diumenge, d’agost 14, 2022

El català és un animal que s'enyora

 



El nostre país ha quedat una mica tronat i considerablement suat. Les convulsions polítiques no porten res de bo. Ja se sap. Les reaccions, si són dirigides per ineptes, són com les revolucions. L'any 1940 fins els arbres semblaven grapejats (p. 14).


«La ciència —escriu [Chesterton]— pot analitzar una costella de porc i dir quant conté de fòsfor, quant de proteïnes, però la ciència no pot analitzar el desig de la costella de porc de ningú ni dir quan conté aquest desig de fam, quant de gust habitual, quant de caprici nerviós, quant d'amor persistent a les coses agradables. En el moment en què un home desitja una costella de porc el seu desig és tan místic i eteri com un desig de cel.» (p. 44)


L'amor és un afer tan vell, tan arcaic, que tot el que ens diem, homes i dones, en el pla de l'amor, està curosament recollit en els fulls de calendari, en les cançons i en les velles comèdies (p. 69).


—Quants anys té, senyoreta, disset?

—No senyor. El mes entrant en faré divuit (p. 76).


—Quins han estat, al teu entendre, els millors oradors del segle?

—El primer, Jaurès. El segon, Trotsky. El tercer, Cambó. El quart, Churchill. (p. 121)


Jo sento pels rèptils un fàstic i una aversió insuperable. El meu liberalisme, la meva permanent defensa de la dignitat humana arrenca d'aquest fet: del fàstic que em fan totes les formes animals i humanes de l'adulació i de la reptilitat. [...] És probablement la sensació física d'horror que em produeixen les selves verges i els rèptils el que em fa sentir cada dia un amor més entranyable pels països de cultura i civilització, en tant que valors oposats a la destructora, cega, violenta, desordenada, repugnant, indominable Naturalesa. Jo no viuria en un país de serps: viuria, en canvi, en la més pobra, pètria i estèril illa grega. (p. 131)


—El satisfà realment aquesta interpretació [, Amadeu Vives]?

—[...] El que vull dir és que la gent refereix sempre la seva felicitat a les coses de la terra. [...] La meva agudesa, la meva sensibilitat, arriben com a màxim a figurar-se el cel com una terra sense escòries, sense pes, alta i etèria. Però el meu punt constant de referència és sempre la terra. (p. 141)


Barcelona té la constitució bàsica d'un poble del Maresme. [...] No hi ha cap raó que s'oposi que un d'aquest pobles arribi a ésser, amb el temps, el que és Barcelona. En realitat Barcelona és el poble del Maresme que té més habitants —alguns més que Mataró, simplement. Barcelona és la capital del Maresme. (p. 178)


Des del Mataró potatoes a la mongeta blanca de Malgrat, des dels pèsols dolços a les ferruginoses bledes, des del bròquil pompós a les albergínies moderades, a les saborosíssimes faves, als tomàquets de pera, a l'escarola tendra i arrissada, ¿què no produeixen en grans quantitats aquestes hortes del Maresme? La terra hi està admirablement cultivada. (p. 179)


L'única font de riquesa de la comarca [del Maresme] eren els embarcats en la carrera d'Amèrica, el contracte de «mota y madera». Suposar que aquests mariners vivien al marge del seu país seria un error: s'hi sentien arrelats, s'hi deixaven els diners, hi projectaven —el català és un animal que s'enyora— sentiments enyoradissos. (p. 189)


La burgesia del nostre país ha tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables. (p. 194)


I els diumenges, a reposar, com féu el Pare Etern després d'haver creat el món, però alternant el repòs amb alguna carícia a la senyora per evitar-li la caiguda en la solitud i la misantropia, que en les dones sempre és perillosa. (p. 206)


En poques paraules: els grecs decidiren, en un moment determinat, tenir tot l'any un record tangible de les festes sensuals i així inventaren el pa de barra, que té un origen fàl·lic, i el llonguet de deu cèntims, que és el complement femení i amable de la barra. Això és el que escrigué un erudit en un diari de Barcelona que no té color polític. Ignoro si el diari tingué baixes. (p. 233)


Si passant per un poble us adoneu que no hi ha fems pels carrers, ni sucs de les quadres i corrals, ni buines de bou, ni aigües pudents, ja podeu afirmar que en el poble es moren de gana. En canvi, si no podeu fer un pas pel poble sense quedar com un sant Llàtzer, ja podeu ben assegurar que el poble neda en l'abundància. (pp. 236-237)


Besalú enfila la conca del Fluvià, la profusió muntanyenca es multiplica, comença el feudalisme i no un podeu treure de sobre la carlinada. Figueres, més que un llombrígol, és la paret d'una muralla. I la vila és tan oberta i empordanesa probablement perquè és tan a prop de la Garrotxa feudalitzada. (p. 244-245)


M'imaginava una explosió fulminant de la diligència [...]. Veia voleiar, deprés d'un soroll corprenedor, braços i cames, conills i gallines, faldilles, sotanes i calces, crosses i ulleres, gorres i sabates, ous, forcs de cebes i pans de pessic. (p. 249)


Escriure és un mal afer, un pèssim afer, del qual voldria veure deslliurats els meus nombrosos enemics. A més a més, la buidor de la solitud en un país en què la gent ha perdut la mútua confiança arriba a fatigar. (p. 252)


Les senyoretes són un encant que passa sobre el misteri sempre renovat de les cames [...]. No hi ha res tan agradable, en els temps que correm, que veure una senyoreta vestida de nit i la seva majestuosa mamà, encara que vagi vestida de dia. [...] Si jo hagués tingut deu mil duros de renda a l'any, hauria pogut, potser, arribar a conquistar un d'aquests cors innocents, hauria pogut arribar a compartir les tristeses de la vida amb una senyoreta destinada a posseir un centenar de vessanes de regadiu. Havent estat un home econòmicament feble, la meva vida no ha tingut cap sentit. Sóc un home fracassat, un home ridícul. [...] Al meu costat hi ha asseguda una senyora madura i bellíssima. Que belles que poden arribar a ésser les senyores madures —però no gaire— que s'han pogut desprendre, per col·locació ben trobada dels seus fills! La senyora —amb la qual entaulo conversacó— m'obliga a tocar de peus a terra. (pp. 257-259)


I això és veritat, les coses sublims no m'han interessat mai. Les coses sublims —vull dir les temptatives de sublimitat— em produeixen una molèstia en to menor, em fan l'efecte d'una nosa —el mateix efecte que em fan els pedants (p. 261).


L'esperit local s'ha de deixar com a monopoli de les grans ciutats. Les grans ciutats tenen un esperit vidriós, puntillós i enervat, però per fortuna sempre tneen una petita minoria crítica i objectiva que el salva. En els nostres pobles, tan abandonats, l'únic patriotisme local positiu és el crític. És l'únic que els pot fer millorar —sobretot ara, que la crítica pública és extingida des de fa tants anys. (p. 273)


El negoci dels llibres vells el fan els drapaires. [...] Concretant, [Salat] assegurava que el millor paper de fumar és el que s'obté amb llibres d'escolàstica i de teologia. Fan el millor fum que existeix —assegurava amb a seva habitual serietat. (p. 281)


En els països protestants, els pobles solen ésser grans i les eglésies petites. En els països catòlics els pobles solen ésser petits i les esglésies eormes, fenomenals. (p. 288)


Els esperits delicats sortiran amb el ciri trencat dels problemes tècnics. Ara: de problemes tècnics només n'hi ha un: els diners. (p. 291)


Un dels drames del català —potser la clau de la seva psicologia deficitària— és no poder presentar una història positiva, tònica, excitant. Per això, a Catalunya triomfen sempre els ideals pobres, simples, febles, malaltissos. (p. 294)


Un idil·li? ¿Però, què és un idil·li? Jo mateix ho he oblidat. És una paraula de precisió difícil. Una vegada vaig demanar a una senyoreta de pagès, de galtes rosades, de mirada una mica bleda, què era un idl·li, i em respongué que era un vermut amb olives (p. 298).


El català, mentre no es demostri el contrari, és un muntanyenc exacerbat que treballa a la plana amb idees de muntanya. (p. 320)


Amb les visions panoràmiques succeeix com amb les quatre o cinc paraules del diccionari més importants: l'etern, l'infinit, el sempre, el mai. Són paraules desproveïdes de sentit immediat. Davant la irrisòria petitesa dels homes i de les dones, ¿quin significat tenen aquestes paraules sobretot en els moments que les coses no són gaire fàcils? Fraseologia, vaguetat. Només les coses temporals, limitades, col·locades dintre del relatiu, són positives i vitals. (p. 340).


En aquest país, les notícies que us dona la gent són en general inexactes o molt aprximades. Quan una persona sap una cosa, sol callar. Quan no la sap, no calla mai. (p. 383)


L'heroisme desaforat dels alpinistes és excessiu. Les meves pretensions consisteixen a arribar a tot arreu pels meus propis passos, sense massa cordes ni escales, vestit com tothom i sense que els mètits se'm pintin a la cara. Nietzsche va escriure: «Em trobo a tres mil cinc-cents peus d'alçària. Ho veig tot clar. He formulat la doctrina de l'etern retorn.» No he pas tingut mai tanta sort. Ho veig tot fosc. No veig res i el que veig menys és el retorn etern. (p. 403)


Decididament, els paisatges que m'agraden més són els ondulats, amb cafès, restaurants, caixes d'estalvi i senyoretes fines i amables. (p. 404)


El màxim plaer del català —poble sobri, treballador, nerciós, modest, inquiet, tenaç— és el plaer de comprar i el plaer de vendre, que són els dos grans sentiments damunt els quals reposa l'economia política moderna. Les dones també són susceptibles de produir plaer, però no pas d'una manera tan segura, continuada i acreditada. (p. 469)


Al pagès li agrada anar pel seu compte i no està amb la idea que els secretaris li adminstrin els quartos. Els pagesos no han cregut mai que els diners s'hagin d'administrar. Els diners són per tenir-los i —si pot ésser— per a retenir-los. (p. 471)


Si el present no existeix més que per a pagar la contribució i el futur és incert, només el passat té fascinació. [...] Hi ha qui diu que amb els anys la memòria s'enriqueix. Ha, ha! Quan per a menjar una trista cirera amb la dentadura la tartana que hom porta a la boca sembla que es bolca amb una aparositat d'ex-vot, se'm fa molt difícil de suposar que amb els anys la meva memòria s'enriqueix. La memòria quan ha estat cultivada, fa el ple al moment de la maduresa, de 'equilibri vital. Després, tot és vaguetat i boira. (p. 489)


Olot fou la veritable capital del carlisme a les comarques catalanes orientals, com de la part occidental la capital en fou la Seu d'Urgell. (p. 523)


Socialment parlant, senyora, tot el que és natural és dolent. És molt més natural no rentar-se la cara que rentar-se-la, en vista de la qual cosa se l'ha de rentar... (p. 528)


La paraula plaer és massa hedonista. Massa poc puritana. La paraula felicitat vol dir el mateix sense engavanyar les delicades, rosades, orelles puritanes. És un circumloqui que està bé. Entre nosaltres, però, aquest moviment és innecessari perquè en aquests topants els puritans són rars i la nostra religió ha estat sempre compatible amb el llibertinatge permès, a cada moment, per la nostra personal posició econòmica. (p. 554)


El clima del Rosselló —l'aire de tramuntana— sembla divinament ben trobat per a la maduració del sexe femení —i, concretament, de les senyores casades. Dona vivor als vells, un punt de carmí a les galtes, una agilitat al cos, una curiositat a l'esperit i molta gana.  [...] El clima de la tramuntana sembla crear condicions objectives per a l'adulteri de molta més eficàcia. La bellesa viva, directa, de les senyores de quaranta anys, de Perpinyà, és sensacional. (pp. 603-604)


L'èxit que tingueren aquests arbres del Migdia de França féu que el Ministère des Travaux Publics adaptés els plàtans per flanquejar les carreteres, i és per aquesta raó que el Ministeri de Foment de madrid adaptà també aquest arbre per a les nostres. (p. 608)


Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella, OC9, Ed. Destino, Barcelona, 1976 (2).

diumenge, de juliol 31, 2022

Soc masclista


 

Això és el que ha sentenciat el tribunal popular de la moral pública perquè vaig gosar defensar l'autor de la piulada de sobre, publicada a Twitter el dia de les Santes patrones de Mataró, quan un jove regidor d'ERC de la ciutat li recriminava aquesta resposta que havia fet, sorprès de l'allau de crítiques que havia rebut. Entre elles, les del líder de Vox de Mataró, amb tota la coherència amb la seva rectitud moral. Deia Manuel Mas, exalcalde i amic, "Perq? No es pot fer broma o ironia amb segons quines coses? Tots els fonamentalistes pensen igual." Responia el regidor Porta "Saps quan l'has cagat però encara la pots cagar més? Doncs això." I a mi, que em fico sempre on no em criden, vaig gosar respondre, una mica cabrejat amb el que veia que li queia a sobre al primer: "Doncs trobo que té tota la raó. Hi ha una regressió moralista vestida de "progre" (sobretot, vestida) que no deixa de ser la repressió de sempre." Aleshores, els canons que apuntaven Mas (ficant-se amb la seva sexualitat, la seva edat, etc... tot molt correcte) van desviar-se cap a mi. El nivell era el mateix, no us penseu pas, però les acusacions es reduïen a una: masclista. Un diputat d'ERC que no recorda que la seva feina (sic) és servir-nos s'hi va sumar entusiasta. Amb ERC i Vox, tot s'ha de dir, va quedar reduïda la cosa.

Tot això no ho explico per avorrir-vos sinó perquè em sembla molt significatiu del replegament moralista, com deia, que trobo que viu el nostre país, amb l'excusa de la correcció política. L'objectiu que algú et titlli de masclista, com és obvi, és deixar de parlar del tema. Tot el que etiquetem amb l'esca del pecat ho fem perquè ens sembla que ha traspassat un límit després del qual no hi ha res més a dir. El que jo posava en dubte, en aquest cas (però en molts d'altres que abunden al nostre debat polític: l'avortament, la prostitució, la immigració, etc.) és que aquest límit es traspassi per la mínima. Perquè, aleshores, no hi ha debat possible sobre els límits, i no podrem fer política.

Vaig preguntar als meus interlocutors que em diguessin exactament on era el masclisme en la imatge. Pot ser que t'agradi o no, que trobis atractives les noies que hi surtin o no et diguin res. Pots, fins i tot, trobar excessiu (abans, els moderns en deien "trangressor") que l'autor substitueixi la iconografia tradicional de les dues santes patrones amb una imatge un pèl frívola (encara podria ser-ne més, esclar). Però ¿masclista? Alguna tuitaire de ràbia victoriana parlava de "cosificació" de cos de la dona. No li vaig saber treure cap més argument, em sap greu. Ara bé, ¿tota imatge atractiva d'un cos és "cosificació"? ¿Ho és només el cos de les dones? Si és així ¿algú s'ha dedicat a mirar de què van força peces artístiques des dels inicis dels temps fins ara? ¿I les sèries? Sincerament, no ho entenc. I, més que renyar-me per lo burro que soc (que ja ho sé), preferiria que alguna ànima caritativa m'ho argumentés com si no ho fos, de burro. ¿És possible?

Vaig preguntar, també, si es tractava dels mateixos prejudicis que un altre exèrcit de la Lliga Moral (o el mateix, no ho sé) havia llançat contra Sit Cantallops per fer, enguany, una imatge molt particular basada en Juliana i Semproniana. I que, contra aquest moralisme, vaig tenir ganes de defensar. Tampoc me'n van saber dir res. L'objectiu no era parlar-ne, esclar. Era col·locar el frame. I com que en Manuel Mas i jo som del mateix partit, avall que fa baixada.

Repressió victoriana al segle XXI

La qüestió de la moralització de la política que vivim, i de tot plegat, em sembla una derivada de la sobre-sentimentalització, que es prioritza sobre l'argumentació. És signe dels temps i caldria que ens ho féssim mirar. D'entrada, el principal problema és que fa masclistes, racistes o homòfobs on no n'hi havia. Que fa enemics, que apartem de nosaltres fins fer que canviïn de muralla. No serà el meu cas, espero. Deploro el masclisme. Per això no m'agrada gens que es banalitzi: té conseqüències massa greus com per dedicar-nos a buscar-lo, a "crear-lo", on (en el cas que hi fos) és absolutament marginal. Jo, digueu-me pràctic, m'estimo més sumar aquell que no té clares les coses, amb el que discrepo una mica, que no d'explusar-lo precisament per aquesta distància. Per dues raons: perquè estic engruixint les files dels altres, que no tenen tantes manies. I perquè, en el fons, ¿qui soc jo per determinar el grau de "puresa" de res? En fi, a mi em sembla que ens caldria mica més de tolerància: la ironia fabrica la distància que de vegades convé per a la tolerància.

Em sembla que a ho he explicat altres vegades. Quan jo era petit, que era el temps del destape i dels inicis d'una llibertat sexual que, per sort, s'ha anat consolidant, hi havia un reducte de senyores (i algun senyor) que es queixaven al rector d'una parròquia mataronina cada vegada que projectaven un film amb algun mugró o un cul en un cine concret. S'hi passaven el dia, com és obvi. En el meu marc mental, la repressió sexual formava part del que ens estàvem alliberant (el franquisme) i l'exhibició lliure de cossos, amb la idea d'una sexualitat més lligada a l'alegria i el gaudi, sense tants prejudicis, una conquesta. Encara ho penso, fins i tot en temps d'hipersexualització que, com una mena de paradoxa, és a l'ordre del dia al costat de les regressions moralistes (de fet, les dues coses van lligades). Bé, doncs avui, una mena de feminisme (molt masculí, per cert, ja ho veieu que la majoria de crítics eren homes), amb l'excusa del miscroscopi per detectar el masclisme pertot, fa perdre la reputació de la seva tradició esmerçant els esforços en aquesta mena de microrepressions enlloc de dedicar-se a la gravetat dels seus estralls. Almenys aquelles beates esperaven a indignar-se quan el cos ja estava despullat; ara disparen abans, per si de cas tens mals pensaments. ¿En què coincideixen? En imaginar-se un model de persona absolutament impol·lut cosa que, només que es compressin un mirall, ja veurien que és impossible. I inhumà. ¿Haurem de tornar a penjar pòsters de noies nues als quartos? ¿O nois, esclar? Potser sí, però a dins de l'armari. Com sempre.

dijous, de juliol 28, 2022

La cuina és política


Diuen que la cuina és com la religió dels nostres dies. I té molts adeptes, fa famosos els cuiners, és l’obsessió de tothom que ens vol curar (“som el que mengem” repeteixen com uns enzes) i tant serveix per reconciliar-se amb l’exterior, a través dels restaurants pleníssims a les nostres ciutats, com per reivindicar els nostres replegaments casolans descobrint a casa les nostres latents arts culinàries. La deriva actual de la cuina és un gran fenomen cultural a Occident que un dia o altre caldrà pensar a fons.

Però la cuina, la cuina occidental, també té repercussions de caràcter polític. És el que ens ve a dir Cuina! o barbàrie, un èxit editorial de la xef Maria Nicolau, que col·labora a la ràdio i, sobretot, que dirigeix un restaurant a Vilanova de Sau. Les decisions sobre els productes que comprem, a qui els comprem i com els fem tenen unes conseqüències polítiques més rellevants que un vot, a vegades. Reivindica, així, l’estratègia de canvi que, a partir de l'economia col·laborativa, també utilitzen iniciatives com Som Mobilitat o Som Energia, o, aterrant a la cuina, algunes cooperatives de consum. Contra la impossibilitat de fer front “als grans”, s’ofereix la possibilitat de sumar milers de canvis petits. Les cooperatives i ateneus obrers de fa cent o cent cinquanta anys pensaven exactament així.

El llibre també és bo, però, per moltes altres coses més. En primer lloc, perquè està molt ben escrit. Barreja erudició científica amb trets biogràfics, receptes amb reflexions d’una fina profunditat. A mi em va robar el cor que citi Panikkar per parlar de les botifarres, per exemple, i vaig trobar molt valenta la seva defensa de la matança del porc, enmig de l’auge animalista que ens envolta. I tot amb un estil molt particular, de descripcions molt acurades amb llenguatge planer. I força humor. Que em perdonin, però a mi em va semblar que llegia Josep Pla, segons com.

Posats a trobar-hi pegues, n’esmentaré una. Contra el que diu, algunes de les propostes “pràctiques” que hi fa són, per molts, impensables d’assumir. Tallar a casa un xai i congelar-ne els trossos, per exemple, em temo que no s’adequa, d’entrada, a les cases que tenim. Alguns, que tenim un caràcter més aviat socialdemòcrata, necessitem propostes més gradualistes, menys creients, si voleu. Em temo que el que pot fer veritablement d’alternativa a les males praxis alimentàries no és tant la ideologia (o la moral) com la practicitat. Però, en fi, potser m’equivoco.

La tradició

La Maria Nicolau tracta també una qüestió que m’interessa, perquè crec que és conflictiva també als nostres dies adamistes i laics: la relació amb la tradició. Per Nicolau, “la tradició és el nostre manual de supervivència i la resposta a qualsevol dels nostres enigmes o dilemes de sostenibilitat que puguem tenir avui en dia”. No, no parla de cuina tan sols. 

En aquesta qüestió ens pot il·lustrar una mica un altre llibre recent, Un plat d’escudella, on Joan de Déu Domènech repassa, a través del menjar, com era la Barcelona entre els segles XIX i XX, just abans de la creació de la Via Laietana, a partir dels escrits d’Emili Vilanova. D’una manera també molt amena i divertida, sabrem com s'organitzaven les cases de menjar, i en funció de què (per exemple, de les classes socials), amb què s’alimentaven les famílies, quins eren els costums segons l’època de l’any i mil coses més.

Dèiem que la cuina té també una dimensió política. Sobre el malbaratament de menjar que generen els nostres hàbits, un grup de jesuïtes fa temps que s’han posat a estudiar-ho i a denunciar-ho, proposant, esclar, mesures que ho pal·liïn. Especialment perquè són recursos escassos en bona part del món. A l’últim quadern de Cristianisme i Justícia ens ho expliquen dos membres del grup esmentat i, de cop, demanes sisplau una coalició d’aquests autors amb la Maria Nicolau demanant-los, però, que ho facin tot una mica més assequible a les nostres possibilitats i limitacions (també morals), com narrava Emili Vilanova dels nostres avantpassats.


Escrit per a la web de la revista Valors.

dimecres, de juny 22, 2022

Benvinguda, Torre Barceló

 


Ara ha fet onze anys que ja no soc regidor, a Mataró, l'última etapa com a tal al capdavant d'Urbanisme, de manera que m'he perdut una mica la lletra menuda i els canvis que hi ha hagut, però el recent anunci de l'inici de les obres de la Torre Barceló, al final de la ronda d'aquest nom, a l'Avinguda del Maresme, m'ho ha fet reviure. Hi ha hagut canvis en tots els sentits (reformes dels plans previstos, a la propietat, al disseny, etc.), però grosso modo, els objectius del pla urbanístic, ideat en temps del meu predecessor, l'amic Arcadi Vilert, són intactes, i és molt significatiu que es reactivin. En recordo aquests:

1. Tres de context: Quant a l'eix Port / Rondes / Via Europa / Mataró Parc, per fer-lo més potent i interactiu, donant servei a la ciutat que travessa, amb una bona colla de barris connectats, amb nuclis potents d'activitat econòmica tericiària. Tots ells amb coses per fer, per cert. El Port, amb una recent actuació potent que esperem que el reactivi; la Via Europa, ja consolidada; el Mataró Parc, pendent de remodelar-se i ampliar-se; aquesta peça. I la del Corte Inglés, que es va planificar com un sol plantjament urbanístic per concentrar els usos. D'aquesta última, que mereixeria parlar-ne a part, només val la pena dir que tenim una enorme peça tericària a tocar del centre, un node, que encara és decisiva.

2. Quant a l'eix Port / Camí Ral / Riera / Parc Central; que també atravessa unts importants de la ciutat, amb connexions amb altres barris. Un ramal potent, destacat amb la recent remodelació del tram del carrer de la Mercè (on la ciutat va rebre les relíquies de Les Santes ara farà 250 anys, i d'aquí ve tot), marcada per punts d'interès cultural (Nau Gaudí, l'Ajuntament, el nou Cafè Nou, la Presó, tres teatres, una biblioteca, el patrimoni arquitectònic des dels romans al Barroc, etc.). I que té vocació de bifurcar-se cap a l'Est acabant de refer l'antic Camí Ral, on hi trobarem Can Marfà, Sant Simó... En zones que s'estan revitalitzant.

3. Quant a l'eix Marítim, que ja va dibuixant un skyline de ciutat moderna, preparada pel temps que vivim (i els que viurem), amb vocació de recuperar del tot el mar com a continuïtat urbana (aviat, l'antiga N-II pacificada), que va del TecnoCampus a Sant Simó, amb els nous sectors desenvolupant-se (l'antic Rengle, l'antiga Iveco-Pegaso, avui plens de vida o omplint-s'hi).

4. I un d'intrínsec. Gràcies als reagrupaments d'usos, edificabilitats i sòl que preveia el pla urbanístic, no només hi ha vida, ciutat, on hi havia usos desaprofitats, sinó que també en surten avingudes amples i zones verdes (per això els edificis són alts, un invent de la modernitat absolutament crucial per qui vulgui ser una ciutat), nous equipaments (per exemple, la Farinera) i nous habitatges de protecció oficial, la reserva dels quals s'estén per aquest tram de la Ronda. És a dir, aquest urbanisme modern, democràtic, dibuixa la ciutat amb les reserves necessàries, amb els usos socials que la ciutat precisa. Quina diferència en haver d'anar corre-cuita a fer invents més o menys creatius en la ciutat consolidada, especialment en la que cresqué sense previsions entre els anys seixanta i setanta del segle passat. Amb problemes estructurals que encara arrosseguem.

De manera que sí, que benvinguda sigui. Vol dir que hem superat problemes, que tenim de nou el rumb en bona direcció, i que caminem de mica en mica cap una ciutat més ordenada, més preparada pels reptes econòmics, més dotada, més vivible i, en definitiva, molt millor. No en tingueu cap dubte.

diumenge, de juny 19, 2022

Marx i Savater


Fa uns mesos vaig llegir tres llibres que anaven, almenys en teoria, contra la religió. Sobretot la cristiana. El primer és una reedició de De los dioses y del mundo i La piedad apasionada, de Fernando Savater (Ed. Polibea, Madrid, 2020), un llibre recòndit del qual vaig saber gràcies a un antic article de Lluís Duch, l’home que ho llegia absolutament tot. Immediatament, vaig recuperar La vida eterna (Ariel, Barcelona, 2007), del mateix autor, que tenia pendent. I, encabat em vaig cruspir l’antologia Sobre la religión, de Karl Marx, a cura de Reyes Mate i José A. Zamora (Ed. Trotta, 2018). 

La primera sensació que vaig tenir és que la millor manera de fugir dels tòpics sobre els autors, tots dos connotadíssims, és llegir-los directament. La segona és que em feia la sensació que, criticant sense embuts la religió, se n’albirava una remota defensa. Tot i que Savater la nega explícitament (algun capellà li havia fet notar en la primera edició, a mitjan setanta), defuig tant les crítiques progres a l’ús com els “opis del poble” tecno-racionalistes. El tinc força subratllat i, ara, mirant-lo en diagonal, em sortirien gairebé més cites favorables que desfavorables, al fet religiós. Això sí, absolutament anticlerical …gairebé com em sembla sovint l’Evangeli, per cert

El cas de Marx és encara més curiós. Parlant d’opi del poble, sovint es cita, descontextualitzada, aquella famosa frase. Però la reflexió marxiana sobre la religió és molt més vasta i complexa, evoluciona des dels seus primers escrits i, en alguns moments, és absolutament precisa. Fill d’un pastor protestant d’origen jueu, Marx acusa la burgesia alemanya d’haver convertit el sistema capitalista en religió i reivindica Luter. No exempt d’humor, en alguns casos (faceta molt ignorada), algunes crítiques (per exemple, contra la religió que ara en diríem new age) semblen fetes d’ara mateix. I, òbviament, defensa que la religió és producte de les condicions socials: La misèria religiosa és expressió i alhora protesta de la misèria real, diu, “el sospir de l’home oprimit”. Així, “la crítica del cel es converteix [...] en la crítica de la terra”. Ara que no queden gaires marxistes, trobo que fa bé de llegir, Marx.

Publicat a Foc Nou juny-agost 2022


dimecres, de maig 11, 2022

La tradició gegantina

 


Passo sovint per davant d'una escola de titularitat religiosa, concertada. Fa poc van ampliar la porta d'accés i hi vaig xafardejar. La sala de l'entrada és un homenatge als gegants, als de l'escola i als de la ciutat. Ni a la façana ni en aquest tros de l'interior que queda al descobert hi ha cap signe que informi de l'opció religiosa de la titularitat. Els gegants són, avui, el gran signe de vinculació amb la tradició cultural i popular pròpia, almenys a la meva ciutat, al conjunt d'escoles, públiques o concertades. A és dels gegants de cada centre, hi ha una veritable vocació gegantera transmesa als més petits. 

Fa poc, a la televisió local parlaven de l'allau d'escoles que visiten la planta baixa de l'Ajuntament, on, en le setmanes prèvies i posteriors de sant Jordi, s'hi exposen les figures institucionals. Se'm va ocórrer comentar-ho amb un tuit de broma (error: ningú entén les bromes a Twitter) en el qual afirmava que "totes les criatures tenen un màster en geganteria i ni punyetera idea de qui és Abraham. En qualsevol cas, espero que no sigui antisemitisme". No va ser ben rebut. Hi ha qui hi veia una mena de contraposició. 

A mi, vaig respondre, em sembla molt bé aquest nivell de coneixement de la tradició local, de la tradició viva; el que no entenc és per quina raó no es transmeten amb la mateixa passió altres tradicions, també vives, que configuren de forma molt sòlida la nostra cultura. Vaig posar d'exemple Abraham per dir que la tradició de la qual parlo té origen jueu (i que en aquest món d'ofesos ràpidament algú podria atribuir falsament a l'antisemitisme) i perquè, ves per on, l'aportació cultural més rellevant que ha viscut la meva ciutat en les darreres dècades és l'islam, a causa de la forta immigració magribina. I l'islam també surt de la tradició abrahàmica. Tradició de la qual beu tota la cultura occidental (que és on vivim) i de la qual encara tenim experiències molt presents (fa poc hem celebrat la Pasqua cristiana i el Ramadà musulmà, cosa que no deu ser apta pel públic infantil).

Tot això ve al cas perquè em sembla que caldria pensar-hi una mica. En primer lloc, perquè ens estem perdent coses importants i que serveixen per a moments importants de la vida, que les tenim a l'abast tant per aprofitar-les com per refutar-les, que resulten rellevants en la vida de molts dels nostres conciutadans, conscientment o insconscient. No recordo cap visita escolar, almenys publicitada, a algun dels dos grans altars barrocs que la meva ciutat atresora, des dels quals podem explicar tantes coses... Per exemple, l'origen dels gegants.

En segon lloc, perquè és tot un repte, alhora, per les escoles cristianes, immerses elles també en el procés de secularització que viu el conjunt d'Europa (almenys), amb l'absència de vocacions i relleus en els ordes religiosos que les acullen. I encara és un repte més gran per a les escoles públiques, on, de vegades, la mínima presència de religió té els efectes d'uns quants graus en una prova d'alcoholèmia: invalida tota la resta i treu punts. Pessebres i nadales sense Nen Jesús, la Quaresma de les potes, la Pasqua dels ous. Això per no parlar dels problemes per enfrontar, ritualment i més a fons, impactes com la mort.

En tercer lloc, perquè estem infantilitzant els processos de socialització. Ni els gegants, ni les festes a les quals m'he referit, són cosa de criatures i prou, com em sembla que les estem tractant. Ni, m'atreviria a dir, les "coses de criatures" han de ser només per a criatures. Em temo que créixer, descobrir el món, passa per reconèixer el món adult (per això els gegants són gegants), i no per amagar-lo. Reconèixer el món adult a través de la cultura per no haver de recórrer a la pornografia (directament o simbòlica), cansat del món infantil on els adults ens encasellen, i on, de fet, voldrien viure.

I per últim, perquè tenim una mala relació amb la tradició. Els uns, pocs, tradicionalistes, perquè ignoren el caràcter viu de tota tradició, la seva presentalitat. La nostàlgia la converteix en arqueologia. La tradició és allò que agafo jo, responsablement, per llegar-ho a les següents generacions. Els altres, els adamistes, perquè juguen perillosament contra el coneixement adquirit de les nostres civilitzacions, sense el qual perdrem més que no guanyarem. Avui, la lluita per la supressió d ela pena de mort té el seu origen, encara, en una pedra que Moisès, també comú en les tres tradicions religioses de la Mediterrània, diuen, va baixar. I es va trobar els seus compatriotes adorant el vedell d'or. Perquè si sortim de la tradició iconoclasta i crítica que inclou Abraham, Moisès i el que expulsava mercaders del Temple, la temptació és abraçar qualsevol cantamanyanes que ens ofereixi l'oro i el moro. Dels quals n'anem plens.

divendres, de maig 06, 2022

Teoria dels gossos

 


Segons una amiga meva que ha estudiat els processos contemporanis de radicalització (islamisme, extremes dreta i esquerra…), els experts avisen que aviat caldrà sumar-hi l’animalisme, com tot just s’insinua en els recents atacs a granges. Tant de bo es pugui prevenir i ens ho estalviem, però, certament, algunes de les reaccions aïrades d’aquest col·lectiu, amb el silenci còmplice d’una majoria que no vol ser titllada d’insensible, fan pensar que no.


Ras i curt, l’animalisme es basa en la creença que els animals tenen drets. Drets amenaçats que s’han de defensar. Sovint amb la denúncia de situacions extremes, realment condemnables, l’esmena acaba fent-se a la totalitat. Perseguint el maltracte a les bèsties s'acaben blasmant espectacles o usos agrícoles. Qüestionant els mètodes qualitatius i l’impacte econòmic i ambiental de les macrogranges ens embranquem fins a santificar el veganisme. Un aspecte lateral (sí, lateral i auxiliar) de la vida humana, que pot governar-se amb seny i mesura, acaba sent central. Defineix els fonaments sense ser aquest el seu lloc i, esclar, acaba fonamentalista.


Només apunto, perquè donaria per molt més, tres aspectes que trobo crítics si aquesta majoria temorosa segueix el corrent o deixa fer com si res a l’innocent animalisme. La primera té a veure amb els drets. Tot i que les Nacions Unides així ho van acordar el 1977, pel que sembla, em resisteixo a aplicar la paraula dret a res que no sigui humà, inclosos els altres éssers vius. Hi ha un debat interessant en el món de l’ètica (i aquí, una bona mostra d’articles que ha agrupat en Ramon Alcoberro), de manera que no m'estendré gaire. Però no em resisteixo a recordar que els drets són conquestes humanes precisament per no ser tractats com animals. O vegetals. I que l’assimilació legal o ètica entre els éssers humans i la resta d’éssers vius, com poden imaginar-se, degrada el primer grup. Ara, precisament per això, perquè els homes som més que animals, podem ser perfectament capaços de respectar-los i de regular en quines condicions hi convivim, entre d’altres coses, perquè fa milers i milers d’anys que hi establim relacions domèstiques. D’això, els nous fonamentalistes en diuen “especisme”.


On és l’altre?


El segon aspecte que vull comentar me’l va fer pensar Byung-Chul Han. Segons ell, un dels problemes de les relacions amoroses de la nostra època, elegides en teoria autònomament, és l’absoluta expectativa de relacions positives, quan les relacions humanes són estructuralment negatives. L’altre, sobretot l'altre més íntim, és alter i alien. El que ens atrau però també allò de més incomprensible o inassumible. I navegar entre aquestes dues aigües és, sens dubte, el gran repte de l’alteritat. Les mascotes, sobretot els gossos, que sembla que han modificat en aquesta direcció la seva genètica, cobreixen la il·lusió de les relacions positives. Competiran entre ells (sempre sembla que s’hagin de matar, els gossos, quan es troben pel carrer), però no amb tu. Quan els teus fills adolescents ja jo et riguin les gràcies, quan la teva parella no corri a abraçar-te i omplir-te de petons quan arribes a casa, quan tothom mandregi i ningú estigui per tu, quan passis absolutament desapercebut a tot arreu, tranquil: el gos sempre ho compensarà. Ho substituirà. En alguns casos, ho admeto, serà una bona excusa per refer-nos (els gossos com a lubricants familiars), però em temo que no ajudaran gaire a penetrar en el món ignot de l’alteritat que dèiem, on temem la paraula “no”. Els gossos sempre ens donaran un sí. Submisos al dictador que tots portem a dins.


Per últim, els processos de radicalització dels que parlava la meva amiga emergeixen a partir de la crisi dels grans relats moderns. Les persones sembla que caminem una mica marejades si no tenim uns fonaments sòlids, de manera que quan no en tenim, els busquem. Un recer, una identitat, una gravetat. Potser també un sentit. I, finalment, una purificació. L’animalisme, davant la ineficiència dels referents sòlids compartits a la Modernitat, fa també aquesta funció reencantadora, amb el seu propi relat. La seva pròpia versió sobre la vida, el seu aparell moral, els seus rituals bàsics, la identificació de l’enemic i, per últim, la incorporació (in corpore) purificadora amb tabús alimentaris. Res que no haguem vist, però, esclar, paorosament atàvic. Adamista: de res no serveixen tres mil anys de tradició judeocristiana o de cultura clàssica, ni molt menys els últims quatre segles de filosofia occidental que alerten contra la temptació purista i que defensen aquest animal que un dia es va descobrir com alguna cosa més. I que va confiar en aquesta cosa de més des de la seva condició imperfecta i vulnerable, no pas en contra. 


Article publicat a la web de la revista Valors.

divendres, d’abril 01, 2022

Soldats d'Ucraïna



Des de l’esclat de la invasió russa a Ucraïna, s’han programat un munt d’actes, campanyes solidàries i pregàries, almenys al món catòlic. No són pocs els qui ens recorden la importància de la “cultura de la pau” i tampoc els qui, des del Papa cap avall, ens recomanen que intensifiquem la nostra pregària. I, contra els que en critiquen la “utiltat”, trobo que està molt bé predisposar-se a acollir l’escolta i la resposta de Déu en un mateix quan ens afecta un fet d’aquestes característiques.

Però no ens confonguem. Déu no vindrà com un superheroi per més que ho demanem. Com sempre, Déu i la seva esperança esclataran on menys l’esperem, on més patiment hi hagi. I no pas per art de màgia sinó per obra de mans humanes. Heus ací l’Aliança que aguanta holocaustos, deserts i calvaris: a les nostres mans tenim la possibilitat que Déu sigui “el qui és” i aleshores ell “és”. 

Per això em sobren apel·lacions genèriques a la pau, o contra “les guerres”, i, en canvi, trobo a faltar un reconeixement als soldats que, posant en risc la seva vida, han sortit a repel·lir l’atac injustificable del règim de Putin. A ells i a les seves famílies. Aquests soldats defensen el seu país, sí, i la seva gent, esclar. Però són també el primer front de la nostra trinxera. La que, quan sortim de pregar i de dir quatre obvietats, dorm tranquil·lament amb la seva consciència, posant-se al llit ben escalfada amb un gas que viatja fins a nosaltres amb preu de sang. Aquesta trinxera des d’on ens queixem de la nostra democràcia imperfecta mentre aquests compatriotes europeus en defensen els fonaments davant la tirania. Aquest conte de fades que ignora els perills del món senzillament perquè no els viu. I no els viu perquè algú pensa en els perills del món i s’hi enfronta per nosaltres. Sense que en diguem ni piu. Sense que algú pensi de nosaltres que no som prou pacifistes, prou bones persones, prou bons minyons. No sé si són gaire “bones persones” aquests soldats, però estic segur que, amb els publicans i les prostitutes, ens precediran al Regne del Cel.

Article publicat a la revista Foc Nou (març 2022). Foto: GLEB GARANICH / REUTERS

dilluns, de març 28, 2022

Les Santes de Cantallops

 


Si jo fos artista, no sé si m'agradaria pas que em triessin, els de la Comissió de Les Santes, per fer el cartell. Tot i que estic acostumat al pim pam pum, no sé si val la pena sotmetre's a l'escrutini anual, sovint implacable, de l'aportació que cada any fa un artista a la nostra festa major. Aquest a vegada ha tocat a la Sit Cantallops, una dibuixant i tatuadora de Mataró que va néixer a Arenys de Munt. No voldria sumar-me a l'exèrcit d'opinadors que, a les xarxes socials, han expressat militantment l'acord o, sobretot, el desacord amb la proposta d'enguany. Atrevida i provocadora, diuen els primers. Lletja, poc adequada o, fins i tot, irrespectuosa, responen els altres. Faré, això sí, quatre apunts ràpids del que m'ha fet pensar, encara que sigui per aclarir-me jo mateix.

Art o publicitat?

Ja fa temps que penso que és un error demanar a un artista que faci el cartell de Les Santes, costum immemorial i que no sé massa per què serveix. Si és un element publicitari (a l'encàrrec del qual hi hauria d'haver els objectius que s'hi persegueixen), trobo que és més aviat feina de dissenyadors, que també tindran més fàcil l'aplicació de la proposta als altres elements festius que l'usen (la samarreta, la web, les entrades, etc.). Perquè l'art no té res a veure amb la publicitat; més aviat en defuig. El disseny és útil, té una funció, i l'art no. Precisament ho és quan deixa de ser funcional (encara que sigui capgirant un urinari). Al revés, potser sí que encaixa (un tros manipulat d'un tapís de Miró representa avui la primera entitat bancària espanyola, posem per cas). A les proves em remeto: em sembla que dels millors cartells que recordo, la majoria són de dissenyadors. Potser poden afegir la seva condició a la d'artista, però la de dissenyador és la que resol l'encàrrec. I viceversa, hi ha magnífics artistes mataronins amb pèssims cartells. La qüestió de fons és, em penso, resoldre la pregunta de quina és la funció del cartell, en ple segle XXI digitalitzat. No la sabria respondre, jo.

La segona prèvia correspon a la iconografia tòpica de la festa: quins elements reconeixem i quins no. I si en podem reconèixer de nous, per exemple, o amb noves perspectives. En aquest aspecte, a mi sempre m'ha semblat una mica repetitiu, excessivament tòpic, l'ús de les figures (dels gegants als nans passant per tot el bestiari). Tant, que ja he agafat mania als cartells que hi recorren, amb alguna excepció. A més, els han dibuixat de tantes maneres que no sé si és possible fer-ne cap d'original. Per això, em miro amb més interès els cartells que se n'escapen: que posen el focus en detalls aparentment sobrers (el foc, els colors) i, sobretot, en la mirada humana, que és el canvi que la ciutat celebra: aquells carrers quotidians, aquells veïns de cada dia, passen a ser excepcionals.

I encara m'agrada més quan hi ha una aproximació a les patrones, al nostre mite romàntic local. La reinvenció del duet femení icònic, basat en la virtut, aporta moltes notícies de com ens veiem nosaltres, avui. Digues com veus Juliana i Semproniana l'any 2022, 250 anys més tard de l'efemèride de la vinguda de les seves relíquies a la ciutat, i et diré com ets. Les aproximacions que n'han fet els artistes els últims decennis, no gaires, insisteixen en la seva "desmitificació". Des de les andywarholianes d'en Jordi Gasull a les del còctel de Jordi Cuyàs (el mateix que faria un mural del seu martiri, que ho compensa). D'altres, menys dissenyadors, recorren a una imatge més clàssica: les patrones com a puntal.

El cartell de Sit Cantallops em sembla que s'apunta a la primera opció, la de la reinvenció. La trobo més artística que funcional o, almenys, m'interessa més com a proposta artística que com a propaganda. ¿I què hi veiem? La ciutat, el que pretén ser tota la ciutat, acollint dues noies que semblen descansar de la festa (o dormir la mona, diran els detractors). La noia que reposa és també una icona romàntica, no ho oblidem. Amb un peu, a pet d'ones, una d'elles toca el mar on la tradició diu que hi van llançar els cossos de les màrtirs. Contrasta el dibuix en blanc i negre amb el color suau dels vestits de les noies, aquesta dicotomia entre el quotidià i el festiu, segurament el dia 27 de juliol a la nit, com anuncien els dos coets del fons i com, quan t'hi vas acostant, revelen els detalls de la ciutat (ara sí, amb gegants).

Les Santes obscenes

¿Com és que, en alguns casos, desagrada tant? A parer meu, perquè hi ha una primera lectura que fa tirar enrere. L'estètica de les noies connota els límits del papanatisme reivindicatiu actual: potser ja n'estem farts que tot "lo autèntic" hagi de respondre a una estètica despenjada. Potser veiem de seguida la patètica cercavila de borratxos, pixaners i drogats que fan les seves particulars matinades de la festa, cada nit (i que la fan menys "major", esclar). Potser, per resumir, la primera lectura que fem de la mirada de l'artista a la nostra festa ens desagrada perquè la reconeixem massa, per l'obscenitat. I, efectivament, una de les coses que podem esperar de l'art (i no de la publicitat) és que retiri la cortina del que hi ha darrera de l'escena (ob scenum). Com a mínim l'art modern, vull dir el que assumeix els principis de la Modernitat i pretén sistematitzar "el que no veiem" perquè ens quadri tot. Però és obvi que alguna cosa no quadra, darrere l'escena.

Les nostres particulars noies, però, s'hi situen al davant, al davant de la ciutat. En volen ser protagonistes. No volen pertànyer al misteri. El nostre temps de xarxes és un temps que blasma el misteri, que desacralitza la intimitat, que desafia la discreció. La tatua. Les santes Juliana i Semproniana del nostre temps, doncs, no en són pas alienes. Però hi ha un petit detall: el mite inclou el martiri i, com deia al principi, parla de la virtut. És ben curiós lligar això amb una festa major com la nostra, però el repte artístic s'ha d'atrevir a fer-ho. ¿On és el martiri, aquí, i on és la virtut?

Aquesta és la segona lectura que hem de fer, em temo, de la proposta de Cantallops. A veure si el martiri és exactament el que està retratant, o el que nosaltres temem quan ho està fent. Alguns diuen que els hi sembla "lleig", el cartell. Bé, imagineu-vos uns cossos de dones martitritzats, violentats, sagnants, a veure si us semblaria gaire maco. No cosa gaire d'imaginar-s'ho si de veres ens creiem que la violència masclista és un problema greu, per exemple. O si per un moment pensem que estem parlant de festa mentre Putin assassina civils a Ucraïna, nens i dones. No sé si fora gaire bonica aquesta actualització del nostre mite local, si en portaríem les samarretes. Però potser resulta que allò que critiquem (no exactament el que representa, que pot ser més feliç, esclar) és el que ens martiritza. I l'absència de models virtuosos, sigui per l'aplanament progre de la virtut a l'ensenyament o sigui per la banalitat carca que confon "valor y precio", o sigui pel que sigui, el que ens angoixa. ¿On és, doncs, el que ens pot ajudar a viure? ¿Qui és capaç, avui, de fer una proposta del que val la pena i del que no, més enllà del que ens agrada o no?

També per això fem festa major: per descobrir entre el que ens envolta un entorn més amable, una ciutat més alegre, un món millor que el de cada dia. Una celebració de la vida, que és més profunda i valuosa del que ens sembla. I la tradició ens permet fer-ho amb el fil llegendari d'unes noies que ho van entendre de seguida. Tant, que uns dies l'any, aquí, a la vora del mar que les va veure empassar, la nostra festa té el seu nom.

diumenge, de març 27, 2022

Ens espera a cada cantonada


Lluc 15, 1-3. 11-32


Aquest diumenge llegirem la paràbola del fill pròdig. Només per això hi hauria d’haver cues. És una història magnífica, mai no s’acaben de veure-hi coses, sempre podem adoptar la perspectiva de qualsevol dels personatges i no ens en sentirem defraudats. Aquesta paràbola parla de la nostra vida: un dia som el fill que dilapida l’herència; l’altre el germà, fill fidel que no entén la predilecció de pare pel fill perdut… I encara un altre dia ens sentirem identificats amb el pare. ¡Qui diu que l’Evangeli va d’angelets o de sermonets per fer bondat! Podria ser ben bé un argument de Netflix o, sense anar tan lluny, una història de desencontres entre pares i fills d’ara, o de tants i tants conflictes que hi ha al nostre voltant.


El teòleg Josep M. Rovira Belloso deia que Jesús parla amb paràboles perquè “del Déu infinit només se’n pot parlar amb paràboles”, és a dir, amb analogies de la nostra vida, “perquè desborda tots els conceptes humans”. Així que Jesús explica aquesta paràbola, amb unes quantes més, després que entre el seus grup de seguidors s’hi sumés gent de mala vida. Ara en diríem gent indesitjable, persones que ens fan fàstic, per entendre’ns. I no només un fàstic físic (com fer pudor o tenir tares) sinó també un fàstic moral. Els “fariseus i mestres de la llei”, com diu l’Evangeli, ho criticaven. I és aleshores quan Jesús els explica aquestes paràboles. La més complexa, la més rica, com deia, és la del fill pròdig. I té, si he de resumir-ho, dos grans eixos.


El primer: que el seu missatge no va de bons i dolents sinó dels que tenen i dels que no tenen, bàsicament. I sempre a favor dels que no tenen. Dels que no tenen diners, ni poder, esclar. Però també dels que no tenen dignitat, dels que estan lluny de tot, a sota de tot, dels que per no tenir no sembla ni que tinguin déu. No al costat dels bons, si és que se’n pot dir així. Per dir-ho d'una altra manera: Jesús ve al rescat de les víctimes, efectivament. I també ve al rescat dels culpables. Siguin víctimes o culpables bones persones o no. Al Déu de la nostra tradició, no sé si li interessa massa aquest cuento dels bons i els dolents.


El segon eix és el de l’amor incondicional. Si no és incondicional, és una transacció, com si estiguéssim en una oficina de la caixa o en un prostíbul. “Si me das yo también te doy”, com diu una cançó de l’Enrique Iglesias. Doncs bé, la proposta de Jesús és la d’alliberar-nos, també, de les transaccions i la d’obrir-nos a la donació gratuïta. Passar de la calculadora de les transaccions humanes a la festa de la vida. “Calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”, diu el pare al seu fill gran. El fill gran a qui també li diu “tot el que és meu és teu”, i que recorda aquella altra frase a l’Evangeli de Joan: “el Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans”. Aquest amor incondicional, doncs, té el mitjà insubstituïble del Fill: l’alteritat i la humanitat, doncs. “Tot allò que feu als més petits m’ho feu a mi”, dirà encara en un altre lloc.


Fa poc, el filòsof Joan-Carles Mèlich, que és agnòstic, ens deia a uns uns quants cristians que “el més important del cristianisme és que treu a Déu del temple i l’identifica amb aquell que pateix, amb els més vulnerables” (és a dir, amb els més humans) de nosaltres.


He estat quatre setmanes explicant què em semblen, a mi, les lectures d’aquests quatre primers diumenges de Quaresma. Espero que us hagi estat útil, encara que sigui una mica. Si és així, ho celebro. I si no hi esteu d’acord, també ho celebro: l’Església és aquest conjunt de persones diferents com diferents ens vol Déu, contra la pretensió de la torre de Babel. Però feu-me cas, el més interessant de tot plegat és encara per descobrir en aquestes lectures, en aquesta Paraula que ens espera, almenys, cada diumenge. Fins a la Pasqua, la de veritat, que també ens espera a cada cantonada.


Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat. Últim dels quatre comentaris de les quatre primeres lectures de missa de la Quaresma. Foto: El fill pròdig, de Josep Llimona (1879, MNAC)


diumenge, de març 20, 2022

El Déu que serà

 Èxode 3, 1-8a 13-15


Avui, enlloc de l’Evangeli, vull fixar-me en la primera lectura, de l’Antic Testament. És un molt conegut passatge de l’Èxode en el qual Déu confia a Moisès la seva missió. Com passa en el cas de la Transfiguració, que parlàvem la setmana passada, l’escena és plena de matisos, símbols i detalls. Començant per una bardissa que crema però no es consumeix com a manifestació de Déu, una imatge que em sembla bellíssima. Déu, és a dir, el que està al capdamunt de tot el més important, diríem, s’identifica amb un tros d’herbots inútils. I tot allò que porta, aquest foc, aquest desig ardent, crema sense destruir. Aquest primer detall ens fa notar que la presència de Déu entre nosaltres només pot ser percebuda simbòlicament. I què és, un símbol? Un símbol és un objecte, o una acció, o un ritual, que, per la raó que sigui, fa present el que no podem veure. Per exemple: els casats porten un anell, que és un cercle que no té principi ni final, per simbolitzar el seu compromís, sobretot quan estan lluny de la seva parella. O les fotos o objectes dels nostres éssers estimats quan moren, als quals donem, segons es diu, un “valor sentimental”. Les banderes o escuts simbolitzen tot un país, perquè no sabríem com agrupar-lo. Etcètera.


Bé, doncs això que els creients anomenem Déu (i que en un context no creient assimilaríem a la màxima justícia possible, o a la màxima llibertat possible) no és a l’abast, és (literalment) u-tòpic, no és enlloc. O no ho és encara (després en parlarem). I, de ser a l’abast, no sé si la nostra petita existència el podria abastar. Però les persones, segurament des dels inicis de la parla articulada las nostres avantpassats homínids, hem descobert el llenguatge simbòlic: expressar el que sabem que hi és però no veiem. Com els cérvols pintats a les parets de les coves, com les constel·lacions reproduïdes en cercles de pedres. O les paraules que designen conceptes abstractes. De manera que el que diu que “parla amb Déu” o promet “paradisos” ens enreda si no admet que ho fa a través dels símbols: dels objectes que ens permeten designar el que no coneixem.


La primera lectura d’aquest diumenge ho expressa molt bé quan Moisès pregunta qui és el déu que li parla. El text s’hi està una estona. Aquesta veu que surt dels arbustos, dels marges, no té res a veure amb els déus a l’ús. La seva orientació, contràriament a l’entotsolament dels déus habituals, és la concreció humana, que la Bíblia exemplifica amb el poble d’Israel i aquest passatge acaba essent la crida que Déu fa a Moisès. I, curiosament, quan Moisès insisteix en preguntar el seu nom, déu diu “Jo soc el qui soc” i, a continuació, “Digues als israelites: "Jo soc" m'envia a vosaltres”.


Aquí també farem una breu reflexió, i de seguida acabo. Com que les conjugacions verbals en hebreu es veu que són molt complexes, el temps amb el qual parla Déu, tant podria traduir-se així, en present (“soc el qui soc”, o “sóc el qui és”) com en futur, és a dir, “jo soc el que serà” o “el que s’esdevindrà”). Perquè la missió que encarrega a Moisès és una missió que té objectius, que té futur, el futur que simbolitza “La Terra Promesa”. El judaisme, en realitat, contra les religions de l’”etern retorn” és l’inventor de la idea de progrés, que segles més tard recuperaria la modernitat. Les coses poden canviar.


Si Déu, doncs, és el que serà, és que encara no hi és o, millor dit, és que ens necessita a nosaltres per ser, cosa que tampoc s’assembla gaire a la resta de déus disponibles, pels quals som perfectament prescindibles. Pels déus d’ara, també. Tant els que d’entrada se’ls hi veu el plumero, i que Jesús ja denunciava, relatius a la nostra relació amb el poder o els diners, com d’aquells dés actuals diguem-ne més ben intencionats pels quals també podem ser un zero a l’esquerra. “L’important és l’objectiu, el projecte, no les persones”, de vegades es diu per perdonar errors humans. Doncs bé, és al revés. Sense posar primer les persones no hi ha objectius que valguin. I el Senyor dels Objectius, aquí disfressat de déu d’Israel, així li va fer saber al pobre Moisès.



Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat.


dimecres, de març 16, 2022

Rufián: tenen raó els «señoritos» de Junts

 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb Junts quan s'enutja amb el seu soci, una vegada més, arran de les declaracions de Gabriel Rufián. Amb un to de solemnitat ridícula (repetint les frases), el portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats afirmava ahir en aquesta seu que els encarregats de l'entorn de Puigdemont (i ell mateix) de parlar amb les autoritats russes eren «señoritos» que «es creien ser James Bond». Jo més aviat ho havia comparat amb el sastre de Panamà de la famosa novel·la de John Le Carré (i la seva versió cinematogràfica). Però ja ens entenem: tot plegat sembla una pantomima i, si no fos per la tragèdia a Ucraïna, ens passaríem el dia rient-nos-en.

Els socis d'ERC al Govern, Junts per Catalunya, han agafat una bona emprenyada. En teoria, per l'aval que dona el diputat Rufián a les informacions que s'han publicat aquests dies. Per ells, és un invent més de les «clavegueres de l'Estat», tot i que hi ha proves que ho avalen. En el fons, crec, retreuen als seus socis que no s'acabin de creure la vigència de la lluita per la independència, encara que el retret podria ser mutu, esclar. En el que tenen raó és que, si de veres es vol la independència de Catalunya, un dels flancs a cobrir és el de la comunitat internacional. Ni un sol país, ni el més insignificant del món, va reconèixer la República Catalana. Diuen els d'ERC que al conseller d'Exteriors d'aleshores, Raül Romeva no se li hauria passat pel cap buiscar el suport dels russos. El que no sabem és si en va buscar cap més, perquè el resultat fou ben galdós. Zero.

Ara bé, l'únic precedent de la interpretació que l'independentisme fa del dret a l'autodeterminació (és a dir, al marge de les resolucions de l'ONU i del Comitè de Venècia) és el dels referèndums de Crimea, Donetsk i Lugansk (2014), precisament sota la dominació de facto russa. Si algú hagués jugat en sèrio per la independència, si realment valia tant la pena i era tan prioritària per Catalunya, potser sí que era una carta per jugar. Òbviament, en cas d'aconseguir-ho (cosa francament difícil), el preu hauria estat alt, també en termes de seguretat. Però quan un assimila la independència als grans valors, a les "divinas palabras" (la llibertat, la sobirania, etc.), és lògic que l'anteposi a una cosa tan sagrada com la integritat de la vida humana, com ha dit amb la sinceritat que la caracteritza la gèlida exconsellera Clara Ponsatí.

Tot això és lògic però, com ara comprovem amb la guerra d'Ucraïna, hauria estat un desastre descomunal. Per sort, cap dels actors del procés independentista culminat sense èxit la tardor de 2017 s'acabava de creure això de la independència. Ningú va fer cap "estructura d'estat", ningú va planificar l'endemà del Dia D, ningú va preveure cap procés d'ocupació (o desocupació, depèn de qui parli) dels centres de poder del Govern d'Espanya a Catalunya, ningú va preveure cap fons de resistència per la població catalana, ningú va pensar en cap mecanisme de defensa i, com es veu ara, ningú va aconseguir cap mínim suport de cap estat sobirà del món. Només van fer dues coses, i les dues han esdevingut un carreró sense sortida: l'ús de la independència com a mobilització política i electoral (com a promesa) i la pràctica de simulacions en forma d'actes administratius i polítics per poder-ho satisfer, actes que s'han identificat com a delictius, pels que n'han patit les conseqüències penals els seus inductors i que s'han intentat reciclar com a nou combustible polític i electoral. De moment, Pere Aragonès va poder ser investit president gràcies a les brases d'aquest combustible, poca broma.

La prova que l'energia sobrant va acabant-se és que les baralles entre els dos grans partits que es disputen l'hegemonia postpujolista (els símptomes de les quals ja les vam veure quan es negociava l'Estatut de 2006) animen (és un dir) la vida política catalana enmig d'una legislatura gris i sense horitzons clars. Si la cosa fos com d'un matrimoni mal avingut, també podria ser motiu de mofa. Al cap i a la fi, donaria per alguns programes del Polònia, si encara el fan, que no ho sé. Però els conflictes interns afecten de vegades projectes com el de l'ampliació de l'aeroport, o les negociacions amb el Govern Sánchez, i el resultat només pot ser la paràlisi.

I no, la independència de Catalunya, un projecte polític tan legítim com qualsevol altre, no pot ser l'única interpretació possible de les grans paraules, dels grans valors pels quals sacrificaríem una sola vida humana. La democràcia, al cap i a la fi, no és res més que això: reconèixer que cap dels projectes polítics, per més bonics que siguin, pot identificar-se amb valors comuns. I que, de fet, no pot imposar-se mai del tot: d'aquí els límits de l'estat de dret. Quan algú pensa que la vida humana està per sota del seu projecte polític, qui treu el cap és el totalitarisme. El mateix que critiquem ara, amb raó, a Putin, que enverina, empresona i assassina els seus contrincants. Per això no ens ha d'estranyar que algú dels nostres en busqués la complicitat, i hauríem de demanar a ERC que, si ara se n'escandalitza, hauria estat molt millor que es desmarqués del procés per imposar un model polític d'uns quants a tota la resta, més encara quan no se'l creia. O que no fes res que ens faci pensar que se'l creia.