Ja ho deuen haver vist. La bisbessa anglicana Mariann Edgar Budde, a la pregària celebrada a la Catedral Nacional de Washington posterior a l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, li va cantar les quaranta. “Tenim por”, començava, en un sermó contra les deportacions massives d’immigrants que el nou president ha emprès i contra la discriminació de gais i lesbianes. A Catalunya Plural m’heu demanat una opinió i la concreto en dues consideracions.
Primera: la por. En un dels últims llibres del pensador
alemany d’origen coreà Byung-Chul Han, L’esperit
de l’esperança (títol que sembla homenatjar el lema jubilar d’enguany triat
pel papa Francesc) porta per subtítol Contra
la societat de la por (Herder, Barcelona, 2024). Hi dissecciona el que, per
ell, junt amb l’angoixa, és el puntal per on creix el populisme de dretes al
món. “La por ha sigut sempre un excel·lent instrument de domini”, resumeix.
Quan la bisbessa protestant —una dona
vestida de capellà encara ens frapa—
reconeixia humilment la seva por em venia al cap les paraules de la
Ressurrecció que repetia pertot Joan Pau II —que no passa precisament per progre—: “No tingueu por”.
La por atura. Deixa fer als forts. Et treu del mig. Contra
la vivència, et condemna a la
supervivència, a l’anar fent, a qui dia passa any empeny. A acceptar com a mals
menors mals molt grans. Fa sospitar dels teus veïns, del carrer, de tothom. I
efectivament, l’esperança és “l’única que ens posa en camí. Ens ofereix sentit i
orientació, mentre que la por impossibilita la marxa”, en paraules de Han. Si ens hem de preparar per una
batalla a fons, com sembla, si el garbuix mundial i els seus perills s’acosten
com un núvol a punt de descarregar, prenem-nos el discurs de la Sra. Buddle seriosament:
contra la por. I per l’esperança que, com assenyala Han, no té res a veure amb
el determinisme optimista, per cert.
Segona: la profeta. Em passo el dia explicant què aporta de
positiu el món de les religions a la societat. El que aporta de negatiu també
compta, esclar, però em sembla bastant evident. De vegades, però, amaga el que
hi ha de bo. El seu missatge de fons, sobretot. El seu llegat a la cultura, que
a Catalunya podem comprovar a cada poble, només mirant sota cada campanar, o a
cada museu, o als nostres orígens lingüístics. La seva obra social. En fi,
moltes coses. Però de vegades n’oblidem el caràcter profètic: focalitzen
aquella part de la realitat que clama el cel, mai més ben dit, i ens demanen
que l’atenguem preferentment, sovint des del seu mateix testimoni. Hi ha molts
casos de la història recent que podria posar d’exemple. L’últim, la pel·lícula
recentment estrenada “13 veus. Una realitat: El sensellarisme”, a càrrec del grup
de joves de Càritas a Catalunya. El seu compromís religiós no els aboca a
l’entotsolament narcisista —com tantes ofertes pseudoespirituals hi ha al
mercat— sinó a la nostra atenció cap a una realitat dura, excloent i abandonada
com la que tracten. També podríem citar la conferència episcopal catòlica, que
ha rebut fortes crítiques del vicepresident Vance per defensar els immigrants
aquests dies. (Per cert, als que vulgueu conèixer les connotacions parareligioses
dels termes “catòlic” i “protestant” als EUA, us recomano la lectura dels
contes de Lucia Berlin, que en fa una descripció molt gràfica, i que va traduir
fa pocs anys L’Altra Editorial).
L’únic problema és que aquesta denúncia profètica, com la
que va fer la bisbessa davant Trump, és prepolítica. Va directament al cor i hi
ha qui el té de pedra (“trauré d'ells aquest cor de pedra i els en donaré un de
carn”, diu Ezequiel 11:19). Mentre això no arribi, però, alguna cosa hem de
fer. I aquí hi ha el lloc de la política, que té com a missió resoldre
problemes, encara que aquesta definició avui els faci riure, desgraciadament. Política
voldrà dir que, en primer lloc, s’haurà d’estar atent a les demandes de fons
que sí aparentment ha atès Trump i no els altres, demandes que no es poden
esquivar amb qualificatius i exabruptes. I, en segon lloc, articular respostes
polítiques alternatives molt més útils, i humanes, amb majories. Com veieu, no
és l’àmbit dels bisbes ni de les bisbesses, aquest; però sense la veu profètica
d’alguns d’ells i d’altres, potser viuríem tots tancats en la por, esperant els
bàrbars i sense fer cap camí.
Article publicat a Catalunya Plural, el 28 de gener del 2025.
