dimecres, de maig 11, 2022

La tradició gegantina

 


Passo sovint per davant d'una escola de titularitat religiosa, concertada. Fa poc van ampliar la porta d'accés i hi vaig xafardejar. La sala de l'entrada és un homenatge als gegants, als de l'escola i als de la ciutat. Ni a la façana ni en aquest tros de l'interior que queda al descobert hi ha cap signe que informi de l'opció religiosa de la titularitat. Els gegants són, avui, el gran signe de vinculació amb la tradició cultural i popular pròpia, almenys a la meva ciutat, al conjunt d'escoles, públiques o concertades. A és dels gegants de cada centre, hi ha una veritable vocació gegantera transmesa als més petits. 

Fa poc, a la televisió local parlaven de l'allau d'escoles que visiten la planta baixa de l'Ajuntament, on, en le setmanes prèvies i posteriors de sant Jordi, s'hi exposen les figures institucionals. Se'm va ocórrer comentar-ho amb un tuit de broma (error: ningú entén les bromes a Twitter) en el qual afirmava que "totes les criatures tenen un màster en geganteria i ni punyetera idea de qui és Abraham. En qualsevol cas, espero que no sigui antisemitisme". No va ser ben rebut. Hi ha qui hi veia una mena de contraposició. 

A mi, vaig respondre, em sembla molt bé aquest nivell de coneixement de la tradició local, de la tradició viva; el que no entenc és per quina raó no es transmeten amb la mateixa passió altres tradicions, també vives, que configuren de forma molt sòlida la nostra cultura. Vaig posar d'exemple Abraham per dir que la tradició de la qual parlo té origen jueu (i que en aquest món d'ofesos ràpidament algú podria atribuir falsament a l'antisemitisme) i perquè, ves per on, l'aportació cultural més rellevant que ha viscut la meva ciutat en les darreres dècades és l'islam, a causa de la forta immigració magribina. I l'islam també surt de la tradició abrahàmica. Tradició de la qual beu tota la cultura occidental (que és on vivim) i de la qual encara tenim experiències molt presents (fa poc hem celebrat la Pasqua cristiana i el Ramadà musulmà, cosa que no deu ser apta pel públic infantil).

Tot això ve al cas perquè em sembla que caldria pensar-hi una mica. En primer lloc, perquè ens estem perdent coses importants i que serveixen per a moments importants de la vida, que les tenim a l'abast tant per aprofitar-les com per refutar-les, que resulten rellevants en la vida de molts dels nostres conciutadans, conscientment o insconscient. No recordo cap visita escolar, almenys publicitada, a algun dels dos grans altars barrocs que la meva ciutat atresora, des dels quals podem explicar tantes coses... Per exemple, l'origen dels gegants.

En segon lloc, perquè és tot un repte, alhora, per les escoles cristianes, immerses elles també en el procés de secularització que viu el conjunt d'Europa (almenys), amb l'absència de vocacions i relleus en els ordes religiosos que les acullen. I encara és un repte més gran per a les escoles públiques, on, de vegades, la mínima presència de religió té els efectes d'uns quants graus en una prova d'alcoholèmia: invalida tota la resta i treu punts. Pessebres i nadales sense Nen Jesús, la Quaresma de les potes, la Pasqua dels ous. Això per no parlar dels problemes per enfrontar, ritualment i més a fons, impactes com la mort.

En tercer lloc, perquè estem infantilitzant els processos de socialització. Ni els gegants, ni les festes a les quals m'he referit, són cosa de criatures i prou, com em sembla que les estem tractant. Ni, m'atreviria a dir, les "coses de criatures" han de ser només per a criatures. Em temo que créixer, descobrir el món, passa per reconèixer el món adult (per això els gegants són gegants), i no per amagar-lo. Reconèixer el món adult a través de la cultura per no haver de recórrer a la pornografia (directament o simbòlica), cansat del món infantil on els adults ens encasellen, i on, de fet, voldrien viure.

I per últim, perquè tenim una mala relació amb la tradició. Els uns, pocs, tradicionalistes, perquè ignoren el caràcter viu de tota tradició, la seva presentalitat. La nostàlgia la converteix en arqueologia. La tradició és allò que agafo jo, responsablement, per llegar-ho a les següents generacions. Els altres, els adamistes, perquè juguen perillosament contra el coneixement adquirit de les nostres civilitzacions, sense el qual perdrem més que no guanyarem. Avui, la lluita per la supressió d ela pena de mort té el seu origen, encara, en una pedra que Moisès, també comú en les tres tradicions religioses de la Mediterrània, diuen, va baixar. I es va trobar els seus compatriotes adorant el vedell d'or. Perquè si sortim de la tradició iconoclasta i crítica que inclou Abraham, Moisès i el que expulsava mercaders del Temple, la temptació és abraçar qualsevol cantamanyanes que ens ofereixi l'oro i el moro. Dels quals n'anem plens.

divendres, d’abril 01, 2022

Soldats d'Ucraïna



Des de l’esclat de la invasió russa a Ucraïna, s’han programat un munt d’actes, campanyes solidàries i pregàries, almenys al món catòlic. No són pocs els qui ens recorden la importància de la “cultura de la pau” i tampoc els qui, des del Papa cap avall, ens recomanen que intensifiquem la nostra pregària. I, contra els que en critiquen la “utiltat”, trobo que està molt bé predisposar-se a acollir l’escolta i la resposta de Déu en un mateix quan ens afecta un fet d’aquestes característiques.

Però no ens confonguem. Déu no vindrà com un superheroi per més que ho demanem. Com sempre, Déu i la seva esperança esclataran on menys l’esperem, on més patiment hi hagi. I no pas per art de màgia sinó per obra de mans humanes. Heus ací l’Aliança que aguanta holocaustos, deserts i calvaris: a les nostres mans tenim la possibilitat que Déu sigui “el qui és” i aleshores ell “és”. 

Per això em sobren apel·lacions genèriques a la pau, o contra “les guerres”, i, en canvi, trobo a faltar un reconeixement als soldats que, posant en risc la seva vida, han sortit a repel·lir l’atac injustificable del règim de Putin. A ells i a les seves famílies. Aquests soldats defensen el seu país, sí, i la seva gent, esclar. Però són també el primer front de la nostra trinxera. La que, quan sortim de pregar i de dir quatre obvietats, dorm tranquil·lament amb la seva consciència, posant-se al llit ben escalfada amb un gas que viatja fins a nosaltres amb preu de sang. Aquesta trinxera des d’on ens queixem de la nostra democràcia imperfecta mentre aquests compatriotes europeus en defensen els fonaments davant la tirania. Aquest conte de fades que ignora els perills del món senzillament perquè no els viu. I no els viu perquè algú pensa en els perills del món i s’hi enfronta per nosaltres. Sense que en diguem ni piu. Sense que algú pensi de nosaltres que no som prou pacifistes, prou bones persones, prou bons minyons. No sé si són gaire “bones persones” aquests soldats, però estic segur que, amb els publicans i les prostitutes, ens precediran al Regne del Cel.

Article publicat a la revista Foc Nou (març 2022). Foto: GLEB GARANICH / REUTERS

dilluns, de març 28, 2022

Les Santes de Cantallops

 


Si jo fos artista, no sé si m'agradaria pas que em triessin, els de la Comissió de Les Santes, per fer el cartell. Tot i que estic acostumat al pim pam pum, no sé si val la pena sotmetre's a l'escrutini anual, sovint implacable, de l'aportació que cada any fa un artista a la nostra festa major. Aquest a vegada ha tocat a la Sit Cantallops, una dibuixant i tatuadora de Mataró que va néixer a Arenys de Munt. No voldria sumar-me a l'exèrcit d'opinadors que, a les xarxes socials, han expressat militantment l'acord o, sobretot, el desacord amb la proposta d'enguany. Atrevida i provocadora, diuen els primers. Lletja, poc adequada o, fins i tot, irrespectuosa, responen els altres. Faré, això sí, quatre apunts ràpids del que m'ha fet pensar, encara que sigui per aclarir-me jo mateix.

Art o publicitat?

Ja fa temps que penso que és un error demanar a un artista que faci el cartell de Les Santes, costum immemorial i que no sé massa per què serveix. Si és un element publicitari (a l'encàrrec del qual hi hauria d'haver els objectius que s'hi persegueixen), trobo que és més aviat feina de dissenyadors, que també tindran més fàcil l'aplicació de la proposta als altres elements festius que l'usen (la samarreta, la web, les entrades, etc.). Perquè l'art no té res a veure amb la publicitat; més aviat en defuig. El disseny és útil, té una funció, i l'art no. Precisament ho és quan deixa de ser funcional (encara que sigui capgirant un urinari). Al revés, potser sí que encaixa (un tros manipulat d'un tapís de Miró representa avui la primera entitat bancària espanyola, posem per cas). A les proves em remeto: em sembla que dels millors cartells que recordo, la majoria són de dissenyadors. Potser poden afegir la seva condició a la d'artista, però la de dissenyador és la que resol l'encàrrec. I viceversa, hi ha magnífics artistes mataronins amb pèssims cartells. La qüestió de fons és, em penso, resoldre la pregunta de quina és la funció del cartell, en ple segle XXI digitalitzat. No la sabria respondre, jo.

La segona prèvia correspon a la iconografia tòpica de la festa: quins elements reconeixem i quins no. I si en podem reconèixer de nous, per exemple, o amb noves perspectives. En aquest aspecte, a mi sempre m'ha semblat una mica repetitiu, excessivament tòpic, l'ús de les figures (dels gegants als nans passant per tot el bestiari). Tant, que ja he agafat mania als cartells que hi recorren, amb alguna excepció. A més, els han dibuixat de tantes maneres que no sé si és possible fer-ne cap d'original. Per això, em miro amb més interès els cartells que se n'escapen: que posen el focus en detalls aparentment sobrers (el foc, els colors) i, sobretot, en la mirada humana, que és el canvi que la ciutat celebra: aquells carrers quotidians, aquells veïns de cada dia, passen a ser excepcionals.

I encara m'agrada més quan hi ha una aproximació a les patrones, al nostre mite romàntic local. La reinvenció del duet femení icònic, basat en la virtut, aporta moltes notícies de com ens veiem nosaltres, avui. Digues com veus Juliana i Semproniana l'any 2022, 250 anys més tard de l'efemèride de la vinguda de les seves relíquies a la ciutat, i et diré com ets. Les aproximacions que n'han fet els artistes els últims decennis, no gaires, insisteixen en la seva "desmitificació". Des de les andywarholianes d'en Jordi Gasull a les del còctel de Jordi Cuyàs (el mateix que faria un mural del seu martiri, que ho compensa). D'altres, menys dissenyadors, recorren a una imatge més clàssica: les patrones com a puntal.

El cartell de Sit Cantallops em sembla que s'apunta a la primera opció, la de la reinvenció. La trobo més artística que funcional o, almenys, m'interessa més com a proposta artística que com a propaganda. ¿I què hi veiem? La ciutat, el que pretén ser tota la ciutat, acollint dues noies que semblen descansar de la festa (o dormir la mona, diran els detractors). La noia que reposa és també una icona romàntica, no ho oblidem. Amb un peu, a pet d'ones, una d'elles toca el mar on la tradició diu que hi van llançar els cossos de les màrtirs. Contrasta el dibuix en blanc i negre amb el color suau dels vestits de les noies, aquesta dicotomia entre el quotidià i el festiu, segurament el dia 27 de juliol a la nit, com anuncien els dos coets del fons i com, quan t'hi vas acostant, revelen els detalls de la ciutat (ara sí, amb gegants).

Les Santes obscenes

¿Com és que, en alguns casos, desagrada tant? A parer meu, perquè hi ha una primera lectura que fa tirar enrere. L'estètica de les noies connota els límits del papanatisme reivindicatiu actual: potser ja n'estem farts que tot "lo autèntic" hagi de respondre a una estètica despenjada. Potser veiem de seguida la patètica cercavila de borratxos, pixaners i drogats que fan les seves particulars matinades de la festa, cada nit (i que la fan menys "major", esclar). Potser, per resumir, la primera lectura que fem de la mirada de l'artista a la nostra festa ens desagrada perquè la reconeixem massa, per l'obscenitat. I, efectivament, una de les coses que podem esperar de l'art (i no de la publicitat) és que retiri la cortina del que hi ha darrera de l'escena (ob scenum). Com a mínim l'art modern, vull dir el que assumeix els principis de la Modernitat i pretén sistematitzar "el que no veiem" perquè ens quadri tot. Però és obvi que alguna cosa no quadra, darrere l'escena.

Les nostres particulars noies, però, s'hi situen al davant, al davant de la ciutat. En volen ser protagonistes. No volen pertànyer al misteri. El nostre temps de xarxes és un temps que blasma el misteri, que desacralitza la intimitat, que desafia la discreció. La tatua. Les santes Juliana i Semproniana del nostre temps, doncs, no en són pas alienes. Però hi ha un petit detall: el mite inclou el martiri i, com deia al principi, parla de la virtut. És ben curiós lligar això amb una festa major com la nostra, però el repte artístic s'ha d'atrevir a fer-ho. ¿On és el martiri, aquí, i on és la virtut?

Aquesta és la segona lectura que hem de fer, em temo, de la proposta de Cantallops. A veure si el martiri és exactament el que està retratant, o el que nosaltres temem quan ho està fent. Alguns diuen que els hi sembla "lleig", el cartell. Bé, imagineu-vos uns cossos de dones martitritzats, violentats, sagnants, a veure si us semblaria gaire maco. No cosa gaire d'imaginar-s'ho si de veres ens creiem que la violència masclista és un problema greu, per exemple. O si per un moment pensem que estem parlant de festa mentre Putin assassina civils a Ucraïna, nens i dones. No sé si fora gaire bonica aquesta actualització del nostre mite local, si en portaríem les samarretes. Però potser resulta que allò que critiquem (no exactament el que representa, que pot ser més feliç, esclar) és el que ens martiritza. I l'absència de models virtuosos, sigui per l'aplanament progre de la virtut a l'ensenyament o sigui per la banalitat carca que confon "valor y precio", o sigui pel que sigui, el que ens angoixa. ¿On és, doncs, el que ens pot ajudar a viure? ¿Qui és capaç, avui, de fer una proposta del que val la pena i del que no, més enllà del que ens agrada o no?

També per això fem festa major: per descobrir entre el que ens envolta un entorn més amable, una ciutat més alegre, un món millor que el de cada dia. Una celebració de la vida, que és més profunda i valuosa del que ens sembla. I la tradició ens permet fer-ho amb el fil llegendari d'unes noies que ho van entendre de seguida. Tant, que uns dies l'any, aquí, a la vora del mar que les va veure empassar, la nostra festa té el seu nom.

diumenge, de març 27, 2022

Ens espera a cada cantonada


Lluc 15, 1-3. 11-32


Aquest diumenge llegirem la paràbola del fill pròdig. Només per això hi hauria d’haver cues. És una història magnífica, mai no s’acaben de veure-hi coses, sempre podem adoptar la perspectiva de qualsevol dels personatges i no ens en sentirem defraudats. Aquesta paràbola parla de la nostra vida: un dia som el fill que dilapida l’herència; l’altre el germà, fill fidel que no entén la predilecció de pare pel fill perdut… I encara un altre dia ens sentirem identificats amb el pare. ¡Qui diu que l’Evangeli va d’angelets o de sermonets per fer bondat! Podria ser ben bé un argument de Netflix o, sense anar tan lluny, una història de desencontres entre pares i fills d’ara, o de tants i tants conflictes que hi ha al nostre voltant.


El teòleg Josep M. Rovira Belloso deia que Jesús parla amb paràboles perquè “del Déu infinit només se’n pot parlar amb paràboles”, és a dir, amb analogies de la nostra vida, “perquè desborda tots els conceptes humans”. Així que Jesús explica aquesta paràbola, amb unes quantes més, després que entre el seus grup de seguidors s’hi sumés gent de mala vida. Ara en diríem gent indesitjable, persones que ens fan fàstic, per entendre’ns. I no només un fàstic físic (com fer pudor o tenir tares) sinó també un fàstic moral. Els “fariseus i mestres de la llei”, com diu l’Evangeli, ho criticaven. I és aleshores quan Jesús els explica aquestes paràboles. La més complexa, la més rica, com deia, és la del fill pròdig. I té, si he de resumir-ho, dos grans eixos.


El primer: que el seu missatge no va de bons i dolents sinó dels que tenen i dels que no tenen, bàsicament. I sempre a favor dels que no tenen. Dels que no tenen diners, ni poder, esclar. Però també dels que no tenen dignitat, dels que estan lluny de tot, a sota de tot, dels que per no tenir no sembla ni que tinguin déu. No al costat dels bons, si és que se’n pot dir així. Per dir-ho d'una altra manera: Jesús ve al rescat de les víctimes, efectivament. I també ve al rescat dels culpables. Siguin víctimes o culpables bones persones o no. Al Déu de la nostra tradició, no sé si li interessa massa aquest cuento dels bons i els dolents.


El segon eix és el de l’amor incondicional. Si no és incondicional, és una transacció, com si estiguéssim en una oficina de la caixa o en un prostíbul. “Si me das yo también te doy”, com diu una cançó de l’Enrique Iglesias. Doncs bé, la proposta de Jesús és la d’alliberar-nos, també, de les transaccions i la d’obrir-nos a la donació gratuïta. Passar de la calculadora de les transaccions humanes a la festa de la vida. “Calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”, diu el pare al seu fill gran. El fill gran a qui també li diu “tot el que és meu és teu”, i que recorda aquella altra frase a l’Evangeli de Joan: “el Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans”. Aquest amor incondicional, doncs, té el mitjà insubstituïble del Fill: l’alteritat i la humanitat, doncs. “Tot allò que feu als més petits m’ho feu a mi”, dirà encara en un altre lloc.


Fa poc, el filòsof Joan-Carles Mèlich, que és agnòstic, ens deia a uns uns quants cristians que “el més important del cristianisme és que treu a Déu del temple i l’identifica amb aquell que pateix, amb els més vulnerables” (és a dir, amb els més humans) de nosaltres.


He estat quatre setmanes explicant què em semblen, a mi, les lectures d’aquests quatre primers diumenges de Quaresma. Espero que us hagi estat útil, encara que sigui una mica. Si és així, ho celebro. I si no hi esteu d’acord, també ho celebro: l’Església és aquest conjunt de persones diferents com diferents ens vol Déu, contra la pretensió de la torre de Babel. Però feu-me cas, el més interessant de tot plegat és encara per descobrir en aquestes lectures, en aquesta Paraula que ens espera, almenys, cada diumenge. Fins a la Pasqua, la de veritat, que també ens espera a cada cantonada.


Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat. Últim dels quatre comentaris de les quatre primeres lectures de missa de la Quaresma. Foto: El fill pròdig, de Josep Llimona (1879, MNAC)


diumenge, de març 20, 2022

El Déu que serà

 Èxode 3, 1-8a 13-15


Avui, enlloc de l’Evangeli, vull fixar-me en la primera lectura, de l’Antic Testament. És un molt conegut passatge de l’Èxode en el qual Déu confia a Moisès la seva missió. Com passa en el cas de la Transfiguració, que parlàvem la setmana passada, l’escena és plena de matisos, símbols i detalls. Començant per una bardissa que crema però no es consumeix com a manifestació de Déu, una imatge que em sembla bellíssima. Déu, és a dir, el que està al capdamunt de tot el més important, diríem, s’identifica amb un tros d’herbots inútils. I tot allò que porta, aquest foc, aquest desig ardent, crema sense destruir. Aquest primer detall ens fa notar que la presència de Déu entre nosaltres només pot ser percebuda simbòlicament. I què és, un símbol? Un símbol és un objecte, o una acció, o un ritual, que, per la raó que sigui, fa present el que no podem veure. Per exemple: els casats porten un anell, que és un cercle que no té principi ni final, per simbolitzar el seu compromís, sobretot quan estan lluny de la seva parella. O les fotos o objectes dels nostres éssers estimats quan moren, als quals donem, segons es diu, un “valor sentimental”. Les banderes o escuts simbolitzen tot un país, perquè no sabríem com agrupar-lo. Etcètera.


Bé, doncs això que els creients anomenem Déu (i que en un context no creient assimilaríem a la màxima justícia possible, o a la màxima llibertat possible) no és a l’abast, és (literalment) u-tòpic, no és enlloc. O no ho és encara (després en parlarem). I, de ser a l’abast, no sé si la nostra petita existència el podria abastar. Però les persones, segurament des dels inicis de la parla articulada las nostres avantpassats homínids, hem descobert el llenguatge simbòlic: expressar el que sabem que hi és però no veiem. Com els cérvols pintats a les parets de les coves, com les constel·lacions reproduïdes en cercles de pedres. O les paraules que designen conceptes abstractes. De manera que el que diu que “parla amb Déu” o promet “paradisos” ens enreda si no admet que ho fa a través dels símbols: dels objectes que ens permeten designar el que no coneixem.


La primera lectura d’aquest diumenge ho expressa molt bé quan Moisès pregunta qui és el déu que li parla. El text s’hi està una estona. Aquesta veu que surt dels arbustos, dels marges, no té res a veure amb els déus a l’ús. La seva orientació, contràriament a l’entotsolament dels déus habituals, és la concreció humana, que la Bíblia exemplifica amb el poble d’Israel i aquest passatge acaba essent la crida que Déu fa a Moisès. I, curiosament, quan Moisès insisteix en preguntar el seu nom, déu diu “Jo soc el qui soc” i, a continuació, “Digues als israelites: "Jo soc" m'envia a vosaltres”.


Aquí també farem una breu reflexió, i de seguida acabo. Com que les conjugacions verbals en hebreu es veu que són molt complexes, el temps amb el qual parla Déu, tant podria traduir-se així, en present (“soc el qui soc”, o “sóc el qui és”) com en futur, és a dir, “jo soc el que serà” o “el que s’esdevindrà”). Perquè la missió que encarrega a Moisès és una missió que té objectius, que té futur, el futur que simbolitza “La Terra Promesa”. El judaisme, en realitat, contra les religions de l’”etern retorn” és l’inventor de la idea de progrés, que segles més tard recuperaria la modernitat. Les coses poden canviar.


Si Déu, doncs, és el que serà, és que encara no hi és o, millor dit, és que ens necessita a nosaltres per ser, cosa que tampoc s’assembla gaire a la resta de déus disponibles, pels quals som perfectament prescindibles. Pels déus d’ara, també. Tant els que d’entrada se’ls hi veu el plumero, i que Jesús ja denunciava, relatius a la nostra relació amb el poder o els diners, com d’aquells dés actuals diguem-ne més ben intencionats pels quals també podem ser un zero a l’esquerra. “L’important és l’objectiu, el projecte, no les persones”, de vegades es diu per perdonar errors humans. Doncs bé, és al revés. Sense posar primer les persones no hi ha objectius que valguin. I el Senyor dels Objectius, aquí disfressat de déu d’Israel, així li va fer saber al pobre Moisès.



Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat.


dimecres, de març 16, 2022

Rufián: tenen raó els «señoritos» de Junts

 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb Junts quan s'enutja amb el seu soci, una vegada més, arran de les declaracions de Gabriel Rufián. Amb un to de solemnitat ridícula (repetint les frases), el portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats afirmava ahir en aquesta seu que els encarregats de l'entorn de Puigdemont (i ell mateix) de parlar amb les autoritats russes eren «señoritos» que «es creien ser James Bond». Jo més aviat ho havia comparat amb el sastre de Panamà de la famosa novel·la de John Le Carré (i la seva versió cinematogràfica). Però ja ens entenem: tot plegat sembla una pantomima i, si no fos per la tragèdia a Ucraïna, ens passaríem el dia rient-nos-en.

Els socis d'ERC al Govern, Junts per Catalunya, han agafat una bona emprenyada. En teoria, per l'aval que dona el diputat Rufián a les informacions que s'han publicat aquests dies. Per ells, és un invent més de les «clavegueres de l'Estat», tot i que hi ha proves que ho avalen. En el fons, crec, retreuen als seus socis que no s'acabin de creure la vigència de la lluita per la independència, encara que el retret podria ser mutu, esclar. En el que tenen raó és que, si de veres es vol la independència de Catalunya, un dels flancs a cobrir és el de la comunitat internacional. Ni un sol país, ni el més insignificant del món, va reconèixer la República Catalana. Diuen els d'ERC que al conseller d'Exteriors d'aleshores, Raül Romeva no se li hauria passat pel cap buiscar el suport dels russos. El que no sabem és si en va buscar cap més, perquè el resultat fou ben galdós. Zero.

Ara bé, l'únic precedent de la interpretació que l'independentisme fa del dret a l'autodeterminació (és a dir, al marge de les resolucions de l'ONU i del Comitè de Venècia) és el dels referèndums de Crimea, Donetsk i Lugansk (2014), precisament sota la dominació de facto russa. Si algú hagués jugat en sèrio per la independència, si realment valia tant la pena i era tan prioritària per Catalunya, potser sí que era una carta per jugar. Òbviament, en cas d'aconseguir-ho (cosa francament difícil), el preu hauria estat alt, també en termes de seguretat. Però quan un assimila la independència als grans valors, a les "divinas palabras" (la llibertat, la sobirania, etc.), és lògic que l'anteposi a una cosa tan sagrada com la integritat de la vida humana, com ha dit amb la sinceritat que la caracteritza la gèlida exconsellera Clara Ponsatí.

Tot això és lògic però, com ara comprovem amb la guerra d'Ucraïna, hauria estat un desastre descomunal. Per sort, cap dels actors del procés independentista culminat sense èxit la tardor de 2017 s'acabava de creure això de la independència. Ningú va fer cap "estructura d'estat", ningú va planificar l'endemà del Dia D, ningú va preveure cap procés d'ocupació (o desocupació, depèn de qui parli) dels centres de poder del Govern d'Espanya a Catalunya, ningú va preveure cap fons de resistència per la població catalana, ningú va pensar en cap mecanisme de defensa i, com es veu ara, ningú va aconseguir cap mínim suport de cap estat sobirà del món. Només van fer dues coses, i les dues han esdevingut un carreró sense sortida: l'ús de la independència com a mobilització política i electoral (com a promesa) i la pràctica de simulacions en forma d'actes administratius i polítics per poder-ho satisfer, actes que s'han identificat com a delictius, pels que n'han patit les conseqüències penals els seus inductors i que s'han intentat reciclar com a nou combustible polític i electoral. De moment, Pere Aragonès va poder ser investit president gràcies a les brases d'aquest combustible, poca broma.

La prova que l'energia sobrant va acabant-se és que les baralles entre els dos grans partits que es disputen l'hegemonia postpujolista (els símptomes de les quals ja les vam veure quan es negociava l'Estatut de 2006) animen (és un dir) la vida política catalana enmig d'una legislatura gris i sense horitzons clars. Si la cosa fos com d'un matrimoni mal avingut, també podria ser motiu de mofa. Al cap i a la fi, donaria per alguns programes del Polònia, si encara el fan, que no ho sé. Però els conflictes interns afecten de vegades projectes com el de l'ampliació de l'aeroport, o les negociacions amb el Govern Sánchez, i el resultat només pot ser la paràlisi.

I no, la independència de Catalunya, un projecte polític tan legítim com qualsevol altre, no pot ser l'única interpretació possible de les grans paraules, dels grans valors pels quals sacrificaríem una sola vida humana. La democràcia, al cap i a la fi, no és res més que això: reconèixer que cap dels projectes polítics, per més bonics que siguin, pot identificar-se amb valors comuns. I que, de fet, no pot imposar-se mai del tot: d'aquí els límits de l'estat de dret. Quan algú pensa que la vida humana està per sota del seu projecte polític, qui treu el cap és el totalitarisme. El mateix que critiquem ara, amb raó, a Putin, que enverina, empresona i assassina els seus contrincants. Per això no ens ha d'estranyar que algú dels nostres en busqués la complicitat, i hauríem de demanar a ERC que, si ara se n'escandalitza, hauria estat molt millor que es desmarqués del procés per imposar un model polític d'uns quants a tota la resta, més encara quan no se'l creia. O que no fes res que ens faci pensar que se'l creia.

diumenge, de març 13, 2022

No hi ha "allà dalt", sinó "aquí baix"


 Lluc 9, 28b-36


A l’Evangeli de diumenge que ve s’hi explica la Transfiguració, un relat ple de símbols, no sempre fàcils d’interpretar per als homes i dones d’avui. I també ric en matisos. Fem bé de llegir-lo i rellegir-lo, si podem, i anar-los descobrint. L’espectacularitat del relat també ha donat algunes obres d’art rellevants, com la de Rafael que hi ha al Vaticà.


Si llegim els versets que precedeixen el relat, potser n’entendrem millor el context. Jesús acaba de dir als seus deixebles, que estaven entusiasmats amb ell, que això acabarà malament, és a dir, els anuncia la Passió. Els fa baixar del núvol i els hi explica sense embuts que aquest camí que ell proposa, el de la llibertat i la joia, no és, ni de bon tros, un camí de roses. En fi, que hi ha raons molt poderoses que el món sigui com és, i que la nostra vida mandregi davant el repte d’alliberament que els anuncia. Que no n’hi ha prou amb les bones intencions, o amb les bones idees, amb els finals feliços. I això els desconcerta, com desconcertats i espantats estaran quan això vagi en sèrio i pengin Jesús al Gòlgota. Així, doncs, la Transfiguració sovint és interpretada com un anunci de la Resurrecció, ara en diríem “una demo”. Una mena de descobriment, un cop passats els dies i païda la notícia, que, malgrat tot, la cosa val la pena. 


O que, precisament per això és que val la pena. Precisament perquè el món va com va, i nosaltres amb ell, que cal fer el possible per canviar-lo, quan el canvi sembla impossible. Per això, la lògica reacció de Pere de “quedar-se allà”, en la celebració de l’impossible, és, com diu el narrador, que no ha entès res. No hi ha paradís possible, venen a dir-nos aquestes imatges, que no passi per l’assumpció de la pròpia vida i els seus límits. No hi ha Nadal possible que no sorgeixi que l’extrema vulnerabilitat d’un infant com el que adoràvem encara no fa un parell de mesos. No hi ha felicitat possible que no sorgeixi dels camps erms de felicitat, ni cap món que no comenci pels expulsats del món. Però Nadal, la Pasqua, la felicitat i el “món millor” (depèn de com ho formulis) són possibles, malgrat tot: la possibilitat és el que ens anuncia simbòlicament aquest relat de la Transfiguració.


I encara hi ha un tercer element que insisteix en aquest anunci, que és la figura de Jesús, el Crist, és a dir “Déu-fet-home”. Tots els profetes i símbols divins l’assenyalen: és ell i només ell “el Camí, la Veritat i la Vida”, com dirà més endavant. És a dir, Déu no és possible sense la realitat humana. 


Ara, la idea de Déu al nostre món és absolutament llunyana i segurament incomprensible. Ves a saber si també pels cristians, que no deixem de ser persones que vivim al segle XXI i que, per tant, compartim una determinada cultura en la qual la idea de Déu (compte, no Déu) és “un estrany a casa”, com deia Lluís Duch. Per això, com a molts de vosaltres, que vivim envoltats de tanta gent que la idea li és llunyana, si no hostil, acostumo a posar un exemple amb el qual em penso que ens entendrem una mica més. Si enlloc de “Déu” diem “justícia plena” o “llibertat plena” o “amor ple” (al cap i a la fi, Déu és com els creients anomenem a tot això, precisament perquè és inefable), la idea se’ns il·lumina (se’ns “transfigura”) una mica més, em sembla. Doncs sí, no hi ha justícia abstracta, ni possible, si no és a partir dels actes justos dels homes. Ni cap llibertat plena que inclogui la mínima submissió d’una persona a una altra. Ni cap amor platònic, és a dir, que no passi per la carn estimada (i imperfecta). I en la Transfiguració, és a dir, en la vivència d’aquestes plenituds, el que se’ns revela “des de dalt” és aquest poderós missatge: No hi ha “allà dalt”, sinó “aquí baix”. I ja pujarem.


Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat. Il·lustració: Rafaello Sanzio, La transfiguració (c. 1520), Museus Vaticans.


dimecres, de març 09, 2022

Immigració: menys plorera

 


Un dels grans temes de les properes dècades, en països com el nostre, serà la immigració. Més que ara. Si la població espanyola, i europea, manté el ritme actual de creixement vegetatiu i d’esperança de vida, algú haurà de fer les feines que les màquines encara no poden fer i algú haurà de finançar les pensions que les màquines encara no paguen. De fet, això ja està passant i haurà de continuar passant o això no s’aguanta. 

La pregunta és si els països europeus aguanten més immigració, però. El repte precisa de polítiques més clares cap a l’exterior, més ordre. Convenis per ajustar demanda i oferta, per exemple, o evitar l’ús de la immigració il·legal com a arma “diplomàtica”, com hem vist últimament que feia el Marroc, o ajudar a desenvolupar les economies d’origen. I també més clares cap a l’interior, també més ordre. Deixar clars els límits de l’estat de dret, intervenir per al repartiment més equitatiu dels escolars immigrats, conjugar la diversitat cultural i religiosa amb el respecte a la pròpia tradició. Res que no sapiguem i, desgraciadament, cap mesura prou definitiva per allunyar els fantasmes de l’extrema dreta, que en liderarà la resistència, sense oferir cap alternativa. Almenys tinguessin més fills…


No estic massa segur que els discursos i les accions ben intencionades de part de la societat, també força provinents de l’Església catòlica, de vegades amb el pes de la mala consciència de l’home blanc, hi ajuden gaire. No parlo de les imprescindibles iniciatives d’acompanyament i escolarització, per exemple, sinó de les inconscients proclames d’un “món sense fronteres”, d’una acollida sense límits i, en realitat, sense política migratòria. Intencions que, per més inri, culpen les democràcies occidentals de la mort al mar dels immigrants que expulsen règims autoritaris de l’Àfrica i l’Orient Mitjà. No sé si les conseqüències d’aquesta actitud incrementen la solidaritat amb les víctimes, com pretenen, o la por al caos que alimenta els esmentats fantasmes. Em temo que passa més això últim.


Als d’aquí i als d’allà, sobretot a les classes més baixes en tots dos casos, ens convé més ordre i menys sentimentalisme. Perquè amb ordre (a la feina, als serveis públics, a la “batalla cultural”) ens podrem plantejar altres objectius maslowianament menys bàsics i més nobles. I perquè molts desconfiem de la coartada sentimental dels blancs, ja em disculparan. S’adreça més al narcisisme de quedar bé que no la de resoldre problemes. I els que se’n volen aprofitar ho saben i hi compten, com bé sap Mohammed V.


Article publicat a Foc Nou (gener 2022)

diumenge, de març 06, 2022

La Quaresma, el camí cap a la llibertat

 


Lluc 4, 1-13


Aquest mes de març tindré el goig de reflexionar a Creure Avui* amb tots vosaltres a partir de les lectures que es llegiran a missa els quatre diumenges que inclou. Coincideix, ves per on, amb els quatre primers diumenges de Quaresma. Encara que, fora de tallar la pota a la Vella Quaresma, pràcticament han desaparegut tots els signes de la nostra cultura que ho indiquin, es tracta d’un període (en teoria) molt important per als cristians. Un temps de preparació, tant física com mental, o espiritual, si voleu, que acaba amb la joia de la Pasqua. En teoria, també, doncs, un canvi que acaba amb la joia de viure la vida amb el Crist ressuscitat, que és com dir amb l’esperança feta possible a la nostra vida. 


Però no fem Pasqua abans de Rams. Bàsicament el que pretén la Quaresma és una mirada a fons a la nostra vida, que les rutines i la mandra, o els milers d’impactes que rebem, sovint ens ho fan difícil. La nostra vida, en general, tant la “de dins”, com si diguessim, com la “de fora”. La nostra vida i la nostra circumstància, que diria Ortega.


De manera que l’Evangeli amb el qual comença aquesta aventura, aquest diumenge, parla del final dels quaranta dies que Jesús passa “al desert”, és a dir, a la seva particular Quaresma. En aquest passatge, Jesús parla amb el diable, són els famoses “temptacions”. A mi sempre m’ha sorprès que Jesús, enlloc de “lluitar” contra el diable, com si fóssim en una pel·lícula d’herois de Marvel, hi parli. És a dir, se situï al mateix pla. De vegades, fins i tot en faig un acudit. Quan algú diu “com és que et parles amb aquest, si és un indesitjable, o quan critiquen que un govern parli amb terroristes, sempre dic “mira, si Nostre Senyor va parlar amb el diable, a veure si jo, pobre de mi, no puc parlar amb aquests desgraciats”. 


També em sembla un exercici proper a la psicoanàlisi, aquesta tècnica per extreure del més fons de nosaltres els nostres dimonis, les coses que no hem resolt, les espines que tenim clavades o fins i tot les nostres tendències diguem-ne malèvoles. De reconèixer la “naturalitat del mal”, per entendre’ns. No hem de fer escarafalls a descobrir-nos, com fa Jesús, que també som capaços de fer mal, que també allotgem el que critiquem dels altres (més aviat el problema és que ens veiem al mirall impol·lutament, com a ciutadans exemplars o bons cristians: acostuma a ser un miratge). I no ens ha de fer por situar tot aquest aspecte més aviat fosc de nosaltres mateixos a l’alçada de la persona que som, sense amagar-ho ni reprimir-ho. Només així, cara a cara, podem fer que tot això no ens governi ni ens tingui lligat curt, el primer pas per la llibertat plena amb la qual Jesús ens proposa viure.


Sí, el camí que proposa Jesús en aquesta Quaresma, el camí de l’Evangeli, és un camí de llibertat, un camí de reconèixer els obstacles que ens impedeixen viure, a nosaltres i als altres, amb més dignitat i joia, i anar-los posant al seu lloc. Un lloc que no sigui el centre de la nostra vida. 


Com que la idea que la caricatura de la Quaresma, i a la que de vegades s’aferra l’Església, és exactament la contrària (un temps de prohibicions, de foscor, o d’entotsolament), em sembla que caldrà insistir en això. I sí, potser ens haurem de privar de coses, sobretot les que no ens permeten viure a fons, com deia, aquesta joia d’existir, aquesta celebració de sentir-nos vius, més enllà de tots els mals i totes les desgràcies, interiors i exteriors, que ens volen amargar la festa.


*Programa de TV Mataró emès el 4 de març de 2022. Aquest és el text de la meva intervenció.

Foto: Ary Scheffer, La temptació de Crist (1874), Walker Art Gallery. Liverpool.

dissabte, de febrer 19, 2022

Vint-i-cinc

Lectura dramatitzada de Testament, de Josep M. Benet i Jornet (fragment), secció dramàtica del Cercel Catòlic d'Olot (2021).