dilluns, de juliol 30, 2007

A propòsit d'Erdogan

Un article de Ricardo Ginés d'ahir diumenge al suplement "Revista" de La Vanguardia sobre Istanbul fa un comentari a rel de la bipolarització política que viu Turquia, que acaba de sortir d'unes eleccions en les que el primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, ha ampliat la seva majoria al Parlament, I diu:
:
Aquí son los kemalistas ultralaicistas los que tienen la cerrazón aldeana, sangre de horchata y amor de escaparate, por mucho que vivan desde hace generaciones en las ciudades. Y son los presuntamente islamistas del partido en el gobierno los que luchan por la modernización con éxito. (...)
:
A estas alturas del acontecer, iki bin yedi (2007), o el país implosiona debido a la lucha fraticida entre el establishment en el poder desde la fundación de la República y el gobierno de raíces islamistas, o Turquía sigue su firme camino de convertirse en el primer país de mayoría musulmana en el que democracia e islam son perfectamente compatibles. El reto es histórico.
:
:
Jo, que tinc debilitat per Turquia, ho confesso, crec que té tota la raó. De fet, he de confessar que, malgrat no coincidir amb els postulats ideològics del partit d'Erdogan (i no sabent massa què caram proposava l'esquerra als comicis), em vaig alegrar que guanyés les eleccions. Per vàries raons. La primera, òbviament, perquè és cert que el seu principal objectiu passa per a la integració de Turquia a la Unió Europea i, per aconseguir-ho, s'estan fent una sèrie de reformes estructurals de gran abast al país. Penso que hi ha motius de tota mena (sociopolítics, geoestratègics, econòmics, de control migratori, etc...) que fan molt recomanable aquesta integració, especialment pensant en els interessos de la pròpia UE, malgrat que les opinions públiques de països receptors d'immigració turca pressionen amb força els seus governs per evitar-ho. Per cert, hi ha un argument dels detractors amb el que coincideixo: la consciència espitirual dels turcs (musulmans) és més forta que l'europea fins ara, d'inspiració cristiana (inspiració que inclou, després de força històries, la separació de l'Església i l'Estat des del propi Evangeli, cf Mt 22, 15-22), cosa que hauria de fer reflexionar una mica als post-cristians (i molts cristians) que han confós laïcitat amb buidor.
:
La segona raó per al que em vaig alegrar és perquè tota proposta política ha de tenir sentiment. O, millor dit, ha d'expressar sentiment, aquell que va lligat espiritualment a allò que l'identifica. Crec que hi ha dos factors clau que expliquen la victòria d'Erdogan i dels islamistes (a banda de la seva moderació i modernitat). Una, que, com tots força política que vol ser majoritària, té en el seu nucli la defensa de determinats interessos, com expliquen les teories materialistes o marxistes. Curiosament, el cos electoral del partit d'Erdogan (fundat escindint-se dels radicals) pertany al que en diríem les classes populars, les àmplies capes de població desatesa pel gairebé inexistent sistema social, que grups religiosos substitueixen amb certa eficàcia. El segon factor, en canvi, consisteix en l'aflorament d'una identitat que el projecte d'Atatürk havia relegat i que, com Freud ja advertia respecte a la repressió del sentiment religiós, es resisteix a desaparèixer o a encotillar-se en allò que se'n diu l'àmbit privat. Rubert de Ventós en un llibre recent afirmava que la política abstracta (avantguardista i doctrinària) ha de donar pas a la figurativa i versemblant.
:
I potser la tercera raó és en la perversió que el terme "laic" té en la cultura política turca, amagant la poderosa situació hegemònica de l'Exèrcit, negant els drets a les minories de tot tipus, obviant l'empremta de la tradició islàmica (i no tan sols islàmica) i la seva oportuníssima modernització, atemorit davant els límits del projecte nacional-fundador de Kemal Atatürk...
:
De manera que, crec, caldria extreure'n dues lliçons directes (i parlo també per l'esquerra democràtica). Una, que el sentiment religiós (més ampli i present en les capes populars que en les acomodades i influents) i, de fet, qualsevol identitat, forma part de l'escenari públic i no poden ser obviades per les propostes polítiques i molt menys pels projectes nacionals (no més armaris). I dues, que tot projecte polític s'ha de revestir de relat, de figuració, de sentiment (d'esperit), donats els límits de la raó, que en excés produeix monstres, i que ella sola no és suficient per entendre res, per entendre'ns, vaja.
:
N'he parlat als posts Rubert a la trinxera, Per una política del límit, Turquia, més a prop, Benet XVI a Turquia i una mica a Pamuk. Recomano dos articles ja citats anteriorment com "Podem entendre'ns amb l'Islam?" de F. Torralba, i "Ratzinger, l'Islam i Turquia", de L. Pou.
:
Publica un comentari a l'entrada