dimarts, de gener 31, 2017

El resistent enmig del mar


Si aneu a l’exposició que s’està fent al Caixafòrum amb una selecció del Museu Thyssen de Madrid (tanquen el 2 de febrer*), que és magnífica, demano que presteu atenció a un quadre molt petit de Jan Brueghel I datat el 1596 i que porta per títol Crist a la tempesta del mar de Galilea. L’escena recrea el passatge evangèlic relatat a Mateu 8, 23-26, Marc 4, 35-41 i Lluc 8, 22-25, textos que també us recomano. Han inclòs la peça al subapartat relatiu a la natura, cosa que permet, amb una ullada, fer-se una idea de la fascinació per la grandesa i autonomia dels fenòmens naturals més enllà del Romanticisme, com el cas que ens ocupa. Efectivament, un mar embravit per la tempesta espanta els experimentats pescadors lluny de la costa i més lluny encara de la ciutat, de la civilització.


Els paisatges, això sí que és romàntic, tant expliquen el que passa ”fora” com el que passa “dins”. El combat entre la natura i la cultura, entre el que som i el que volem ser, entre la nostra part animal i la nostra part racional, o entre la bèstia i l’àngel, com si fos una reconciliació impossible, com si no fos, de fet, el nostre estat permanent, és un tema recorrent en els mites que funden la nostra cultura, a l’art o a la literatura. O a la nostra vida, tan sovint. La imatge de la tempesta també és, però, una al·legoria. De tempestes en tenim a cabassos, també inesperades i sovint sense cap experiència que valgui. Tempestes emocionals, oceans d’informació inabastable, o aquesta sensació que et porten més que no pas vas.


En un extrem de la barca, la figura de Jesús destaca dormint, aliè a la tempesta. Al text, renya els seus companys per covards quan el desperten per por a enfonsar-se. El moment de quadre, però, és just abans. El contrast entre tot el moviment i aquesta figura plàcida, anticíclica que dirien els economistes, em va fer pensar en l’últim llibre de Josep M. Esquirol (La resistència íntima, Quaderns Crema, Barcelona, 2015). El repte que tot el llibre vol respondre és resumit en aquest contrast.


Els profunds canvis que estem experimentant ens han agafat com aquells pobres galileus espantats. No triguem gaire en despertar qualsevol crist perquè ens salvi obviant que és la por la que enfonsa i a la que ens hem d’enfrontar. En l’àmbit de les relacions personals, en la política, en les qüestions morals (o de valors, com ens agrada dir aquí), les tempestes “de fora” atanyen a les de “dins”, a una fortalesa i valentia, a una integritat i singularitat, que no sé si cultivem massa, més aviat diria que no. I, encara una altra cosa. Al mar, s’hi va, tot i el risc de tempestes. Tot seria més senzill si fóssim a la costa o a la ciutat llunyanes del quadre, a recer i amb els peus a terra; és a dir, si evitéssim els problemes o visquéssim com si no hi fossin. La fortalesa, la resistència d’Esquirol, és la que pinta tan bé Brueghel enmig del mar embogit, del món desbocat, del futur incert.

*aquest article va aparèixer el mes de gener a la revista Valors.

dilluns, de gener 30, 2017

Històries de la mili


Fora de l'ambient domèstic, sense protecció familiar, obligats a relacionar-se amb tota mena de gent, uniformats, igualats, sotmesos a rituals col·lectius, en una institució que sembrava la vida quotidiana de dificultats, els joves aprenien algunes coses interessants i necessàries: a esquivar obstacles, a reprimir instints, a madurar davant la dificultat, a conrear l'amistat solidària, a amansir l'ego, a viure en col·lectivitat.

(...) Per sort, [els joves d'ara] ja desconeixen del tot la submissió, però, pel que es veu, ignoren també tot el que és el bé comú. Han rebut el regal de la llibertat. Ja ningú no els obliga a res. Els hem deixat sols amb el seu instint de cadells.

(...) Un altre tipus de totalitarisme s'expressa obscenament: els de tants individus que utilitzen l'espai públic com si fos el pati de csa seva. Aprendre a ser ciutadà és més idfícil que aprendre a desmuntar un fusell cetme.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 63.


diumenge, de gener 29, 2017

Gràcies, jutge Vidal



Des del principi de l'anomenat procés independentista (en realitat, ni tan sols ha començat) el que em preocupa, sobretot, és una sola cosa: amb quina força el Govern de la Generalitat, o l'autoritat que lideri la secessió, obligarà a tots, ciutadans, militars, policies, resta de funcionaris, banquers, a respectar el nou statu quo legal. De manera que el control fronterer, l'exèrcit, el cobrament d'impostos estatals, per posar algun dels exemples crítics, passi immediatament a mans de la nova autoritat. Alhora, sempre m'ha quedat el dubte de com s'ho farà aquesta mateixa força (força, sí) per aturar les resistències lògiques (i legítims als ulls de la legalitat internacional) de l'estat espanyol a la ruptura de la seva integritat territorial. De l'estat i dels seus aliats polítics, comercials i militars. La clau per a l'èxit d'un fet així és, doncs, la força. I, en col·lisió, una força superior a l'adversària.

Jo no em volia creure, atret per l'irresistible somriure de les famílies endiumenjades que han nodrit les performances dels últims onzes de setembre, que el nostre Govern arribés tan lluny. "Al final", com, inquietantment, va demanar l'exmilitant d'Eta Arnaldo Otegi a Barcelona aquesta setmana. Però, sigui pel que sigui, amb una evident opacitat, l'administració Puigdemont ens està preparant la resposta a la inquietud que jo tenia. El que no sabem és com. 

L'avantatge de les al·lucinants declaracions del jutge (suspès) i senador (dimitit) Santi Vidal -a qui ja coneixem- és que, amb més cuento o menys, tranquil·litza els ciutadans com jo donant una resposta a la nostra lògica pregunta. Tranquil·litza, esclar, és un dir. Tràfic il·legal de dades personals, entrenament militar dels mossos per part d'un país no identificat, persecució a jutges per la seva ideologia, el tractament displicent dels "del Baix Llobregat" i una colla de fets il·lícits més que fan esfereir. El Govern ha corregut a desmentir els fets descrits, tot i que -de fet- no ho sembla. El senador més votat pels catalans als últims comicis, ja exsenador, es veu que no plega per bocamoll sinó per fatxenda. 

D'acord. Doncs, si no és així, ¿com tenen previst resoldre aquest impasse? Crec que els ciutadans de Catalunya, aquests que hem de ser alliberats i que tenim totes les gràcies, bé devem també tenir dret a conèixer el preu que ens tocarà pagar, abans de comprar-ho, oi? Perquè, a les alçades que som, haureu entès que, això, de franc no surt, oi? Repeteixo: ¿amb quina força obligaran l'aparell de l'estat i els ciutadans a complir amb una nova llei imposada? La resistència pacífica no val; amb ella et poden buidar els comptes i anul·lar el conjunt de disposicions il·legals. L'energia positiva, o l'esperitisme, tampoc. Força, dic. Quina?

Aquest procés, o és una broma (pesada) o va en sèrio. Si va de broma, tranquils. Un dia us despertareu amb una cara de tòtil i aquí pau i després glòria. Però, si va en sèrio, tenim dret a conèixer fins on arriba la quimera dels nostres dirigents, fins on afectarà les nostres butxaques i la nostra seguretat, fins quan podrem confiar en el nostre sistema jurídic, etc. Si els ciutadans no sabem això, si se'ns amaga, ni el referèndum més legal i preciós no val un sol duro democràtic.

Mentre tant, gràcies, senyor Vidal, per haver obert llum amb la seva fosca fantasia. Si és que és fantasia.

Foto: El País.

dissabte, de gener 28, 2017

Amb ulls freds



Mira amb ulls freds
la vida, la mort.
Passa, genet!*

W.B. Yeats, "Sota el Ben Bulben", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 429.
* Epitafi de W.B. Yeats a la seva tomba, a l'església de Drumcliff, Irlanda.

dimecres, de gener 25, 2017

De Bassat a Déu



Cap al final, a la pàgina 555 del recent El retorn dels Bassat (La Magrana, Barcelona, 2016) el magnífic llibre de Vicenç Villatoro, recull un breu però molt eficaç comentari de Lluís Bassat sobre els motius que el van portar a deixar de creure en Déu, tot i mantenir-se dins els judaïsme, diríem, cultural. Es remunta al gener de 1973, arran de la mort d'un fill seu, nadó, per una malaltia. "Figura que hi havia un pacte", diu,"que certes coses no podein ser". "Millor pensar que Déu no existeix que no pas pensar que, en el fons, és algú cruel, indiferent, impotent davant el mal, despreocupat de la sort de la gent", afegeix Villatoro, que transporta aquest mateix pensament a la sort de l'Holocaust i a la reflexió posterior sobre "Déu després d'Auschwitz".

El llibre està molt bé, de veres. Estilísticament, i temàticament, molt similar a l'anterior (que vaig comentar aquí). La història d'una família sefardita, tot i que també amb arrels romaniotes per part de la mare de Lluís Bassat, afectada pel pes de la història del segle XX, permet fer un bon repàs a unes quantes coses importants. A la identitat, al fet jueu, a la seva branca sefardita (o espanyola, o ladina), a les pors, al coratge... També a Déu.

El primer que em ve al cap, sobretot, és un absolut respecte una decisió així. A mi no se m'ha mort cap fill i només de pensar-ho ja em trontolla tot. Deu ser el pitjor que et pot passar. I, amb tota probabilitat, el primer que se'n ressent són les creences. Sobretot, la confiança en Déu, a qui "vaig resar molt", diu. Diguem que és més fàcil creure en Déu si no tens la sensació que t'hagi fallat mai, o no tens raons poderosos com l'explicada. El que és realment complicat és creure després de viure-la. Com que la respecto i em sembla completament legítima, i com que pel que conec d'en Lluís em sembla una bona persona, i cabal, no hi tinc res més a dir. Ni crec que ningú tingui res més a dir-hi.

La qüestió de Déu

Tot i així em sembla un bon punt de partida no tant per parlar de la fe de ningú sinó per parlar sobre Déu i el seu dificilíssim encaix en la nostra cultura, on l'hem identificat -amb prou feines- com la representació simbòlica del Bé i, això és més important, com si d'entrada el Bé tingués la partida guanyada al Mal. Joan-Carles Mèlich, un bon pensador post-Auschwitz, al també molt recomanable La prosa de la vida (Fragmenta, Barcelona, 2016), diu que "no hi ha perill més temible per a la vida" com "el bé pur" i contraposa el "mal" no solament al bé sinó a la "bondat" (p. 64). Efectivament, si Déu el és el Bé, és a dir, el "perill més temible", l'autor ens proposa dedicar-nos a la bondat, és a dir, a la part més material, més humana, més corruptible, per tant, i passar olímpicament del món dels déus. Els cristians, d'això, en diem que "Déu s'ha encarnat". 

Déu, aquest Bé pur i perfecte del que desconfia Mèlich, de fet, no el podem mirar cara a cara, "hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar", diu Sant Pau (1 Co 13,12). No hi ha més camí, doncs, que el d'actuar encarnadament en absència de la llum ("de manera fosca"). No sabrem mai, i aquest és el nostre drama, si obrem bé o malament. De fet, quant més bé creiem que actuem, menys conscients som de les conseqüències negatives. O, per exemple, ignorarem tota la vida "el dictat de Déu" si, per bondat, transgredim la llei del Bé (mato un soldat enemic transgredint el primer manament, posem per cas). El drama humà, si ho volem dir així, parteix -doncs- de l'absència de Déu, on només hi caben respostes cap a Ell "des de la bondat", amb paraules de Mèlich. Que alguns reconeguem el Déu encarnat siguin les despulles d'un delinqüent fracassat que penja d'una creu crec que és prou eloqüent. La pespectiva d'aquest Déu ja no serà aèria, des de l'Olimp, des del lloc on capriciosament arreglarà o desarreglarà el que vulgui (així actua el Bé, perillosament, ens acaben de dir), sinó des del més baix i rastrer de la condició humana. Des d'aquesta perspectiva és d'on Déu demana resposta i ofereix "el cel". Penseu-hi un moment i fa feredat.

Per acabar, no voldria dir que això de creure en Déu sigui secundari. Si creure en Déu consisteix en creure's pròpia aquesta perspectiva que ens proposa el crucificat, no ho és gens, de secundari. Ni fàcil, ni massa alegre. Provem-ho i potser ens resulta senzillament insuportable. I bastant difícil d'entendre, aixó d'entrada, on és la joia, el vi bo i la taula parada del Regne. I, òbviament, la mena de "poder" que té aquest Regne una mica de pacotilla. Ara bé, si creure en Déu consisteix en mantenir una teoria o una altra sobre "on anem i d'on venim", o sobre si hi ha "vida després de la mort"; o complir preceptes ja no religiosos sinó estrictament de bones persones (des de col·laborar amb la Marató fins a pujar correctament els fills); o ser d'una confessió religiosa o una altra, o de cap, però creure en una "energia positiva", diria que sí, que és tan secundari com li va semblar a Jesús segons narra en una coneguda paràbola (Mt 21, 28-31). Les putes i els pinxos ens van per davant. I potser els ateus o agnòstics, com els tres esplèndids senyors que he citat en aquest post.

Foto: Ara

dilluns, de gener 23, 2017

La pàtria és una truja



Stephen Dedalus, màscara literària de James Joyce: "La pàtria és una truja que es menja els seus garrins".

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 61.

dissabte, de gener 21, 2017

Abans de l'alba


Ermitans del mont Meru o l'Everest,
en coves de nit closa, sota túmuls de neu,
o bé allà on el buf paorós de l'hivern i la neu
abaten llurs cossos nus, saben que al jorn
sempre el segueix la nit i que, abans de l'alba,
els monuments i glòries s'hauran fos.

W.B. Yeats, Fragment del poema "Meru", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 379.
Foto: Soumit ban

dimecres, de gener 18, 2017

Sense Nadal


Un d'aquests dies de Nadal de sobretaules inacabables, quan la resta de comensals s'immergia en el que em va semblar una desbocada timba, jo, que sóc l'anti-homo ludens a desgrat meu, vaig tafanejar entre els llibres i vaig tenir temps d'acabar, gairebé, Una Navidad diferente, de John Grisham (Ed. B, Barcelona, 2002). Sí, jo també tenia els meus prejudicis sobre Grisham fins que fa anys vaig llegir un article (no recordo de qui) que el recomanava i, des d'aleshores, no m'ha decebut. Així que, aquella tarda, després de fullejar uns quants llibres sobre excursions, vaig pensar que, en les festes que érem, s'esqueia de fer-li un cop d'ull. M'esperava una novel·la d'espies o alguna cosa així i em vaig trobar amb una divertida comèdia que, com dic, em va abstreure de tot i em va fer feliç com un gínjol. Em van haver d'arrencar de la cadira.

He mirat a internet i veig que n'han fet una pel·li. No l'he vist, però em temo, pel tràiler, que sigui dolentota. Així que, per si de cas, us recomano el llibre. A través d'una senzilla però divertida trama, que es complica desbocadament cap al final, l'autor posa de manifest la bogeria i l'estupidesa creixent els dies de Nadal, almenys per a les famílies de classe mitjana-alta dels Estats Units. Un matrimoni, aprofitant que tindrà la filla al Perú en un programa de solidaritat, decideix prescindir de celebrar el Nadal i gastar-se la meitat del que es van gastar l'any anterior en fer un creuer al Carib. Res d'iconoclàsties revolucionàries, però... sí ruptura de convencions. I un munt d'estratègies perquè "tot torni a la normalitat", tan lluny del paradís caribeny com, esclar, de la mínima crítica a aquest fabulós muntatge de la vanitat nadalenca. I no nadalenca. Que queda perfectament al descobert en aquest curiós conte de Nadal.


dilluns, de gener 16, 2017

Raó i sentiment


Mozart i Bach (...) són expressió de la raó, que és mental i explicable. Però també del sentiment, que és imprecís, ingovernable, irracional.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 57.

dissabte, de gener 14, 2017

La pregària ha tornat


Prego -s'han acabat les modes,
la pregària ha tornat-

W.B. Yeats, Fragment del poema "Una pregària per a la vellesa", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 131.
Il·lustració: Marc Prat, Claustre I (2006)

dijous, de gener 12, 2017

La sentència, una oportunitat



Per primera vegada en molts anys, potser des de l'obertura del Tecnocampus, l'Ajuntament de Mataró ha de prendre una decisió estratègica. Espero que no sigui a desgrat seu com, incomprensiblement, a vegades sembla. La sentència del Tribunal Suprem que permetria l'ampliació del Mataró Parc, contra el criteri de la Generalitat de Catalunya (no pas el municipal, almenys fins ara), més enllà d'ella mateixa, obliga a definir millor, urbanísticament, tot el sector; les últimes grans peces que queden a la ciutat. El que hi fem, serà decisiu. I, com el propi Mataró Parc ha estat, el seu radi d'impacte s'ha de calcular a escala metropolitana (i més enllà), i no tan sols local o comarcal.

Si en alguna cosa es va caracteritzar el parèntesi de l'alcaldia de Mora va ser precisament que, de tot això, se'n va deixar de parlar. ¿Recordeu, per exemple, la famosa universitat privada que s'hi havia d'instal·lar? De fet, en matèria urbanística, no hi va haver cap canvi substancial respecte a la planificació heretada, si de cas, algunes modificacions puntuals o d'execució, cosa que trobo molt encertada. Però, urbanística o no, l'Ajuntament no va prendre cap decisió estratègica. Potser per això ara els entra el vertigen... la falta de costum.

Tornant a l'ampliació del centre, de la banda positiva, tot i que no ho hagin explicat gaire, hi ha molt bones notícies: centenars de llocs de treball directes, atracció de nous mercats, eliminació de riscos d'envelliment i degradació de la infrastructura. I, com deia, urbanització d'un sector clau per posar "Mataró al mapa". De la banda negativa, uns accessos viaris insuficients (les obres actuals es van fer amb un pressupost molt inferior al transferit per fer-les), la incertesa de la locomotora que El Corte Inglés havia de ser per al comerç local, i la manca actual de planejament derivat per a la resta del sector. En aquestes tres coses, el període Mora va ser també letàrgic. Ara, urgeix posar-hi remei.

Hi ha un petit problema. Al partit de la regidora d'Urbanisme li ha agafat la seva malaltia infantil, deuen ser coses de "refundar-se". Es basa en recuperar la superada dicotomia entre grans superfícies vs. petit comerç. Els que som de Mataró en sabem prou coses. Als anys setanta, va ser el Pryca (ara Carrefour), instal·lat al municipi de l'alcalde Mora, just al terme de Mataró, perquè en aquesta ciutat "faria malbé el petit comerç". No vols caldo, doncs tres tasses. Als anys vuitanta i noranta, va ser la peatonalització del centre de Mataró, que provocaria la "desertització". Tothom, fins i tot els que s'hi oposaven alsehores, apunten precisament a la peatonalització com a element clau per a l'èxit comercial als centres urbans. Als noranta i dos-mil, Mataró Parc havia d'ensorrar el comerç mataroní i resulta que, en paral·lel a la seva posada en marxa, creixien com mai els lloguers de locals -i l'afluència- en els carrers més cèntrics de la ciutat. En aquest últim cas, recordem-ho, la posició de CiU fou furibunda fins que, arribats a un moment (no em feu dir perquè), va canviar com un mitjó. La víctima d'aleshores és avui el principal valedor del nou president del PDeCat. Tot torna.

Diu aquest partit, especialtzat en convertir la política en una campanya electoral permanent, que l'anterior planificació del Mataró Parc ("del PSC i ICV", aclareix, per fer amics) va servir per a l'especulació urbanística. Tot deuen ser coses de quina banda es mira, suposo. Per la dels ciutadans, em sembla, va significar la culminació d'un projecte que unia barris dispersos, que els dotava d'equipaments i qualitat urbana, que permetia àmplies zones verdes i habitatge protegit. Tant de bo el que es planifiqui al Nord-Oest de la ciutat tingui també efectes urbanístics d'aquelles característiques, ni que sigui una mica. En aquest moment, protegir el petit comerç té més a veure amb la nostra capacitat d'obertura i atracció, de jugar a la primera divisió metropolitana, que no pas mirar-se el melic.

Article publicat avui a Capgros.com i citat a l'editorial.

dimecres, de gener 11, 2017

¿És útil la caritat nadalenca?


Quan s’acosta Nadal s’intensifiquen les activitats que s’han acabat denominant “solidàries”, tot i que proliferen tot l’any. Caminades, campanyes diverses o verkamis, esdevenen una versió postmoderna, exitosa i “laica” del Dòmund de tota la vida i altres derivats. Per Nadal, doncs, la tendència s’incrementa a través d’un màrqueting descaradament emocional fent-se lloc entre eròtics anuncis de colònies. Pensem en el cas de la Marató de TV3, que amb un deix d’autosatisfacció condescendent posem sempre d’exemple per omplir-nos la boca del país desprès que som, potser per apaivagar la tòpica imatge del català garrepa que ens acompanya els tres-cents seixanta-cinc dies restants.

Quan jo era més jove tot això ho trobava d’una hipocresia tan gran com inútil. Els pobres, els científics o els malalts no necessiten recursos perquè passin un “mal moment”, sinó perquè el conjunt de la societat no està disposada a finançar les seves necessitats. Si calen més diners per atendre les capes de la nostra població més depauperada, o per a la recerca científica per avançar en el tractament mèdic, hi a un invent que serveix, sobretot, per això. Es diu Estat. Si no serveix per això serveix per ben poca cosa. No em valien -ni em valen- excuses sobre si els polítics són no sé què o coses per l’estil. No fotem. A les campanyes electorals, o a les assemblees dels partits on s’aproven els seus programes, o a les manifestacions, el reclam ciutadà per tot això més aviat és anecdòtic o retòric. No consta tampoc a les enquestes com “els principals problemes dels ciutadans”. De manera que, si veritablement creiem prioritària l’erradicació de la pobresa o el finançament de la recerca, la solució tindrà més caràcter estructural que no pas conjuntural, més amb els pressupostos de l’Estat que amb les almoines de Nadal, més amb la política que amb l’emoció. Que fa més un vot que una almoina.

Això, de fet, encara ho penso. Això i que les condicions estructurals de canvi no són estrictament redistributives; que fan més, a vegades, les condicions favorables indirectes que els subsidis directes. I encara penso una altra cosa. Que no hi ha “una” manera de fer-ho i que, sobretot, que cal anar-hi amb molta modèstia i de mica en mica i amb pocs manuals. Tot això ho penso, ho defenso i ho defensaré.

Ara bé. Precisament perquè no hi ha res escrit ni assegurat, i perquè les “vies directes” de canvi són sempre un fracàs, penso que amb això passa com quan planteges un problema a un professional i et respon que “fins que no canviem del tot” el que sigui (el programari, el sistema…), qualsevol arranjament serà un pedaç i que “seria millor” esperar-se a aquest canvi. Ui, no, no. El problema el tinc aquí i ara i m’he d’espavilar. “Aquí”, “ara” i “espavilar” són les tres paraules que un bon dia em van fer reconciliar amb el món caritatiu, pel qual tinc un respecte absolut, siguin quins siguin els motius dels seus donants. 

Article de desembre a la revista ValorsFoto: TV3

dilluns, de gener 09, 2017

Els sants a la passarel·la


Les verges de les passarel·les presideixen els altars mediàtics i ajuden, a la manera dels sants, a idealitzar les virtuts cardinals d'avui: el suprem valor de l'aparença, la fredor expressiva, l'absència de greix...

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 55.
Foto: Hola.

dissabte, de gener 07, 2017

Plorar en públic


Em vaig adonar del profund compromís moral que implica no escenficar les pròpies emocions i actuar, simplement, com un home adult responsable que s'enfronta a un problema, sigui del tipus que sigui. L'opacitat sentimental, que era un valor en la generació dels meus avis, ara provoca prevenció i desconfiança. (...)

La contenció és, abans que qualsevol altra cosa, una respectuosa consciència del límit que hi ha entre nosaltres i els altres.

(...) No crec que, per exemple, plorar en públic ens faci millors persones, ni contribueixi a res més que socialitzar el nostre malestar, és a dir, explandir-lo des de l'egoisme, la immaduresa i la irresponsabilitat.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, pp. 17-18 (comentari, aquí).

dijous, de gener 05, 2017

Mags


Ara i tothora els veig dintre l'ull de la ment
amb les robes pintades i rígides, els pàl·lids insatisfets,
apareixent i desapareixent dins la fondària blava del cel,
amb els rostres antics com rocs solcats de pluja,
i aquells elms seus d'argent flotant l'un vora l'altre,
i aquells ulls sempre fits esperant retrobar,
insatisfets per la turbulència del Calvari,
el misteri incontrolable sobre la terra bestial.

W.B. Yeats, "Els mags", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 131.
Imatge: Fotograma del film El cant dels ocells, d'Albert Serra (2008)

dimecres, de gener 04, 2017

Estrany Ferran Sàez



Si, en un país on l'opinió es confon amb allò que fan a les tertúlies cridaneres o el nombre de likes de qualsevol campanya benpensant, encara hi ha d'haver intel·lectuals, segurament el seu paper continuï semblant a la del noi del conte, assenyalant el rei nu. Que el rei va nu, però, no és la conclusió que en vol treure, de fet, tothom ho veia. El conte del rei nu assenyala el gregarisme covard, allò que ara en diríem el mainstream, la gent que, tot i veient l'evident, fa com si res, no fos cas. I com que el del costat calla, jo també. La mena d'innocència intel·lectual, doncs, requereix certa distància, la suficient perquè, quan assenyala el rei, descobrim en nosaltres mateixos aquesta estupidesa que hem estat servint. Som nosaltres qui anem nus. I el sastre, se n'aprofita.

Estranya forma de vida, de Ferran Sàez Mateu (A contra vent, Barcelona, 2006), amb el subtítol d'Un breviari, té aquest fil conductor. Arran d'una circumstància personal de salut, l'autor fa un fi retrat del món vulgar, amb entrades ordenades alfabèticament, pendent excessivament del present, descansat en els llocs comuns, entotsolat i cínic que ens envolta i apunta a una vida amb més qualitat a tots els nivells i menys "embrutiment" individual com a única resistència eficaç contra aquestes plagues. "Només hi ha una pregunta important -la pregunta-", diu, "i no té resposta. La resta, rai" (p. 78).

Sàez, doncs, és sagaç en el seu dit contra l'estupidesa, enumera alguna de les possibles causes de la decadència en la que -diu- estem immersos ("aquella immensa catàstrofe intel·lectual anonemada Romanticisme", p. 50, o "els detritus filosòfics dels anys setanta", p. 63) i es consola en els seus refugis, concretats sovint en el llaüt i en la música antiga. O en l'ordre racional de Bach, en el "normal" i "normatiu" (que tenen la mateixa arrel) o en la llei que convenim sòlida tot i ser tan precària, tan poc "natural" (p. 138). I ja és ben significatiu que "normal" avui sigui símptoma d'"estrany".

Tot i que tinc algunes objeccions (bàsicament d'ordre estètic, tot i que poques), el llibre m'ha entusiasmat. Punyent i irònic, exigent en l'ambient de laxitud, us ben asseguro que és una bona eina per fer-nos una mica més lúcids. A risc d'esdevenir estranys.

  • Article de Jordi Nopca a l'Ara (14-7-2016)
  • Comentari de Gregorio Luri al seu blog, aquí (16-7-2016)
  • Article de Vicenç Pagès Jordà a El Periódico (19-7-2016)
  • Article de Francesc-Marc Àlvaro a La Vanguardia (22-7-2016)

Foto: Ramon Masià.

dilluns, de gener 02, 2017

Deute


Bauman troba arriscat afirmar que el capitalisme està ferit de mort, com argmenten els apocalíptics, però recorda que ha adoptat el paper de paràsit. "Quan els deutors perden l'última gota de sang, aquell que els va convidar a endeutar-se agonitza amb ells"

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 53.