dimarts, d’octubre 31, 2017

Jo ja ho deia


En totes les ocasions que he pogut, en persona o al Facebook, on sigui, almenys des de les eleccions al Parlament de 2015 fins avui, he requerit a tots els interlocutors independentistes amb els quals m'he topat només una resposta. Fins i tot ho he escrit amb certa reiteració en aquest irrisori blog*. Volia saber com ens ho faríem, l'endemà de la proclamació d'una nova república, per substituir la legalitat espanyola per la catalana i, sobretot, com ho faríem efectiu davant la presumible resistència de l'administració de l'Estat desplegada a Catalunya. Crec que aquest era el punt més greu, el més susceptible de conflicte violent, i em creia en el dret, com a ciutadà, de tenir una resposta.

Per exemple, els preguntava, ¿com farem que deixin d'actuar els funcionaris de l'administració perifèrica de l'estat, inclosos els policies, guàrdies civils i l'exèrcit, que van armats? ¿Com obligarem els jutges a obeir la nova llei? ¿Com posarem els Mossos d'Esquadra a les ordres de la nova autoritat quan tots els seus membres han promès defensar la Constitució? (bé, d'això últim hi ha hagut un conat) ¿Com direm als bancs que no actuïn embargant incompliments fiscals a les ordres de l'Agència Tributaria espanyola amb el risc de perdre el crèdit del BCE i la cèdula per operar a la UE? Ja sé que sóc pesat, però he repetit els exemples fins a la sacietat senzillament perquè, com deia, la clau de tot plegat, que ni tan sols resolia la nonata llei de transitorietat, era aquest delicadíssim pas. 

Els meus interlocutors, com és obvi, no m'han respost mai. Només em deien que, segurament, el Govern ja ho tenia previst però que, per seguretat i per a l'èxit de l'operació, o per astúcia, no ho podien desvelar. Jo em queixava, esclar. Mirin: si hem de patir un delicat moment amb alt risc de violència (per exemple, amb uns escamots pacífics d'Arran enfrontant-se a una caserna militar), era un greu error no informar-nos-en. Tot i així, i coneixent el tarannà dels dirigents d'aquest procés, de tortell els diumenges i no prenguem mal, també sospitava que no era això el que farien, malgrat les ganes d'alguns dels seus aliats, segur. 

Sospitava, i així els ho deia, que, en realitat, no hi havia res previst. Que, com ha passat fins avui, es confiava estrictament en la força sentimental del milió/dos milions d'ànimes que any rera any han fet agafar de les mans, de la cintura, dels colzes i de tot arreu com qui fa una dansa de la pluja esperant que algú (Déu, Europa, els russos, Trump, els excessos o la inoperància de Rajoy) ens ho arreglés. Fa pocs dies, parlant amb una amiga meva, quan li feia veure que cap país del món ens reconeixerà com a nou estat, em responia que el conseller Romeva ho tenia tot molt ben preparat i que a partir del dia ú d'octubre començaria la pluja de reconeixements. En fi, ja ho heu vist. Ni un.

Un gran estafa

En fi, no m'agrada dir-ho i sé que queda molt malament, però jo ja havia avisat. Jo ja ho deia. Em sap greu, sincerament, per tothom qui s'ho havia cregut, perquè el país ha dedicat recursos econòmics, intel·lectuals, sentimentals, polítics i humans com mai havia fet a una causa els inductors de la qual no s'havien preparat per fer-la. Ara ho reconeixen obertament sense que els caigui la cara de vergonya. I m'angoixa pensar el buit depressiu on pot caure tanta energia desaprofitada.

Efectivament, després de la declaració d'independència de la setmana pasada al Parlament, tot i l'amenaça de cessament del Govern en aplicació de l'article 155 de la Constitució, inevitable, i amb les sospites més que fundades que no hi havia res preparat per fer-la efectiva l'endemà, l'expresident Puigdemont i el seu equip van tirar endavant. Totes les piruetes que facin a partir d'ara crec que seran vols de mosca al costat d'aquest immens fracàs, d'aquesta gran estafa política i sentimental. Vols de mosca com presentar-se a Brussel·les com a "govern legítim" alhora que s'accepten unes eleccions convocades pel Govern de l'Estat i fins a l'últim moment denostades. I més que en veurem, perquè ara, amb les eleccions el dia 21 de desembre, creuen que és l'oportunitat de donar un cop més a la pilota, portar-la un mica més endavant, fer veure que el procés respira. I mirar de no perdre el poder, que és l'únic objectiu que va portar, el 2012, al gir estratègic del també expresident Mas, aleshores aliat amb el PP, abraçant l'independentisme. L'obsessió pel poder te'l fa perdre. I aquest és, en realitat, el risc més gran dels inductors del procés. Sobretot si els processen a ells, com també inevitablement passarà. Això també ho dèiem, molts. Ara, que no plorin.

Bé, que tingueu una bona castanyada.


dilluns, d’octubre 30, 2017

El pèl



No veig per què algunes parts del cos estan cobertes de pèl, si no és que així, durant el bany, l'aigua hi resta més temps i amb la frescor cada part es refresca i es tonifica, ja que són les que més necessitat en tenen.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 149.
Foto: Robert Davies, Mugró - 1 (1992)

dissabte, d’octubre 28, 2017

Foc



Fuego es el mundo que se extingue y prende
para durar (fue siempre) eternamente.

Todo lo ayer disperso hoy se reúne.
Todo lo unido se ha apartado ahora.

(...)

Si se extiende la luz
toma la forma
de lo que está inventado la mirada.


José Emilio Pacheco. Fragments del poema "(Don de Heráclito)" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 25-26.

dilluns, d’octubre 23, 2017

Les dues ànimes



Una única ànima era massa poc per al seu cos; ell hauria pogut donar feina a dues.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 147.
Foto: Míting de la Llibertat (PSC, 1976); Arxiu Fundació Rafael Campalans.

dissabte, d’octubre 21, 2017

Empremta


Y no habrá más historia
para ocupar la vida
que tu huella sin sombra ni medida.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "La enredadera" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 21.

dijous, d’octubre 19, 2017

¿Hi ha espais transversals?



Molta gent de la meva edat, per exemple, vam conèixer persones que no eren dels nostres barris gràcies a l’Església. I des d’aleshores, amb alguns, hem conservat l’amistat. Bé perquè les respectives parròquies organitzaven trobades conjuntes de catequesi, bé, perquè ens vam trobar als mateixos moviments. Una entitat mataronina amb l’adjectiu “catòlic” és, per mi, el millor exemple vivent de convivència intergeneracional: des de ben petits a ben grans tenen possibilitats molt atractives al seu abast, especialment la teatral. Abans, quan hi havia pocs centres de secundària, em sembla la barreja de procedències també era a l’ordre del dia, fenomen que també passa, m’han dit, en alguns clubs de futbol de base.


En la generació anterior, coincidint amb l’arribada de milers de persones per atendre l’increment de la producció industrial “desarrollista” a la meva ciutat, i també segons com, hi havia treballadors autòctons i immigrats a les fàbriques. I Caritas, per exemple, fundada aleshores, era una resposta que també unia els uns i els altres per atendre les noves bosses de pobresa i precarietat que també hi havia. No sense problemes, esclar.


En l’àmbit de la política, també per exemple, entre els anys vuitanta i deu, el partit que treia més vots en uns districtes era immediatament el segon en els que perdia, i viceversa. El multipartidisme actual revela, en canvi, que els partits que guanyen en uns districtes són reduïts a la mínima expressió on en guanya un altre, i viceversa. És aquesta última dada la que em va fer preguntar, fa poc, si la crisi de les institucions “d’acollida” (Duch) o “de mediació” (Bauman), i molt especialment l’Església, no estaria -entre d’altres coses- deixant sense espais transversals, de coneixement i interacció mútua, els diferents “estrats” que conviuen a les nostres ciutats, al nostre país.


Contra el que molts pensaven, l’increment de les xarxes socials sembla que potenciï les endogàmies. Només faig amics entre els que pensen com jo, o tenen la meva edat, amb la qual cosa tendirem a radicalitzar les nostres posicions. La polarització de l’anomenat “procés” independentista posa de manifest, em sembla, la feblesa o la inexistència dels espais comuns, transversals, que tot país necessita. Darrere les expressions polítiques i darrere dels districtes, o barris, molt sovint amagades com a “cultura”, hi ha situacions socials molt marcades. L’absència de canals de relació entre elles, doncs, tendirà al seu aïllament, al nul relat comú. Segurament se’m respondrà que sempre ha estat així, que la societat es basa en el conflicte. Però la democràcia, en canvi, es basa en “emparaular” (de nou Duch) el conflicte i, per tant, necessita de llenguatges comuns, compartits. I, afegiria, entre ells, llenguatges d’institucions compartides que em temo que ja no tenim. O sí?

Article a la revista Valors (setembre 2017), també publicat avui a Catalunya Religió.

dilluns, d’octubre 16, 2017

La veritat en un llibre


Quan han trobat la veritat en la natura, l'amaneixen de seguida dins d'un llibre, on encara es conserva pitjor.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 131.

dissabte, d’octubre 14, 2017

Demà és Santa Teresa de Jesús



Vas titllar de postisses les autoritats
masculines que anaven de fosca el teu temps
i vas dir perseguida ben clar que l'infern
és un lloc pestilent on ningú no s'estima.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.

divendres, d’octubre 13, 2017

Un parell d'opinions


Res, que aquests dies m'han demanat que opini, aquests dies, amb motiu de la situació política que vivim. Divendres passat, dia 6, arran del recent anunci dels regidors de CiU de Mataró, em van convidar a una agradable tertúlia emesa conjuntament per Mataró Ràdio i Mataró Televisió (a partir del minut 39 del vídeo que encapçala aquest escrit), moderada per la Cristina Salat, i amb els amics Miquel Canal i Josep Mañach.

Avui he fet un breu comentari de l'actualitat, a Ràdio Estel, on he parlat del temps d'espera que vivim esperant la resposta del president Puigdemont a la carta tramesa pel president Rajoy, i un breu apunt sobre què em sembla que hauria de fer l'Església en aquest complicat procés; aquí ho teniu.

dimecres, d’octubre 11, 2017

Omella



Pocs dies després dels atemptats terroristes d’aquest estiu, el cardenal Joan Josep Omella va presidir una missa per les víctimes a la Sagrada Família davant els Reis i totes les autoritats catalanes. Aprofitant la seva presència i la d’altres dirigents de la societat civil, l’arquebisbe va encomanar-los a treballar units per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. I va afegir “la unió ens fa forts, la divisió ens corroeix i ens destrueix”. Com que l’ambient polític a Catalunya ja era el que era, alguns van interpretar-lo de discurs unionista, oblidant quin era l’objecte de la cerimònia.

Després, amb motiu de l’Onze de Setembre, Omella referint-se ara ja sí a la situació política, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”.

¿És que el missatge dels pastors catòlics catalans pot ser cap altre? Els bisbes de la Conferència Tarraconense van insistir el fatídic 20 de setembre el mateix missatge. En els últims anys , ha combinat el seu compromís amb les “aspiracions legítimes” dels catalans, sense dir per quina d’elles cal optar, esclar, amb la crida insistent al diàleg i la concòrdia.

Davant la devastada realitat política que viu Catalunya ¿vostès creuen que el rol de l’Església ha de ser cap altre? Segur que caldrà oferir el seu “hospital de campanya” als nombrosos ferits per les rancúnies generades, pels odis a l’altre, per la manca de tacte i d’entesa, sigui d’on sigui d’on han vingut, siguin quines siguin les seves víctimes, tinguin o no raó. I també bastir, des de l’enorme capil·laritat territorial i social que encara té l’Església catalana, espais comuns, “ferment” d’un país de “justícia, fraternitat i comunió”. Molt bé, cardenal. No hi ha cap altre camí.

Article publicat a la revista Foc Nou (octubre 2017). Foto: Els cardenals Omella, Pujol i Vives en una recent reunió.

dimarts, d’octubre 10, 2017

Patriam fugimus



El seu propi personatge l'escarneix.

(...)

Per amor al seu país escriuen coses que després serviran per escarnir el nostre estimat país.

(...)

Hi ha gent que creu que tot allò que es fa amb un posat seriós és assenyat.

(...)

El caràcter dels alemanys en dues paraules: patriam fugimus, de Virgili*.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 120, 124, 131, 133.
* Fugim de la pàtria; Virgili, Bucòliques, Ègloga I

dissabte, d’octubre 07, 2017

Al centre de la nit



Al centro de la noche todo acaba
y todo recomienza.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "Árbol entre dos muros" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 20.

divendres, d’octubre 06, 2017

Evitar la fractura


PREGUNTA.- ¿Y ahora qué?
RESPUESTA.- Todo el mundo sensato (que no todo el mundo) sabe que el principal problema al que se enfrenta España, sin duda, solo puede solucionarse con un acuerdo. Y, a pesar que sean los moderados los que lo suplican, deberá ser rubricado por los duros si queremos que sirva. Con haber cometido flagrantes delitos a raíz del referéndum, los unos, y con la lógica respuesta del estado de derecho, de proporciones bestiales e inútiles, los otros, la cosa se presenta aún más difícil, si cabe. Murphy gobierna “el procés”.

P.- ¿Qué papel deben jugar en este escenario la Iglesia y los cristianos de Cataluña?
R.-A los obispos se les llama pontífices, del latín, y que significa “el que hace puentes”. Sin duda, este debe ser el papel de la Iglesia (capilar en el país) y, por tanto, de los cristianos que nos veamos concernidos ante este desastre descomunal que puede avecinarse. Empezando por nosotros mismos, empozoñados de él como toda la sociedad. Porque la frontera a la que temer, y la fractura a evitar, no es la de Cataluña con España (y el mundo), sólo, lo es sobretodo entre los catalanes.

Entrevista breu publicada a la revista Vida Nueva el 6-10-2017.

dilluns, d’octubre 02, 2017

Reencantament


Hi ha una gran diferència entre creure encara una cosa i tornar-hi a creure. Creure encara que la lluna té influència sobre les plantes pertany a la nestiesa i a la superstició, però tornar-hi a creure és una mostra de filosofia i reflexió.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 117-118.