divendres, de febrer 19, 2021

Vint-i-quatre




Quan sola sola caminant pel bosc,
a un punt t'aturaràs malinconiosa,
la carícia del vent entre les fulles
per a mi te diurà: —Cor meu, cor meu!—

Quant davallant lo sol a la marina,
les muntanyes se tinyin de violeta
i al cor te pesa una secreta pena,
lo sospir de la mar te diu: —Cor meu, cor meu!—

Quan seuràs pensarosa a prop del foc
i del meu somni no hi haurà que cendra,
dolça una veu vestida de silenci
al teu cor picarà: —Cor meu, cor meu!—


Rafael Catardi, "Cançó de l'Alguer". Intèrpret; Marina Rossell (1977), Música: C. Fadda.


Play Música
Spotify


dimarts, de febrer 16, 2021

ERC: coliderar el futur o liderar el fracàs


 

El resultat de les eleccions de diumenge passat, que posen el PSC al capdavant en vots i empatant en escons amb el segon, ERC (gràcies a l'absència de llei electoral pròpia), diguin el que diguin, obre un nou horitzó. Si el fem possible, esclar. Però crec que hi possibilitats perquè Catalunya encari un nou escenari. Els guanyadors dels dos blocs, encara que Oriol Junqueras digui que són antagònics, són els que representen les actituds més obertes, amb totes les prevencions que vulgueu, al diàleg i la negociació en cada un d'ells, i encara que podríem sumar-hi En Comú Podem. 

Per la part no independentista, el cop als partits fins ara més refractaris a qualsevol diàleg i la concentració d'aquesta actitud (i algunes més) en la irrupció dels 11 diputats de Vox, els deixen al marge de tot joc, tot i que caldrà no perdre'ls de vista. Per la part independentista, Junts i la Cup ofereixen (també aparentment) una actitud de confrontació i seguir com si res el camí cap a una cada vegada més difosa República Catalana. Aparentment, perquè tampoc són tan burros; però si de veres volem resoldre l'atzucac català, caldrà començar a descartar vies que no passin pel diàleg, que només aportin el deja vu dels "millors anys de la nostra vida" amb aquestes conseqüències que ha deixat.

¿D'on venim?

Seguim. La vida no va començar diumenge. L'experiència d'un govern suportat per una majoria de diputats independentistes (Junts, ERC i Cup), que es va veure trencada fa un any i que va acabar sense president, ha estat caracteritzada per la falta d'horitzó, l'absència de propostes i una lluita descarnada pel poder de les dues faccions principals. De fet, això últim fou una de les causes del famós procés, avortat sobretot, també, per l'absència de cap pla. 

Una de les raons d'aquesta abúlia és la impossibilitat de traçar un projecte estratègic comú de l'independentisme. "Què hem de fer?", s'han anat preguntant al mirall sense avançar. Grosso modo, Junts i la Cup, com dèiem, aposten aparentment per seguir cavant el forat. Per "activar la DUI suspesa", i tot aquest argot que d'aquí a quatre dies ja ens semblarà un jeroglífic egipci. ERC, amb la boca petita, ha defensat les meses de negociació (que fins fa ben poc deien que no servirien de res), comença a trobar gust a la capacitat d'influir, lluny encara de Duran o el PNB però anant cap allà (que lluny que queda la promesa de dimissió "als divuit mesos"). I aquesta disjuntiva, que l'anterior Govern no va afrontar, és la que ara s'haurà de resoldre tant sí com no.

¿El que som o el que cal fer?

Hi ha, tornem al principi, dos actors que poden ajudar a resoldre-la. D'una banda, Illa, que s'hi ha mostrat predisposat, que ha quedat primer i que ha promès treballar per girar full, per no encastar-nos en els retrets mutus. Això no és Arrimadas. De l'altra, Aragonès, que ha de decidir fer-se gran o no. Si decideix fer-se gran, com deia, superar la fase edípica de l'independentisme i començar a prendre decisions adultes, optarà per la via contingent (la via d'èxit, des de la Mancomunitat): ¿què podem fer amb el que tenim a l'abast? Si, en canvi, fa com sempre fins ara i li tremolen les cames, no li quedarà més remei que aguantar aquest matrimoni mal avingut (i el seu amant inconsistent de samarretes reivindicatives) que només evita el divorci perquè tem perdre el business.

O dit d'una altra manera, tothom dona per fet que es pot reeditar una majoria independentista per fer govern, perquè els números sumen. 74 diputats són independentistes. El que ningú diu és exactament per a què es triarà un Govern, ¿per coliderar l'aventura de les noves possibilitats que s'obren o per liderar, fins on et deixin, la inèrcia d'un projecte inexistent? ¿Més que agrupar-se pel que "són", no s'haurien d'agrupar pel que "han de fer"? I en el que "cal fer" contingent, en el que es pot avançar en aquests quatre anys, els antagònics són ERC, Junts ...i la seva fulana, la Cup (que guanya tants escons com presos posen els altres). 

Em temo que si els partits guanyadors, possibilistes, no són capaços de donar respostes conjuntes, l'alimentació dels extrems, que en recullen els residus, serà inevitable.

dijous, de febrer 11, 2021

Carnaval de poder


[Per Jacques Heers a Fêtes des fous et Carnavals, per Carnestoltes] es tractava de subratllar el caràcter natural dels rols socials a còpia d'establir un parèntesi suposadament anòmal o aberrant. Cadascú tenia un lloc i aquest lloc era intocable. Això és tot just el que subratllava el Carnestoltes. El costum és, doncs, premodern i ultraconservador: una autèntica legitimació del poder il·limitat del senyor feudal o del pater familias romà. 

Ferran Sàez MateuLa vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019, p 292.

dimarts, de febrer 09, 2021

Creença i tradició



Al vespre de la presa de possessió de Joe Biden, algú em va comentar que li havia sorprès la quantitat de referències que hi havien fet a Déu. “Aquí això sonaria estrany”, va concloure. I té raó. Sospito que en les democràcies més veteranes que la nostra hi ha menys acomplexament en l’ús públic de referents religiosos, associats no tant a la creença com a la tradició. És el cas dels Estats Units, fundats pels descendents puritans del Myflower, però també de països europeus de tradició protestant. Aquests, amb índexs de creients a la baixa, mantenen la confessionalitat de l’Estat (o de la corona) i altres elements simbòlics vinculants entre la confessió majoritària i els poders públics. En els països europeus de tradició catòlica, entre ells Espanya, hi ha el prurit contrari, fins i tot entre els propis catòlics, majoritàriament. Aquí, probablement, escaldats pel nacionalcatolicisme.

Malgrat tot, no cal ser un nostàlgic de Vox per adonar-se de l’enorme pèrdua de referents culturals (i no només culturals) que significa la privatització i minorització d’una tradició religiosa tan influent com la catòlica a casa nostra. Referents que sovint o bé són substituïts pel no-res o bé per coses, diguem-ne, pitjors. Fins i tots derivades del mateix catolicisme. Per mi, el problema rau en els problemes que té l’home modern per diferenciar la creença, fins i tot les conviccions, amb la tradició. Poden coincidir, però no sempre cal. Es pot respectar una tradició, i fins i tot seguir-la activament, i no necessàriament creure-hi. Això el judaïsme modern ho té una mica més clar.

La tradició és aquest riu que veiem passar amb tots els elements que ha anat incorporant. Alguns ben vius i d’altres, residus. Ens informen d’experiències ja passades, i resoltes, que els avantpassats ens han llegat en forma de saviesa, de vegades comprensible i de vegades no tant. Després, en farem el que calgui (entre d’altres coses, nodrir de nou l’herència pels nostres descendents), però és allà per informar-nos i per enfortir-nos. God save America.


Article a la revista Foc Nou (gen-feb. 2021)