix avui sobre l'humorisme. Humorisme de la distància, del rebuig. (...) Sentir-se per sobre de tot. La seva forma de relació és la ironia -despectiva- envers el fet social. Possiblement per això la irrealitat esta tan instal·lada en les elits dirigents del nostre país i anem somniant independències o utopies. Els valors de l'humorisme són els valors del lliure mercat, exponent d'un tarannà fonamentat en el desapego, en el distanciament, en la relativització de tot, excepte el mercat. (...)

:

Dos apunts per l'esquerra

:
L'eurodiputat Henri Weber presenta la nova Declaració de Principis del PS (21.4.2008).
:

A través del bloc de Raimon Obiols em trobo amb dues aportacions interessants sobre el futur de l'esquerra. L'una seriosa i l'altra de riure. La primera és la (referència i una breu traducció, que us poso a continuació), de la nova Declaració de Principis del PS francès, que substiutueix la de 1990. De moment, el text -que ha preparat una comissió presidida per Alain Bergounioux- es troba en una fase d'esborrany i pel que sé ha propiciat un debat molt interessant a les bases socialistes del país veí. Aquí van els trossos traduïts pel propi Obiols:

:

• “L’objectiu de l’acció socialista és l’emancipació completa de la persona humana i la salvaguarda del planeta“.
• “A les injustícies i violències del món, la idea socialista oposa un compromís per una humanitat lliure, justa, solidària i respectuosa de la naturalesa (…) Aquests objectius no poden ser assolits a partir del funcionament espontani de l’economia i de la societat. La redistribució permanent dels recursos i de les riqueses és necessària per donar realitat a la igualtat de drets, oferir a cadascun les oportunitats de dirigir la pròpia vida, i reduir les diferències de condicions”.
• “Els socialistes són partidaris d’una economia social i ecològica de mercat, una economia regulada pel poder públic, així com pels interlocutors socials. El sistema volgut pels socialistes és una economia mixta, combinant un sector privat dinàmic, uns serveis públics de qualitat, un tercer sector d’economia social”.
• “El partit socialista és un partit internacionalista. Condemna totes les opressions i explotacions de les que són cíctimes els homes i els pobles, siguin quines siguin els orígens i les causes. Actua pel desenvolupament dels països del Sud. Combat la xenofòbia, el racisme i l’antisemitisme en totes les seves formes. Milita per un ordre internacional just i respectat, per una cooperació entre els pobles. Defensa el paper de les Nacions unides i de les institucions internacionals. Desitja que la Internacional socialista, de fòrum internacional pels partits i les forces progressistes que tendeix a ser avui, esdevingui un veritable moviment progressista i internacionalista”.
• “El partit socialista vol unir totes les cultures de l’esquerra. No es resigna a les divisions de la història. Organitzant en el seu si un lliure debat, crida a tots els homes i a totes les dones a unir-se al seu combat“.

:

Aquest darrer punt, la de la unió de les cultures d'esquerres, la de fer del PS la gran referència de l'esquerra democràtica, plural i unida, he de dir que em sembla molt interessant. També fou la raó de ser del PSC, al congrés constituent de 1978 i, com diu Obiols sovint, no ha acabat pas. I aquí ve la segona recomanació, humorística, que treu de la xarxa a rel d'un text molt interessant d'un militant d'IU, després de les passades eleccions. Forma part de La Vida de Brian (1979) i resumeix un dels vicis més arrelats i perniciosos de l'esquerra, que més creix quan més petit és el grup. Aquí ho teniu:

:

:

Fericgla i les paraules

Del debat d'ahir a la nit al programa Millenium (Canal 33) em van interessar molt les aportacions de Josep Mª Fericgla, un antropòleg especialitzat en l'Amazònia i en moltes coses més (vegeu aquesta entrevista sobre la vellesa a Valors -oct. 2005). M'interessaren, especialment, la seva idea segons la qual la mutació del llenguatge, que sap designar avui gairebé tot allò que té a veure amb la tècnica però que va perdent pes en àmbits de més profunditat, provoca que no puguem designar aquestes experiències més profundes, que pràcticament queden relegades, per exemple, als xamans. A vegades crec que les diferències entre el món creient i el no creient són purament de llenguatge. Els primers designen amb unes paraules uns fenòmens que els altres designen amb altres o, seguint la pauta lingüística que observàvem, s'han quedat senzillament sense paraules. "I les paraules són la representació de la realitat", diu Fericgla, de manera que ens allunyem de la part de la realitat que no és empírica, ens podem quedar sense la seva experiència; o caldrà redescobrir-la en el millor dels casos, prescindint de tota transmissió, tradició o evolució, que és el que fan les paraules un cop són a la vida.

:

També em va interessar la seva idea sobre la necessitat de diversitat cultural per prosseguir amb la civilització, sense ella no hi ha la interacció que la faci viva. I la frase que 'l'home profund és aquell qui sap trobar el seu lloc', contra el paradigma de la societat líquida, del no-lloc, de passa-volants. Lloc és identitat, de fet. El que som. I 'som el que fem més sovint', com ha citat d'Aristòtil.

:

(Ha tret un llibre que em crida l'atenció. Si algú l'ha llegit, el convido a comentar-lo.)

:

Un exemple. Avui, a El País, llegeixo una entrevista al cantautor Roger Mas, en la que reconeix que ha seccionat la part que contenia referències religioses explícites de magnífics poemes de Jacint Verdaguer ja que aquestes, segons el solsoní, eren fetes "para contrarrestar la belleza, que se podía confundir con el pecado". Aquesta censura -censura i Verdaguer van units, sembla-, aquesta ferida a l'obra del gran poeta, és també fruit de l'abandonament de les paraules, no fos pas que concretéssim aquesta espiritualitat etèria tan còmoda (que, si es barreja amb la 'realitat' es desfà com un tarròs). No fos pas que veiéssim més enllà de la bellesa new age, tel·lúrica, tàntrica o com cony en diguin. No fos pas que pequéssim practicant el nou tabú que els nous sacerdots amaguen.

:

Roger Mas / Jacint Verdaguer, Caminant, al disc "Les cançons tel·lúriques" (K Indústria Cultural, 2008).
:

Neocarlisme

:

Us poso alguns fragments de l'article que ahir publicava El País signat per Joan B. Culla:

:

De todo este enorme embrollo [del debat sobre l'aigua], la consecuencia que me parece más preocupante, más descorazonadora, es el virulento revival, en muchas zonas del país, de un sentimiento antiguo y profundamente reaccionario: el victimismo comarcalista que se traduce en fobia contra Barcelona. (...)

:
Desde principios del siglo XIX, todo el discurso antiliberal europeo, todas las corrientes hostiles a la revolución francesa, al parlamentarismo, al sufragio universal y al progreso han abominado de las grandes ciudades, esas Babilonias mestizas, esos hormigueros humanos de crecimiento aluvial donde se transgredían las leyes naturales, se pecaba sin freno y las ideas subversivas hallaban siempre terreno abonado. El belicoso carlismo catalán del ochocientos participó plenamente de esta visión antiurbana y, ya en las postrimerías de la centuria, hubo una corriente nada desdeñable, el llamado pairalisme o vigatanisme, que reelaboró aquellas ideas y las incorporó al bagaje del catalanismo entonces en gestación. (...)

:

L'hora del Maresme

El Conseller Nadal i la Ministra Álvarez. Foto: EFE / Juanjo Martín.

:
Ahir va signar-se un acord històric per la comarca. Fa temps que l'esperàvem. Resumint, el Ministeri deixa de considerar l'actual N-II com a tal (traspassant-la alhora a la Generalitat) i treu aquesta qualificació que tota via que hi hagi ara o en el futur al Maresme. Aquest acord permet dues coses, d'entrada: una: permetre que, d'acord amb la seva vocació (consumada en força trams, entre ells els de Mataró), es recuperi aquesta carretera com a 'carrer gran' de la comarca, al costat del mar; dues: que la via alternativa que s'ha de construir al voltant de l'autopista C-32 no hagi de tenir els requeriments (de velocitat, d'enllaços, etc...) que són obligats en una carretera de la N-II. Per últim (quin resum tan llarg....), l'acord inclou 400 milions d'euros per foinançar aquesta darrera via. Ara, Nada i Álvarez han fet bona part de la seva feina, la que costava més, potser.
:
Ara, la Generalitat haurà de definir el model amb un traçat determinat. El fet que el recent publicat avantprojecte del Pla Territorial Metropolità el defineixi com a 'via estructurant secundària' dóna les pistes i, òbviament, s'acosta més a les sensibilitats expressades fins avui pel territori. El territori, els municipis, ara haurem d'estar a l'alçada del que se'ns demana, amb la cintura, generositat, celeritat i visió de país. Ahir que, modestament, vaig acompanyar els responsables del PSC del Maresme en una roda de premsa (faltava Rangel, clau, que era a Madrid) vaig permetre'm reclamar que "no ens quedem en la política de campanar i demostrem que units podem assolir el que desitjàvem fa tant i tant de temps". Consens, doncs. Però si no n'hi ha, decisió, sisplau: els ciutadans s'ho mereixen.

:

Per últim, és obvi que les apostes de mobilitat que ha de fer el Maresme no es poden quedar aquí: les inversions ferroviàries (el tren orbital entre elles) i les dotacions per millor i més transport públic són el complement imprescindible per completar-ho. I n'hi ha més, es clar. El contrari són noves carreteres obturades.

:

En parlen Manuel Mas, Joan Antoni Baron i Saül Gordillo.

:

35... 40

M'he quedat una mica garratibat quan he vist aquesta portada de la revista Muy Interesante corresponent al mes de maig. Ara que d'aquí a uns mesos en faré 40 ...com serà la crisi si als 35 pintava ja així?

:

Res, que cada vegada serem menys interesantes.

:

Els apòcrifs

Una de les novetats literàries de Sant Jordi és l'actualització de la versió catalana dels evangelis apòcrifs, editats per Proa, a cura del teòleg Armand Puig (a la foto, de Gabriel Massana). Els apòcrifs són textos religiosos del cristianisme redactats després dels anomenats canònics que no foren adoptats com a tals per l'Església, bé pel seu caràcter excessivament novel·lesc i fantasiós -com voler comprovar a virginitat de Maria-, o aforístic en l'altre extrem, o bé per la seva discutible teologia. (Per Nadal publicaran els evangelis gnòstics, més doctrinals i allunyats de l'experiència). En realitat, l'edició catalana pren els més interessant -23- i reconeix que apareix en un moment on tot el misteriós, esotèric o 'secret' al voltant del cristianisme i dels seus orígens té una àmplia rebuda de públic. "Nosaltres venim al darrere amb informació", diu Puig. I té raó: sovint les novel·les actuals que prenen aquests temes barregen excessivament la documentació històrica amb la ficció, i val la pena que algú en doni algunes claus.

:

Potser el més interessant d'aquests textos per ciutadans com nosaltres, avui, és la seva influència en la cultura popular, especialment als territoris de parla catalana: «Els Pastorets, el misteri d'Elx o la festa de l'Assumpció es poden comprendre millor gràcies als apòcrifs, per això tenen molta rellevància cultural i històrica», diu el prestigiós teòleg.

:
Font: El Punt i Vilaweb.

:

Nostàlgia

:

Fa un parell de diumenges vaig llegir un molt bon article d'Antoni Puigverd a Presència, el suplement dominical d'El Punt, en el que parlava sobre la perillosa i atractiva afició a la nostàlgia, en tots els àmbits, també el polític. Diu Puigverd que "la democràcia assalta les acadèmies, rebenta tota forma d'ordre, talla la llengua dels entesos i entronitza la xusma. I això no és més ni menys dolent del que hi havia abans: censura, repressió, jerarquies de ferro, ordre sense discussió. Que la qualitat i la virtut triomfin és tan difícil com ahir". Glups.

:

A mesura que em faig gran, més la temo, la nostàlgia: m'entristeix i m'emprenya una mica veure com esdevé el motor d'algunes ànimes, també en làmbit polític... i no voldria acabar pas així (ja m'avisareu si em passa). De manera que us en transcric el darrer paràgraf, a veure si entre tots fem el que puguem amb les nostres vides futures.

:

Apel·lar a una epoca daurada, finida, perduda entre les boires del passat, és una trampa de la imaginació. Una trampa que a vegades, quan el present es fa insuportable, consola. Però que sovint lliga de peus i mans. La nostàlgia és deliciosa, pero perillosíssima. La nostalgia és un fang daurat que fa molt pesants els peus que s'hi passegen. Pesen tant, que s'aturen i, aleshores, ja no es possible arribar enlloc més. Empantanat en la nostàlgia, l' enamorat decebut ja no veurà les dones que passen pel seu costat, ni l'arruïnat sabrà trabar els ajuts que li calen per tornar a començar, ni el derrotat l' empenta que li permetra tornar a alçar-se. Podríem arribar molt lluny, si caminéssim prou; pero enfangats en la nostàlgia, ja no aniríem enlloc.

:

Il·lustració: Turner, Vaixell d'esclaus (1844), Museum of Fine Arts, Boston.

:

La mania de menjar cada dia

Us recomano l'entrevista que avui publica El País al subdriector general de la FAO, José María Sumpsi, un català expert en qüestions agroalimentàries de gran prestigi que des de fa pocs mesos és al capdavant d'una de les tasques més complicades d'aquest món: reduir-hi la fam. Parla d'una de les coses que més preocupen en aquests moments: l'increment dels preus dels productes alimentaris i la seva repercussió arreu del món, especialment als països en vies de desenvolupament. Sumpsi desgrana els motius pels quals es produeix aquesta alça, centrats especialment en l'increment de demanda dels anomenats 'països emergents': on abans es menjava poc o gens, ara es menja més i, a més, es demanden productes de més qualitat que la producció mundial no pot abastar. El refugi del diner en matèries primeres -fins ara un mercat residual-després de la crisi hipotecària en seria un altre factor important.

:

Sumpsi és conscient dels riscos que té aquesta situació, des que ja s'han vist alguns exemples en forma de conflictes violents. I no les té totes sobre com pot acabar aquesta qüestió. però també adverteix de les oportunitats que pot significar aquesta nova situació pel desenvolpament de països pobres: Àfrica, per exemple, té àmplies expensions infraexplotades que poden donar un tomb a economies encara molt primàries. El subdirector general proposa la intervenció de diversos organismes internacionals (a problemes globals, respostes globals) per tal de crear grans reserves, incrementar la producció d'aliments a través de mesures innovadores i calmar els conflictes polítics. No cal dir que, a banda d'assolir un major equilibri mundial i avançar en enl problema més important que té el món, Occident pot trobar també un món on s'incrementa la demanda més qualitativa i creix més harmònicament que fins ara. Però creix, per sort. Així hoe espero. Sens dubte, és un dels temes més interessants dels propers anys. Foto: Uly Martín.

:

Corbacho i la immigració

Em va agradar, l'altre dia, la crònica de La Vanguardia sobre quina ha estat fins ara la política de l'Alcalde Celestino Corbacho a L'Hospitalet en matèria d'immigració, per donar pistes sobre com pot influir en la pólítica del Ministeri que acaba d'ocupar. La seva decidida opció per governar la immigració, per combionar polítiques de control amb les d'integració, m'ha semblat com les de molts municipis que conec, inclòs el meu. No és d'estranyar, la majoria de municipis van haver de fer-se sols les seves pròpies estratègies davant un fenomen fins aleshores ignorat. Alguns, amb sacrificis i tensions importants. Fins que no arribà l'executiu de Zapatero, no rebien cap ajut de l'administració els municipis que volien fer polítiques com les de Corbacho.

:

Avui, el ministre concedeix una entrevista a un altre rotatiu, El País, en el que desgrana quines seran les seves prioritats en aquesta matèria. El treball en origen, fins i tot en iniciatives per al retorn, esdevé un dels eixos. L'atenció a les polítiques socials, fent que aquestes puguin arribar a àmplies capes socials, n'és un altre. I el suport als municipis -com no podia ser de cap alta manera- per atende alguns dels problemes que s'hi viuen n'és un altre. Això pinta molt bé. Foto: AP.

:

Patuel | Escrivim

Llibre de Jaume Patuel
:

Una de les coses que encara no havia fet mai (i me'n queden per fer...) és presentar un llibre. Havia fet alguna introducció, però merament institucional. Algú qui vaig tenir de mestre, l'endemà d'una altra cosa que no havia fet mai (un debat al cicle de Psicoanàlisi avui, a Televisió de Mataró), em va demanar que ho fes en la meva condició d'autor d'aquest bloc. Caram.

:

Us deixo amb els quatre apunts que vaig fer de la que va ser la meva breu (espero) intervenció prèvia a la lliçó del mestre i a les paraules del públic (disculpeu l'esquematisme). Vaig començar dient que, per mi, l'aportació intel·lectual de Jaume Patuel té aquestes tres característiques:

• Posa la seva saviesa (ja té pinta de savi...) i, en especial la psicoanàlisi, més enllà de l’Acadèmia. Malgrat que fa cursos, doctorats... participa en revistes comercials i internet. Al costat d’un horòscop, d’una promoció immobiliària o d¡’un anunci per paraules hi ha un article de Patuel, seguint la tradició il·lustrada. Patuel fa el llibre (en tots els sentits, ell l’edita també) i fa els articles exposant-los pertot com avui faria Voltaire amb els seus pamflets – “ens tornarem bojos si no pensem” (p. 112) / les paraules que amaguen les emocions.
• Es nota la seva opció per la docència, tant en 'lús de la metàfora (“les paraules mouen però els exemples arrosseguen”, p. 65) com la de la margarida o el compàs. També es nota en la seva procupació pel sistema d’ensenyament i l’educació els infants d’avui.
• Té l’obsessió de la recerca del criteri propi (‘sindèresi’: capacitat de jutjar rectament, p. 122), que sigui crític davant l’adotzenament, espiritual enlloc de jeràrquic i sempre profund (què és la ‘psicologia profunda’?, li vaig preguntar.... i em va fer una resposta brillant). Inclou la necessitat de discerniment davant la imatge (p. 98), cosa que ens costa tant en països de tradició icònica com la catòlica o en societats de la imatge com l’actual. Criteri també és ruptura, tot neixement és ruptura (p. 105)

Sobre el llibre (Sentiment de culpa/perdó. Obrir el tercer ull; ed. pròpia, Argentona, 2008), vaig apuntar el següent:

• La primera part és un tros de la seva tesi sobre la culpa i el perdó (la responsabiluitat i els seus límits – exemple de Civisme a Mataró: la llibretat i l'increment de possibilitats precisa d'un nou debat sobre els límits) / el jo centrat o descentrat (on poso l'altre? / narcisisme)
• 2ª part: articles a DiarideMataro.cat. Característiques (n’agafo 2)
  · La psicoanàlisi i les seves aportacions com a mètode de discerniment (relació cos/ment, viatge interior, patologies “esforç per separar dins l’ego la part bona de la part dolenta", p. 66 - i com es fa, això?)
  · La reflexió sobre el temps actual (‘axial’, p. 136) al voltant de debats com: a) espitirualitat post-religiosa vs. tradició (“Hi ha set d’aigua però no es troba la font", p. 83) / cito article sobre la Missa de les Santes ‘postmoderna’ com a paradigma de confusió / Jesús, mestre de la sospita com els crítics del cristianisme? (p. 90); b) les noves exclusions (els vells, per exemple, vegeu p. 113); c) Crisi de la raó (multifrènia –excés d’informació / multiplicitat de fonts p. 169) / angoixa d’occident (p. 53) / psicosi (p. 109)

:

Llegiu crònica a capgros.com i a TotMataro.cat.
:
De pesca - i V
:

I si escrivim per recordar
allò que encara no sabíem?
(...)

:

Jaume Subirana, a Rapala, Ed. 62, Barcelona, 2007 (bloc), "Escrivim" (fragment), p. 51. Foto: Zhang Huan, de la sèrie Family Tree, 2000.

:

Bandera | Arbre

Sí a la bandera
:

Demà no podré ser a la hissada de bandera que per unanimitat de les forces polítiques del Consistori mataroní vam decidir posar en un lloc emblemàtic de la ciutat. La plaça de Santa Anna, que ha vist tantes manifestacions festives, culturals, socials i polítiques, fou el lloc finalment elegit, afegint-hi la seva dimensió com per la concurrència. Com que no hi podré ser i hi ha certa polèmica ciutadana (d'aquestes tan mataronines d'amor/odi als símbols), escric aquestes ratlles per refermar la meva posició favorable, tal i com he defensat a tort i a dret sempre que se m'ha requerit.

:

La primera raó per la qual estic d'acord rau en el mateix fet de la unanimitat de la proposta inicial. Les quatre barres són un símbol compartit per tothom, pels que pensen de dretes o d'esquerres, pels que volen que Catalunya tingui institucions pròpies com pels que no n'han mogut mai un dit, pels que els agradaria que fos un Estat o pels que s'estimen més compartir el destí amb els seus veïns, pels que se senten només catalans o només espanyols o pels que se senten ambdues coses en gradacions ben diverses, dels que tenien, a Mataró, els panys en forma de flor de lis o dels que en tenien en forma d'àliga amb dos caps (i que després convivien la mar de bé), etc. A banda del seu caràcter oficial (que ja és present en els edificis oficials i en els llocs on diu la Llei), cal admetre el seu caràcter popular, transversal i, com alguns tradueixen -i fan bé- nacional.
:

La segona raó per la qual ho defenso és una que de tant en tant escric per aquí. Les persones ens expressem amb símbols. Per desgràcia, el llenguatge simbòlic és en crisi. Ens incomoda la poesia o l'art "perquè no l'entenem" però sabem que no podríem viure sense les sensacions que ens aporten. Fugim dels símbols religiosos però ens desvivim per una vida interior més profunda. Eliminem del nostre llenguatge tot allò que no podem apamar i ens angoixa aleshores no poder donar noms a les coses que sentim, que ens donen sentit de viure vull dir, però que no podem mesurar. Volem que ens estimin o dir que estimem però som incapaços d'articular aquesta demanda (sort de la rosa de Sant Jordi que ens salva...un cop l'any). Ens riem de les icones (des de Polònia a la imatgeria processional) però només sabem funcionar a través dels impactes que ens vénen de la imatge, de manera que la 'imatge personal' és avui un els grans motors socials. Uff. Bé, jo crec que una bona manera de dir que som un poble que vol estar junt, que valora la diferència dels que volem estar junts (aquesta transversalitat de la que parlava), que hi ha elements, per més febles que siguin, que ens enllacen els uns als altres... són les banderes. No fa cap mal, ans al contarri, invertir en símbols. Especialment si volen dir això.

:

Entenc que molts tinguin una mala relació amb els símbols nacionals; han estat massa sovint segrestats pels que se'n creuen els únics dipositaris de l'honor de dur-la (crec que és el que ocorre avui per avui amb la bandera espanyola, per exemple). O han estat posats de cortina de fum davant la inoperància dels mecanismes racionals per fer país de veres (crec que és el que ens ha volgut advertir avui l'amic Josep Puig a capgros.com). Ho entenc. Però no podem deixar en mans d'aquests que ho fan un honor que no els pertoca, almenys en solitari. L'honor és de tot el poble.

:

I la tercera raó és perquè crec que el catalanisme hauria d'assemblar-se a això i no pas al que promou cert nacionalisme nostrat: els uns contra els altres, es bons catalans contra els dolents, els que ho són de veritat contra els que són sucursalistes, imperialistes i no sé què més. Ja ho vaig dir un dia: la reducció de banderes catalanes l'Onze de setembre i, les poques que queden, la seva conversió en banderes d'una part, és a dir, estelades, provoca en realitat la desafecció de la majoria al projecte de país obert i integrador que, ves per on, representen avui les quatre barres.

:

De pesca - IV
::

Un arbre contra el cel, radiant
com cent televisors apagats.

:
Jaume Subirana, a Rapala, Ed. 62, Barcelona, 2007 (bloc), "Espectacle", p. 43. Il·lustració d'aquest bloc.

:

Saliva nova

De pesca - III
:

:

Recull la roba,
la nit, les arracades,
mormola "És l'hora".
S'endú la clau de l'alba,
deixa saliva nova.

:
Jaume Subirana, a Rapala, Ed. 62, Barcelona, 2007 (bloc), "Tanca amb petó", p. 26. Il·lustració: Eric Fischl, sense títol, 1995.
;

TCM Audiovisual | Parla

TCM Audiovisual

Amb motiu de la instal·lació a Mataró del Centre de Difusió Tecnològica en Audiovisuals (un dels deu que el Cidem vol convertir en referències a tot el país), ahir fou presentada a Mataró la Fundació TCM Audiovisual, una filla del TecnoCampus Mataró, que n'és la impulsora. El seu director és el professor Ramon Safont-Tria, que està molt il·lusionat per aquest encàrrec.

:

Un centre com aquests consisteix en millorar la competitivitat empresarial a partir d'actuacions orientades a oferir serveis tecnològics avançats, actuacions de foment i difusió de la innovació i la tecnologia i de formació orientada a les necessitats tècniques del sector, i a demanda de les empreses. En el cas que ens ocupa, es centrarà en l'àmbit audiovisual, especialment adreçades a canals locals (Mataró n'és seu de dos). La Fundació serà ubicada, de moment i fins que tot plegat no es traslladi al recinte del TecnoCampus que s'està fent davant del mar, a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, que compta ja amb un graduat d'audiovisuals. El Patronat de la Fundació, que presideix la meva companya Alícia Romero, està format per quatre patrons del sector públic: Fundació TecnoCampus, Mataró Audiovisual, Consorci Digital Mataró-Maresme, Escola Universitària Politècnica de Mataró i vuit patrons empresarials (Capgròs, Cotelux, Fabrés Electric, Nexo Tech, TV Mataró-TDT, Visual Sonora-Clap, Wai Entertaiment i Zootrop) que han apostat per aquesta sinèrgia.

:

Això no és un bolet. Neix de vàries voluntats i felices coincidències en el projecte TecnoCampus que ja qualla, i no tan sols constructivament. La de l'Ajuntament, és clar, apostant pel projecte i emmarcant-lo en una transformació urbana del seu front de mar que representa inversions de 350 milions d'euros (Porta Laietana i El Rengle). Però també la de la Generalitat que s'ha trobat amb un projecte solvent. La d'ambdues administracions amb iniciatives complementàries com l'empresa Tic i Salut, que també formarà part del parc. La de la primera amb el Consell Comarcal del Maresme, per donar continuïtat al projecte universitari dels dos centres preexistents. La de les empreses que ja formen part de la primera experiència de treball conjunt en un edifici d'oficines que vam obrir fa poc i les que s'instal·laran a l'edifici de negocis que està construint l'empresa municipal PUMSA. La de l'aposta dels municipis del Maresme per ser pioners en el nou mapa digital. Com deia l'Alcalde, també hi ajuda la recent adquisició de l'importantíssim arxiu d'imatges de Televisió de Mataró (malgrat els qui li volen aplicar un correctiu neoliberal que la pot fer desaparèixer... serà per això?). En fi, no parem en l'objectiu de fer un futur amb més feina, de més qualitat i més competitiva. Sumant, sumant i sumant.

:
De pesca - II
:

:

parla jo escolto parla'm va
que no s'apagui la conversa
cada paraula que dius fa
de mà a l'espatlla i a l'orella
a cada frase el benestar
baixa pel braç, l'ull es dispersa
parla'm de què faràs demà
de tu de mi de les paraules
amb més paraules del matí
de la tornada del jardí
de tu i de mi d'aquest divendres.

:
Jaume Subirana, a Rapala, Ed. 62, Barcelona, 2007 (bloc), "Parla", p. 25. Il·lustració: Daniel Torrent (aquests dies exposa a Tuset, Barcelona).
:

Rapala

De pesca - I
:

:
Hi ha un llibre de poemes que va publicar fa uns mesos en Jaume Subirana, Rapala, (Ed. 62, Barcelona, 2007) del qual n'hem pogut veure una mica la seva gestació, bé a través del bloc de l'autor, o bé per alguna publicació que va tenir la gentilesa d'enviar-me i de la que us en vaig parlar l'agost passat. El llibre ha suscitat molt bones crítiques, el vaig llegir fa uns mesos i a fe meva que s'ho val (ho dic pels gentils amants que vulguin complir per Sant Jordi). De fet, en tinc un parell de preparats per posar en aquest bloc en algun dia assenyalat.

:

Parlant de blocs, una de les millors conseqüències d'aquesta publicació és que l'autor n'ha fet un bloc, on hi va penjant el que va ocorrent amb aquest llibre (crítiques, mencions, trossos, traduccions, un vídeo com el que encapçala aquest escrit, reflexions post-coitum -si em permeteu la broma-, etc...), de manera que trobem de nou una altra possibilitat dels blocs: les conseqüències posteriors a la lectura d'un poemari. El títol del llibre correspon a un art de pesca, com diu Subirana al pròleg. La metàfora de la pesca -una de les aficions de l'autor, heretada i heretable- presideix el conjunt de bells, ajustats i polits versos.

:

Hi ha allà crítiques tan atinades que no goso ni parlar-ne. Només us deixo un tast, uns mal retallats versos (disculpa, Jaume, el sacrilegi) en forma de tràiler d'un film el nus del qual haureu de treure llegint el llibre. Els tastets us els poso entre avui i els propers dies.

:

(...)
en un pam d'aigua escàs,
en una terra, en una llengua
que no n'esperes res.

:
("Auguris", fragment, p. 17)
:

Hitch-arquitectura

El suplement cultural del diari ABC de dissabte passat publicava un reportatge sobre la publicació del llibre The Wrong House (Ed. 010 Publishers) de Steve Jacobs, en el que analitza el tractament de l'arquitectura en les pel·lícules d'Alfred Hicthcock. "Hitchcock es el constructor de una poética tétrica y claustrofóbica del espacio" -diu l'article- el cineasta que creia que l'arquitectura era «el gran y eternamente provisional marco del significado humano».

:

Continua el text dient que "Las impecables construcciones visuales de espacios interiores y la relación con el entorno urbano de los personajes en sus películas están imbuidas de una dimensión psicológica que, aun concebidas como una prolongación simbólica del personaje que ocupa o percibe dicho espacio, poseen valor como expresión visual de estados psíquicos humanos". Jacon¡bs estudia també la relació dels moments de clímax dels fims amb edificis emblemàtics, així com la relació del caràcter psicològic de l'escena amb el seu entorn. Hithcock va començar al cinema com a director artístic, admirat per l'estètica alemanya dels anys 20, de manera que en la seva etapa de director, també es notava aquesta influència expressionista i subjectivista.

:

L'article acaba indicant que "la reflexión sobre esa dimensión esencial e inmaterial del poder del espacio a la que nos conducen los fotogramas de las películas de Alfred Hitchcock tal vez nos sitúa ante una definición que sublima auténtica complejidad y belleza de la arquitectura, exponiendo la necesidad de un vínculo profundo entre ella y el individuo. Una visión arquitectónica que fue construida en la mente de un no-arquitecto". Això sí que és original.

:

Vaig enviar aquestes notes del damunt a una blocaire molt entesa en cinema. Com a mi em va passar, la primera que li va venir al cap Vertigo (vegeu foto i vídeo), però també va pensar en Psicosis i Recuerda, "amb aquelles arquitectures, les portes, etc que li va dissenyar en Dalí..." I recomana dos autors més interessats en l'arquitectura al seu cinema com són Orson Welles, o Peter Greenaway.

:

:

Foto: Fotograma de Vértigo (1958). Vídeo, U2, Vértigo (2004), amb imatges del film.

:

L'armari

Valentines - i VIII
:
:

Cerca't un nosaltres per repenjar-t'hi:
una ètnia, una llengua, una illa, un país
que vulgui ser Estat. Repenja-t'hi bé.
Ja ho tens: sí, ets un nosaltres.
«Nosaltres som nosaltres». A la fi.
Ara vols els drets d'un nosaltres.
Esvera't de com el llenguatge fa fosques
les altres coses. Cada raig de llum
del nosaltres obscureix un jo i un altre.
Deses a l'armari detalls i estris d'individu.
:
*
:
Tot decau. Ni compta voler fer les coses bé
ni prevalen més les formes. Ja és per força
que hem de ser barroers, vulgars, mediocres.
(...) Cap mèrit subratlla
les fetes nobles, l'altruisme o l'ànima forta.
Tot ve prenyat de baixesa i ja no pots esperar res
més, ni confies en la tardor, els grans mestres,
ni enyores la kermesse clara i feliç dels dies perduts.
Decau tot i per tot. Tot decau.

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, s/t i "Decadència" (fragment), pp. 69 i 84. Il·lustració: Salvador Dalí, Venus de Milo (1964), Teatre-Museu Dalí, Figueres.
:

Defensa catalana | Dissimulats, riuen

Defensa catalana

:

Permeteu-me aquest títol que sembla una jugada d'escacs per dir-vos que trobo que el nou Govern que Zapatero és a punt de formar em sembla molt bé. Noves incorporacions, presència històrica de dones al seu si i una estructura de Govern que marca les prioritats pels propers anys, tant en política econòmica com en política social. Els dos ministres del PSC assumeixen reptes de gran envergadura. Carme Chacon a Defensa (no és la primera vegada que els socialistes catalans han de fer-se càrrec d'una cartera com aquesta), en un moment en què les decisions al respecte tenen a veure amb la nostra posició en el nou marc internacional i el paper que hauria de fer Europa. Les tasques en què ha entrat l'Exèrcit a Espanya, també en el marc dels riscos de catàstrofe natural, per exemple, poden donar l'aire de modernitat de les Forces Armades espanyoles, dotades de bons professionals. No cal dir que al capdavant del Ministeri hi hagi un català (o una catalana) seria una bona oportunitat per resoldre el problema d'imatge que genera tot allò relacionat amb les Forces Armades en certs sectors de la societat catalana. Que vol estar protegida, però que no ho sembli...

:

I Celestino Corbacho a Treball i Immigració. Un bon alcalde al front de dues de les prioritats més importants que té Espanya: la qualitat (i quantitat) de la feina i la integració dels immigrants. Corbacho (de qui, de nou, les úniques crítiques que he sentit fins ara és com parla el català, ja hi som) és de les persones amb un discurs més clar i leaborat sobre la política immigratòria, que va molt més enllà dels discursos xenòfobs o bonistes en què s'acostuma a enllestir qualsevol conversa. Discursos que es retroalimenten. Coneix bé els problemes, sap com atacar-los i ho ha experimentat des del seu municipi. Endavant.

:
Valentines - VII
:

:

Dos ferroviaris radical-socialistes
i un d'anarquista aturen el furgó
de proves enmig del túnel llarg.
Fosca total. «¿Veieu? ¿Veieu
com no hi ha Déu ni Trinitat?».
Pare, Fill i Esperit Sant són
al sostre corbat i rocós del
túnel, dissimulats entre la molsa, i riuen.
:
*
:
Fes sense litúrgia, teòlegs sense Església:
són com bucs al dic sec, incapaços de navegar,
espècies sense una mar atlàntica, ni plàncton,
com un amor sense coixí per dos, sense paraules.

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, "El sostre del túnel" i "Al dic sec" (fragment), pp. 60-61.
:

Ànimes febles

Valentines - VI
:
:

(...) al camí més curt que no va
del claustre al silenci de qui calla sinó al silenci
de qui escolta. Silenci de vastedats suburbanes
agenollades escoltant l'ipod, incapaços d'obeir
una veritat o desembolicar la troca sangonosa
del patiment fins que arribem a l'alegria.
:
*
:
Hem estudiat el mostrari grec de déus fent-nos il·lusions
.........mediterrànies.
(...) Ja no tenim edat pel turisme. Oblideu el Club
.........Mediterranée
de la mitologia grega! Retornem a la polsosa Galilea.
:
*
:
Mireu l'ànima que va amb crosses i el dimoni al darrere,
fent-li d'ombra: tota l'ortopèdia del món al servei d'ànimes
febles, tot abans que Satanàs pugui fer-los la traveta.

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007 , fragments de "Pregàries", "Sesta", "Velles ànimes" pp. 57 a 59. Il·lustració: Marc Prat, de la sèrie "Claustres".
:

La volta que suma

Valentines - VI
:

:

Catedrals d'Europa, buides, drames de Déu. Sí,
tants xocs del pecat i l'amor ens fan febles,
i necessitaríem tanta misericòrdia! Un excés
humà d'humanisme ho empitjora; justifica
l'error en comptes de confortar qui s'erra.
:
*
:
(...) Tots els llindars
del misteri són a l'abast del turista que compra
una estampa a Lourdes.
:
*
:
(...) Ho neguen personatges sense cap nord,
ateòlegs que beuen te de menta i portarien
gel·laba en poder. Creuen en abstraccions sempre
fallides, pensen sistemes sense màcula que mai
seran com l'alè de l'ase i el bou a l'estable de Betlem.
(...) Érem primaris,
vivíem al marge de la volta que suma
i mai no resta.

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, fragments de "Ciao, Karol", "Massa dolor" i s/t , pp. 51, 55, 56. Foto: Santa Maria del Mar, Barcelona.
:

Identitat digital | Zàping

Identitat digital

:
El mateix suplement del que parlava ahir, a El País de diumenge, apareix un reportatge sobre la importància professional d'instruments de personalització digital i el seu impacte en xarxes socials a Internet, des dels blocs al Facebook, en l'epòca del web 2.0. En diuen la Identitat Digital Professional. Destaca que, precisament de les xarxes a Internet, més que les generalistes, primen les 'verticals': "las muy especializadas en alguna materia, sean de moteros, de expertos en cocina o de lo que sea, y ahí es donde entran las redes virtuales profesionales" (una dada més a afegir al debat sobre les blocsferes). Els elements negatius d'internet (fotos compromeses al teu MySpace, etc...) juguen alhora en contra. (El primer poema de més avall em ve com anell al dit).

:

"En lugar de limitarse a dejar un perfil y un currículo en sitios como Linkedin y quedarse pasivo a ver qué pasa, es mejor disponer de un blog riguroso sobre temas profesionales o estar activo en redes profesionales virtuales, aunque sólo te lean cien personas, pero que resulta que son las cien personas clave de tu sector, aquellas que más tienen que leerte, lo que te va creando una reputación a través del razonamiento y la conversación", sostiene de forma gráfica Emilio Márquez [fundador de Networking Activo]". Finalment, adverteix el reportatge que "un estudio realizado por Viadeo demuestra que determinados candidatos en un proceso de selección fueron descartados porque aparecían en actitudes poco apropiadas en Internet o porque se apreciaron incongruencias entre lo que decían en su currículo y lo que aparecía en la Red".

:

Foto: D. Moskovitz, cofundador de Facebook (Bloomberg).

:
Valentines - V
:
:

Mira, mai no deixes de ser esclau de la memòria dels altres.
Ells t'han vist arrufat al pati de l'escola, vanant-te
d'alguna cosa innoble o ferit per l'impudor. Oblides
però algú sempre recorda. (...)
Tu dus plom a l'ala. ¿Te'n recodes? Ni aixequis el vol.
:
*
:
(...) Potser és això, anar fent zàping
per no trobar-te els monstres de cada nit teva,
res de dolços somnis, res virtual, gens de ficció:
tot de rates, túnels que s'estrenyen i t'engrunen,
trens que flamegen, zoologia famolenca i saturna,
oceans que t'engoleixen i n'has de sortir
en ascensor, gairebé a punt d'ofegar-te.
La televisió és en part això, un entretemps,
el sandvitx de pa integral entre dues queixalades
d'un depredador gran que la vida no t'estalvia.

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, fragments de "Gorg" i "Badoc", pp. 33 i 43.

:

Kevin Roberts | Arran de l'ordinador

Kevin Roberts

:
El president de la multinacional Saatchi & Saatchi era entrevistat diumenge al suplement "Negocios" d'El País i, contradint MacLuhan, afirmava que avui "el missatge és el mitjà", que venen les idees, no el seu embolcall ni probablement l'objecte en sí mateix. Creu que la publicitat d'avui consisteix en "connectar emocionalment una marca o un producte amb una persona", la lleialtat de la qual "vagi més enllà de la raó". Roberts creu que l'empresa aposti per valors com el desenvolupament sostenible, o social, o la cultura serà una autèntica marca moderna ("lovemark") capaç de competir en un mercat on els cosumidors són "joves, educats i socialment consicents". I voten, per la qual cosa identificaran el seu consum amb els valors polítics.

:

Diu també que, precisament a causa de la globalització, prima la diferència, és a dir, la identitat. Especialment la identitat local, clau per vendre cerveses o pa. Respecte a l'anàlisi empresarial quue fa aquesta empresa als seus clients, resumeix la seva actitud en una frase de la seva col·laboradora Sandy Thompson: "Si vols entendre de lleons, no vagis al zoo, ves a la jungla". Genial. També creu que la decisió de la venda es produeix in situ, mai a causa dels anuncis de televisió. Per últim, apunta que Amèrica Llatina, més que la Xina o l'Índia, serà vital per al consum i el creixement els propers anys, i ens fa veure que més de la meitat dels nord-americans parlaran en espanyol, per la qual cosa Espanya té grans oportunitats.

:

Una bona entrevista, sí senyor. Atenció a les tendències que apunta. Ara, un poema especial pels lectors d'aquest bloc.

:
Valentines IV
:

:

Dia i nit, els núvols que no veus,
la mar que t'és tan enfora, tot fuig.
Deixeu-me seure vora molts llibres,
la fressa urbana, les passes del veí
de dalt, sense pinars, veles ni cales,
ni llum d' or, sol, amb les persianes
sempre baixades, la làmpara capcota
arran de l'ordinador, el teclat nigromàntic,
en actitud sotmesa a certes veritats,
memòries del món per la infinita web.
No passen rius, ningú bat ametlles,
ni cap ramatge ombreja la pantalla
escrita: «block», «insert», «alt» o «enter».

:

Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, "Arran de l'ordinador", p. 31.

:

Contra-natura | Sense 'Las hilanderas'?

Contra-natura

:

Deia Xavier Rubert de Ventós diumenge a El País que la humantitat no es pot desampallegar de la tendència natural a vetllar 'per les cries' i, per tant, a cercar el seu benestar no per la via de la igualtat amb els altres sinó justament per la diferència, nodrint-les de més eines i recursos (en forma de masters, de nòvios formals, etc...) que els altres. Aquí rau, diu, la dificultat de tot sistema alternatiu al capitalisme. D'aquesta manera, nosaltres, sense ser ni de dretes ni victorians ni xenòfobs, actuem com a tals davant la responsabilitat de la nostra supervivència o dels nostres fills.

:

M'agrada la reflexió per vàries raons. La primera, perquè, de fet, els avenços humans en clau de progrés social els hem fet contra-natura, i aquí hi ha una possible explicació. Segona, perquè reforça la idea que els impulsos de dretes i d'esquerres, de fet, són inherents a la nostra condició, a vegades indestriables del tot en cadascú, i són ambdós implusos complementaris en tota societat. Per això, tan estrany és que un sigui íntegrament d'esquerres o de dretes com que un projecte polític no sigui ni de dretes ni d'equerres. I, tercera, perquè ara m'explico com és possible que alguns que conec que són tan d'esquerres facin coses tan de dretes.

:

Malgrat això, senyors, i assumint les meves pròpies contradicicons (és a dir, la meva humanitat), crec que fem molt bé, alguns, anant contra-natura. Tant de bo fóssim més.

:
Valentines - III
: :

¿I què faríem sense els taxis, els quiosquers
o les putes? ¿Com seríem sense cartògrafs,
els programadors de software o la mostassa?
Ben bé podríem passar sense guies gastronòmiques,
teories de la literatura o Le Monde Diplomatique,
però ¿què en diríem d'una vida sense Las hilanderas,
una mica de jazz, les sobretaules, el desodorant,
els sofàs Chester, Sant Pau o El Corte Inglés?
:
(...)
¿Com és que hi ha tants caps de setmana, tan erms,
que sortim de Barcelona com si una natura
vulgar ens hagués de transfondre energia?

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, "Paradigmes" i "Caps de setmana" (fragment), p. 28 i 29. Il·lustració: Diego Velázquez, Las hilanderas, 1648, Museo del Prado, Madrid.
:

La crisi de l'arròs | La fatiga del cor

La crisi de l'arròs
:

De nou, Moisés Naïm reflexiona avui a El País sobre els motius de la crisi econòmica actual -d'un caràcter global inaudit- especialment pel que fa a l'evolució dels preus dels aliments. Un increment de producció que facilita el desenvolupament dels països més pobres però que, precisament per això, i per la sequera mundial (sí, no és tan sols Catalunya), fa créixer la demanda per damunt de la producció i que té en l'arròs (el preu del qual ha crescut el 50% en poques setmanes) el seu paradigma més clar. O en un blat de moro que, a rel de l'increment del preu del petroli, troba més èxit al mercat energètic que a l'alimentari i treu els mexicans al carrer. El pa a Egipte i la carn a Argetina han estat també motiu de revoltes populars. Naïm diu que les possibilitats que tenim avui de fer créixer la producció alimentària (i de reduir la fam al món) provoquen grans avenços però també grans problemes. Un d'ells, la tendència mundial dels governs a primar els productors i els seus lobbies davant els consumidors.

:

Valentines - II

:

Per fi ho ha comprès: entén que son pare se l'enduia al futbol

perquè ¿sinó de què podrien parlar? És com les esglésies: almenys

serveixen per empassar-s'hi una pena, sortir d'un hospital i resar

sense creure-hi, tot just perquè e cor no ens ha rebutjat el bypass.

:

Mentir per no perdre la mesura

:

des que vaig patir una angina de pit massa sovint

penso en la fatiga del cor (...).

De dia, l'accelera el desig, i batega qui sap com

quan entreveu la mort.

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, "Bypass", i versos de diversos poemes, pp. 25, 26. 27.
:

Els camins de la misantropia

Per Setmana Santa vaig llegir el darrer llibre de poesia de Valentí Puig. M'agrada molt la poesia de Puig (de qui no comparteixo moltes opinions), escassa en producció però que un mai no es cansaria de llegir i rellegir. M'agraden dues coses, essencialment. La primera, la formal: el llenguatge, l'apel·lació a les imatges i els qualificatius mai sobrers, l'estructura del poema, tan equilibrada... La segona, la seva visió tremenda -tremendament tendra també, en el fons- de l'ésser humà i les seves vicissituds, una mena de pessimisme creatiu, la seva sornegueria davant l'idealisme, el rupturisme, davant la perplexitat masculina davant les dones, o davant la denostació de la tradició que perviu entre nosaltres. Potser hi ha un tercer aspecte que m'interessa de Puig: els temes dels quals reflexiona, i el punt de vista que hi adopta, en els que m'hi sento com si fossin meus. Bé, he fet una petita selecció de versos, en algun cas del poema sencer, que us aniré presentant els darrers dies.

:

Vegeu crítica d'Àlex Susanna a El Mundo, Comentaris al bloc de Salvador Sostres (inclou dos poemes), entrevista a Valentí Puig a Efe.

:

Valentines - I

:

Fondàries de l'enamorar-se quan no toca! (...)

:

(...) Amor,

¿on eres ahir sense migranya ni regla?

(...) De cada besada teva me'n queda un tast
de traïció ben estudiada, mai no fores meva,
ni de ningú.
:
L'amor també és un vell croupier. Dóna fitxes,
fa voltar la ruleta, reparteix guanys, ¿Per què aquesta?
¿I perquè no aquella? ¿Per què avui i no abansd'ahir?
¿A una barra de bar? ¿Quan ets casat i tens fills?
:
Tots els camins del món duen a la misantropia (...)

:

Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, versos de diversos poemes, pp. 14, 15, 16, 20, 23.

:

'Blocsfera' cristiana i xarxa *

:

La Blocsfera cristiana

Hola, em dic Ramon Bassas. Sóc regidor d'un municipi prop d'aquí, de 120 mil habitants, que es diu Mataró (és casa vostra), pertanyo al partit socialista i a l'Ajuntament em dedico a l'Urbanisme. Alhora, també sóc cristià, catòlic (a Espanya gairebé tots els cristians són catòlics ...i gairebé tots els ciutadans se'ns senten més o menys, i cada vegada menys). Tinc un bloc des del 2004 i hi vag posant el que em sembla, coses que faig, coses que penso, etcètera. Per això, ja fa un temps que em van demanar que entrés a formar part de la Blocsfera cristiana, és a dir, un espai on es dóna compte dels blocs de cristians de Catalunya que hi volen ser i de les seves actualitzacions. L'actualització es pràcticament instantània (no em feu dir com, però escaneja les actualitzacions dels blocs cada vint minuts, més o menys).

Hi ha cinquanta-tres blocs. La majoria, de persones i, la majoria d'elles, tan sols tracten de temes relacionats amb la fe o l'Església. No el meu. També hi ha blocs de publicacions, de petits comunitats... Entre les persones, hi ha una majoria de seglars, però també hi ha força religiosos. I un bisbe.

S'allotja al web de la revista Foc Nou, una revista catalana especialitzada en temes religiosos i d'Església i del que en podríem dir de caràcter progressista. El seu director, Jordi Llisterri, també autor d'un bloc, és l'animador de la Blocsfera. Per entrar-hi, hi ha unes petites normes: l'àmbit és Catalunya (això no treu que hi pugués haver altres blocsferes més enllà), al darrere de cada bloc hi ha d'haver sempre un responsable, les opinions són lliures (i tant és si són progressistes, conservadores o mediopensionistes) que s'identifiqui com a cristià i que la religió sigui almenys un dels temes a tractar, si bé no exclusivament I, com es diu allà, “els límits només estan en els que fixa el Codi Penal, el bon gust i la caritat cristiana” (de moment, no sembla que hi hagi massa problemes).

Els temes que s'acostumen a tractar són diversos. L'actualitat, especialment quan més frapa (els blocs són una mena d'espai on alliberar-se), el temps litúrgic, les activitats diocesanes o parroquials, les debats més o menys actuals sobre l'Església o la moral, les vivències personals... I el grau de seguiment és divers. No tenim dades de l'impacte dels blocs de forma individual, però la plana de la Blocsfera rep unes 10.000 visites mensuals.

Els blocs

El fenomen dels blocs correspon al que se n'ha anomenat el web 2.0, és a dir, el pas de plataformes on l'usuari és un element passiu (que pot mirar, comprar, piratejar...) a plataformes on l'usuari és el protagonista. Aquí rau el seu èxit. Que el protagonista sigui un mateix (al marge de la propietat de l'allotjament), que sigui molt senzill de produir, que sigui gratis i que tingui efectes tan immediats i globals. S'adapta molt bé als requeriments d'un producte de consum de masses.

Així, tu fas la televisió (Youtube), bé produint-la o bé recol·lectant els vídeos que t'interessin, tu fas el teu àlbum de fotos, tu fas el teu web. En aquest darrer cas, els blocs, tenen la particularitat de

1. Ordenar-se de forma temporal, amb entrades de més aviat a menys, de manera que el paradigma són els diaris personals, o els dietaris, que prenen una dimensió pública.

2. Permetre la multiplicitat de mitjans (text, fotografia, vídeo, veu, so) i tots els recursos habituals dels llenguatge dels webs (hipervincle, disseny, efectes...).

3. Permetre, en la majoria de casos, la interacció amb tercers a través dels comenatris i, en menys casos, amb l'avís d'actualitzacions d'altres blocs o webs, alhora de servir de plataforma més o menys estàtica d'altres recursos de la xarxa (altres blocs afins, per exemple)

El creixement dels blocs a nivell mundial es compta amb milions de nous usuaris cada mes, és un fenomen (o un producte) en fase d'expansió, alhora que ho fan altres webs o comunitats d'usuaris d'internet de caràcter relacional. El nou espai a conquerir de les relacions és a la xarxa i els blocs permeten 'vestir-s'hi' adequadament.

Els blocaires

Els blocs acostumen a ser d'un sol autor, però no sempre és així. N'hi ha de matrimonis, de grups, d'amics, alguns de corporatius... Però la majoria són estrictament unipersonals: sospito perquè és més senzill d'obtenir un control precís i perquè actuen com a complement tecnològic d'atributs estrictament humans. Un complement que pot reafirmar, manipular o corregir dèficits d'aquests atributs: La imatge personal, per exemple, la comunicació amb l'entorn, les referències pròpies, etc...

Aquesta mena de referències pròpies, en la cultura actual, acostumen a presentar-se en forma de fragment. Jo, blocaire, sóc un fragment d'un immens mar que és la xarxa... però el que compta és aquest fragment. Alhora, em nodreixo de fragments: m'impacta un vídeo, una frase, etc... Les persones també fragmentem la vida (i després volem concilar la vida familiar i la laboral!), el saber, les relacions personals (a vegades també fragmentem el matrimoni i ens casem vàries vegades)... I, com deia, les nostres referències culturals són fetes de fragments que no sabem massa com casar: ens importen massa per si sols: un paisatge, un llibre, una música, un partit, un club de futbol... que a vegades no lliguen gens. Els blocs tenen èxit també en aquesta cultura de la fragmentació, hi participen, es presenten i construeixen a base fragments (de temps, de text, de sensacions...); participen com a fragments d'altres agregadors o blocsferes (i aquí està la gràcia)... però tenen cert anhel de trobament.

La identitat actual forma part d'aquesta cultura de la fragmentació. Jo puc ser del Madrid i catalanista, vegetarià i accionista d'una petroliera, catòlic i gai, fan de Joan Pau II i no anar mai a missa, casar-me pel ritu budista i anar a les processons de Setmana Santa, agradar-me Marilyn Manson i votar el partit conservador... I també puc tenir una identitat raríssima (un freak, com ara es diu), amb uns gustos peculiars, que només a la xarxa trobi una massa crítica que m'entengui. La xarxa no an sols participa d'aquesta cultura de la identitat fragmentada, sinó que la facilita... i la recomposa.

Per posar un exemple. La meva identitat personal podria reunir totes aquestes condicions que he dit abans que només troben coherència en la meva particularitat personal, en la grandesa del meu jo. I en això converteixo el meu bloc. Però, a través d'agregadors, de blocsferes, d'enllaços insospitats, de cites en altres blocs... trobo en línia tots aquells que comparteixen amb mi aquell fragment.

Les xarxes de la xarxa

Aquesta és l'enorme possibilitat que tenen les blocsferes i que, de fet, té l'Església: la de unir en xarxa i transversalment, sense massa escarafalls, aquells que comparteixen uns símbols comuns, un mínim comú denominador per la via de la identitat. Però hi ha altres raons.

Una altra de les característiques actuals d ela cultura és la crisi de la idea d'intimitat, com si tots fóssim carn de canó de les revistes de famosos o dels reality show. Una pretesa desinhibició posa a primer pla els ets i uts de les relacions personals de cadascú, per exemple. Pengem la roba interior a la façana de casa. Internet té gran èxit també pel seu paper en l'acceleració de la desinhibició: hi ha coses que ens atrevim a dir en un xat, o en un correu, o en un web (més encara si som anònims) i que mai no diríem en persona. Els blocs no se n'escapen. Sense comptar massa en les amenaces, que hi són, hi ha molta gent que explica fins i tot la talla de les seves calces, o que sense pensar-s'ho massa etziba alguns comentaris que un dia haurà de lamentar. En el fons, però, rau una enorme necessitat d'explicar al món que tu tens una història, que et passen coses i t'afecten, que la teva vida no és ben bé teva malgrat que en defenses el dret a ser-ne l'únic a poder governar-la. I, embolcallant aquest desig, emergeix una allau d'emocions, d'exàmens sobre el grau de felicitat de les nostres vides, de reclam d'empaties.

Aquesta és l'altra gran oportunitat per als cristians, és a dir, aquells qui som partidaris amb més o menys èxit de la felicitat que emana de Jesucrist i l'Evangeli. Avui, la transmissió dels projectes de felicitat no és ni de bon tros a través de l'argumentació racional ni, òbviament, des de la imposició ni molt menys des del marketing acrític. No és tampoc jeràrquica ni generacional. Som en una societat que cerca a felicitat a través del llenguatge (i les actituds ) emocionals. Rere els blocs, senyors, hi ha un munt d'emocions pixelades a l'espera de ser compartides. La Blocsfera és un encontre d'emocions, un lloc de cultiu, i que atravessa amb els seus blocs el bosc espès d'internet.
:
* comunicació a la trobada europea de webmasters dels Jesuïtes, avui a Barcelona (vegeu foto). Versió en castellà (en castellano): aquí i aquí.

:

Traducció a l'anglès (gentilesa de J. i M.) - English translation:

:

The 'Blocsfera cristiana'

:
Hello I’m Ramon Bassas. I’m member of the city council of Mataró –since now is also your home-, a town who has a population of one hundred twenty thousand people. I do my task in politics as a member of Socialist Party (PSC) and my responsibility is about Urbanism. I’m also Christian person, Catholic (in Spain the most part of Christian people are Catholics and almost all citizens are more and less Catholics, although less and less). I have a blog since 2004 and I write there what I think, what I do… It’s because of this, a time ago, someone ask me to take part of "Blocsfera cristiana", an space where there is a selection of Christians blocs who exist in Catalonia. Each time one of the contributors updates his blog, it is refreshed in "Blocsfera cristiana".

:
There are fifty-three blocs now in our group. The most part from individual person and, also in the most part, they only talks about subjects connected with faith and Church. Isn’t my case. There also blogs from magazines, from little communities… Between this people, there are also priests, for example a bishop.
"Blocsfera cristiana" is allowed in the webpage of Foc nou, a catalan monthly magazine specialized in religious subjects and Church who has what we could say left-wing ideas. His redactor in chief, Jordi Llisterri, has also a blog and is the person who tries to move on this project "Blogsfera Cristiana". There some little rules in our community:

:
· Field of this group of blogs is Catalonia
· Any blog should have an author,
· Opinions are absolutely free (it doesn’t matter if they are left-wing, right-wing or another thing)
· The person who writes a blog in "Blocsfera cristiana" should recognize himself as Christian and should heave religion as one of the subjects of his posts,
· And, as is written in "Blocsfera", restrictions are only in Judicial System and the only thing we ask is being well-manered (it calls the members of the group to maintain an autorestriction).
:

Subjects that contributors of "Blocsfera" are used to talk about are varied: current issues (especially when it touches you sincerely; blogs are a place to be free), the liturgical times, the ecclesial activities, debates around Church or moral questions, personal experiences… Monitoring of blocs from "Blocsfera" is varied. There are no details of each one of blogs who take part in our group, but our page receives 10.000 monthly visits.
:

Blogs

:
Blogs phenomenon is connected with what has been called "Web 2.0", it minds, the platforms where the user is a passive element (who can look, buy…) to platforms where user becomes the protagonist. This is the secret of his success: to permit oneself being the protagonist (even if who writes isn’t the proprietary of hosting where he writes), the easy way to produce it, to be free and his immediate and global effect. I think it’s very adequate as a mass consumer product: you can do television (Youtube) broadcasting yourself or taking videos you consider interesting, you produce your photos album, you build your web…
:

Blogs have, moreover, some particularities:
:

1. Can be arranged by time: in the last place the oldest post and in the beginning the post more new. Paradigm of blogs are personal diary, who take a public dimension.
2. To permit the multiplicity of media (text, photography, video, voice, sound) and all resources from webs language (link, design, effects...).
3. To allow, in the most part of cases, the interaction with other person with commentaries and, in any cases, with an update alarm of other blogs and webs. The permit also to be a platform of other blogs similar as your.
The growth of blogs over the world its obvious when you know that million of new users becomes bloggers, it’s a phenomenon (or a product) successfully expanding, in the same time other webpages or Internet users community. I think the new space of relationships to reach is on the net and blogs allow us to be there in a right way.
:

Bloggers
:
One blog for one person". However, this quotation is not always true. There are some blogs that belong to a group, married couples blogs, business blogs... but most of them, as I said before, belong only to one author. I think that the reason is because one gets an strict control from them and morever blogs are like an enhancement of the human body. Blogs are like an added tool that can strenght, mannipulate o correct one's attributes: Your image, your communication skills, your profile in the Net... This new self attributes, in the knowledge society, use to be shown partially. I am. I am a blogger. I am a part of the deep ocean where you surf...

:
But what really matters is this part, this piece. And I am a building made of pieces: I amb shoot by a video, a sentence,... Les We, as real people, also cause the fragmentation of life. Hey!, and then we claim for a balance between familiy and labour! (What a foolish thing!). Knowledge, personal relations... (sometimes we also sepparate families and marry many times....). As I said, our cultural references are made of pieces, like a puzzle, but we don't know how to match them. That pieces are enough good by their own: a landscape, a book, a song, a match, a footbal club... sometimes they are too much different. Blogs also succeed in this "broken" society, blogs are like virtual participants, they are seen and built by. They participate as parts of others virtual workers: bloggers or "RSS feeders". (And that's magic!).

:

But this pieces are somehow "alive" and wish to be together as "one". I can be a Madrid football supporter and feel my Catalan identity. I can be enjoy vegetable food and be a petrol company shareholder, be catholic and gay at the same time, fan of Pope Joannes Paulus II and no to go to mass, be married by the budish religion and love Marily Manson, and vote for the conservative party... I can be a "Freak", with special preferences and be happy only when I live in the Net.

:

The Net is not only a part of this culture, but a society maker (and remaker) at the same time. For example, my personal identity could be everything that I said before, at the same time, and the coherence of all that mess would recover sense in particular personality, in my strong Ego. And that's what my blog is. But through the other bloggers that link to me, through the new and unknown links, through comments in other's blogs... I find out joined together, those who share with me my particular reason of living.

:
The nets of the net
:

This is the great possibility that has the world of bloggers and, in fact, our Catholic religion also has. Blogs match the net in a plain way, quietly. Those who share the same symbols, the same basic ideas and identity. But there is some more reasons.

:
Another feature of our Society is the crisis of the idea of Intimacy, as if we were a part of popular magazines, or a part of a reallity show. We feel free when we enter Internet, and show what we are. You are showing your intimacy clothes as if you hung them from the balcony. Internet also makes you shyless, without fear to show anything from you: We dare to say heavy things when we chat, in a mail, or in a website... specially when they are annonymous. Things that we would never say to any person. Blogs are not outside of all these behaviours. Without fear, there are many people that could explain which is the size of their pants o slips, there is no fear to say anything ofensive to anyone. Perhaps some day one will regret all that one has said unconsciously. However, there is an ennormeus need to explain the world that you have a history, that your life really matters and that you feel pain, that your life is not exacty yours, although you stand for your rights and fight to manage your life. And, wrapping this desire emotions start to emerge, one examines the level of happines of our life, calling for love.

:
This is a new challenge for Christians, I mean, those who usually want to participate of the happines that comes from Chirst and the Holy Gospels. Nowadays, the communication of ideals or projectes, don't come neither by logical reasons or from marketing campaigns. It doesn't come from generational or top-down decissions. We are a society that is looking for happiness through language and emotional attitudes. Behind the blogs, dear all, there is a great deal of small emotions that pretend to be shared. The world of blogs is a meeting of emoutions, and a place where emotions grow. Blogs find their own way through the deep forest that called "Internet". Thank you!

: