dilluns, d’abril 28, 2014

Pintura i literatura

Compartiment C, Cotxe 293, d'Edward Hooper, 1938

La pintura es, por esencia, la representación de un momento privilegiado, de un corte en el tiempo que debe captar, instintivamente, todos los momentos del mundo. (...) La literatura nos informa de un devenir, en el cual podemos apreciar la modificación de los estados físicos y espirituales, en tanto que la pintura fija este devenir en un solo segmento. 

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 10.

dissabte, d’abril 26, 2014

Finestral

Antonio López, Ventana por la tarde (1974-1982), Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.

Fer-te un poema transparent
que ni es vegi
perquè directament se't vegi a tu,
finestra.

Enric Casasses, "Finestral", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 38.

dilluns, d’abril 21, 2014

El misteri del bé


No hi ha un misteri del mal; tot al contrari. El misteri és que no tot sigui mal; perquè, lògicament, no hi hauria d'haver més que mal, absurd i, en definitiva, no-res. El bé, aquest és el misteri!

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 330.
Foto: Joan Sales a Vallcarca (arxiu Joan Sales)

diumenge, d’abril 20, 2014

Sant Jordi 2014 a Fragmenta



Au, avui auto-bombo. A Fragmenta tenim una por terrible d'avorrir-nos i, o bé nosaltres o bé a iniciativa d'altres malalts com nosaltres, hem muntat una sèrie d'activitats per Sant Jordi, i els dies immediatament següents, adreçades als que també pateixen d'al·lèrgia a l'avorriment. Aquí us les poso perquè no em perdonaria pas que us passessin per alt.

Fragmenta muntarà de nou una parada per Sant Jordi; enguany a a la Plaça de la Virreina, al barri de Gràcia, a Barcelona. Cada comprador serà obsequiat una rosa artesanal de cartró amb un fragment literari. La taula serà compartida amb Edicions de la Ela Geminada i Obrador Edèndum, de la mateixa manera que ho farà a la Rambla de Girona, amb una altra parada conjunta. El Dia del Llibre és ple d'activitats.

Josep Rius-Camps, professor emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya, signarà exemplars del llibre Converses amb Josep Rius-Campsd'Ignasi Moreta, doctor en Humanitats i editor de Fragmenta. Serà el dimecres 23 d'abril, dia de Sant Jordi, des de des 11 del matí fins a les 12 del migdia, a la Llibreria Claret (Llúria 5, Barcelona). A les 12:30 i durant una hora més, Rius-Camps i Moreta signaran exemplars del mateix llibre a la parada deFragmenta a la Plaça de la Virreina, al barri de Gràcia també de Barcelona. A les 13h, de nou a la Llibreria Claret, un altre autor de FragmentaFrancesc Torralba, signarà, entre d'altres, exemplars d'Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud (2007), títol que ha estat publicat en castellà (2013).
24/04/2014 19:00Raquel Bouso parlarà d'"El zen" a Mollet
Raquel Bouso, doctora en Humanitats per la UPF, presentarà el llibre El zen, (Fragmenta, 2008, versió castellana de 2012 Zen)a la Biblioteca Can Mulà (C. Alsina, 1) de Mollet del Vallès.
24/04/2014 19:30"¿En què creiem avui?", taula rodona amb Lluís Duch, Amador Vega i Carles SalazarCreences, mites i religions en la societat contemporània
El dijous dia 24 d'abril, a les 19.30 h, a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès (Canuda 6, Barcelona) s'hi celebrarà la taula rodona "¿En què creiem avui? Creences, mites i religions en la societat contemporània", amb al participació de Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat; Amador Vega, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i Carles Salazar, catedràtic de la Universitat de Lleida. Serà moderada per Ramon Alcoberro, professor de la Universitat de Girona i ponent de la secció de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès, entitat organitzadora.


25/04/2014 19:00Carles Salazar presenta "Antropología de las creencias" a Lleida
Carles Salazar, catedràtic d'antropologia de la Universitat de Lleida, presentarà el llibre Antropología de les creencias(en català, Antropologia de les creences) en aquesta ciutat. Serà el divendres dia 25 d'abril, a les 19h a la sala Jaume Magre (IME) (carrer Bisbe Torres, 2, Lleida), en un acte organitzat per l'Associació Unesco de Lleida.
Victoria Cirlot, Juan-José López Burniol, Teresa Pujal i Francesc Torralba participaran al cine-fòrum de presentació del documental "Clara d'Assís i Pedralbes. L'ancoratge urbà en l'eternitat", de Francesc i Joan Grané, després del passi del film. L'acte se celebrarà el dimarts dia 29 d'abril, a les 19h, al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes(Baixada del Monestir, 9, Barcelona). És necessari confirmar l'assistència al correu electrònic pedralbes@fragmenta.cat.
I ja us podeu inscriure a aquesta activitat del maig
Dissabte, 24 de maig de 2014 | Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri | Barcelona
Programa: Cliqueu aquí. Inscripcions, aquí.

dissabte, d’abril 19, 2014

Gairebé

Modest Urgell, Paisatge, 1885-1995, MNAC, Barcelona.

Gairebé
cada dia cada vespre el dia cau
cau al cacau del caos li cau
damunt la nit i gairebé
cada nit l'endemà torna a sortir
la llum el sol el dia el món
i amb cada cosa al seu gairebé lloc.

Enric Casasses, "Si caos no caos", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 36.

dijous, d’abril 17, 2014

El relat de les processons

Processó del Crist de los Gitanos pintada per Jorge Apperley

L’any que vaig néixer van deixar de fer processons a la meva ciutat. Tota la meva formació catòlica ha estat amanida de cançons adaptades primer per Joan Soler Amigó i després per Xavier Morlans i no he sentit dir mai missa en llatí ni he resat mai un rosari. A la meva parròquia, a banda de xerrades magnífiques per mirar d’entendre de què va això de la fe, n’he pogut sentir sobre sexualitat, els joves, el tercer món o la pau mundial. Amb els joves de la parròquia vaig fer moltes activitats i viatges a llocs inimaginables per un adolescent d’aleshores. També m’agraden les capelles diàfanes de Tadao Ando i em molesta l’”horror vacui” d’imatgeria als nostres temples. I sóc subscriptor de Foc Nou.

 En aquest ambient postconciliar hard, comprendreu perfectament que quan van aparèixer els primers símptomes de recuperació de les processons de Setmana Santa semblessin una catàstrofe. Tot i que alguns s’ho van prendre de revenja -Déu els hagi perdonat- cal dir que, avui, ni ha acompanyat cap mena de regressió eclesial, aquest fenomen, ni suscita les controvèrsies d’aquell moment. L’Esperit Sant hi deu haver fet molt, però també és cert que no pocs van treballar de valent per arribar fins aquí. Penso en Joan Carrera, per exemple.

Jo, amb el temps, he descobert molts valors darrere les processons. Un d’ells, el de la importància de “participar” en el relat evangèlic. Més enllà d’interpretar les paràboles i els símbols, fins i tot de posar-los al servei de la pròpia experiència, m’agrada la idea de “ficar-se dins” del relat. El cristianisme és, de fet, un relat, un nou relat sobre el món, que sorgeix d’una experiència amb noms i cognoms que ens ha estat narrada. I és a través d’aquest relat, de la Paraula (o la seva germana Imatge), com podem resseguir-la i ens pot impactar.

Article per a la revista Foc Nou (abril-maig 2014). També s'ha publicat a CatalunyaReligió.cat en català i en castellà.

dimecres, d’abril 16, 2014

La Magdalena


La Magdalena, veuràs, hi entenia en homes... i es va quedar amb ell.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 334.
Il·lustració Gregor Erhart, Maria Magdalena (s. XVI), Museu del Louvre, París.

dimarts, d’abril 15, 2014

El whatsapp de l'Ajuntament

Foto, amb falta d'ortografia inclosa, de Diari Maresme.

Em vaig fer el ferm propòsit de glossar públicament aquelles coses que el govern actual de l'Ajuntament de Mataró -que no és "dels meus"- faci bé, a parer meu. Crec que és un bon exercici, sobretot per mi. També he de dir que m'ho posen molt difícil. Avui, però, és motiu de joia la iniciativa de fer servir el canal whattsapp de l'Ajuntament, inaugurat fa uns mesos, per accedir a un munt d'informació automatitzada. I ser-ne, pel que es veu, pioners. Se'n parla a El Periódico, aquí, i val a dir que el projecte ha estat desenvolupat pel TecnoCampus, aquella "aposta estratègica" de la que se'n fotia l'actual alcalde just abans de ser elegit. Ves.

El més novedós, aquí, és la tecnologia. La capacitat per respondre ràpidament i personalitzada una informació a través del mòbil és un garn avantatge. L'ampli ús de l'aplicació, especialment gràcies a la tgran cobertura popular dels smartphones, pot convertir-ho en un èxit, fàcilment exportable a altres municipis i a molts altres serveis o empreses.

Al darrere, tot i així, hi ha un treball ingent de sistematuització de la informació municipal que, en realitat, ve fent-se des de fa molts anys amb gran professionalitat per part dels treballadors municipals. El tema el conec prou bé. Vaig ser regidor de serveis centrals quan vam organitzar la sistematització de l'atenció ciutadana, primer de forma presencial (les oficines d'atenció ciutadana) i després de forma telefònica, oferta que va fer créixer notablement la demanda d'atenció, per cert. Ho vam fer, ho recordo, aprofitant unes obres de remodelació de l'Ajuntament i sense ampliar ni una sola persona la plantilla municipal. Més tard, altres companys van seguir la feina per traslladar-ho a internet. Allà vaig aprendre que la feina més crucial i dura és la recopilar la informació, gestionar-la, descriure els tràmits, modificar-los i racionalitzar-los, proveir el know-how de mil casuístiques quotidianes, de marcar-se objectius de qualitat i rapidesa en els indicadors d'atenció ciutadana, etc... I que, després, la tecnologia ja faria la resta. Sense el primer, però, no podria haver fet res.

També vaig aprendre que aquests processos resten sempre "amenaçats" pels vicis inherents en les grans organitzacions; la informació en compartimens estancs, la divergència, els dobles circuits, la mandra... i que, per tant, la feina mai no s'acaba. Celebro seriosament que el Govern actual s'ho hagi pres seriosament i proposi nious reptes per no abaixar la guàrdia. Val la pena.

dilluns, d’abril 14, 2014

Crucificar-se dempeus


Cada diari parla d'una causa diferent; en una sola cosa estan d'aciord tots els diaris, i és a voler-nos dempeus. "Soldats, dempeus! Dempeus, proletaris! Ciutadans, camarades, dempeus! Barbers, apotecaris... Tots dempeus!" El pitjor del cas -en Cruells parlava amb serietat absoluta. , el pitjor del cas és que s'ha pogut aclarir que estar dempeus vol dir estar drets; o sigui que aquesta guerra es faria a fi i efecte de no deixar-nos seure mai més. I, no obstant, bé s'ha de seure alguna vegada! L'home no ha nascut per estar sempre dret, sempre defensant una causa o altra... L'home ha nascut per seure. (...) ¿Per què han vingut tots ells al front? Per una causa, la mateixa: crucificar-se! Uns i altres, els uns als altres. I així en tota la guerra. I per això hi haurà guerra sempre. Perquè l'home, que ha nascut per seure vora el foc, per ser feliç, necessita no obstant crucificar-se.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, pp 271.
Foto: meva.

diumenge, d’abril 13, 2014

Reivindicar la República?


Ja entenc que, en un país com el nostre que, en els dos últims segles, ha viscut amb compta-gotes els anys de democràcia (tot i que ja en portem prop de quaranta, amb aquesta que posem en dubte cada dia...), es tendeixi a recordar amb orgull la II República espanyola, clausurada després de la victòria a la sagnant guerra civil fruit d'un alçament feixista. Jo mateix m'he dedicat, quan era primer secretari del PSC  a Mataró, a buscar els lligams que ens hi porten, homenatjant vells militants socialistes, recuperant la seva història i agraint-los haver sabut portar la flama democràtica i socialista en els anys de la foscor, a la dictadura. I s'ha de seguir fent, sí.

Però, en canvi, no em trobo gens a gust amb la idolatrització d'aquell període o, fins i tot, del règim republicà. D'entrada, en sí mateix, "republicà" no vol dir massa coses; eren repúbliques les dictadures argentines i xilenes i els règims comunistes. I són monarquies constitucionals les democràcies més avançades d'Europa. Quant a la nostra experiència iniciada el 14 d'abril de 1931, sempre he trobat a faltar una revisió crítica, des de l'esquerra, d'aquell període. L'anticlericalisme o la falta de control de l'ordre públic no em semblen aportacions massa sensates, per exemple. Potser per això, la dreta més radical, s'ha atrevit a blasmar-la, des d'uns anys ençà. Una revisió crítica des de l'esquerra, que tindria la màxima legitimitat per fer-se, ho podria haver minimitzat.

Per això, de cara a demà, que se'n commemora l'aniversari, veig amb certa sensació de patetisme el desplegament de banderes republicanes, la "santificació" d'un període convuls i amb molts aspectes crítics i la sensació d'assistir a una altra simplificació extrema de la política, com crec que passa amb l'independentisme. Que consisteix en pensar que una paraula, que una determinada forma d'estat, pot canviar tant i tant les coses com diuen. No, senyors; els canvis que li calen al país, al món, són tan profunds, tan complexos, tan importants, que una simple "delcaració (republicana, independentista o les dues coses) no resoldrà sola. Crec que els que eren al balcó, aquell 14 d'abril, bé ho devien pensar moltes vegades, després.

dissabte, d’abril 12, 2014

Així t'espero


Molta fusta, llenya
triada, apilada,
guardada, callada: ai-

cremo: esperant-te,
llumí.


Enric Casasses, "Poema", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 17.

dijous, d’abril 10, 2014

El paisatge, un escac a l’ordre


El mes passat parlàvem sobre el paisatge en l’obra de Le Corbusier i resulta que a Mataró, la Fundació Iluro té oberta una exposició del seu fons, atresorat per la seva antecessora, Caixa Laietana, dedicada al paisatge, com a primera part d’un seguit de mostres d’aquest fons, que no ha anat a parar a les grapes de Bankia. L’exposició de 58 obres ha estat comissariada per Francesc Fontbona i comprèn des d’autors del segle XIX com Urgell, Meifrèn, Barrau, Mir, Bonaterra o Estrany, a autors més recents com Perecoll, Novellas, Alís o Marta Duran. 

Dèiem, doncs, el mes passat, que “la paraula paisatge té la mateixa arrel que la de “pagès” o “país” [“també “pagà” o “pagament”] i està relacionada amb dos conceptes claus per a l’home: l’horitzó (la descoberta de l’homo erectus) i la identitat”. Tot i que el paisatge és un motiu pictòric des dels principis de la pintura, va cobrant importància fins a la seva idealització, cap al Renaixement, coincidint amb els processos d’urbanització: a mesura que ens allunyem de la “natura” hi trobem un interès que ignoràvem. A mesura que deixa de ser ‘rendible’ (ens permet “pagar” o fer de “pagès”) comença a semblar-nos bella (paisatge) i simbòlica (país). 

Petrarca, rellegint Agustí d’Hipona, descobreix que la natura, quan l’admirem, té un retruc cap endins; així, el paisatge seria la suma de la natura i de la llum interior. L’anhel d’horitzó, contemplar el que ens falta, endevinar camins ignots, junt al fet que totes les utopies (o “cels”) hagin utilitzat el símbol del jardí, obre l’altra gran capsa del paisatge pictòric: el de la simbolització.

Durant el classicisme, el paisatgisme reproduïa l’anhel de domini dels homes damunt la natura. És a partir de finals del segle XVIII, i sobretot amb el Romanticisme, que es descobreix impossible, aquesta tasca. El que s’admira, o es tem, aleshores, és el que no controlem (les tempestes, la immensitat, l’inconscient…) descobrint-hi el sublim, en una natura “que es completa ella mateixa”, com deia Rilke, o en el pintoresc, que posa en escac l’ordre clàssic. Des d’aleshores, d’això, i de la solitud de l’home davant les forces que no pot governar, en diem art contemporani. I a la Riera de Mataró n’hi ha un bon tast.

L’exposició “El paisatge en el fons d’art de la Fundació Iluro” es pot veure fins el 4 de maig de 2014 a l’Ateneu de la Fundació Iluro (La Riera 92, Mataró).
Article per a la revista Valors (abril 2014)
En parlen Àlvar Sàez a El Tot Mataró (aquí) i Pere Pascual al seu blog (aquí i aquí)
Foto: una obra de Ramon Martí Alsina.

dilluns, d’abril 07, 2014

El perfum i la religió


- (...) Vostè, és clar, s'imagina que la religió pot inculcar-se, amb demostracions o coses per l'estil; i no és cert. la religió és incomprensible fins que un la viu -això és tot.
- (...) "Els arguments no ens faran cap efecte", solia dir, "en canvi, una música, un perfum, poden trasbalsar-nos." I tenia raó. Hi ha qui s'ha convertit a causa d'una música; sant bernat d'Alzira, que era moro, es convertí sentint de lluny el cant dels monjos de Poblet. Qui sap, algú pot haver-se convertit per un perfum.... (...) Déu és amor i no hi ha ningú que s'hagi enamorat per raciocini.
- (...) Jo hauria de perdre aquesta fe refiada que tinc, a fi de conquistar-ne una altra de millor, de més difícil.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, pp 256-257.

dissabte, d’abril 05, 2014

Set al buit

Foto: Tria Llibres


Hi feia
molt de set
en aquell buit.

Enric Casasses, fragment de "Febrer", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 11.

dimecres, d’abril 02, 2014

L'altra geganta de Mataró

Matilde Romagosa amb el capgròs de Maria Teresa i, al fons, la geganta Elisabet Cristina, a la seva estada a Barcelona, fa uns anys (foto: Cat-Ext).

Disculpeu que hi torni, però no em sé avenir com, els mataronins, no centrem la nostra aportació al sagrat Tricentenari de la Guerra de Successió amb la commemoració del fet més divertit del conflicte: la consumació matrimonial de l'arxiduc Carles d'Àustria, ja rei d'Espanya abans no fos vençut pel rei Borbó, amb la seva flamant esposa Elisabet Cristina de Brusnwick Wolfenbütel. Sí, senyors, la major heroïcitat dels mataronins va ser acollir un acte sexual administrativament imprescindible per validar els poders matrimonials. Fora d'això, em temo que podem lluir poques heroïcitats èpiques, excepte si de la supervivència, de la minimització de riscos i del pacte múltiple (és a dir, de la política), en podem dir heroïcitat. Ja veieu que la cosa donaria per molt. Jo optaria per un sainet tipus Sálvame amb referències polítiques a l'actualitat, per començar. No ho sé...

A propòsit m'agradaria comentar dos esdeveniments que m'han fet escriure, conscient que de seguida convocaré conciutadans a tan noble causa. El primer és una descoberta. Rebo amb entusiasme cada número dels Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, de Mataró; en la seva última edició (pàg. 3) hi ha un reu comentari i un parell de fotos de l'historiador Joaquim Llovet (qui, si no ell, ho sabria?) explicant-nos que l'arxiduquesa desflorada a Mataró és l'únic gegant que hi ha a Alemanya, fruit de l'associació "Pau Casals Freunde", precisament a Wolfenbütel, on hi residí un temps la senyora Matilde Romagosa (1935-1911), la seva impulsora. Es veu que també hi ha un capgròs que representa Maria Teresa, una de les seves filles (qui sap si fou concebuda a la capital del Maresme!). La colla gegantera, informa Llovet, ha estat a Catalunya diversos cops... "Veurem algun dia aquesta geganta a Mataró, la primera ciutat de Catalunya que ella va conèixer, en desembarcar-hi l'any 1708?", es pregunta Llovet. Bé, espero que el catalaníssim govern local, tan avesat a les festes amb burros, en prepari una amb l'arxiduquessa que fou reina (entre d'altres coses gràcies a l'acte administratiu tramitat a Mataró en una nit de festa) fins a la desfeta de 1714.

El segon fet és que demà, dijous dia 3, el casal de Les Esmandies de Mataró, a les 19:30h acull una conferència del periodista Xavier Amat, que porta per títol "L'estada a Mataró de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic l'any 1708 i l'exili de Miquel Esmandia a la cort de Viena". Jo no hi podré ser, i ja me n'excuso... però, si m'hi podeu substituir, serà tot un honor.