Vint-i-vuit

 

Van separar-me de tu, just quan volia

desunir-me del poc espai que existia,

entre tu i jo, per existir. Com esqueixant

la flor gitana i fent-la créixer ran de la carreter,

al marge. Esgranant una magrana

que no acaba. Palpant la gruta ignota

i fent-la grossa —eixamplant altura i fons

de tots els pous que em vaig trobant

per viure-hi dins. Com rebuscat l’últim 

retorn cap a la unitat que mai no va existir: 

directament vers tu, pare, cap a tots els llocs 

on vas faltar-me, sense mans.

Pol Guasch, a La part del foc, Viena Edicions, Barcelona, 2021, p. 62.

Montserrat: Mil años hace que el sol pasa

Dispensen la boutade, pero a mí lo primero que me viene a la cabeza cuando me hablan del milenario de Montserrat es la canción “Por las paredes”, que Joan Manuel Serrat dedicó al crítico de arte y político Alexandre Cirici Pellicer y que empieza con “Mil años hace que el sol pasa / reconociendo en cada casa / el hijo que acaba de nacer”. Es una canción maravillosa, de 1978, escrita pues en plena transición, cuyo arranque navideño termina por describir perfectamente la Catalunya que muchos tenemos en el corazón: “patria pequeña y fronteriza, / mil leches hay en tus cenizas”, de un pueblo “empecinado, / [que] busca lo sublime en lo cotidiano”.

Bien, pues la Abadía de Montserrat ha estado ahí estos mil años y ha sido el fiel testigo de los avatares, luchas, sueños y fracasos que atesoramos los catalanes. Una fidelidad de la que nos dan testimonio numerosos documentos, piezas artísticas o literarias y una extensa memoria colectiva. De aquellos cuyos antepasados estaban ya en el nacimiento del monasterio como las ininterrumpidas incorporaciones de las que Catalunya se ha servido para llegar hasta hoy con su identidad y cultura propias: “con manos trabajadoras / se amasa un pueblo de aluvión”, cantaba el del Poble Sec.

Ha estado ahí y se ha implicado en esta historia. La comunidad de monjes benedictinos ha contribuido a la transmisión e investigación cultural en todos los ámbitos. Ha canalizado la devoción de miles y miles de catalanes a la virgen negra (“De pell bruna i aire greu”, escribía Pere Quart). Una Moreneta que nos recuerda la dulce protagonista del Cantar de los Cantares (Nigra sum...). Ha ejercido de eje del fascinante paisaje de su macizo de conglomerados pétreos verticales que no deja indiferente a nadie. Y se ha implicado en el pathos político de Catalunya de una forma valiente, acogedora y respetuosa con la pluralidad y la democracia. También ha tenido sus sombras, evidentemente, como le ocurre a cualquier institución humana y más aún si hablamos de mil años ¡diez siglos!

El presidente de la Generalitat, Salvador Illa, elogió recientemente “la persistencia, la paciencia, la humildad, la sencillez y la acogida” de Montserrat. Son cinco características que definen muy bien por qué la Catalunya del siglo XXI se ha abocado a festejar, también institucionalmente, esta efeméride. No estamos tan centrados en el pasado, claro, sino que nos interesa extraer, de estos valores constantes, ejemplos para nuestro presente y nuestro futuro. De eso va el Milenario de Montserrat y el entusiasmo de las instituciones públicas por darle su máxima dignidad. Espectáculos, exposiciones, reflexiones, publicaciones, encuentros y un sinfín de actividades marcan la agenda desde el pasado septiembre hasta todo el 2025.

Por último, a nadie se le escapa la dimensión religiosa del Milenario. Hay muchos motivos que justifican la existencia de Montserrat. Pero hay uno fundamental: la vocación religiosa de sus monjes, encuadrada en la tradición cristiana. De vez en cuando debatimos sobre cómo debe verse y participar lo religioso en un mundo laico (para resumir). En el caso que nos ocupa, me centro en dos preguntas recurrentes. Cuando alguien se pregunte para qué sirven las religiones en un mundo que cree que ya puede resolver todos sus problemas al margen de ellas, los mil años de Montserrat y sus consecuencias son una buena respuesta. Y cuando, a través de una confusión perfectamente comprensible en sociedades abiertas, cuestionemos el arraigo cristiano de nuestra cultura actual, podremos exhibir también de ejemplo la fidelidad mutua entre los catalanes, ya indefectiblemente diversos, y este faro irradiador que nos mira desde lo alto.

*Artículo para la revista Vida Nueva (7-2-2025)

La bisbessa Budde, por i profecia

 

Ja ho deuen haver vist. La bisbessa anglicana Mariann Edgar Budde, a la pregària celebrada a la Catedral Nacional de Washington posterior a l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, li va cantar les quaranta. “Tenim por”, començava, en un sermó contra les deportacions massives d’immigrants que el nou president ha emprès i contra la discriminació de gais i lesbianes. A Catalunya Plural m’heu demanat una opinió i la concreto en dues consideracions.

Primera: la por. En un dels últims llibres del pensador alemany d’origen coreà Byung-Chul Han, L’esperit de l’esperança (títol que sembla homenatjar el lema jubilar d’enguany triat pel papa Francesc) porta per subtítol Contra la societat de la por (Herder, Barcelona, 2024). Hi dissecciona el que, per ell, junt amb l’angoixa, és el puntal per on creix el populisme de dretes al món. “La por ha sigut sempre un excel·lent instrument de domini”, resumeix. Quan la bisbessa protestant  —una dona vestida de capellà encara ens frapa— reconeixia humilment la seva por em venia al cap les paraules de la Ressurrecció que repetia pertot Joan Pau II —que no passa precisament per progre—: “No tingueu por”.

La por atura. Deixa fer als forts. Et treu del mig. Contra la vivència, et condemna a la supervivència, a l’anar fent, a qui dia passa any empeny. A acceptar com a mals menors mals molt grans. Fa sospitar dels teus veïns, del carrer, de tothom. I efectivament, l’esperança és “l’única que ens posa en camí. Ens ofereix sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa”, en paraules de Han. Si ens hem de preparar per una batalla a fons, com sembla, si el garbuix mundial i els seus perills s’acosten com un núvol a punt de descarregar, prenem-nos el discurs de la Sra. Buddle seriosament: contra la por. I per l’esperança que, com assenyala Han, no té res a veure amb el determinisme optimista, per cert.

Segona: la profeta. Em passo el dia explicant què aporta de positiu el món de les religions a la societat. El que aporta de negatiu també compta, esclar, però em sembla bastant evident. De vegades, però, amaga el que hi ha de bo. El seu missatge de fons, sobretot. El seu llegat a la cultura, que a Catalunya podem comprovar a cada poble, només mirant sota cada campanar, o a cada museu, o als nostres orígens lingüístics. La seva obra social. En fi, moltes coses. Però de vegades n’oblidem el caràcter profètic: focalitzen aquella part de la realitat que clama el cel, mai més ben dit, i ens demanen que l’atenguem preferentment, sovint des del seu mateix testimoni. Hi ha molts casos de la història recent que podria posar d’exemple. L’últim, la pel·lícula recentment estrenada “13 veus. Una realitat: El sensellarisme”, a càrrec del grup de joves de Càritas a Catalunya. El seu compromís religiós no els aboca a l’entotsolament narcisista —com tantes ofertes pseudoespirituals hi ha al mercat— sinó a la nostra atenció cap a una realitat dura, excloent i abandonada com la que tracten. També podríem citar la conferència episcopal catòlica, que ha rebut fortes crítiques del vicepresident Vance per defensar els immigrants aquests dies. (Per cert, als que vulgueu conèixer les connotacions parareligioses dels termes “catòlic” i “protestant” als EUA, us recomano la lectura dels contes de Lucia Berlin, que en fa una descripció molt gràfica, i que va traduir fa pocs anys L’Altra Editorial).

L’únic problema és que aquesta denúncia profètica, com la que va fer la bisbessa davant Trump, és prepolítica. Va directament al cor i hi ha qui el té de pedra (“trauré d'ells aquest cor de pedra i els en donaré un de carn”, diu Ezequiel 11:19). Mentre això no arribi, però, alguna cosa hem de fer. I aquí hi ha el lloc de la política, que té com a missió resoldre problemes, encara que aquesta definició avui els faci riure, desgraciadament. Política voldrà dir que, en primer lloc, s’haurà d’estar atent a les demandes de fons que sí aparentment ha atès Trump i no els altres, demandes que no es poden esquivar amb qualificatius i exabruptes. I, en segon lloc, articular respostes polítiques alternatives molt més útils, i humanes, amb majories. Com veieu, no és l’àmbit dels bisbes ni de les bisbesses, aquest; però sense la veu profètica d’alguns d’ells i d’altres, potser viuríem tots tancats en la por, esperant els bàrbars i sense fer cap camí.

Article publicat a Catalunya Plural, el 28 de gener del 2025.