divendres, d’agost 05, 2005

El campanar que surt de l'aigua

Argentona
:
Aquest migdia he estat força estona a la vila d'Argetona, on s'hi celebra la festa major i, a més, la 55ª Fira del Càntir. Ho he fet aprofitant que els companys del Partit a Argentona han fet la tradicional passejada. He estat amb els companys del poble, començant per la Montse Brugal, i també amb altres companys de la JSC i alguns de Mataró, entre ells, els diputats Consol Prados i Manuel Mas. També hi ha hagut altres socialistes de la comarca, com el Primer Secretari Santi Fontbona, i en Josep Mª Sala, que no s'ho perd cap any. Un cop allà m'he trobat amb mataronins que treballen a Argentona i argentonins que treballen a Mataró, i altres que eren de visita. Un que hi treballa és l'Eloi Aymerich, que fa de cap de premsa i no sé quantes coses més d ela Fira, que, com sempre, està absolutament entusiasmat amb la feina, i que he estat una estona amb ell i la seva inabastable energia. Al final, vermut i un preciós càntir de record.
:
Eu-blogger
:
El club de fans de l'Eulàlia Mas ja estem una mica més tranquils, perquè ha obert el seu blog i per fi ens podrem connectar a ella, bé, a les seves circumstàncies. I quines circumstànices!
:
Poemes d'agost - II

En aquesta banda de l'ombra de les hores
-les teves, les meves mans
fent adéu des de tan lluny-
que et recordes de mi?
No sóc res ni ningú, no m'ho retreguis:
el campanar que surt de l'aigua
encara, un any encara,
el feix d'esforç balafiat,
el bes
que titil·la candent al niu de cendra.
Alguna cosa queda, oi, al fons del got.
No estic pas trist si et recordes de mi.
:
Jordi Sarsanedas, "Romanalla" a Silenci, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 18.
Foto: Pantà de Sau, revista Els cingles de Collsacabra.

2 comentaris:

Pedro ha dit...

Què et sembla aquest article?
http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/04/40007.htm

Ramon Bassas ha dit...

Pedro,

M'ha agradat el viatge que uneix la poesia de Wordsworth, a qui no coenixia, i la de Gabriel Ferrater i Joan Margarit, qui tinc molts bons poetes. Aquesta pietat qés la que mica en mica haurem de començar a demanar als més joves els que ens anem fent grans (i que en el cas de les amants, òbviament, es fa més necessària). Tampoc coneixo els tres poetes 'afusellats' pel crític Guillamon (amb qui a vegades coincideixo i a vegades no).

Sobre el fons, deixa'm dir tres coses a raig...

1. M'imagino que les "capelletes" entre la gent de la literatura hi han estat sempre (em fa gràcia com les retratava T. Moix a "Lleonard...") i, francament, és un món que els que vivim fora de Barcelona (i especialment fora del món de la literatura) ens sembla una mica "marcià". Tant això dels "Imparables" com alguns matisos dels crítics.

2. Els crítics són això, crítics. Ni més ni menys. No germanetes de la caritat, ni de la pietat. Mal que pesi (epsecilament als qui són exposats a la crítica) crec que val la pena que hi hagi algú que ens doni pautes. Però, de tota manera, un els ha de relativitzar sempre, especialmet si creu fermament amb el que ha fet i és capaç de defensar-ho. En fi, segurament els polítics hi stem més avesats, a la crítica (bo i que fa mal igualment).

3. Compartint l'entusiasme d'en Sam Abrams pels joves (a mi també m'agrada descobrir nous autors, especialment en la poesia; Gil de Biedma deia més o menys que només es pot fer poseia quan s'és jove), també crec que val la pena relativitzar-ho una mica. És a dir, compte. Quan un és jove a vegades també és més arrogant, més intolerant (perquè ha viscut poc, justament), més fort, més atractiu. Sovint rebutja l'experiència, la maduresa i els plans a mig i llarg termini, els plaers lents. També cal prevenir-se contra la tendència a considerar que les coses, per ser noves, o les persones, per ser joves, ja valen la pena.

No sé...