Ell ja és aquí amb mi | Pau

De Nadal a Cap d'Any - i VIII
:

Espero aquí
Mentre un àngel és aquí amb mi
Ell coneix bé
Els llocs on aniré
Quan sigui el moment
I ell des del seu món
Ha vingut aquí per poder estar amb mi
I ara des d'aquí al meu llit
Records que em van passant
I veig l'amor que va morint
L'amor dels àngels ve a mi
Em protegeix i sé que sempre ha estat ell
Sense jutjar els meus actes
Hagi errat o no.
I sota el vel
Que fa aquest salt d'aigua
Que és el que ens separa
Ell ja és aquí amb mi o jo ja sóc amb ell
L'amor dels àngels ve a mi.
:
Ja s' acosta la fi
El dolor se'n va, veig el camí
Jo ho crec així
Jo crec en ¡'amor que és qui venç el mal
Són forts els sentiments
Ells volen amb el vent
L'amor deixa el cos
Jo seré un angel com ell
:
Em protegeix i sé que sempre ha estat ell
Sense els meus actes
Hagi errat o no.
I sota el vel
Que fa aquest salt d'aigua
Que és el que ens separa
Ell ja és aquí amb mi o jo ja sóc amb ell
L'amor dels àngels ve a mi.
:
Robbie Williams / Guy Chambers, Angels. Adaptació: Joan Milà, cantat per The Chanclettes a 'El disc de la Marató', 2006. Un fragment, aquí.

Pau, més que mai
:
No és pas un desig protocol·lari o de compromís, un dia de cap d'any, no. És un clam, és la resposta que una i altra vegada caldrà donar als qui es pensen que la mort, una sola mort, especialment la de les persones senzilles contra les quals s'està especialitzant el terrorisme, serveix de res. La pau no és qualsevol cosa, no almenys la que volem. No és la pau dels cementiris, no. És la pau que reconeix el sofriment de les víctimes, per damunt de tot. Que deté, jutja i empresona els terroristes. Que no confón procés, o final dialogat, amb claudicació. Que no confon tampoc els bàndols, però. Que no fa cap concessió fora del marc democràtic que va costar també tantes víctimes d'assolir. Que sap, a contracor, que el camí menys fressat, el més ple d'esbarzers i de dolor, també s'ha de travessar. I que plora avui, amb ràbia continguda, la mort i la sang vessada a Barajas ahir al matí.

* Feliç any 2007 *

:

Als ulls dels que esperem | Montilla a Mataró

Entre Nadal i Cap d'Any - VII
:

:
A punt de caure, l'any té el pes eteri
d'una pinya petita, oberta.
Jo escric la carta al full de ratlles blaves
guarnit amb un estel i tres camells
amb cofres de misteri:
que l'arbre no s'esgoti, que la llum
esclati als ulls dels que esperem
com aleshores.

Jaume Subirana, "La carta", a Final de festa, Ed. Proa, Barcelona, 1989, p. 53.
Il·lustració: Els tres Reis de l'Orient, Cresques Abraham, Atlas Català , 1375 (París, BNF, ms. Esp. 30)
:
Montilla a Mataró
:
El President de la Generalitat, José Montilla, ha triat l'Hospital de Mataró per fer la seva primera al·locució pública per televisió, amb motiu de Cap d'Any. El gest del President cal interpretar-lo en el terreny simbòlic del que vol que sigui aquesta nova etapa del Govern de Catalunya: l'etapa de les persones, dels llocs on també ha d'arribar el missatge del President (i del Nadal), físicament, dels serveis públics, dels 'palaus de la gent' enlloc dels palaus presidencials. Òbviament, ens omple d'orgull que hagi elegit aquest centre de Mataró.

:

Aquí m'estic

De Nadal a Cap d'Any - VI
:

:
Ja no recordo res. Aquí m'estic:
sóc la mirada
a les portes del metro.
En veig sortir vells patges, espellifats i bruts,
pastors que puden a ginebra, anyells i cabres
i àngels de pessebre amb ales de lloguer.
De tant en tant enfoco: un sant Josep
amb son endarrerida,
un Zacaries beneint a rots els vents
com un orat, un Baltasar d'estranquis,
un missatger d'Herodes fins i tot
s'emmarquen al meu objectiu.
Amb el flash carregat amb uns versos antics
i l'índex tremolant d'impaciència
per disparar, frisós de veure
com passa arran de la paret,
a frec de les grans fotos dels anuncis,
la panxa de la noia que s'amaga
per pur temor de Déu,
aquí m'estic.
:
Vindràs, tu, estrangera?
Hi haurà mai més novetat?
:
Carles Torner, "La notícia", a Viure després. Ed. Proa, Barcelona, 1998, p. 57
Foto: Papalars, Green Line--make it larger to see movement better.

:

L'aurora de demà | Per què Marina és cristià?

Entre Nadal i Cap d'Any - V
:

El carro alat del temps, que ens sotragueja
i segueix el camí que l'ombra fa,
mentre cap a orient, d'on venim, ja fosqueja
(i potser no veurem l'aurora de demà),
va creuant rius que lentament s'apaguen
i a voltes en segueix el curs discret,
sota arbredes on els records s'amaguen,
o travessa deserts d'amor desfet.
I ens va glaçant la sang, mentre les rodes
llisquen en ardents per roderes d'oblit
i, amb implacable afany d'un rei Herodes,
degolla il·lusions, cobert de nit.
:
Narcís Comadira, "Reqviem, ii" d'Enigma, Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 2001, p. 60.

Il·lustració: Duccio di Buoninsegna (1308-1311), Infanticidi de Betlem, Museu de l'Òpera, de Siena.

Per què Marina és cristià? *
:
La mà de Déu, del Mestre de Taüll (MNAC), il·lustrració de la postada del llibre comentat.
:
El llibre que presentem avui és d'un autor que, a ritme d'un llibre per any, té la gentilesa d'abocar tots els seus coneixements i reflexions en els temes que més li interessen i que, a la vista de les seves vendes, també interessen el conjunt de la societat. Parlo de José Antonio Marina, un mestre de secundària sexagenari que passa per ser un dels filòsofs més prolífics dels darrers anys a Espanya i que va escriure el llibre Por qué soy cristiano l'any passat.
:
Hi ha vàries coses rellevants d'aquest llibre que us voldria comentar per recomanar-vos-el. En primer lloc, perquè no és massa corrent que els cristians que són coneguts en altres facetes de la vida pública (artistes, escriptors, penadors, esportistes) parlin obertament de les seves creeences i diguin sense embuts i sense vergonya que són cristians. I que, a més, reflexionin en veu alta sobre per què ho són. Sovint és vist com un exercici de proselitisme o d'exhibició impúdica, com si parlessin una cosa que és privada i prou. Crec que cal remarcar doncs, que algú hagi decidit sortir de l'armari (encara que en un darrer llibre, Dictamen sobre Dios, se li veiés la poteta).
:
En segon lloc, el llibre és rellevant perquè crea una teoria sobre "la doble veritat", és a dir, l'evidència humana que hi ha una veritat empírica, racional, lògica, que explica les coses del món i que permet avançar la Humanitat o, almenys, entendre-la; i que n'hi ha una altra de personal, que forma part del món de les creences, que remet a una veritat no comprovable i que, per tant, anomemen fe. Una fe paradoxal, a vegades contradictòria, però que no pot pretendre pas competir amb la veritat racional, donat que les dues tenen una funció diferent. En tot cas, l'autor situa l'ètica en un punt intermig i, especialment, en el camp de l'acció, que és on, al cap i a la fi, es determina el valor de les coses i de la gent que les fa possible. En aquest darrer, doncs, si bé l'adscripció religiosa (o la fe) juga un paper secundari, és el seu destí, els seus "resultats", parlant en termes pràctics, els que compten. Almenys per un cristià.
:
I, finalment, recomano el llibre perquè és també un testimoni personal sobre el trajecte de la fe d'una persona que, com vostè i jo, no les té totes, no ho té pas tot clar. Juatsament, per això creu. Creure és confiar, és admetre que no ho sabem tot, però que hi ha coses, això sí que ho sabem, més importants que les altres. I aquestes "coses" es porten a terme a traves d'altres persones com vostè i jo. Déu (que seria el súmmum de les coses que valen la pena), per tant, s'ha fet home, s'ha convertit en una persona. I aquesta persona els cristians la centrem en Jesús. I la trobem en el rostre dels altres.
:
Deu ser un bon missatge pel Nadal, doncs. O sigui que molt bon Nadal a tothom.

* text del comentari sobre llibres que serà emès demà a les 8 del vespre (rremissió dilluns al migdia) al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró.

:

El pas de la recerca | L'autoritat democràtica

De Nadal a Cap d'Any - IV
:
Ara que la neu
reposa en la pell
adormida de la terra,
i el matí es desperta
amb un mandrós blanc
agrisat de solitud;
ara que la mar
jeu damunt la platja
i tot cos retorna a l' aigua
el glaç del seu somni,
és temps d'alçar els ulls
i gosar llegir
l'anunci que ens ve del Nord:
massa gent tremola
en el fred dels mots abandonats.
I el cant esdevé pregaria
que neix i s'escampa
damunt les empremtes
dels darrers vehicles,
sota els arbres de Nadal
que regalen llum
al desert de la ciutat.
No importa tant allò que cerquem,
com el pas de la recerca.
No importa tant allò que escrivim,
com esdevenir una lletra
en la paraula del món.
I aprendre a crear
mans i ports i llars enceses
totes les nits de la Nit
per guanyar la dignitat
de recordar-nos humans,
ara que l'hivern
lliura el seu cor de neu a la terra.
:
Vicenç Llorca, "Per un record digne de la neu" a De les criatures més belles. Ed. Proa, Barcelona 2006, pp. 69-70.
Foto: Memo-Uribe, En la calle 75th West 2006.
:
L'autoritat democràtica *

:
Els parcs són per gaudir-me lliurement. Foto: Quico Melero.
:
Una de les assignatures pendents de la nostra democràcia és la reinvenció del concepte d'autoritat. Tants anys de dictadura marquen. De manera que hi ha coses que, injustament, s'associen massa a la seva experiència: des del folklore fins a l'exercici del poder. Sempre es diu que el poder té dos atributs el de la potestas i el de l'autoritas. Al primer ningú li fa fàstics: costa molt poc demanar als que manen fins i tot quan no són responsables els "de dalt" (també la sensació d'omnipotència del poder polític és una conseqüència dels règims autoritaris). El debat sobre els límits de l'Estat del Benestar s'inscriu aquí, per exemple. Però al segon encara li cauen alguns complexos, com si democràcia fos sinònim de desgavell. Just al contrari: la democràcia és un nou ordre que situa els deures a la frontera dels drets de manera que aquests darrers no poden ser exercits sense els primers.
:
Diuen que el boig és aquell que ignora els límits. I tindríem una societat boja, és a dir, sense capacitat per fer exercir els drets i les llibertats, si no s'imposessin els límits que, com tota resistència, com una nansa, com un graó, com l'aigua que permet nedar, possibiliten que avancem. O que no caiguem.
:
Avui, als carrers i places de les nostres ciutats i barris, hi ha el clam de poder exercir el drets de gaudir-ne. Potser perquè ha baixat la delinqüència, o perquè, efectivament, disposem de més espais per fer vida de carrer, els veïns reclamen amb raó coses tan bàsiques com caminar sense haver de sortejar excrements, respirar aire pur i no pixats, vòmits, escombraries o fums, limitar l'exhibició pública del consum de drogues legals o il·legals, conquerir tots els racons "privatitzats" per determinats grupets o bandes, dormir tranquils, conservar una façana i mobiliari públic en condicions, controlar els abocaments de residus també a escala domèstica, sancionar els insults, etcètera. Tot això li hem dit "incivisme". És un clam ben comprensible. I el poder s'ha d'exercir de les dues maneres, amb la potestas: educant, advertint, mediant, socialitzant... però també amb l'autoritas de la sanció o la reparació sense cap complex. Perquè haurem fet valdre els límits que ens permeten ser més lliures, o menys bojos. Haurem redescobert l'autoritat democràtica que és la que, enlloc de negar la llibertat –com l'autoritarisme- la potencia a través del respecte a l'espai de llibertat de cadascú.

:
* article publicat a la secció "Des dels límits" de DiariMaresme.com (24.12.06)
:

Nadal incomprensible | Primera brossa

De Nadal a Cap d'Any - III
:

Té sis punxes, com una estrella, pero no és una estrella. La cullo i la des o a la bossa, al costat del pot de neules, vigilant que no prengui mal amb el groc lacerant de la pinya. Un cop a casa, trio un enlloc preferent on col·locar-la, que estigui ben invisible als ulls de tothom. De vegades, amb el silenci de la nit, se sent passar la llarga caravana de la set: palmeres mil·lenàries, camells foscos com dàtils, vells astròlegs de barbes enfarinades. I és que la realitat és així, o aixà, i no s'hi pot fer més, malcriada i enganyosa. Per aquest motiu hi ha qui ja no la busca, per aquest motiu hi ha qui encara la troba. Vet aquí un nadal incomprensible com la vida mateixa, explicat en sis ratlles, com si fos un poema, pero no és un poema.

:

Gemma Gorga, Llibre dels minuts, "46", Ed. Columna, Barcelona, 2006, p. 54.

Il·lustració: Giotto. L'Adoració dels Mags (1304-1306). Fresc a la Capella degli Scrovegni, Pàdua, Itàlia.

La meva primera brossa orgànica
:
Deu fer més o menys una setmana. Des que tinc el cubell que regala l'ajuntament als veïns. Després d'anys de reciclar el paper, els envasos i el vidre, ara he assumit amb molt d'entusiasme aquesta nova fracció. És ben fàcil contribuir a un món una mica més net i emnys desgavellat, ben a mà. Hi ha coses més heroiques a fer, segur, però de tant en tant convé d'inverntar-ne de senzilles per assolir el màxim d'impacte. El regidor de Serveis Municipals i Manteniment, Francesc Melero, m'avançava en privat les primeres dades que a ell li consten i són francament molt bones. L'acollida d'aquest nou sistema ha estat realment molt ben seguida. Si us avorriu després dels àpats de Nadal, vet aquí una bona distracció.

:

Es quedés aquí | Taula

De Nadal a Cap d'Any - II
:

:
Quan la pluja fa remor de tren,
quan la gent s'afanya pel carrer,
quan s'encén un llum,
sempre es fa més gran la tristesa.
:
Vaig pintant somriures de paper,
sospesant el temps entre les mans.
L'aire s'ha enfosquit
i la nova nit passa de pressa.
:
I l'hivern que ja ha arribat,
em porta vora el foc
el pensament d'altres temps millors.
:
I els carrers engalanats
emb les llums de colors,
tt fan sorgir
entre els meus records
de Nadal.
:
Estirat sobre un jardí de neu
faig dormir les mans dins de l'abric.
Miro cap al cel,
i et veig tremolar com un estel.
:
Tirem pedres a tots els fanals,
caminant amb el pas imprecís,
volem veure si hi ha,
Darrera el núvol gris,
la nostra estrella.
:
I l'hivern que ja ha arribat,
em porta vora el foc
El pensament d'altres temps millors.
:
I els carrers engalanats
amb les llums de colors,
et fan sorgir
entre els meus records
de Nadal.
:
Tants desitjos de prosperitat.
La tendresa es fa provisional.
Tan de bo tot això fos real,
i es quedés aquí, molt més enllà
de Nadal.
:
Carles Sabater / Pep Sala (Sau), Cançó de Nadal.
:
Taula de Nadal
:

Aquesta era la taula de casa, avui, Dia de Nadal, abans de començar l'àpat. Us l'ofereixo així, neta, disposada a rebre, preparada per donar-ho tot, buida (encara), plena de bons presagis. I us imagino venint-hi. Una abraçada.

:

Et veig | Pessebre

De Nadal a Cap d'Any - I
:

:

De pressa i d'amagat
entre dues xerrameques
i abans d'una visita
obligatòria al bressol
del salvador futur
que es mostra sempre
amb una cara nova
en un cos diferent
contemplo molsa humida i
plàncton fosforescent
en un mar soterrani
on no esperava trobar-te
i et veig, de carn i os.

Enric Casasses, "Laig", a Calç, Ed. Proa, Barcelona, 2005(2), p. 26
Il·lustració: Mestre de Santa Coloma (segle XII): Detall d'un apòstol. Pintures murals de Sant Romà de les Bons, Andorra.
:
El pessebre de casa
:
Aquest any hem posat una escena a cada graó de l'escala, consumint-ne 6, afegint una repiseta amb els Reis i, al final, caganers i pixaners. El primer graó, animals. El segon, pastors, el tercer, escena de riu, el quart, romans, el cinquè, anunciata. El graó de dalt, com no, és el del neixement. A dalt i tornar a començar. Bon Nadal.

10 minuts | El 2006 en imatges | Nadal és esperança

Para 10 minuts
:
:
El 2006 dels socialistes
:

Prem sobre la imatge.
:
Nadal és esperança, no novetat
:
Daniel Inerrarity (Foto: El País) i Friedrich Nietzsche (Edvard Munch)
:

De nou, Daniel Innerarity ens obsequia des de les planes d'El País amb una de les seves antinades reflexions. Ho fa, com no podria ser d'altra manera, amb el Nadal, contraposant aquesta obsessió per allò nou que té la societat moderna amb l'esperança. No fos, diu, com deia Nietzcshe, "cuando afirma que no hacemos otra cosa que simular el asombro al encontrar en las cosas lo que previamente habíamos escondido en ellas". Mireu...

Aquí radica la diferencia entre esperanza y expectativa. La novedad que nos cabe esperar implica siempre una cierta ruptura de las expectativas. Por eso la esperanza tiene muy poco que ver con el optimismo, que no es más que un estado de ánimo para facilitar la consecución de lo que deseábamos. Pero la esperanza es otra disposición, gracias a la cual estamos abiertos a una sorpresa superior a nuestros deseos. (...) También en Navidad hay que distinguir el relato sobre la novedad, el nacimiento de las cosas nuevas, de lo que no es más que un puro cuento acerca de la novedad, la misma historia.

Bon Nadal d'esperances, doncs, d'allò superior als nostres desitjos, que aquests potser van massa satisfets de novetats.

:

Caurem dins? | Cesc

Caurem dins?
:

En David, del Jergón, publicava ahir un post amb una magnífica il·lustració de Calpurnio, de la seva sèrie sobre Cuttlas a 20 minutos. La trobo tan adequada al món blocaire que la reprodueixo de nou:

:

:
Cesc
:
I abans de penjar el post veig que s'ha mort Cesc, en Francesc Vila Rufas, que va fer que penséssim, que ens emocionéssim i que somriguéssim tantes vegades. Us deixo amb aquest dibuix nadalenc.

:

Prevenir | CiU i PP es destapen | Patètic

Val més prevenir
:
I per això cal felicitar els Mossos d'Esquadra que, aquesta setmana, a Mataró, han avortat una operació que pretenia l'atracament de diverses entitats bancàries, dins la feina del preventiu de Nadal del qual ens van parlar a la darrera Junta de Seguretat.
:
CiU contra l'Església? PP blavera?

:
Hi ha un parell d'anècdotes (o potser no tant) del darrer Ple Ordinari a l'Ajuntament que no em puc abstenir de comentar, tal i com li ha passat a la premsa local. Em refereixo, en primer lloc, a la crítica (i abandonament de la posició favorable mantinguda fins aleshores) a l'acord entre l'Ajuntament, l'Arquebisbat de Barcelona i les parròquies de Sant Josep i de la Sagrada Família de Mataró perquè el primer obtingui la propietat de la finca del carrer Muntanya de Mataró, reivindicada pels veïns del barri de Cirera per a usos cívics, a canvi d'una permuta en un altre terreny. La confusió que el regidor de CiU tenia entre metres de sostre i de sòl li va fer expressar uns dubtes, una mena de sospita, més pròpia dels que sempre veuen el contuberni catòlic a tot arreu que no d'un militant d'Unió. Ho dic perquè en altres ocasions no s'han mostrat pas tan susceptibles. I, és clar, sembla que vulguin posar un problema (nou, inexistent) a cada solució. (Foto: M.Coll / capgros.com)

:

La segona qüestió de la que cal prendre nota respon a una altra crítica, en aquest cas del portaveu del PP (sí, aquell que diu mentides) a la proposta de la Comissió del Nomenclàtor de Mataró d'atorgar el nom de País Valencià a un carrer de la ciutat. El regidor popular es va fer ressò dels arguments dels sectors més tronats de la societat valenciana, aquells que posen catxondo a la dreta més dretana del nostre país, com ja li han recordat. I és que qui no té feina el gat pentina.

:
Patètic

Patètic, adjectiu que ve del grec pathetikós, derivat d'épathon (forma del verb sofrir), vol dir "capaç de commoure i agitar l'ànim amb afectes vehements, especialment dolor o melangia", segons el primer diccionari que arreplego. Queda dit.

:

Vídeo | Nomenaments | Periodistes

De vídeo

:

Aquí teniu el vídeo que va precedir a la intervenció de Joan Antoni Baron en l'acte de proclamació, dilluns passat, de la seva candidatura a l'Alcaldia de Mataró a les Eleccions de 2007. Els seus autors són Jaume Àlvarez i Sergi Bonamusa.

:

:
De nomenaments
:
Avui s'ha fet públic que Mireia Ràfols, fins ara directora de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró, ha estat nomenada nova Directora de la Xarxa Ocupacional de la Generalitat de Catalunya, sota la consellera Mar Serna, amb rang de directora general. La Mireia, que fa 17 anys que és a l'Ajuntament, ha demostrat ser una molt bona directiva municipal i estic segur que ho farà igual de bé al seu nou destí. Ràfols no és l'única persona vinculada a l'Ajuntament de Mataró que ha estat nomenada amb rang de director general. Aurora Baena, fins ara directora de serveis de Cultura, ho serà d'Economia i Hisenda, amb el conseller Antoni Castells. Baena havia estat Cap del Departament de Serveis Centrals quan jo n'era regidor. I el que aleshores era el cap del servei de Recursos Humans de l'Ajuntament, Carles Arias, que ha estat aquests darrers cinc mesos Director General de Funció Pública amb l'exconseller Xavier Sabaté, és ara Director de Serveis de Salut, amb la consellera Marina Geli. Amb tots tres he treballat força. I, què voleu que digui, n'estic molt orgullós: estic segur que el seu pas per Mataró és un dels seus millors avals. Això de Mataró deu ser favorable a la gestió, donat que un altre mataroní, Quim Dorda, amb anys al seu darrere a l'administració autonòmica i vinculat a la Festa Major de fa molt de temps, ha estat nomenat nou Director de Serveis (també amb rang de director general) del departament d'Educació que té com a titular el conseller Ernest Maragall. Foto: Mireia Ràfols (autor: Sergio Ruiz)
:
De periodistes
:

En Pere Pascual em fa una estirada d'orelles per no haver fet menció als dos mataronins que han rebut premis a la Nit de Santa Llúcia: Sílvia Còppulo i Santi Carreras. Sé que queda fatal dir-ho, però no he estat massa atent al tema i m'havia passat, ell me n'ha donat la primera notícia i, té raó, val la pena esmentar-ho. Parlant de periodistes, ahir, com us vaig anunciar, vaig tenir l'honor de participar en un esplèndid programa de la Teresa Carreras i en Jordi Rovira, a Mataró Ràdio ("Mataró, cruïlla d'Europa") per parlar sobre el tema religiós en el context europeu. En fi, no sé si el que vaig valia massa la pena, però jo m'ho vaig passar molt bé. No havia vist mai com funcionava un programa de ràdio per dins i vaig al·lucinar del grau d'adrenalina i de tensió perquè tot quadri al segon, de l'enome capacitat de síntesi que cal tenir (contra la idea que s'ha d'omplir tot de xerrameca) i de la capacitat dels periodistes i dels tècnics de sobreviure-hi.

:

Mataró, un nou impuls cap el futur *

Amb el pressupost 2007 de l’Ajuntament de Mataró, conclou aquest mandat municipal. Els socialistes n’estem especialment contents ja que es complirà, amb escreix, les propostes que fèiem en el nostre programa electoral.
:
Així, des del Govern, hem prioritzat aquelles accions que més preocupen als ciutadans: l’accés a l’habitatge construint-ne uns 250 de protegits per a joves, famílies, gent gran i persones amb discapacitats; la millora de l’aparcament amb 963 places noves en diferents punts de la ciutat i 1500 més fent-se; l’increment de la qualitat de la neteja de la ciutat amb nous contenidors i màquines; l’augment de la seguretat i el civisme amb més policies al carrer; la convivència ciutadana amb el desenvolupament del Pla contra els Amuntegaments en els habitatges; la creació del Centre per a la Dona; noves escoles i instituts; nous equipaments esportius i l’atenció a les persones més grans.
:
A més, estem projectant el futur de la ciutat i per això posarem en marxa un òrgan de planificació de la Formació i Treball, per tal de connectar la formació amb les necessitats del mercat; la promoció de la ciutat amb el Pla Mataró, ciutat mediterrània; el desenvolupament del projecte TecnoCampusMataró i la TDT. (Més informació http://mataro.socialistes.cat)
:
Volem adaptar la ciutat per a atendre els imprescindibles canvis socials, econòmics, tecnològics i culturals de la societat, sense pujar la pressió fiscal i amb eficàcia. Que la ciutat estigui preparada perquè els ciutadans hi puguin viure i treballar, tranquils i contruint el seu projecte personal.

Article a butlletí municipal MesMataró, novembbre 2006, com a portaveu del Grup Municipal Socialista

:

Fradera | Cruïlla d'Europa | Baron, candidat

Fradera és portada
:

No hi havia millor foto que aquesta de Sergio Ruiz (mataroní) per il·lustrar el reportatge de Jordi Rovira (també mataroní) al suplement "Revista" de La Vanguardia d'ahir sobre les Creus de Sant Jordi. S'agafa un senyor elegant, tocat amb el mocador de coll, amb una americana adequada als senyors elegants que deixen els trajos pels que no en saben, que llueixen com cal la Creu de Sant Jordi, i aquesta pell plena dels camins llaurats a la vida, es mira que també sigui de Mataró i et surt en Josep Fradera.

:

Mataró, cruïlla d'Europa

:

La prestigiosa periodista Teresa Carreras em demana que participi al programa Mataró, cruïlla d'Europa, aquest dimarts dia 19 a les 5 de la tarda a Mataró Ràdio, bé per les ones o bé per internet, aquí. Em demana que parli sobre el fet religiós. L'honor és meu.

:

Presentació de Baron *

:
Foto:: QM.
:

Benvinguda

• A tots els que ens heu volgut acompanyar en aquest primer acte de Joan Antoni Baron com a candidat socialista a l'Alcaldia de Mataró.

Procés

• Fa una estona ha estat designat per l'assemblea del Partit, amb un amplíssim recolzament
• El Partit va demanar fa més o menys un mes als afiliats i afiliades socialistes que presentessin les seves candidatures
• procés obert, democràtic
• Som molts els que de seguida vam apostar per l'Alcalde Baron
• Vam encertar fa dos anys i mig, quan Manuel Mas va ser elegir diputat i el va succeir
  Ha complert tot el que va prometre:
  · Tots els barris veuen dignificar els seus eixos (que tot Mataró sigui Mataró)
  · Hi ha més gent que mai amb feina a Mataró (que tothom pugui viure i treballar a Mataró)
  · Hi ha més seguretat, menys accidents, més aparcaments, tenim la ràdio, el pacte pel futbol, més recursos a la neteja, més reciclatge que mai, l'agenda de la solidaritat, més casals d'avis i de joves...
  · Ha preparat el futur: signatura d'un pacte pel desenvolupament econòmic i social, millores urbanístiques al front de mar, dels barris...
  · Ha fet de la proximitat el seu principal valor. Baron és l'alcalde de la gent.
  · Ha compaginat la humilitat de la rectificació, d'escoltar la gent, amb la fermesa de les conviccions

Foto:: QM.

Ara, a treballar

• Que ningú no es pensi que amb Baron n'hi ha prou, que ningú no es refiï que tenim el millor candidat, que el tenim
• El nostre enemic és que ens refiem
• Al davant tenim adversaris que no tenen escrúpols
  · PP no té cap problema en utilitzar la mentida contra nosaltres
  · CiU li va al darrere, no té projecte, han hagut d'anar a buscar un candidat de fora
  · Tots dos esperen agafar els votants socialistes refiats o despistats
• Com sempre, haurem de ser la gent, la gent que sap el pa que s'hi dóna, els que ens mobilitzem per la ciutat
  · dels barris, que no volen ser menys
  · la dels joves que volen trobar feina,
  · la de les dones que volen exercir els seus drets
  · la de la gent gran que no vol ser arraconada
  · la dels emprenedors que necessiten una ciutat activa
  · la de les famílies que volen escoles dignes i barris segurs
• Això només ho podem fer nosaltres
• Això ho farem amb Joan Antoni Baron al capdavant
  · el mestre que fa d'Alcalde
  · el noi de barri que sap el pa que s'hi dóna
  · l'home de conviccions i de diàleg
  · l'Alcalde de la gent i de les persones
• Amb ell us deixo
  

* esquema del discurs de presentació que he fet avui a l'acte de proclamació de Joan Antoni Baron com a candidat socialista a l'Alcaldia de Mataró. Aquí teniu el seu.

:

Front de Mar i Puig i Cadafalch | Baron i Mas

Front de Mar i Av. Puig i Cadafalch
:

Aquest matí hem tingut una altra visita organitzada pel PSC als afiliats de la zona, aquesta vegada comentada per l'Alcalde Baron i pel regidor Vilert a l'exposició Mataró Millora: El front de mar que hi ha a l'antiga fàbrica Cabot i Barba. de forma didàctiva, hem pogut conèixer d eprimera mà quins són els objectius del Govern en l'enorme transformació que viu del nostre litoral: més zones verdes, més places gràcies a la nova ordenaci´de l'edificabilitat, barreja d'usos, menys impacte industrial, més equipaments i, especialment, doblar la façana marítima de Mataró. Es diu de seguida...

Després ens hem arribar fins el barri de Cerdanyola, on s'inaugurava l'Av. Puig Cadafalch, remodelada, esdevenint una ainguda de gran qualitat urbana, fruit del Pla que va rebre subvenció de la Llei de Barris (sí, la que la majoria del PP i CiU va rebutjar quan manaven...). Potser per això algunes mirades delaten. Ha estat una gran festa, una gran fita en la història del barri.

Baron i Mas al peu del canó

Dimecres era també al barri de Cerdanyola, amb l'Alcalde Baron, a la nostra seu del carrer València, explicant els projectes del barri. Ens vam aturar especialment en el Sorrall, on el Govenr proposa recuperar zones verdes, assegurar l'accés a l'habitatge dels joves del barri i potenciar activitats econòmiques a la zona. Es tracta d'uan proposta que disgnificarà l'entrada de mataró per l'Oest i que dotarà el barri de més equipaments i d'uan alta qualitat urbana en la seva perifèria. Sempre hi ha qui no vol canvis, qui preferiex que no es toqui res. sempre hi ha qui no diu res quan s'urbanitza i millora un determinat sector de Mataró però posa tot ple de pegues quan toca als barris. Però el cert és que els veïns, la majoria de ciutadans i ciutadanes amb els que parlem, no tan sols els companys i companmyes del PSC al barri, ens animen a ser ferms en la voluntat d'aprofundir en les millores al barri de Cerdanyola.

Amb Manuel Mas, exalcalde i diputat a Corts, vam fer divendres un repàs a les prncipals accions del Govern Zapatero el 2006, amb atinades reflexions sobre el moment que vivim. Ho vam fer a l'escola Pia de santa Anna (Edifici Mar) i davant una audiència delerosa de xerrar. Vivim moments interessantíssims (millora de drets, reformes estatutàries, procés de pau...) i convé estar alerta perquè, com deia Manuel Mas, "si no mantenim la tensió, el PP sí que la manté". Collons, i tant. Només saben fer això. (Fotos: Quico Melero)

:

Millores als barris | Pessebristes | Papanokupisme

Mataró millora els barris
:
Foto: Carles Fernàndez
:
Aquest matí hem anat citant els diferents companys i companyes socialistes dels barris on hi ha els pannells expositius de la campanya Mataró Millora amb el company Arcadi Vilert, regidor d'Urbanisme, que ha fet una detallada exposició de cada un dels àmbits que hi ha en transformació: noves zones verdes, més habitatges assequibles, més equipaments, millors carrers i places... Així, de mica en mica, parlant amb cada un dels nostres companys i companyes que havíem citat en hores diferents davant cada expositor. La informació a peu de carrer.

:
Nova seu pessebrista
:
Foto: Jordi Merino.
:

A la tarda he pogut passar per l'antiga Presó, un edifici emblemàtic d'Elies Rogent on, a més dels Armats de Mataró i després de ser usada per la Colla Castellera Capgrossos, ara l'Associació de Pressebristes la comença a utilitzar Entre la nova seu i l'antiga (que encara no han deixat), enguany presneten 90 diorames. La intervenció, respectuosa i senzilla, permet disfrutar d'una de les nostres joies arquitectòniques que fins fa ben poc era utilitzada com a Dipòsit de detinguts i que, per tant, ben pocs ciutadans coneixen. La feina dels pessebristes, a més de delicada, ha estat ingent per poder mostrar una exposició magnífica. La inauguració, a més de l'alcalde, autoritats i Junta de l'Associació, ha comptat amb el bisbe Joan Godayol. També hi havia el nostre versàtil expert (i practicant) en cultura popular, Jordi Merino (que m'ha fet arribar aquesta foto).
:
Papanokupisme
:

Com ja he fet altres dissabtes, us recomano elogiosament l'article d'avui de Pilar Rahola a El País sobre el papanatisme davant el fenomen okupa. Com va dir l'Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, "des que alguna ràdio episcopal recolza persones que es presenten nues, cada cop considero el nu com una cosa menys original i trencadora". Touché. Rahola acaba l'article seu d'avui així:

Lo que más perpleja me deja es el carácter reaccionario del fenómeno. Lejos de ser ciudadanos democráticos, estos okupas se convierten en consumidores de democracia, y consideran natural que el sistema, al cual vilipendian y critican, les pague todas sus actividades. Son tan rebeldes, que hay que financiar con dinero público su rebeldía. ¿Dónde está el sentido de riesgo, el reto juvenil, la iniciativa, la lucha, la búsqueda por conformar un destino propio? ¿No forma parte de la formación artística, la lucha por crear, por ensayar, por ser conocido? Y, sobre todo, ¿no forma parte de la juventud su propia lucha por hacerse un hueco?

:
Estos okupas se desnudan, llevan un look alternativo, montan números antisistema, pero son lo más pequeño burgués que he conocido en tiempo. ¡Hasta quieren que papá estado -o mamá municipio- les pague sus aventuras artísticas! Y todos los viejos progres a babear un poco, quizá recordando el paraíso perdido de su adolescencia revolucionaria. En fin. Todo bastante patético.

Foto: Alberto Estévez / Efe

:

Gargallo, el clàssic modern *

Pablo Gargallo, Gran Ballarina (1929), MNAC.
:

Fins a finals de gener La Pedrera exposa bona part de l'obra de l'escultor Pablo Gargallo, amb algunes pintures, també. Gargallo (1888-1934) és vist com un dels avantguardistes catalans, és a dir, com aquells que van experimentar sobre els nous llenguatges artístics, en aquest cas l'escultòric. Però a mi em sembla, de fet, un autor amb profundes conviccions noucentistes que, malgrat tot, no deixa de banda les influències menys clàssiques. Vegem-ho.
:
Les seves opcions clàssiques són molt evidents. El Cap inclinat de dona (1908) o el Retrat de la senyora Grant (1913) així com algunes màscares, semblen directament peces gregues. Malgrat algun excurs per la voluptuositat (Pastor, 1917-18, o La gran bacant, 1931), on el centre es desplaça lleument als malucs, Gargallo mostra el paradigma de la proporció i l'equilibri a través de la figura humana (Tors de gitanet, 1923 o Jove atleta, 1923), que es transforma també en profetes, personatges o déus clàssics. Però també hi trobem màscares amb influències africanes, d'altres amb tècniques properes al còmic modern i, com no, del cubisme fragmentador com a llenguatge que li permet fer el procés artístic més genuí de Gargallo.
:
Quin és, doncs? Quina és la seva aportació avantguardista? Crec que es tracta del procés de depuració material de l'escultura, que el fa passar d'un inici on la figura sorgeix d'una massa (La parella, 1904 o Voluptuositat, 1908), és a dir, on és volum, fins a la figura representada per unes simples línies (Silueta de jove -atleta-, 1933-34), és a dir, l'absència de volum. La massa és substituïda per l'aire, per la síntesi, pel respir i la llibertat. Al mig, hi trobem l'etapa d'inversió del volum (Dona asseguda, 1922), de fragmentació, de supressió paulatina de la matèria (menys matèria, més esperit seria un bon lema noucentista). Tot plegat, també és una avantguarda ben clàssica, força hegeliana i moderna: tesi, antítesi i síntesi. I el que es pot dir a traços, o a trossos, millor que els grans discursos marmoris. Però això ja seria post-modern.

* Publicat a la revista Valors (desembre 2006)

L'exposició Gargallo es pot veure a La Pedrera (P. de Gràcia 92, Barcelona) fins el proper 28 de gener.

• Crònica a Art Neutre
• Crònica de Pere Meroño
• Crònica de Miguel Ángel Betancur

:

eFutur | Baron i Jo | Pencar i mentir

eFutur

:
Avui he rebut, al matí, un correu de l'eurodiputat Raimon Obiols amb el primer número d'un nou butlletí digital, eFutur, que pretén compartir les idees del socialisme europeu i de l'esquerra en general, de manera que en traguem reflexions comunes. És una gran idea (una vella idea d'Obiols) la de reforçar els lligams dels socialistes més enllà de les fronteres, donat que els problemes d'avui, és més determinants, no entenen pas de fronteres. Ho són els problemes i potser no massa, de fet, gens, les solucions. En plena crisi del model europeu (una crisi que no obsta perquè es plantegin nous reptes de creixement), davant una majoria dretana que ha paralitzat la construcció d'un espai polític comunitari amb força, el sorgiment de noves iniciatives i de reflexions no és pas sobrer. I, especialment, és bo auqe aquest debat no es quedi en els "entesos": en els experts sobre Europa, en els polítics, en quatre gats... Així que la idea d'un mitjà electrònic, amb la possibilitat de participar i de navegar a partir d'ell, és segurament el millor mitjà possible.

:

Baron i Jo a la xarxa

:

L'Alcalde de Mataró respon avui una entrevista al bloc de Saül Gordillo en la que apunta que caldria rebaixar el to sectari de la xarxa, excessivament abocada a l'entotsolament narcisista i poc interactiva (que per això estem, caram). Com que som amics, entenc en aquest context els desmesurats elogis. El cert és que els blocs funcionen. I tant funcionen que també s'hi apunta un altre alcalde del Maresme, el de Dosrius, l'amic Josep Jo.

:

Uns que penquen i un altre que menteix
:

Ahir al migdia vaig assistir a la Junta de Seguretat de Mataró, presidida per l'Alcalde i en la que ens va acompanyar la Delegada del Govern de la Generalitat, Carme Sanmiguel. Una reunió prevista de fa més d'un mes, pels que es pensen que sempre hi ha maquiavelisme en tota decisió. Res. Les dades, com vaig avançar, demostren la constant davallada dels índexs delictius i dels accidents de trànist, un esperó per no baixar la guàrdia i continuar treballant de valent, com fan el conjunt de cossos de seguretat que actuen a Mataró (que, un per un, van relatar els seus avenços) i els seus professionals. Un 3,5% menys de delictes i un 11% menys d'accidents (un 13% menys de víctimes) quer l'any passat. Acabarem l'any amb 26 delictes per mil habitants (una dada que se situa entre les més baixes de les ciutats europees) i vam començar el mandat amb 30 delictes per 1000 habitants. Avui Mataró és més segura que a l'inici del mandat. I molt especialment que en el període negre previ al desplegament dels Mossos, en el que Aznar ens va deixar sense efectius de la Cos Nacional de Policia. Una altra agressió contra Catalunya, no en tingueu dubte.

:

Precisament a rel d'una reivindicació laboral dels professionals de la Policia Local (tenen tot el dret a demanar millores), el PP (amb el seguidisme patètic de CiU) va apuntar dilluns al Ple contra un servidor, cosa de la que no dic res perquè tenen el dret a criticar el que vulguin. (Sort que les dades delictives són les que són, si no, no sé què haguessin demanat de mi...). Però el cert és que, per basar les seves acusacions, sense importar-li els efectes que una mala informació pot tenir en l'alarma social, el portaveu d'aquest grup va donar unes dades concretes en uns dies concrets respecte al nombre d'efectius al carrer (informació que ni jo ni ningú pot fer pública amb detall, per motius de seguretat i per prescripció legal, per cert), alhora que va parlar d'un cas concret succeït en aquest darrer pont. Jo, l'endemà, vaig anar a fer les oportunes comprovacions i vaig veure que, senzillament, eren mentida totes dues afirmacions. Que hi havia molts més efectius (només una baixa un dia en tots el pont) i que el fet relatat no va existir. Res, que li he demanat que rectifiqui. Ni mu. S'enganxa abans un mentider que un coix.

:

El fill de l'home

Clive Owen i Claire-Hope Ashitey a "Los hijos de los hombres", foto: © Universal Pictures
:

Si som capaços de nedar entre la crida al consumisme i a la felicitat fast-food i, especialment, la mala bava contra aquesta crida (o potser contra nosaltres quan ens veiem incapaços d'eludir-la), Nadal és una imatge. Una imatge potentíssima. Francesc d'Assís així ho va entendre quan va fer els primers pessebres, passant de la contemplació de les imatges en vells temples a la recreació de l'escena, una tasca personal, familiar potser, artesana, que permet portar aquesta contemplació a casa, al carrer, on sigui. El Concili Vaticà II va dir que "Déu ha volgut parlar als homes de la forma com els homes parlen" (DV 12). I no hi ha manera més efectiva, potser, de proclamar l'encarnació, és a dir, reconèixer que allò diví (o allò realment transcendent pels que no cregueu en Déu) passa aquí a sota ("l'invisible a partir del visible"), que fer-ho a través de la imatge del neixement.
:

Els que som pares sabem que el moment del neixement d'un fill és un fet transcendental, vital, potser el millor de la nostra vida. I els que no ho han estat ho viuen de manera mot similar, també. Que la vida comença, vet aquí. Que sempre comença, amb tota la tendresa i totes les expectatives com si d'un neixement es tractés. Que comença sempre fins i tot quan s'acaba, o quan s'oblida, o quan sembla que no val res (també d'això acusa el Nadal de felicitats urgents que alguns es miren amb cara d'haver perdut el tren).

:

La recreació d'aquesta imatge, deia, l'adaptació de símbol a través de les pròpies mans i en racons no necessàriament sagrats (o no és fora dels recintes que nasqué i morí Jesús?), permet de veure-hi més, segur. Dos exemples. El primer, diumenge passat, a El País, l'escriptora turca Elif Shafak, bellíssima i amb un discurs molt interessant, que ha estat exculpada d'un judici per "denigrar la identitat nacional turca", li preguntaven al final d'una entrevista a què es dedicava en aquests moments. I ella respon "Estoy trabajando en mi hija. Nació tres días antes del juicio, cuando los nacionalistas me insultaban y escupían sobre mis fotos. Ella trajo luz sobre toda esa oscuridad". A mi m'ha semblat la narració del Nadal barrejada amb la Passió. I amb el colofó d'Isaïes 9, 1: "El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós".

:

La segona imatge és d'un film recent, "Los hijos de los hombres", d'Alfonso Cuarón, basat en una novel·la de la P. D. James, que planteja un món no massa llunyà en què la humanitat ha perdut la facultat d'engendrar. Fins que, clandestinament, algú s'assabenta de l'embaràs d'una adolsecent "de pare desconegut". L'al·legoria mariana es fa massa evident quan la noia fa broma sobre si és l'Esperit Sant qui l'ha deixat embarassada, abans de reconèixer que "va ser algun d'aquells bèsties". Després de moltes dificultats i entrebancs, narrats en un context que fàcilment reconeixem en qualsevol de les guerres que veiem dia a dia (atemptats contra la població civil, deportacions, violacions, terrorisme), hi ha un moment culminant del film, un cop ha nascut la criatura, que és amagada per sa mare enmig d'un tiroteig en un edifici on es refugiaven. I és que el nen es posa a plorar. El seu plany és suficient perquè s'aturi, per un moment, el tiroteig. Perquè tothom quedi embaladit, el toquin, somriguin, l'acaronin, el protegeixin. I fugin el nen, la mare i el protagonista-protector. Jo pensava en la matança d'Herodes contra els infants, en la fugida a Egipte, en l'adoració dels pastors. És a dir, en el pessebre. O en el relat mític de l'esperança en el gènere humà i la seva renaixença constant. Capaç de la destrucció total. I capaç de la salvació total només amb el plany d'un nen.

:

Límits del civisme | Bastida i pedres

Els límits del civisme

:
Foto: Q.Melero.
:

De nou, aquest vespre he estat amb els ciutadans i ciutadanes que participen en la implantació del Pla Integral dels barris del Centre, l'Eixample i l'Havana, concretament amb la Comissió de Territori, per parlar dels resultats de l'Ordenança de Civisme i del conjunt de normes sancionadores que ens hem dotat per fer efectius els límits de la convivència. Sense límits no hi ha gaudi, no hi ha llibertat, això és propi de la condició humana i no cal que ens fem escarafalls. Teníem al davant una audiència molt participativa i molt ben informada. Ho he fet al costat del regidor Francesc Melero (el que ha fet aquesta foto), que a més de fer passos de gegant en l'aposta de Mataró per la minimització de la brutícia i els residus, també aplica el rigor en aquells que es pensen que la ciutat és un abocador. I ho he fet també gràcies a la gentilesa de la Montse López, la regidora que presideix el Pla qui, per cert, avui escriu un bon article al Més Maresme.

:

El que he presentat explica uns molt bons resultats d'aquestes normatives que, lluny de quedar plenes de pols en un prestatge, s'apliquen als que volen imposar l'ús privatiu de l'espai, l'exclusió de les mínimes normes cíviques, l'embrutiment i la manca de respecte. La llibertat s'ha de protegir de la impunitat amb què aquestes persones es pensen que gaudeixen. I també cal dir que, malgrat tot, no és tan sols amb els límits que es protegeix el respecte. Ni tan sols amb l'actuació de l'administració. Que és una tasca comuna del conjunt de la societat.

:

Aquestes dades vénen el dia abans que demà, al migdia, es reuneixi la Junta Local de Seguretat sota la presidència de l'Alcalde. Ahir, davant la irresponsable politització d'un afer laboral (irresponsable per la creació d'alarma social i per la profusió de mentides amb l'únic objecte de fer mal a costa de la seguretat ciutadana), ja vaig avançar que els resultats del mapa delicitiu i dels accidents de trànsit situa Mataró en el moment més segur de la seva història. I en uns nivells delicitus dels més baixos de les ciutats europees. I això cal dir-ho així de clar i amb tot l'orgull del món, que els flagels els deixem pels fonamentalistes. Perquè és un repte assolit pel conjunt de la ciutat, no ho dubteu.

:

Bastida i pedres

:

Acabo aquesta breu passada de quatre dies per quatre exposicions barcelonines amb ua recomanació molt concreta: un quadre que es diu Bastida i pedres (2006) de Frederic Amat, que podreu veure en aquesta foto circular (és entre una columna i un altre quadre que es diu Codi de barres tatxat o alguna cosa així). L'exposen a la galeria Carles Taché fins d'aquí a cinc setmanes. Amat és un escenògraf i pintor que també va experimentant nous llenguatges, cada fita que assoleix és un nou element que incorpora al bagatge.

:

Ara ens arriba amb un cromatisme auster: blanc i negre, però amb una capacitat de creació figurativa excepcional (la prova en són les escultures, o el vídeo), en les que hi ha el moviment, l'aire, les flors, les mosques, les llavors, les gàbies, les engrunes. Tot com a ombra o silueta, com si encara no en coneixéssim llur secret. I no el sabem. Hi ha quadres de gran format que recomano vivament, però n'hi ha un que és del que us volia parlar. Aquest, Bastida i pedres, crea una sensació de vertigen. Adopta una perspectiva curiosíssima, des de dins, des de dalt, amb línies rectes que el seu no paral·lelisme amb els límits del quadre provoca una sensació quasi psicodèlica. De cop, penses si no ets tu l'edifici que s'està fent, o reparant, o derruint. I si no, si tu ets qui ho fa, tampoc no saps massa per què ni de quin edifici es tracta. Només penses amb el vertigen, amb la forma amb què l'aire penetra entre els ferros i les pedres per venir-te a visitar i, potser, desvetllar-te el secret. "L'aire lliure també és una forma d'arquitectura" va avisar George Santayana ja fa molts anys. (Foto: StylusArt)

:

Els carrers de Mataró | Com una bleda

Els carrers de Mataró
:
Una reunió amb uns veïns em va impedir de ser a la presentació del llibre de Ramon Salicrú (a la foto) Mataró, carrer a carrer (que podeu demanar gratuïtament aquí), un projecte al qual ha anat dedicant força estius i que té un resultat admirable des de tots els punts de vista. L'autor ens presenta l'origen del nomenclàtor municipal, actualitzat, en forma de diccionari. La seva lectura és amena i interessantíssima, molt documentada i força il·lustrada. la seva valusoa dedicació, així com dels seus editors (que han fet l'esforç de presentar-lo gratuïtament), ha tingut una entusiasta resposta per part de la ciutadania. El dia abans de la presnetació, me'l vaig trobar i li vaig dir que l'acte seria un èxit i que l'edició s'exhauriria aviat. Ell va dir que no, que no n'hi havia per tant. I és que, a més de ser un molt bon historiador, i molt bona persona, també és el paio més modest que conec.

:

Com una bleda

:

A la Galeria Manel Mayoral fan una exposició que es diu Modernitat. Hi ha obres molt bones, d'autors molt coneguts. Però jo he quedat meravellat de les Fulles de bleda (2003) de Miquel Barceló, com una bleda. El fons és una mena de crepuscle com els que feia en aquella època, ple de colors blavosos i liles com un cel de vellut il·luminat pel bing bang. Les fulles escampades són disposades de manera que els troncs, que són el més tendre, se situïn al centre. La tendresa és una pinzellada de verd claríssim, quasi groc, que comença com un rierol al mig dels nervis de la fulla i acaba contundent com una desembocadura d'un riu. Però la fulla, la fulla en sí, d'un verd característic, adopta una textura que fa que la matèria s'alci, com si estigués arrencada. Sembla com quan tallem anb la forquilla un tros de brandada de bacallà, que la matèria s'esquinça deixant filets enlairats. Aquest procés pictòric que he narrat és meravellós, i ho és també la composició, i la capacitat de creació de símbol del no res, i la sensació de ser a prop, molt a prop, de l'art genuí de crear que en un altre bing bang algú va tenir a l'hora de pensar que al món hi havia d'haver bledes.

:

:

El podríem comparar amb aquest altre quadre, també es de Barceló i és a l'exposició. Es diu Sense títol i és de 1983, una etapa en la que pintava sopes que semblaven la terra (aquesta mateixa, en la que les estovalles podrien ser un mapa, i que és prop d'un altre quadre de Jaume Plensa, que es diu Continents -1991- que sembla dialogar-hi), o un cós taurí, o un rosetó, o una cúpula barroca, o un cràter, o una galleda. Ves a saber. Només sé que aquelles peces ja m'impressionaven per la seva capacitat de situar al centre, en aquest cas, una multiplicitat d'imatges que donaven també idea d'un centre intens de creació, un pre-big bang. Doncs l'evolució artística de Barceló ha estat imparable. Com deia, ha creat les bledes. De nou.

:

Amanda | Miguel Rasero

Amanda
:

Gràcies, Vicent i Vilaweb, Jaume. Gràcies, Donaire. Gràcies, Salvador. Gràcies Víctor. M'heu donat una bona idea per ignorar el personatge i la seva mort, aquesta estimada aliada del tirà que se l'ha endut de tan abraçar-la, de tan flirtejar-hi. Ella sempre arriba, també pels seus amants més bèsties. I avui la cito no per celebrar-la, això mai, sinó per recordar-vos. Això sempre.

:

:
Miguel Rasero
:

S/T (2006), tríptic.

:

Miguel Rasero exposa fins aquest dimarts a la Galeria Trama, a Barcelona. Ho fa, sembla, explorant nous llenguatges expressius i ja se sap que el mitjà és el missatge, diu MacLuhan. Material: fusta (planxes i llistons), pintura i altres tècniques. Predomina la línia recta, potser el color blanc, o el negre, en qualsevol cas, les peces són pintades cada una amb un sol color i la tasca de l'artista és la d'ensamblar-les, de posar un ordre potser impossible. De fet, només les peces grans, les planxes de fusta llises, semblen guardar un ordre silenciós i etern, sabem on comencen i on acaben, no fan nosa però potser tampoc no tenen cap sentit. Són les altres peces, llistonets vermells, blaus, blancs, negres... i d'altres sense pintar que, de cop, sorgeixen per crear l'esdeveniment. En alguns casos, perfectament aliniats amb l'ordre etern. En d'altres, depassant-lo, acabant-lo, potser matant-lo com un cos estrany. I d'altres, construint un nou objecte, aguantant-lo sobre la base, buscant una nova perspectiva. També n'hi ha que creen textures noves, o que són allò que volen ser justament fora de l'ensamblatge. N'hi ha que l'esdeveniment és horitzó i d'altres límit.

:

Rasero havia tractat altres vegades els artefactes, la matèria i la natura. Sap que tots els seus mecanismes precisen de molt de temps de maduració i d'espera pacient on no passa res, però que aquest "no passar res" esdevé fonamental per quan arribi l'esdeveniment. I, finalment arriba, no sense el seu ingredient de risc, no sense la seva capacitat d'existir fins i tot al marge de l'ordre per fer-ne un de nou. En qualsevol cas, aquest esdeveniment, que hagi pogut ser enmig de tanta massa, de tant de temps, de tanta espera... ja val la pena.

:

Gino Rubert | Vents propicis

Gino Rubert a Senda
:

:
A la Galeria Senda tenen, fins a mitjan gener, una mostra dels darrers treballs de Gino Rubert. S'hi exposen els seus característics quadres, una mena de composicions surrealistes a partir de personatges la cara dels quals és una fotografia, i en la que destaca una desigual relació home-dona, que esdevé una reflexió sobre el vincle que inclou fil de cosir, extracció de cervells, globus inflats per una mena de Penèlope, presències inoportunes i perspectives diverses. Però hi ha més coses. Uns inquietants dibuixos que semblen il·lustrar el retorn a la vagina freudià. O una curiosa pel·lícula a mode de vídeo-art. I, finalment, aquarel·les com la que us poso de mostra, on el fil de cosir pren forma de corda (en aquest dibuix, sembla que ja descordada, i no sabem, però, si hi ha caputxa o és la cabellera) bé per a un joc sadomassoquista o bé per la violència o pel dolor o per allò que marca aquests cossos fets de fragments, on la pell, on la carn és el que compta. No sabem massa bé si pel plaer o pel sofriment. O si per les dues coses que van indissociades.
:

Vents propicis
:
"Cap vent no és propici per qui no sap on anar", comença la seva columna del mes de novembre en Josep Lligadas a Foc Nou, en la que, després de glossar una xerrada de Daniel Jover ("potser ara, quan les ideologies transformadores han quedat tan disminuïdes, toqui extreure de la fe cristiana la seva força més neta i fonda, per donar nova vida a aquests objectius") acaba amb un paràgraf que subscric plenament:

La xerrada tenia lloc pocs dies després del partit de futbol Catalunya-Euskadi, en que uns 55.000 espectadors, la majoria joves, reclamaven com un objectiu de vital importancia tenir una selecció futbolística nacional independent de la d'Espanya així com també, suposo, la corresponent lliga igualment nacional. Un objectiu, per cert, amb pinta de ser molt poc viable, ni que sigui només perque el Barça, si es veiés obligat a jugar en una lliga tan fluixa com seria aquesta, perdria moltíssims ingressos i acabaria convertit en un equip de segona fila. I jo pensava que és una llastima que tants joves vibrin tant per un objectiu de tan poc gruix, en comptes de posar el cor i les energies en objectius més sòlids i de més qualitat humana.

I és que tinc al cap, de fa temps, que l'exaltació nacionalista que viu avui part dels joves catalans, i que es tradueix en un sóc independentista sense massa matisos, però amb molt de convenciment, es deu a l'absència d'altres idees força en l'imaginari del país. I, una mica sí, a un substitutiu pretesament laïcitzat de la vocació de transcendència que sorgeix en un món tan secularitzat. El més greu és que, com en tota fe cega, rera la paraula, sovint no hi ha res.

;

Un meme | L'infant

Efectes que no es poden preveure

:

:

La Núria m'envia un meme que diu: "Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions . Ull! [sic], no busquis el llibre que més t'agradi, si no, el que tens al costat". En tinc uns quants. Agafo literalment el que tinc al meu costat, és de Félix de Azúa, es diu La invención de Caín (Ed. Alfaguara, Madrid, 1999), i fa poc el vaig acabar (l'havia deixat a mitges fa uns anys). La frase diu:

Son efectos del libre mercado que los economistas no pueden prever.

Ara passo el meme a Jordi Llisterri, Lourdes Muñoz, Marta Teixidó, Xevi Galceran i Encarna Siles. Quin còctel, no?

:

La calma - i XV

:

"En todo este entramado hay un sujeto que considero principal. Se trata del niño, al que debemos considerar patrimonio de cada ciudad y cada pueblo, pues el futuro de todos será el que él construya cuando sea adulto, por eso las bases debemos sentadas desde que nace. Los niños deben ser uno de los grandes pilares de nuestra política social".

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, p. 315.

:

Llibre dels minuts | Blat

Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum

:

:

Ahir vaig llegir un llibre magnífic, molt bo. És de Gemma Gorga, es diu Llibre dels minuts (Ed. Columna, 2006) , va rebre el premi Miquel de Palol d'enguany i no l'he pogut deixar fins que l'he acabat. Remenant a la secció de poesia d'una llibreria m'hi vaig fixar. El primer que vaig veure és que l'autora, que no coneixia, va néixer el mateix any que jo, de manera que una mena de solidaritat generacional em portà a acabar d'obrir-lo. També vaig llegir que era professora de Literatura Medieval i Renaixentista o una cosa així. I una mena d'enveja (sana) em va embargar. Vaig llegir-ne algun poema, fets en prosa, i em va agradar.

:

Ahir mateix, al matí, vaig llevar-me aviat, vaig llegir el diari i vaig acabar els encreuats. Encara era aviat. De manera que vaig obrir el misteriós llibre i, el que us deia, fins que no el vaig acabar no vaig esmorzar. Bé, l'he guixat pertot i potser us en mostro algunes peces de tant en tant. L'absència, els revestiments, la recerca, el temps, la dificultat de la llum, la matèria de l'amor... tractats d'una manera que jo, almenys, m'hi he sentit molt reflectit. De vegades necessitem que ens diguin amb paraules tan sols allò que sentim, aquella pregunta que no acabem de formular, aquella imatge que buscàvem per il·lustrar la nostra angoixa i sentir-nos menys sols. Tan sols això. I Déu-n'hi do. Aquí va un tast:

Cada nit, quan apago la llum, es vessa la copa espessa de la consciènca i el món s'acaba amb mi. A les fosques, prego a déu que s'apressi a inventar un llibre circular, un llibre que enllaci el final amb el començament, un llibre que prometi un nou gènesi després de cada apocalipsi.

(17, p. 9)

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.

Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum.

Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum.

(23, p. 31)

:

La calma - XIV

:

"La política de verdad es la que sabe predicar y también dar trigo".

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, p. 313.

:

Invisible | Tres lleis | Antonio i Juana

Lo invisible es lo que más nos afecta

:
Bill Viola per Luis Magán.
:

Un dels millors video-artistes del món, Bill Viola, que us vaig presentar fa un temps, és de visita a Espanya amb motiu d'una conferència seva al Prado. Concedeix avui una entrevista a El País, i després d'explicar la seva eloqüent reconciliació amb l'art antic, destaco dues frases que defineixen més que molts tractats el moment actual del món:

"La imagen del hombre actual ya no es la del David que lucha contra Goliat, sino la del dios budista de la compasión, que tiene 100 brazos y 12 cabezas, y puedo tocarlo y verlo todo, así somos ahora nosotros también".

:

(...) "Lo invisible es lo que más nos afecta y podemos utilizar las herramientas visuales que tenemos a nuestro alcance en estos momentos porque la cultura occidental cree como verdad lo que ven sus ojos"

:

Primer Consell: tres lleis

:

:

El primer Consell Executiu que va celebrar el nou Govern de la Generalitat va estrenar-se amb l'aprovació de tres lleis: La llei de creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, la llei de l'Institut de Seguretat de Catalunya i, molt especialment, la llei de serveis socials. Aquesta darrera, amb la tramitació escapçada en l'anterior legislatura, és el compliment de la promesa de Montilla que seria la primera llei en aprovar i enviar al Parlament. Feta poc després de l'aprovació de la Llei de Dependència (d'abast espanyol), la nova Llei amplia notablement la cobertura d'aquelles persones que necessiten d'altri per viure, per moure's, per menjar. És un pas fonamenta en la cnsecució del model d'Estat del Benestar que els socialistes vam començar a construir des de l'etapa de Felipe Gonzàlez i que els governs d'Aznar (amb el suport de CiU), van interrompre abruptament. Això és el que volíem: un Govern que avancés en les reformes d'esquerres que encara li calen al país. I no serà la primera. Si les anècdotes (i la hipocresia) com això de les banderes no ens ho impedeixen, en veurem moltes més al larg dels propers anys.

:

La calma - XIII

:

"Que en Cataluña, al final, la transición sea que el hijo de Antonio y Juana pueda ser presidente de la Generalitat, ésa es la transición y eso es el cambio".

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, p. 306. Vegeu també "Los Montilla" a El País (4.12.2006)

.