diumenge, d’octubre 17, 2021

500 focs



Aquest Foc Nou que teniu a les mans* és el que fa cinc-cents. Des del 1985 ençà, és a dir fa uns prop de 370 números, els guardo tots. El 1984 (devia tenir quinze o setze anys, potser el més jove) vaig assistir al I Fòrum Home i Evangeli, una esplèndida trobada del que en podríem dir el cristianisme progressista d’aleshores. Crec que vaig comprar els últims números i vaig decidir subscriure-m’hi i guardar-los. Primer, enquadernats i, des de fa molts anys, esperant de ser-ho. Hi ha escrit molta gent. Gent que admiro, gent que coneixia o vaig conèixer més tard. ¿Què hi buscava?, penso. Referents, reflexions més atinades i profundes que les meves intuïcions de marrec, un espectre més ampli i més fonamentat que el que havien significat fins aleshores les bastides de la meva fe: la transmissió familiar, l’escola pia o la catequesi.

M’he mantingut com a subscriptor i com a lector. De vegades amb més entusiasme que altres, segurament. Molts cops, amb l’ai al cor. ¿Què seria de la revista després de la mort de Roser Bofill?, per exemple. Sempre amb el neguit de saber si aquest instrument tan útil que m’ha acompanyat durant la meva vida adulta podrà sobreviure i adaptar-se als importants canvis l’afecten. Sobretot, dos. La crisi dels mitjans de comunicació, almenys els tradicionals i sobretot en paper. I la crisi de l’Església com a institució de referència. En aquest últim apartat hem d’afegir que, amb l’Església, encara és més forta la crisi d’aquell cristianisme progressista que era capaç de mobilitzar, encara a mitjan dels vuitanta, tanta i tanta gent que ara només omple obituaris.

Per això, i ja em perdonaran que personalitzi tant, avui, em va fer molta il·lusió que l’anterior director d’aquesta revista, l’Emili Pacheco, em demanés d’escriure-hi. També vaig pensar que devien anar molt malament de firmes, perquè jo soc l’últim mico (tot i que el meu ego m’ho va fer treure del cap). Ara, el que toca, penso, és saber com podem fer foc nou enmig d’aquestes crisis, amb l’entusiasme i la intuïció dels seus fundadors.

* escrit per a la revista Foc Nou (set-oct 2021)


dimarts, de setembre 21, 2021

La filosofia i l'ampliació del Prat

 


Si vostè no té prou clar que és molt convenient ampliar l'aeroport de Barcelona li recomano que escolti aquest discurs de la filòsofa Marina Garcés a la manifestació que s'hi oposava, aquest diumenge passat (que trobarà aquí), i se'n convencerà immediatament. La lletania de llocs comuns, l'apologia del ludisme i les cireretes antipolítiques, ho reconec, són incompatibles amb la meva sensibilitat. Però si vostè té més fetge que jo, li recomano que analitzi una mica les coses que s'hi diuen que, per més de moda que estiguin, desprenen un vintage evident. Aquí en faig un intent, a veure si puc.

Diu la filòsofa, amb una brillant carrera a les universitats públiques, que no es vol sotmetre "al dictat dels beneficis a curt termini per uns quants". Segons l'informe de la Universitat de Barcelona (UB) Impacto económico del aeropuerto Josep Tarradellas-Barcelona/El Prat, dirigit pels professors Jordi Suriñach i Esther Vayà, un resum del qual ha estat publicat en aquesta pàgina de l'ABC i ressenyat per Xavier Vidal-Folch fa poc a El País, només la recaptació faria sumar dos punts el PIB de Catalunya. L'ocupació directa pujaria unes 83 mil persones i l'impacte total faria trobar feina a més de 300 mil. La recaptació d'impostos aeroportuaris creixeria un 70% i arribaria a uns 13.000 milions anuals. Els beneficiaris d'aquesta operació, per ser només "uns quants", Déu-n'hi-do. De fet, una reducció com aquesta de l'atur i un increment dels ingressos fiscals (inclosos els de les rendes o els indirectes dels nous contractats, per exemple) és obvi que ens beneficia a tots. A la nostra capacitat adquisitiva i als nostres serveis públics, universitats incloses. 

Afegeixo, com diu Vidal-Folch a l'article citat, que els costos d'oportunitat de no fer la inversió no ens deixen tal com estem. És molt probable que altres conurbacions competitives (i competidores) com les de Barcelona facin inversions similars i s'emportin les inversions de capital associades, que són les que fan possible el dinamisme que hem descrit. I afegeixo també que el creixement econòmic del qual es parla no es deu, ni tan sols principalment, al sector turístic.

La pandèmia mil·lenarista

Segueix Garcés lamentant que "l'esforç col·lectiu que han suposat [els estralls de la pandèmia] no es mereix tornar al món que l'han provocat". Aquí hi va haver aplaudiments. A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els profetes mil·lenaristes que acusaven l'aparició de la pandèmia als nostres pecats, i que esperaven un món sense taca després d'aprendre'n la lliçó, ja els hauríem d'haver desemmascarat. A les pandèmies medievals també s'atribuïa aquest poder als pecats. O als jueus, a qui se'ls delegaven tasques financeres que no embrutessin les cristianes mans. Bé, doncs a les ideologies mil·lenaristes del segle XXI els va faltar temps per culpar de la pandèmia als habituals. Si vostè és col·leccionista de samarretes, a la gran banca. Si vostè és alternatiu, a la conspiració de Google, Soros, les farmacèutiques i els gais. Etcètera. Cap mal sense culpable (i que no sigui jo, esclar). Que el nostre món no funciona, o no prou bé, és evident. Però fer-nos venir bé l'aparició d'una pandèmia per certificar els nostres aprioris ideològics, més aviat trobo que és un entrebanc per reformar-lo. Una distracció.

La cosa s'anima i, des de l'escenari, llegeix una de les enginyoses pancartes. "Més carbassons i menys avions". Com deia en Xavier Domènech a Regió 7, la frase destil·la una apologia del decreixement, a banda d'una mena de nostàlgia. Una nostàlgia similar com la que es desprèn d'aquests comentaris als grups de Facebook que publiquen fotos antigues de les nostres ciutats. Ciutats grises, plenes de merda (perdoni), sense serveis bàsics, avorrides, amb salaris baixíssims, de les quals hi ha força gent que diu "abans sí que era maco, això". Compte amb aquest fenomen, diguem-ne, cutre-conservador, perquè creix paral·lel al decreixentisme.

Garcés també rep aplaudiments quan es fica amb "els polítics": "Ens feu molta vergonya", etziba. "Gràcies, polítics, per no haver vingut a la manifestació. Feu la vostra feina i deixeu que les lluites siguin de qui se les creu", exclama. Vegem com l'altre corrent que ve a l'encontre del discurs contra l'ampliació del Prat és l'antipolític, també tant de moda entre l'extrema dreta i l'extrema Greta. Corrent que pressuposa un "nosaltres" autèntic i creient ("qui se les creu") i uns intermediaris vergonyosos. Sigui quina sigui la solució, però, i si no consisteix en no fer res, farà falta una mica d'aquesta vergonyant intermediació, em temo. Com passa quan les coses avancen. O com la que feia possible en el pla que va presentar Aena que multiplicava per deu (per deu!) l'àrea de reserva.

La nostra filòsofa deixa tot estoïcisme i s'anima a donar dues consignes finals. Primer, que estem davant "una guerra entre classes socials i els seus interessos", afirmació amb la qual no puc estar més d'acord. L'ocupació que pot generar i l'increment de recursos públics són el que més convé ara als interessos de les classes menys afavorides. I acaba amb la inapel·lable afirmació "diem no a l’ampliació de l’aeroport perquè diem prou a la destrucció de la vida". Inapel·lable, sobretot, perquè encara no hi he trobat la relació (deu ser cosa de la filosofia quàntica) i perquè quan algú utilitza arguments com aquests lo millor és callar, seguint el consell de Wittgenstein. A veure si al final resultarà, com avisava fa poc Germà Bel a Vilaweb, que el que portarà no sé si a la mort però potser sí a la fam, sigui no ampliar-lo.

dimecres, de setembre 08, 2021

Desvelar el significat

 


A les societats democràtiques occidentals acostumem a integrar la dissidència com a mètode d'eludir els conflictes. En el camp de les idees, o de la política, hi ha nombrosos casos i, probablement, són suficients per justificar-ho. Millor tenir els de l'Ira al Parlament que no matant, segur. D'altra banda, al capitalisme li va de perles perquè pot desviar-ho cap a la lògica del consum. Avui, per exemple, un dels grans propietaris dels mitjans generalistes de dretes d'Espanya ho és també d'una televisió de signe contrari. 

On es veu més clarament, em sembla, és el l'àmbit de l'estètica. Una peça de roba o un look determinat neixen com a disruptius i en molt poc temps acaben com una opció més d'un catàleg dels grans magatzems més poderosos o més clàssics. Els cabells llargs o les barbes progres dels anys seixanta. Els pantalons avall o els tatutatges de convictes, mariners sense pàtria i altres personatges dubtosos. Els piercings dels pirates i dels activistes gais. El cuir punk, les motos heavys, els recessos budistes, les corbates fora, la dieta vegana, el poliamor, els xàndals canis. Tot passa per l'adreçador i acaba a l'altar de la moda, això sí, ara via Instagram. Qui diu moda diu sistema, esclar. Els de dalt de tot, com sempre, xuclen als de sota, fins i tot amb l'estètica, no fos cas que se signifiquessin, diríem si ens poséssim crítics.

Aquesta mena d'autoengany, el de buidar el significat de tota estètica (feu la prova: pregunteu al vostre adolescent més a mà per què s'ha tatuat), fins ara ha anat relativament bé, o això ens pensàvem. Tot és una opció més i totes són compatibles. Fins que alguna cosa ens ha fet veure que no és ben bé així. Parlo del mocador o prendes de roba més invasives amb les quals s'atavien força dones de la immigració magribina que s'ha assentat a casa nostra. Ens pensàvem que el mateix mètode ho resoldria. "Si les noies volen anar amb mocador, o amb gorra, o sense res, és cosa seva; tant ens fa". Aquest autoengany, dic, crec que comença a ser desemmascarat sense por (aquesta por tan occidental, també) a ser titllats de xenòfobs, imperialistes o racistes.

Les presses de les noves autoritats afganeses, els talibans, per acabar de tapar el cap i el rostre de les seves súbdites, ja ens hauria de fer pensar. Però aquí tenim, per sort, alguns testimonis de pes. Persones com l'escriptora catalana Najat El Hachmi, amb la confiança que li atorga el seu origen magribí, han començat a posar el dit a la nafra. No només criticant aquesta imposició implícita (i implacable) d'una manera determinada (i segurament errònia) d'entendre l'islam, que assenyala, condemna i subjuga les dones. Ho fa, per cert, en tots dos sentits: si ho portes, i si no ho portes. També posa el dit a la nafra assenyalant el mal que fa l'aprovació silenciosa d'aquesta pràctica per una bona part de nosaltres, sobretot els més entusiastes de l'assimilació de tota dissidència. I proposa, per tant, re-significar-lo. Dotar el text (en aquest cas el mocador) d'un context, perfectament contemporani, narrar-ne el pretext, i a veure quina cara de còmplices se'ns posa. Per veure com cau sobre nosaltres això de no haver vist què amagava el vel. Si és que ens importa, esclar.

dilluns, de setembre 06, 2021

Bisbes novells

 


Quan haguem rigut del tot, ens haguem saciat de morbo i haguem tret tots els nostres tòpics episcopals a passejar —jo el primer, que no som de pedra— i retornem al nostre hemisferi cerebral fred i calculador, ens n'adonarem que la renúncia del bisbe Novell amaga, almenys, un repte important: hi haurà dues seus vacants (Solsona i Terrassa) i una amb prelat dimitit (Girona). El que estigui pensant en això, i no en les gracietes o les revenges que el personatge s'ha guanyat a pols (també fredes, que és com s'han de presentar) , enganxarà a tots els altres amb els deures per fer.

Els que hi entenen diuen que no s'han de buscar lògiques, en aquests temes, que l'elecció de bisbes surt de vegades per on menys t'ho esperes. Però cobrir aquestes tres seus revelarà, si hi és, quina és l'estratègia de l'actual papat respecte les diòcesis catalanes. El primer que voldrà evitar, suposo, és repetir un risc com el que ha esclatat. Però el gran objectiu, si les coses es fan com s'han de fer, hauria de ser estrictament pastoral. El joc d'escacs no serà impermeable del tot als equilibris, segurament. Entre ells, els més polítics. De les seus citades, el biaix de dos dels cessants els podríem anomenar "conservador" i també dos d'ells (el de sempre, interseccionant), amb simpaties explícites al bloc independentista, si bé tots dos han fet explícita també la necessitat d'un cert replegament, els últims mesos. Fora de la Santa Seu, i parlant de mitrats, caldrà també estar atent a l'elecció del nou abat de Montserrat.

Aviat hi haurà canvis, doncs, al capdavant de tres diòcesis, almenys. Si alguna cosa de fons en podem treure de l'espectacle d'aquests dies, em sembla, és una reflexió sobre de quina manera l'Església és percebuda pel poble al qual diu servir (compte: no els feligresos i prou). Salvant les distàncies, passa com amb els negacionistes del virus que acaben emmalaltint (o morint) de covid. Els catòlics més genuins, més característics o més tòpics, són percebuts com a guardians d'una moral que la vida s'encarrega de qüestionar als seus morros. Especialment, en moral sexual, que no és precisament cap tema que entusiasmi Jesús a l'Evangeli, pel que sembla. Una cosa que podríem començar a fer, per exemple, és llegir el llibre digital (i gratuït) que en Josep Lligadas va penjar fa poc a la xarxa sobre aquesta qüestió.

El sexe dels àngels

Però, tot i la moral sexual catòlica és un bon símptoma del que vull dir, no ho és pas tot, ni molt menys. Encara acabaríem discutint sobre el sexe dels àngels. No ho és tot ni per frenar la important davallada de l'Església Catòlica com a referent a la nostra societat ni per transformar-la en una bona eina per transmetre i fer possible la Bona Nova a la Tarraconsense, almenys. Fins i tot el papa Benet XVI, a qui molts contraposen a Francesc, per bé i per mal, va captar molt bé cap on anaven als trets quan es va empescar el famós Atri dels Gentils. El món, aquest món ple de pecats i ateus, ha de tenir lloc al nostre temple. I viceversa. I si Ratzinger el va centrar en el món de la cultura, cosa que em sembla magnífica, la pudor de xais de Bergoglio crec que ens anima a estrendre'l pertot.

No, no podem anar de nets pel món. Haurem de fer pudor. Ja ho diu Jesús, ¿quin sentit tindria oferir el Regne als nets, als que ja són bons? No. La nostra Església, "els nostres", són els pecadors i les prostitutes. Les epifanies que hem de descobrir són als afores. Allò que fa un ateu, allò que diu un pecador, aquella vida perduda: allà hi ha Déu, ens diu el Crist. No en la rectitud. Jo hi afegiria: també on hi ha desequilibrats, joguines trencades, amors incorrectes.

Així que ja veurem com i amb quin bàcul proposen que caminem enmig d'un món estrany al nostre llenguatge i allunyat cada dia més de la nostra tradició, però enmig del qual hi ha encara el Regne i la seva promesa, i Jesús ressuscitat, que clamen per fer-se presents. I ho hauran de fer —amb això acabo— més enllà dels bisbes novells que ens triïn. El repte ens interpel·la a tots. Quan acabem de riure.

diumenge, d’agost 08, 2021

Les escultures d'en Pere Casanovas

 


És un pecat el que he fet, però la inèrcia del confinament fa que hagi reduït notablement, per exemple, la visita a exposicions. De manera que fins aquest agost no havia anat a veure la mostra Pere Casanovas, escultor i col·laborador d'artistes, a Can Palauet de Mataró, a tocar de casa. És un pecat perquè l'exposició mereix més visites. Meves i les de vostès, sigui qui sigui que hagi anat a parar a llegir això. Tenen temps fins el 31 d'octubre però jo m'afanyaria per si, després d'aquest escrit meu, hi ha cues.

En Pere Pascual, que sempre l'ha reivindicat contra l'oblit típicament mataroní de les nostres persones més insignes (i víctima de la seva pròpia discreció), l'explica prou bé aquí. També en parla en Ramon Casalé a El Temps, La Maria Palau a El Punt Avui i en Josep Playà a La Vanguardia, entre d'altres. Tot el que en digui seria sobrer o reiteratiu. Ara, descobrir les peces d'autor d'aquest artesà de les obres de grans escultors moderns és un autèntic plaer, és com descobrir una cortina (mai més ben dit, la majoria les tenia guardades ben tapades al seu taller, es veu) i trobar un tresor. Estem redescobrint un artista, perquè fora dels seus inicis, a principis dels setanta, no havia exposat mai. I un artista entregat al llenguatge contemporani (contemporani seu) per desenvolupar un ventall formal que no té res d'envejar als més grans. A més, esclar, de repassar alguna de les maquetes més rellevants d'obres de Tàpies, Brossa, Plensa o Llena. No s'ho perdin.

Apunto, però, alguns motius més per anar-la a veure, si són tan gasius que amb aquests que acabo de donar no en tenen prou. Primer: sense necessitat de descobrir el taller ni els processos de producció, hi ha una evident vinculació, com mai, entre el resultat artístic i el treball tècnic. Entre el que ens pensem que només és inspiració i el que hi ha al darrere, que és molt més: coneixement profund dels materials, del seu comportament a la intempèrie, de la seva relació amb altres materials, del càlcul de la física, de les textures. Jo què sé. Del treball ben fet, polit, conscient. I d'artista a artista, és a dir, sabent "fecundar" la matèria, com un dia deia, em sembla, Miquel Barceló.

Segon: perquè Mataró està despuntant en l'art dels que van començar a l'últim quart del segle XX, amb molts noms de casa, per cert. L'impuls del Museu d'Art Contemporani Bassat, que nodreix la Nau Gaudí, n'és el principal baluard. Però hi ha teca, molta teca, com veiem amb aquesta esplèndida col·lecció. Això no hauria de quedar com una casualitat. Diguem que ens identifica i en podríem treure molt de profit.

I tercer, perquè, si no m'erro, l'últim llibre d'en Manuel Cuyàs va ser el que dedicà a Pere Casanovas (aquí el llibre, aquí l'article que ho explica, i aquí un altre on es lamenta de la seva mala repercussió) i que per la pandèmia, la seva malaltia i la seva mort, no es va poder ni presentar (es presentava el mateix dia que es va decretar el confinament). Em sembla que ara és un bon moment per esmenar-ho i revindicar-los a tots dos, Casanovas i Cuyàs, fer-se amb el llibre (i el catàleg de l'exposició, que es publica aquest setembre), i deixar-se d'orgues. Som davant d'un gran artista, hi ha qui ens ho ha fet veure abans i no li podem ni agrair. Gaudim-lo, quedem-nos-el per escrit, agraïm-los-hi com sigui i, sobretot, tinguem-ho en compte quan diguem pestes de Mataró, l'altre costum típic que fem entre nosaltres quan els mataronins ens posem insuportables.



Foto: El Temps
Vídeo: Ajuntament de Mataró.

divendres, d’agost 06, 2021

Visca la ciència!


Disculpeu, però soc entusiasta del procés de vacunació. No només per l'èxit que ha tingut, que contrasta amb els auguris i el blasme habituals cap a les nostres administracions públiques dels nombrosos epidemiòlegs —professionals i aficionats— que han sortit sota de les pedres aquests mesos. O la poca confiança amb la gent cada vegada que s’anuncia una fase de descalament (“ja veuràs d’aquí a quinze dies la nova onada!”). Sobretot, el que m’agrada és que il·lustra com cap altra cosa que és possible reconciliar, de nou, l’esperança amb la ciència.

Aquest era el somni de la Il·lustració, que es desenvolupa en el que en vam dir la Modernitat. Jo el primer, molts n’hem criticat el seu excessiu optimisme. El progrés també són les guerres mundials i la bomba atòmica, recordem sempre. L’oblit de la tradició ens fa més enzes i espiritualment més febles. I la dessacralització també deshumanitza aquest anthropos, en teoria centre del món. Però en aquest costat del pèndol hi creixen altres riscos. Per exemple, i per no sortir del món de la salut, l’assimilació —o superioritat— de la “medicina alternativa” a la basada en mètodes empírics. Sovint, al costat de les teories conspiratòries que amb més o menys fortuna i intensitat hem vist ressorgir en aquesta pandèmia. S’entén: són un refugi contra la incertesa, això que ens fa pànic però que és la nostra condició natural.

La vacunació, en canvi, posa de manifest la necessitat de la seva universalitat, que és el que la fa eficaç. O que hi ha encara moltes solucions a les nostres mans gràcies a l’esforç en la recerca científica, sovint relegada, als pressupostos públics. O que la vacunació de cadascú, així com els sacrificis que hem viscut, evita la infecció o la mort de persones més vulnerables que un mateix. O que acceptar que ens hem de morir un dia o altre no vol dir resignació. O que l’alternativa antivacunes no és més que una variant de la superstició. No, la ciència no és fredor, ni l’esperança és sobrenatural. Segur que al segle I, de tot això, en deien miracles.

____________

Article publicat a Foc Nou (juny-agost 2021) i reproduït avui a Catalunya Religió.

dimarts, de juliol 13, 2021

La memòria reconciliada

 


Fa dotze anys, a Mataró, vam acollir la beatificació de Josep Samsó, acte en el qual, en aquell temps com a regidor i per encàrrec de l'alcalde, em vaig implicar. Tant l'aleshores arquebisbe Martínez Sistach com l'alcalde mateix, Joan Antoni Baron, van voler imprimir l'acte amb la idea de la reconciliació i, per tant, fugir de tot intent de revenja, de polarització. Ben al contrari. Com vaig dir aquí, l'amic Josep Puig Pla establia una relació entre aquest nou beat, assassinat a principis de la guerra civil, l'1 de setembre de 1936, per un grup afí a l'anarquisme i esdevingut ben aviat un símbol, i Joan Peiró, també mataroní, cenetista, que arribà a ministre i fou assassinat pel bàndol vencedor en acabar el conflicte bèl·lic. Pensava, en aquell moment, i ho penso encara ara més, que queda pendent un relat comú de la nostra guerra.

El que més s'hi assembla és el nou llibre que acaba de publicar el mataroní Toni Cabré, Ombres de memòria, una peça teatral editada per Arola. Cabré beu, precisament, de l'assassinat de Samsó i de testimonis directes de familiars que van viure la guerra i, entre ells, de l'encarregat de la funerària familiar que va recollir i enterrar el cos del màrtir. Els testimonis de la guerra se'ns estan morint o, els que queden, eren massa petits. Cabré va aprofitar les converses amb els seus familiars perquè «quan ens expliquem, mostrem molt més que quan escrivim», com fa dir a l'arxivera de l'obra (p. 11). Em va fer pensar amb les converses amb els meus avis i en les que havia tingut amb vells militants socialistes. Eren versions diferents. Els primers, fruits d'un ambient social i polític que la mateixa arxivera descriu perfectament: «Molts es devien trobar en  aquella situació. D'una banda defensant els valors republicans i, de l'altra, callant les creences religioses [...]. Potser a casa també vivien aquesta contrarietat. I per això no en volien parlar» (p. 29). Els altres, amb la dignitat impressionant dels perdedors i represaliats. Tots, però, amb els seus silencis i la sensació que parlàvem d'un trauma. Tothom té un mort, o més, a casa.

El primer tret rellevant d'aquesta obra és donar veu a aquests testimonis, a les seves sensacions, a les seves pors, a les seves emocions, a les seves reflexions. El segon tret, a parer meu, és que precisament sigui un home d'esquerres i un ateu convençut (no ho revelo jo, ho diu ell en un magnífic postfaci), i des de la distància, el que reivindiqui la condició de màrtir de Josep Samsó i condemni els seus assassins (i reprengui a les autoritats —sí, els nostres  per no fer més). I el tercer, que em sembla que obriria una altra reflexió més llarga, sobre el reconeixement del fet consubstancial, universal i humanitzador de les creences. «I què» —desafia Lola, un dels personatges— «No ens agrada el que predicava el rector, ni com feia el joc als rics... Però creiem. I tant que creiem! En la vida. I en la justícia. Res del que passa aquell espantós 1 de setembre» (p. 54).

Un excurs, a propòsit d'això. Excepte que ens vulguem refugiar a la closca (opció preferida per bona part), els creients ens veiem abocats a mirar de respondre les interpel·lacions dels nostres conciutadans sobre les nostres creences. I de fer-ho, opino, a través del llenguatge compartit i no de pressupòsits de part. És una tasca complicada, segons com, fracassada. Però si «Déu em va revelar el seu fill perquè jo l'anunciés al pagans», com diu San Pau d'ell mateix (Gàlates 1,16), caldrà procurar que els «pagans» ens entenguin, si volem imitar-lo. I el paral·lelisme entre Déu i la justícia, o la vida, com fa aquí Cabré, em sembla una bona manera de començar. Com Déu, la justícia no la tastem fins que no s'encarna en actes justos, i s'encarna sota la pell de les víctimes; com a Déu, la justícia plena no la veurem si no és «més enllà» de la condició humana que, malgrat tot, l'ha de fer possible, hi ha de «creure» practicant-la. «Déu és el que hi ha al final dels valors que diem que creiem», deia un dia, fa molts anys, Gaspar Mora. «Qui diu que creu en la justícia, és que creu en aquest Déu que proclama Jesús com a pare», repetia. També aquí hi ha feina de reconciliació.

Acabo. Si aquesta obra s'ha d'estrenar en algun lloc, ha de ser a Mataró. Hi tenim els referents a tocar, són al nostre imaginari, als explícits i implícits. A Mataró neixen generacions a les quals caldria llegar aquesta petita joia del perdó i el reconeixement, del valor de la vida per damunt de l'odi. Ara que està de moda, potser en algun escenari «natural»: el Cementiri dels Caputxins, una meravella neoclàssica on reposen els nostres avantpassats; o les àmplies instal·lacions actuals de la funerària familiar de Cabré. O on sigui. A la ciutat tenim bons actors, bons directors, bones escoles i bona falta que ens fa. I tenim un molt bon autor, en Toni Cabré. Enhorabona.

Article publicat a Catalunya Religió

dilluns, de juliol 12, 2021

Els pecats de la carn



Com si el govern espanyol no tingués prou fronts oberts, el ministre de Consum, Alberto Garzón, ha causat la polèmica amb un vídeo institucional en el qual insta els ciutadans a reduir el consum de carn en atenció a dos objectius: el combat contra el canvi climàtic i la salut pública. La polèmica, crec, és una mostra molt clara de com objectius molt nobles i ben intencionats acaben produint l’efecte contrari per no comptar que, entre la realitat i l’objectiu, hi ha un petit detall: el factor humà. Pensem-hi una mica.


En primer lloc, el sermó del ministre té més de religiós que de polític. Polític seria si anunciés mesures, per exemple, del govern al qual pertany. Vagament diu que n’hi ha, però insisteix, cap el final, en què els espectadors li enviïn propostes i opinions. Com que no coneixem quines mesures pensa portar a terme el govern en aquest sentit, i no les podem discutir, esmenar o aplaudir, això no és política. És religió. És a dir, col·locar els objectius nobles en l’àmbit sagrat (impenetrable i indiscutible, doncs) i justificar-ho tot a partir d’ells. Si del que se’n desprengui, després, no t’agrada, seràs considerat un heretge enlloc d’un adversari polític. Ara bé, per sort, com deia Ernst Bloch, el millor de les religions és que fan heretges.

En segon lloc, el to és més sacerdotal que profètic. Contra el que solien quan estaven inspirats, els comunitstes d’avui (Garzón és líder d’Esquerra Unida, una formació coaligada amb Podem) no ens parlen d’un model, d’una estructura política que per si sola supera els dèficits del capitalisme. No ho fan perquè ha fracassat estrepitosament, esclar. En tenen prou amb una política de capità Enciam (“els petits canvis són poderosos”). Una dieta equilibrada i va que xuta. Enlloc de preocupar-se que tothom pugui menjar, es conformen amb limitar què podem menjar (els que podem triar, esclar). Res, menja equilibrat, fes ioga i ves amb bici. Salvaràs el planeta perquè la societat no tinc ni idea de com resoldre-la. 

Així, com que no hi ha mesures polítiques a la vista i sí una urgent salvació del planeta, el recurs som nosaltres. Ha fet molt de mal una idea kumbaià de la qual sempre m’he malfiat, perquè justifica la inoperància, que diu que “per canviar el món primer hem de canviar nosaltres mateixos”. A mi em sembla, més aviat, que si el món ha de canviar deu ser per posar-lo més a prop de “nosaltres mateixos”, de fer-lo a escala humana (i, per tant, imperfecta). El recurs de responsabilitzar el consumidor, exclusivament, de les pautes de consum que preocupen un govern demostra que, en el fons, tampoc deuen preocupar gaire.

I, per últim, tot i que ho esmenta al vídeo, no sé el ministre si s’adona prou de la importància que té el sector carni a la nostra economia. La seva ocupabilitat, la seva territorialitat (és una de les poques coses que queda a l’Espanya buida), el seu creixement exportador, la seva qualitat, el seu atractiu turístic. Passa com en la indústria automobilística. Si s'està preparant una transició ecològica algú hauria de pensar en una reconversió eficient d’aquest sector. I això sí que és tasca, sobretot, dels governs.

Ara bé, Garzón deu tenir raó, segur. De fet, moltes religions inclouen restriccions de carn als seus hàbits (segons Marvin Harris, per controlar el proveïment proteic dels seus contextos). A la nostra cultura, per Quaresma. Ves per on, les avantguardes polítiques se’ns han tornat tradicionals, amb pecats inclosos. Ara només caldria que els polítics fessin política.

Article publicat a la web de la revista Valors.

dimarts, de juny 08, 2021

¿Ho tornaran a fer? No

 


Foto: Presentació d'un llibre de Joan Tardà a Mataró (ERC Mataró)

Em trobo amb gent preocupada perquè no se'n refia. També me'n trobo de desafiant perquè no vol "abaratir el somni", perquè no es vol creure que tota aquesta ingent mobilització pública i el motor que l'ha provocat (el desig d'independència de Catalunya) no hagi servit per res. Per res, excepte per mantenir el poder dels partits que se n'han beneficiat que, siguem clars, era l'objectiu real. Ara, en termes objectius, l'autogovern de Catalunya no ha avançat gens, ni un sol milímetre, i les bases de la nació que es volia "emancipar" s'han posat en risc: la transversalitat del suport a la llengua catalana, de la societat civil, etc. Alguns sectors de l'independentisme, sensibles a aquesta victòria pírrica (i conscients que l'atzucac actual els pot desgastar encara més), ho han advertit sense massa embuts. Mantenint la retòrica independentista ("encarar el darrer tram"), han canviat substancialment de discurs ("fins que puguem acumular més força", "assumir la realitat"...), cosa que obre perspectives d'entesa, de ruptura de blocs, més viables que fa ben poc. Si teniu temps i paciència, mireu aquesta intervenció de Joan Tardà a Mataró fa poc, d'on he tret aquestes frases. N'hi ha més. I, evidentment, l'article de Junqueras ahir a l'Ara dibuixa el rumb.

Però me'n trobo més que no se n'acaben de refiar. D'acord, els indults obren una nova perspectiva més calmada i més propícia al diàleg, però hi poden tornar. D'acord, Junqueras pensa amb "els exclosos" del dia 1 d'octubre, però el problema és l'exclusió, l'atac a la democràcia i l'abús de poder que hi havia a les lleis de desconnexió dels dies 6 i 7 de setembre (que, per cert, em sembla que ningú se les ha llegit). D'acord, Pere Aragonès sembla un home sensat (sobretot si el compares amb els seus tres últims antecessors), però ha dit claríssimament que el seu objectiu, el d'aquest govern, és la independència. O sigui, sant tornem-hi. Ho tornarem a fer.

Jo, que em sento molt a prop d'aquests escèptics, encara que sigui per autoconvèncer-me, els dic sempre: a veure, si de veres "ho tornaran a fer", ¿per què no comencen? ¿Què impedeix als successors de tots els condemnats i fugats (presidents d'entitats, consellers...), i la mateixa precària majoria perlamentària, seguir el pas dels seus predecessors? Ho dic perquè, si ho tornarem a fer, no cal que sigui amb els mateixos protagonistes. Si realment l'independentisme és una mobilització popular, representat per un conjunt de partits i entitats, ¿com és que els que agafen el relleu dels caiguts no continuen la feina? De cara als crítics amb els indults, aquest em sembla un argument de pes: No caldria que Junqueras o Cuixart sortissin de la presó per "tornar-ho a fer". I, si la cosa anés en sèrio, hi hauria faves per reiterar els delictes comesos i omplir les presons, fins fer entrar en crisi la situació política. De manera que, si no han fet res fins ara, res de res, ¿què fa pensar que hi tornaran?

Una de les claus de l'èxit de l'independentisme ho és també la del seu fracàs. Ens van dir que seria fàcil, barat, ràpid, net i regenerador. Com si ens venguessin una rentadora. Tardà, al vídeo que us he enllaçat, ironitza "porti'm una independència quatre estacions". Òbviament, si les coses es posen lletges, si resulta que no era ni fàcil, ni barat, ni ràpid, ni net, ni regenerador, potser aquesta rentadora no m'interessa. Començant per un mateix, esclar. Tardà, hi torno, pregunta als que l'acusen de ser poc contundent en la defensa de la independència "¿Tu estàs disposat a anar a la presó com en Jordi Cuixart? ¿Estàs disposat a perdre el patrimoni?". Doncs home, per una rentadora, segur que no

Aquesta facilitat (per no dir engany en tota regla) amb la qual es va proposar i difondre la independència és la mateixa facilitat amb la qual  ara tothom xiula com si sentís ploure. En el cas independentista, els uns concentrant el discurs (i segurament la indignació) cap els "presos polítics" i "exiliats", dedicant-se a fer el que han vingut a fer (manar) i mirar de sortir de tot això amb algun trumfo. Els altres, sense deixar de manar (només faltaria), mirant de viure dels que encara o han desistit del principi del plaer, de l'aventura de la seva vida en alguns casos. Els planyo perquè cauran de més amunt. Jo ho veig així. Digueu-me optimista.


Vaig parlar fa poc d'això, també, a "Ara, els indults".

dimecres, de juny 02, 2021

El Mapa de les Religions s'ha de rectificar


Vagi d'antuvi la meva més absoluta consideració pels tècnics tant del la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat com dels de l'ISOR, un organisme de la UAB que ha estat contractat per elaborar el Mapa Religiós de Catalunya de 2021, del qual Catalunya Religió se'n va fer ressò fa uns dies. No només em consta la seva professionalitat, sinó que la puc corroborar a la vista dels programes, documents, activitats o estudis que posen a la nostra disposició i que són magnífics. Per això, perquè no és digne d'aquest prestigi, demano humilment que es retiri aquest estudi i que, en tot cas, es torni a penjar quan s'hagin esmenat els errors que he detectat. Com que aquest any l'informe és presentat de manera interactiva, he fet el que fa tothom (què passa a la teva ciutat), els he vist de seguida i n'he demanat explicacions via Twitter:

La conversa continua, però no gaire. Se'm diu, de seguida, que les dades les ha facilitat l'Església Catòlica a través dels bisbats. Efectivament, dic, a la presentació del mapa s'hi fa constar que "la informació referent a l'Església catòlica és proporcionada per les diòcesis amb seu a Catalunya, que van sumar tots els centres de culte catòlics, fossin o no d’ús habitual", i que per això em queixo. Pel que he anat deduint, és possible que l'error se circumscrigui a la diòcesi de Barcelona, donat que el nombre de centres de culte per municipis (els que conec) coincideix amb el nombre de parròquies; no el conjunt de centres catòlics com sí que veig que passa en altres bisbats. 

Per exemple, i sense moure'm gaire de casa, agafant les dades de la Guia de l'Arquebisbat de Barcelona (oficial i de domini públic), a Mataró hi compto entre 17 i 21 centres de culte catòlics (depèn dels criteris) i, en canvi, el Mapa en diu 7; Dosrius en té 6 i en compten 3, Llavaneres uns 3 i només n'han trobat 1, Caldes d'Estrac 2 i en consta només 1, com a Cabrera i Cabrils, on n'hi ha 3 per poble. La desproporció, si la pauta es va repetint (cosa que no tinc temps per fer) és, com podeu veure, molt gran. Ignoro també si aquest mateix error es dona en els Mapes anteriors, informació que no he sabut trobar a la web de la direcció general i que seria útil , per exemple, per corroborar les correspondències que fan públiques. Els resultats, doncs, i les conclusions a les quals pugui arribar algú que cregui que li pot ser útil aquesta eina, són esbiaixats, distorsionats i, involuntàriament, falsos. El prestigi de les institucions que l'han publicat, amb diners de tothom, mereix una revisió immediata.

L'error, com em diuen, és possible que sigui del mateix Arquebisbat. Però el fet de contractar un equip de professionals sociòlegs, i no només uns telefonistes, hauria de ser ser suficient per detectar-los i esmenar-los abans de donar l'estudi per bo, com passa a tot arreu (espero). Comprovant amb les altres fonts del mateix Arquebisbat, com la Guia que he citat, o una simple trucada "al territori" (com diuen ara el que va més enllà del Besòs) per comprovar-ho. A mi, d'entrada, ja em semblaria estrany que Mataró disposi de més centres evangèlics que catòlics, excepte que fos un immigrant d'Arkansas que hagi aterrat ahir a Catalunya.

Per últim, no voldria pas imaginar-me els escarafalls que hauria fet tothom si l'objecte de jibarització estadística hagués estat qualsevol altra confessió religiosa. Amb acusacions de fòbies diverses (que, sigui dit de passada, de fer-se servir per tant poca cosa acaben blanquejant el que s'ho mereix) i ruptura de vestidures a tots els temples no censats. És a dir, tothom hi veuria una intenció. Jo, pobre de mi, com que en cometo molts, només hi veig un simple error. I crec que encara faria més grans i més prestigiosos els seus responsables si l'esmenessin immediatament.  

Publicat avui a Catalunya Religió.

dijous, de maig 27, 2021

Ara, els indults

 

Foto: EFE


Molts pensem que el principal fil conductor del procés independentista que va estimbar-se amb la seva pròpia velocitat és la lluita per l'hegemonia política del que en podríem anomenar potser incorrectament el postpujolisme. N'hi ha més, esclar, però aquest em sembla determinant. N'he parlat d'altres vegades: la independència, utopia disponible (feliç definició de Marina Subirats) era un bon esquer en aquell context: sentència contra l'Estatut, crisi econòmica, política de retallades, etc. Un Gran Pas Endavant al qual va ser convocat el poble de Catalunya amb una resposta extraordinària i sense avaluar en absolut cap de les conseqüències inevitables no tan sols per Catalunya sinó també pels seus inductors. Des de la modificació del mapa polític, amb l'engoliment dels seus responsables a paperes diverses, fins a la presó o el seu risc. La tàctica era una vella coneguda. Ho explica molt bé en Jordi Amat a El fill del xofer arran del cas Banca Catalana i la reacció (exitosa electoralment) del pujolisme: el mal el fan a Catalunya, i el fa Espanya. Consigna corejada a la recent estrenada TV3 i corresposta amb entusiasmes diversos, violents inclosos, amb molts vots, esclar, i el sobreseïment del cas per prescripció. Victòria.

De manera que, a mesura que avançava el tren, i la seva acceleració, a l'advertiment del xoc final en forma de procés penal, s'hi responia encara amb més entusiasme, en alguns casos trencant les interlocutòries via Instagram i fotent-se'n. Amb la confiança íntima que la pressió d'aquest "farol" (Clara Ponsati dixit) acabaria per doblegar el govern Rajoy amb alguna concessió. Els últims dies, la que fos. Rajoy, que és dels que pensen que la majoria de coses les arregla el temps, i que va veure el "farol" de seguida, va cometre l'altra temeritat: la de deixar-los estimbar.

Fins el final

A l'última remodelació del govern Puigdemont, causada per un atac de principi de realitat d'un dels seus consellers, diuen que el president va preguntar un per un si estarien disposats a "anar fins el final", probablement explicitant les conseqüències penals de les quals s'havia mofat en públic. Els membres d'aquell govern comptaven, n'estic segur, que el seu empresonament o processament seria insuportable, que tensionaria encara més el país (algun incaut somniava amb un Maidan a la plaça de Catalunya) i que redoblaria la pressió sobre el govern Rajoy. O sigui que, ja em perdonaran, però, l'entrada dels dirigents independentistes a la presó i el posterior judici era avaluat com un pas més, un sacrifici més, en la inevitable victòria de la independència. A molts dels amics independentistes que (encara) tenia (i espero tenir) així els ho vaig dir, com em semblava: "això forma part del guió, i el problema és el guió".

Les coses no han anat exactament així. L'independentisme reté el poder institucional que, de fet, és del que es tractava. Roda el món i torna al Born. Però no ha assolit, ni tan sols el 2017, o els dies del judici, el nivell de tensió que faci insuportable la presó dels condemnats. I, enlloc de resoldre la lluita hegemònica, l'independentisme recull avui més divisions i odis interns que mai. Per acabar-ho d'adobar, no sabem quin és exactament el capteniment del nou Govern respecte al tema, però tot fa pensar que cada vegada que diuen "ho tornarem a fer" (per cert, ningú del Govern), o que promouran un "embat" contra l'Estat, estan mirant de fer el possible per sortir amb la mínima dignitat d'aquest atzucac suïcida. Almenys és el que vull pensar.

Els indults

I arriba el moment de decidir sobre els indults que s'han demanat per als presos de la sentència del Tribunal Suprem. La qüestió de fons, crec, no és de caràcter moral (si el mereixen o no, si se n'han penedit, si hem de perdonar els enemics), tot i que admeto que n'hi pot haver, sinó política. Ep, no em refereixo a la política de curta volada (si dona o no dona vots, si és una concessió als grups minoritaris que recolzen el Govern Sánchez, etc.) sinó, permeteu-me, de gran volada política

Però per al que vull dir cal una premissa. Hem de voler realment que aquesta qüestió, aquest atzucac insuportable i paralitzador, es resolgui. Almenys, que es desinflami. A mi ja m'agradaria viure en un país sense nacionalistes, suposo, o on fossin una exòtica minoria. En fi, tampoc ho sé molt bé. La qüestió és que el país que tenim, si realment volem que hi compti tothom, haurà de ser suportant nacionalistes (de la mateixa manera que volem que els nacionalistes ens suportin als altres). Al govern o (espero que aviat) a l'oposició, però no puc entendre la Catalunya dels propers anys sense aquesta pota. Tampoc la puc entendre sense els sectors que representa la dreta no nacionalista, sigui dit de pas. 

La qüestió és plantejar-se si es donen les condicions per poder fer aquests passos d'integració, de retrobament nacional, per més tímid que sigui, o no. A mi, i em sembla deduir que la majoria dels que van votar PSC i ERC, primer partit del Parlament i primer partit del Govern, respectivament), també van pensar que no havíem de perdre gaire temps més. Que aquest és el principal objectiu, encara que sigui perquè altres polítiques més útils (els fons europeus, per exemple) flueixin.

Bé, doncs per produir aquest acostament i per desinflamar les nostres relacions amb els altres ciutadans, cosa que em sembla urgent, sempre dins de l'ordre constitucional, la concessió d'un indult total o parcial a cadascun dels condemnats, que han complert una part susbtancial de la seva privació de llibertat, és una excel·lent condició de possibilitat. L'és pels que volem que això es recondueixi, siguem dels huns o dels haltres, com diria en López Bulla. A mi ja m'agradaria que em demanessin perdó, esclar. I que reconeguessin el desastre que han comès, evidentment. Però em sembla que l'objectiu que he explicat s'ho val més que no pas el meu orgull.

¿Qui s'hi oposarà, a banda de les persones de bona fe que han aplaudit i confiat en el nostre sistema judicial, amb tota la raó (i per als quals caldrà tenir tot el respecte)? S'hi oposaran els que encara es pensen que estan fent la independència, perquè viuen permanentment en el principi de plaer edípic. També ho faran els que viuen molt bé del procés: han fet quartos o mantenen el poder institucional (aconseguit gràcies a l'Estat que volen carregar-se, per cert) i no saben que la codicia rompe el saco. I, finalment, el que també pensen que la màxima tensió nacional a Catalunya reporta vots tant aquí com, sobretot, a la resta d'Espanya. Que tampoc saben que tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe. Al davant ens tindran els que —ara digueu-me conservador— no volem que es trenqui res, ni el càntir, ni Catalunya, ni Espanya.

dimecres, de maig 19, 2021

Rufián necessita una classe

La prova que la classe de religió és necessària al nostre sistema educatiu la va donar ahir el diputat d'ERC Gabriel Rufián en una resposta a Vox al debat sobre l'anomenada Llei Trans a les Corts Generals.

No deu saber, el senyor diputat, que bona part dels electors d'ERC, que el voten a ell, són també catòlics (segons les enquestes del CEO), als quals ridiculitza des de la seva posició de superioritat intel·lectual. Tampoc deu saber què significa el llenguatge simbòlic i quin rol té en l'experiència religiosa de la humanitat des dels inicis de la nostra espècie i arreu del món. Incloses altres confessions religioses presents a casa nostra que veig que no gosa citar i que, en cas que ho hagués fet, hauria rebut una merescudíssima acusació d'islamofòbia o antisemitisme, per exemple, que faria les delícies del partit al qual s'adeçava. Si no té idea de res d'això, com és obvi, tampoc deu saber que la religió catòlica atresora, a banda de les barbaritats que tots sabem, una enorme tradició de diàleg amb el món de la cultura o de les idees de cada moment, l'expressió última i més encertada del qual és el Concili Vaticà II, celebrat quan no hi havia ja cap catòlic que cregués "en serps que parlen", excepte que ens estiguem referint als ignorants com ell.

Tot això es podria redreçar (una mica, almenys... d'on no n'hi ha no en raja) si ens prenguéssim la classe de religió, i la religió en general, com una cosa seriosa. La relació amb el sentit, amb els fonaments de cadascú (si hi són, esclar), que passa inexorablement per les seves expressions culturals, sempre provisionals, siguin o no "religions", són constitutives d'això que en diem ésser humà. Entre d'altres motius, per això figuren també a la Declaració dels Drets Humans. I quan entren en crisi, o són perseguides (encara avui en massa llocs del món), o són ridiculitzades per un servidor públic, sempre surten per un altre lloc. D'una manera o altra i per bé i per mal.

La classe de religió, a més de permetre no fer el ridícul als alumnes quan hagin d'obrir la boca, pot ser una manera de deixar algunes coses clares, com aquesta del llenguatge simbòlic. Això va bé tant per entendre el fenomen religiós (el que passa a fora i el que a un li surt de dins, exactament com a l'educació sexual) com per tantes altres àmbits en el qual es fa servir. Sense anar més lluny, en la política, plena també de llenguatge simbòlic, fins i tot pels que ignoren que l'estan fent servir. En fi, si algú estava pensant en eliminar-la del tot, com deia, la prova de la seva urgentíssima necessitat la poden anar a buscar en l'enèssima exhibició d'ignorància d'aquest diputat que va dir que s'hi estaria 18 mesos i ja porta més de cinc anys. Sisplau, també cal mantenir sine qua non les matemàtiques.

Acabo. Ahir, en una contorsió digna del millor dels circs, el president del partit del senyor Rufián ens obsequiava amb un sermonet de la més fonda de les demagògies, fent dir al Papa el que no diu i escampant en palles alienes, fora de la biga del seu ull, alguns dels retrets del Fratelli Tutti als polítics. És increïble fins on arriba la hipocresia. En fi, aquest senyor citicava, seguint el text de l'encíclica "l’actual manera de fer política, una mena de refregit comunicatiu en el qual hi ha debats, sí, però que poc sovint contenen un diàleg, perquè es concentren en el soroll i en la confrontació amb l’objectiu i l’afany principal de cercar likes a les xarxes". Doncs si no li fa res, com que la caritat cristiana comença per un mateix, potser que faci quatre classes a l'excel·lentíssim diputat espanyol, i que busqui arguments més sòlids per atacar Vox, que n'hi ha. Encara que només sigui perquè no ens faci passar vergonya aliena.

dilluns, de maig 17, 2021

¿Nou Govern? Tres incògnites

 

Foto: ElDiario.es


Avui ens hem llevat amb la notícia del preacord entre ERC i Junts que permetria formar govern si, com sembla, tira endavant i recava el suport de la Cup. L'imperi de la immediatesa fa que ens fixem amb el repartiment de carteres (tot i que al 50% nominalment, favorable a Junts en el seu impacte polític), els noms per a les quals monopolitzaran el focus periodístic els propers dies, i no tant amb com es pretenen afrontar els tres esculls que, modestament, hi veig.

En primer lloc, cal recordar que vam celebrar eleccions al febrer de 2021, sobretot, perquè a finals de gener de l'any passat el president Torra va dir que el govern anterior, amb els mateixos socis, ja no donava més de sí. A banda d'ell, que un incompliment judicial va deixar sense el càrrec, ¿hem de pensar que la resta de problemes que el feien inviable s'han resolt? Les enormes dificultats per formar govern dels dos socis, proclamades als quatre vents sense rubor, presagien que això no és així. La causa principal és que la lluita ja explícita per l'hegemonia en el camp nacionalista (i, de retruc, en les preferències electorals dels sectors socials que li donen suport) continua sense treva (és la causa de fons de la situació d'atzucac que vivim al país des de fa prop de deu anys). I, per tant, també la desconfiança.

En segon lloc, no han aclarit quin és el projecte del govern. De manera especial, quina és la línia a seguir respecte a l'obtenció de la independència? Curiosament és el president Torra el primer que ho ha fet notar. I és la mare dels ous. Les declaracions dels líders de les dues formacions parlen de "crear un espai de coordinació i consens" per definir aquesta estratègia. "Si no saps què fer amb una cosa, fes una comissió", s'ha dit sempre. Els entesos diuen que es tracta de buscar un punt intermedi entre la primacia de l'anomenat "Consell de la República", dominat per Puigdemont i, aparentment almenys, convençut de no moure's de l'estratègia de confrontació, i el que voldria ERC, que seria (també aparentment), una retirada digna d'aquesta via sense recorregut. Bé, però el cert és que no hi és, aquesta estratègia, i que tot fa pensar que es farà pregar, perquè potser el punt mig no existeix.

Excurs: tots aquells que, amb la millor de les intencions, demanaven que Salvador Illa, al front del primer grup de la cambra (i a qui realment tem aquesta esfilagarsada majoria independentista), facilités la investidura d'Aragonès per apartar-lo de la dependència de Junts (i alhora trencar els blocs), els faltava aclarir-nos dues coses. Una: com es moderaria l'efecte rebot entre el camp independentista i, dues, la més important, si això implicaria que ERC abandonés les pretensions independentistes, almenys en aquest mandat. No, l'heroi de la retirada només pot ser independentista, i amb galons de falcó. I, encara més, ¿és o no és un escàndol que al partit guanyador de les eleccions no se li doni l'oportunitat de ser investit?

I, en tercer lloc, no hauríem de perdre de vista el "mentre tant" (mentre no arribi la independència, el Messies o Harmagedon, tant me fa; o sigui, sempre). Dos exemples: ¿Quins són els objectius de Catalunya, al Pla de Reconstrucció? (Fons europeus en mans dels de sempre, per cert, ja ens entenem) ¿Com enfrontem el camí fins la postpandèmia i què fem encabat? A més de somniar amb les fotos de les inauguracions, faria bé aquest nou Govern, si aconsegueix fer les seves primeres passes, que es fixés de nou amb el Parlament. Té una enorme majoria per trobar consensos, consensos tenyits cap a l'esquerra. Consensos bons per si mateix, esclar, fent que tots a l'una siguem més forts. Però que, com és lògic, condicionen la resta, l'ambient de cooperació i reptes comuns que necessita Catalunya com mai. I, així, una nova oportunitat per trencar els blocs, el bloqueig, i l'enorme força d'una nació com la catalana que hi perd cada dia que passa mirant-se el melic. Farta de jugades mestres.

dimarts, de maig 11, 2021

Les Santes 2022, fem-la ben grossa


L’any que ve, 2022, fa anys rodons d’unes quantes coses que tenen a veure amb 
Les Santes. La més important és el 250 aniversari de l’arribada de les relíquies de les santes Juliana i Semproniana a Mataró (1772) i, per tant, l’inici de facto de la commemoració pública que ha acabat esdevenint la nostra festa major. La festa, però, encara té un precedent més antic, perquè el 26 de juliol de l’any 1682 va començar a celebrar-se en caràcter més privat, o sigui, farà 360 anys. Farà també 120 anys que els mataronins van votar per referèndum fer de Juliana i Semproniana les nostres patrones. I, encara més, l’any 2002, fa vint anys, l’enyorat Jordi Cuyàs (en pau descansi) va representar el martiri de Les Santes en un magnífic esgrafiat (del qual servidor va tenir l’honor de promoure’n la seva catalogació, vuit anys més tard), al lloc del Camí Ral de la Mercè on hi havia la placa commemorativa del primer esdeveniment que he esmentat. Tot lliga.

Aquest article, ciutadans i ciutadanes, senyors de l’Ajuntament, santeros de pro, és per demanar que tot plegat serveixi d'excusa per fer una festa grossa l’any 2022, una de ben grossa. Depèn de com vagin les coses encara aquest any, potser serà el primer que podrem reprendre un format més o menys normalitzat de la festa (toquem fusta), després de la ditxosa pandèmia. Tot plegat és una perfecta excusa per retrobar-nos, per festejar que vivim junts, sí, però també per reflexionar sobre les nostres formes de fer-ho, per valorar la tradició i la història locals i per treure’n algunes conclusions que, almenys, ens facin més savis.

Com que amb els dies de la festa major no en tindrem prou, i fa massa calor, això ho podríem fer des de mesos abans. Tenim una bona colla d’historiadors de gran nivell que ens ho poden explicar amb conferències, exposicions, webinars, concursos a la tele, què sé jo. Que ens expliquin què, sí, però també el per què, sobretot el per què. Poso alguns exemples. ¿Com és que eren tan importants les relíquies, especialment al Barroc, i quina relació tenien, posem, amb les pandèmies? ¿Podem vincular l'estratègia de les relíquies amb altres que la ciutat teixia per competir a la Catalunya preindustrial? ¿És el Romanticisme el factor dels canvis de valors de fons promouen passar del recent culte a Sant Desideri a l'immediat de Les Santes? ¿Com és que el culte i la festa de Les Santes creixen paral·lelament a l’enorme desenvolupament industrial de la ciutat del segle XIX (el tren i la Missa de Mossèn Blanch, gairebé coincidents)? ¿I les guerres, quina importància tenen en aquell context, que fa que ressoni tan alt el Dona nobis pacem de l’ofici?

Imatge d'arxiu de la Crida a la Festa Major. Foto: R.Gallofré

Imatge d'arxiu de la Crida a la Festa Major. Foto: R.Gallofré

Però no tan sols l’àmbit de la historiografia pot ser interpel·lat. ¿Quina és la funció simbòlica de la religiositat popular? ¿Quins elements de la cultura popular contemporània l’hereten? ¿Per què ens fascinen les deïtats (o sants) desdoblats, des de l’hinduisme al Janus romà fins a sant Nin i san Non, o sant Cosme i sant Damià, o les nostres patrícies romanes?

I, encara diria més. Contemplant l’esgrafiat de Cuyàs del qual us parlava, pintat com si fos un retaule al mig del brogit de cotxes i vianants (i que mereixeria una petita restauració), les preguntes que em venen son absolutament contemporànies, no pas de fa tres, o vint, segles. ¿No us recorda, el mite del martiri de dues noies innocents, les guerres d’ara? ¿No us fa pensar en la violència contra les dones? ¿Què significa, doncs, posar al centre de la nostra ciutat, i de la nostra festa, el testimoni i memorial de les víctimes? Fem-la grossa i parlem-ne.

Article aparegut a Capgros.com.

dilluns, de maig 10, 2021

Deixar de ser criatures

 


Fa tant de temps (més d'un any) i ha tingut tant d'impacte (i el que tindrà) que he pogut recordar un parell de coses, amb la pandèmia, de la meva etapa de regidor a l'ajuntament de Mataró. La primera té a veure amb una altra pandèmia vírica, la de la sida, que encara dura. Els primers casos es van conèixer a mitjan vuitanta i, al 1991, en ser nomenat regidor de Joventut, vaig participar al pla municipal de drogodependències (que ignoro si encara existeix). Una important via de transmissió, a més de la sexual, era l'hàbit de compartir xeringues entre els consumidors d'heroïna. Entre una cosa i l'altra, un dels projectes més importants del pla era la lluita contra la propagació del virus. I una de les claus era el canvi d'hàbits, de manera que es promovia l'ús del preservatiu en les relacions sexuals i un únic ús de xeringues. Em sembla que el programa d'intercanvi de xeringues, tot i el descens del consum d'heroïna, encara continua. A ningú se li escapa que el virus es va fer fort, i mortal, en col·lectius de risc de fàcil estigmatització social i moral: els gais, pel tipus de pràctica sexual més comú, i els heroïnòmans, dependents d'una droga molt exitosa en joves de classes populars. I les resistències d'aquests col·lectius, aleshores i encara de tant en tant, apel·laven a la llibertat, fins i tot al desafiament. Tampoc van faltar teories conspiratòries: el virus era un invent de laboratori promogut per Joan Pau II contra els gais, dels ianquis conra els quinquis, i tot el que vulgueu.

El segon record és molt més tardà. Després de les eleccions municipals de 2003 em van fer regidor de Seguretat Ciutadana. Vist amb el temps (i tot i alguns entrebancs i errors, esclar), és en la que més bé m'ho vaig passar. Una de les competències que hi penjava era la de protecció civil i el repte, aleshores, era completar tots els plans sectorials d'emergències que preveu la llei (nevades, residus tòxics, incendis, terratrèmols, accidents diversos, etc.), a més d'actualitzar el pla que els acull. Tinc la sensació que vam fer molta feina, inclosos alguns simulacres (i alguns "sorpresa"). En vaig aprendre molt, tant de la necessitat de ser el màxim de meticulós i casuístic, o de saber cuidar els nervis, o de lògiques bàsiques que semblen evidents però potser enmig d'un merder poden derivar en catàstrofe. Per exemple: davant d'una emergència, el primer que s'ha de determinar, segons el tipus, és si s'ha d'evacuar o s'ha de confinar la gent. Les últimes acostumen a ser més complicades, perquè sovint l'agent actiu que recomana la mesura és inapreciable: un gas tòxic o un virus, posem per cas.

Estem vivint una pandèmia, d'aquestes que la història ens recorda llargues, i que el seu escurçament es deurà sobretot als avenços científics, amb mesures més o menys intenses de confinament. El nostre ordenament jurídic, el d'una democràcia plena com tantes d'altres, inclou la imposició de mesures extraordinàries quan hi ha riscos que afecten la seguretat o la salut públiques. És a dir, en una crisi com aquesta, la societat ha de fer servir el criteri (crisi i criteri són paraules que provenen de la mateixa arrel grega). El criteri de jerarquitzar els drets a protegir, amb el problema que quan parlem de drets ens referim a una abstracció i quan en notem la seva absència és sempre en relació a un fet material. Aquí és on topen les casuístiques de les quals parlava. Però, en tot cas, s'ha de jerarquitzar. Per exemple: en un incendi primer se salven les vides i, després, si es pot, els béns.

En el cas de la pandèmia, amb la dificultat que les autoritats sanitàries conviuen amb un cacareig ensordidor d'entesos i enteradillos, i la desconfiança estructural que tenim a tota mediació (científica, intel·lectual, política o religiosa), passa el mateix. Com que, a més, tota decisió no deixa de ser una opció, sovint una opció dolenta entre d'altres també de dolentes, la temptació d'assenyalar el dit abans que la lluna és gran, ja ho comprenc. Per això les autoritats sanitàries (aquí, les autoritats les votem, recordin), s'esgargamellen per apel·lar als valors de la responsabilitat col·lectiva tant per a les mesures passives (limitacions de moviment, sobretot), com les actives (higiene, ús de mascareta, vacunació). Efectivament, com en la sida, el problema no només el pot tenir vostè, cosa que justificaria menys intervencionisme de l'administració, sinó, conscientment o inconscient, el perjudici que vostè pot fer als altres per la malaltia mateixa, i la mort, i pel col·lapse dels hospitals, donat el tipus d'increment geomètric de la seva expansió.

Sens dubte, hi ha una gradació de mesures a prendre, d'acord amb els llocs i el moment de la transmissió. I per això se n'han anat prenent diverses. Recordo com els que criticaven l'excessiva duresa dels primers confinaments després la reclamaven en circumstàncies de menys risc, i viceversa. Perquè l'efecte més important de la pandèmia, a banda del de la salut, afecta l'economia (amb sectors d'alta vulnerabilitat) que, contra els alegres profetes del decreixement i altres somnis humits dels que tenen plaça fixa, serveix per generar els recursos a partir dels quals mengem, ens vestim, o ens curen O sigui, vivim. La difícil gestió d'aquesta intersecció (o la seva inflamació, també s'ha de dir) té conseqüències no poc importants, com hem vist en part aquests dies a Madrid.

Sigui com sigui, soc dels que pensen que cal promoure aquesta responsabilitat col·lectiva i, malgrat tot, sancionar els que s'ho salten. ¿Que provoca situacions de casuística opinable? D'acord, apel·lem al sentit comú quan se'n tramitin les al·legacions. ¿Que veiem atacats els nostres drets i llibertats? Sens dubte, perquè hem prioritzat el dret a la salut de tothom i a la llibertat que genera no saber-se amenaçat per determinades actituds (sabent, a més, que les restriccions són temporals). ¿Que els estats (i els seus succedanis, com les autonomies) aprofiten les mesures excepcionals per incrementar el control als ciutadans? M'imagino que el que ho diu no té un mòbil, oi? ¿Que és emprenyador i volem que s'acabi? Doncs sí, i precisament per això cal ser estricte. La paciència és la mare de la ciència.

¿Què en podem aprendre, mentre tant? Doncs se m'acut que, sobretot, a jerarquitzar també nosaltres, com quan baixen els ingressos en una família. No ho podem fer tot, ni tot el que fèiem, i segurament aquesta sigui l'única manera de sortir-nos-en. I valorar, en canvi, el que sí que podem fer, que acostumen a ser moltes coses. És a dir, deixar de ser criatures. Tot això, esclar, sense oblidar el que diuen els cursis, i ara no m'engeguin: que la llibertat que compta és la interior.